El 'model barrufet' a les organitzacions

Cinquanta anys després

Planeta DeAgostini ha llançat una reimpressió dels àlbums amb les aventures dels barrufets, l’obra més coneguda del dibuixant Pierre Culliford, que firmava Peyo.

Als anys seixanta, n’havia llegit les primeres històries, en castellà a Strong i en català a Cavall Fort, al costat d’altres protagonistes del comic europeu, molt abans que Hanna-Barbera produís una sèrie televisiva que ja s’adreçava una altra generació.

Els barrufets (els schtroumpfs originals, els pitufos en castellà), han reaparegut amb motiu del cinquantè aniversari de la seva creació. Fins i tot es considera el 2008 com “l’any barrufet”.

He aprofitat aquesta oportunitat per mirar-me’ls d’una altra manera i, d’acord amb les qüestions que se solen tractar en aquest bloc, provo d’observar el model d’organització que hi ha implícit.

Grup d’iguals

Són l’exemple de grup laboriós format per individus d’aparença igual, distingits només per lleugers matisos de caràcter (el llaminer, el forçut, el valent, el distret…). La seva mida diminuta fa encara més clar que només com a grup tenen sentit.

La seva igualtat és l’element clau del model, és la que els converteix en un clan tancat i unit on la fortalesa depèn d’aquesta unitat.

A més de la igualtat de posició, la unitat es fonamenta en tres factors d’equilibri intern.

Les activitats

Com a col·lectiu, els barrufets col·laboren sobretot en tres feines: preparar les festes, recollir arítjol i refer el pont sobre el riu Barrufet o alçar una presa.

En aquestes tasques no hi ha especialitzacions, tothom sap què ha de fer.

Els rituals

Els barrufets celebren festes que consisteixen a cantar i ballar. Són danses rituals que reforcen el caràcter de grup.

El llenguatge

Tenen una llengua particular que desconcerta els humans.

Com passa amb els argots professionals. És clar que el domini del codi no implica el coneixement de l’ofici, però a les organitzacions s’han aixecat molts castells sobre aquests fonaments.

Entorn ideal

L’entorn d’aquest clan unit és paradisíac. La natura és generosa. S’entenen amb els ocells i no tenen conflictes amb cap altra bèstia del bosc. Per subratllar les bondats d’aquest indret ideal, el pitjor mal prové de l’exterior en forma de bruixot Gargamel, encara que el seu equilibri també pot trontollar a causa dels seus actes (el monstruós “gallimarsot” no deixa de ser una creació errònia dels barrufets) o de l’atzar natural (l’epidèmia dels barrufets negres comença amb la picada d’una mosca).

Anna Serrano Òssul es va referir a aquestes i altres característiques quan, el 2002, va publicar a internet un treball sobre els éssers blaus on els qualificava de nació insòlita.

El món barrufet és apte només pels que ja en formen part. Els estranys ho passen malament i la prova més rotunda es troba en el fracàs de “la barrufeta” per adaptar-s’hi.

Contra el canvi

Com sol passar en un grup homogeni, que actua com un clan tancat, amb codis propis i tasques clares, situat en un entorn ideal sense gaires adversaris externs (i sempre vençuts), el món dels barrufets no té raons pel canvi.

Quan hi ha elements innovadors, se’ls ha d’alliçonar. Aquest és el cas del barrufet volador, que és molt tossut però que al final es rendeix a l’evidència que els barrufets ni volen ni volaran. El barrufamón, que es mor de ganes de córrer món, aprèn que enlloc no s’està tan bé com a casa. Aquestes són les lliçons que es poden esperar d’un món quasi perfecte.

Lideratge experimentat

El model de lideratge encara és més radical.

El Gran Barrufet és l’únic ésser diferent. Té barba i vesteix de vermell. És el centre de l’organització i a la vegada n’és l’únic vèrtex.

Representa la saviesa. Treballa al laboratori, acumula tot el coneixement i el distribueix amb comptagotes. Pensa abans d’actuar, dubta i de vegades s’equivoca. Però al final és capaç de resoldre el problema.

També és la veu de l’experiència. Té més anys que els altres, que solen actuar amb actituds infantils. És el monopoli del seny. El barrufet de les ulleres no sap pensar pel seu compte, només pot repetir les paraules del Gran Barrufet. Per això no té predicament.

A més, el líder és valent. Demana voluntaris per les operacions i no en sol trobar. Sovint és l’únic que se la juga.

El seu govern es basa en aquests atributs: domini del coneixement, acumulació d’experiència, monopoli del seny i el punt just de valentia. No necessita distribuir recompenses ni càstigs. Perquè abans que res, ell també és barrufet. És un d’ells. Amb un rol diferent, però un d’ells.

Els perills de l'elecció

No és cap dictador. De fet, se’l pot desobeir. És clar que aleshores se’n paguen les conseqüències. Per sort, ell intervé i arranja la situació generada des de l’incompliment d’alguna instrucció que ha donat.

Hi ha un cas que il·lustra molt bé el que vull dir. Al llibre El senyor de Barrufet, en absència del lider natural, se celebren unes eleccions democràtiques que serveixen per posar en evidència els defectes de les campanyes, l’egoisme dels polítics i de quina manera es passa de la democràcia multipartidista a una autèntica tirania sense que te n'adonis. Aquest és el risc que hi ha si l’organització s’aparta del règim on el Gran Barrufet actua com a bruixot omniscient i cabdill del clan.

El model, si és que n'hi ha

O sigui que el model dels barrufets seria el d’aquella organització amb un grup molt igualat, unit pel treball que desenvolupa, amb llenguatge i rituals propis, liderat de forma comprensiva i paternal per qui té més experiència i per tant ostenta el control del coneixement.

Cinquanta anys després, diria que aquest model és difícil de trobar com a sistema absolut, però és probable que a moltes empreses encara hi hagi “territoris barrufet”, espais dominats per aquesta forma d'organització. Per si algú s'apunta a un debat sobre aquest punt mitjançant els comentaris, serà bo de saber que, segons em recorden aquests àlbums que ara he recuperat, la vida d’un barrufet es pot allargar molts anys.

Altres visions

Com que aquest apunt vol tenir un cert aire d’entreteniment, anoto tot seguit algunes d'aquestes mirades possibles.

Serrano recorda l’acusació contra l’autor de fer apologia de l’antisemitisme i proposa una visió igualitària democràtica. S’hi ha volgut veure un artefacte de propaganda comunista, com he vist aquí, o se’ls ha mirat com la prova d’una crítica a la inquisició i encara com un missatge maçònic.

Es pot descobrir un aspecte amagat del seu físic i veure com servien per una campanya d’Unicef.

En anglès, han donat nom a un tipus d’atac als servidors.

I sempre se’n poden saber més coses o se'n pot celebrar l’aniversari.