L'esperit de la Il·lustració i la xarxa

He llegit el darrer llibre de Tzvetan Todorov, L’esprit des lumières, en la traducció castellana que ha editat Galaxia Gutenberg aquest any amb el títol El espíritu de la Ilustración.

No és la mena de llibres que aporto en aquest espai però tinc una raó per fer-ho: la seva lectura m’ha fet pensar en una "missió possible" de la xarxa internet.

Començo però per mirar de presentar una síntesi d’aquest text, sorgit de la petició que participés a l’exposició Lumières, un heritage pour demain.

S’ocupa primer de rebatre les acusacions que la Il·lustració ha rebut, tant aquelles que hi han vist la font dels totalitarismes com la de les que n’han destacat les derivacions materialistes.

I descriu tot seguit els cinc elements fonamentals del que creu que conforma l’esperit de la Il·lustració.

Autonomia

L’alliberament de les normes externes (divines) implica la creació de noves regulacions (humanes).

L’ideal és aquell filòsof que gosa pensar per ell mateix.

L’autonomia no és sols de les persones sinó també dels grups (el poder se cedeix a qui l’ostenta, però pertany a les persones).

La distinció rotunda entre autonomia i autosuficiència. Els humans són humans perquè són part de la humanitat.

Laïcisme

La Il·lustració significa que les creences queden al marge del poder però no representa un atac frontal.

Els pensadors de la Il·lustració no són menys ateus que deistes.

El risc principal és l’intent de la política de substituir la religió. Els Estats totalitaris han fet aquest pas, iniciat durant el terror de la Revolució Francesa.

Veritat

Es pot intentar promoure el bé o cercar la veritat.

La veritat no pot dictar el bé però tampoc hi pot estar sotmesa.

L’objectiu de la instrucció és que cada individu sigui autònom, amb capacitat per examinar de forma critica les normes establertes i elegir les regles de conducta i les lleis.

Subratlla la distinció entre fet i interpretació, ciència i opinió, veritat i ideologia.

I s’aproxima a les temptacions de desviació.

La temptació cientifista confia en explicacions objectivables del món, està segur que n’hi ha prou de tenir informació fidedigna per prendre les decisions correctes. Però és insuficient (per conèixer la humanitat ens pot ser molt aclaridor llegir novel·les).

El moralisme sotmet la cerca de la veritat a un determinat bé, que pot ser variable i fins i tot sotmès a votacions (imaginem un parlament que votés com s’ha d’ensenyar la història d’un país).

Tant el cientifisme com el moralisme són aliens a l’esperit de la Il·lustració (pàgina 83).

Aprofita esdeveniments recents per mostrar la seva preocupació per la desfiguració del sentit de la veritat. Fins i tot els Estats democràtics han subvertit la veritat sense preocupar-se’n perquè hi havia un “bé” a defensar (cita el cas del pretext de les armes de destrucció massiva i la guerra de l’Iraq, parlant del govern dels Estats Units, però és evident que en graus diversos es podria aplicar a d'altres govern, inclòs el govern espanyol d’aleshores).

Humanitat

La Il·lustració planteja una nova finalitat: la mateixa humanitat.

Esmenta la idea kantiana que posa la humanitat com a fi i no com a mitjà per copsar la validesa moral. Obra veient en tu i els altres la humanitat com a fi.

En aquest capítol s’acosta cap a una derivació molt interessant: mentre que l’art per l’art és l’esforç de la creació per mostrar-se ell mateix, reprova aquesta actitud quan es tracta de la ciència o la política (pàgina 100). La primera cerca la veritat i la segona cerca el bé. No poden mostrar-se només a elles mateixes.

Universalitat

La Il·lustració és el primer pas cap a la noció de pertinença a una sola espècie.

Una acció és bona si correspon a una màxima universalitzable. La universalitat es troba a l’origen de la moral.

La justificació de la pena de mort, de la tortura i altres corrupcions a causa de la lluita contra el mal, com se’ns presenta, és una contradicció insuperable. No es pot defensar la llibertat i la democràcia amb instruments que li són contraris. Es un rebuig de la universalitat que proposava la Il·lustració. No es pot assolir un fi noble amb mitjans innobles.

Demana anar amb compte amb l’aparença de tolerància que hi ha en actituds de negació de drets universals (per entendre’ns, la violència de gènere no es pot considerar una “tradició”).

La pluralitat de l’especie és fèrtil si escapa del relativisme radical i no ens obliga a renunciar a la humanitat comuna.

Altres subratllats

A més d’enunciar aquests cinc trets, ofereix més explicacions d’aquest esperit que entén que parteix de la Il·lustració. N’apunto unes quantes.

Va ser un període de debat més que no de consens (p 10).

Va donar lloc a un món desencantat però ple d’oportunitats.

La vida dels homes l’ha de guiar el projecte de futur més que l’autoritat del passat.

La laïcització de la societat també implica canvis en la justícia: es castiga el delicte contra el conjunt però no el pecat o la falta contra la tradició.

La moral de la Il·lustració no deriva de l’egoisme sinó del respecte a tota la humanitat (pàgina 38).

Quan algú pot comprar cadenes de televisió i ràdio, diaris i altres mitjans i a més domina el poder polític ja no podem parlar de democràcia sinó de plutocràcia, el poder del diner (pàgina 51). Aquí hi afegiré que a tots ens ve al cap Itàlia però se m’acudeix que només és un exemple visible, més descarat, sense embuts, molt llatí. Fins a quin punt se’n surten aquells que volen transformar la democràcia en plutocràcia no és la mena de debats que es tracten aquí. Però cada lector sabrà veure insinuacions del risc.

Conclusions

Fins a aquí, un intent de resum que faci possible la segona part d'aquest apunt. Acabo amb el final del llibre, la formulació d'una proposta:

El pensament de la Il·lustració comporta practicar l’esperit critic.

Ja no és una doctrina del passat sinó una actitud davant del món.

Els enemics tradicionals són l’obscurantisme, l’autoritat arbitrària i el fanatisme.

Aquests atacs no cessaran i per això té sentit, sosté, conservar viu el seu esperit.

I internet?

Todorov no deixa entreveure al seu llibre cap entusiasme per internet. No l’esmenta amb aquest nom cap vegada i quan hi al·ludeix és per lamentar l’excés d’informació i posar en dubte el valor d’obres col·lectives com la Wikipedia, que sí anomena.

Dic això perquè quedi clara la posició de l’autor en aquest punt. No pretenc manipular la seva intenció ni capgirar el sentit de la seva tesi.

Però si sóc honest, he inclòs aquest resum en un bloc de temàtica bastant orientada perquè la seva lectura m’ha provocat un impacte potent a partir d’una combinació que l’autor no suggereix però que a mi m’ha resultat molt natural.

D’acord amb el que diu sobre l’esperit de la Il·lustració, i fins i tot seduït pel seu propòsit de sostenir-ne la conservació contra els enemics tradicionals, se m’acudia que a la xarxa hi ha força de les respostes a les preguntes que és impossible no fer-se mentre passes les pàgines.

La xarxa permet el debat d’una forma absoluta, quasi inabastable però no per això menys eficaç. Debats de tota mena i en nodes diversos. Un espai on no es dóna per aprovat el consens de la tradició.

Els dubtes que Todorov expressa estan vinculats a l’excés d’informació. Sobre aquest punt, he escrit no fa gaire el que he après sobre les virtuts del desordre digital.

Sembla clar que a la xarxa és possible desenvolupar més que mai parts substancials de l’autonomia, tant de les persones com dels grups. Autonomia i no autosuficiència!

A la xarxa hi ha una certa recerca de veritats.

Hi ha el risc que algunes veritats quedin sotmeses als vots. Si els diputats d’un país poden votar a favor de lleis injustes o contra la humanitat, també ho poden fer les persones quan els voten a ells o quan responen una enquesta anònima. Ara bé, aquest risc és part de la democràcia autèntica. És allò que diu l’autor sobre els fins nobles i els mitjans que no ho són.

A la xarxa és possible exercir la humanitat. I el contrari, es pot argumentar. És cert, però com que en general hi ha més persones bondadoses que malvades, el nombre també és un cert avantatge en un espai on cada vegada hauria de ser més fàcil participar-hi. En tot cas, si entenem que la xarxa és un espai de llibertat, sense cap altra ingerència que les mateixes que hem aprovat per la nostra conducta col·lectiva, l’opció d’enfocar aquesta llibertat cap a la humanitat serà més potent com menys autoritat arbitrària la vulgui controlar. Per dir-ho més clar: potser la xarxa no és una garantia pel valor de la humanitat però el valor de la humanitat es pot expressar a la xarxa amb una capacitat formidable.

Si els humans només adquirim sentit en la societat, com es pot llegir, a la xarxa aquesta oportunitat es manifesta amb un abast extraordinari. Com s’ha dit, la xarxa no és el lloc on trobar informació sinó un espai de connexió social.

La xarxa permet establir llaços i percebre més bé que mai la pertinença a una sola espècie. El valor de la universalitat hi és present amb una energia que no s’havia vist mai.

Totes aquestes impressions es reforçaven quan llegia els paràgrafs on Todorov parla del mateix discurs.

L’actitud del discurs

Quan ens recorda que aquest esperit de la Il·lustració es basa en l’esperit crític.

Quan insisteix que no pot ser crític i prou sinó propositiu.

Quan defensa que l’escepticisme generalitzat i la burla sistemàtica no són saviesa sinó una aparença.

I quan ens adverteix que no podem confondre l’eloqüència del discurs amb l’exactitud de la reflexió (pàgina 70).

Impressió personal

De la lectura d’aquest llibre me n’ha quedat la impressió personal, potser esbiaixada, que si la seva proposta final és que mantinguem aquest esperit que prova de demostrar que subsisteix, la xarxa ens ho ha de fer més possible que mai.

L’últim argument que puc emprar és el recordatori que allà on hi ha els enemics (obscurantisme, fanatisme o autoritat arbitrària, i que cadascú posi nom als "allà") és allà on l’accés no és lliure, on la participació està sota control i on s’impedeix el seu ús de manera autònoma.

Si l'ideal perviu serà a la xarxa

Potser n’he fet una interpretació massa influïda per l’esforç d’observar el canvi que ens sembla viure. Però he cregut que valia la pena compartir-la ni que fos per intentar proclamar aquí que el seu ideal de projectar un cert esperit de la Il·lustració se m’apareix com una convocatòria noble i atractiva.

L’única i mínima postil·la que hi he fet és que veig en la xarxa un paisatge magnífic per la salut d’aquest ideal.