Reflexiono sobre el meu vot

El dia

La jornada de reflexió em sembla una rèmora de la transició amb unes obligacions absurdes en una societat tan connectada a través de múltiples xarxes de relacions, ampliades i remesclades gràcies a la potència d’internet.

Però també és veritat que s’agraeix una mica aquesta aparent absència de campanya just abans d’anar a votar. Potser n’hi hauria prou per justificar-la si li canviéssim el nom i ens ho prenguéssim com una "jornada de relaxació".

El secret

He pensat molts dies en aquest apunt i en la seva possible inoportunitat. Però al final m’he decidit a escriure’l.

El vot és secret i està bé que sigui així, per evitar situacions incòmodes. Però en una societat democràtica de debò, no es jutja algú per les seves preferències polítiques, ni les esportives o religioses o de qualsevol altra mena.


Transparència

Jeff Jarvis publica al seu blog una presa de posicions realment exhaustiva, on exposa la seva tendència política i també les seves creences íntimes en matèria espiritual, a més d’indicar a on ha invertit els estalvis. Confia que amb aquesta declaració evitarà malentesos i li sembla que és un acte de transparència.

No em sembla que tothom que fa de periodista hagi d’obrir d’aquesta manera les seves conviccions però no trobo malament que algú s’hi llanci.

La finestra

En el meu cas, ja fa moltes setmanes que vaig donar explicacions aquí sobre un text que havia fet públic i que, pel que veig, ha cridat l’atenció de gairebé un miler i mig de persones.

La feina

He escrit uns quants articles sobre l’efecte de les TIC en la política i estic segur que totes les fonts que he consultat han trobat la feina satisfactòria, en el sentit que no hi ha cap esbiaix. He actuat com un observador neutral i, si de cas, han quedat afavorits sense voler aquells que han sigut més actius, els que m’han explicat més coses i, també, els que n’han fetes més.

Per tant, tinc la tranquil·litat que no em cal demostrar res. És des d’aquesta posició serena que em ve de gust exposar aquí i avui el meu vot.

La vida

Estic segur que això no modificarà gens ni mica la valoració que es pugui fer de la meva feina al mitjà de comunicació on treballo ni tampoc sobre aquest blog. La meva feina actual m’ha dut a entendre’m amb persones d’idees molt diferents i en els cercles d’amistats també hi ha persones amb preferències diverses, de manera que trobo molt natural que les persones pensin com vulguin sense que això en determini la meva opinió.

La història

L’any 1980 encara no podia votar. El 1984 em sembla que vaig patir un “atac de pànic nacionalista” sota l’efecte del cop d’Estat del 1981 i les lleis restrictives que es van aprovar després. Vaig votar una opció que no em satisfeia en molts aspectes però diguem que “vaig posar la bandera pel davant”.

Els anys següents, vaig fer emetre un vot més ideològic i vaig donar suport al que podríem considerar l’ala esquerra de la socialdemocràcia catalana. Em semblava que les meves posicions catalanistes (ja no em sentia nacionalista) també quedaven recollides.

A partir de les eleccions del 1995, em vaig decantar per un vot més pragmàtic en el sentit que vaig canviar el suport a “una ala esquerra” per intentar contribuir a dur la socialdemocràcia al govern. A la vegada, em semblava que ajudava d’alguna manera a reforçar l’afirmació catalanista d’un partit que a parer meu havia estat massa ambigu en aquest terreny.

Ja he explicat aquí que els anys 1995 i 1999 vaig participar de forma activa en la campanya electoral de l’opció que defensava, a més de votar en aquesta direcció.

Vaig repetir el vot a les legislatures següents, amb la intenció que l’alternativa tingués una oportunitat sòlida després de quasi un quart de segle d’un govern que no em va satisfer, no tant per la seva obra, en molts aspectes indiscutible, com pel seu estil, el tarannà d’un règim que em va semblar asfixiant.

L'elecció

Aquesta vegada he tingut molts dubtes. No em volia abstenir però n’he estat molt temptat. El vot en blanc també m’ha cridat l’atenció però el meu caràcter me n’allunya.

Quan em vaig decidir per la independència com a projecte polític ja sabia que el dia de les eleccions hauria de ser coherent amb aquesta posició, tot i que la campanya no m’hi animés.

L'opció

És per això que votaré la candidatura d’ERC, encara que no vull amagar que hi tinc reticències.

Em sembla que han sigut de debò valents en la seva aposta estratègica per fer un govern d’esquerres i encara que és obvi que, com tots, han comès molts errors, per primera vegada a la vida poso el meu simple vot a favor d’una causa potser difícil però no impossible.

Aquesta és la taula vital dels meus vots en les eleccions al Parlament de Catalunya.

1980 -
1984 CiU
1988 IC
1992 IC
1995 PSC
1999 PSC
2003 PSC
2006 PSC
2010 ERC

L’endemà, la meva vida continuarà com sempre i no crec que cap lector em vegi diferent a causa d’aquest apunt.

La normalitat

Potser avui, ara mateix, hi ha altres apunts semblants a aquest i moltes persones exposen, com a reflexió, una mirada personal sobre el seu vot. Si fos així, viuria en un país molt sa. El dia de les eleccions emetem un vot i la resta de dies treballem per guanyar-nos les garrofes. A més, tot sovint en mostrem els resultats per si fossin útils a algú. Vet-ho aquí.

NOTA:

L'apunt que vaig publicar el 21 de juliol aporta més detalls sobre la posició política.