24/3/08

El 'model barrufet' a les organitzacions

Cinquanta anys després

Planeta DeAgostini ha llançat una reimpressió dels àlbums amb les aventures dels barrufets, l’obra més coneguda del dibuixant Pierre Culliford, que firmava Peyo.

Als anys seixanta, n’havia llegit les primeres històries, en castellà a Strong i en català a Cavall Fort, al costat d’altres protagonistes del comic europeu, molt abans que Hanna-Barbera produís una sèrie televisiva que ja s’adreçava una altra generació.

Els barrufets (els schtroumpfs originals, els pitufos en castellà), han reaparegut amb motiu del cinquantè aniversari de la seva creació. Fins i tot es considera el 2008 com “l’any barrufet”.

He aprofitat aquesta oportunitat per mirar-me’ls d’una altra manera i, d’acord amb les qüestions que se solen tractar en aquest bloc, provo d’observar el model d’organització que hi ha implícit.

Grup d’iguals

Són l’exemple de grup laboriós format per individus d’aparença igual, distingits només per lleugers matisos de caràcter (el llaminer, el forçut, el valent, el distret…). La seva mida diminuta fa encara més clar que només com a grup tenen sentit.

La seva igualtat és l’element clau del model, és la que els converteix en un clan tancat i unit on la fortalesa depèn d’aquesta unitat.

A més de la igualtat de posició, la unitat es fonamenta en tres factors d’equilibri intern.

Les activitats

Com a col·lectiu, els barrufets col·laboren sobretot en tres feines: preparar les festes, recollir arítjol i refer el pont sobre el riu Barrufet o alçar una presa.

En aquestes tasques no hi ha especialitzacions, tothom sap què ha de fer.

Els rituals

Els barrufets celebren festes que consisteixen a cantar i ballar. Són danses rituals que reforcen el caràcter de grup.

El llenguatge

Tenen una llengua particular que desconcerta els humans.

Com passa amb els argots professionals. És clar que el domini del codi no implica el coneixement de l’ofici, però a les organitzacions s’han aixecat molts castells sobre aquests fonaments.

Entorn ideal

L’entorn d’aquest clan unit és paradisíac. La natura és generosa. S’entenen amb els ocells i no tenen conflictes amb cap altra bèstia del bosc. Per subratllar les bondats d’aquest indret ideal, el pitjor mal prové de l’exterior en forma de bruixot Gargamel, encara que el seu equilibri també pot trontollar a causa dels seus actes (el monstruós “gallimarsot” no deixa de ser una creació errònia dels barrufets) o de l’atzar natural (l’epidèmia dels barrufets negres comença amb la picada d’una mosca).

Anna Serrano Òssul es va referir a aquestes i altres característiques quan, el 2002, va publicar a internet un treball sobre els éssers blaus on els qualificava de nació insòlita.

El món barrufet és apte només pels que ja en formen part. Els estranys ho passen malament i la prova més rotunda es troba en el fracàs de “la barrufeta” per adaptar-s’hi.

Contra el canvi

Com sol passar en un grup homogeni, que actua com un clan tancat, amb codis propis i tasques clares, situat en un entorn ideal sense gaires adversaris externs (i sempre vençuts), el món dels barrufets no té raons pel canvi.

Quan hi ha elements innovadors, se’ls ha d’alliçonar. Aquest és el cas del barrufet volador, que és molt tossut però que al final es rendeix a l’evidència que els barrufets ni volen ni volaran. El barrufamón, que es mor de ganes de córrer món, aprèn que enlloc no s’està tan bé com a casa. Aquestes són les lliçons que es poden esperar d’un món quasi perfecte.

Lideratge experimentat

El model de lideratge encara és més radical.

El Gran Barrufet és l’únic ésser diferent. Té barba i vesteix de vermell. És el centre de l’organització i a la vegada n’és l’únic vèrtex.

Representa la saviesa. Treballa al laboratori, acumula tot el coneixement i el distribueix amb comptagotes. Pensa abans d’actuar, dubta i de vegades s’equivoca. Però al final és capaç de resoldre el problema.

També és la veu de l’experiència. Té més anys que els altres, que solen actuar amb actituds infantils. És el monopoli del seny. El barrufet de les ulleres no sap pensar pel seu compte, només pot repetir les paraules del Gran Barrufet. Per això no té predicament.

A més, el líder és valent. Demana voluntaris per les operacions i no en sol trobar. Sovint és l’únic que se la juga.

El seu govern es basa en aquests atributs: domini del coneixement, acumulació d’experiència, monopoli del seny i el punt just de valentia. No necessita distribuir recompenses ni càstigs. Perquè abans que res, ell també és barrufet. És un d’ells. Amb un rol diferent, però un d’ells.

Els perills de l'elecció

No és cap dictador. De fet, se’l pot desobeir. És clar que aleshores se’n paguen les conseqüències. Per sort, ell intervé i arranja la situació generada des de l’incompliment d’alguna instrucció que ha donat.

Hi ha un cas que il·lustra molt bé el que vull dir. Al llibre El senyor de Barrufet, en absència del lider natural, se celebren unes eleccions democràtiques que serveixen per posar en evidència els defectes de les campanyes, l’egoisme dels polítics i de quina manera es passa de la democràcia multipartidista a una autèntica tirania sense que te n'adonis. Aquest és el risc que hi ha si l’organització s’aparta del règim on el Gran Barrufet actua com a bruixot omniscient i cabdill del clan.

El model, si és que n'hi ha

O sigui que el model dels barrufets seria el d’aquella organització amb un grup molt igualat, unit pel treball que desenvolupa, amb llenguatge i rituals propis, liderat de forma comprensiva i paternal per qui té més experiència i per tant ostenta el control del coneixement.

Cinquanta anys després, diria que aquest model és difícil de trobar com a sistema absolut, però és probable que a moltes empreses encara hi hagi “territoris barrufet”, espais dominats per aquesta forma d'organització. Per si algú s'apunta a un debat sobre aquest punt mitjançant els comentaris, serà bo de saber que, segons em recorden aquests àlbums que ara he recuperat, la vida d’un barrufet es pot allargar molts anys.

Altres visions

Com que aquest apunt vol tenir un cert aire d’entreteniment, anoto tot seguit algunes d'aquestes mirades possibles.

Serrano recorda l’acusació contra l’autor de fer apologia de l’antisemitisme i proposa una visió igualitària democràtica. S’hi ha volgut veure un artefacte de propaganda comunista, com he vist aquí, o se’ls ha mirat com la prova d’una crítica a la inquisició i encara com un missatge maçònic.

Es pot descobrir un aspecte amagat del seu físic i veure com servien per una campanya d’Unicef.

En anglès, han donat nom a un tipus d’atac als servidors.

I sempre se’n poden saber més coses o se'n pot celebrar l’aniversari.

6 comentaris:

binot ha dit...

Es ben curios el post...
Potser la diferencia mes gran entre el mon dels barrufets (irreal) i el nostre (real) es aquesta idea de que es troben en un estat gairebe perfecte, i que es tracta d'una mena de pou de potencial al fons del qual retornen despres de qualsevol pertorbacío. Per aixo es poden permetre el luxe d'estar contra els canvis, i que els surti be.
El nostre mon es justament el contrari: un equilibri de tensions inestable, que no sabem cap a on es moura. Mai tornem a un estat anterior, no hi ha punts estables,... i a les empreses, tampoc. Heraclit, al capdavall.
Certament, seria mes comode viure en el mon dels barrufets, pero possiblement es mes divertit fer-ho en el nostre.

jnqm ha dit...

Gràcies binot per participar

Sí, admeto que ha sortit un "post" curiós. Una mica diferent, però també està bñe, no et sembla, d'anar per altres camins de tant en tant?

Espero sorprendre amb altres apunts similars...

Sobre el que dius, d'acord amb tu que el món real és molt més interessant. El que volia era aprofitar aquest aniversari per obrir un petit debat, aquí o a on sigui, sobre aquests "territoris barrufet" que sé del cert que existeixen a moltes empreses grans d'entorns molt professionalitzats...

A veure si ens atrevim a parlar-ne...

Sobre Heràclit... curiós, a la darrera conferència que vaig assistir (Itamar Rogovsky, en en vaig parlar aquí mateix)va esmentar el mateix nom per parlar-nos del canvi... però diria que a l'empresa encara hi ha molts "parmènides", per seguir amb la broma...

Anònim ha dit...

Interessant punt de vista sobre aquesta col·lecció. Personalment, no sabria dir perquè, però a mi no em van agradar mai gaire els barrufets. Preferia Jan i Trencapins, les histories dels cinc o fins i tot les novel·les d’en Juli Verne. M’haig de preocupar?

jnqm ha dit...

anònim
gràcies de ser-hi i dir la teva

A Jan i Trencapins, justament, és on van "néixer" els barrufets.

Per cert, no he dit que m'agradessin sinó que els havia llegit. De tota manera, ja que en parles, m'agradaven més altres històries, com Espirú i Fantàstic. La sèrie de tele dels barrufets em sembla que els desmereixia molt els àlbums. Però és una opinió que potser té a veure amb l'edat.

I no, no sé veure per què t'hauries de preocupar.

La veritat és que dubtava sobre fer o no aquest apunt, considerant la mena d'assumptes que apaeixen en aquest bloc. Però m'està agradant això d'observar models d'organització en llocs com les aventures dels barrufets... o qui sap què més podria aparèixer per aquí.

Anònim ha dit...

Amic Janquim,
I jo que pensava que la història del món barrufet es basava en la CCMA...
És clavat!
El "sempre s'ha fet així" i la obediència cega, sense crítica és el que atorga el reconeixement i la projecció interna!
La crítica i el desig de innovar, el rebuig inevitable...
La única diferència real, és el gran Barrufet... el nostre no és, ni de bon troç, el més savi i molt menys: el més valent.
Però és clar... no pot ser. Els barrufets no es basen en la CCMA. Nosaltres només tenim 25 anys i, al pas que anem, no crec que arrivem als 50... snif!


Un Gargamel derrotat

jnqm ha dit...

anònim que firmes Gargamel...

gràcies per ser aquí i per opinar

deixa'm dir-te en primer lloc que sentir-se derrotat és una sensació superable. T'ho dic per experiència. Cada vegada que ens sentim derrotats aprenem a fer-ho millor, paraula!

Sobre les semblances que hi has vist, te les respecto i admeto fins i tot que hi havia un cert punt de "subtext", que se sol dir, però et prometo que el meu apunt era sincer i per tant també ho era quan deia que no crec que aquest "model" es trobi de forma absoluta en una organització. Sí crec, i ho deia, que hi ha a molts llocs "territoris barrufet", que no és ben bé el mateix.
Potser cadascun de nosaltres hem de pensar, a la CCMA i a on sigui, quantes vegades hem actuat amb por, amb seguiment cec, amb actituds massa naïf o quants cops hem reservat massa el que sabíem, no hem compartit una idea o ens ha costat seguir un canvi i encara més impulsar-lo. Vull dir que tots plegats tenim coses a millorar. M'¡agradaria que aquest apunt, i tots els comentaris, estimulessin més ganes de no ser com els barrufets anti innovadors.
Gràcies de veritat per llegir aquest bloc i per voler-hi participar.