Gratis!

Chris Anderson va canviar la mirada sobre els mercats quan ens va fer veure a tots que a més dels grans punts de venda també hi ha una llarga cua de productes que sobreviuen gràcies a fer-se lloc en un nínxol potser no gaire gran però suficient, molt més quan els costos de distribució i emmagatzemament han baixat gràcies a la digitalització. 

Marc Mateu, Ferran Clavell i altres persones van distribuir l’article per l’empresa on treballo i d’aquesta manera es va estendre a poc a poc una noció que, malgrat tot, sembla que no ha arribat als despatxos on es prenen les decisions més importants.

Anderson va tornar-hi la primavera d’aquest any. Publicava un article a la revista Wired i el llibre s’ha anunciat per l’any que ve.

Pels qui encara no ho han llegit provo de resumir aquí les idees que s’exposen a Free!

Regals amb intenció

Hi ha molts casos en què es regala alguna cosa amb l’objectiu de vendre’n una altra (una cafetera a bon preu per vendre dosis de cafè, impressores molt barates per vendre les recàrregues de tinta).

L’ample de banda es multiplica i els costos d’emmagatzemar baixen més i més (després de llegir Everything is miscellaneous, en parlava aquí). 

Per això esperem que determinats serveis siguin gratuïts i sense límit. La capacitat de correu als llocs gratuïts és infinita. (En canvi, a la feina sempre ens estan dient que vigilem de no tenir massa correus a les carpetes, és estrany, oi?).

Micropagaments

Hi ha alguns models de negoci basats en el micropagament. No fa gaire en parlava el mateix Jaume Roures quan proposava un model pel futbol a la TDT.

Segons Anderson, els micropagaments fallen perquè el que compta no és la quantitat sinó saltar o no la frontera entre el gratis i el cost, sigui quin sigui aquest cost.  

En canvi, confia més en altres modalitats.

Terceres parts 

La més clàssica és la que fins ara seguien els mitjans de comunicació: els diaris no recuperen quasi res amb el preu de venda al quiosc (és pel quiosquer i pel repartidor). El seu model de negoci es basa en una altra idea. No venen informació als lectors, venen lectors als anunciants.

Aquest és el model que després van repetir les ràdios i les teles (excepte quan es tracta de mitjans públics que se sostenen només amb aportacions i sense publicitat, com és el cas modèlic de la BBC).

(Què farem?) 

En realitat, aquest és un problema encara per resoldre. Ho poso entre parèntesi perquè no forma part del resum sinó que ho apunto com a comentari personal.

Els continguts audiovisuals baixen de cost però no prou. Una cosa és fer un vídeo casolà i una altra engegar una superproducció. Si no hi ha rendiment, qui en paga els costos? Si tot és gratuït, com es paga als autors dels continguts? No parlo de drets d’autor, parlo de costos reals en hores de rodatge, edició, etc. 

Per ara, teles i ràdios encara viuen de vendre espectadors i oients als anunciants. Però, siguem sincers, en un model com aquest, es poden crear continguts de servei públic? Si depenem dels anuncis, quins productes podem oferir sinó aquells que els anunciants considerin d’interès per col·locar la seva publicitat? Si tot depèn de l'audiència, com ens ho farem? 

A mig termini ens haurem de decidir entre el model socialdemòcrata (cal fer continguts culturals amb els impostos perquè les cadenes privades no els faran mai) i el neoliberal (si el mercat no vol continguts culturals, que desapareguin de les graelles!). Els qui em coneixen ja saben per quin aposto.

Tancat el parèntesi, torno al resum del text d’Anderson.

És possible fer negoci en un context de "tot gratis"?

La seva resposta és que sí. Caldrà molta imaginació i creativitat.

I apunta algunes solucions que ja funcionen.

Freemium: es basa en oferir una part gratis i després cobrar per serveis més amplis (com fan llocs com ara Flickr: si tens poques fotos, cap problema, però si vols ampliar els teus àlbums has de pagar una mica).

Diu que només paga un 1% però com que els costos són baixos, amb això ja n’hi ha prou.

Publicitat: ara mateix, més enllà d’aquells banners inicials a les pàgines web, la publictat es fa a mida. En funció de les teves cerques, del teu perfil, del teu entorn, rebràs una mena d’anunci o una altra.

De fet, moltes vegades et sembla que ni tan sols són anuncis, sovint ho agraeixo com una informació sobre productes i serveis que m’interessen.

Subvenció creuada: el cas més clar (que he entès bé) és el dels vins al restaurants. Tots sabem que el seu preu està molt per damunt del que tocaria, de fet tot sovint ho podríem considerar un robatori. Però els funciona. Amb els preus del vi i els cafè a molts llocs ja en tenen prou.

Pagar sense diners:  Hi ha casos en què no paguem amb diners sinó d’altres maneres. Quan a hi ha llocs que el que volen són les nostres dades, el nostre perfil, en fi, un tipus d’informació que els sembla que ja val l’accés que obtenim.

A més de les modalitats que podrien permetre fer negoci a la xarxa, Anderson no es descuida un assumpte potser més rellevant: l'altruisme. N'hi ha casos reals i canvien el món. Com seria possible la viquièdia sense un esperit col·laboratiu?

El seu article és una anticipació del que vindrà però em sembla molt clar que el llibre serà d’interès i que llegint-lo aprendrem una mica més sobre el canvi que estem vivint.