El fil que he estirat cobrint Tecnimap

L’última experiència de feina m’ha dut a cobrir la trobada Tecnimap per al 3cat24. És un encontre que es fa amb recursos públics i esponsorització d’empreses i té l’impuls del govern espanyol, que intenta d’aquesta manera que els seus professionals de les TIC comparteixin l’experiència... en fi, la intenció sembla clara.

Pel que he entès, tot i que fa anys que se celebra, en les dues últimes edicions és quan les TIC s’hi han fet presents amb més intensitat (2008 i 2010).

Qui s'ocupa dels continguts

Però la història deixa un rastre perquè, si no m’equivoco, hi ha més enginyers informàtics i els clàssics CTO que professionals vinculats als continguts. En realitat, tant a l’administració com a l’entorn privat, els “informàtics” amb formació empresarial o executiva són els que s’han acabat ocupant de forma majoritària dels continguts, però això és una altra qüestió que em conformo a insinuar i que potser hauria de merèixer una atenció més delicada.

Justificació i dificultats

La justificació per acudir Tecnimap és molt senzilla. Una trobada sobre administració pública i digitalització ha d’interessar un mitjà públic digital.

Les dificultats també són evidents: moltes comunicacions breus que relaten casos concrets de bones pràctiques, una allau d’informació menuda que no té sentit per a un mitjà que busca el públic generalista. A més, un marc rotundament espanyol complica la mirada en un mitjà des d’on la referència institucional, com és lògic, és la de Catalunya.

Un fil

Per tant, vaig apostar d’entrada per copsar un missatge clar, un lema de fons, la música que fos més neta, i explicar-ho a partir de les ponències que seguís i les informacions que obtingués dels delegats.

La primera nota diàfana em va semblar copsar-la quan un càrrec del govern responia per primer cop davant la iniciativa d’uns joves per crear un web de rodalies basat en missatges de Twitter.

Potser era exagerat, però vaig creure que valia la pena aprofitar-ho per situar la qüestió damunt la taula periodística d’una manera que anés més enllà de l’enfrontament o la posada en evidència.

Canvi de cultura

A més, l’observació objectiva i serena confirma el que les meves fonts em diuen sobre el gir radical de la política informativa des del traspàs de Rodalies. Seria un acte desinformatiu no subratllar que el web nou respon a una actitud que no té res a veure amb la que practica la companyia ferroviària.

Ciutadania i maduresa

Però aquest fet no impedeix que la societat catalana sigui prou madura i que un grup de joves emprenguin una iniciativa pionera.

Qui hagi seguit les peces que he escrit al mitjà on treballo sap que tendeixo a parlar d’aquests "joves que fan coses a la xarxa", perquè em sembla que és la meva obligació, que he d’estar atent als gestos. Fins i tot alguna vegada he hagut de defensar aquest criteri com a resposta als comentaris que els usuaris deixen a les informacions.

Serenor i objectivitat

Presentar el web dels joves com una prova que el govern s’equivoca molt em sembla un error que només es pot explicar per una actitud d’aparent crítica una mica infantil o per una intencionalitat política, legítima però poc neta informativament.

Una posició

Presentar-ho com un suport a la idea que els Estats no serveixen davant la fantàstica actitud ciutadana em sembla un altre error, en aquest cas inspirat o bé en un idealisme excessiu o en un liberalisme a ultrança.

Vaig sentir dir fa poc a Agustí Pons, en una entrevista radiofònica on presentava el seu darrer llibre, que el periodista ha d’explicar el món des d’una posició. És important saber des de quina i que tot plegat sigui clar.

En el meu cas, ahir va fer fer cinc mesos que ho repeteixo: intento exposar situacions que permetin entendre als usuaris del mitjà on treballo que les TIC aporten canvis rellevants i que a Catalunya aquests canvis es poden observar en tota mena d’entorns: educació, cultura, justícia, política i ciberactivisme, economia, serveis ciutadans, administració, periodisme...

Per tant, anava a Tecnimap a trobar un fil que em permetés entendre què fa l’administració pública, per què ho fa, des de quina actitud ho fa.

Estirar el missatge

El reconeixement del govern em va semblar un possible punt de sortida. I ho va ser. Potser perquè jo anava encaminat cap a aquesta direcció, d’acord, però si els fets no m’hi haguessin ajudat hauria estat impossible estirar-lo.

En la sessió sobre xarxes socials, es van citar molts casos semblants i la coincidència dels ponents era rotunda: l’administració no ho pot fer tot, també s’equivoca, ha de fer provatures, i els ciutadans i les empreses tot sovint complementen els espais buits, milloren els serveis. (Tot i que vaig encetar la crònica amb un títol que centrés l'atenció del públic català).

Si obren les dades ja les farem servir

El millor que es pot fer és posar les dades a l’abast. Aquest semblava un missatge potent. Si ho pensem bé, els governs no parlaven així encara no fa quatre dies. És veritat que les iniciatives de Gran Bretanya, els Estats nits i Austràlia, pel que tinc entès, han trobat rèpliques al País Basc i compten amb assajos parcials a Astúries i Catalunya. Però per al públic generalista és nou i és notícia.

Parèntesi: jo sóc generalista

Faig aquí un parèntesi per aclarir-ho: com que no sé res de tot això, jo sóc públic generalista. Per això no em costa gaire identificar-me amb la persona que ha de llegir les notícies que escric.

Quan per a mi és nou, quan sé que abans ho he d’entendre, em sembla que potser val la pena explicar-ho. I quan ho he entès, o m’ho sembla, miro d’explicar-ho de la forma més clara possible.

La ignorància com a virtut

Perquè jo no em sento lluny del públic generalista en aquestes matèries, tot al contrari. Des de fa cinc mesos no deixo d’aprendre coses noves cada dia i com més comprovo que no en sé res més comprenc que aquesta ignorància és la meva principal virtut com a informador, segurament l’única.

Una idea, tres cròniques

En una altra sessió, dirigents europeus (si ho preferiu, funcionaris europeus, alts funcionaris) van reiterar el mateix: la col·laboració és essencial. Ciutadans i empreses milloren, complementen. Així creixen les societats avançades.

Per això vaig intentar que totes les cròniques tinguessin un enllaç fàcil i que plegades formessin una sola partitura.

Materials

També vaig provar d’aportar materials. El web de Tecnimap, el lloc on hi ha les presentacions, a més d’alguns textos legals com la llei que regula els “drets electrònics” o la declaració de Malmö. Per quina raó els usuaris del 3cat24 tenien menys dret que jo a accedir als textos originals? Però ja he parlat sovint aquí dels enllaços i ara no m’hi aturaré.

Apunts d'actualitat

Les altres peces que vaig preparar tenien finalitats més puntuals, com ara presentar l’esdeveniment o respondre a una petició dels meus caps perquè estigués atent a una presència política sobre la consulta de la Diagonal. En aquest cas, em vaig centrar a explicar el que havia entès amb tanta claredat com sabés.

Allò que no he dit

Quan escrius informació per a un mitjà hiu ha detalls que no hi caben o que no tenen sentit, perquè desdibuixen el que vols explicar. Però en aquesta mena de "contracrònica" sí que en puc desvelar uns quants.

Les sessions sempre tenien molta assistència i això prova que els delegats estaven decidits a treballar. Contra l'opinió estesa amb injustícia sobre els empleats públics. Menys les sessions on calia escoltar en anglès. És un símptoma que hauria de preocupar algú. La solució és convidar encara més representants estrangers. Siguin del país que siguin sempre usen l'anglès amb naturalitat i eficàcia.

Un defecte important va ser l'acústica. El so de les sales se solapava i a més de dificultar l'atenció va donar mala imatge de l'organització. Posats a comentar les pegues, trobo que servir dinars només a partir de dos quarts de tres és una irresponsabilitat i de mal gust. Hauria d'estar previst que les persones amb horaris més civilitzats poguessin dinar com a mínima partir de la una.

Seguint "spots" a Saragossa

Tot i que vaig escriure diverses peces i que solia acabar l’última prou tard, en aquestes situacions sempre pots esgarrapar una mica de temps per fer una ullada a la ciutat, sobretot si el teu hotel discret es troba en una zona cèntrica.

De manera que, tot i que no tinc per costum donar aquests detalls, diré que vaig visitar de pressa uns quants suposats “must” de Saragossa. No ho explico per tafaneria sinó perquè em va servir per recuperar una mica la relació amb la meva galeria a Flickr i per intentar fer proves amb Gowalla, registrant els llocs (els "spots") que he conegut.

Tothom i ningú

Gowalla és un joc que he decidit que em distregui una temporada, ni que sigui per entendre’l més bé, sobretot després de comprovar que la peça que vaig escriure sobre Foursquare i Gowalla es va convertir per un dia en una de les més llegides. Em fa l'efecte que el misteri d'aquests noms devia influir-hi, però també sospito que uns quants lectors molt actius a Twitter hi van contribuir.

I jo que sovint penso que escric per a tothom sense captar l’interès de ningú.