29/4/10

Les lliçons que ens regala l'eliminació del Barça

Quan l’equip preferit queda eliminat sempre sap greu. Però com que és un tòpic que de les derrotes se n’aprèn més que de les victòries, sobretot si no són fàcils, he mirat de treure algunes conclusions personals sobre l’actualitat del Barça.

Gestionar la il·lusió

Una de les coses més extraordinàries del Barça és la seva capacitat de mobilitzar il·lusions. Ahir tothom creia que la gesta era possible i l’optimisme s'estenia a la ciutat i també a la xarxa, com vaig provar d’explicar en una peça al 3cat24.

Quan un club esportiu, una persona o una idea tenen aquesta capacitat màgica és molt important la gestió que se’n sàpiga fer.

M’he adonat que avui molts missatges a Twitter sabien mantenir aquest esperit i repetien coses com ara “l’any que ve hi tornem” o “estem orgullosos del nostre equip”. Em sembla un bon símptoma. Quan es genera una il·lusió molt gran, no es pot malversar. No es llencen per la borda els estalvis de l’àvia. Es tracta de saber-los reinvertir de cara al futur.

Profetes del passat

Però no tot és tan positiu. Un dels vicis que em disgusta més dels aficionats culés és l’aire saberut dels que, al bar o en un pis, comenten la jugada, quan ja ha passat, per descobrir-nos el que ja hem vist.

Poso per cas: Xavi fa una passada a l’espai, un defensa la intercepta i aleshores sents algú que des dues taules més enllà crida: “No home, no, així no”. Caram, que fàcil que és dir que no quan ja ho hem vist.

Quan tenia de director en Paco Escribano, em va ensenyar una expressió que encara recordo i que de tant en tant faig servir. Ell em va advertir contra els “profetes del passat”, els que ens diuen que no hem de cometre l’error que ja hem comès.

De què serveix? De res. Què aporta? Res. Què expressa? Res, només l’absurditat d’algú que es creu per un moment que està fent un pronòstic quan en realitat només fa un diagnòstic, molt simple, per cert, perquè era evident.

Són aquesta colla dels “jo ja ho vaig dir”. A mi, en general, els “jo ja ho vaig dir” més aviat m’incomoden. I si deixem de dir el que ja vam dir i comencem a pensar que valdria la pena dir coses interessants?

Però com que m’he proposat anar més enllà del futbol, les lliçons que vull rebre es podrien aplicar a situacions molt diversos: l’empresa, la política, el país... i suposo que també la vida privada.

Miro d’anotar de seguida el que trobo més rellevant.

El victimisme només trasllada

El victimisme em sembla un tic inútil, fins i tot quan té raons severes per existir. Traslladar la responsabilitat a un enemic invencible em sembla un error estratègic de primera magnitud.

És veritat que l’àrbitre no ho va encertar tot a Milà i també és cert que el segon gol d’ahir hauria pogut comptar. I què? Si li donem la culpa als àrbitres no podrem aprendre les lliçons que tota derrota regala. No servirà de res, només ens permetrà quedar-nos ben escarxofats al nostre sofà del vençut sense resoldre els problemes que tenim pendents.

Massa difícil

L’altre vici que em molesta és el d’atribuir a les dificultats la impossibilitat. A veure, l’Inter es va tancar a darrere. I això no respon a un model de futbol bell. I què? Ara acusarem als defenses italians de fer bé la seva feina? Què volíem? Que sortissin com uns bojos a l’atac, tot i venir a Barcelona amb un 3 a 1, només per donar gust als nostres davanters? Una mica menys d’ingenuïtat, per favor. En el futbol i en els altres reptes.

Les dificultats objectives hi eren. No se les pot acusar. Ja hi comptàvem. Per això dic que actuar d’aquesta manera és com aquell que veu pa a l’ull de l’altre sense veure...

Les nostres possibilitats

Estic convençut que per resoldre els problemes, per superar els reptes, cal molta determinació, una mica de sort i, per damunt de tot, concentrar-se en les nostres possibilitats, en la nostra capacitat real d’intervenir en el curs del temps i els fets.

En el cas del futbol és força senzill. Calia fer gols. I no en van fer. Només en va caure un i va ser obra del cor i un gir increïble d’un defensa central. Però fins aquell minut, l’equip no va saber fer la seva feina. Sí, van dominar, van tenir la pilota, però van repetir atacs sense resultat, van insistir en formules que no donaven cap fruit i es van quedar atrapats en la viscositat acadèmica d’allò que saben fer de memòria.

Imaginació, creativitat

Vet aquí una altra lliçó. No n’hi ha prou amb l’eficàcia, amb el control, amb la repetició de la feina ben feta.

Fa falta imaginació (com podem trencar aquesta defensa?), creativitat (on era Messi?), innovació (Guardiola ho va provar a la primera part, però a la segona, tal com ho veig, les instruccions a Piqué em recordaven les que l'admirat Cruyff donava a Alexanco quan anaven mal dades) i gosadia (i si ens atrevim a provar un xut des d’una posició diferent?).

Jo no acuso els àrbitres tot i que en discuteixo unes quantes decisions i no acuso l’Inter tot i que van venir a fer un homenatge al resultadisme i al futbol menys atractiu del món.

L’equip faria bé de no creure tot el que diuen els aficionats, faria bé de no espolsar-se la responsabilitat, faria bé d’aprendre les lliçons que aquesta eliminatòria els ha donat.

El talent i el context

Una altra lliçó és que no hi ha cap talent que ho sigui per ell mateix i prou, sense un context.

El davanter suec és molt bo, és un crac, no en tinc cap dubte. Però encara no sap quin és l’estil de l’equip que l’ha fitxat per molts i molts diners. Encara no ha comprès com ha de jugar, quina és l’aportació que s’espera d’ell.

El seu canvi va ser un missatge que no hauria d’oblidar. No el van treure del camp només perquè l’entrenador cregués que calia millorar la capacitat de penetració amb diagonals sobre l’àrea. El van fer anar al vestuari perquè en comptes d’ajudar molestava, perquè la seva presència era un reclam de passades inútils i un avís a la defensa sobre la previsibilitat dels atacs barcelonistes.

Quan ets una estrella, has d’entendre que només ho continuaràs sent si al teu voltant tot hi és favorable. Fins i tot els esportistes solitaris, com els tennistes, saben que el seu entrenador, el seu equip i el seu entorn més pròxim defineixen el seu estat d’ànim i la seva genialitat.

Validesa en altres situacions

De manera que no amagaré que em sap greu que el Barça hagi perdut, ahir vaig quedar, com tothom, una mica abatut, però em sembla més important treure profit de la situació que no pas llepar-se les ferides (“ja us ho havia dit”) o amagar el cap sota l’ala, una actitud molt culé i molt del país.

Quan es perd, tanquem la tele i no en volem sentir a parlar mai més, en comptes de provar d’entendre què ha passat i per què.

El país té reptes molt més importants que la Champions, encara que un diari els posés ahir de costat a la portada. I si deixem de practicar el victimisme, d’espolsar-nos la responsabilitat, d’engrandir la dimensió de les dificultats i comencem a parlar dels reptes, i hi posem imaginació, creativitat i per damunt de tot, gosadia?

La covardia no du gaire lluny

He dit per damunt de tot perquè una de les coses que em va molestar del partit d’ahir va ser la confirmació (reiterada, desenes de cops) que Pichi Alonso és un covard. Els seus comentaris sempre (sempre!) són del mateix estil. Sempre reclama que no es corrin riscos (ahir, quan faltava mitja hora, va començar a dir que potser sí que calia arriscar).

La imprudència és un error, però la covardia no és la seva vacuna. Encara que de vegades ens ho sembli.

El Pichi potser sigui un heroi d’antany però em costa no veure'l com un altre corifeu espantat, un covard que no ha entès que a la vida s’ha de ser valent fins i tot a risc de perdre-hi bous i esquelles perquè només la gosadia pot acarar reptes extraordinaris. La covardia no serveix per anar més enllà de la cantonada. Quan estàs amb un equip que diu que és el millor del món (es diu de pressa, oi?), la covardia no pot fer acte de presència ni tan sols quan s'invoca la prudència. Perquè la covardia és mediocre i els millors aspiren a les gestes heroiques.

3 comentaris:

joansanc ha dit...

em sembla un molt bon anàlisi Janquim. Jo personalment crec que el Barça per diverses circumstàncies va arribar just de recursos ofensius(jugadors amb imaginació, creativitat..). Des d'una vessant més esportiva també et recomano aquest post http://ves.cat/aeIy fet per un periodista de Madrid (a priori dels "no supporters")

Anònim ha dit...

El barça, ahir no mereixia guanyar! L'inter va fer un futbol no gens bonic, però ningú pot negar que no va jugar ni brut ni a destruir ni va trencar les regles del futbol. Es va a limitar a defensar, i ho va fer davant del millor equip del món amb la pilota als peus, que jugava, però contra l'equip que millor defensa d'Europa. Una doble línia de quatre perfectament organitzada amb les cobertures i ajudes necessàries perquè no hi hagués cap forat per on l'atac del barça (que ahir va ser tot l'equip menys Valdés)poqués passar. Mourinho té un estil, criticable i qüestionable, és clar, però el que ell sap fer i el que ell volia fer ho va fer a la perfecció en els dos partits i els dies entre mig. Mourinho, prepotent com sempre, alhora que respectuós amb el rival a la roda de premsa posterior va guanyar el duel a Guardiola, que va voler fer invents estranys per a sorpendre un Inter impossible de sorpendre, ja que juguessin com juguessin els blaugranes, el seu objectiu era defensar com saben. El partit es va plantajar defensiu des del principi, i es podia preveure el partit d'hanbol que presenciarien els espectadors del Camp Nou, però amb l'expulsió de Motta (una acció clara i infantil de l'impolsiu migcentre brasiler), el Barcelona es va veure perjudicat, ja que l'Inter va oblidar la possibilitat de sortir a la contra i va posar els onze jugadors darrere la pilota, mostrant un sacrifici, companyerisme i qualitat tàctica excel·lents (Des d'Eto'o a Lúcio). El Barça, per passar a la final de Madrid (potser sí que obsessiva, com va dir Mourinho, per un sector molt ampli del públic culé) necessitava fer poques coses, però totes eren claus, i no les va fer totes. El cor, l'honor, les ganes, la força, la paciència i el sacrifici eren clau, i no hi van faltar, ni molt menys (àdhuc per part del públic). Si el Barça mereixia passar era perquè tots aquests adjectius van ser presents ahir a la nit sobre la gespa (molt regada). Malgrat això, també feia falta que alguna de les estrelles sovint capaces de brillar amb gran intensitat de les quals gaudeix el Barça "cridés" algun cop: "Estic aquí!". Això és clau quan estàs jugant a Hanbol en un dels camps de futbol amb el terreny de joc més ampli del món. No va passar. Ni Messi (espès), ni Ibrahimoviç (no és normal que el teu fitxatge estrella, essent el nou, no jugui la mitja hora més important de la temporada, ahir va estar nul), ni Xavi (tapat), ni Alves (a qui ahir, per no va calcular bé en les parades a boxes, se li va acabar la gasolina molt d'hora), ni Pedro (poc actiu a la segona part), ni Touré (a l'ivorià, va semblar que li empetitissin el seu físic, normalment immens). Ara bé, tampoc Pep va lluir, al contrari. El públic va trobar a faltar un davanter amb la tècnica de Titi en l'última mitja hora, en canvi, potser sobraven les invencions de Militos i Tourés desplaçats o l'aparició de Boja i Jeffren en uns minuts tan trascendents, ningú dubta de la seva feina i qualitat. La tercera cosa que havia de fer el Barça per passar era ser el Barça, jugar com ho ha fet el Barça en pocs partits, només s'havia d'imitar a ell mateix i no ho va fer. Més aviat semblava un equip lluitador com un Bayern o un Reial Madrid lluitant amb el cor i el que calgués invocant el miracle. Això no està mal, però ser el Barça era la millor opció. D'altra banda, un gran equip (i el Barça ho és) no parla de l'àrbitre ni després de la victòria ni després de la derrota. Ahir es va equivocar donant el primer gol i annulant el segon. El del Giuseppe Meazza també es va equivocar direu, doncs sí, i molt. Però altres cops ha estat a l'inrevés, un altre any potser ho torna a ser i llavors ningú es queixarà.

Anònim ha dit...

(continuo) Així doncs, tothom a estar ben orgullós del gran club que el Barça va demostrar ser ahir a la nit i de la casta que va mostrar (no només els jugadors si no el conjunt de l'entitat, des de l'afecció fins a Pinto des de la banqueta), poc vista en la història del club. Aquests últims anys s'està deixant entreveure que un canvi arriba i va agafant lloc a poc a poc. A gaudir tant com es pugui del club, dels partits meravellosos que esperen al bon afeccionat del futbol i també de la final de la Champions d'enguany, on potser veurem un Internazionale que no només defensa i amb una mica de sort un gol de l'estimat davanter camerunès, l'amic Samu, que tant troba a faltar Barcelona i un entorn que s'estima com pocs, que ahir va fer unes declaracions magnífiques on va demostrar que també pot ser un galant mostrant el detall als barcelonistes, alhora que pot ser un lleó caçagols, que si cal se sacrifica jugant de lateral dret. Un deu per Eto'o i la felicitació i tota la sort per un Inter de Milà que no ho tindrà gens fàcil enfrontant-se al Munich de Van Gaal (després d'odiar-lo tant, ara, en veure que s'enfronta a Mou, potser el Barça el tornarà a estimar), un altre gran entrenador, com José Mourinho i Pep.

Disculpeu les faltes i el desordre amb el qual està escrit el text, no tenia temps per estructurar les idees que volia exposar i tal com anava rajant ho he anat escrivint.

Visca el Barça i visca el Futbol (amb pilota o sense)!

Pere