2/7/08

Les virtuts del desordre digital

Si en aquest bloc pretenc compartir el que aprenc també té sentit que de tant en tant parli d’alguns llibres que m’han semblat d’interès. És el que vull fer ara amb Everything is miscellaneous, de David Weinberger, que serà a Barcelona la tardor d’aquest any.

Endreçar el món

Weinberger és un dels autors del Cluetrain Manifesto, un document que crida les empreses a entendre com ha de canviar la noció de mercat. En aquest llibre que avui comento posa el focus en les maneres d’endreçar el món, si ho puc dir així, que els humans hem assajat durant molt de temps, fins que les noves tecnologies ens han permès actuar d’una altra forma.

L’ordre alfabètic és arbitrari, per això li va costar de fer-se popular, i tenia un cert sentit mentre que ara queda una mica empobrit. Per quina raó hauríem de buscar la informació a partir de la primera lletra si tenim altres recursos?

A la primera meitat del volum, l’autor exposa la història d’aquests intents d’endreçar el món: les categories aristotèliques, el sistema decimal que va crear Melvil Dewey, la nominació binomial de la naturalesa que devem a Linneu (l’estiu passat vaig tenir ocasió de veure la seva tomba a la catedral d’Uppsala) o l’intent de generar un altre ordre amb més elements a considerar del matemàtic indi Ranganathan.

Un lloc per cada cosa?

L’esforç humà per homogeneïtzar, per estandarditzar, amb classificacions, llistes i mapes, ha tingut sempre el mateix problema: influïts per la limitació de les coses físiques, sempre es considerava que hi havia un lloc per cada cosa (un mamífer no és una au).

Fins que la digitalització ens ha permès mirar-nos les coses d’una altra manera. Les etiquetes que va crear Joshua Schachter quan es va inventar una eina per compartir enllaços fan possible que un element es pugui desar i buscar de moltes més maneres i (amb efectes encara més punyents) que es pugui compartir amb més facilitat. Aquesta era la intuïció d'aquells que van pensar en les possibilitats de l'hipertext.

Compartir per aprendre

El pas següent, que Weinberger analitza a la segona meitat del llibre, té a veure amb aquesta idea de compartir. Ja no ens trobem davant d’una classificació duta a terme per especialistes sinó per tothom que hi vulgui participar. La suma de totes les etiquetes que la gent col·loca a les fotos o textos que desa dóna com a resultat un coneixement que ja no és individual sinó que prové de contribucions plurals. Encara més: aquest esforç col·lectiu arriba a prioritzar en funció del volum d’interessos que un assumpte genera (en això es basen eines com Digg o Menéame).

És veritat que el procés és ple d’imperfeccions. Sovint no etiquetem en funció del que pensem sinó també del que volem que es pensi de nosaltres. Mentre etiquetem també construïm la nostra identitat i no sempre tenim prou clar si posem etiquetes per nosaltres mateixos o pels altres. Però fins i tot amb aquests inconvenients el nou mètode es demostra més fiable i, sobretot, més útil. La Wikipèdia pot contenir molts errors però permet una acció correctora molt superior i més dinàmica que la de les enciclopèdies anteriors.

Canvi d'actituds

La seva proposta es pot resumir en quatre actituds que ell mateix llista:

- Filtrar cap enfora i no cap endins (qui cerca és capaç de filtrar, no cal que ho faci qui desa)

- Cada fulla pot anar a moltes branques (si algun lector vol desar aquest apunt ho pot fer amb les etiquetes que se li acudeixin, sense límits)

- Tot pot ser una meta dada o una etiqueta al mateix temps (tot està connectat en totes direccions)

- No té cap sentit voler-ho controlar (cadascú exerceix el control de què és capaç)

Per això la nova manera de mirar les coses també incideix en una altra noció d’autoritat i per això, quan ens referim a l’empresa, creiem que el concepte de jerarquia canvia de forma radical (encara que hi hagi a moltes empreses tot de persones que no ho han entès i malden per exercir les últimes hores d’un poder que ja no tenen).

El poder del desordre digital

M’ha interessat molt la claredat amb què sosté que el món no és ordenat (les espècies animals, posa per cas, no són un fet de la naturalesa sinó fruit de la nostra manera d’observar-la i provar d’entendre-la).

El desordre és una virtut i en bona mesura és el preu que acceptem a canvi de la llibertat (no oblidem que és aquesta vocació de llibertat la que inspira la WWW, un espai de tothom on per fer aportacions no cal passar per cap registre central.

Per això hi ha països on l’accés a la xarxa no és lliure o per això a la UE hi ha alguns intents de tallar aquesta possibilitat real d’exercir com a persones lliures.

Al final, deixa clar aquest principi que fa temps que molts defensem: acumular informació, retenir-la, posseir-la en exclusiva, no dóna poder. Al contrari, per ser algú s’ha de participar i això implica compartir.

Vet aquí per què en comptes de llegir el llibre i anotar en algun paperot el que m’ha interessat he preferit exposar-ho aquí. Potser a algú altre li sigui d’interès i si d’aquesta manera participo jo mateix em sento millor (el meu desenvolupament com a persona està vinculat a la capacitat que tingui de compartir).

En parlarem més

És un llibre que m'ha interessat de veritat i que pot seduir de manera particular els professionals de la documentació i de les biblioteques. A les meves notes de lectura hi tenia molts altres detalls que he decidit deixar fora d'aquest apunt per no estendre'm més, però tinc la sensació que a poc a poc aniré exposant algunes d'aquestes idees. Si més no, després que l'escolti l'octubre vinent i quan algun altre lector hi digui la seva.

PARLA WEINBERGER:

A la revista d’Infonomia li van fer una entrevista. Es pot llegir i veure el vídeo.

11 comentaris:

Xavier ha dit...

No he llegit el llibre, però em va encantar el video de la seva xerrada a google: http://video.google.com/videoplay?docid=2159021324062223592

jnqm ha dit...

Xavier

He trigat una mica a respondre perquè volia veure el vídeo. És genial! Dius que no has llegit el llibre i aquí hi exposa les seves idees. Si a més l'has llegit, com ha sigut el meu cas, t'asseguro que el vídeo és encara més potent. És com "repassar" la lliço dut de la mà per l'autor. O sigui que moltes gràcies! Havia provat d'aportar enllaços diversos però aquest és extraordinari. Em sembla que a més s'ha demostrat que és veritat que els blocs poden ser una conversa amb aportacions de valor. En realitat, ara els lectors d'aquest lloc saben que molt més que llegir un resum més o menys maldestre ara tenen l'ocasió d' "escoltar el llibre". Fantàstica contribució!

einestzara ha dit...

Molt interessant!

Al número 59 de "if..." es va publicar una entrevista a David Weinberger i un vídeo (subtitulat en castellà!) en relació a aquest tema. http://www.infonomia.com/if/articulo.php?id=242&if=59
(Em temo que no he estat capaç de crear l'enllaç i que simplement he escrit l'adreça. Si és això últim, disculpeu-me)

jnqm ha dit...

gràcis einestzara

em sembla que és el mateix video de l'entrevista que es troba a l'enllaç que havia inclòs al final de l'apunt, oi? des d'allà hi arribes!

gràcies per subratllar-ho!

i per venir aquí altre cop!

einestzara ha dit...

M'he lluït! I tant que és el mateix video! Bé, deixem el meu comentari, doncs, en un elogi a la feina que has fet i també a l'amabilitat del Xavier per incloure l'enllaç del "seu" vídeo. Per cert, algú em voldrà explicar com incloure "links" en els comentaris? (einestzara[arroba]gmail[punt]com)

Jordi O ha dit...

M'agradat molt aquesta entrada i el comentari del llibre. Segur que hi dedicaré mes estona!

gamoia ha dit...

Recullo la recomanació de lectura. Moltes gràcies!

Xavier ha dit...

Un exemple de com fer un enllaç: http://pastebin.com/f1d97d86

jnqm ha dit...

Gràcies jordi, gamoia, einestzara i gràcies xavier per aquesta ajuda. de tota manera, espero que no trigui a arribar el dia que no calgui saber cap d'aquests codis. amb un botó i llestos.

per cert, tots dos vídeos acompanyen molt bé el llibre.

Ricard Benach ha dit...

Agraeixo la “connexió” amb les idees de David Weinberger. No he llegit la seva obra i tampoc he vist encara amb prou deteniment el vídeo. Tot i això, crec que albiro per on van els trets i goso d’introduir un parell de reflexions sobre el tema. Coincideixo en què totes les coses poden ser objecte de mil i una mirades, totes pertinents d’alguna manera, almenys per al seu perceptor. I és cert que el propi pes creixent de la comunicació en la xarxa (podem parlar paradoxalment d’una centralització en la xarxa) facilita l’explotació “en brut” d’aquesta “miscel•lània” de mirades. També crec que passar de l’explotació de les mirades a l’exploració del consum pot ser una bona estratègia per al coneixement del mercat. Ara bé, conèixer el mercat no implica conèixer, “saber” o entendre automàticament la realitat de les coses. Els humans requerim d’uns marcs de referència (històrico-temporals, geogràfico-espacials, jeràrquico-conceptuals) per a poder avaluar, endreçar i prioritzar les mirades sobre el món. Són la ponderació de la informació i l’establiment de connexions selectives allò que defineix la nostra intel•ligència. I de la mateixa manera en què estic d’acord en què una eina com la C.D.U. és específica i limitada (útil en quant és d’ús força general, però alhora poc útil per a les mirades individuals), he de dir que dubto de la bondat de l’explotació a l’engròs de la informació més enllà de la mercadotècnia. Al respecte de tot això, subscric les reflexions que exposa Xavier Rubert de Ventós en un article ben recent "La red del pescador" (El país, 6-juliol)

jnqm ha dit...

Ricard benach, grpacies de llegir, de ser aquí, i de participar amb aportacions d'interès. Haurem de llegir l'article que referencies.

De tota manera, em sembla que la informació té més fianlitats que les mercadotènciques (pensem què usem cada dia nosaltres mateixos). Saps que penso? Que el llibre t'agradaria i que el vídeo t'interessaria! No t'ho deixis perdre!

i gràcies de nou!