Freelance

Blog nou

A l’apunt anterior, celebrava el quart aniversari d’aquest blog i insinuava alguna reforma.

Ara ja puc anunciar que d’aquí a poc dies podré ensenyar un blog nou que es distingirà d’aquest perquè aplega continguts que ara es troben a llocs diferents, perquè tindrà un disseny elaborat per un professional i perquè s’allotjarà en un domini propi.

D’aquesta manera, el blog que sempre he considerat com un mitjà d’expressió personal ho serà més que mai: agregarà tots els continguts que produeixo, la seva lectura serà més còmoda i tindrà una casa amb el seu nom.

Aventura nova

Aquest canvi, que fa mesos que concebo, respon a alguna cosa més que al desig de millorar les condicions d’aquest mitjà. A partir d’aquest setembre començo una aventura personal que no cal que expliqui aquí amb tots els detalls, en part perquè sóc incapaç de traçar el guió sencer.

Vaig dedicar un apunt a uns quants periodistes emprenedors del país i escrivia per tancar-lo una frase que contenia la pista d’una actitud: tornar a començar. No era la primera vegada que m’hi referia. Em vaig abocar amb el mateix lema a les tasques de redactor especialitzat que se’m van encomanar al 3cat24.

Però aquesta vegada es tracta d’un canvi més radical. Aquesta tardor posaré en janquim a disposició dels clients que sàpiga convèncer pel meu compte perquè he abandonat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, després d’haver-hi servit (m’agrada dir-ho amb aquest anglicisme) més de deu anys com a empleat (en una etapa anterior, n’havia estat un col·laborador extern).

Moltes gràcies

En aquest temps he tingut una pila d’oportunitats magnífiques, des del projecte de creació del primer informatiu infantil d’Espanya fins als vint últims mesos a la redacció del portal de notícies.

Entremig he tingut la sort d’aprendre a dirigir programes i àrees de producció de continguts, a programar canals, a coordinar graelles, a més de participar en el disseny del projecte del llibre d’estil corporatiu per enfocar l’estructura dels primers documents i d'obrir un dels primers blogs d'un canal de televisió.

Una confiança immerescuda em va permetre participar en els equips que es concentraven en la innovació i vaig intentar desplegar activitats que afavorissin la redistribució del coneixement d’una manera tranversal en un conjunt d’empreses que ara tendeixen a la unitat.

Amb les etiquetes "empresa" i "ccma" es poden trobar força apunts dedicats a aquestes qüestions, de la mateixa manera que després n'hi ha molts centrats en la "redacció" i el "periodisme".

Ha sigut extraordinari, i aprofito per donar les gràcies a tots aquells als que no ho he pogut dir encara personalment. M'han ajudat a aprendre molt més que l'ofici.

He conegut desenes i desenes de persones molt preparades, intel·ligents, professionals que en saben un niu, apassionats per una idea de comunicació pública i, també, responsables per força, perquè la consciència que es tracta d’una columna fonamental per al manteniment d’una llengua viva els obliga a actuar amb molt de seny.

Sense mapa

Però ara és hora de provar una altra cosa. Sense res més que molts bons records i amb la vista cap endavant.

La Karma Peiró va fer una foto quan passava per última vegada la targeta que dóna accés als empleats, a les instal·lacions de Televisió de Catalunya.

M'ha agradat il·lustrar l'apunt amb aquesta imatge però la fotografia que de debò ho explicarà tot encara no existeix, l'aniré ensenyant a mesura que tingui alguna forma més concisa.

Intueixo quina mena de feines em ve més de gust fer, quines preferiria evitar i quines em farien molt feliç. Però quan algú fa d’ell mateix la seva empresa i saluda el mercat farà bé d’arribar-hi amb alguna idea més concreta i, potser, una flexibilitat raonable. De manera que no puc avançar encara quina ruta emprenc, confio que la meva cartera real, a mesura que es defineixi, m’ajudarà a entendre’m més bé i m’agrada encetar aquesta etapa sense un mapa minuciós. Per això té un punt d’aventura, que no voldria perdre del tot.

La píndola vermella

Ara queda explicat aquell tuit d’un divendres, el 29 de juliol, quan indicava que el meu vídeo del dia era aquell moment del primer Matrix, quan el Neo ha de triar entre la píndola blava i la vermella.

No vull dir que abandoni una fantasia recreada, l’empresa on he treballat aquests anys és una realitat evident i notable.



Aquest fragment em servia per explicar un contrast entre l’estabilitat, una certa seguretat, i l’aventura de la desconnexió, un lloc on t’has de valer amb els altres que són com tu. Interpretava la píndola vermella com la decisió que no té retorn, com una versió actualitzada d’aquell “alea jacta est” de quan Cèsar va creuar el Rubicó.

Si fins ara pagava els peatges acceptables de l’estabilitat (una certa estabilitat), des d’ara assumeixo els riscos de la llibertat.

Invitació

Als lectors d’aquest blog no els interessen els meus assumptes personals, i ho agraeixo. Però ni que fos per evitar malentesos, com un gest de mínima transparència, he cregut oportú esmentar aquest canvi.

Qui hagués pensat que les meves opinions podien estar massa tergiversades perquè estava empleat a la CCMA des d’ara ja podrà pensar que ho són igualment perquè en sóc un ex empleat.

Qui hagués pensat que valia la pena llegir aquest mitjà, està convidat a la casa nova, de seguida que en pugui obrir la porta.

El dia de la conversa (cròniques al Twitter)

No és cap secret que una de les possibilitats que ofereix el Twitter és la conversa, breu i per força sintètica.

L’experiment emprès amb Storify prova justament de capturar fragments d’aquesta conversa per obrir una reflexió sobe la transparència i els llocs comuns, els “topos” d’internet. La mica de ressò que ha tingut és a causa de l’atracció que els productes populars susciten amb molta facilitat.

Entrevista oberta

Avui, de cop i volta, he viscut amb intensitat aquesta possibilitat. Mentre escrivia i editava una crònica sobre la manera com s’ha reflectit l’actualitat al Twitter, una altra vegada, mantenia una conversa en forma d’entrevista oberta amb Oriol Lladó, per a @tasquesomnium (ja havia explicat aquí una experiència similar però amb els papers canviats).

El resultat es pot veure a l’etiqueta que hem fet servir per endreçar els missatges: #tasquesoc3.

Els lectors escriuen

Més tard, quan la peça ja s’havia publicat al 3cat24, @belbosCk s’ha adreçat a aquest mitjà per queixar-se de la crònica. Em sembla que des de la redacció no han contestat però ja ho he fet jo, tot i que no m’interpel·lava de forma directa.

Li he explicat per què entenia que el text responia al gènere de la crònica firmada i li he volgut aclarir que allò que la disgustava potser era l’estil.

Per fer-li notar que era una qüestió d’estil i no de posicionament li he donat els enllaços de la crònica sobre la càrrega policial, que ja vaig comentar aquí, i la crònica sobre les reaccions després que la policia detingués tres persones i les acusés de ser la cúpula de la xarxa Anonymous. En aquest blog hi vaig deixar anotada una certa perplexitat.

Relat i estil

En aquesta mena de crònica procuro sempre construir un text que tingui un mínim fil, que vagi d’algun lloc fins a algun altre. Que hi hagi un relat i que tingui un estil, llegidor i reflexiu.

I intento destacar el que sembla nou, més potent o “noticiable”. Per això vaig subratllar el contrast entre gent asseguda i cops de porra, el contrast entre l’anunci emfàtic d’una detenció i el sentit de l’humor com a reacció.

Avui m’ha semblat evident que l’etiqueta #aixino era el fet rellevant, ja que la desafecció amb aquestes protestes s’ha fet notar amb més energia que altres vegades.

Sense valorar, només com a constatació, però escrit (sempre massa de pressa) amb l’estil dels altres cops, sempre amb un text a l'ombra que intenta aportar elements que encetin mirades diferents.

Elogis i crítiques

Quan, fa pocs dies, Enrique Dans va esmentar una d’aquestes cròniques com un exemple d’informació em vaig preocupar. No pretenc ser exemplar, ni podria. Aquesta mena d’elogis són perillosos perquè et poden fer caure pel pendent del cofoïsme.

A més, dono per fet que part del seu aplaudiment (que de tota manera agraeixo, esclar) es basa en la seva sensació que allò que vaig escriure podria ser agregat a una posició. I no, no escric per ser aplaudit per cap posició, és una bestiesa, el que m’interessa són el relat i l’estil.

Per això he suposat (potser massa agosaradament) que @belbosCk criticava la peça d’avui per la mateixa raó. Vull dir que si en comptes de constatar l’aparició de #aixino i esforçar-me a buscar els tuits dels diputats (avui s’havia de fer això, n’estic convençut) m’hagués llançat a una crònica “posicionada” a favor de les seves idees potser no li hauria semblat malament i no hauria exigit “més distància”.

La descoberta de l'altre

En tot cas, al seu últim missatge m’ha dit que es llegiria aquestes cròniques precedents i m’ha semblat just tenir interès per aquesta persona desconeguda.

És una artista que ha publicat diversos llibres, ha escrit articles per a mitjans de comunicació, ha guanyat premis per a la seva obra escrita i gràfica... Bel Bosck i Bagué és al Facebook i hi ensenya els seus projectes.

M’ha agradat que em fes rumiar, m’ha agradat que tots dos sabéssim parlar sense aixecar la veu, amb naturalitat.

No podria fer el mateix si en comptes de contestar a una persona ho hagués volgut fer amb deu i amb cent hauria estat del tot impossible.

No cometré la banalitat d’idealitzar la mena de conversa que es pot tenir al Twitter, però tots els diàlegs d’avui m’han ajudat a entendre més bé què faig i em serveixen per renovar la meva exigència amb mi i amb el que provo de fer.

Contestar amb mesura

De tant en tant, si veig que es fan al·lusions directes a la qualitat d’una informació o al seu autor, responc al fil de comentaris dels lectors. Fa poc vaig fer-ho, com es pot veure en aquesta il·lustració, per aclarir un dubte sobre l’autoria que des de la redacció no van poder contestar.

No em fa mandra oferir aquestes respostes i entenc que és part de la feina. Em sembla que no tothom ho entén de la mateixa manera però això no fa trontollar les conviccions.

El mirall una altra vegada

Avui s’ha demostrat una altra vegada que el Twitter, encara minoritari, encara sectorial, encara elitista, perfecciona la seva capacitat de reflectir l’actualitat. A hores d’ara ja he publicat una pila de cròniques que en deixen constància.

Però també se m’ha fet evident que una conversa oberta, i arriscada, t’ajuda a mesurar la frase, a avaluar les opinions alienes, a tornar a començar amb més empenta.

Gràcies, desconeguda. Segurament veurem la realitat amb matisos molt diferents però està bé que n'haguem parlat, molt més en un dia en què el dialeg ha perdut una altra oportunitat.

Bon dia a Storify

Storify és una eina en aparença molt útil perquè permet agregar a una història linial continguts digitalitzats que provenen de les xarxes i del conjunt de continguts disponibles a internet.

Com és natural, de seguida ha cridat l’atenció dels que observen la comunicació i el periodisme. Hi ha periodistes que l’han fet servir per crear peces informatives i hi ha mitjans que ja hi tenen un canal més de relació amb els seus lectors.

Notícies

A Catalunya també s’ha comentat la seva aparició oberta (després d’un temps en què l’accés era restringit). I s’ha fet encara més: s’ha dut a terme un assaig, incrustant, potser per primer cop, una peça creada amb Storify en un mitjà informatiu digital del país.

Narracions

Però les possibilitats que Storify proposa van més enllà de la peça informativa. Per això es presenta aquest nou experiment, creat amb la voluntat d’assajar les possibilitats narratives de l’eina però també per fer evident el grau de transparència de la xarxa.

Com a les redaccions dels aprenents, s’ha triat un assumpte menor i simple, perquè quan s’aprèn a anar amb bicicleta prefereixes un terreny pla. Però tot és començar.

Les marques TED i Barcelona, amb postil·la

Què és el TED

TED és una font molt valorada per un nombre elevat de persones. Com que emeten en forma de vídeo les breus xerrades que convoquen, les aportacions que s’hi fan circulen per tot el món.

La franquícia

A més, amb la mateixa idea d’estendre el coneixement, TED autoritza sessions locals, les TEDx. Pel que m’han explicat, aconseguir aquesta franquícia no és gaire complicat. S’ha d’omplir un formulari, acceptar unes condicions (com ara l’absència de publicitat a l’escenari o un aforament màxim de cent persones) i és obligat emetre uns vídeos durant l’acte. El més difícil és organitzar un acte com cal.

La informació

Un equip atrevit va agafar la marca TEDxBarcelona (un any després que la ciutat hagués acolit un TEDxArkitekts) i va convocar un acte. Vaig assistir-hi per informar-ne al mitjà on treballo i vaig tenir la sort que EyeOs va donar allà la primícia del seu acord amb IBM.

Això va salvar la peça informativa, al costat d'altres presentacions interessants, però l’acte no em va semblar prou encertat.

La sortida

Com que aquest acord permet disposar de l’etiqueta durant un cert temps, si algú altre volia organitzar un TED a la ciutat s’havia d’empescar una sortida. Això és el que han fet des de l’associació Espiral, que ja fa vint anys que es preocupa de les relacions entre l’educació i la tecnologia.

La decepció

Va ser així que fa pocs dies es va celebrar un TEDxRamblas, al Museu Marítim de Barcelona. Hi vaig acudir amb la confiança que també en podria escriure una peça informativa però en vaig sortir una mica decebut. No em veia en cor de traslladar aquella sessió a un públic generalista... ni tan sols a un lector d’atenció més segmentada.

La genialitat

Si de cas, em podia centrar en la manera com Neil Harbisson exposava la seva convicció que convertir-se en un cyborg li ha permès superar la seva acromatòpsia. És una persona increïble, amb una voluntat extraordinària i un do per explicar-se que ronda la genialitat.

Però l'artista Harbisson ja ha ocupat espai als mitjans fa poc perquè s’ha representat una obra en un teatre de la ciutat i no fa gaire va merèixer atenció per l’obtenció del premi Creatic a la seva fundació, una organització que vol ajudar les persones que poden trobar en artilugis com el seu una solució per viure millor. El seu eyeborg acumula premis des de l'any 2004. I pocs dies abans havia parlat Sabadell i Lleida. a No en podríem dir "novetat".



El risc

Però no escric aquest apunt per queixar-me de no haver convertit aquelles prop de cinc hores en un producte informatiu. És un risc assumit i molt poques vegades he sortit d’un encontre així sense res per escriure. Gairebé sempre en trec dues crònioques pel cap baix.

No, això no justificaria un apunt. El risc forma part de la feina i es tracta de cometre aquest error tan poques vegades com sigui possible. Els col·legues d’un programa de ràdio que eren allà van decidir fer un paquet de microentrevistes però no és un gènere que jo practiqui.

L’avaluació

El que intento posar sobre la taula és una avaluació del resultat de combinar TED amb la ciutat.

Crec que els dos casos que hi ha hagut no han sigut del tot adequats. Em sap greu dir-ho així, perquè és evident que els equips que ho han organitzat hi han dedicat molta estona de forma voluntarista i això sol ja mereix un primer aplaudiment.

De fet, el ressò que els assistents han desplegat a la xarxa és molt positiu, però em temo que una vegada més té a veure amb una actitud molt condescendent per part del públic habitual d’aquesta mena d’actes.

Ja he dit alguna altra vegada que amb la bona voluntat i l’esforç no n’hi ha prou.

Com és el TED

Anem a pams. Què és el més atractiu dels vídeos que veiem al TED?



Crec que el seu èxit es basa en dues característiques.

1.- Persones intel·ligents presenten novetats (productes, serveis, visualitzacions, projectes, idees, tesis) en què han participat. O bé presenten de manera nova alguna idea que no ho és.

2.- La manera com es fa aquesta presentació tendeix a l’excel·lència, és brillant, intensa, emotiva, comprensible, seductora, inspiradora.

Vet-ho aquí. (Hi ha una llista amb els que es poden seguir en català)

Barcelona

Als dos TED barcelonins que he acudit no he tingut la sensació que aquest segon aspecte fos ni tan sols considerat i sobre el primer hi hauria molts dubtes a plantejar (tot i que en aquest punt el TEDxBarcelona supera clarament el TEDxRamblas).

Sí, al Museu Marítim vaig escoltar intervencions d’interès. Sí, hi havia persones de reconeguda vàlua. Però podia ser qualsevol altra trobada amb pretensió d’observar l’efecte de les tecnologies en l’educació. No dic que no fos un acte d’un cert interès, dic que no era “TED”. No tenia el seu esperit. No brillava.

Pensem que aquesta és la visió que traslladem arreu del món. Els actes que es fan aquí amb aquest paraigua es veuen des d’on sigui. Estic segur que el món espera una mica més de la marca Barcelona. Tinc entès que el mes de juny es repetirà TEDxBarcelona. Valdrà la pena observar-ho.

La proposta

Però no té cap sentit mostrar-se crític sense aportar alguna proposta. Ho improviso però em sembla que no aniré tan desencaminat. La senzillesa de vegades és la millor resposta a la complexitat.

Com faria un TED a la ciutat?

Amb gent local, com ja s’ha fet, és clar (als dels altres països ja els podem veure per internet).

Amb brevetat (tres intervencions i prou).

Amb introduccions molt breus, molt ben fetes. Tant Alfons Cornella com Juanmi Muñoz van alentir massa la dinàmica de les sessions.

Escollint tres presentacions que compleixin tres condicions: novetat autèntica (un projecte que ja s’ha presentat en un altre lloc no hi hauria de ser), interès real (producte o servei amb aplicacions possibles, projecte ben orientat...) i exposició brillant (amb totes les característiques que he esmentat més amunt).



La qüestió és si tenim tot això. Si el país dóna per a aquest resultat. Tinc la intuïció que sí, però els dos intents que he vist fins ara no m’han semblat una prova concloent d’aquesta intuïció sinó la demostració que ens falta molt per acostar-nos a l’excel·lència.

La mirada

No estic segur com s’hi arriba però em fa l’efecte que hi ajudaria si es renuncia a l’afany de protagonisme, si es dedica temps a l’edició de la sessió (la línia editorial) en comptes d’amoïnar-se pels detalls guspirejants o la promoció d’una empresa o entitat.

També cal una cerca intensa per trobar els tres protagonistes, que han de ser excepcionals.

I posar els ulls més enllà del monument a Colom. Un acte així s’ha d’organitzar per als assistents locals però amb la convicció que els vídeos podran fer la volta al món amb el cap ben alt. Sense aquesta mirada global no val la pena ni començar.

Postil·la

No tinc cap vocació d’exercir de “crític d’esdeveniments” i si alguna vegada he comentat aquí la meva opinió és perquè, per feina, he assistit a unes quantes cites i m’ha semblat pertinent oferir una mena de contracrònica que completés la peça informativa.

Però no hi tornaré. Ho explicaré en el pròxim apunt.

Un cas a Quora: blogs africans i tecnologia

El dubte

He vist un “tuit” de @DonAire que planteja dubtes sobre la utilitat de Quora. A mi em passa el mateix tot sovint. Són dubtes raonables. Apareixen tantes oportunitats que sempre correm el risc de caure en algun parany, no saps mai si res val la pena sense provar-ho i això exigeix temps i després de tot, potser al cap d’uns quants mesos la teva opinió ja no és vàlida perquè tot ha canviat...

L’experiència

Jo també vaig tenir una pila de dubtes quan llançava el primer "tuit" i el professor gironí de turisme admet que també va patir aquesta síndrome, i això que ell va arribar a ser “el diputat tuitaire” (http://www.3cat24.cat/noticia/448005/ciencia/El-diputat-mes-actiu-a-Twitter-abandona-la-politica), abans que l’ús d’aquest servei de missatges breus i converses àgils s’estengués amb més normalitat en la política institucional catalana.

El canvi

Potser m’equivoco i potser pel juny ho veuré d’una altra manera, però de moment sóc a Quora amb ganes d'entendre'n els avantatges. Hi ha qüestions molt ben plantejades que obtenen respostes fiables i que val la pena fer servir i compartir. En posaré un exemple tot seguit, però abans voldria comentar un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció.

Les normes

A Quora, com a tants llocs, hi ha unes normes. Són força clares. Es tracta de formular preguntes interessants i de respondre si pots amb dades, enllaços i més enllà de l’opinió. I si s’emet una opinió, s’ha de fonamentar.

La inadaptació

Els usuaris internacionals s’adapten a aquest ús però tinc la sensació -i em disculpo d’entrada si m’equivoco- que els usuaris espanyols (catalans inclosos) no acaben de creure que un espai tingui unes normes.

Hi ha diàlegs oberts que no són preguntes, moltes queixes sobre l’idioma anglès com a llengua oficial del lloc i converses que no tenen res a veure amb Quora i que podrien tenir lloc ben tranquil·lament al Facebook i al Twitter. Com si fos el mateix. I no ho és. Entenc que no ho vol ser.

Em sorprèn aquesta indisciplina, sobretot perquè l’actitud és un missatge i aquesta sensació -si fos certa- també arribaria als altres usuaris, per confirmar els pitjors tòpics. Per sort, hi ha persones que fan el que cal, com ara el professor Ramon Salaverría.

La font

He dit que és una font útil i que en posaria un exemple. Només un, segur que en els propers mesos tindré altres oportunitats de fer-ho evident (en això confio).

L'exemple

Vaig veure una pregunta que demanava quins són els blogs africans sobre tecnologia que val més la pena d’atendre. La resposta citava un blog escrit des d’Accra per Ethan Zuckerman. I ell, en contraresposta, va proposar aquesta llista.

Afrigadget.com - founded by Erik Hersman of Ushahidi, but includes lots of contributors. More focused on low/approtech, but fascinating, and very much worth a read.

The Ushahidi crew, in general, has some great tech blogs. (And if you're not following their project - ushahidi.com - you're missing one of the most exciting African tech projects around).

- Juliana Rotich is Afromusing.
- Erik Hersman is White African.
- Ory Okolloh is Kenyan Pundit, more political/policy than straight tech, but she just took over as Google's Africa policy lead.
- David Kobia is DKFactor.
- Daudi Were - Mental Acrobatics - is wicked smart and deeply involved with the Kenyan geek/random hacks of kindness community.
- Moving out of East Africa: WebAddicts is a great South African tech blog - , and the author links to several other strong ZA tech blogs.
- David Ajao, a Nigerian internet entrepreneur in Ghana, is worth your time.
- Not all the best stuff is on blogs. Egghead Odewale's Twitter feed from Nigeria is consistently excellent.

La voluntat

És només un exemple, d’acord. Potser hauria pogut esbrinar més coses sobre aquesta mateixa qüestió d’una altra manera, però aquesta em sembla fiable i ràpida.

I sospito que si sé seguir els assumptes que m’interessen i aprenc a participar tard o d’hora podré aprofitar millor les possibilitats que Quora ens proposa.

La predicció

El que volia dir és que estic segur que ben aviat José Antonio Donaire s’haurà enganxat a qüestions com "turisme" i "e-turisme" i hi participarà, aportant tot el que sap i aprèn, com fa sempre. I molts usuaris n'estarem pendents.

No sóc "periodista de tecnologia", Quora

Com ha anat

Ja m’ha tornat a passar. He intentat explicar una cosa que en realitat no estic segur si l’he acabat d’entendre.

Un amic em va enviar una invitació i vaig treure el nas a Quora. Havia fet una ullada a altres serveis de preguntes i respostes i no m’havien inspirat gaire, encara que algun cop m’havien donat pistes.

Ja hi sóc

Quora és diferent. Segueixes temes, persones, votes, opines, i tens respostes fiables de gent valorada (per ara). A més, en les últimes dues setmanes, el meu correu ha rebut desenes de notificacions perquè hi ha més i més persones que s’hi han apuntat.

Explicar-ho

Encara és un lloc minoritari, encara parlem d’un entorn molt restringit, però el seu caràcter explosiu m’ha fet pensar que valia la pena intentar traslladar aquest fenomen a un mitjà generalista. Ho vaig consultar dues persones de qui em refio molt i em van dir que no en dubtés, que valia la pena.

De manera que al 3cat24 s’hi va publicar anit un article que intenta donar tantes claus com sigui possible, per fer-ho comprensible, sense oblidar-me d’enfocar la mirada cap a la incipient comunitat catalana o les preguntes que es refereixen al país.

Què faig
Avui, he intentat actualitzar el meu perfil. I m’he adonat que és possible construir-lo amb enllaços als temes que ja apareixen en fils de preguntes i respostes. Vlia posar que faig de periodista, perquè és el que faig, però l’opció més similar era “periodista de tecnologia”.

Ho he deixat, de moment, però siguem francs, no és el que sóc. Un periodista de tecnologia és algú que s’ha especialitzat en aquesta matèria (com hi ha el periodista especialitzat en economia o salut o...). Molts periodistes de tecnologia que escriuen en anglès són les persones que acabem seguint per saber què es cou a Califòrnia.

Aquí, se m’acut que l’Albert Cuesta respon a aquest perfil (espero que ho trobi bé). Ell sí que sap de què parla. I tants d'altres.

Aleshores, què diantre faig?

Divulgació
Faig divulgació generalista sobre les tecnologies de la informació i la comunicació, exposant casos reals d’aplicacions útils basades en les TIC i internet, en camps molt diversos (justícia, salut, educació, comerç, política, coneixement, turisme, lleure...).

I si puc poso l’accent en les creacions dels emprenedors locals (catalans) i les empreses del país, a més d’esbrinar quins serveis ofereix l’administració i destacar tots els que s’adrecin de forma directa a la ciutadania.

Això és el que faig. O el que intento fer.

Servei
I em sembla que això està encara més justificat. No estic segur si un mitjà públic ha de competir amb els altres, ensinistrant durant quatre o cinc anys algú perquè arribi a ser un bon periodista de tecnologia.

Però divulgar els beneficis de les TIC i demostrar-ho amb casos reals, observar l’administració amb objectivitat i esperit crític però també amb el desig de fer conèixer les noves possibilitats diria que s’ajusta molt bé a la missió d’un mitjà de comunicació públic i digital.

Estic segur que la CCMA pretén que l’ús de les TIC s’estengui i que el conjunt dels ciutadans treguin profit de totes les oportunitats que aquest canvi posa al nostre abast.

A més, per fer això amb una mica de dignitat no fan falta quatre o cinc anys d’aprenentatge. N’hi ha prou amb la dosi adequada d’entusiasme i l’esforç constant per no vessar-la... més del compte.

Els triops i la innovació: història natural 2.0

Eva van den Berg, que escriu per a l'edició espanyola de National Geographic i col·labora a Sostenible, em va dur fa unes quantes setmanes a l’estanyol de l’Espolla, amb la intenció de fer-me veure els triops, l’espècie animal més antiga que hi ha al planeta.

Temporalitat

Aquest lloc del terme de Fontcoberta és un terreny sec on de tant en tant hi sorgeix l’aigua i es crea un entorn lacustre temporal. La seva presència té a veure amb les pluges a l'alta Garotxa i els sobreeixidors de l’estany de Banyoles. La intermitència del clot de l'Espolla, que es troba a més alçada que el llac, està relacionada amb la pressió dels cabals subterranis.

Letàrgia

Els triops són uns crancs prehistòrics, per dir-ho pla, que estan molt ben adaptats a aquests cicles, perquè els seus ous s’apleguen al fang del fons i quan l’estanyol s’asseca sobreviuen entre la sorra en estat de letàrgia.

De vegades, no hi ha estanyol fins al cap d’uns anys i els ous continuen “dormint”. Quan per fi perceben l’aigua, eclosionen i recomencen el cicle veloç fins a l’estadi d’adult. Quan això succeeix, és un esdeveniment local. Per això valia la pena anar-hi.

En diversos llocs del planeta amb característiques semblants, els triops van fent d’aquesta manera mentre hi ha espècies que s'han extingit i n'hi ha d’altres que l’evolució ha transformat de manera sorprenent.

Fenomen

No vam veure cap d’aquests crancs, segurament perquè feia pocs dies que l’aigua era allà. Però vaig tenir ocasió de contemplar un altre fenomen que també és esporàdic.

Quan l’Espolla queda prou ple, l’aigua s’escapa per un rec que recorre prop de tres quilòmetres i, de cop i volta, seguint el desnivell orogràfic, cau fins a un afluent del Fluvià en un salt força espectacular.



Eva van den Berg va escriure fa uns quants anys una col·lecció de llibres que presenta al públic infantil els animals en perill d’extinció. De manera que la seva passió per la naturalesa és tenaç i les seves explicacions mentre admiràvem el salt de Martís van fer que no tornés gens decebut de l’excursió.

Popularitat

A Banyoles, els triops donen nom a un carrer, a un club esportiu, a un restaurant... Són populars. Tot i això, confesso que ignorava la seva existència. Des d'aquell dia, però, hi he pensat més d'un cop, com un exemple d’adaptació singular i perseverant.

He quedat fora de joc quan he vist que tot i tractar-se d'uns animals peculiars, la seva comercialització en col·leccions de “jocs científics” els posa a l’abast de tothom, d’una manera que aquell matí de tardor desconeixíem.

En venda

Clementoni presenta una capsa anomenada “Maxitriops” i CefaToy proposa “Triocefa”. Totes dues s’assemblen: un petit aquari, una bossa de sorra fina amb ous en estat de letàrgia que faran eclosió quan siguin al medi líquid.

A més, comprovo que hi ha venda de triops per internet. Ofereixen un manual d'instruccions i més informació.

Els triops substitueixen així aquells “Sea Monkeys” que es presentaven com uns homenets aquàtics tot i que no eren res més que mostres vives d’artemia salina.

Quan l’estanyol de l’Espolla queda sec, milions d’ous romanen a la sorra. N’hi ha molts i no sembla que estiguin en perill d’extinció.

Però ignoro d’on treuen els exemplars que hi ha la venda tant per internet com en capses que s’exhibeixen als prestatges de les botigues. Deprés de tot, són animals. No sé si es podrien vendre a la Rambla de Barcelona.

Espècies

Vet aquí que l’espècie que l’evolució ha transformat de manera sorprenent desa l’espècie més vella del planeta dins d’unes bossetes de paper.

Segurament és entretingut i educatiu jugar amb un aquari de crancs adormits (de petit, vaig "criar granotes"), però és menys "autèntic" que esperar que plogui a l'alta Garrotxa.

Analogia

Se m’acut que la innovació i el canvi a les empreses, a l’ensenyament, a la política... són un exemple ideal per a l’analogia amb el cas dels triops.

Es poden comprar bossetes màgiques i capses de cartró amb tot d’estris de plàstic. De fet, hi ha empreses que es dediquen a vendre això mateix a les altres empreses.

Però és molt millor crear les condicions òptimes perquè l’energia i el talent en estat de letàrgia eclosionin i s'emprengui un cicle veloç fins a l’estadi en què es llega el coneixement a la generació següent.

Això potser reclama l’acompanyament d’una empresa especialitzada que entengui el procés i hi ajudi. El país necessita aquest esforç.

Però em sembla que abunden més les paradates amb noms singulars on ofereixen aquestes bosses de paper ben plenes de sorra fina, un recipient de plàstic i una lupa d'estar per casa.

I si en comptes de vendre fum per emboirar els clients fem que plogui allà on cal?

Cirurgia informativa: un comentari dels lectors dóna la pista

Fa pocs dies vaig explicar aquí com havia elaborat la informació sobre els “jocs informatius”. Havia estirat el fil d’un apunt que el professor Ramon Salaverría havia deixat anar en una conferència al Col·legi de Periodistes.

Comentaris de valor

Doncs bé, dues persones van deixar comentaris a la notícia, comentaris de valor. De primer, vaig respondre per donar les gràcies.

Sí, ja ho sé que la majoria dels que fan de periodista no contesten els comentaris però ja he dit que a mi m’agrada fer-ho (si n’hi ha l’oportunitat i val la pena).I he aportat una prova clara.

Altres vegades m’he mostrat molt crític amb els comentaris i els estudis formals confirmen les meves sospites. No canviaré ara d'opinió: la immensa majoria no aporten res i, això sí, destorben.

Per exemple: en un mitjà que té de missió principal la normalització de la llengua no sembla gaire comprensible que s’emetin tants missatges mal escrits, menys encara quan es pren la decisió arriscada i una mica populista de retransmetre per televisió els missatges que envien els espectadors, ja sigui via SMS o Twitter.

Però aquesta vegada era diferent. Els comentaris aportaven dades i oferien pistes, de manera que els vaig fer cas.

D’aquesta manera, aquella peça sobre els “jocs informatius” ha tingut avui una segona part, sobre els anomenats “jocs seriosos”. No sóc cap expert i no puc aportar una avaluació rellevant sobre tot això però sí que podia intentar explicar als usuaris del mitjà on treballo en què consisteix aquest tipus de producció.

Discurs comprensible

Ara em sembla que aquests articles formen un discurs comprensible que vaig iniciar amb la mirada cap als jocs on es compren i venen béns virtuals i també sobre els jocs socials basats en la geolocalització.

http://www.3cat24.cat/noticia/568245/societat/La-industria-dels-jocs-socials-confia-que-augmentara-ladquisicio-de-bens-virtuals

http://www.3cat24.cat/noticia/599646/ciencia/Milers-de-jugadors-declaren-on-son-amb-Gowalla-i-Foursquare

Aprendre com a satisfacció

Tendeixo a no estar mai prou satisfet però aquesta vegada faré una excepció. És clar que tot és millorable, però diria que he aportat una mirada diferent sobre els jocs.

Intueixo que si em sento còmode amb aquestes peces és perquè quan les escrivia hi deixava veure el meu procés d’aprenentatge. No saps res de res d’algun assumpte que vols comentar. Mires de saber-ne els quatre fonaments essencials i mentre llegeixes i aprens vas pensant com ho explicaràs. És una sensació que em proporciona una gran recompensa.

I, un cop més, he pogut posar al descobert que al país hi ha talent que busca la seva oportunitat. Si aquests joves han après mentre creaven un joc, jo miro de divertir-me tant com puc mentre jugo a aprendre.

Planificació i improvisació: un altre repte sisplau

Paraules i persones

Quan vaig decidir que “cobriria informativament” les dues conferències que el Museu Picasso de Barcelona anunciava sabia que tenia un problema. Escric per als usuaris d’un mitjà generalista i totes dues sessions anaven molt dirigides als professionals dels museus catalans.

Vaig decidir donar una volta a la qüestió i presentar-ho, justament, per aquesta banda. Per això vaig enfocar les dues peces no tant en les paraules de Nina Simon, David Bearman i Jannifer Trant com en el fet rellevant que desenes de persones que treballen en aquestes institucions miren d’adoptar una altra manera de fer les coses gràcies a la potència d’internet.

http://www.3cat24.cat/noticia/943207/ciencia/Lexperta-Nina-Simon-anima-els-museus-catalans-a-oferir-experiencies-de-participacio

http://www.3cat24.cat/noticia/951026/ciencia/Dos-experts-en-museus-i-tecnologia-dialoguen-amb-els-professionals-catalans

Era raonable. El projecte que vaig emprendre fa un any té aquesta voluntat de posar la mirada en casos reals i pròxims i com a mitjà públic digital té sentit que provem d’observar i anotar com la digitalització té efectes en totes les esferes, també en la museologia.

Escrit abans de ser-hi

Vaig recórrer al mateix principi quan vaig acudir a escoltar el professor Ramon Salaverría, en una de les sessions de 10 en comunicació que convoca Escacc.

En realitat, ja havia pre-escrit la crònica abans d’arribar al Col·legi de Periodistes, amb uns espais en blanc on pensava resumir la intervenció de l’expert en periodisme digital. Vaig creure que la qüestió tornava a ser massa especialitzada però que tenia sentit intentar reflectir els debats que hi ha entre els periodistes.

I vaig fer una peça en què les paraules de Salaverría són només un exemple d’un estat de la situació que volia sintetitzar. Ja havia escoltat Paul Bradshaw en el mateix marc i sabia que es convocaven més trobades.

A més, em semblava una ocasió magnífica per esmentar, en un mitjà generalista, la feina d’alguns observadors atents com Sílvia Cobo i Antoni Piqué. Havia fet coses semblants amb consultors polítics i altres referents de la xarxa catalana que miro de citar sempre que puc, per anar posant al descobert una feina impressionant i valuosa que sovint no traspassa els cercles de bloguistes i assidus lectors d’aquests continguts.

El moment i els tabús

Qui vulgui saber què va dir Salaverría, farà bé de llegir la crònica que Iván Vila va publicar a "La Vanguardia". La meva peça només comptava amb la conferència per fer entendre l’esforç dels organitzadors i seguir-los, més enllà, per assajar un primer dibuix, una "crònica del moment".

http://www.3cat24.cat/noticia/955006/ciencia/Els-periodistes-catalans-reflexionen-sobre-la-millora-dels-mitjans-digitals

A més, vaig aprofitar l’ocasió per superar uns quants tabús que trobo tan obsolets com allunyats de l’anomenada “cultura digital”. Vaig citar i enllaçar altres mitjans (la competència!) i vaig provar de construir un subtext cal·ligrafiat amb hiperenllaços que acosta als usuaris d’un mitjà digital les crítiques que algunes persones han exposat sobre la producció d’informació digital. Em semblava un exercici d'honestedat informativa i de transparència pública, encara que se sostingui en la subtilesa.

Em creia que ho tenia tot ben lligat.

La sorpresa

Però encara que la planificació imprescindible estigui ben resolta sempre hi ha espai per a la improvisació. Salaverría va deixar anar, una mica de passada, i quan es referia a les novetats que li interessaven, la menció a un concepte que admeto que desconeixia del tot: “newsgames”.

Em va intrigar. I l’endemà em vaig abocar a la pantalla de l’ordinador amb ganes de trobar respostes.

L’aprenentatge

La peça que vaig escriure és molt transparent, en aquest sentit, perquè la seva estructura sembla que s’inspiri en el meu procés de cerca. No és ben bé així, és clar, de les notes inicials al text final hi ha canvis que volen millorar l’efecte narratiu, però sí que he deixat que s’intuís aquesta ruta.

http://www.3cat24.cat/noticia/956046/ciencia/Els-jocs-informatius-volen-ajudar-a-comprendre-els-fets-mes-actuals

Tenia molt de sentit. Per explicar alguna cosa que desconec del tot he de provar d’entendre-la ni que sigui una mica. I no em fa res que es noti aquest procés en la redacció, al contrari, podria estimular un cert afany de coneixement entre els lectors i això seria òptim en un text divulgatiu.

El repte

Com de costum, ara no m’hi conformo. Sempre em passa el mateix. M’atabalo pensant si de debò seríem capaços d’adoptar aquest llenguatge dels jocs en què els "newsgames" es basen per explicar una història informativa.

Hi ha mitjans que fan l'experiment. Sovint, el que es busca és la implicació del consumidor d'informació en una experiència que l'acosti als fets. Molts cops, es creua la frontera del periodisme cap a l'activisme, però val molt la pena fixar-s'hi per aprendre'n les claus.

És un repte interessant, però no disposo de temps, la feina que tinc encomenada consisteix a aportar "temes propis" a la redacció, no pas "formats", encara que en aquest blog he exposat un parell de proves amb gràfics dinàmics (abstenció i onomàstica).

Però m’agrada rumiar-hi, i intentaré seguir Ian Bogost de la mateixa manera que procuro estar al cas de les novetats que aporten Paul Bradshaw i Simon Rogers. El que em preocupa és la possibilitat d’estar-me equivocant de camí. Ja ho vaig comentar aquí mateix.

L’enfocament

Fa un any que provo d’explicar què passa amb el nostre país i internet, per dir-ho molt curt, però potser el que fa falta és adoptar del tot la cultura (en sentit ampli) que es deriva d’aquest canvi per informar d’una altra manera, no pas sobre la xarxa sinó des de la xarxa.

Amb quines eines expliquem la confrontació coreana? Com aprofitarem l’obertura de dades públiques per crear nous serveis i redistribuir la informació?

Ian Blogost és un dels guanyadors dels Knight News Challenge de l'any 2010. Quins altres reptes podem acarar?

Per començar, potser una partideta en aquest joc mediambientalista? Play Windfall by Persuasive Games

Evolució de l'onomàstica catalana (1920-2009): a l'escola d'internet

Un dia vaig exposar una visualització de l’estadística onomàstica amb Wordle, que permet fer-se una idea de la freqüència amb una ullada.

Avui presento un altre intent. He fet servir el mateix exemple per facilitar la comparació.

Aquest gràfic dinàmic permet seguir l’evolució dels 25 noms més freqüents a cada dècada.

No ho he mirat però dono per fet que ja s’ha presentat abans. No pretenc aportar una novetat sinó el resultat d’un exercici que vaig començar fa poc.






Utilitats

El gràfic permet adonar-se de manera ràpida de l’evolució.

Hi ha noms que veuen molt reduït el volum de la seva bombolla a mesura que passa el temps.

Com que només recull els 25 primers de cada dècada, hi ha noms que apareixen molt tard.

Amb el pas dels anys, els percentatges disminueixen. És a dir: ja no hi ha grans noms que predominen perquè la varietat és molt més elevada.

Aquesta és una conclusió que ja era a les dades però que amb aquesta mirada es fa evident.

Problemes

Per millorar, caldria que en s’ampliés el nombre i el gràfic inclogués els primers 100 noms de cada dècada.

Un inconvenient és que les dades se situen en dècades i com que l’eina avança per anys (o en tot cas no he après a a canviar els intèrvals), fa l’efecte que la ruta entre els punts A i B sigui linial i deu ser ben serrada.

Punts forts

Però si els detalls es perden, per veure tendències em sembla una bona eina.

És útil per seguir la pista d’un nom concret (sempre que en aquell període sigui entre els 25 primers) que es pot marcar al requadre de la dreta.

Procés

La veritat és que ha sigut fàcil. Massa i tot. Per això sospito que hi deu haver una bona colla de mapes semblants.

Les dades són a idescat.

Només calia fer un “copiar&enganxar” i passar-ho al full de càlcul de Google Docs. Per crear una taula.

He tingut en compte les normes d’aquesta visualització:

- La primera columna és per a l’entitat observada (en aquest cas, els noms).
- A la segona, hi ha els anys (en aquest cas, l’inici d’una dècada).
- A la tercera hi he posat el percentatge de persones que duen aquest nom sobre el total dels nascuts a la mateixa dècada (en %).
- A la quarta, la posició en aquella dècada (de 1 a 25).
- A la cinquena, si el nom correspon a home o dona (un color ho distingeix).
- A la sisena, la freqüèncìà (en milers de persones, que s’expressa en el volum de la bombolla).

Es desa des de Google Docs i s’acedeix a un codi per incrustar-lo, com he fet aquí.

Usos

És tan fàcil i aporta una visualització tan interessant, que el pròxim pas ha de ser trobar l’oportunitat adequada per utilitzar-lo, ara que hi he assajat una mica, al mitjà on treballo. Tard o d’hora, alguna informació quedarà reforçada si faig servir aquesta eina.

No m’estranyaria veure un ús d’aquesta eina en entorns periodístics que comuniquen per canals digitals. Tindria molt de sentit.

De la mateixa manera que no em sorprendria saber que hi ha mestres i professors que el fan servir a classe. És una eina senzilla que a sisè de Primària o als cursos d’ESO segur que ha de tenir molta utilitat. Em pregunto a quantes aules ja ho fan servir i no ho sabem.

La sopa d’all

Sí, ja ho sé, sembla ben bé que estigui inventant la sopa d’all.

No, no pretenia descobrir res. Només, com sempre, comparteixo el que aprenc.

Escola

Em sembla que en realitat el que m’agradaria més del món seria tornar a l’escola una altra vegada.

Em corregeixo. És el que faig. Vaig a escola i faig deures. El que passa és que l’escola es diu internet, els professors són totes les persones que inventen eines i les expliquen als seus tutorials i totes les persones que distribueixen coneixement i exposen les fonts. A més dels que ens posen deures.

Potser a Mart hi ha problemes, però vull deixar clar que la seva xarxa escolar és força bona. M'agrada l'escola marciana i m'agrada sobretot perquè hi accepten els nens que ja ens hem fet una mica grans.

Per això em sembla natural correspondre una mica i explicar què aprenc.

Materials

Ja fa temps que segueixo més o menys el que es diu sobre les dades i la informació. Però admeto que des que vaig assistir a la conferència de Paul Bradshaw, com sol passar quan escoltes algú que et fa mirar des d’una altra perspectiva, s’ha fet més intensa la meva aproximació cap a aquest entorn.

Si hi ha algú que tingui una dèria semblant, val la pena llegir de dalt a baix:

- aquest apunt de presentació del DataBlog (The Guardian)
- l’entrevista que Karma Peiró ha fet al mateix Bradshaw
- aquest resum que els organitzadors de l'acte comparteixen

Benvolguts marcians, jo sóc humà

El planeta

Ja he dit aquí molts cops que internet és part del món i no un món a part, encara que des de molts llocs de decisió (des de la política i l’empresa fins als mitjans de comunicació) se’n parla com si fos un altre planeta. Per això he dit sovint que em sento com una mena de corresponsal a Mart.

Els habitants

Aquest rebuig provoca que els que ja han fet passos i són tractats com gent rara se sentin una mica marcians, habitants d’aquest planeta diferent.

La carta

Avui m’adreço als marcians del meu país, als que em llegeixin, és clar, per convidar-vos a una reflexió sincera.

La història

Internet és un sistema de connexions del qual se’n deriven moltes eines per canviar la nostra manera de viure i de fer les coses.

Va caldre que uns pioners obrissin camí. N’hi ha que són generosos (penso per exemple en el nombre ingent de persones que hem escoltat més d’un cop en Genís Roca). També n’hi ha que han preferit alçar murs fronterers.

Els hàbits

Hi ha molts marcians que ja es troben bé a Mart, allunyats del món real, perquè els sembla que així s’asseguren el protagonisme o el control o vés a saber què. O només pel gust de sentir-se millors.

Els jeroglífics

Cada vegada que es fa servir un llenguatge abstrús, s’allunyen les eines de la gent. Cada vegada que es posa la tecnologia per damunt dels resultats, s’allunya internet de les persones.

Els codis

Cada vegada que es diu com han de ser les coses, com si algú pogués ser el legislador de Mart, es converteix l’oportunitat en una porta selectiva.

Les persones

I si deixem de fer servir paraules i expressions tan ridícules com pròpies d’un esperit sectari? I si abandonem la creença que qui és més hàbil en l’ús d’una eina té més talent? I si deixem de considerar analfabets els que simplement en saben una mica menys? Jo no sé res de tecnologia, ni em compro els últims aparells, no hi entenc d’informàtica, no sóc enginyer. Però això no em converteix en un idiota. Em sembla. En tot cas, ho puc ser per altres raons.

Els exemples

No m’agrada que hi hagi un Parlament 2.0. No sé què vol dir. És clar que valoro i aplaudeixo la gran transformació que s'ha fet en aquesta institució. Però no m'agrada que s'hagi obert una "pestanya" especial, la "pestanya marciana".

Voldria que el Parlament fes servir molt bé eines que ens permeten disposar de les seves dades, conèixer la seva activitat, conversar amb els nostres representants, controlar més bé la seva funció. Però no necessito que hi posin una etiqueta.

No m’agrada això de la “política 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada la política més participativa, honesta, propera. I miro d'observar com canvia.

No m’agrada “l’empresa 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada que les empreses aprenguin a transformar-se, m’agrada que vagin més enllà d’aprofitar eines de comunicació, m’agrada que vegin que la informació s’ha de compartir, que els lideratges es basen en aquesta actitud, que ja no poden deixar de conversar amb el client ni de creure en el diàleg intern. Crec que han d'incorporar amb naturalitat el canvi.

No m’agrada una “twittervista” amb els candidats. Entenc el concepte i les seves raons. Però el que de debò m'agrada és que els candidats responguin a les persones, sense intermediaris, i Twitter sembla que és per ara una bona opció. Demà no sé quina eina hi haurà, però m’agradarà la mateixa idea. No cal embolicar-ho amb un nom que eixampla la distància.

Els xamans

I si deixem de fer servir noms que sacralitzen, que són un argot distant, que només serveixen per satisfer egos i gurús? (Em repeteixo)

Podria continuar amb altres exemples però segur que ja ens hem entès.

Els amics

De vegades, fa l’efecte que tot plegat sigui “cosa de quatre amics”. Per això, quan algú emprèn una iniciativa que té a veure amb internet i les seves eines s’arriba a creure que pot exigir l’aplaudiment.

Estem entre amics, no hauríem de dir que el wifi ha fallat, no hauríem de subratllar el fiasco d’aquest o aquell projecte, no hauríem de ser crítics mai. Només hem de mostrar-nos severs amb “els analògics”. Els marcians no s’avaluen entre ells.

Els telefonautes

És un error. No som amics perquè siguem “internautes”. És més: procuro evitar sempre que puc aquesta paraula. No vol dir res, només indica que hi ha usuaris d‘internet però desapareixerà quan les TIC es normalitzin, oi que no parlem mai de “telefonautes”? Jo no en parlo, i això que la meva àvia Lluïsa era una de les més grans telefonautes que he conegut mai.

Els que ho saben tot

Ni els rebentaires que busquen notorietat gràcies a la rapidesa de les comunicacions representen aquest planeta ni els que hi van arribar primer tenen cap dret a dictar les normes mentre fan veure que creuen que les eines han d’arribar a tothom. Qui diantre ha decidit que el divendres s’ha de fer un #ff? Què volen dir aquestes lletres? Ah! Follow fridays, caram, sí que és que cool, oi?

La utilitat

Tinc unes nocions escasses del llenguatge HTML, per necessitat. Però prefereixo els sistemes "tal com ho veus". Vull entendre les eines. Condueixo però no sé res de mecànica. No em fa falta.

Em sembla que és per això que tinc la sensació que les "aplicacions" seran una bona ruta. Però això ho deixo per a un altre dia, perquè hi ha molts matisos per discutir.

El profit

Potser que ja n’hi ha prou de treure pit a internet, potser que de veritat fem tot el que estigui al nostre abast perquè tothom aprengui a viure millor gràcies a la utilitat d’unes eines noves i gràcies a uns sistemes de connexió que ens permeten canviar el món i les nostres vides, abans que la cobdícia de sempre, disfressada de tecnologia, no ens vengui gat per llebre.

La normalització

Es tracta de normalitzar, es tracta de deixar de ser un planeta rar, es tracta de compartir de debò. Fa onze mesos que intento exposar “casos reals” d’ús natural d’internet en un mitjà de comunicació, he aplegat unes quantes proves però no n’hi ha prou.

La demostració

S’ha d’anar més enllà. S’han de fer “demostracions reals”. Ho vaig insinuar en un apunt anterior, quan em preguntava si n’hi ha prou de fer "un periodisme que informa d’internet i les seves eines” i em demanava si no hauria de fer el pas següent: fer "un periodisme que usa amb naturalitat internet i les seves eines”.

Passar de la prova a la demostració.

La reflexió

Però aquest pas exigeix que abans m’aturi i exposi la reflexió. Perquè per normalitzar cal ser normal. I en un món normal, no som tots amics pel sol fet que siguem “telefonautes”.

En un món normal, els que s’han avançat segueixen caminant com una avantguarda permanent, però no s’aturen per dir-nos de quin color ha de ser Mart.

La normalitat

En un món normal, no hi ha marcians. Jo no vull ser un marcià. Sóc un humà. I m’agrada.

Per això m’agradaria que els altres humans aprenguessin a viure d’una altra manera i m’agradaria compartir el poc que aprenc perquè espero que ells faran el mateix. Podem imaginar junts com pot ser el futur, sense deixar de viure el nostre temps.

Vull tornar a la Terra, amb tot el que ara sé i amb tot el que m’adono que podré aprendre, per explicar-ho i compartir-ho.

La crida

Terra. Em sentiu? Atenció, Terra... Que hi ha algú?

Ah, vet aquí que torno al principi.

Per això som a Mart. A la base no ens escolten. S’han espatllat les antenes?

Terra, aquí Mart. Volem tornar. Que ens sentiu? Terra? Repeteixo: Terra? Em sentiu?