Una manera de xiular: context o emocions

Personal

No sóc un seguidor dels castellers però tinc uns quants amics i un germà que s’hi apassionen de debò. O sigui que els felicito a ells i a tothom que s‘ha vist reconegut amb la declaració com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat d’aquesta tradició no gaire antiga (tinc entès que un parell de segles), nascuda en una àrea del país i estesa arreu durant la transició democràtica. L’èxit és recent, diuen que dels anys noranta.

Però no vull escriure sobre els castells humans, només he aclarit les circumstàncies personals per evitar malentesos. M’he volgut fixar en un aspecte concret de la informació. Al mitjà on treballo, per exemple, es va convertir en “la notícia més llegida” del dia. O sigui que va connectar amb el públic.

Emocionar

I aquest és el punt que m’interessa. Diria que els mitjans catalans han tendit a emocionar-se i a emocionar el públic. Obviant una mica que els castells era una de les propostes que feia Espanya. Els Estats deuen ser el responsable immaterial de relacionar-se materialment amb la Unesco.

Als mitjans hi he vist la referència al flamenc, el cant de la Sibil·la i la dieta mediterrània com una mostra d’altres béns immaterials seleccionats. Potser els mitjans francesos han destacat que el seu menjar forma part de la mateixa llista (el primer ministre ja ha tret pit en nom dels xefs) i els xinesos han parlat de l’Òpera de Pequín. És raonable, s’informa d’allò més proper.

Context

Però també deu ser convenient aportar una mica de context. Els mitjans impresos ho tenen més complicat però els digitals, gràcies als enllaços, ho resolen de seguida. M’adono que al 3cat24 sí que van incloure una hiper referència a les altres propostes acceptades. Em sembla correcte.

Per entendre que els castellers són un patrimoni cultural immaterial (cosa que és raonable celebrar) de la mateixa manera que ho és un pa d’espècies de Croàcia, unes puntaires franceses o una fira ramadera belga. El context és útil perquè ajuda a entendre de què estem parlant.

El cant de la Sibil·la, per exemple, té un context rotund: hi ha una pila de cants diversos (de Lituània, del Perú...) que han accedit al mateix rang.

Si la llista comencés per les tradicions amb més suport, la falconeria seria al capdamunt sense competidors, amb onze Estats firmant la proposta.

El context també ens obliga a fer-nos preguntes. Per exemple, els castellers eren representats a Nairobi per dues màximes autoritats catalanes. No sé encara, però admeto que m’intriga una mica, quines autoritats representaven el pà d’espècies i les puntaires.

Curiositat pel conjunt

No sóc gens tafaner però sí fàcil d’encuriosir. Intueixo que aquesta és una de les finalitats d’aquest acte solemne, provocar que ens interessem pel patrimoni cultural immaterial. O sigui que he fet una ullada a les quaranta-sis propostes acceptades a Nairobi i comprovo que també hi ha l’acupuntura, uns lluitadors turcs que s’unten amb oli, un combat iranià inspirat en nocions religioses...

En conjunt, el patrimoni cultural immaterial ja compta amb dos-cents quaranta-cinc elements. I n’hi ha que m’han cridat molt l’atenció. Si no fossin en aquesta llista hauria ignorat la seva existència i suposo que per això els castellers i els seus seguidors poden estar contents, perquè és evident que és una finestra de difusió, encara que esquifida, perquè és probable que a cada país "premiat" els mitjans s’hagin ocupat d’emocionar el seu públic amb la tria dels èxits nacionals. El vídeo de promoció ha tingut per ara mig centenar de visionats. Aquesta dada també és part del context.

Interès pels detalls

Mirant la llista comprenc que el patrimoni cultural immaterial està format sobretot per danses, cants, accions teatrals, artesania i processons i altres manifestacions religioses, entre altres.

I n’hi ha uns quants que m’han cridat l’atenció, com ara un sistema endevinatori... Ho presento aquí perquè, a parer de la Unesco, i de la “seva gent”, són mostres tan valuoses com l’afició d’aixecar torres humanes.

Una manera de xiular de l’illa de la Gomera que s’ha introduït a l’escola pública (més ben dit: un sistema de comunicació rural basat en xiulets). Al vídeo (que gairebé arriba als set mil visionats) s'explica.




Uns dibuixos a la sorra...



Un ritual budista...




Per fi

I no, no estic fent mofa dels castells. És clar que no. Però em veig quasi forçat a haver-ho d'aclarir perquè hi ha entorns molt susceptibles, no sé entendre per quina raó. He vist que un periodista ha estat acusat de tots els mals per esmentar el flamenc al costat dels castells. Ell mateix respon.

A mi, de debò, m'interessa parlar del que parlo aquí, sense cap altra intenció.

Si de cas, anoto que, de vegades, sota la raonable necessitat de tractar els temes de manera que s'interessi el públic local, correm el risc d'obviar el context, que ens ajuda a entendre més bé la informació. Més encara: la intenció de la Unesco era emocionar els seguidors de cadascuna d'aquestes tradicions o pretén que el món sencer hi pari atenció? Ho hem fet? O ens hem regalat una satisfacció en forma de notícia?