L'empresa segons Tintin

La revista de l'associació Tintincat m'ha publicat en el seu darrer número, d'aquest juny, un text sobre la visió de l'empresa que hi ha als àlbums de Tintin. He pensat que és un enfocament que a més dels 'tintinaires' podria interessar els lectors que d'aquest bloc perquè s'ajusta als assumptes que s'hi tracten.

En una ocasió vaig provar de comprendre el model d'organització que es mostra als àlbums d'Els Barrufets i no fa gaire vaig al·ludir a Benet Tallaferro. Per tant, no és tan estrany que ara li toqui el torn a Tintin. Per això presento tot seguit aquest text, amb algunes adaptacions.






D'autor a empresari

Hergé va crear un autèntica empresa que produïa una obra gairebé col·lectiva i que encara s’encarrega de la gestió dels drets de Tintin. A més, va vendre la imatge dels seus herois a diverses marques comercials. Per tant, tenia experiència personal com a empresari i establia relacions amb altres empreses. Tot i això, el món de l’empresa es troba poc representat als àlbums del reporter i gairebé sempre hi és observat amb una visió negativa.

Tintin té un contacte escàs amb l’entorn empresarial. Amb ell, observem el rodatge d’una productora de cinema, comandat pel que serà l’antagonista principal (Els cigars del faraó); el music hall entre bambolines (Les set boles de cristall) o un hangar ocult en un terreny amb porter on revenedors d’avions emmagatzemen els seus “mosquits” (Stoc de coc). Amb prou feines.

Projecte i complexitat

L’organització més completa que observem és un emplaçament secret i molt ben protegit on es prepara el viatge cap a la lluna. És amb una visió general nocturna d’aquest indret que comença Hem caminat damunt la lluna.

Per fi hi ha un equip directiu força complet en una organització complexa que compta amb normes de seguretat i equips especialitzats, divisió de l’espai i rètols indicatius i un ús rellevant de la tecnologia (vinyeta 15B2).

El màxim responsable n’és el senyor Baxter, director general de la factoria. Bàxter és un cas excepcional d’executiu correcte que fa la seva feina, encara que sovint li tremoli la capacitat de decisió i depengui de la convicció del protagonista.

A més, hi ha un pla molt clar: fabricar un coet, anar a la lluna, recollir mostres i tornar-ne amb més coneixement científic. Per reblar el clau, a la pàgina 35 se’ns ofereix la síntesi d’aquest projecte: el disseny de la nau espacial com un esquema d’enginyers.

Però fora dels dos àlbums sobre la missió a l’espai, les referències al management són molt minses.

En una paret del despatx del malvat Tom Hatec (Tintin a Amèrica) hi ha una gràfica, ascendent, que evidencia els beneficis dels gàngsters nord-americans (vinyeta 55C1). La gràfica és descendent quan es repeteix el recurs en el despatx d’un negoci anònim on un directiu exposa al periodista la situació energètica mundial (Tintin al país de l’or negre). I trobem un exemple de gestió, per dir-ne d’alguna manera, quan Bazaroff dicta una carta a la secretària mentre vola en un avió privat de Sanfacción a Los Dopicos (L'orella escapçada).

Negocis i truites

En realitat, la idea de management que s’obté dels àlbums de Tintin és molt simple. La representa molt bé el capità Haddock, que es redimeix de la seva condició de cap sense autoritat a causa de l’alcoholisme (El cranc de les pinces d’or) i es torna l’autèntic responsable de la nau (a L’estel misteriós, El tresor de Rackham el Roig o Stoc de coc).

Dirigir equival a donar instruccions com ho fa un capità de barco que compta amb una tripulació poc preparada o en tot cas incapaç d’assumir el comandament, condemnada a aquesta funció subordinada. Els caps se solen comportar com un capatàs, que, lluny de delegar funcions, supervisen de molt a prop tots els moviments. Així ho fa Carreidas amb Spalding i els altres empleats (Vol 714 a Sidney).

Quan Tintin accedeix al lloc de mà dreta del general Acazar (L’orella...) no hi dura gaire, l’expulsen perquè no ha comprès com funciona, segons Hergé, el món dels negocis. Quan es nega a acceptar un suborn per iniciar una guerra a causa del petroli és perquè el seu idealisme topa amb les exigències del càrrec i així ens dóna una lliçó als lectors. L’actitud correcta no permet de participar en un entorn on la màxima és la que exposa sense embuts R.W. Xiclet: no es pot fer una truita sense trencar els ous.

Tintin exerceix el lideratge del grup en moltes ocasions, com quan impulsa l’expedició al Tibet. Però la seva determinació no és la d’un cap que lidera un equip sinó la d’algú empès per una visió personal. Els seus models s’acosten més al militar o al polític.

El senyor Bàxter l’acull al projecte lunar com el representant d’una joventut generosa i emprenedora però, com a emprenedor, Tintin no s’assembla a cap home de negocis. Refusa el percentatge que Alcazar li ofereix després de la victòria dels seus “pícaros” i no accepta una mostra dels tresors dels inques com a recompensa al silenci.

El capital neix a l’infern...

Aquest rebuig al diner té a veure amb un concepte que impregna les seves aventures: les fortunes solen tenir un origen improcedent.

La riquesa d’Omar Ben Salat es deu al tràfic d’estupefaents (El cranc...). Bazaroff es permet el luxe d’un avió privat perquè ven armes (L’orella...). Lazlo Carreidas confessa davant al doctor Kroll que va començar robant els diners de sa germana (Vol 714...). I Rastapopoulos, sota l’efecte del mateix sèrum de la veritat, es disputa el premi a la maldat perquè es va iniciar en els negocis deixant la família a la misèria. A la llista de personatges hi trobaríem altres exemples.

...o té justificació aristocràtica

Els més rics s’han fet rics de manera fraudulenta. No és possible el benefici sense pecat. Amb una sola excepció: quan la titularitat de la riquesa arriba des de lluny, quan està justificada per la història.

Així, se’ns presenta el bon terratinent José Murillo, que acull el protagonista en una plantació de l’Amèrica del Sud i, de forma modèlica, el seu amic Arxibald Haddock. La seva riquesa s’origina en un tresor que, de fet, havia estat possessió d’un avantpassat. És una mena d’herència que arriba amb retard. No hi ha uns guanys obtinguts sinó la conservació d’uns béns familiars.

Aquesta justificació del capital amb criteris aristocràtics s’adequa molt bé al tracte favorable que reben algunes autoritats perennes, també heretades, com algunes formes de monarquia (un emir, un rei) o de representació religiosa (el missioner de Tintin al Congo). Ell mateix, accedeix al control d’un poblat i els seus veïns gràcies a l’enginy de l’home occidental, superior a la ineptitud africana o a l’abnegació asiàtica segons s’interpreta a les històries de Tintin.

Per tant, l’autoritat i el capital només són acceptables amb un passat que ho justifiqui i en la resta de casos es pot afirmar sense manies que el capital prové de l’infern. Fixem-nos, sinó, en el caràcter dels personatges que ostenten el paper d’executius o 'homes de negocis'.

Malvats homes de negocis

Els propietaris sense nom d’una fàbrica de conserves de carn estan embolicats amb els gàngsters de Xicago.

W.R. Gibbons, de qui ho sabem tot gràcies a la seva targeta, en un recurs que es repetirà, representa la Steel Company i està en conxorxa amb el cap de policia de la concessió internacional de Shangai, el corrupte Dawson, i altres rics perversos decidits a fer trontollar l’equilibri mundial per guanyar més diners.

El banquer Bohlwinkel (amb aquest segon nom per superar els tics antisemites de l’original) fa tota mena de tripijocs i arriba a l’extrem de pervertir l’honor dels mariners, que acudeixen sempre a socórrer un naufragi, per obtenir el nou metall descobert a l’aeròlit provinent d’un estel misteriós.

R.W. Xiclet, de la General American Oil, proposa a Tintin que s’annexioni una part de Nuevo Rico a canvi d’un suborn sucós per obtenir terrenys petrolífers. Basil Bazaroff representa la Vicking Arms i s’encarrega de vendre vehicles i artilleria.

El professor Smith, que és el doctor Müller, representa una societat sense nom que vol la concessió de terrenys petroliers a l’emirat del pare d’Abdallah.

A més, aquest model d’empresari afegeix a la seva maldat l’afany de tenir abast global. Tots els grans negocis són corporacions que operen en sectors diversos. El trampós Carreidas controla llanes, petrolis, electrònica i els refrescos Sani-Cola. Omar Ben Salat té un palau magnífic, cavalls, autos, un avió i és un comerciant que opera des del Marroc i amaga sota una xarxa de distribució de llaunes de cranc un entramat de contraban d’opi molt beneficiós.

La negativa de la Golden Oil a carregar de fuel el Sírius permet una altra al·lusió a aquesta idea d’empresa global. La Golden Oil pertany a la banca Bohlwinkel. La visió d’aquests vincles s’aclareix quan l’exposa el capità Chester als seus amics (L'estel..., vinyeta 30 B1).

Anotem que moltes de les trifulgues d’abast mundial tenen a veure amb l’economia del petroli. Tant a Amèrica com a l’Orient Mitjà.

Processos de producció destructius

Sempre en aquesta perspectiva, Tintin també presenta el procés productiu com una perversió alienadora de conseqüències nefastes.

El millor exemple d’un procés de canvi no té a veure amb l’empresa sinó amb l’urbanisme i el trobem a les famosos vinyetes de la pàgina 29 de Tintin a Amèrica, quan, gràcies al petroli, una altra vegada, un campament dels indis es converteix en un tres i no res en una ciutat amb molt de trànsit. El canvi és massa accelerat i no és just (en aquest cas pels indis, que s’ho han malvenut a un desaprensius, que són els inversors).

Al mateix àlbum hi veiem els engranatges poderosos d’una fàbrica de menjar en conserves que recorden la mirada de Charles Chaplin el 1936.

Durant la recerca del tresor de Rackham el Roig, els germans Dupond i Dupont manxen per aportar oxigen a l’escafandre i quan van a reposar a una masia acaben fent els mateixos gestos monòtons en una màquina d’esmicolar civada.

El procés de producció hi és vist, per tant, com un càstig on el treball no és una oportunitat de realització personal sinó un dolor que s’ha de suportar (ell mateix es va dibuixar encadenat al seu èxit i esclavitzat pels seus personatges).

La prova que confirma aquesta mirada pessimista sobre els processos industrials la proporciona una comparació evident entre els dos costats del teló d’acer.

Quan viatja 'al país dels soviets', Tintin ens descobreix que l’èxit de la planificació és una falsedat. En una vinyeta veiem un propagandista del règim que ensenya a comunistes anglesos com les fàbriques funcionen a ple rendiment, “al contrari del què succeeix als països burgesos” (pàgina 25). A les vinyetes següents, el jove belga descobreix que el fum que surt de les xemeneies prové de la llenya que cremen a l’interior d’uns decorats on el soroll fabril es provoca amb trucatges teatrals.

En la seva visita als Estats Units, trobem una altra fàbrica (pàgina 53), on entendrem el procés de transformació de les matèries primeres amb dues vinyetes que reflecteixen una visió simplista dels inputs (una vaca) i els outputs (llaunes de corned beef).

Un dels malvats fa caure Tintin entre els engranatges que trituren la carn però se salva... perquè ha començat una vaga.

Els dos àmbits dominadors aleshores, el capitalista i el comunista, coincideixen en sistemes de producció inhumans que, a més, són ineficients. La desconfiança cap a la producció seriada i la industrialització és absoluta, encara que els estudis Hergé acabessin per assemblar-se a aquest entorn tan criticat.

Visió personal

Com a conclusió es podria assegurar que a Tintin hi ha una visió negativa dels negocis, amb un rerefons antisemita, que associa els guanys al delicte i només aprova el capital heretat. El treball hi és presentat com un acte esclavitzant, el procés de producció és destructiu, el canvi s’esdevé massa de pressa i té efectes perniciosos i el comandament només té sentit com l’exercici d’una autoritat indiscutible (capita de barco, rei de Sildàvia...).

El caràcter emprenedor de l’heroi no es mou per generar riquesa o redistribuir-la sinó per valors idealistes com ara l’amistat o la justícia, entesos a la seva manera, és clar.

Tot plegat podria semblar contradictori amb les posicions conservadores de l’autor però adquireix molt de sentit si se situa en un idealisme catòlic que, en aquestes qüestions, s’oposa als conceptes sorgits de la moral protestant.