Estic sonat? La resposta, al tramvia

Estic sonat? M’ho pregunto cada vegada que prenc una decisió que després em fa pensar si no m’he equivocat.

Ho explico tal com va anar.

No agafo gaire el tramvia però de tant en tant és un transport que em va bé. L’he fet servir per traslladar-me d’una seu a una altra de l’empresa on treballo i també per raons personals.

Fa unes quantes setmanes vaig anar a treballar amb la bicicleta. Vaig fer una part del trajecte amb el tramvia.

Quan vaig arribar a l’estació, uns joves molt amables em vam demanar si em podien fer una fotografia. Buscaven usuaris reals del tramvia per a una campanya cívica i creien que per fi tenien la sort de trobar algú amb una bicicleta.

Sempre he estat a favor dels transports públics i, en general, tendeixo a defensar la “cosa pública”.

A més, ells treballaven per a una agència de comunicació i necessitaven trobar persones. Em va semblar que no tenia cap raó per negar-m'hi excepte la vergonya que podia passar. Vaig acceptar de manera provisional.

Al cap d’uns dies, em van escriure un correu. Havien triat la meva fotografia i una trentena més per a aquesta campanya cívica.

A la fotografia hi havien afegit la típica bafarada de còmic amb una frase que jo no havia dit mai però que podia firmar. Demano a la gent que posi la bici al lloc que hi ha previst.

Altres persones “diuen” a les seves fotos que el bitllet s’ha de validar, que és millor demanar parada i altres recomanacions d’aquesta mena.

Vaig dubtar, per vergonya que algú veiés la meva cara en alguns tramvies o en algunes parades. Però al final vaig dir que sí. Sempre m'han agradat els trens i els tramvies. Contribuir a una campanya basada en testimonis reals em sembla una bona idea. I la gent que m'ho va demanar em van semblar bones persones. Ja es veu que no he seguit uns criteris gaire racionals i sí emotius. Què hi farem.

O sigui que des de fa un parell de setmanes em sembla que sóc al tramvia.

Potser sí que estic una mica sonat.