I tanco el parèntesi (les eleccions)

No, aquest blog no és de política. Però si l’altre dia vaig compartir la reflexió preelectoral té sentit tancar aquest parèntesi amb una avaluació ràpida dels resultats.

1.- La victòria del guanyador és clara i rotunda. Cap grup parlamentari hauria de posar obstacles perquè Artur Mas sigui investit president a la primera ronda i pugui governar amb comoditat, sense entrebancs.

2.- El missatge del futur president va ser conciliador, a favor dels pactes de país. Va fer una convocatòria a tothom que sembla positiva i encoratjadora. Ara només cal que el seu capteniment s’ajusti a aquest anunci reiterat.

3.- Els que han perdut han de reaccionar.

José Montilla ja ho ha fet quan ha dit que no es presentarà per ser reelegit com a màxim responsable del seu partit. És el que se sol fer quan els resultats són d’aquesta contundència. En els moments greus, l’encara president Montilla s’ha volgut situar sempre a una alçada molt digne.

Caldria esperar gestos semblants i immediats per part de Joan Puigcercós i de Joan Carretero.

És clar que això complica la vida dels seus partits però la complexitat no pot ser un pretext per esquivar l’exigència democràtica. La valentia no s’escriu a les parets, es demostra amb gestos.

En el cas de Carretero, a més, potser hauria de rumiar en la possibilitat de plegar veles i dissoldre l’organització que Joan Laporta s’ha empassat sense fer gaire soroll.

4.- Hi ha una preocupació sobre la immigració que s’ha expressat en part en partits extremistes, que per unes dècimes de percentatge no seuran al Parlament, i en part en d’altres partits que han recollit aquesta por i que han trobat així el creixement com a recompensa. Esquivar la qüestió només alimentarà el neguit, la política ho ha d’acarar.

5.- No sembla que la reivindicació catalanista hagi quedat debilitada, el federalisme sí. Molts “independentistes d’esperit” han votat CiU. En conjunt, ha quedat més marcada la divisòria entre aquells ciutadans que pensen en clau catalana i aquells que basen la seva marca en la reivindicació de l’espanyolitat de Catalunya. És probable que aquest sentiment encara creixi més a mesura que ens apropem cap a un horitzó possible. Fins ara això quedava dissimulat perquè el PSC en recollia una part i l’asserenava. Però això s’ha acabat. A mig termini hi haurà més aclarides les posicions, un dibuix imprescindible per saber si de veritat el secessionisme pot aspirar al 51% que fa falta.

5.- El Parlament és més plural, perquè els electors ho hem volgut així. Els diputats hauran de demostrar la seva capacitat per arribar a acords que afavoreixin el progrés del país.

6.- L’endemà de les eleccions, tots els que no ens dediquem a la política tornem a posar els ulls a les nostres ocupacions de cada dia. Hi ha moltes coses a fer. Un país no avança només amb les empentes de la política sinó que ho fa sobretot amb la suma de tots els reptes personals. Concentrem-nos-hi.