29/10/07

El futur segons Attali

No tinc la intenció d’abocar en aquest espai els meus apunts de lectura. Però de tant en tant faré excepcions a la norma que m’he dictat i avui estreno aquesta “desviació” amb un llibre que ha d’interessar tothom que tingui curiositat pel futur, qualsevol que es deixi fascinar per les projeccions i la prospectiva.

Une brève histoire de l’avenir és l’últim llibre de Jacques Attali, un economista polèmic i escriptor brillant. Hi ha moments que l’estil visionari i el panorama que descriu fan pensar en una aproximació de pel•lícula, però tot el que sosté es basa en una anàlisi històrica i molt de coneixement acumulat. Alguns comentaris que he trobat al final d'aquesta entrevista l'acusen de ser massa simplista.

En tot cas, exposa unes repeticions històriques i les associa a uns controls determinats que s’oposen (el religiós, el militar i el mercader, que és ara mateix l’ànima que domina el món i que, per descomptat, és el millor dels tres). Amb aquest esquema, retrata el naixement del l’era dels mercaders i pinta els escenaris a què ens podem abocar d’aquí a cinquanta i cent anys.

El que situa com a més possible té a veure amb un futur força esgarrifós on el mercadeig arriba als cossos dels mateixos humans (“ja hem començat”, va repetint l’autor cada vegada que ensenya un altre llençol negre) i on no hi ha cap govern capaç d’imposar l’Estat per damunt del mercat. L’anomena l’hiperimperi i les seves víctimes preferides serien els infranòmades, milions i milions de pobres que s’arrosseguen pel planeta (“ja hem començat”, hem de convenir amb l’autor).

A aquest desastre només el podrà seguir un enfrontament global entre poders mafiosos i poders d’altres menes (religiosos i laïcs, pirates i corsaris) amb armes de destrucció massiva. D’aquesta etapa en diu hiperconflicte i les pàgines que s’hi refereixen són les més terribles perquè és fàcil adonar-se que les bases d’aquesta guerra oberta i paranoica no són tan llunyanes.

Però Attali no es conforma amb aquest dibuix ennegrit i, al final, proposa una solució rotunda i declara la seva convicció que les respostes són a les nostres mans. Per això, les pàgines dedicades a la utopia possible del que anomena hiperdemocràcia són una invitació a repensar el present més que no pas un esquema del futur.

Molt aviat en català

D’aquí a poques setmanes es publicarà la traducció catalana a Ara Llibres. Abans que se'n donin versions peculiars, anoto aquí que és veritat que s’esmenta la possibilitat que Catalunya s’independentitzi (a la pàgina 245 de l’edició que m’han deixat, gràcies Josep Maria), però no ho fa com a fruit d’un estudi sobre el cas sinó com un exemple possible en aquest context: “Plus de cent nations nouvelles pourraient naître avant la fin du siècle”.

26/10/07

L'alta direcció s'interessa per l'entorn 2.0

Si aquest espai té alguna vocació d'utilitat, a més de l'intent de compartir el que aprenc seria raonable esperar-ne un compromís de transparència amb l'experiència viscuda. A l'empresa on treballo (que acaba de canviar de nom i que viurà encara més canvis) impulso un projecte de gestió del coneixement i entre els objectius que ens hem proposat hi ha l'acció evangelitzadora de les eines 2.0 (encara que aquest nom ens destorbi).

Entre les accions que emprenem hi ha la difusió genèrica del concepte de web 2.0 i ho volem fer a diferents nivells i amb formats diversos. D'acord amb aquesta intenció de compartir també l'experiència a la feina, he de dir que hem viscut un moment de certa intensitat molt satisfactori.

Aquesta setmana hi ha hagut una activitat molt concreta: la trentena de membres de l'alta direcció de la CCMA (els directius corporatius i els directius de totes les empreses del grup) van atendre amb molt d'interès i durant tres hores una sessió conduïda per Genís Roca, una veu sòlida a Infonomia.

No és en aquest bloc on s'han de fer públics els detalls de la trobada però sí que en puc donar una impressió general i és molt positiva. Per l'interès suscitat, per les reaccions immediates (ja es parla d'alguns projectes que podrien tenir més en compte aquesta opció) i, és clar, per la manera brillant com l'orador es va explicar, amb una naturalitat i a la vegada una contundència que fan d'en Genís (per aquells que no el coneguin) algú que comunica molt bé i transmet una gran proximitat amb una qüestió que, més aviat, hi ha el risc de presentar com una quimera.

Tots els de l'organització que ens hem compromès amb aquesta evangelització creiem que això és tot just el principi del principi. Però com que el primer pas és el que fa més por, està molt bé que se sàpiga que ha sigut un pas ferm que dóna molta confiança.

16/10/07

Cinc raons per gairebé una causa

Es discuteix sovint sobre els avantatges i inconvenients de les eines de l’anomenada empresa 2.0, i quasi sempre s’enfoca des de la mateixa perspectiva: es debat si afavoreixen o no una manera de treballar que sigui millor i i més productiva. Des de la convicció que la resposta és que sí, voldria anar a la contra d’aquesta mirada.
Em toca impulsar una certa evangelització d’aquesta oportunitat a l’empresa on treballo i no he sabut trobar més arguments que aquells que em convencin a mi mateix. Hauré de fer-hi tantes esmenes com calgui (i accepto tantes aportacions com hi hagi) però per començar amb alguna cosa voldria defensar cinc afirmacions.

1.- Són un benefici per les persones

Les eines que les tecnologies ens proporcionen ens permeten, per damunt de tot, una manera més eficaç d’aprendre i de compartir (ens podríem estalviar el segon verb perquè està inclòs en la noció d’aprendre que es té en consideració aquí). Això ens permet millorar molt el nostre accés a la informació i a les persones i ens obre la possibilitat de gestionar el nostre temps (únic, el temps de la nostra vida) amb més eficàcia, amb un únic objectiu: ser més feliços. Les eines 2.0 tenen sentit perquè reporten un benefici personal. Si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar en defensa de la nostra felicitat individual. No és el cas.

2.- Ens fan més lliures

Aquesta felicitat individual se sosté en la gestió del temps i en la sensació immediata de llibertat. Accedir a més dades compartides i a més continguts creats per altres ens allibera de la ignorància i la solitud. Desenvolupar aportacions personals i compartir opinions ens allibera de l’alienació. En general, ens doten de més llibertat d’elecció i més ocasions de participació. Contribueixen a l’aprenentatge (entès com una manera de viure) i això incideix en la nostra llibertat de pensament. Adquirim més llibertat d’opinió, de transmissió i de connexió amb altres. Les noves eines ens fan més lliures i si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar. Tampoc no és el cas.

3.- Ens ajuden en la nostra rebel·lió contra l’esclavatge del lloc i el temps de treball


El temps és únic (la nostra vida). No n’hi ha un altre ni es pot compartimentar. Fins ara hem estat esclavitzats per la divisió entre el temps de feina i el temps personal. Durant anys s’ha lluitat per reduir-ne un d’abusiu i augmentar el que es considerava propi. Ara s’ha de canviar de direcció. No volem tenir més temps personal. Tenim dret a un sol temps, al temps de la nostra vida, únic. (Quan camines i dones forma a un projecte és el mateix temps quan quan t’asseus en un despatx i compres les vacances des de l’ordinador, no et deixis enganyar). Les noves eines permeten (i encara ho permetran molt més) que desenvolupar projectes no estigui atrapat per un temps i un espai. Encara costa molt d’entendre i sovint s’insisteix que això és vàlid en alguns casos molt selectes. Però aquest és un dels avantatges clau de les noves eines encara que l’immobilisme s’hi farà fort. Si aprenem a utilitzar-les ens ajudaran a rebel·lar-nos contra imposicions que superarem com a persones i també com a organitzacions. Fins i tot si reportessin rendibilitat financera... si no servissin per aquesta rebel·lió, ens hi hauríem d’oposar.

4.- Ens posen en contacte amb altres persones

Les empreses són organitzacions de persones. A més de significar un benefici per cadascun de nosaltres, de fer-nos més lliures i de permetre’ns una rebel·lió contra l’últim esclavatge de l’era anterior (ja toparem amb els que vindran), aquestes eines són les millors per garantir contactes amb les altres persones. Vist així, són un regal de la tecnologia (d’un tecnologia nascuda amb ideologia, la mescla d’una tendència d’esperit llibertari i d’una altra de liberal) per crear una altra manera de treballar. Ara com ara són les millors per establir vincles entre l’individu i l’equip, fan de la col·laboració la seva convicció de sortida i tendeixen a les formes sense jerarquia funcional, amb assumpcions provisionals de responsabilitats (lideratges), de manera que cada individu pertany a diverses xarxes i adopta rols diferents en cadascuna d’elles (incloses les xarxes d’amistat, les familiars, les de coneguts, les de causes, les d’aficions... i també, és clar, les professionals. La discussió sobre el terme ‘empresa 2.0’ prové d’aquesta visió utilitarista. Les empreses seran xarxes de persones que participen temporalment d’un projecte concret, més o menys llarg. Si les noves eines no ens permetessin establir xarxes arreu del planeta i en tots els plans del nostre temps únic, ens hi hauríem d’oposar encara que reportessin rendibilitat financera...

5.- Són universals

A moltes persones que ara mateix encara no ho veuen clar, no costaria demanar-los una certa aprovació ni que fos parcial dels punts anteriors. Però gairebé tots els reticents se sentirien segurs en aquest darrer punt. És una paradoxa perquè si algú opina que són eines d’eficàcia limitada a grups selectes és que accepta que són eines profitoses. Per què se n’hauria de restringir l’ús?
Sense aquest cinquè punt, els altres no se sostindrien. Si diem que són un benefici per les persones, que ens fan més lliures, que ens ajuden a viure un temps únic i un espai global i que ens posen en contacte amb altres persones, a qui s’hauria d’excloure de la felicitat, de la llibertat, de la rebel·lió contra l’esclavatge o del contacte amb altres? Ja es veu que a ningú.
Unes eines que ens permeten aprendre (compartir), accedir, intercanviar, participar, opinar, alliberar-nos, contactar-nos, crear millor i ser persones amb més oportunitats no es poden prendre a ningú. Una altra cosa és que aquesta riquesa estigui mal distribuïda (com altres). Però la situació actual no indica un estat desitjat.

És per això que té sentit evangelitzar, estendre’n l’ús i la ideologia. Té sentit si es considera un dret universal i un instrument preferit pels agents de canvi. Les ONG’s, les institucions polítiques i socials, l’administració pública, la comunicació i els serveis, en fi, tots els actors implicats en l’atenció a les persones s’hi haurien d’implicar per convicció. Universal en aquest sentit de transversalitat. Les necessitem a la vida familiar, a l’ensenyament, també a la feina, és clar, però no de manera singular per mor de la seva eficàcia productiva sinó com un element més d’aquesta universalitat. El contrari, seria com prohibir que al recinte de l’empresa on treballem no hi portem telèfon o que aquest no tingui càmera.

És veritat que per segons quins processos encara no s’han dissenyat les aplicacions adequades. Però, una altra vegada, l’estat actual no és l’estat desitjat.
Les botigues amb gestió computeritzada van millor que les botigues de caixa registradora. Un dia van començar a canviar. El paleta que pogués consultar els planells a peu d’obra en una pantalla clicable on pogués tenir desats els seus enllaços clau per altres consultes, a més de tenir videoconferència amb l’arquitecte, potser no hi veuria cap pega (a condició que l’arquitecte hi anés menys) i no hi hauria d’haver cap pega si aprofités la pantalla clicable per altres activitats, mentre l’obra s’acabés en el temps acordat. Em podria entretenir amb desenes d’exemples com aquest i tothom en podria inventar molts més amb el treball per objectius en forma de projectes d’equip com a referència.

Si haguéssim d’acceptar que aquestes eines no són universals, també, és clar, tocaria oposar-s’hi. Però no caldrà perquè fins i tot aquest punt, un dia, no es discutirà més.

Val la pena

En resum, les eines 2.0 ens interessen perquè ens fan més persones, ens doten de més llibertat, ens ajuden en una rebel·lió vital, ens posen en contacte amb altres persones de moltes menes diferents molt més enllà de les restriccions del lloc i i el temps de treball i són de caràcter universal. És per això que val la pena fer-ne gairebé una causa.

10/10/07

La força de l'optimisme (o la cuina de la innovació)

Més raons per innovar

Hi ha moltes raons per innovar al sector de la comunicació. Avui n'he sentides unes quantes en una presentació del navarrès Alfonso Sánchez Tabernero, de la UN.

- L'allau d'informació disponible permet un accés molt obert i alhora fa més necessària l'elaboració de continguts.
- És un sector on el canvi és accelerat i innovar s'ha convertit en una condició de supervivència.
- Competir només per l'audiència no serà suficient, caldrà ser rellevant i aquesta batalla es guanya a la pantalla del televisor però també més enllà d'aquest aparell.

Optimistes? Feliços!

De manera justa, a la proclamació de la necessitat l'ha seguida l'acceptació de les dificultats. N'ha esmentat de moltes menes però m'he quedat amb aquestes:

- El risc que les estructures ("necessàries, és clar", ha dit) provoquin paràlisi
- La por al risc i la comoditat
- El cinisme
- El pessimisme

M'ha agradat molt la seva claredat en aquest punt. No tenia pietat: els pessimistes no fan res perquè passi res perquè no val la pena fer res si res no ha de canviar. I com que no fan res veuen confirmats els seus designis.

No ho he sentit avui però hi afegiré que els pessimistes són més desgraciats, menys feliços. Hi pot haver raons pel pessimisme de llarg recorregut, sobre la condició humana, la supervivència de l'espècie o qui sap què. Però per viure cada dia i fer coses el pessimisme és destructiu fins i tot pels pessimistes. Perquè els força a convertir en realitat els malsons.

En canvi, la força de l'optimisme pot transformar les coses, encara que sigui només una mica i no sempre. Això no val només a la feina, és una manera d'entendre la vida. L'optimisme és part essencial del canvi. Un apunt personal: tendeixo a considerar optimistes la majoria de persones que afavoreixen canvis i em costa no imaginar menys feliços els immobilistes que arreu s'esforcen per aturar en comptes d'impulsar.

La recepta

A la tercera part, ens ha demostrat que els mitjans de comunicació clàssics no han destacat pel seu caràcter innovador. Però, optimista, ha aportat algunes propostes per afavorir la innovació:

- Explicar que cal innovar i per què (no ho ha dit així, però entenc que es refereix a una acció evangelitzadora)
- Elaborar anàlisis internes i externes per adonar-se de quines són les possibilitats certes d'innovació
- Detectar les persones favorables a la innovació
- Aconseguir resultats
- Augmentar la base que fa possible l'acció
- Arrelar l'enfocament innovador

Segur que hi ha altres receptes, però aquesta sembla realista i se l'han escoltada amb interès un centenar de professionals de la comunicació. Això sol convida a un optimisme prou fonamentat.

He trobat molt discutible, per aportar una crítica, l'elecció de l'última imatge, encara que entenc l'aire provocador que hi volia donar. Però estic segur que hauria pogut trobar una idea més encertada per establir un contrast potent entre el control de les idees i la cultura innovadora que un mapa de Corea del Nord i Corea del Sud. Què hi farem.

Convocats per una llista

Sánchez Tabernero és un expert en innovació als mitjans de comunicació. La seva conferència a l'auditori de Televisió de Catalunya, adreçada a la gent que treballa a la CCRTV (molt aviat CCMA) prova que hi ha ganes d'entendre, d'aprendre i de saber.

M'he decidit a parlar-ne perquè aquesta sessió formava part d'una activitat impulsada des de la direcció d'Innovació (que ostenta Josep M. Ferrer Arpí) que val la pena de comentar. Els últims mesos, el mateix auditori s'ha omplert de gom a gom per escoltar altres oradors. En destaco la intervenció d'Alfons Cornella, d'Infonomia, perquè va posar el llistó molt amunt.

La decisió d'organitzar aquests cicles és una demostració de vitalitat i d'atenció a l'entorn. No és la primera experiència d'aquesta mena. Tinc entès que el Consell Directiu de TVC ha fet sessions amb altres persones que podien aportar una visió del que passa al nostre entorn. No fa gaire, en un departament de TVC van comptar amb un guru de la comunicació (un dels assistents ho va reflectir al seu bloc).

La diferència, si de cas, és que aquestes sessions són més obertes i es convoquen a través d'una llista de distribució de cert èxit anomenada 'Club Innova' (en parlava aquí). Potser és que, d'una manera o altra, la recepta que ens han donat ja és a la cuina.

1/10/07

Paràbola de la màquina d'escriure

Quan tenia una mica més de vint anys vaig entrar a treballar en un diari on els articles s'escrivien amb màquina d'escriure. La redacció n'estava plena.

Uns quants anys després, vaig treballar en un altre diari i tots escrivíem amb ordinadors.

Una altra manera d'escriure

El periodisme consistia més o menys en la mateixa feina. Però pel camí havíem après una altra manera de redactar. Per dir-ho curt, es tractava d'aprofitar les possibilitats de tallar i enganxar. Això ens permetia atacar l'estructura del text amb més llibertat. En comptes de fer molts esborranys a mà i passar una versió aprovada a mecanoscrit, un sol document era objecte de tantes variacions com calgués fins arribar a una versió que es publicava. Es podria dir que per fi era fàcil actuar davant d'un text com es recomanava que s'afrontés aquesta pràctica, és a dir, com un exercici de reescriptura i modificacions diverses (això explicava Daniel Cassany en un llibre que encara val la pena de llegir).

L'eina, per tant, havia modificat la manera de treballar. Però no en variava l'essència. De la mateixa manera que la màquina d'escriure havia actuat en contrast amb el manuscrit.

La meva lettera 32

Cadascú, segons la seva edat, pot explicar aquesta història a la seva manera. En el meu cas, he de dir que els pares em van regalar una Olivetti lettera 32 quan tenia catorze anys. L'emoció va ser formidable. Però la vaig abandonar així que vaig aconseguir un processador de textos, un PCW d'Amstrad. Un artefacte senzill de fer anar pels qui no sabíem res d'informàtica. Em va semblar lluminós (encara que la pantalla era negra i els textos verds). Per fi podia escriure sense preocupar-me de les dificultats que l'eina anterior comportava.

La clau és el canvi

Deu haver-hi experts que han estudiat l'impacte de la màquina d'escriure a l'empresa, de la mateixa manera que ara n'hi ha molts que volen analitzar les transformacions que les eines 2.0 poden aportar a la producció de béns i serveis. És un afany respectable i propi dels acadèmics. Però no és el meu enfocament.

El que m'interessa és que el PCW va canviar la manera com treballava i que després els altres ordinadors que he tingut m'han permès avançar encara més (les presentacions van substituir les transparències, etc.). I les eines de què ara podem disposar poden fer la feina encara més profitosa. Aquesta és la clau.

No ens podem despistar. Que els acadèmics facin els seus estudis. Però només ells. No ens hi podem posar tots. Seria vanitós i inútil que la majoria de blocs parlessin només de blocs. Seria una llàstima que els evangelitzadors del canvi es quedessin atrapats per la lluminositat de l'eina com una papallona nocturna que giravolta a prop d'una bombeta. Hauria sigut neci que tots els textos escrits amb màquina d'escriure fossin sobre la màquina d'escriure, sobre el teclat i els seus efectes en l'escriptura. De fet, el que hi pugui haver escrit (teclejat) sobre aquesta qüestió és molt menys important que tots els documents que s'han escrit sobre altres coses: novel·les, notícies, lleis...

Que hi hagi algú que ho observi com un ecosistema o com un cos humà (en parla amb claredat, com sempre, en Genís Roca) no em sembla gaire rellevant. És d'interès, ho he d'admetre. Però no del meu. M'apassiona molt més descobrir com podem aconseguir que aquestes eines s'escampin. Igual com aleshores vaig actuar com evangelitzador de l'Amstrad, i clavava la pallissa a tothom que es deixava, ara m'apassiona aprendre les capacitats de les eines bàsiques de l'empresa 2.0 i compartir el que aprenc. N'hi ha almenys tres de centrals.

Eines del canvi

La sindicació (RSS) permet rebre el que vols sense haver-ho d'anar a buscar. Això canvia l'accés a l'allau d'informació disponible.

Els wikis (o les aplicacions d'escriptura compartida com Google Docs) permeten participar en grup en l'elaboració de textos.

I el social bookmarking (que és el que em sembla més radical pel que significa) permet compartir la informació que acumules i endreces amb etiquetes de sentit personal.

Que les empreses entenguin que fer servir aquestes eines millora la capacitat d'accedir a la informació i de distribuir-la és tan elemental com ho va ser la introducció dels processadors de textos. Més enllà del que diguin els estudiosos sobre l'efecte que això tingui. Oposar-hi resistència seria tan ridícul com si les redaccions dels diaris haguessin insistit a mantenir les màquines d'escriure. Oi que seria ridícul? No sé quina forma té aquest canvi però estic segur que és important que es produeixi.

Oposició cínica

I hi ha encara moltes resistències. D'això també en tenim proves. Resulta un símptoma rotund que bona part d'aquesta resistència provingui de professionals de la informació. Gabriel Jaraba explica amb contundència el per què d'aquesta oposició al canvi de paradigma i esmenta el cinisme defensiu com una causa clara.

He dit que el social bookmarking és el més destacat pel que representa i això no té a veure amb cap eina sinó amb una actitud. Quan a més de produir béns i serveis ens adonem que això pot implicar en molts casos una oportunitat per aprendre actuem sobre la nostra condició de persones. Quan entenem que hi ha un pas més, que la clau rau a aprendre i compartir, a més de béns i serveis produïm coneixement. Sense gaires sofisticacions, d'una forma tan simple com radical.

Univers únic i en expansió

Jo exposo els meus enllaços i tu exposes els teus. Així de simple i així de revolucionari. La informació no dóna poder, compartir-la és el que et posa en contacte amb els altres i aquesta xarxa és la que és poderosa. Aquesta és la clau del canvi.

Hi ha diverses opcions però cada vegada trobo més persones que escullen la mateixa. Té molt de sentit. Si es tracta de compartir, anirà millor compartir amb molta gent. Com més persones hi hagi serà millor per tots. Apostar per un sol indret em sembla una necessitat i no un caprici. Per això evangelitzo. Com més siguem millor anirà.

Però això em sembla provisional. És una necessitat en una etapa expansiva. Quan per fi hi hagi massa crítica caldrà que aquest lloc únic exploti (i això passarà, és un pronòstic fàcil). Ara hem de crear un univers molt gran i després ja es formaran les galàxies que calgui. Encara que potser no caldrà si les etiquetes són capaces d'actuar com a sistemes propis.

Senzillesa = potència de penetració

Fins aquí no dec haver dit res que no sigui ara mateix un lloc comú entre blocaires i altres evangelitzadors. Però hi he volgut insistir perquè fa uns quants dies que dono voltes a un post de Genís Roca i perquè em sembla que aquesta és la missió que accepto amb més ganes. No pretenc fer un dibuix d'aquest canvi ni sorprendre ningú amb una anàlisi singular. M'esforço per convèncer que aquest canvi val la pena, que és beneficiós i que no modifica més o menys la nostra manera de treballar, fa molt més que això: ens permet pensar i actuar d'una altra manera, ens ajuda a ser col·laboratius i fa gairebé impossible la tirania de l'opacitat.

El mèrit del PCW era la seva senzillesa. Per conduir un cotxe no em cal saber de mecànica. Per conduir un PCW no calia ser informàtic. Per canviar l'empresa no fa falta ser enginyer ni el millor alumne d'una escola de negocis.

M'estimava la meva lettera 32. Però no vaig dubtar a canviar-la. Perquè el benefici del canvi era indubtable. Aconseguir aquesta potència de penetració em sembla un repte formidable. Molt més encara si s'han de vèncer oposicions cíniques.

Annex

Ja ho he dit. M'interessen els textos que es van escriure i els avantatges que va provocar més que la màquina. Però, pels aficionats, aquí es pot recordar una història visual de la màquina d'escriure i, pels nostàlgics, aquí es pot reproduir l'efecte de màquina d'escriure a la pantalla (pels colors em fa pensar més aviat en el PCW).