Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris coneixement. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris coneixement. Mostrar tots els missatges

14/7/11

Cercles de ganxet al sofà d'un desconegut


El correu electrònic deixa a la bústia un missatge. Algú t’ha afegit en un dels seus cercles de Goggle+.

No saps qui és. Ni tan sols et sona el seu nom. Però la informació és rotunda. Aquest algú misteriós t’ha posat al seu món circular.


Normes

Solia tenir una norma privada, que ara faig pública. Al Facebook només agrego, en principi, persones amb les que ens hem conegut. Encara que sigui una coneixença breu en un acte públic. És com dir que només apunto a l’agenda les persones que m’han donat la seva targeta. Però sense agenda ni targetes.


La mateixa norma m’aconsellava ser més relaxat amb el LinkedIn. Potser no ens hem vist mai però compartim ofici o un sector professional o potser, això és tot, un dia ens podem ajudar. Doncs vinga, agregat, enxarxat.


Aquesta era la idea.


Fins que va arribar Google+.


I tot ha canviat.


Visibilitat

Gent desconeguda em reclou en alguna de les seves cirumferències personals.


Com que l’activitat professional m’empeny cap a la visibilitat, intueixo que deu ser bo que algú pensi que val la pena escollir-me. Ho agraeixo.

Gràcies, doncs, a tots els desconeguts que heu arrossegat la meva icona amb el ratolí o el mousepad del vostre maquinari.


Per a Google, l’expressió “request” no vol dir res. Animat per aquesta llibertat adquirida, m’he atrevit a fer el mateix.


I ara, com molta gent, ja tinc un cercle només per a aquelles persones que no conec però que m’agrada saber què diuen.


Perquè penso que m’anirà bé tenir més informació i que entre tots estem compartint el coneixement, de debò, sense grans escarafalls.


Potser un dia hi haurà tants noms que podré dividir l’espai en dos o més cercles.


Tot just acabo de traçar els meus primers cercles. Em fa por que l’allau em superi, ja ho vaig dir en l’apunt anterior.


Convidats

Però si una creació tan nova ja m’ha fet venir ganes d’escriure dos apunts seguits potser és que em comença a agradar de debò.


No puc predir si ho resistiré. Però m’estic acostumant sense gaire neguit a aquests missatges que rebo cada vegada que algú que no sé qui és em demostra que sí que sap qui sóc.


No és el primer cop que la xarxa m’obre les portes de cases desconegudes.


Sense haver-ho decidit, es veu que visc a uns quants cercles aliens.


Confio que em deixaran seure al sofà. Potser xerrarem una estona o ens hi quedarem ben escarxofats, no sé, per mirar un vídeo com aquest.





28/6/11

Els ocells enrabiats de la informació


Quan vaig acudir al Mobile 2.0, mentre Peter Vesterbacka alliçonava l’auditori sense subratllar prou el factor sort com a explicació de l’èxit dels seus “Angry Birds”, i justament mentre l’escoltava, vaig descarregar al mòbil, per fi, aquesta ditxosa aplicació. O sigui que he resistit la temptació molt de temps perquè el joc dels ocells enrabiats va aparèixer el desembre de l’any 2009.

Vesterbacka tenia raó almenys en una cosa: és una modalitat de joc molt ben adaptada a les estones mortes. Aquests parèntesis passen millor, provisionalment, amb un repte breu com ara superar un altre nivell. El joc consisteix a llançar ocells amb poders diferents contra uns porcs de color verd. He tingut altres passions lúdiques i sé que ja em passarà. Ho deixaré estar de la mateixa manera que vaig abandonar el pòquer de Zynga, les papereres de Paper Toos o les mans amb iButi.

Tot en un parèntesi

Els jocs al mòbil tenen aquesta funció d’entreteniment breu i en aquest lapse de temps has de rebre alguna compensació.

“Angry Birds” no exigeix gaire reflexió. L’ordre de les “armes” està decidit. Només t’hi has de fixar una mica per calcular que el negrot que explota és útil amb les pedres i el groc que es llança a tota velocitat va bé per travessar fustots.

És possible un joc d’aquestes característiques que a més proporcioni elements informatius? Els “jocs informatius” intenten aprofitar els atractius del joc per transmetre missatges. De vegades, més que informatius són formatius, i aquesta voluntat instructiva els fa menys interessants, però no és una via tancada.

Una dificultat a considerar és l’adaptació a la brevetat, a les estones mortes. Un joc com Democracy, per exemple, demana un grau de pensament més elevat. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte. Una de les virtuts del joc és que el jugador comprèn de seguida que s’ha d’allunyar del “blanc o negre”. La democràcia està feta de matisos. Si estires massa la corda d’un costat, queda curta d’un altre. Però és del gènere de simuladors que demanen una atenció molt més llarga i reflexiva que la que permet una estona morta.

Informació, entreteniment, participació

Un recurs emprat sovint quan s’intenta atacar aquest parèntesi amb un joc informatiu és el del qüestionari ràpid sobre l’actualitat. S’esmenta com a opció en un apunt d'un blog que es publica amb ajut de la Knight Digital Media Center.

El text acara la qüestió de les estones mortes i s'anoten com a elements a tenir en compte per a les aplicacions periodístiques la geolocalització, la calendarització, el seguiment de la legislació i també les possibilitats de participació real per aportar continguts, com proposa Mereporter (el logo d'aquesta aplicació també és un ocell rogenc).

He vist un apunt de Nicole Martinelli on s’esmenten unes quantes creacions que segueixen aquesta direcció.

L'ou daurat és una estona morta

Si amb els mòbils es poden capturar sons i imatges, potser hi ha alguna manera d’enfocar la situació de les estones perdudes i combinar-ho, segons el gust de cadascú, amb l’entreteniment, que ara mateix, i només fins que aconsegueixi tots els ous daurats que cal per guanyar, consisteix per a mi a esclafar ocells de colors contra les muralles que protegeixen els porcs verds.

Mentre no arriba aquesta aplicació informativa que aprofiti del tot la noció d’estones mortes, comprovo que sorgeixen més intents de fer més fàcil la captura d’imatges i sons amb voluntat d’informar altres persones.

És el que pretén Open Watch, una aplicació amb vocació de denúncia que es distingeix d’AudioBoo (tot just el començo a provar) o SoundCloud perquè inclou el vídeo i per la seva suposada capacitat d’enregistrar de manera secreta.

Twitter i Tumblr per a periodistes


Mentrestant, el Twitter es posa a disposició de les redaccions i es publiquen manuals adreçats a la pràctica del periodisme amb aquest recurs. I ja hi ha hagut reaccions: Twitter és una eina per a les redaccions o és una gran redacció? (gràcies per l'enllaç, Ismael).

Tumblr també serveix als mitjans i ja hi ha mostres potents de la seva utilitat periodística i del seu ús a la redacció.

Hi ha mitjans que abandonen fins i tot el seu web i s’arrisquen a emetre des d’una xarxa aliena com el Facebook, que també ha creat un plec d’instruccions per als periodistes amb una acollida polèmica.

El canvi va molt més enllà de l’adopció d’eines basades en internet.

La perspectiva i el zero

Un clàssic com The Guardian anuncia un gir radical en la seva perspectiva per considerar-se per damunt de tot un mitjà digital.

Fa tot l’efecte que a poc a poc però sense cap alternativa clara ens acostem cap al porc verd que porta bigoti, un dels malvats que cal liquidar a “Angry Birds”. Però no ens equivoquem. Quan superem aquest nivell n’hi haurà un altre. Vet aquí l’encert dels jocs com el que va idear Vesterbacka: després d’un repte sempre n’hi ha un altre.

Per això fóra bo que els ocells deixessin alguna peça sencera. No es pot començar de zero cada vegada. I si en comptes d'omplir una altra estona morta hi comencem a rumiar de debò?

Abans que l'entreteniment, imprescindible, s'ho empassi tot. Abans que algú més repeteixi sense morir-se de vergonya que el coneixement és un luxe innecessari.



22/1/11

Les marques TED i Barcelona, amb postil·la

Què és el TED

TED és una font molt valorada per un nombre elevat de persones. Com que emeten en forma de vídeo les breus xerrades que convoquen, les aportacions que s’hi fan circulen per tot el món.

La franquícia

A més, amb la mateixa idea d’estendre el coneixement, TED autoritza sessions locals, les TEDx. Pel que m’han explicat, aconseguir aquesta franquícia no és gaire complicat. S’ha d’omplir un formulari, acceptar unes condicions (com ara l’absència de publicitat a l’escenari o un aforament màxim de cent persones) i és obligat emetre uns vídeos durant l’acte. El més difícil és organitzar un acte com cal.

La informació

Un equip atrevit va agafar la marca TEDxBarcelona (un any després que la ciutat hagués acolit un TEDxArkitekts) i va convocar un acte. Vaig assistir-hi per informar-ne al mitjà on treballo i vaig tenir la sort que EyeOs va donar allà la primícia del seu acord amb IBM.

Això va salvar la peça informativa, al costat d'altres presentacions interessants, però l’acte no em va semblar prou encertat.

La sortida

Com que aquest acord permet disposar de l’etiqueta durant un cert temps, si algú altre volia organitzar un TED a la ciutat s’havia d’empescar una sortida. Això és el que han fet des de l’associació Espiral, que ja fa vint anys que es preocupa de les relacions entre l’educació i la tecnologia.

La decepció

Va ser així que fa pocs dies es va celebrar un TEDxRamblas, al Museu Marítim de Barcelona. Hi vaig acudir amb la confiança que també en podria escriure una peça informativa però en vaig sortir una mica decebut. No em veia en cor de traslladar aquella sessió a un públic generalista... ni tan sols a un lector d’atenció més segmentada.

La genialitat

Si de cas, em podia centrar en la manera com Neil Harbisson exposava la seva convicció que convertir-se en un cyborg li ha permès superar la seva acromatòpsia. És una persona increïble, amb una voluntat extraordinària i un do per explicar-se que ronda la genialitat.

Però l'artista Harbisson ja ha ocupat espai als mitjans fa poc perquè s’ha representat una obra en un teatre de la ciutat i no fa gaire va merèixer atenció per l’obtenció del premi Creatic a la seva fundació, una organització que vol ajudar les persones que poden trobar en artilugis com el seu una solució per viure millor. El seu eyeborg acumula premis des de l'any 2004. I pocs dies abans havia parlat Sabadell i Lleida. a No en podríem dir "novetat".



El risc

Però no escric aquest apunt per queixar-me de no haver convertit aquelles prop de cinc hores en un producte informatiu. És un risc assumit i molt poques vegades he sortit d’un encontre així sense res per escriure. Gairebé sempre en trec dues crònioques pel cap baix.

No, això no justificaria un apunt. El risc forma part de la feina i es tracta de cometre aquest error tan poques vegades com sigui possible. Els col·legues d’un programa de ràdio que eren allà van decidir fer un paquet de microentrevistes però no és un gènere que jo practiqui.

L’avaluació

El que intento posar sobre la taula és una avaluació del resultat de combinar TED amb la ciutat.

Crec que els dos casos que hi ha hagut no han sigut del tot adequats. Em sap greu dir-ho així, perquè és evident que els equips que ho han organitzat hi han dedicat molta estona de forma voluntarista i això sol ja mereix un primer aplaudiment.

De fet, el ressò que els assistents han desplegat a la xarxa és molt positiu, però em temo que una vegada més té a veure amb una actitud molt condescendent per part del públic habitual d’aquesta mena d’actes.

Ja he dit alguna altra vegada que amb la bona voluntat i l’esforç no n’hi ha prou.

Com és el TED

Anem a pams. Què és el més atractiu dels vídeos que veiem al TED?



Crec que el seu èxit es basa en dues característiques.

1.- Persones intel·ligents presenten novetats (productes, serveis, visualitzacions, projectes, idees, tesis) en què han participat. O bé presenten de manera nova alguna idea que no ho és.

2.- La manera com es fa aquesta presentació tendeix a l’excel·lència, és brillant, intensa, emotiva, comprensible, seductora, inspiradora.

Vet-ho aquí. (Hi ha una llista amb els que es poden seguir en català)

Barcelona

Als dos TED barcelonins que he acudit no he tingut la sensació que aquest segon aspecte fos ni tan sols considerat i sobre el primer hi hauria molts dubtes a plantejar (tot i que en aquest punt el TEDxBarcelona supera clarament el TEDxRamblas).

Sí, al Museu Marítim vaig escoltar intervencions d’interès. Sí, hi havia persones de reconeguda vàlua. Però podia ser qualsevol altra trobada amb pretensió d’observar l’efecte de les tecnologies en l’educació. No dic que no fos un acte d’un cert interès, dic que no era “TED”. No tenia el seu esperit. No brillava.

Pensem que aquesta és la visió que traslladem arreu del món. Els actes que es fan aquí amb aquest paraigua es veuen des d’on sigui. Estic segur que el món espera una mica més de la marca Barcelona. Tinc entès que el mes de juny es repetirà TEDxBarcelona. Valdrà la pena observar-ho.

La proposta

Però no té cap sentit mostrar-se crític sense aportar alguna proposta. Ho improviso però em sembla que no aniré tan desencaminat. La senzillesa de vegades és la millor resposta a la complexitat.

Com faria un TED a la ciutat?

Amb gent local, com ja s’ha fet, és clar (als dels altres països ja els podem veure per internet).

Amb brevetat (tres intervencions i prou).

Amb introduccions molt breus, molt ben fetes. Tant Alfons Cornella com Juanmi Muñoz van alentir massa la dinàmica de les sessions.

Escollint tres presentacions que compleixin tres condicions: novetat autèntica (un projecte que ja s’ha presentat en un altre lloc no hi hauria de ser), interès real (producte o servei amb aplicacions possibles, projecte ben orientat...) i exposició brillant (amb totes les característiques que he esmentat més amunt).



La qüestió és si tenim tot això. Si el país dóna per a aquest resultat. Tinc la intuïció que sí, però els dos intents que he vist fins ara no m’han semblat una prova concloent d’aquesta intuïció sinó la demostració que ens falta molt per acostar-nos a l’excel·lència.

La mirada

No estic segur com s’hi arriba però em fa l’efecte que hi ajudaria si es renuncia a l’afany de protagonisme, si es dedica temps a l’edició de la sessió (la línia editorial) en comptes d’amoïnar-se pels detalls guspirejants o la promoció d’una empresa o entitat.

També cal una cerca intensa per trobar els tres protagonistes, que han de ser excepcionals.

I posar els ulls més enllà del monument a Colom. Un acte així s’ha d’organitzar per als assistents locals però amb la convicció que els vídeos podran fer la volta al món amb el cap ben alt. Sense aquesta mirada global no val la pena ni començar.

Postil·la


No tinc cap vocació d’exercir de “crític d’esdeveniments” i si alguna vegada he comentat aquí la meva opinió és perquè, per feina, he assistit a unes quantes cites i m’ha semblat pertinent oferir una mena de contracrònica que completés la peça informativa.

Però no hi tornaré. Ho explicaré en el pròxim apunt.




20/1/11

Un cas a Quora: blogs africans i tecnologia

El dubte

He vist un “tuit” de @DonAire que planteja dubtes sobre la utilitat de Quora. A mi em passa el mateix tot sovint. Són dubtes raonables. Apareixen tantes oportunitats que sempre correm el risc de caure en algun parany, no saps mai si res val la pena sense provar-ho i això exigeix temps i després de tot, potser al cap d’uns quants mesos la teva opinió ja no és vàlida perquè tot ha canviat...

L’experiència

Jo també vaig tenir una pila de dubtes quan llançava el primer "tuit" i el professor gironí de turisme admet que també va patir aquesta síndrome, i això que ell va arribar a ser “el diputat tuitaire” (
http://www.3cat24.cat/noticia/448005/ciencia/El-diputat-mes-actiu-a-Twitter-abandona-la-politica), abans que l’ús d’aquest servei de missatges breus i converses àgils s’estengués amb més normalitat en la política institucional catalana.

El canvi

Potser m’equivoco i potser pel juny ho veuré d’una altra manera, però de moment sóc a Quora amb ganes d'entendre'n els avantatges. Hi ha qüestions molt ben plantejades que obtenen respostes fiables i que val la pena fer servir i compartir. En posaré un exemple tot seguit, però abans voldria comentar un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció.

Les normes

A Quora, com a tants llocs, hi ha unes normes. Són força clares. Es tracta de formular preguntes interessants i de respondre si pots amb dades, enllaços i més enllà de l’opinió. I si s’emet una opinió, s’ha de fonamentar.

La inadaptació

Els usuaris internacionals s’adapten a aquest ús però tinc la sensació -i em disculpo d’entrada si m’equivoco- que els usuaris espanyols (catalans inclosos) no acaben de creure que un espai tingui unes normes.

Hi ha diàlegs oberts que no són preguntes, moltes queixes sobre l’idioma anglès com a llengua oficial del lloc i converses que no tenen res a veure amb Quora i que podrien tenir lloc ben tranquil·lament al Facebook i al Twitter. Com si fos el mateix. I no ho és.
Entenc que no ho vol ser.

Em sorprèn aquesta indisciplina, sobretot perquè l’actitud és un missatge i aquesta sensació -si fos certa- també arribaria als altres usuaris, per confirmar els pitjors tòpics. Per sort, hi ha persones que fan el que cal, com ara el professor Ramon Salaverría.


La font

He dit que és una font útil i que en posaria un exemple. Només un, segur que en els propers mesos tindré altres oportunitats de fer-ho evident (en això confio).

L'e
xemple

Vaig veure una pregunta que demanava quins són els blogs africans sobre tecnologia que val més la pena d’atendre.
La resposta citava un blog escrit des d’Accra per Ethan Zuckerman. I ell, en contraresposta, va proposar aquesta llista.


Afrigadget.com - founded by Erik Hersman of Ushahidi, but includes lots of contributors. More focused on low/approtech, but fascinating, and very much worth a read.


The Ushahidi crew, in general, has some great tech blogs. (And if you're not following their project - ushahidi.com - you're missing one of the most exciting African tech projects around).


- Juliana Rotich is Afromusing.

- Erik Hersman is White African
.
- Ory Okolloh is Kenyan Pundit, more political/policy than straight tech, but she just took over as Google's Africa policy lead
.
- David Kobia is DKFactor.

- Daudi Were - Mental Acrobatics - is wicked smart and deeply involved with the Kenyan geek/random hacks of kindness community.

- Moving out of East Africa: WebAddicts is a great South African tech blog - , and the author links to several other strong ZA tech blogs.
- David Ajao, a Nigerian internet entrepreneur in Ghana, is worth your time.

- Not all the best stuff is on blogs. Egghead Odewale's Twitter feed from Nigeria is consistently excellent.

La voluntat

És només un exemple, d’acord. Potser hauria pogut esbrinar més coses sobre aquesta mateixa qüestió d’una altra manera, però aquesta em sembla fiable i ràpida.

I sospito que si sé seguir els assumptes que m’interessen i aprenc a participar tard o d’hora podré aprofitar millor les possibilitats que Quora ens proposa.

La predicció

El que volia dir és que estic segur que ben aviat José Antonio Donaire s’haurà enganxat a qüestions com "turisme" i "e-turisme" i hi participarà, aportant tot el que sap i aprèn, com fa sempre. I molts usuaris n'estarem pendents.



19/12/10

Els triops i la innovació: història natural 2.0

Eva van den Berg, que escriu per a l'edició espanyola de National Geographic i col·labora a Sostenible, em va dur fa unes quantes setmanes a l’estanyol de l’Espolla, amb la intenció de fer-me veure els triops, l’espècie animal més antiga que hi ha al planeta.

Temporalitat

Aquest lloc del terme de Fontcoberta és un terreny sec on de tant en tant hi sorgeix l’aigua i es crea un entorn lacustre temporal. La seva presència té a veure amb les pluges a l'alta Garotxa i els sobreeixidors de l’estany de Banyoles. La intermitència del clot de l'Espolla, que es troba a més alçada que el llac, està relacionada amb la pressió dels cabals subterranis.

Letàrgia

Els triops són uns crancs prehistòrics, per dir-ho pla, que estan molt ben adaptats a aquests cicles, perquè els seus ous s’apleguen al fang del fons i quan l’estanyol s’asseca sobreviuen entre la sorra en estat de letàrgia.

De vegades, no hi ha estanyol fins al cap d’uns anys i els ous continuen “dormint”. Quan per fi perceben l’aigua, eclosionen i recomencen el cicle veloç fins a l’estadi d’adult. Quan això succeeix, és un esdeveniment local. Per això valia la pena anar-hi.

En diversos llocs del planeta amb característiques semblants, els triops van fent d’aquesta manera mentre hi ha espècies que s'han extingit i n'hi ha d’altres que l’evolució ha transformat de manera sorprenent.

Fenomen

No vam veure cap d’aquests crancs, segurament perquè feia pocs dies que l’aigua era allà. Però vaig tenir ocasió de contemplar un altre fenomen que també és esporàdic.

Quan l’Espolla queda prou ple, l’aigua s’escapa per un rec que recorre prop de tres quilòmetres i, de cop i volta, seguint el desnivell orogràfic, cau fins a un afluent del Fluvià en un salt força espectacular.



Eva van den Berg va escriure fa uns quants anys una col·lecció de llibres que presenta al públic infantil els animals en perill d’extinció. De manera que la seva passió per la naturalesa és tenaç i les seves explicacions mentre admiràvem el salt de Martís van fer que no tornés gens decebut de l’excursió.

Popularitat

A Banyoles, els triops donen nom a un carrer, a un club esportiu, a un restaurant... Són populars. Tot i això, confesso que ignorava la seva existència. Des d'aquell dia, però, hi he pensat més d'un cop, com un exemple d’adaptació singular i perseverant.

He quedat fora de joc quan he vist que tot i tractar-se d'uns animals peculiars, la seva comercialització en col·leccions de “jocs científics” els posa a l’abast de tothom, d’una manera que aquell matí de tardor desconeixíem.

En venda

Clementoni presenta una capsa anomenada “Maxitriops” i CefaToy proposa “Triocefa”. Totes dues s’assemblen: un petit aquari, una bossa de sorra fina amb ous en estat de letàrgia que faran eclosió quan siguin al medi líquid.

A més, comprovo que hi ha venda de triops per internet. Ofereixen un manual d'instruccions i més informació.

Els triops substitueixen així aquells “Sea Monkeys” que es presentaven com uns homenets aquàtics tot i que no eren res més que mostres vives d’artemia salina.

Quan l’estanyol de l’Espolla queda sec, milions d’ous romanen a la sorra. N’hi ha molts i no sembla que estiguin en perill d’extinció.

Però ignoro d’on treuen els exemplars que hi ha la venda tant per internet com en capses que s’exhibeixen als prestatges de les botigues. Deprés de tot, són animals. No sé si es podrien vendre a
la Rambla de Barcelona.

Espècies

Vet aquí que l’espècie que l’evolució ha transformat de manera sorprenent desa l’espècie més vella del planeta dins d’unes bossetes de paper.

Segurament és entretingut i educatiu jugar amb un aquari de crancs adormits (de petit, vaig "criar granotes"), però és menys "autèntic" que esperar que plogui a l'alta Garrotxa.

Analogia

Se m’acut que la innovació i el canvi a les empreses, a l’ensenyament, a la política... són un exemple ideal per a l’analogia amb el cas dels triops.

Es poden comprar bossetes màgiques i capses de cartró amb tot d’estris de plàstic. De fet, hi ha empreses que es dediquen a vendre això mateix a les altres empreses.

Però és molt millor crear les condicions òptimes perquè l’energia i el talent en estat de letàrgia eclosionin i s'emprengui un cicle veloç fins a l’estadi en què es llega el coneixement a la generació següent.


Això potser reclama l’acompanyament d’una empresa especialitzada que entengui el procés i hi ajudi. El país necessita aquest esforç.

Però em sembla que abunden més les paradates amb noms singulars on ofereixen aquestes bosses de paper ben plenes de sorra fina, un recipient de plàstic i una lupa d'estar per casa.

I si en comptes de vendre fum per emboirar els clients fem que plogui allà on cal?

29/9/10

Com i per què he escrit les cròniques des de Brussel·les


De viatge

Cada vegada que acudeixo a una trobada sobre usos diversos d’internet miro què hi puc aprendre. Des de fa un any, tambe tinc l’obligació d’intentar captar algun detall rellevant que valgui la pena transmetre al públic d’un mitjà digital generalista.

Amb angúnia

I sempre tinc la mateixa angúnia: trobar aquests elements aptes per al públic al que m’adreço, és a dir, aptes per a mi. Si jo no ho entenc, no ho sabré explicar.

Una missió

Al ICT Digitally Driven de Brussel·les, m’ha semblat que tenia una mena de missió que corresponia a un mitjà públic: ajudar a fer entendre que els recursos que s’obtenen amb els impostos tenen moltes finalitats i que una de les despeses aporta recursos a la recerca sobre les TIC. Potser sembla banal però no estic segur que tots plegats en siguem sempre conscients.

Tres cròniques

Per això vaig començar amb una peça de tipus general, que conté uns quants exemples.


Vaig continuar amb el fruit d’unes quantes converses amb una mostra dels delegats catalans, perquè crec que val la pena fer saber als conciutadans que hi ha gent que participa des d’aquí en tots aquests projectes.


I he acabat amb una mena de resum que subratlla l'orientació social d'aquesta recerca i que parteix del que s’exposava a la sala d’exposicions, les conferències a les que vaig assistir i una mirada al llistat de projectes.


Em sembla que potser és una mica massa per a un mitjà no especialitzat però tres cròniques no és tant si es considera que el viatge té unes despeses inevitables de transport i allotjament.

El sector

Ja havia parlat al 3cat24 d’aquests projectes, quan es va fer una reunió a Barcelona d’un dels sectors inclosos en els programes de R+D impulsats per la Comissió. I he cregut que tenia sentit recordar, amb un enllaç, que en un congrés d’aquest any es van presentar dades per demostrar que el sector de les TIC a Catalunya resisteix la crisi i genera ocupació.

Pistes

D’aquesta manera, no he sabut presentar un reportatge profund ni aconseguir uns grans titulars que trobin aplaudiments però miro d’oferir a l’usuari d’un mitjà que contribueix a finançar pistes més o menys clares sobre l’estat d’aquest sector a la vegada que intento compartir el respecte que sento per totes les persones que s’afanyen a millorar les nostres vides amb anys de recerca apassionada i parsimoniosa.

Dubtes

Ara bé, tot això no evita que tingui uns quants dubtes i a les cròniques que he escrit els he insinuat. Aquesta recerca corre el risc de tancar-se en ella mateixa, de buscar camins que satisfaran els seus autors però que potser no podran arribar com a retorn a la societat.


Vies de retorn


Tal com ho veig, hi ha dues vies de retorn essencials: la comercialització d’un servei o la creació d’una infrastructura o producte que permeti millores reals de la vida ciutadana.

O el resultat té mercat o mereix fons públics, però si no apunta a cap d’aquestes dues sortides, és una recerca una mica onanista o, per ser més elegant, com un castell de focs o un joc de llums com el que em va sorprendre l'última nit a la plaça més famosa de la ciutat.



L'art té l'avantatge que no inclou la utilitat en els seus requeriments (excepte si es mira des de la perspectiva marxista, que ha castigat tant la creació), però em temo que la recerca no té aquesta sort.

És clar que la recerca quasi sempre aporta coneixement però en el cas de les TIC (i en d’altres que per prudència no esmentaré) em sembla que hem d’anar més enllà.


NOTA:


He esmentat l’estada a Brussel·les en aquests altres apunts:

- Teletreballant a pesar dels controladors aeris belgues
- Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

13/7/10

Aprendre i explicar-ho: un procés emocionant amb els "mapes lliures"

Ja he dit alguna vegada que m’agrada aquesta feina. Em permet aprendre. Quan has d’explicar alguna cosa, primer l’has d’entendre. I aquest procés encara el trobo molt emocionant.

És clar que he fet altres feines que també m’han permès aprendre. Potser té més a veure amb la manera de ser (tenir ganes d’aprendre coses) que no amb la feina que facis. En to cas, ara és molt evident. Vaig a llocs, escolto i miro d’explicar-ho. El procés és més net i clar que en altrs situacions o almenys m’ho sembla.


Fa pocs dies vaig ser a Girona, per atendre el primer dia d’un congrés sobre “mapes lliures”.


M’havia documentat una mica abans d’anar-hi i una font m’havia ajudat proporcionant-me uns quants enllaços de relleu.


Un cop allà, vaig seguir diferents ponències des de les nou del matí fins després de les sis de la tarda, totes en anglès (ja fa anys que acudeixo a cites semblants però sempre tinc por de perdre’m detalls importants).

A les pauses, vaig superar la timidesa mirant d’entrevistar persones que em semblaven rellevants.

Al final de la jornada, tenia moltes notes a l’ordinador i a la llibreta.


Moltes idees i molts detalls que no m’hi cabien.


Havia de fer tres coses i les havia de fer de pressa.


1.- Trobar una síntesi, és a dir: saber què volia explicar al públic generalista del mitjà on treballo i què s’havia de quedar fora perquè era de mitjà especialitzat.


2.- Tenir una estructura perquè el text avancés, des d’una explicació general cap a diverses qüestions que calia apuntar: alguns exemples, el cas català... de manera que s’hi encabissin totes les anotacions i declaracions que havia obtingut.


3.- Escriure un text que tot i ser llarg no excedís els límits del mitjà on treballo, amb frases clares i comprensibles, amb un cert estil, en un català tan genuí com fos possible, amb enllaços d’interès per a qui tingués ganes d’anar més enllà.


Tot això ho havia de fer en menys d’una hora i mitja (en realitat hi havia anat rumiant tot el dia però sempre hi ha un moment que necessites aturar-te i decidir exactament com ho faràs, jo vaig decidir-ho mentre caminava mirant el riu que envolta el Palau de Congressos que hi ha a La Devesa).


I abans, per força, ho havia d’haver entès. Potser no tot, segur que els mapes lliures no són bé el que jo he dit, segur que els experts em trobaran superficial i una mica forçat (sempre intentes que el text sigui atractiu i això et porta a buscar alguns elements que cridin l’atenció del lector).


Però no n’estic del tot descontent. Vaig aprendre moltes coses, em va agradar molt intentar explicar-ne unes quantes i vaig conèixer persones molt sàvies que tenen ganes de viure i d’aportar coneixement. Quan tens un dia així és quasi impossible no pensar que és un privilegi fer aquesta feina.


El resultat, per si algú s’hi ha encuriosit després d’aquesta explicació, va ser aquesta peça per al 3cat24:

http://www.3cat24.cat/noticia/762566/societat/Desenes-de-milers-de-voluntaris-elaboren-el-mapa-lliure-del-mon

31/3/10

Xarxes complexes i entrevistes de dues versions

Diumenge passat vaig llegir aquest llibre de Ricard Solé, que em va semblar molt interessant. No intentaré fer-ne aquí un resum però sí que puc apuntar de forma breu per què em sembla que val la pena endinsar-se en les seves pàgines.

Solé exposa la idea que les xarxes complexes tenen una morfologia detectable, classificable i comparable. D’aquesta manera, ens guia per un viatge fascinant a través de matèries molt variades fins que comprenem que les xarxes són xarxes, tant és que parlem d’un ecosistema (ecologia), de l’univers (física astronòmica), del genoma (biologia genètica), del cervell (neurologia), del llenguatge (lingüística), de les epidèmies (biologia), dels virus digitals (informàtica) o de les xarxes socials.

Fins i tot l’economia es pot observar des d’aquesta mirada. Les xarxes tenen trets comuns, tot i les seves diferències. I es comporten en alguns aspectes de manera molt semblant.

Nocions comunes

Hi ha nocions que val la pena tenir en compte, com ara la idea que després d’un llindar determinat, els canvis en una xarxa deixen de ser suaus per adquirir una velocitat vertiginosa (aplicable per exemple a qüestions cabdals com l’escalfament del planeta o les pandèmies).

O com ara la visió sobre la capacitat de resistència del sistema a partir de la modulació (disposar de més nodes secundaris a part dels centrals, per garantir la supervivència, aplicable a les xarxes elèctriques, que fa pocs dies han fallat perquè la xarxa no és l’adequada).

O com ara la comprovació que en determinats tipus de xarxa (molt estesos), sempre hi ha uns quants connectors principals que si “cauen” tomben el castell de naips (com per exemple un ecosistema: les formigues o els grans carnívors són molt més rellevants que altres espècies).

Periodistes i mitjans

És un llibre molt interessant d’un expert d’aquests que solen passar desapercebuts. Per sort, hi ha periodistes atents que hi ha parlat i que ens ofereixen la seva conversa. Això és el que ha fet per exemple Karma Peiró, que el va entrevistar per al 3cat24.

En aquest mitjà, l'espai disponible és limitat. Per això, la periodista ha trobat una solució enginyosa.

Al 3cat24 hi ha l'entrevista en versió "reduïda". I al seu blog personal hi ha posat la versió "llarga". D'aquesta manera queda clara aquesta tendència que situa el periodista com a protagonista de la seva comunicació, més enllà del mitjà on treballi.

Més promoció

Solé té un estil narratiu que fa atractiva la seva exposició, amb històries personals esfereïdores i anècdotes sucoses. I a sobre és l’autor de la majoria dels gràfics i, fins i tot, d’uns quants dibuixos al natural. És una llàstima que l’editor no hagi volgut donar més sortida a aquest volum, publicat l’any passat i que em fa venir ganes d’esperar el seu pròxim llibre.

Com que ha participat no fa gaire en un acte al CCCB, aquest espai cultural també ofereix una entrevista, que mostren en un vídeo.

26/9/08

Suárez: el canvi arribarà a l'empresa

Vaig comentar aquí que havia coincidit en una reunió amb Luis Suárez, que treballa d’evangelitzador a IBM. L’assumpte que vam tractar va suscitar força comentaris.

És una persona que em fa pensar en aquells agents del canvi de què parlava Genís Roca. La mena de gent que activen canvis en grans empreses a partir d’accions petites.

També he comentat la impressió que em va provocar Euan Semple, que va desenvolupar activitats incitadores de canvi i transmissió de coneixement a la BBC.

Suárez va ser fa poc a Barcelona i vam parlar ben bé tres hores mentre dinàvem.

La conversa tenia lloc en un moment adequat per ser transparent i oberta.

Com ja vaig dir, l’empresa on treballo ha arribat a un acord amb l’empresa on ell treballa sobre un assumpte que es va tractar a l’única reunió on tots dos hem estat. Tancat l’únic acord en què es podria dir que hem participat d’alguna o altra manera, podíem parlar amb naturalitat sobre el context general de les organitzacions i la seva adaptació al canvi.

Per això vaig aprofitar l’ocasió per proposar-li un breu torn de preguntes i respostes i més tard ho vam arrodonir per escrit. Em sembla que el resultat pot tenir interès i per això el comparteixo.

Al final m’he decidit per deixar les seves respostes sense traducció.

1.- Treballes en una empresa amb centenars de milers d’empleats i dius que la teva feina allà és evangelitzar.

Evangelizar sobre el cambio que estamos viendo es casi casi como ser un poco visionario y pionero a la vez. Lanzarte a utilizar una buena parte de estas herramientas sociales te da la oportunidad de explorar diferentes opciones para poder colaborar y compartir conocimientos de una manera eficaz y con muchísimo menos esfuerzo para conseguir, incluso, mejores resultados. Y, también, ¿por qué no?, explorar y ampliar tus propios límites.

En ese "rol" de evangelizador la cosa cambia ya que todo está más enfocado sobre las inquietudes. Sobre el querer cambiar los hábitos de colaboración porque sabes que algo no funciona, y que hay algo ahí fuera que sí va a ser capaz de poder cambiar la manera en la que trabajamos todos y para mejor, tanto desde el punto de vista de la empresa como individual.

Esa es, quizá, la principal virtud, y defecto! ;-), del evangelizador. Ese espíritu inquieto de querer explorar nuevas formas de comunicación, colaboración sin límite predefinido y con la mente siempre abierta a posibles opciones de mejorar día a día con el uso extendido de herramientas de software social donde uno ya sabe que la clave va a estar en la conversación en sí, en la conexión misma, y no en el contenido.

2.- Mantenir una posició personal i al mateix temps estar al servei d’una multinacional ha de comportar certes contradiccions.

Com es combina aquesta actitud personal amb el que s’espera d’algú a IBM?

No es la primera vez que me hacen esa pregunta y lo cierto es que cada vez más se consolida una misma reacción. En muchas ocasiones uno se siente como un "Edgling" trabajando para una compañia "Centroid", como diría Stowe Boyd. Y es cierto, hay ocasiones en las que sabes que esa libertad individual dentro de la corporación te va a permitir continuar explorando esas fronteras y esos límites que ya he mencionado anteriormente, pero al mismo tiempo sabiendo que hay unas "delimitaciones" ya impuestas por la empresa a modo de "Business Guidelines", algo así como las normativas a seguir a la hora de utilizar esas herramientas para compartir conocimientos y colaborar.

En muchos casos, lo cierto es que esas normativas se reducen simplemente a un poco de sentido común, i.e. saber que hay cosas que se pueden decir abierta y públicamente y otras que mejor evitarlas para poder evitar males mayores.

Yo tengo la suerte de trabajar para una empresa donde se valora esa misma individualidad dentro de la compañía como la forma más efectiva y rápida para poder seguir innovando y más cuando cada uno de esos individuos lo hace dentro de un grupo, una comunidad, haciendo que sea más intensa y relevante la experiencia, debido al factor "Wisdom of Crowds".

3.- La teva formació està basada en la filologia i l’educació. No ets enginyer. De quina manera et sembla que et serveix i què et permet aportar a una empresa... d’informàtica?

Llevo trabajando en el mundo de la IT desde hace más de 11 años y siempre he pensado que ese background en educación y filología me ha permitido dar mucha más importancia al factor humano. Al hecho de conseguir que la gente se dé cuenta que de lo que realmente importa son los "knowledge workers", las personas mismas, dentro de la empresa. Y no las herramientas, ni los procesos a los que están expuestos, ya que cada uno de ellos no existiría por sin esas mismas personas.

Mucha gente piensa que soy un "geek" y lo cierto es que no lo soy. Simplemente trato de poner de manifiesto ese aspecto humano y hacer que la gente entienda que tanto herramientas como procesos son sólo eso: el medio para llegar al fin. Ni más, ni menos. Lo que importan son esos "knowledge workers" y creo que si he llegado hasta aquí, hasta donde estoy, es porque he podido comprobar en mis propias carnes cómo ese factor humano es el que siempre prevalece, digan lo que digan sobre esas herramientas y esos procesos. Lo dicho, son un medio, no un fin. Ese fin son las personas y la oportunidad inmejorable de oder ayudar a que se conecten y puedan establecer diferentes tipos de relaciones.

4.- Des de la teva experiència, com observes arreu del món l’adaptació als canvis?

EUA siempre ha sido más dada a experimentar y poder empujar los límites cuanto más mucho mejor, y si ello implica utilizar herramientas de índole social, sin ningún problema.

En cambio en Asia la situación es algo diferente. Lo que más prima es la cultural generalizada de compartir conocimientos para así poder adquirir más. Algo que no implica que se trate de explorar esos límites, si no que diga lo que se diga y haga lo que se haga siempre va a haber un trasfondo de compartir conocimientos para aprender el uno del otro.

Europa está, por desgracia, en otra onda. Está en una onda de observación, viendo cómo EUA y Asia están utilizando estas herramientas sociales para ver cómo pueden utilizarlas para su propio beneficio. Pero en vez de ser ellos mismos los que exploren las opciones, están un poco a la espera a ver cómo se desarrollan con los demás y sí sale bien empezarán a involucrarse de una manera mucho más efectiva.

Lo que realmente es curioso es ver cómo en Europa parece primar "Knowledge is power" y, por lo tanto, no lo comparto con otros por miedo a perder mi competitividad, mientras que tanto en EUA como en Asia es más "Knowledge Share is power", donde lo que realmente importa es el conocimiento compartido.

Finalmente, en el caso de España, yo creo que todavía estamos a varios años de distancia en lo que respecta a ese cambio de mentalidad y quizá el principal factor para que se produzca esa adopción será cuando llegue el momento de que las empresas empiecen a "medir" la productividad de los empleados, en vez de medir esa misma productividad por la mera presencia en la oficina.

Ese será el cambio del siglo 21, donde nos iremos de la típica empresa "laboral" (Labour-based) a aquella empresa basada en el conocimiento ("Knowledge based"), la que a su tiempo desarrollará la economía del conocimiento que ya empezamos a ver en varias empresas que ya han dado el salto.

5.- Un dels teus últims reptes és deixar de fer servir el correu electrònic. Com s’ha rebut una decisió tan radical?

Cierto. Llevo sin utilizar el correo electrónico en el trabajo desde hace más de ocho meses y la experiencia ha sido fantástica hasta el momento. Las reacciones han sido bastante variopintas, desde las que pensaban que volvería a utilizar el correo dos semanas después, pasando por los que pensaban que iba a estar muy poco tiempo en la empresa, viendo la adicción que hay por el correo electrónico para ejecutar todo tipo de acciones, hasta aquellas reacciones de unas cuantas personas que curiosa, pero fielmente, han seguido todos estos meses el periplo de dejar de utilizar el correo electrónico para pasarme a las tecnologías emergentes. Más que nada para poder evaluar si sería algo que ellos mismos podrían hacer y siendo así, cómo poder empezar de una manera efectiva.

Lo que trato de hacer es simplemente cambiar los hábitos de colaboración de la gente para que se den cuenta de que hay herramientas mucho más efectivas y fáciles de utilizar y con un impacto bastante significativo.

Simplemente, trato de que la gente se dé cuenta de que ya es hora de que vuelvan a coger las riendas de su propio tiempo y de su propia productividad y demostrar cómo pueden utilizarlos para seguir colaborando y compartiendo sus conocimientos de una manera mucho más efectiva y menos costosa a todos los niveles.

El resultado ha sido espectacular. Me ha ayudado no sólo a conocerme a mi mismo para poder mejorar la forma en la que colaboro con otros knowledge workers, también me ha permitido ver cómo ellos mismos trabajan y me ha ayudado a llegar a la conclusión de que el cambio está ahí, muy cerca.

3/9/08

Història de les idees

De tant en tant comento o resumeixo algun llibre si té a veure amb els assumptes que es tracten aquí i si és prou recent o encara no s’ha traduït, de manera que pugui ser d’utilitat pels lectors d’aquest lloc.

Però trencaré aquesta norma i m’atreveixo a esmentar un llibre de quasi mil cinc-centes pàgines que tot just he començat. No és una novetat, perquè es va publicar el 2005 en anglès i el 2006 en castellà. Però l’interès que m’ha provocat m’ha fet creure que valia la pena compartir-ho.

Quan vaig comentar la trobada ifest08 convocada per Infonomia vaig citar la presència de Peter Watson entre els ponents.

Per fi, m’he capbussat al volum Ideas, historia intelectual de la humanidad. Tot just em trobo entre la idea del foc i la idea del llenguatge, per dir-ho com ho fa l’autor, però se’m fa evident que proseguiré la lectura amb la passió que aquest tipus d’obres em susciten.

És molt probable que interessi a la mena de persones que van quedar satisfetes amb l’èxit editorial Breve historia de casi todo, de Bill Bryson.

Com que ara només em puc limitar a fer constar l’inici de lectura, per anar més enllà m’hauré de comprometre a dir-ne alguna cosa quan acabi.

Si algú té interès a seguir altres lectures, a Good Reads n’anoto unes quantes però, com aquí, cap de literària, tot just allò que té a veure amb la meva feina o amb la temàtica d’aquest bloc, si és que he aconseguit definir-la.

Aporto si de cas dos comentaris sobre el llibre i un apunt crític amb l’autor, per allò de l’equilibri, i les referències bàsiques sobre el llibre i sobre l'autor. Fa ben poc, a més, s'ha publicat l'entrevista que li va fer Victor Amela.

2/7/08

Les virtuts del desordre digital

Si en aquest bloc pretenc compartir el que aprenc també té sentit que de tant en tant parli d’alguns llibres que m’han semblat d’interès. És el que vull fer ara amb Everything is miscellaneous, de David Weinberger, que serà a Barcelona la tardor d’aquest any.

Endreçar el món

Weinberger és un dels autors del Cluetrain Manifesto, un document que crida les empreses a entendre com ha de canviar la noció de mercat. En aquest llibre que avui comento posa el focus en les maneres d’endreçar el món, si ho puc dir així, que els humans hem assajat durant molt de temps, fins que les noves tecnologies ens han permès actuar d’una altra forma.

L’ordre alfabètic és arbitrari, per això li va costar de fer-se popular, i tenia un cert sentit mentre que ara queda una mica empobrit. Per quina raó hauríem de buscar la informació a partir de la primera lletra si tenim altres recursos?

A la primera meitat del volum, l’autor exposa la història d’aquests intents d’endreçar el món: les categories aristotèliques, el sistema decimal que va crear Melvil Dewey, la nominació binomial de la naturalesa que devem a Linneu (l’estiu passat vaig tenir ocasió de veure la seva tomba a la catedral d’Uppsala) o l’intent de generar un altre ordre amb més elements a considerar del matemàtic indi Ranganathan.

Un lloc per cada cosa?

L’esforç humà per homogeneïtzar, per estandarditzar, amb classificacions, llistes i mapes, ha tingut sempre el mateix problema: influïts per la limitació de les coses físiques, sempre es considerava que hi havia un lloc per cada cosa (un mamífer no és una au).

Fins que la digitalització ens ha permès mirar-nos les coses d’una altra manera. Les etiquetes que va crear Joshua Schachter quan es va inventar una eina per compartir enllaços fan possible que un element es pugui desar i buscar de moltes més maneres i (amb efectes encara més punyents) que es pugui compartir amb més facilitat. Aquesta era la intuïció d'aquells que van pensar en les possibilitats de l'hipertext.

Compartir per aprendre

El pas següent, que Weinberger analitza a la segona meitat del llibre, té a veure amb aquesta idea de compartir. Ja no ens trobem davant d’una classificació duta a terme per especialistes sinó per tothom que hi vulgui participar. La suma de totes les etiquetes que la gent col·loca a les fotos o textos que desa dóna com a resultat un coneixement que ja no és individual sinó que prové de contribucions plurals. Encara més: aquest esforç col·lectiu arriba a prioritzar en funció del volum d’interessos que un assumpte genera (en això es basen eines com Digg o Menéame).

És veritat que el procés és ple d’imperfeccions. Sovint no etiquetem en funció del que pensem sinó també del que volem que es pensi de nosaltres. Mentre etiquetem també construïm la nostra identitat i no sempre tenim prou clar si posem etiquetes per nosaltres mateixos o pels altres. Però fins i tot amb aquests inconvenients el nou mètode es demostra més fiable i, sobretot, més útil. La Wikipèdia pot contenir molts errors però permet una acció correctora molt superior i més dinàmica que la de les enciclopèdies anteriors.

Canvi d'actituds

La seva proposta es pot resumir en quatre actituds que ell mateix llista:

- Filtrar cap enfora i no cap endins (qui cerca és capaç de filtrar, no cal que ho faci qui desa)

- Cada fulla pot anar a moltes branques (si algun lector vol desar aquest apunt ho pot fer amb les etiquetes que se li acudeixin, sense límits)

- Tot pot ser una meta dada o una etiqueta al mateix temps (tot està connectat en totes direccions)

- No té cap sentit voler-ho controlar (cadascú exerceix el control de què és capaç)

Per això la nova manera de mirar les coses també incideix en una altra noció d’autoritat i per això, quan ens referim a l’empresa, creiem que el concepte de jerarquia canvia de forma radical (encara que hi hagi a moltes empreses tot de persones que no ho han entès i malden per exercir les últimes hores d’un poder que ja no tenen).

El poder del desordre digital

M’ha interessat molt la claredat amb què sosté que el món no és ordenat (les espècies animals, posa per cas, no són un fet de la naturalesa sinó fruit de la nostra manera d’observar-la i provar d’entendre-la).

El desordre és una virtut i en bona mesura és el preu que acceptem a canvi de la llibertat (no oblidem que és aquesta vocació de llibertat la que inspira la WWW, un espai de tothom on per fer aportacions no cal passar per cap registre central.

Per això hi ha països on l’accés a la xarxa no és lliure o per això a la UE hi ha alguns intents de tallar aquesta possibilitat real d’exercir com a persones lliures.

Al final, deixa clar aquest principi que fa temps que molts defensem: acumular informació, retenir-la, posseir-la en exclusiva, no dóna poder. Al contrari, per ser algú s’ha de participar i això implica compartir.

Vet aquí per què en comptes de llegir el llibre i anotar en algun paperot el que m’ha interessat he preferit exposar-ho aquí. Potser a algú altre li sigui d’interès i si d’aquesta manera participo jo mateix em sento millor (el meu desenvolupament com a persona està vinculat a la capacitat que tingui de compartir).

En parlarem més

És un llibre que m'ha interessat de veritat i que pot seduir de manera particular els professionals de la documentació i de les biblioteques. A les meves notes de lectura hi tenia molts altres detalls que he decidit deixar fora d'aquest apunt per no estendre'm més, però tinc la sensació que a poc a poc aniré exposant algunes d'aquestes idees. Si més no, després que l'escolti l'octubre vinent i quan algun altre lector hi digui la seva.

PARLA WEINBERGER:

A la revista d’Infonomia li van fer una entrevista. Es pot llegir i veure el vídeo.

26/6/08

Valoració d'un cas real: acció d'intercanvi d'experiència a la CCMA

Quan vaig comentar la meva conversa amb Boris Mir vaig anunciar que aviat em referiria a una experiència interna de la CCMA. Doncs bé, avui hem donat per acabada una acció que voldria compartir amb els lectors d’aquest espai.

Acció de 'gestió del coneixement'

A principis de febrer vam engegar una acció que havíem batejat com a “JOQUESÉ” i que consistia en una trobada setmanal, de mitja hora de durada, on algú exposava una experiència professional i la compartia amb els altres companys. Es tracta d’una típica acció de “gestió del coneixement”, que no anava enfocada a la tecnologia sinó a les persones i en vaig parlar una altra vegada.

S’han fet una vintena de sessions amb ponències molt diverses: com es va fer per decidir el nom d’IcatFM, com funciona la Comissió de la Diversitat que hi ha a TVC i com ha participat en l’elaboració d’un “manual de bones pràctiques”, com el departament de Coproduccions es relaciona amb els seus col·laboradors mitjançant una newsletter que té centenars de subscriptors o com es mesuren les audiències a la ràdio. En fi, una llista de qüestions d’interès pels professionals de la CCMA que, a més, quedaven consignades en un bloc intern que tothom de l’empresa pot consultar.

Interessant però no interessa

El balanç és doble. Positiu per l’interès de les ponències, per la intel·ligència de les preguntes que formulaven els assistents i en general pel clima d’intercanvi que es volia afavorir. Però hi ha un aspecte que no ha anat tan bé. L’assistència ha sigut minoritària i, encara que no es pretenia convocar a moltes persones, quan hem estat per sota de la desena sí que ens ha semblat que no anàvem prou bé. Tot sovint hem sigut molt pocs. És significatiu, també, que a TVC l’assistència ha sigut molt més baixa que a Catalunya Ràdio.

Algú podria concloure que a TVC no hi ha interès per compartir el que s’aprèn o que la majoria dels seus professionals no tenen gaire interès a escoltar els altres. O també podria trobar com a excusa ideal el fet que tot això s’ha desenvolupat en un període de transició, mentre la gent estava més pendent de saber qui serien els nous responsables de l’empresa que no d’entendre què passava al departament del costat.

Però prefereixo fer les valoracions d’una altra manera més radical: no hem sabut atraure aquestes persones.La responsabilitat no és dels altres sinó d'aquells que vam dissenyar i posar en marxa aquesta activitat.

No atenguis les demandes sinó les necessitats

Per això hi pensava quan Boris Mir em parlava de la importància d’atendre necessitats. No ha discutit ningú que el que hem ofert no fos interessant. Però no ho necessitaven. Almenys, no era una clara necessitat directa d’ara mateix.

Vet aquí per què em sembla que val la pena explicar-ho en aquest bloc: per compartir l’experiència amb altres persones que puguin desenvolupar activitats semblants en altres organitzacions.

Encara que siguin productes elaborats, amb un bon disseny i amb una comunicació excel·lent, si no responen a una necessitat concreta (no he dit a una demanda, sinó a una necessitat) és molt difícil que trobin bona acollida.

Si puc transmetre alguna idea a qui vulgui emprendre activitats del mateix caire que sigui aquesta: no et fixis només en la qualitat del producte que presentes ni donis per descomptat que tot allò interessant acaba per interessar. Ha de respondre a una necessitat i, en tot cas, has de fer notar a la majoria que hi ha aquesta necessitat d’aprendre i compartir.

Com a comentari final sols hi vull afegir un element. Mentre discutim si adquirim eines corporatives que facilitin els intercanvis, potser no hem parat prou atenció a l’estat d’ànim. Les eines poden ser de gran ajuda però si no hi ha un clima de predisposició, si no hi ha ganes d’aprendre junts i compartir-ho, el debat sobre les eines no tindrà gaire sentit.