La virtut del cercle (vet aquí Google+)

L’expressió “cercle virtuós” sonava als mitjans de comunicació quan la van fer servir Jan Laporta i Sandro Rosell, aleshores amics i companys de candidatura, fins al punt que al web del Barça s'hi explica que la van popularitzar.

Fa pocs dies l’he sentida al president dels Estats Units, Barack Obama, quan responia les preguntes que li havien fet arribar amb el Twitter.

Història

En realitat, el cercle sempre ha sigut virtuós. És amb un cercle traçat damunt la sorra que es fundaven les ciutats i aquella marca polsegosa no es podia traspassar sense cometre un sacrilegi. És la forma màgica que els mandala tibetans recorden.

Llengua

Si ho he entès bé, el cercle és una àrea mentre que el perímetre seria la circumferència. Però de la circumferència, en anglès en diuen circle mentre que el cercle seria el disk. No sé si això és un embolic però ens haurem d'acostumar a parlar dels cercles, perquè és així com tothom es refereix a l'aparença del nou invent de Google.

Des de fa uns quants dies veig força persones que s’aboquen als cercles. Intenten aprendre com funciona aquesta nova xarxa social que figura que no és una xarxa social, aquest experiment que vol ser com el Facebook sense ser el Facebook, en fi, l’última idea amb què Google ens vol “ajudar” a moure’ns per internet.

Especialistes

Cadascú s’ha especialitzat en alguna cosa. Google sap buscar i indexar i, sembla, sap fer alguna altra cosa com ara endreçar un sistema de correu web. Però no podem estar segurs de la seva capacitat per a aquesta nova tasca. La seva eina de blogs, per exemple, va molt bé quan comences, és fàcil i intuïtiva, però quan aspires a alguna cosa més, la veritat és que el millor que pots fer amb Blogger és abandonar-lo.

Abans d'ara

Quan Google va estrenar el Buzz, vaig provar d’impedir que el seu spam infinit m’atabalés. Ho vaig aconseguir ignorant-lo. Encara que em sembla que moltes coses que faig a la xarxa s’hi acaben reflectint, per a mi no existeix.

Quan van crear Wave, admeto que em va impressionar i en vaig quedar fascinat. Però al cap de poc vaig comprendre que Wave només serveix per a desenvolupar un tipus concret de projectes... projectes com ara Wave. És la típica eina bucle que no és que no vagi enlloc sinó que només va allà d’on ve.

Gestió

A veure què passarà amb els cercles del Google+. Observo un cert encantament, hi ha gent que ho troba genial. Des de sòlides consultores estratègiques també s’hi mostren interessats, esclar, després de tot no hi ha més remei que aprendre com funciona cada eina nova que es posa en circulació.

De moment, no estic segur de voler gestionar tants contactes en tants llocs diferents.

Utilitat

Vaig abandonar Xing perquè em semblava que si estava a LinkedIn n’hi havia prou, pensava que amb una xarxa professional ja podia anar fent.

Faig servir el Facebook per estar en contacte amb amb la família extensa, amb els vells amics i amb els coneguts i també em serveix d’agenda de contactes per a la meva feina.

Però encara no estic segur que els cercles de Google puguin substituir tot això que trobo al Facebook.

El Facebook em resol els contactes i el Twitter em manté informat. Hauré de descobrir què més m’aporta l’últim invent de Google.

Jugar

Potser no sabré processar tot el que genera, tota la informació que hi circula. Però jugaré amb els cercles de la mateixa manera que els nens de dues generacions més amunt ho feien amb els cèrcols.

De moment hi he tret el nas, sé que em toca mirar-ho, sé que n’hauria de saber més i espero aprendre’n, però si la usabilitat no és òptima, si em demana un esforç innecessari i si en algun moment tendeix cap al spam, potser acabarem pensant en la quadratura del cercle.

Per ara, el millor que veig en aquests cercles és l’elecció d’una forma geomètrica que als humans sempre ens ha fascinat. (ACTUALITZACIÓ: També són els cercles, i altres característiques, el que destaca David Pogue en aquest article.)

Confiança

Confio que valgui la pena i tot i que no em deixaré dur per un apassionament desmesurat començo a pensar quins cercles nous podria crear. Aquest exercici ja em sembla prou atractiu.

Si algú ressenya aquest apunt amb Google+ no rondinaré. Per alguna cosa s’ha de començar i ja he dit més d’un cop que tornar a començar m’ha semblat sempre un bon lema.

Els ocells enrabiats de la informació

Quan vaig acudir al Mobile 2.0, mentre Peter Vesterbacka alliçonava l’auditori sense subratllar prou el factor sort com a explicació de l’èxit dels seus “Angry Birds”, i justament mentre l’escoltava, vaig descarregar al mòbil, per fi, aquesta ditxosa aplicació. O sigui que he resistit la temptació molt de temps perquè el joc dels ocells enrabiats va aparèixer el desembre de l’any 2009.

Vesterbacka tenia raó almenys en una cosa: és una modalitat de joc molt ben adaptada a les estones mortes. Aquests parèntesis passen millor, provisionalment, amb un repte breu com ara superar un altre nivell. El joc consisteix a llançar ocells amb poders diferents contra uns porcs de color verd. He tingut altres passions lúdiques i sé que ja em passarà. Ho deixaré estar de la mateixa manera que vaig abandonar el pòquer de Zynga, les papereres de Paper Toos o les mans amb iButi.

Tot en un parèntesi

Els jocs al mòbil tenen aquesta funció d’entreteniment breu i en aquest lapse de temps has de rebre alguna compensació.

“Angry Birds” no exigeix gaire reflexió. L’ordre de les “armes” està decidit. Només t’hi has de fixar una mica per calcular que el negrot que explota és útil amb les pedres i el groc que es llança a tota velocitat va bé per travessar fustots.

És possible un joc d’aquestes característiques que a més proporcioni elements informatius? Els “jocs informatius” intenten aprofitar els atractius del joc per transmetre missatges. De vegades, més que informatius són formatius, i aquesta voluntat instructiva els fa menys interessants, però no és una via tancada.

Una dificultat a considerar és l’adaptació a la brevetat, a les estones mortes. Un joc com Democracy, per exemple, demana un grau de pensament més elevat. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte. Una de les virtuts del joc és que el jugador comprèn de seguida que s’ha d’allunyar del “blanc o negre”. La democràcia està feta de matisos. Si estires massa la corda d’un costat, queda curta d’un altre. Però és del gènere de simuladors que demanen una atenció molt més llarga i reflexiva que la que permet una estona morta.

Informació, entreteniment, participació

Un recurs emprat sovint quan s’intenta atacar aquest parèntesi amb un joc informatiu és el del qüestionari ràpid sobre l’actualitat. S’esmenta com a opció en un apunt d'un blog que es publica amb ajut de la Knight Digital Media Center.

El text acara la qüestió de les estones mortes i s'anoten com a elements a tenir en compte per a les aplicacions periodístiques la geolocalització, la calendarització, el seguiment de la legislació i també les possibilitats de participació real per aportar continguts, com proposa Mereporter (el logo d'aquesta aplicació també és un ocell rogenc).

He vist un apunt de Nicole Martinelli on s’esmenten unes quantes creacions que segueixen aquesta direcció.

L'ou daurat és una estona morta

Si amb els mòbils es poden capturar sons i imatges, potser hi ha alguna manera d’enfocar la situació de les estones perdudes i combinar-ho, segons el gust de cadascú, amb l’entreteniment, que ara mateix, i només fins que aconsegueixi tots els ous daurats que cal per guanyar, consisteix per a mi a esclafar ocells de colors contra les muralles que protegeixen els porcs verds.

Mentre no arriba aquesta aplicació informativa que aprofiti del tot la noció d’estones mortes, comprovo que sorgeixen més intents de fer més fàcil la captura d’imatges i sons amb voluntat d’informar altres persones.

És el que pretén Open Watch, una aplicació amb vocació de denúncia que es distingeix d’AudioBoo (tot just el començo a provar) o SoundCloud perquè inclou el vídeo i per la seva suposada capacitat d’enregistrar de manera secreta.

Twitter i Tumblr per a periodistes

Mentrestant, el Twitter es posa a disposició de les redaccions i es publiquen manuals adreçats a la pràctica del periodisme amb aquest recurs. I ja hi ha hagut reaccions: Twitter és una eina per a les redaccions o és una gran redacció? (gràcies per l'enllaç, Ismael).

Tumblr també serveix als mitjans i ja hi ha mostres potents de la seva utilitat periodística i del seu ús a la redacció.

Hi ha mitjans que abandonen fins i tot el seu web i s’arrisquen a emetre des d’una xarxa aliena com el Facebook, que també ha creat un plec d’instruccions per als periodistes amb una acollida polèmica.

El canvi va molt més enllà de l’adopció d’eines basades en internet.

La perspectiva i el zero

Un clàssic com The Guardian anuncia un gir radical en la seva perspectiva per considerar-se per damunt de tot un mitjà digital.

Fa tot l’efecte que a poc a poc però sense cap alternativa clara ens acostem cap al porc verd que porta bigoti, un dels malvats que cal liquidar a “Angry Birds”. Però no ens equivoquem. Quan superem aquest nivell n’hi haurà un altre. Vet aquí l’encert dels jocs com el que va idear Vesterbacka: després d’un repte sempre n’hi ha un altre.

Per això fóra bo que els ocells deixessin alguna peça sencera. No es pot començar de zero cada vegada. I si en comptes d'omplir una altra estona morta hi comencem a rumiar de debò?

Abans que l'entreteniment, imprescindible, s'ho empassi tot. Abans que algú més repeteixi sense morir-se de vergonya que el coneixement és un luxe innecessari.

Índex de qualitat dels mitjans informatius digitals

Com es pot emetre un judici sobre un mitjà digital sense iniciar un estudi acadèmic que comporti anàlisis quantitatives, un seguiment intensiu i un temps superior a un any?

Els usuaris dels mitjans informatius digitals generalistes ja han adquirit prou traça per fer-se una idea bastant aproximada del mitjà amb un cop d’ull. La lectura d’unes quantes peces informatives proporciona un coneixement superficial però suficient per triar entre la competència.

Catalunya és un país petit i el català és una llengua minoritària, però no hi ha escassedat d’oferta. Mitjans que són “la pota digital” de diversos grups, tan privats com públics, conviuen amb mitjans nadius i amb mitjans locals. És possible avaluar la qualitat d’aquest conjunt i de cada mitjà d’una manera tan ràpida com fiable?

Amb aquesta intenció, però encara en una fase inicial, es presenta un ÍNDEX DE QUALITAT DELS MITJANS INFORMATIUS DIGITALS.

Sense el rigor acadèmic ni l’ortodòxia periodística, és tan sols una aproximació que hauria de permetre fer-se una primera impressió.

Proposa un grup de 12 valors que es poden jutjar amb força aproximació i bastant de pressa. Es refereixen a tres aspectes cabdals: la qualitat de la producció, la qualitat de la informació i la qualitat de la digitalització, és a dir, fins a quin punt aprofiten els recursos que les tecnologies de la informació i la comunicació posen a l’abast dels mitjans.

Té una orientació tendenciosa. Per exemple: es valora amb un grau més alt la transparència que l’obscuritat, la responsabilitat individual i col·lectiva que l’ús genèric de la marca de la mateixa manera que es valora més un sistema de comentaris amb registre identificatiu que amb usuaris anònims. Aquestes valoracions tenen a veure amb una posició de partida que es volen ajustar als codis de l’entorn digital.

De la mateixa manera que en l’apartat d’informació es valora més una font singular que una font adquirida o que s’aprecia més la investigació que la immediatesa, en el benentès que s’aposta per la varietat de gèneres.

Per tant, l’índex conté la seva línia editorial, que pot ser matèria de discussió, i tant.

És una proposta, sense cap altre afany. Per això, qui vulgui aportar-hi esmenes pot fer-ho, de moment en forma de comentaris a aquest apunt. Si de debò l’assmpte suscités interès, sempre es podria posar en algun espai de creació col·laborativa. Potser aleshores, al cap d’uns quants mesos, es podria disposar d’un índex acceptable i, sobretot, útil.

De moment, és un assaig que potser no explica tot el que cal però que si més no permet debatre quins són els atributs que de debò fan que un mitjà digital tingui més o menys qualitat.

Naturalment, la finalitat no és el diagnòstic.

La pretensió optimista seria tenir una eina que permetés la millora, una pauta per aspirar a l’excel·lència.

Index de qualitat dels mitjans informatius digitals

View more presentations from janquim ..

NOTES

A la presentació es distingeix entre enllaços opacs i transparents. La distinció es va exposar en aquest apunt. En aquest altre s’hi explica un cas real d’ús dels enllaços en peces informatives.

Sobre la producció, potser sigui d’utilitat aquest esquema, que té el defecte de no representar un model abstracte, però que té al seu favor l’intent de reproduir el procés real d’un redactor concret.

Sobre l’ús de les fonts també es pot conèixer un cas particular.

Sobre el paper dels comentaris dels usuaris a les informacions hi ha escrits un apunt sobre la conversa millorable, que inclou aquesta presentació amb propostes concretes, i un article al 3cat24 que exposa un estudi clau per al debat.

Per copsar la inspiració parcial de l’epigraf dedicat a la transparència de l’organització, pot tenir sentit fer una ullada a aquest apunt sobre un llibre de Gary Hamel.

Un cas a Quora: blogs africans i tecnologia

El dubte

He vist un “tuit” de @DonAire que planteja dubtes sobre la utilitat de Quora. A mi em passa el mateix tot sovint. Són dubtes raonables. Apareixen tantes oportunitats que sempre correm el risc de caure en algun parany, no saps mai si res val la pena sense provar-ho i això exigeix temps i després de tot, potser al cap d’uns quants mesos la teva opinió ja no és vàlida perquè tot ha canviat...

L’experiència

Jo també vaig tenir una pila de dubtes quan llançava el primer "tuit" i el professor gironí de turisme admet que també va patir aquesta síndrome, i això que ell va arribar a ser “el diputat tuitaire” (http://www.3cat24.cat/noticia/448005/ciencia/El-diputat-mes-actiu-a-Twitter-abandona-la-politica), abans que l’ús d’aquest servei de missatges breus i converses àgils s’estengués amb més normalitat en la política institucional catalana.

El canvi

Potser m’equivoco i potser pel juny ho veuré d’una altra manera, però de moment sóc a Quora amb ganes d'entendre'n els avantatges. Hi ha qüestions molt ben plantejades que obtenen respostes fiables i que val la pena fer servir i compartir. En posaré un exemple tot seguit, però abans voldria comentar un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció.

Les normes

A Quora, com a tants llocs, hi ha unes normes. Són força clares. Es tracta de formular preguntes interessants i de respondre si pots amb dades, enllaços i més enllà de l’opinió. I si s’emet una opinió, s’ha de fonamentar.

La inadaptació

Els usuaris internacionals s’adapten a aquest ús però tinc la sensació -i em disculpo d’entrada si m’equivoco- que els usuaris espanyols (catalans inclosos) no acaben de creure que un espai tingui unes normes.

Hi ha diàlegs oberts que no són preguntes, moltes queixes sobre l’idioma anglès com a llengua oficial del lloc i converses que no tenen res a veure amb Quora i que podrien tenir lloc ben tranquil·lament al Facebook i al Twitter. Com si fos el mateix. I no ho és. Entenc que no ho vol ser.

Em sorprèn aquesta indisciplina, sobretot perquè l’actitud és un missatge i aquesta sensació -si fos certa- també arribaria als altres usuaris, per confirmar els pitjors tòpics. Per sort, hi ha persones que fan el que cal, com ara el professor Ramon Salaverría.

La font

He dit que és una font útil i que en posaria un exemple. Només un, segur que en els propers mesos tindré altres oportunitats de fer-ho evident (en això confio).

L'exemple

Vaig veure una pregunta que demanava quins són els blogs africans sobre tecnologia que val més la pena d’atendre. La resposta citava un blog escrit des d’Accra per Ethan Zuckerman. I ell, en contraresposta, va proposar aquesta llista.

Afrigadget.com - founded by Erik Hersman of Ushahidi, but includes lots of contributors. More focused on low/approtech, but fascinating, and very much worth a read.

The Ushahidi crew, in general, has some great tech blogs. (And if you're not following their project - ushahidi.com - you're missing one of the most exciting African tech projects around).

- Juliana Rotich is Afromusing.
- Erik Hersman is White African.
- Ory Okolloh is Kenyan Pundit, more political/policy than straight tech, but she just took over as Google's Africa policy lead.
- David Kobia is DKFactor.
- Daudi Were - Mental Acrobatics - is wicked smart and deeply involved with the Kenyan geek/random hacks of kindness community.
- Moving out of East Africa: WebAddicts is a great South African tech blog - , and the author links to several other strong ZA tech blogs.
- David Ajao, a Nigerian internet entrepreneur in Ghana, is worth your time.
- Not all the best stuff is on blogs. Egghead Odewale's Twitter feed from Nigeria is consistently excellent.

La voluntat

És només un exemple, d’acord. Potser hauria pogut esbrinar més coses sobre aquesta mateixa qüestió d’una altra manera, però aquesta em sembla fiable i ràpida.

I sospito que si sé seguir els assumptes que m’interessen i aprenc a participar tard o d’hora podré aprofitar millor les possibilitats que Quora ens proposa.

La predicció

El que volia dir és que estic segur que ben aviat José Antonio Donaire s’haurà enganxat a qüestions com "turisme" i "e-turisme" i hi participarà, aportant tot el que sap i aprèn, com fa sempre. I molts usuaris n'estarem pendents.

Com produeixo continguts informatius

He fet un diagrama que vol reproduir el procés de la meva feina quotidiana al portal de notícies on treballo.

Abans de seguir endavant cal fer un aclariment. El gràfic no expressa un ideal, no és una proposta sobre com es podria dur a terme aquest procés. Vol ser, tot al contrari, la constatació d’una realitat. Vol descriure què faig en comptes de suggerir com s’hauria de fer.

Llegenda

He inclòs diversos codis que cal saber per fer una “lectura” completa.

El procés s’inicia i es tanca amb un element de color negre.

De color torrat he marcat les tasques que no són de tipus textual. La seva vinculació amb fletxes, però, deixa clar que són essencials.

De color bronze hi ha les tasques prèvies a la redacció d’un text.

Es pot observar que quan es tracta de peces d’agència o refregits, tot el procés es concentra en aquest espai. La resta d'accions són molt ràpides ja que solen consistir tan sols a traduir (si cal) i “copiar i enganxar”.

De color blau hi ha indicat l'etapa que es desenvolupa amb un processador de textos, que sol ser el Word si uso l’ordinador de la redacció i el Pages si faig servir el meu portàtil.

De color verd hi ha marcats tots els passos que es fan amb l’editor web, en aquest cas el que l'empresa corporativa que se n'encarrega ens posa a disposició.

L'aspecte de document fa notar que som en un punt del procés que es basa a obtenir aquest resultat. Els rectangles expressen obligacions d’algun segment del procés mentre que els hexàgons denoten un pas opcional.

Entendre'm

He fet aquest diagrama per entendre què faig i per adonar-me que la captura de documents, dades i imatges forma part, tot i que no sempre, de la redacció de peces informatives escrites. Per imatge s'ha d'entendre també l'opció d'audiovisual. Hi ha altres companys que usen sovint la captura d'àudio, a partir de cròniques radiofòniques. No hi he inclòs aquesta menció en solitari perquè no ho tinc per costum.

A més d’aquesta visió integral, val la pena subratllar un altre element que es fa més comprensible: els retorn.

Les fletxes amb punts indiquen la necessitat de tornar enrere. En funció del tipus de peça que s’escrigui, aquest retorn tindrà més o menys intensitat.

Utilitat

No estic segur que tingui gaire utilitat perquè en bona part és el resum d’una obvietat, però a mi m’ha anat bé. Em permet veure en quins aspectes podria millorar i a on poso l’accent. Aquests detalls no els he indicat de cap manera perquè m’ha semblat que eren d’índole més personal.

Aquest apunt forma un conjunt amb un escrit sobre les fonts i un altre sobre els refregits.

Informar sobre una eina o fer-la servir per informar

Després d’escoltar Paul Bradshaw a Barcelona vaig compartir aquí una reflexió que mantinc: fa més d’un any que em fixo en casos reals d’un ús rellevant de les tecnologies de la informació i la comunicació però potser hauria d’abandonar aquest retrat que traço amb llambregades desiguals i fer servir les eines que les TIC proporcionen per atacar informacions corrents. És a dir: i si en comptes de “parlar de les TIC”, faig servir les TIC per “parlar del que sigui”?

Fa pocs dies he topat amb una situació que serveix d’exemple. És un assumpte menor però m’ha ajudat a entendre per on em sembla que hauria d’anar.

Parlar de l'eina

Vaig veure en un altre mitjà la menció d’un cercador anomenat Cablesearchs que serveix per capbussar-se en els missatges dilomàtics desvelats per Wikileaks. Del total de 250.000 anunciats, se n’han donat a conèixer prop d’un miler. Encara no és gaire, però fer cerques en tot aquest conjunt de documents és difícil i aquesta eina ho fa molt més fàcil. A mesura que es facin públics més missatges, la seva utilitat creixerà.

Em podia haver limitat a repetir la menció. Però això equivalia a “parlar de l’eina”.

Fer-la servir

En comptes d’això, vaig intentar fer-la servir. Als documents que ja són públics, com hi apareix Catalunya? Treballo per a un mitjà públic que dóna prioritat al punt de vista des del país. Era una pregunta òbvia. La resposta era previsible: poques mencions.

Però valia la pena provar d’oferir una crònica breu d’aquesta operació de cerca. Al públic li devia interessar perquè es va situar entre les més llegides, tot i que admeto que després de sentir-se atrets per la crida els lectors es podien decebre: poca molla.

Un intent

M’és igual, no pretenc valorar l’interès d’una peça publicada enmig d’un pont. Anoto només que en comptes d’anunciar l’existència d’una eina vaig provar de treure’n algun profit, per minso que fos.

Em sembla que aquesta ha de ser l’actitud i ho tinc tot per fer.

A més, amb aquest recurs hem pogut oferir un “tema propi” (tan menor com es vulgui però propi) sobre una qüestió que, com és natural, lideren els mitjans que han arribat a un acord amb Wikileaks. Els altres estem forçats a la repetició selectiva i només ens queda com a consol l’intent de reconvertir algun detall petit en una peça original. És el que vam fer. No és gaire, és clar, però és un intent. Veig que l'endemà s'ha repetit part del mateix tema, aquest cop amb una font aliena ("Le Monde").

Debat

L’altra aportació pròpia són els textos d’opinió. Hi ha al mitjà on treballo un debat interessant. D’una banda, Josep Cuní escriu un article en què no acabo d’entendre què pensa, potser perquè ja és el que vol, tot i que al final acusa els mitjans que difonen els missatges d'haver "comprat mercaderia robada". D’una altra, Antoni Bassas escriu al seu blog un text a favor de l’acció empresa per Julian Assange. Cuní no contesta cap dels comentaris i Bassas sí que ho fa.

Incapaç de participar en aquesta "discussió entre gegants", vaig apostar per un missatge subtil que em permetia afegir-me als recordatoris d'un aniversari.

NOTA

He tractat la qüestió de les eines a propòsit dels "jocs informatius" i dels "jocs seriosos".

Evolució de l'onomàstica catalana (1920-2009): a l'escola d'internet

Un dia vaig exposar una visualització de l’estadística onomàstica amb Wordle, que permet fer-se una idea de la freqüència amb una ullada.

Avui presento un altre intent. He fet servir el mateix exemple per facilitar la comparació.

Aquest gràfic dinàmic permet seguir l’evolució dels 25 noms més freqüents a cada dècada.

No ho he mirat però dono per fet que ja s’ha presentat abans. No pretenc aportar una novetat sinó el resultat d’un exercici que vaig començar fa poc.






Utilitats

El gràfic permet adonar-se de manera ràpida de l’evolució.

Hi ha noms que veuen molt reduït el volum de la seva bombolla a mesura que passa el temps.

Com que només recull els 25 primers de cada dècada, hi ha noms que apareixen molt tard.

Amb el pas dels anys, els percentatges disminueixen. És a dir: ja no hi ha grans noms que predominen perquè la varietat és molt més elevada.

Aquesta és una conclusió que ja era a les dades però que amb aquesta mirada es fa evident.

Problemes

Per millorar, caldria que en s’ampliés el nombre i el gràfic inclogués els primers 100 noms de cada dècada.

Un inconvenient és que les dades se situen en dècades i com que l’eina avança per anys (o en tot cas no he après a a canviar els intèrvals), fa l’efecte que la ruta entre els punts A i B sigui linial i deu ser ben serrada.

Punts forts

Però si els detalls es perden, per veure tendències em sembla una bona eina.

És útil per seguir la pista d’un nom concret (sempre que en aquell període sigui entre els 25 primers) que es pot marcar al requadre de la dreta.

Procés

La veritat és que ha sigut fàcil. Massa i tot. Per això sospito que hi deu haver una bona colla de mapes semblants.

Les dades són a idescat.

Només calia fer un “copiar&enganxar” i passar-ho al full de càlcul de Google Docs. Per crear una taula.

He tingut en compte les normes d’aquesta visualització:

- La primera columna és per a l’entitat observada (en aquest cas, els noms).
- A la segona, hi ha els anys (en aquest cas, l’inici d’una dècada).
- A la tercera hi he posat el percentatge de persones que duen aquest nom sobre el total dels nascuts a la mateixa dècada (en %).
- A la quarta, la posició en aquella dècada (de 1 a 25).
- A la cinquena, si el nom correspon a home o dona (un color ho distingeix).
- A la sisena, la freqüèncìà (en milers de persones, que s’expressa en el volum de la bombolla).

Es desa des de Google Docs i s’acedeix a un codi per incrustar-lo, com he fet aquí.

Usos

És tan fàcil i aporta una visualització tan interessant, que el pròxim pas ha de ser trobar l’oportunitat adequada per utilitzar-lo, ara que hi he assajat una mica, al mitjà on treballo. Tard o d’hora, alguna informació quedarà reforçada si faig servir aquesta eina.

No m’estranyaria veure un ús d’aquesta eina en entorns periodístics que comuniquen per canals digitals. Tindria molt de sentit.

De la mateixa manera que no em sorprendria saber que hi ha mestres i professors que el fan servir a classe. És una eina senzilla que a sisè de Primària o als cursos d’ESO segur que ha de tenir molta utilitat. Em pregunto a quantes aules ja ho fan servir i no ho sabem.

La sopa d’all

Sí, ja ho sé, sembla ben bé que estigui inventant la sopa d’all.

No, no pretenia descobrir res. Només, com sempre, comparteixo el que aprenc.

Escola

Em sembla que en realitat el que m’agradaria més del món seria tornar a l’escola una altra vegada.

Em corregeixo. És el que faig. Vaig a escola i faig deures. El que passa és que l’escola es diu internet, els professors són totes les persones que inventen eines i les expliquen als seus tutorials i totes les persones que distribueixen coneixement i exposen les fonts. A més dels que ens posen deures.

Potser a Mart hi ha problemes, però vull deixar clar que la seva xarxa escolar és força bona. M'agrada l'escola marciana i m'agrada sobretot perquè hi accepten els nens que ja ens hem fet una mica grans.

Per això em sembla natural correspondre una mica i explicar què aprenc.

Materials

Ja fa temps que segueixo més o menys el que es diu sobre les dades i la informació. Però admeto que des que vaig assistir a la conferència de Paul Bradshaw, com sol passar quan escoltes algú que et fa mirar des d’una altra perspectiva, s’ha fet més intensa la meva aproximació cap a aquest entorn.

Si hi ha algú que tingui una dèria semblant, val la pena llegir de dalt a baix:

- aquest apunt de presentació del DataBlog (The Guardian)
- l’entrevista que Karma Peiró ha fet al mateix Bradshaw
- aquest resum que els organitzadors de l'acte comparteixen

Benvolguts marcians, jo sóc humà

El planeta

Ja he dit aquí molts cops que internet és part del món i no un món a part, encara que des de molts llocs de decisió (des de la política i l’empresa fins als mitjans de comunicació) se’n parla com si fos un altre planeta. Per això he dit sovint que em sento com una mena de corresponsal a Mart.

Els habitants

Aquest rebuig provoca que els que ja han fet passos i són tractats com gent rara se sentin una mica marcians, habitants d’aquest planeta diferent.

La carta

Avui m’adreço als marcians del meu país, als que em llegeixin, és clar, per convidar-vos a una reflexió sincera.

La història

Internet és un sistema de connexions del qual se’n deriven moltes eines per canviar la nostra manera de viure i de fer les coses.

Va caldre que uns pioners obrissin camí. N’hi ha que són generosos (penso per exemple en el nombre ingent de persones que hem escoltat més d’un cop en Genís Roca). També n’hi ha que han preferit alçar murs fronterers.

Els hàbits

Hi ha molts marcians que ja es troben bé a Mart, allunyats del món real, perquè els sembla que així s’asseguren el protagonisme o el control o vés a saber què. O només pel gust de sentir-se millors.

Els jeroglífics

Cada vegada que es fa servir un llenguatge abstrús, s’allunyen les eines de la gent. Cada vegada que es posa la tecnologia per damunt dels resultats, s’allunya internet de les persones.

Els codis

Cada vegada que es diu com han de ser les coses, com si algú pogués ser el legislador de Mart, es converteix l’oportunitat en una porta selectiva.

Les persones

I si deixem de fer servir paraules i expressions tan ridícules com pròpies d’un esperit sectari? I si abandonem la creença que qui és més hàbil en l’ús d’una eina té més talent? I si deixem de considerar analfabets els que simplement en saben una mica menys? Jo no sé res de tecnologia, ni em compro els últims aparells, no hi entenc d’informàtica, no sóc enginyer. Però això no em converteix en un idiota. Em sembla. En tot cas, ho puc ser per altres raons.

Els exemples

No m’agrada que hi hagi un Parlament 2.0. No sé què vol dir. És clar que valoro i aplaudeixo la gran transformació que s'ha fet en aquesta institució. Però no m'agrada que s'hagi obert una "pestanya" especial, la "pestanya marciana".

Voldria que el Parlament fes servir molt bé eines que ens permeten disposar de les seves dades, conèixer la seva activitat, conversar amb els nostres representants, controlar més bé la seva funció. Però no necessito que hi posin una etiqueta.

No m’agrada això de la “política 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada la política més participativa, honesta, propera. I miro d'observar com canvia.

No m’agrada “l’empresa 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada que les empreses aprenguin a transformar-se, m’agrada que vagin més enllà d’aprofitar eines de comunicació, m’agrada que vegin que la informació s’ha de compartir, que els lideratges es basen en aquesta actitud, que ja no poden deixar de conversar amb el client ni de creure en el diàleg intern. Crec que han d'incorporar amb naturalitat el canvi.

No m’agrada una “twittervista” amb els candidats. Entenc el concepte i les seves raons. Però el que de debò m'agrada és que els candidats responguin a les persones, sense intermediaris, i Twitter sembla que és per ara una bona opció. Demà no sé quina eina hi haurà, però m’agradarà la mateixa idea. No cal embolicar-ho amb un nom que eixampla la distància.

Els xamans

I si deixem de fer servir noms que sacralitzen, que són un argot distant, que només serveixen per satisfer egos i gurús? (Em repeteixo)

Podria continuar amb altres exemples però segur que ja ens hem entès.

Els amics

De vegades, fa l’efecte que tot plegat sigui “cosa de quatre amics”. Per això, quan algú emprèn una iniciativa que té a veure amb internet i les seves eines s’arriba a creure que pot exigir l’aplaudiment.

Estem entre amics, no hauríem de dir que el wifi ha fallat, no hauríem de subratllar el fiasco d’aquest o aquell projecte, no hauríem de ser crítics mai. Només hem de mostrar-nos severs amb “els analògics”. Els marcians no s’avaluen entre ells.

Els telefonautes

És un error. No som amics perquè siguem “internautes”. És més: procuro evitar sempre que puc aquesta paraula. No vol dir res, només indica que hi ha usuaris d‘internet però desapareixerà quan les TIC es normalitzin, oi que no parlem mai de “telefonautes”? Jo no en parlo, i això que la meva àvia Lluïsa era una de les més grans telefonautes que he conegut mai.

Els que ho saben tot

Ni els rebentaires que busquen notorietat gràcies a la rapidesa de les comunicacions representen aquest planeta ni els que hi van arribar primer tenen cap dret a dictar les normes mentre fan veure que creuen que les eines han d’arribar a tothom. Qui diantre ha decidit que el divendres s’ha de fer un #ff? Què volen dir aquestes lletres? Ah! Follow fridays, caram, sí que és que cool, oi?

La utilitat

Tinc unes nocions escasses del llenguatge HTML, per necessitat. Però prefereixo els sistemes "tal com ho veus". Vull entendre les eines. Condueixo però no sé res de mecànica. No em fa falta.

Em sembla que és per això que tinc la sensació que les "aplicacions" seran una bona ruta. Però això ho deixo per a un altre dia, perquè hi ha molts matisos per discutir.

El profit

Potser que ja n’hi ha prou de treure pit a internet, potser que de veritat fem tot el que estigui al nostre abast perquè tothom aprengui a viure millor gràcies a la utilitat d’unes eines noves i gràcies a uns sistemes de connexió que ens permeten canviar el món i les nostres vides, abans que la cobdícia de sempre, disfressada de tecnologia, no ens vengui gat per llebre.

La normalització

Es tracta de normalitzar, es tracta de deixar de ser un planeta rar, es tracta de compartir de debò. Fa onze mesos que intento exposar “casos reals” d’ús natural d’internet en un mitjà de comunicació, he aplegat unes quantes proves però no n’hi ha prou.

La demostració

S’ha d’anar més enllà. S’han de fer “demostracions reals”. Ho vaig insinuar en un apunt anterior, quan em preguntava si n’hi ha prou de fer "un periodisme que informa d’internet i les seves eines” i em demanava si no hauria de fer el pas següent: fer "un periodisme que usa amb naturalitat internet i les seves eines”.

Passar de la prova a la demostració.

La reflexió

Però aquest pas exigeix que abans m’aturi i exposi la reflexió. Perquè per normalitzar cal ser normal. I en un món normal, no som tots amics pel sol fet que siguem “telefonautes”.

En un món normal, els que s’han avançat segueixen caminant com una avantguarda permanent, però no s’aturen per dir-nos de quin color ha de ser Mart.

La normalitat

En un món normal, no hi ha marcians. Jo no vull ser un marcià. Sóc un humà. I m’agrada.

Per això m’agradaria que els altres humans aprenguessin a viure d’una altra manera i m’agradaria compartir el poc que aprenc perquè espero que ells faran el mateix. Podem imaginar junts com pot ser el futur, sense deixar de viure el nostre temps.

Vull tornar a la Terra, amb tot el que ara sé i amb tot el que m’adono que podré aprendre, per explicar-ho i compartir-ho.

La crida

Terra. Em sentiu? Atenció, Terra... Que hi ha algú?

Ah, vet aquí que torno al principi.

Per això som a Mart. A la base no ens escolten. S’han espatllat les antenes?

Terra, aquí Mart. Volem tornar. Que ens sentiu? Terra? Repeteixo: Terra? Em sentiu?

Conversant amb l'usuari: un cas real

Fa poc he publicat una informació que ha suscitat una conversa entre un usuari del mitjà i l’autor de la peça. M’ha semblat interessant.

Sense valor

Crec que el to del comentari representa bastant bé el to general de força comentaris (no de tots). Hi ha molta gent que no es creu la feina que fem. Hi ha persones sempre van a la contra. No solen aportar gaire valor afegit ni comparteixen coneixement, es limiten a deixar anar una crítica banal i genèrica, com aquell que renega mentre veu les notícies a la tele.

Un trajecte

Però m’he decidit a contestar. Aquesta informació és una mica l’exemple del que provo de fer fa més d’onze mesos: exposar casos de la utilitat d’internet que ajudin el públic d’un mitjà generalista a comprendre l’abast de la digitalització i del canvi que significa. Ja ho he explicat aquí. El titular era molt rotund: “Cada vegada més ciutadans es decanten pels serveis a través d’internet”. L’atac no era profund i sí fàcil de respondre.

Després, hi ha hagut un petit intent d’ofendre o atacar l’autor (en comptes de centrar-se en la peça informativa). Per descomptat no em va escalfar gens ni mica. No és una qüestió que em preocupi.

A quina facultat?

Ja he escrit en aquest blog que no crec que calgui estudiar una carrera especial per fer de periodista.

És més, i també ho he dit: trobo més recomanable el model en què algú amb una formació de qualsevol especialitat després actua de periodista (les eines de l’ofici s’aprenen de seguida i el criteri i el seny es van adquirint mentre que el nas per detectar temes adequats es té o no es té).

Però he decidit contestar fins i tot l’al·lusió personal. Per deixar clar que no m’atemoreixen aquestes amb mala fe ni tampoc m’espanta la conversa amb un consumidor del producte informatiu que elaboro.

La conversa

Reprodueixo aquí el fil dels comentaris.

Fran_secs:

Qui les audita aquestes dades de visites? Si us haguessin dit que tenen 1 milió de visites diàries també us ho hauríeu cregut? El periodisme no hauria de consistir precisament en posar en dubte allò que els estaments oficials diuen, en comptes de simplement fer-los d'altaveu? Clar que si el periodisme actual accepta rodes de premsa sense preguntes, què en podem esperar?

janquim:

Fran_secs, quan demanes unes dades a qui sigui en principi has de creure que són fiables. No veig què té a veure això amb les rodes de premsa, no és el cas. No es tracta de fer d'altaveu sinó de comprovar si els serveis digitals van trobant més acceptació. Tu mateix t'informes via digital, en aquest mitjà. A l'article hi ha elements crítics i d'altres que no ho són. Veig que et refies del periodisme més dle que dius, per això has vingut fins a aquest mitjà. Gràcies pel comentari. No sé què ho té que és molt fàcil fer comentaris "a la contra", aportar continguts i valor afegit costa una mica més, oi?

Pere joan mitjans:

Jo crec que els tràmits que més èxit tenen són els que solen repetir-se periòdicement (impostos, renovar l'atur, matrícules a centres educatius, colònies, etc.) En canvi la gent no vol perdre el temps aprenent a interactuar amb l'ordinador per assuptes ocasionals.

janquim:

Pere joan mitjans, em sembla que vas molt encertat, tots preferim opcions simples. per això tothom que proveeix serveis va mirant de fer-los més senzills.

fran_secs:

Em temo que el que veritablement costa, janquim, és fer periodisme que qüestioni el poder. En principi has de creure que les dades que et donen són fiables? A quina facultat vas anar?

janquim:

Fran_secs, les dades oficials públiques i privades es consideren bones: balanços d'empresa, estadística, resultats electorals, dades de consum, taquillatge, vendes de llibres, índex d'atur, PIB, etc. No té res a veure amb posar al descobert errors, com fem sempre que ho detectem (en aquest text hi ha un cas clar). Vaig estudiar a la UB, Filologia, però ho vaig deixar a la meitat perquè treballava en un diari totes les hores. Anys després vaig estudiar a la UOC, en un grup pilot, i sóc llicenciat en Humanitats. Però vols dir que té a veure amb tot això que diem? En tot cas, gràcies pel diàleg, sempre és una bona experiència la conversa entre qui informa i l'usuari que consumeix la informació. Gràcies.

Els comentaris

Ja he dit aquí que no estic d’acord amb els criteris ni els procediments que es fan servir a la majoria de mitjans per gestionar els comentaris. Un dia provaré de ser molt més clar.

I també he deixat dit que estudis seriosos demostren que els comentaris aporten en general molt poc a la informació.

No és la primera vegada que contesto. Ho he fet uns quants cops. Però aquest és el primer que em toca entrar en el terreny personal.

Qui més

Potser no és tan freqüent la conversa entre el que fa periodista en un mitjà digital i l’usuari.

No dec pas l’únic, seria pretensiós i ridícul pensar-ho. Segur que n’hi ha desenes de casos. Però, per ignorància, els desconec.

Diferències

És ben significatiu que als mitjans generalistes hi abundin els comentaris sense gaire interès, criticaires, superficials, rondinetes, acusatius, falsejadors o negatius mentre que als blogs que llegeixo, i en aquest mateix, quan n'hi ha, gairebé sempre són interessants i obren una conversa intensa, molts cops discrepant però sempre extraordinària.

Per això proposo als lectors d’aquest blog que m’ajudin, afegint exemples de conversa als comentaris d’aquest apunt.

A veure si podem exposar una mostra que ens ajudi a entendre millor com canvia aquesta relació, que no és fàcil.

Com i per què he escrit les cròniques des de Brussel·les

De viatge

Cada vegada que acudeixo a una trobada sobre usos diversos d’internet miro què hi puc aprendre. Des de fa un any, tambe tinc l’obligació d’intentar captar algun detall rellevant que valgui la pena transmetre al públic d’un mitjà digital generalista.

Amb angúnia

I sempre tinc la mateixa angúnia: trobar aquests elements aptes per al públic al que m’adreço, és a dir, aptes per a mi. Si jo no ho entenc, no ho sabré explicar.

Una missió

Al ICT Digitally Driven de Brussel·les, m’ha semblat que tenia una mena de missió que corresponia a un mitjà públic: ajudar a fer entendre que els recursos que s’obtenen amb els impostos tenen moltes finalitats i que una de les despeses aporta recursos a la recerca sobre les TIC. Potser sembla banal però no estic segur que tots plegats en siguem sempre conscients.

Tres cròniques

Per això vaig començar amb una peça de tipus general, que conté uns quants exemples.

Vaig continuar amb el fruit d’unes quantes converses amb una mostra dels delegats catalans, perquè crec que val la pena fer saber als conciutadans que hi ha gent que participa des d’aquí en tots aquests projectes.

I he acabat amb una mena de resum que subratlla l'orientació social d'aquesta recerca i que parteix del que s’exposava a la sala d’exposicions, les conferències a les que vaig assistir i una mirada al llistat de projectes.

Em sembla que potser és una mica massa per a un mitjà no especialitzat però tres cròniques no és tant si es considera que el viatge té unes despeses inevitables de transport i allotjament.

El sector

Ja havia parlat al 3cat24 d’aquests projectes, quan es va fer una reunió a Barcelona d’un dels sectors inclosos en els programes de R+D impulsats per la Comissió. I he cregut que tenia sentit recordar, amb un enllaç, que en un congrés d’aquest any es van presentar dades per demostrar que el sector de les TIC a Catalunya resisteix la crisi i genera ocupació.

Pistes

D’aquesta manera, no he sabut presentar un reportatge profund ni aconseguir uns grans titulars que trobin aplaudiments però miro d’oferir a l’usuari d’un mitjà que contribueix a finançar pistes més o menys clares sobre l’estat d’aquest sector a la vegada que intento compartir el respecte que sento per totes les persones que s’afanyen a millorar les nostres vides amb anys de recerca apassionada i parsimoniosa.

Dubtes

Ara bé, tot això no evita que tingui uns quants dubtes i a les cròniques que he escrit els he insinuat. Aquesta recerca corre el risc de tancar-se en ella mateixa, de buscar camins que satisfaran els seus autors però que potser no podran arribar com a retorn a la societat.

Vies de retorn

Tal com ho veig, hi ha dues vies de retorn essencials: la comercialització d’un servei o la creació d’una infrastructura o producte que permeti millores reals de la vida ciutadana.

O el resultat té mercat o mereix fons públics, però si no apunta a cap d’aquestes dues sortides, és una recerca una mica onanista o, per ser més elegant, com un castell de focs o un joc de llums com el que em va sorprendre l'última nit a la plaça més famosa de la ciutat.



L'art té l'avantatge que no inclou la utilitat en els seus requeriments (excepte si es mira des de la perspectiva marxista, que ha castigat tant la creació), però em temo que la recerca no té aquesta sort.

És clar que la recerca quasi sempre aporta coneixement però en el cas de les TIC (i en d’altres que per prudència no esmentaré) em sembla que hem d’anar més enllà.

NOTA:

He esmentat l’estada a Brussel·les en aquests altres apunts:

- Teletreballant a pesar dels controladors aeris belgues
- Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

Adaptar continguts a "l'estat d'ànim" del consumidor

La campanya de Carrefour Discount que es veu ja fa dies a les cadenes de televisió és una aposta interessant perquè al mateix temps que produeix una publicitat adreçada al target que busca preus baixos per damunt d’altres conceptes ens il·lustra sobre algunes maniobres que ja sabíem però que ara se’ns fan molt evidents.

L’aspecte dels personatges està molt aconseguit: persones que van a comprar sense maquillar-se i vestint amb molta “normalitat” i empleats del supermercat que “al·lucinen” amb la narració de la publicitat a què estem acostumats.

El cost de la viscositat

De passada, ens recorden que tot això de la gent que salta a càmera lenta damunt d’un llit, l’oli que raja untuós i brillant, els camps de blat que el vent transforma gairebé en la mar... en fi, tota aquesta comèdia habitual és només això, comèdia habitual.



Jambon a la francesa

A la versió francesa que he vist, se simula una reunió creativa per imaginar anuncis sofisticats i buscar noms emocionals a tot de productes que al final s’acaben anomenant amb tota senzillesa com el que són, pernil, cafè o suc de taronja Carrefour Discount. La filosofia és la mateixa (deixem la sofisticació) però no té la mateixa gràcia.




Atac als clients que et permeten viure

El punt dèbil és que la campanya conté un atac als fabricants de productes que ven Carrefour i algú ja s'ha preguntat si hi hauria gent a Carrefour si només tinguessin marques blanques. Potser sí? Sembla un debat que val la pena. Carrefour competeix de forma agressiva amb aquells clients que li permeten existir. Té sentit?

Quin estiu!

El Gaspatxo Alvalle també posa la crisi a primer terme.




Els mitjans tradicionals com a prova de fiabilitat

En un altre anunci, la informació sobre l'efecte de la crisi prové de la ràdio i no d'un diari. És interessant comprovar que quan el creatiu vol transmetre unes dades estadístiques opta pel mitjà de comunicació tradicional com a vehicle.

La idea és clara: molts espanyols no sortiran de vacances i la reacció és positiva amb un “i què?”. En comptes d’oferir-nos un gaspatxo refrescant o molt ben fet o seguidor d’una recepta tradicional o vés a saber què, l’anunci llança una proclama radical: l’estiu espanyol és magnífic, quedar-se aquí és un privilegi.

La referència final subratlla que hi ha un web on el lema es presenta amb més detalls: un concurs de fotografies i vídeos amb rutes de “turisme interior” com a obsequi d’un sorteig.

Càntir blanc

Aquesta apel·lació a l’orgull de ser espanyol (vist més aviat com el tòpic d'una vida que consisteix a refrescar-se amb un càntir i fer la migdiada a l’ombra...) inclou la invitació a disfrutar del gaspatxo Alvalle, que d'aquesta manera buscas un contacte emocional amb un estat d'opinió ("estem fumuts però no renunciarem als "nostres" plaers: el nostre paisatge, els nostres costums, el nostre gaspatxo"). Vet aquí que, després de tot, l'anunci també busca, com tots, aquesta connexió.

Fins i tot els de Discount, que tenen aparença de discurs racional ("sigues pràctic, no paguis per la comèdia de la publicitat") pretén connectar amb un estat d'anim que repeteix: "prou de sofisticacions inútils, siguem autèntics i engeguem a dida aquests de la càmera lenta".

Innovació i adaptació

O sigui que la publicitat s’adapta a l’estat d’opinió de consumidors espantats (pel que es diu que passa encara que no ho visquin) o seriosament preocupats (perquè ja ho viuen). Pels volts de Nadal, un programa d'humor ja va parodiar els anuncis nadalencs adaptant-los a la crisi.

Els exemples d'Alvalle i Carrefour són una mica més innovadors que els simples descomptes amb data límit, característics dels cotxes, o els viatges i creuers que sembla que regalin (només ho sembla, com recorda un altre anunci, aquest on una família es veu forçada a baixar a terra perquè s’ho ha gastat tot amb refrescos i altres extres).

Qui més s’hauria d’adaptar a aquest estat d’opinió?




I els altres?

Quants creadors de continguts s'haurien d'apuntar a l'intent d'interpretar un estat d'ànim "en crisi" per servir productes d'aquest estil i quants haurien de persistir en l'intent de fer-nos creure que adquirir segons què ens fa millors o ens aporta molt més que la simple utilitat?