De qui són les eines?

No està homologat!

Ja he comentat alguna vegada que a l’empresa on treballo fem servir una llista de distribució per compartir enllaços i altres materials que tractin d’innovació.

No fa gaire, hi vaig intervenir per fer saber que provava el navegador de Google. 

Algú va respondre amb el recordatori que els nostres serveis informàtics desaconsellen que ens descarreguem aquest programa perquè no està homologat.

He de dir, abans de continuar, que els serveis informàtics no se m’han adreçat per fer cap indicació i, més enllà de les seves recomanacions, acostumen a actuar amb un esperit obert que els porta a ser tolerants.

Però aquesta anècdota em fa pensar en la manera com disposem de les eines quan treballem.

Alliberats?

En alguns països és possible veure a prop de les obres i altres llocs on es pot trobar feina per un dia, grups de persones amb les eines a les mans. Són seves. Les porten amunt i avall per trobar el salari d’una jornada.

Un dels avenços dels treballadors va consistir a alliberar-se d’aquesta responsabilitat. Qui dóna feina és qui proporciona les eines (l’excepció més freqüent és el cotxe). Només faltaria que els professionals de televisió haguessin de portar les càmeres, els focus o els micròfons. 

Però, estem segurs que a totes les feines ha de ser així? Què fan els reporters digitals? No obligarem al manobre que porti el pic i la pala... però prohibirem a algú que es descarregui un programa que li sembli útil per la seva feina?

En el cas de les noves tecnologies, ens podem permetre no fer assajos per aprendre?

Assaig i error

Des que vaig tenir el primer processador de textos, quants programes per escriure he fet anar? Moltes persones hem après a fer aquests programes i molts d’altres (de disseny, de compaginació, de fotografia, de pàgines web, per compartir, per subscriure’ns...) amb el mètode fatigós però gratificant de l’assaig i l’error.

Quan vaig decidir que provaria Google Chrome no renunciava al programa homologat (que tothom s’imagina quin és) sinó al Firefox, que encara faig anar per navegar amb altres ordinadors. He d’admetre que ho he pogut fer sense cap problema gràcies a aquesta tolerància que esmentava.

La pregunta

Per això, aquest apunt no és una crítica ni una invitació a cap rebel·lió però sí l’inici d’una reflexió que m’agradaria que s’estengués: de veritat que encara necessitem que qui ens dóna feina també ens doni totes les eines?

N’hi ha que ens sentim més lliures si podem assajar, si ens podem equivocar, si podem aprendre, si podem comprovar quina eina ens va millor per resoldre cada situació determinada.

Ordinadors públics

A la CCMA, que és una empresa pública, hi ha més de 2.000 PC, més de la meitat dels quals estan engegats bona part del dia. Però, com és natural, no se’n fan servir totes les seves possibilitats. Per anar a la lluna no va caldre gaire memòria... Què passaria si es proposa que cadascú s’espavili i vagi a treballar amb un ordinador?

Fet i fet, el que compta no és el maquinari sinó l’opció d’estar enllaçat a la xarxa interna per compartir accessos amb els altres. Per això no fa falta un ordinador. Si et proporcionen un codi d’usuari i una clau en tens més que suficient. Potser aquesta és l’única eina que ens haurien de facilitar?

Oportunitats d’aprendre

L’empresa canvia perquè el món canvia. Però no tothom aspira a la mateixa llibertat. Si ara es decidís que l’empresa no proveeix d’equip informàtic hi hauria un daltabaix. No ho suggeria, només especulo sobre el futur. De la mateixa manera que hi ha qui aixeca un debat radical sobre l’ús del correu electrònic en una gran multinacional. 

Com a mínim, estarà bé acceptar que hi ha persones que prefereixen que ningú no els hagi d’homologar les seves eines. Gent a qui agradaria presentar-se amb un ordinador portàtil a on calgui i fer la feina que faci falta. En realitat, per moltes situacions no caldria ni tan sols estar a la xarxa interna. A internet hi ha tantes oportunitats de compartir arxius de tota mena que també aquest entorn deixarà de ser un bé singular per qui treballi (encara que garantirà la seguretat de l’organització).

Cada dia apareixen eines noves i n’hi ha que sembla que ens poden ajudar molt.  

Una bona manera d’estar al dia sense embogir consisteix a subscriure’s als blocs d'aquelles persones que en saben més. Hi ha gent que explica a on hi ha eines simples i gratuïtes. 

A més, tot fa creure que el sector de la comunicació hauria de ser dels primers. Disposar d’algunes eines ja canvia la seva relació amb els usuaris. No l’haurà de canviar amb els que hi treballen?