27/7/09

Una minoria distreta al bosc de la lletra ce

L'experiència



Aquest mes ha fet dos anys que vaig començar a escriure aquí. Aleshores, sense haver-me documentat prou, vaig seguir els diccionaris i en vaig dir "bloc".


No vaig canviar fins que un altre bloguista de l'empresa on treballo em va fer notar que els assessors lingüístics de la CCMA optaven per la forma amb la ge final.


D'acord amb ésAdir, per tant, vaig adaptar els textos (i no fa gaire, vaig aprendre a canviar l'etiqueta blog).



La discussió



Ja s'ha parlat molt d'aquest debat.


El filòleg Biel Bibiloni va publicar un article l'any 2005 on argumentava a favor del blog (com a les altres llengües), contra la decisió prèvia del termcat.


Pioners de la blogosfera prenien una posició, Bibiloni aportava més elements i la discussió va tenir una taula a les primeres jornades de la Catosfera.



La realitat



Avui, els diccionaris segueixen el termcat i en general cadascú fa servir el terme que prefereix.


Fins i tot hi ha una campanya a favor del terme blog que ignoro si és gaire activa.



El termcat no rectifica i la conclusió evident és que els filòlegs no han sigut capaços de posar-se d'acord. Una altra vegada.


Si els experts no arriben a un punt de consens, als profans se'ls fa quasi impossible.



Una opinió



És estrany que una comunitat tinguda per pactista tingui tanta dificultat per assolir acords però a mi em resulta encara més decebedor que al nostre país ens entretinguem tant amb els detalls.


Les nostres grans discussions solen provenir d'un detall, una ce o una ge (ja sé que és més que això... però aquest és el problema, que el detall sempre acaba sent més que un detall).


Allò tan ensopit i sovint encertat del arbres i el bosc.



Proposta



I si ens mirem el bosc?


Les dades deixen ben clar que els catalanoparlants som una minoria, també a Catalunya.


Una minoria distreta amb els detalls.

23/7/09

El més popular és el millor

L'incident escrit


El cercabloc és
un d’aquests llistats de blogs on qui vol s'hi inscriu i, gràcies a la combinació d’un seguit de paràmetres, elaboren una llista ordenada dels blogs més seguits, com fan wikio, bloguzz o blodico.

A cercabloc proposen, a partir d’una d’aquestes combinacions, un top 20 dels blogs escrits del tot o en part en català. La seva llista coincideix amb altres, com la d’Alianzo, i es pot suposar que les dades són prou fiables.

Per tant, no hi ha res a dir sobre els procediments ni sobre els resultats.

Però em voldria fixar en la intenció i en els principis que hi ha al darrere.

A la capçalera d’aquest top 20, hi podem llegir:

Els blocs de referència dels Països Catalans segons cercabloc. Els blocs que presentem a continuació són els blocs més llegits i seguits dels Països Catalans. Així ho acrediten les xarxes socials de referència del món 2.0: Google, Technorati, Alexa, Feedburner, .... Presentem doncs, la selecció dels 20 millors blocs de tots el Països Catalans escrits parcial o totalment en català.
I aquest és el punt que poso en qüestió.


La qüestió


Els més seguits són els millors?

Segur?

No estic dient que no ho siguin ni que no ho puguin ser. Tothom m'ha entès.

Em pregunto si la qualitat ("els millors") es mesura només amb l'índex de popularitat ("els més seguits").

Potser és un error d'escriptura provocat pel desig d'obtenir una frase d'aire publicitari. Confio que sigui això. Em sabria greu que respongués a l'admissió d'un principi.

De debò les pel·lícules més vistes són les millors? I els llibres més llegits? Els programes de televisió amb una quota de mercat més alta són els millors?

Sempre és així? N'estem segurs?

Admetre que el més popular no és sempre el millor no deu costar gaire.

El pas següent demana un compromís més alt. Es tracta d'aplicar aquest principi quan produeixes i difons continguts.

La previsió


A l'empresa on treballo, vaig tenir ocasió de participar en diverses alternatives al generalisme i encara avui, allunyat d'aquells projectes, maldo per compartir amb molts professionals la idea que el generalisme com a única acció potser interessi als grups privats de manera provisional però que per descomptat no es correspon amb la finalitat de servei públic.

Entenc que les grans marques pretenguin tractar amb mercats com més uniformes millor (per comoditat dles venedors, no pas per a satisfacció dels compradors) però tots sabem que això també canvia.

Persistirà la idea del gran públic i el generalisme encara serà un bon negoci força temps, però la realitat és que a poc a poc guanyem capacitat d'elecció.


L'experiència


Tenir més possibilitats i canals ens fa més lliures, aprenem a fer-nos la nostra cistella personal de continguts, amb preferències que podem elaborar nosaltres mateixos o que els robots informàtics poden intentar oferir-nos.



Ho he esmentat com un exemple. N'hi ha d'altres. N'hi ha tants! Quan l'oferta es multiplica, el judici no es pot basar només en resultats generalistes, encara que hi tinguin un pes molt gran.


La idea


L'èxit de públic és sensacional, no hi tinc res a dir ni em refugio en una actitud d'esnobisme minoritarista.

Però crec de debò que l'audiència és només una de les mesures (m'adono, gràcies a l'eina de cerca, que he parlat de l'audiència molt més que no em pensava).


Exemples


He fet una ullada al ranking del cercabloc i em confirma les sospites.

Si t'especialitzes en ral·lis, poso per cas, què t'importa si ets al lloc 1.378? Trobaràs el teu públic.

Si comparteixes l'experiència de cultivar un hort urbà, què hi fa que estiguis al 1.403? Esperes lectors que s'interessin per aquesta pràctica, de la mateixa manera que osona stoppers s'adreça als fanàtics de la bicicleta de muntanya i la web sense nom als nostàlgics dels anys setanta.

No crec que a Miquel Botella (pessimista impenitent, si em permet el comentari amb afecte) li faci res situar el seu museu del rock més enllà del 1.200.

Als que seguim l'Eva, no ens interessa saber si ja s'ha registrat a alguna d'aquestes llistes o si no ho farà mai i ens és igual si no trobem el núvol vermell de l'Oriol Soler al cercador de cercabloc.


El principi


Per evitar males interpretacions, no em fa res escriure que és obvi que cercabloc (inscripcions) proporciona informació d'interès sobre els blogs en català, a Catalunya i arreu del món a més d'ajuda útil.


I per evitar cap sensació d'escamoteig, deixo dit que aquest blog també està inscrit en algunes d'aquestes llistes (no he pensat mai que no siguin útils pels autors dels blogs i pels possibles lectors).

Però és evident que no em mou cap afany generalista.

En tot cas, el que volia apuntar ja està dit.

M'ha sobtat l'elecció de l'expressió "els millors" per referir-se a la popularitat i aquest detall m'ha recordat que la tendència a creure en aquest principi no decreix.

I em sembla que és una llàstima.

16/7/09

El repte dels diaris

Llegeixo algun diari un cop al dia, però no cada dia.


No fa pas tants anys, en mirava tres o quatre cada matí. Em sembla que solia dir aquesta frase amb un afegit: “per feina”. Explicar que llegir uns quants diaris formava part de la feina sempre estava bé. Va ser així durant una pila d’anys.


I abans d'abans els llegia de forma compulsiva, suposo que per vocació.


Però ara ja no.


Què busco al diari, ara que tothom diu que un dia o altre desapareixeran?


Hi busco notícies?


No. Ni una. Per favor, no em posin notícies als diaris. No ho necessito.



No m’hi posin notícies



De notícies ja en tinc. I si no en tinc és perquè en vull descansar.

Però les puc tenir.


Hi ha canals televisius que informen (més o menys) tot el dia. Hi ha emissores de ràdio que fan el mateix (i també més o menys).


A més, hi ha les edicions digitals dels diaris (ja hi arribarem).


I gràcies a les eines amb funcions d’agregador, tinc accés les informacions que m’interessen sobre les qüestions de què vull estar al dia.


Sense comptar la informació que m’arriba gràcies a les xarxes socials i les eines per compartir enllaços.



El temps es mou



El cicle del diari és de 24 hores.


Per això de vegades tenen encara la temptació d’obrir portada amb alguna notícia que ja fa hores que tots sabem. Els fa l’efecte que si la notícia es troba dins el cicle de les 24 hores l’han de tractar com si fos viva.


Però un dels efectes més perceptibles dels canvis en l’emissió informativa és que aquest cicle s’ha tornat obsolet.


Per això sostinc que els diaris impresos s’haurien de concebre com un setmanari.


Amb l’actitud i la cultura del setmanari. Però amb el cicle de 24 hores.


Tal com ho veig, aquest és el repte més immediat de la premsa escrita.


Saber ser un “setmanari” cada dia.



Cultura de setmanari



Després de tot, què hi busco al diari?


Cròniques, reportatges, gràfics, fotos, opinió... Però no hi busco notícies!


Si aquest és el repte, sembla clar que treure’s de sobre els sèniors, els periodistes amb més experiència, els que escriuen més bé, no és exactament el camí encertat. Tot al contrari.


Però això és el que podria passar. La reducció de costos passa per la reducció de costos salarials i els sèniors són un objectiu ideal per als reestructuradors sense gaires idees.



Posició i negoci



De vegades tinc la sensació que El Periódico és el diari que entén més bé aquest repte d'adaptació del cicle de 24 hores.



Les seves portades, que molts troben estrambòtiques (com aquella groga del Tour i d'altres) són una prova d’aquesta actitud de “setmanari”, d’oferir la crònica amb firmes.



Ara no estic emetent un judici general sobre aquest mitjà. Dic només que és el diari de l’entorn que sembla copsar més bé el valor d’aquest canvi. Per descomptat, diria que Público també es troba en aquesta direcció. I ara faig abstracció del posicionament dels dos mitjans que he esmentat.


Però aprofito per dir que un cert posicionament també forma part del nou paper dels diaris (quan valores i opines tens més posició que si només “informes” de notícies).


És clar que alguns buscaran una posició més singular (per trobar el seu nínxol de mercat) i altres buscaran un espai ampli. Però la neutralitat absoluta (que no hi ha sigut mai) deixa de tenir sentit fins i tot com a aspiració de negoci.



De tota manera, crec que els diaris que apunten cap a aquesta direcció han d’anar encara molt més enllà. Han de ser molt més valents. Han de deixar d’oferir notícies. Tal com tots entenem les notícies.


I han de concentrar-se a valorar, a analitzar, a oferir altres visions, a completar, a centrar-se en aspectes personals, a estendre’s en gèneres diversos com ara l’entrevista i la cronologia.


Si la noció de setmanari fos més radical, s’adonarien que dins d’un cicle de 24 hores és possible ampliar molt l’oferta de continguts.


Però si tens la redacció ocupada a la recerca de notícies, no tens temps de treballar per tota aquesta oferta.


La pregunta natural seria: i els setmanaris? La meva opinió és que els setmanaris impresos tendeixen a la desaparició amb moltes més raons que els diaris, que tenen una oportunitat si saben adaptar el seu cicle, és a dir, si accepten que aquelles 24 hores, a causa de la velocitat de circulació de continguts, ara demanen una altra proposta.



Actituds comparades



Entendre qui ets, què pots oferir i , per tant, seleccionar el talent a partir d’aquests criteris és molt diferent de reduir costos i ajustar plantilles.


Una cosa demana certa visió, actitud estratègica i valentia.


L’altra només demana saber fer números, moure’s en la comoditat del tacticisme i tenir molta por.


Tothom que em coneix una mica pot imaginar què trobo més atractiu. Els reptes se m’afiguren estimulants mentre que el tacticisme sempre m’ha semblat un altre refugi per a la covardia o la falta d’idees.


Redaccions de copiar i enganxar


A l’altre costat, hi ha això que algú anomena “diaris digitals”.


No ho són. No són diaris perquè el seu cicle no és de 24 hores.


En diuen diaris perquè porten noticies. Ara que els diaris haurien de deixar de donar notícies!


En podríem dir redaccions digitals. Aquí no es tracta de tenir la millor crònica ni el millor reportatge sinó de donar notícies abans que els altres. Qui arriba abans arriba millor.


El problema principal és que amb aquest objectiu, moltes redaccions digitals actuen com unes sales especialitzades a tallar i enganxar.


Són una mena de “copy & paste newsroom”, molt semblants les unes i les altres. Els periodistes estan hores i hores asseguts. A les redaccions digitals hi ha molt d’estrès i molt de silenci.


Només de tant en tant hi ha alguna secció que exigeix una telefonada o l’assistència a unes jornades, un d’aquests espais on se sol contactar amb algú a qui s’entrevista.


Però això no és una redacció. Una redacció busca notícies. Envia la gent al carrer. S’intenta accedir a les fonts. Es contrasta la informació. En fi, es fa de periodista. I a les redaccions digitals, siguem sincers, de periodisme no se’n fa gaire.


S’endreça la informació, se sintetitza. I es copia.



Enllaços per favor



I en alguns llocs s’inclouen enllaços i es facilita per tant l’accés a la font o a una referència. A la majoria de “diaris digitals” no es fa ni això. La veritat, un lloc on no em proporcionen enllaços és un lloc que aviat deixo de visitar. Al contrari del que solen témer els que ordenen que no es posin enllaços (no fos cas que la gent se n’anés).


Karma Peiró parlava fa poc dels enllaços en l'altra direcció, de quan els blogs enllacen amb els mitjans. Els vampiritzen, com temen ells?


Però els diaris digitals no tenen prou pressupost, ara com ara (perquè tampoc no tenen un model de negoci clar), per actuar amb l’esperit d’autèntica redacció periodística.


En comptes de quedar-se tancats per falta de pressupost, s’haurien d’obrir.



Ciutadans i periodistes



Al carrer hi ha milers d’informadors possibles. Milers de càmeres dins de telèfons mòbils. Milers d’aparells que enregistren imatge i so. I milers de persones que detecten, hi veuen...


Potser no saben contrastar, comprovar, indagar, potser no ho sabrien explicar... Però són allà.


En comptes de tenir por que els ciutadans no periodistes facin intrusisme i es comportin com a periodistes seria més intel·ligent comptar amb aquests ciutadans com a fonts fiables del periodista.



No es tracta de tenir només comentaris banals, insults enfilats o de creure que la proposta millor és que la gent pugui participar en enquestes amb preguntes on s’ha de triar entre dues respostes.


La majoria de les persones són gent de fiar. Si el vincle que s’establís fos més potent, si les redaccions digitals apuntessin amb força cap a aquesta banda, es podria acordar una col·laboració molt efectiva entre milers de fonts i un equip de periodistes que pot ampliar, contrastar, filtrar, endreçar i també informar.


Davant de cada fet, haurien de voler contactar sempre amb els més pròxims i avaluar la seva fiabilitat.



Paradoxa final



O sigui que el paisatge em sembla una mica paradoxal.


El diari imprès s’ha d’adaptar als nous valors d’un cicle de 24 hores i les redaccions digitals s’han de centrar a oferir notícies a partir d’informació pròpia i dels ciutadans.


Però sembla que les redaccions digitals encara són un complement del mitjà que les ha creat (imprès o audiovisual), sense prou autonomia ni prou capacitat d’acció periodística i sense els enllaços potents amb les fonts ciutadanes (perquè no s’ha orientat cap a aquí el seu full de ruta) i les redaccions del diari imprès encara creuen que han d’oferir notícies i no acaben d’acceptar que el seu cicle manté el nombre d’hores però no el seu valor temporal.


És clar que puc estar molt equivocat. Això ho contemplo sempre de sortida. Només faltaria. Però es tracta d’aportar opinions sinceres i algunes idees, oi? Doncs ja està.


Aposto per una redacció digital molt periodística orientada a la font ciutadana i a la informació immediata i una redacció impresa de vocació complementària, amb una oferta de molta qualitat (on competir vol dir “fitxar” firmes), basada en l’anàlisi i els “gèneres de setmanari”, amb gràfics i fotografies exhibint-se en un espai de què no disposen a la pantalla.



NOTA


Com que de tot això no en sé res, si algú vol aprendre de debò què pot passar al periodisme farà bé de seguir Lolacomomola i Karma Peiró.

14/7/09

El nostre Mart de cada dia



TEMPS

Life on Mars és una sèrie de televisió (amb una adaptació espanyola sembla que sense fortuna) que em va interessar quan la vaig veure (via DVD).

Planteja un moviment en el temps. Un policia queda en coma i viu a l’any 1973.

Això permet constatar com han canviat les coses en trenta anys llargs.

CANVI

Els canvis tecnològics (no hi ha mòbils ni internet ni ordinadors personals) queden representats pel vehicle estrella de la sèrie, un Ford Cortina.

Els canvis socials es fan evidents amb els mètodes policials (podríem dir que la democràcia era més feble i hauríem d’entendre com un progrés la disposició de càmeres a les sales d’interrogatori).

Els canvis d’hàbits tenen un moment brutal quan veiem un personatge (policia!) que fuma a l’habitació d’un hospital on hi ha una malalta greu... i després llança la cigarreta a terra i l’apaga amb la sola de la sabata.

PREGUNTES

Si d’aquí 35 anys hi hagués una sèrie com aquesta, a on hi hauria els accents que permeten el contrast?

Veuríem personatges llegint el diari (font única)... en comptes de seleccionar la seva informació de diverses fonts, en funció dels seus interessos?

Els mòbils encara serien només un telèfon amb càmera de vídeo... en comptes d'un aparell de referència bàsica, l’eina de control de les comunicacions en tots els sentits, amb el teu entorn, els teus vehicles i la teva llar?

Hi hauria una televisió generalista resistint contra la fragmentació... en comptes d’aprofitar-ne tota la potència?

Hi hauria sistemes de publicitat general massiva... en comptes de la publicitat personalitzada?

Segur que no serà res de tot això.

No sóc capaç d’imaginar què hi haurà a l’altra costat d’aquests set lustres. Però és atractiu llançar preguntes.

Quin és el nostre Ford Cortina?

CLÀSSICS

El nom de la sèrie prové de la cançó Life on Mars de David Bowie, de 1971, que el protagonista escolta quan té l’accident, l’any 2006, que és l’any del present de la sèrie.

O sigui que trenta anys permeten descobrir moltes varicions però, també, moltes certeses que es mantenen i ens ajuden a entendre el món mentre canvia.

Els nostàlgics troben una versió d'aquella dècada, però he triat per a un apunt com aquest, on el temps circula en desordre, una reinterpretació de l’any 2000.

8/7/09

Estic sonat? La resposta, al tramvia

Estic sonat? M’ho pregunto cada vegada que prenc una decisió que després em fa pensar si no m’he equivocat.

Ho explico tal com va anar.

No agafo gaire el tramvia però de tant en tant és un transport que em va bé. L’he fet servir per traslladar-me d’una seu a una altra de l’empresa on treballo i també per raons personals.

Fa unes quantes setmanes vaig anar a treballar amb la bicicleta. Vaig fer una part del trajecte amb el tramvia.

Quan vaig arribar a l’estació, uns joves molt amables em vam demanar si em podien fer una fotografia. Buscaven usuaris reals del tramvia per a una campanya cívica i creien que per fi tenien la sort de trobar algú amb una bicicleta.

Sempre he estat a favor dels transports públics i, en general, tendeixo a defensar la “cosa pública”.

A més, ells treballaven per a una agència de comunicació i necessitaven trobar persones. Em va semblar que no tenia cap raó per negar-m'hi excepte la vergonya que podia passar. Vaig acceptar de manera provisional.

Al cap d’uns dies, em van escriure un correu. Havien triat la meva fotografia i una trentena més per a aquesta campanya cívica.

A la fotografia hi havien afegit la típica bafarada de còmic amb una frase que jo no havia dit mai però que podia firmar. Demano a la gent que posi la bici al lloc que hi ha previst.

Altres persones “diuen” a les seves fotos que el bitllet s’ha de validar, que és millor demanar parada i altres recomanacions d’aquesta mena.

Vaig dubtar, per vergonya que algú veiés la meva cara en alguns tramvies o en algunes parades. Però al final vaig dir que sí. Sempre m'han agradat els trens i els tramvies. Contribuir a una campanya basada en testimonis reals em sembla una bona idea. I la gent que m'ho va demanar em van semblar bones persones. Ja es veu que no he seguit uns criteris gaire racionals i sí emotius. Què hi farem.

O sigui que des de fa un parell de setmanes em sembla que sóc al tramvia.

Potser sí que estic una mica sonat.