El futur segons Attali

No tinc la intenció d’abocar en aquest espai els meus apunts de lectura. Però de tant en tant faré excepcions a la norma que m’he dictat i avui estreno aquesta “desviació” amb un llibre que ha d’interessar tothom que tingui curiositat pel futur, qualsevol que es deixi fascinar per les projeccions i la prospectiva.

Une brève histoire de l’avenir és l’últim llibre de Jacques Attali, un economista polèmic i escriptor brillant. Hi ha moments que l’estil visionari i el panorama que descriu fan pensar en una aproximació de pel•lícula, però tot el que sosté es basa en una anàlisi històrica i molt de coneixement acumulat. Alguns comentaris que he trobat al final d'aquesta entrevista l'acusen de ser massa simplista.

En tot cas, exposa unes repeticions històriques i les associa a uns controls determinats que s’oposen (el religiós, el militar i el mercader, que és ara mateix l’ànima que domina el món i que, per descomptat, és el millor dels tres). Amb aquest esquema, retrata el naixement del l’era dels mercaders i pinta els escenaris a què ens podem abocar d’aquí a cinquanta i cent anys.

El que situa com a més possible té a veure amb un futur força esgarrifós on el mercadeig arriba als cossos dels mateixos humans (“ja hem començat”, va repetint l’autor cada vegada que ensenya un altre llençol negre) i on no hi ha cap govern capaç d’imposar l’Estat per damunt del mercat. L’anomena l’hiperimperi i les seves víctimes preferides serien els infranòmades, milions i milions de pobres que s’arrosseguen pel planeta (“ja hem començat”, hem de convenir amb l’autor).

A aquest desastre només el podrà seguir un enfrontament global entre poders mafiosos i poders d’altres menes (religiosos i laïcs, pirates i corsaris) amb armes de destrucció massiva. D’aquesta etapa en diu hiperconflicte i les pàgines que s’hi refereixen són les més terribles perquè és fàcil adonar-se que les bases d’aquesta guerra oberta i paranoica no són tan llunyanes.

Però Attali no es conforma amb aquest dibuix ennegrit i, al final, proposa una solució rotunda i declara la seva convicció que les respostes són a les nostres mans. Per això, les pàgines dedicades a la utopia possible del que anomena hiperdemocràcia són una invitació a repensar el present més que no pas un esquema del futur.

Molt aviat en català

D’aquí a poques setmanes es publicarà la traducció catalana a Ara Llibres. Abans que se'n donin versions peculiars, anoto aquí que és veritat que s’esmenta la possibilitat que Catalunya s’independentitzi (a la pàgina 245 de l’edició que m’han deixat, gràcies Josep Maria), però no ho fa com a fruit d’un estudi sobre el cas sinó com un exemple possible en aquest context: “Plus de cent nations nouvelles pourraient naître avant la fin du siècle”.