8/7/09

Estic sonat? La resposta, al tramvia

Estic sonat? M’ho pregunto cada vegada que prenc una decisió que després em fa pensar si no m’he equivocat.

Ho explico tal com va anar.

No agafo gaire el tramvia però de tant en tant és un transport que em va bé. L’he fet servir per traslladar-me d’una seu a una altra de l’empresa on treballo i també per raons personals.

Fa unes quantes setmanes vaig anar a treballar amb la bicicleta. Vaig fer una part del trajecte amb el tramvia.

Quan vaig arribar a l’estació, uns joves molt amables em vam demanar si em podien fer una fotografia. Buscaven usuaris reals del tramvia per a una campanya cívica i creien que per fi tenien la sort de trobar algú amb una bicicleta.

Sempre he estat a favor dels transports públics i, en general, tendeixo a defensar la “cosa pública”.

A més, ells treballaven per a una agència de comunicació i necessitaven trobar persones. Em va semblar que no tenia cap raó per negar-m'hi excepte la vergonya que podia passar. Vaig acceptar de manera provisional.

Al cap d’uns dies, em van escriure un correu. Havien triat la meva fotografia i una trentena més per a aquesta campanya cívica.

A la fotografia hi havien afegit la típica bafarada de còmic amb una frase que jo no havia dit mai però que podia firmar. Demano a la gent que posi la bici al lloc que hi ha previst.

Altres persones “diuen” a les seves fotos que el bitllet s’ha de validar, que és millor demanar parada i altres recomanacions d’aquesta mena.

Vaig dubtar, per vergonya que algú veiés la meva cara en alguns tramvies o en algunes parades. Però al final vaig dir que sí. Sempre m'han agradat els trens i els tramvies. Contribuir a una campanya basada en testimonis reals em sembla una bona idea. I la gent que m'ho va demanar em van semblar bones persones. Ja es veu que no he seguit uns criteris gaire racionals i sí emotius. Què hi farem.

O sigui que des de fa un parell de setmanes em sembla que sóc al tramvia.

Potser sí que estic una mica sonat.

2 comentaris:

Pere Martínez ha dit...

Hola Janquim,

Casualitats de la vida, un noi em va demanar el mateix al metro, fa uns mesos (crec que era època de fred) i li vaig dir, amb tota l'amabilitat que vaig poder, i sense donar més explicacions, que no.

Sent la resposta totalment diferent a la teva, crec que vaig tenir els mateixos impulsos: anava vestit amb una indumentària "de feina" que no s'adequava a la meva persona (motiu 1), no sabia què se'n faria de la fotografia (motiu 2) i potser em faria vergonya després i perquè no volia que la meva imatge es fes servir amb un propòsit que no estigués directament impulsat per mi mateix.

Vaig sortir del metro i vaig pensar que estava ben sonat, que allò era una cosa ben innocent, sense més importància. I la conclusió va ser que tenia massa punyetes.

M'ha fet gràcia veure que has intervingut amb la teva imatge a aquesta campanya. Ben fet!

xavier Juan ha dit...

Gràcies a uns quants sonats com tu s'ha pogut fer una campanya més propera a la gent. En la que els protagonistes són els mateixos viatgers i no uns models d'agència o fotografies comprades via internet a un arxiu d'Estats Units.
Personalment crec que viure d'una manera més impulsiva la vida, ens la fa viure més intensament. Participant de moltes experiències que d'altra manera ens perdríem. Son massa les vegades ens deixem portar pel què diran o per la vergonya a ser reconeguts.

Gràcies per la teva "valenta" col·laboració.