M'envien de corresponsal a Mart

Quan explicava quina mena de peces informatives he fet els primers 40 dies a la redacció, esmentava els casos en què he anat "a pescar", per copsar a internet les reaccions davant d'alguna situació.

Una cosa és observar quins recursos es fan servir i amb quines eines es comunica, com vaig fer quan vaig voler explicar l'ús de les TIC per part dels organitzadors de les consultes independentistes. Es tractava d'observar un ús.

Però quan es tracta de veure una reacció, és molt diferent. He de dir, per evitar malentesos, que m'agrada fer aquesta mena de peces. Resulta distret, sempre aprens moltes coses i t'acabes trobant llocs interessants.

Però que m'agradi o que em sembli bé fer-ho no vol dir que no sigui una anomalia. I crec que ho és.

Una anomalia 

És el corresponsal a Itàlia, per exemple, el que ha d'explicar què passa amb els grups de Facebook a favor i en contra de Berlusconi o de Massimo Tartaglia, l'home que li va llançar a la cara una reproducció de la catedral milanesa.

Ha d'estar al cas de la xarxa com sempre ha fet amb els diaris i les cadenes de televisió.

És el corresponsal o l'enviat especial a l'Iran qui s'adona que els manifestants fan servir twitter.

És el periodista de política el que observa si l'editorial conjunt provoca algun moviment.

Perquè internet no és un món a part sinó una part del món (ja no sé quantes vegades he escrit o pronunciat aquesta frase).

Perquè internet no és un país exòtic ni un planeta llunyà.

Perquè no veig internet com un "què" sinó com un "com".

L'eina no fa el tema

Oi que no encarreguem a un periodista que informi d'aquells fets que es produeixen gràcies a l'ús del telèfon? 

És com si algú digués: "L'empresa Qual ha comunicat Tal cosa" i algú respongués: "Ho ha comunicat per telèfon? Doncs que ho faci el periodista telefònic". No n'hi ha. 

Però sol haver-hi periodistes internàutics. 

És estrany i poc eficaç. Un periodista "internàutic" ha de tenir referents sobre Iran, Itàlia, la política catalana i Mart? 

Tard o d'hora, tots els periodistes faran servir aquestes eines (n'hi ha molts que ja ho fan). Desar enllaços, subscriure's a les fonts d'interès, xatejar, tot això són actuacions cada vegada més naturals per a molta gent, per als periodistes és una eina essencial.

Per a tots, no per als "periodistes internàutics".

Internautes tots 

En realitat, no m'agrada la paraula internauta. Ni tan sols quan la fa servir una Asociación de Internautas. Qui són els internautes? I què passarà quan tots siguem internautes? 

Trobaria més natural que fos una associació de "defensa dels drets civils quan s'utilitzen les TIC", per exemple (amb un nom millor, és clar, només em referia al concepte).

Si tinc un problema quan compro per internet voldré que m'ajudin les entitats i organismes que es dediquen a les qüestions de consum. I voldré que sàpiguen com actuar.

Si tinc un problema legal voldré un advocat i exigiré que sàpiga resoldre el cas més enllà de les meves eines. 

Si tinc un conflicte amb l'Estat a causa de la llibertat d'expressió voldré recórrer a les organitzacions de drets civils i confiaré que també en aquest terreny se sentiran segures. 

(Parèntesi) 

És clar que també hi ha una associació de teleespectadors, que és una cosa que sempre m'ha sorprès molt. 

No he vist una associació d'usuaris de diaris o una associació de lectors de novel·la negra (si de cas fan un club) ni una associació de persones que fan servir un ordinador o una torradora (no sé, una mena d'Associació d'Usuaris de la Torradora).  
 

Canvi social 

Per això vaig explicar que m'interessa l'enfocament social, el que centra la mirada en els canvis que aquestes eines permeten, en la seva utilització i els seus efectes. I el canvi social té lloc aquí, al planeta Terra. 

Observar el procés, divulgar l'ús i aportar elements d'anàlisi sí que em sembla que requereix de periodistes que s'hi dediquin i em sembla que puc aportar un intent d'avançar en aquesta direcció. 

És clar que el periodisme pot parlar de les TIC (tot l'apunt està dedicat a una altra acció, a aquestes excursions que solen acabar amb el que abans n'havien dit una "crònica d'ambient").

No em satisfà la visió d'internet que parteix de la idea que engegar l'ordinador i accedir a la xarxa és més o menys com ficar-se en una nau i volar fins a Mart.

Mansió de l'horror

La normalització de les TIC és un bé social, és un progrés global (hauria de ser-ho) i mantenir la visió marciana ja vaig dir que em recordava l'orientalisme.

Es podria anomenar "digitalisme" (sempre que acordéssim donar-hi aquest altre sentit). I un mitjà digital no hauria d'incórrer en el "digitalisme".

Tot i que és preferible a la presentació d'internet (encara freqüent) com una mansió espantosa on els pirates campen tan panxos i tota mena de malvats esperen com llops cruels que passi una caputxeta incauta. Oi que no seria correcte vincular la catequèsi amb l'abús de menors, tot i les xifres dels casos en què hi ha implicat un sacerdot catòlic? Doncs per raons semblants, la xarxa no és un indret tenebrós.

Potser Mart només és un pas intermedi cap a la normalització. M'encanta trobar raons per a l'optimisme.