La claredat, el matís i la innovació

La claredat de les peces informatives no està sempre al servei del matís. Però hi ha vegades en què el matís és rellevant. Què hem de fer en aquests casos?

Aquest setmana vaig assistir a una presentació que es feia al departament d'Educació perquè uns quants periodistes entenguéssim com serà la nova plataforma de continguts digitals que l'administració prepara.

Vaig intentar fer una peça molt explicativa, a risc de semblar massa transmissor del missatge que ens donava el govern, perquè entenia que era l'ocasió de ser molt clar i provar de fer entendre un projecte molt innovador.

Però és tan innovador que costa d'explicar.

A la ràdio de l'empresa on treballo van optar per dir que a partir del setembre hi haurà llibres de text digitals gratis. En altres mitjans van optar per fer el mateix. 


Em sembla una mirada més "popular" i admeto que és molt comprensible i que de seguida atrau l'usuari.

Jo vaig preferir parlar d'una "plataforma de continguts digitals", perquè les persones que ens ho presentaven es referien tota l'estona a continguts digitals i no a llibres de text digitals.

Per què?

Adaptar-se o crear 


Perquè un llibre digital només és un llibre sense paper. Però un llibre. Per això ha aconseguit un IVA com els dels llibres.

Però els continguts docents digitals van molt més enllà dels llibres. Almenys és el que espero. Si només fem llibres de text digitals no anem gaire enllà. 

Seguiríem atrapats a la còpia absurda del model analògic. De la mateixa manera ridícula que la majoria de mitjans de comunicació digitals acaben imitant una portada de diari (dels diaris impresos, de paper), amb la diferència que "no hi cap tot" i has de fer anar avall el ratolí. Una simple còpia, sense imaginar un altre format més adequat a la pantalla.

Continguts i abstracció 

A l'acte explicatiu hi va haver un moment intens, quan un dels responsables d'innovació a Educació, David Medina, va ensenyar un telèfon i va al·ludir a les aplicacions. Posem per cas: una eina que faci amb el cos humà el mateix que fa amb el planeta Google Earth. No és un llibre. És un contingut docent digital.

Però la majoria dels usuaris del mitjà generalista des d'on emeto les peces informatives que elaboro potser no entenen tan de pressa l'expressió més inconcreta de "continguts digitals" i de seguida comprenen la idea de "llibre de text digital".

Què havia de fer? Ser més comprensible, com intento sempre? O mantenir el matís perquè em semblava rellevant tot i el risc de no ser prou clar?

La resposta l'hauria d'haver trobada en un detall de la presentació que mentre escrivia no vaig tenir prou present. El "polític" (en el sentit molt ampli del terme), o sigui, el director general Jaume Graells, va parlar de llibres de text, em sembla recordar. Els responsables del projecte, David Medina i Xavier Kirckner, van parlar sempre de continguts digitals.

No en tinc prou amb fer la feina. Necessito comprovar on m'he equivocat, rumiar-hi una mica i pensar com ho podria fer millor. 

Però a banda d'aquest debat sobre la manera de fer la meva feina, la feina de divendres em va provocar una altra reflexió que té a veure amb la innovació. 

El risc de l'ambició 

El projecte que ens explicaven no té referents, o això ens van dir i ens ho hem cregut. Els països amb ambició estan orgullosos de ser pioners, de provar coses noves. Els països mesquins, pobres d'esperit, desconfien d'allò que no han fet altres primer, s'apunten a la innovació però no innoven (és un matís, altre cop). 

Catalunya ha de decidir què vol ser. Durant dècades sembla que hem anat a copiar bones innovacions. I no ens ha anat tan malament. Però no en tinc prou. 

L'empresa on treballo, per exemple, s'ha distingit per adaptar innovacions d'altres amb molta eficàcia i qualitat. Jo mateix ho he fet (amb un matís: sempre vaig explicar a dins i a fora l'origen del model, sense amagar l'ou ni pretendre fer passar bou per bèstia grossa).

Però en principi m'interessa molt més la gent que s'arrisca, els països que tenen ambició autèntica. 

Crec que Educació té entre les mans un projecte tan innovador que trobarà (si ja no ho trobat) reticències internes entre el funcionariat del departament, desconfiança de les famílies, atacs fàcils d'adversaris polítics i incomprensió per part dels periodistes. 

Seria una llàstima que tot això fes fracassar un projecte que és estratègic, que no s'apunta a mesures populistes d'entregar ordinadors sense res més, que no vol viure de tacticismes perquè la política del peix al cove no construeix res de sòlid. 

Confio, si de cas, que els alumnes de seguida s'adonaran dels avantatges d'un canvi tan radical. 

El repte de la setmana 

Però tot això només és una intuïció. 

La meva feina no és intuir res. Consisteix a ser clar i a explicar les coses. I ara no estic segur que l'encertés prou. Aquesta és la qüestió. 

Ho sabré fer millor quan torni a la feina dilluns? Vet aquí el meu repte personal.