Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris visió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris visió. Mostrar tots els missatges

12/10/10

El cercle imprès que guanya als bits, una bona idea

Trobar un espai

La victòria que s'apunten les versions digitals dels mitjans tradicionals en la batalla de la immediatesa de vegades acomplexa els seus germans impresos.

Ja vaig comentar aquí que els diaris de paper necessiten adaptar-se a un cicle de vint-i-quatre hores, em sembla que he insinuat que haurien de despreocupar-se de les notícies (si no són un tema propi) i centrar-se en tot el que ve després: la reflexió, el context, l'anàlisi, la interpretació, les dades, les opinions, l'experiència viscuda... I la infografia!

Hi ha tanta feina per fer.


Gràcies a la infografia

Avui he vist un bon exemple d'una acció informativa que el mitjà de paper pot fer i que el digital no té a l'abast.


Gràcies a una proposta de l'equip d'infografia, El Periódico ha permès als seus lectors fer-se una idea molt clara del giny que ha d'alliberar els miners xilens, que protagonitzen una operació de rescat amb el món sencer com a espectador.

Han traçat un cercle a les pàgines 2 i 3 i només cal deixar el diari obert a terra i posar-s'hi damunt per entendre que els miners es trobaran de debò dins d'un tub molt estret.

El tret únic

Crec que és una bona idea i com és natural de seguida m'adono que no sóc l'únic. A "Maquetadores" han elogiat la creativitat.

A "Paper papers" descobreixo que un diari xilè ja havia tingut la mateixa idea fa uns quants dies.

Això no implica que sigui una còpia, pot haver estat una coincidència. En tot cas, em sembla una reacció interessant.


En comptes de fer el ridícul, els diaris de paper fan ben fet de buscar trets distintius, elements propis que en reforcin l'interès.

El color de l'oceà

Ha sigut una bona idea.

No hi ha cap pantalla que pugui competir amb aquesta proposta, ni tan sols la "màgica" iPad que pretén canviar la vida de les revistes.

Les millors infografies en versions digitals no poden traçar aquest diàmetre i encara menys t'hi pots posar dret al damunt. Els gràfics que he vist són bons i explicatius però el cercle de les pàgines 2 i 3 transmet emoció i comprensió directa.

És diferent i únic. Obre un oceà blau.

Per això té sentit.

17/5/10

El futur d'internet i la glaçada de Barcelona

Aquest matí, la feina que faig m’ha regalat una d’aquestes oportunitats especials. Tenia previst acudir a la inaguració del congrés BDigital. La conferència inaugural era a càrrec del mediàtic Michio Kaku.

La importància de narrar

A l’hora de la veritat, l’home viu una mica del circ que ha creat. Vull dir que, com era d’esperar, ens ha llançat part d’una presentació que deu anar refent des de fa uns quants anys i, potser per descansar, ens ha col·locat un vídeo de més de cinc minuts... d’un dels programes que ell presenta.

Això ha fet evident que moltes de les seves prediccions ja s’han emès fa temps a les pantalles saxones... però tot i això ha valgut la pena. Estàvem davant d’un gran comunicador, d’algú que narrava amb energia i amb tots els trucs de l’ofici.

Massa populista?


A l’hora de redactar una crònica he decidit esquivar els seus artificis (irreproduïbles, he cregut, en estil indirecte) i he optat per “llistar” les seves visions, de manera que pogués interessar l’usuari del 3cat24 amb més facilitat (m’he deixat dur per un afany d’enfocar la peça amb massa “populisme” o se m'ha encomanat d'ell?).

A més de Kaku havia escoltat altres oradors i he cregut que valia la pena ampliar la mirada de la meva crònica.

L’oratòria política encara és pèssima


Anoto de passada que els oradors polítics i de l’organització han fet un paper una mica galdós. La introducció a Kaku ha durat quasi tant com ell mateix.

La concisió, la brevetat, i la claredat no són encara els trets principals de la nostra oratòria política. Aquest mes, durant la campanya britànica, la jornada electoral i els dies posteriors, mentre ho seguíem a la BBC, hem comprovat de nou que hi ha llocs on els polítics, si més no, saben parlar.

La glaçada

No és casual que el més hàbil (i breu!) d’avui hagi estat nou primer tinent d’alcalde, Jordi William, de formaciò saxona.

William Carnes s’ha referit a la consulta sobre la Diagonal i les conseqüències (les que l’han dut a ocupar el càrrec del dimitit Carles Martí) com “una glaçada que no matarà els brots verds”. I ha renovat l’aposta a favor de les noves tecnologies.

Ho he introduït a la crònica, que ha quedat llarga i ha exigit el truc de la doble pàgina enllaçada.

Els errors del canvi

No m’ocuparé en aquest blog dels aspectes politics d’aquesta consulta. He seguit alguns comentaris que m’han interessat i puc compartir aquí l’enllaç a la reflexió de Marc Garriga al seu "Brou Casolà".

Però sí que em veig capaç de subratllar tres qüestions sobre els aspectes que tenen a veure amb l’impuls de canvi.

Després de tot, durant un temps breu però emocionant vaig provar d’impulsar un projecte sobre gestió del coneixement en una organització poc disposada al canvi. I alguna cosa vaig aprendre dels fracassos.

1.- Les emocions poden més que la raó

És obvi però ens n’oblidem sovint. A qui se li ha acudit que algú votarà satisfet per triar entre “tres lletres”? El suposat afany de neutralitat ha sigut un pecat de racionalisme, el típic error de menystenir la potència de l’emoció com a motor.

2.- Els riscos, d’un en un

Els més agosarats emprenen operacions multirisc, però aquest tipus d’actuació està reservada als millors moments de Pasqual Maragall. Intentar tres salts en un resulta massa sofisticat. No pots fer la primera consulta de la teva història (aplicant la Carta Municipal), fer-la sobre un pla de reforma d’un carrer que va de punta a punta de la ciutat i a sobre estrenar el sistema de vot electrònic.

3.- El canvi no és un desig si no esdevé una necessitat

Els impulsors del canvi de vegades ens n’oblidem. Si no hi ha motius clars, avantatges constatables, la gent no es deixa empènyer cap al canvi només per raons estètiques o una actitud innovadora. Els impulsors sí que actuen així, però han de recordar que no tothom ha de veure les coses de la mateixa manera.

Un llençol a cada bugada

En el “cas Diagonal”, em temo que la ciutat ha fet un pas enrere molt important. Des d’ara, les consultes queden posposades llargament i la noció de democràcia deliberativa haurà d’esperar una oportunitat millor.

La reforma de l’Avinguda de la Diagonal i el tramvia com a solució perden punts i és una llàstima, si es mira amb una mica d’objectivitat.

La democràcia electrònica ha quedat en entredit i també és una llàstima.

I l'ambició?


Els errors tècnics han tingut un preu. L’error polític també, al màxim nivell.

Els mitjans de comunicació que han decidit llançar grans campanyes a favor de l'escepticisme i els regidors (del partit que siguin) que hi han vist una “jugada” política potser no pagaran mai cap preu per la seva responsabilitat, al contrari, és possible que en treguin rèdits.

Però la meva conclusió és que entre uns i altres han donat ales al tacticisme i la mirada estratègica ha perdut una altra batalla (en parlava en ocasió d'una derrota esportiva).

Avui, al congrés on Kaku ha predit un futur més competitiu, Mark Tulszcz ha animat els assistents a ser emprenedors. I ha recordat l’essencial: una bona idea i molta ambició.

Un país que té por dels vots electrònics, dels túnels pel tren d’alta velocitat i del tramvia, un país que adora el tacticisme i obvia el seu futur perquè prefereix recargolar-se sobre el seu melic a l’ambició dels grans reptes, és un país una mica més trist.

Aquest matí, després de Kaku, he tingut la sensació que el meu país era una mica més gris. Aquestes glaçades no van gens bé per als horts on tots plegats cultivem les TIC.

13/3/09

La plaça que vull

Les obres per estirar la L2 del metro a Badalona, com se sap, coincideixen amb la creació d’una plaça molt gran que serà el centre d’aquesta població.

Hi ha hagut una certa discussió sobre el paper d’aquest lloc, sobre els elements que hi podria haver i fins i tot sobre el nom que ha tenir.

Ara mateix ja hi ha convocat un concurs de projectes i aviat se sabrà com queda tot plegat.

Participar

La participació en aquesta mena de debats sempre és complicada, les administracions acaben escoltant aquells que s’han organitzat, en una associació de veïns, en partits polítics, i també aquells que tenen una veu pública, com ara els que escriuen articles a la premsa local i els que tenen una vida activa a les entitats.És natural que sigui així.

El que m’importa comentar aquí és que les noves eines fan més fàcil una altra manera d’entendre aquesta participació. Tothom que tingui un blog, per exemple, pot deixar escrita la seva opinió. No cal esperar que tinguis sort i et treguin a la secció de cartes al director de qualsevol diari. Potser el ressò sigui escàs, però el dret de participar està més a l’abast i això és un altre símptoma del canvi de què miro de parlar en aquest blog.

Visió personal

Però si em limito a fer aquesta constatació semblarà que em deso un roc a la faixa de manera que, sense manies, diré aquí com m’agradaria que fos aquesta plaça. No perquè se m’hagi acudit que pugui tenir cap influència, ni tan sols per deixar anotada la meva visió.

La raó que em mou és més simple: demostrar que això és possible, que tots hi podem dir la nostra i que a la xarxa les idees circulen si algú les recull i algú altres les troba d’interès i les comparteix. I compartir el que aprenc és la raó principal del blog janquim.

Concepte

La plaça que imagino és un centre modern, la idealització de l’espai públic com a lloc de trobada i d’intercanvi, una visió actualitzada del mercat costaner d’índole llatina.

La plaça que imagino està dedicada a la gent i a la idea de compartir.

Espai

Imagino un espai ampli i diàfan. A mi m’agraden molt els parcs, els parcs de debò, més freqüents al nord d’Europa. Però les places que imiten els parcs em semblen una desgràcia, el grau més alt d'una mentalitat "hortera".

Un parc és un parc, un lloc deliciós per caminar-hi, córrer, jugar o trobar un racó per amagar-se. Una plaça és una altra cosa. És un espai obert, de pas, d’intercanvi, de trobada. La idea que les places han de ser verdes em sembla forassenyada i basada en tòpics, no demostra que s'hagi rumiat gaire i té poca relació amb els nostres hàbits de país assolellat.

Això és el més important: l'espai. Si disposes d’un gran espai i el comences a triturar convertint-lo en un trencaclosques d’espais petits, a banda d’espatllar l’efecte visual de llibertat i la sensació de grandesa del lloc, el que fas és cedir a una estètica matussera que ja ha fet molt de mal els últims anys, sobretot quan el populisme impera.

El més important és que, es faci el que es faci, hi hagi una gran plaça, a l’estil de la plaça mediterrània de sempre, una plaça dura, llatina, romana, com les millors places del món.

Transports

La plaça serà el punt d’arribada de dues línies de metro i, a més, es troba a pocs minuts de l’estació de tren. És un punt neuràlgic, un espai d’arribada i sortida. M’agradaria que la plaça tingués referències que ens fessin pensar en això. Com ara un rètol ben gran, electrònic, com els dels aeroports, on hi llegíssim els horaris reals del metro, el tren i els tramvies (no gaire lluny, a una estació de tren i dues parades de metro).

Comunicació

Per això mateix, voldria que fos una plaça centrada a facilitar la comunicació. M’agradaria que hi hagués (en comptes dels bancs típics de prendre el sol, o en tot cas, a més d’aquests possibles bancs) una mena de pupitres immòbils, una estructura que permeti seure i tenir-hi l’ordinador portàtil per escriure i navegar.

No cal dir que imagino una plaça que sigui un gran espai wifi, amb connexió gratuïta i oberta, proveïda per l’administració. Imagino aquest lloc ple de gent que aprofita que va amunt i avall per treballar una estona, per escriure uns correus o remirar un blog o un lloc web.

També m’agradaria que fos un lloc singular de reconeixement a la informació. Imagino que hi ha unes pantalles no gaire grans (en una posició una mica elevada, per facilitar la lectura) on apareixen notícies de Badalona, no les que dóna de forma oficial l’ajuntament sinó un recull automàtic de totes les mencions sobre la ciutat (una mena de RSS a partir d’”alarmes” tipus Google Reader per detectar què es diu de Badalona a la xarxa).

També m’agradaria que hi hagués informació meteorològica actualitzada i sobre el trànsit. Penso, com es veu, en un lloc que ofereix molta informació i que, més enllà d’aquest servei, rendeix culte a la comunicació.

Imagino també un espai on la gent hi pugui dir la seva. La plaça que fa possible la participació.

Rutes

Per tot això imagino que en aquest espai obert hi ha uns camins marcats, però de lliure elecció. No penso en caminets de sorra en un parc de dunes verdoses sinó en pistes que pots seguir o no, per creuar la plaça en múltiples direccions, sabent sempre cap a on vas. Perquè imagino que en aquesta plaça hi ha a terra indicacions clares dels punts cardinals. Penso en camins contradictoris, juganers, però sempre i transparents.

Símbols

M’agrada la idea d’instal·lar-hi una peça escultòrica singular, que algú va exposar. Em sembla que l’obra de Joan Brossa que es troba a la muntanya de Montigalà s’hi podria traslladar però també estaria bé tenir-hi una obra nova. Penso en una peça visible, que representi la idea de l’espai compartit, i que permeti passar-hi per dins i per sota, la mena d’escultura de carrer que no hi és per ser vista sinó per ser viscuda.

Cultura

La nova plaça serà a un pas de l’ajuntament, no gaire lluny del Teatre Zorrilla i a una distància molt raonable d’una biblioteca notable. Tot això es podria reflectir a la plaça. De quina manera?

Penso en un o dos espais de lectura. Això vol dir que s’hi ha de poder seure, que hi ha d’haver una ombra acceptable a l’estiu i que el brogit hauria de quedar esmorteït. Hi ha maneres de crear un espai com aquest on s’hi puguin trobar una vintena de persones, un “racó” on vingui de gust veure passar els que van de pressa a agafar el metro i els que acaben d’arribar i segueixen els camins transparents cap al punt cardinal de la seva destinació.

Serveis

Com és normal, en un lloc de pas i d’encontre, hi ha d’haver també alguns serveis. Uns orinaris, si es fan amb gust, no haurien de ser un problema sinó una solució.

Segur que moltes persones ja pensen en la típica àrea de jocs infantils. En aquesta banda de la ciutat no n’hi ha gaires però he de dir que em sembla innecessari. Segur que n’hi acabaran fent un, cedint a les pressions del classicisme. A mi em fa l’efecte que en la mena de plaça que ara mateix imagino aquest racó hi seria sobrer.

Però com que em faig a la idea que hi serà, en la meva visió, almenys que no estigui al centre. Al mig de la plaça no hi hauria d’haver res que entorpís el pas, que trenqués la llibertat de moure’s pels camins contradictoris, res que impedís de llegir les pantalles, res que reduís la dimensió d’un espai molt important que seria absurd enxiquir.

Temor

Em fa por que acabi sent un lloc de disseny carrincló, al gust de mentalitats gens modernes, d’aquelles que troben que les fonts rococó queden bé als espais públics, d’aquells que posarien un nan de guix al seu jardí.

Em temo que hi haurà alguna estatueta figurativa (potser de Pompeu Fabra o de l’alcalde Xifré o de tots dos), i que pugui ser un lloc de culte a la falta d’idees, inspirat en tòpics ridículs però amb aprovació majoritària i l’aquiescència de la intel·ligència, poc disposada a defensar la modernitat per damunt de la noció xarona que tant agrada perquè anar contra la majoria fa molta mandra.

No serà així

Dit això, com es pot suposar qualsevol lector, no tinc cap pretensió que la meva visió esdevingui realitat, més aviat intueixo que si aquest apunt té algun ressò badaloní serà molt crític amb el que dic, perquè em sembla que, una vegada més, m’agrada defensar punts de vista minoritaris.

La meva tendència a les posicions sense suport no em sembla un inconvenient sinó, tot al contrari, la prova que tinc idees pròpies. I no deixo de pensar que (per raons que serien llargues d’exposar ara mateix), hi ha una mena de xaroneria que uneix tot sovint a una esquerra massa clàssica i antiquada i a una dreta populista que fa jocs de mans amb la bandera. Em sento lluny de totes dues. Vaig néixer al segle XX però estic molt content de viure al segle XXI.

Llançar-se a l’acció

De què serveix aquest apunt? Ho deia al principi. Per demostrar que la democràcia també es basa en aquesta capacitat de tots per dir què pensem, sense que els altres es molestin.

Les eines digitals i la xarxa ens permeten de participar d’una manera més fàcil i efectiva. I això era el que volia dir. Fer veure que puc expressar una visió personal sense cohibir-me, amb llibertat, amb l’extensió i l’estil que em vingui més de gust.

Aquest plaer és tan extraordinari que volia compartir-lo, això és tot. Voldria animar tothom a llançar-se a l’acció, ni que sigui l’acció d’opinar.

22/2/08

La segona edat contemporània: l'oportunitat de la generació freda

Diria que va ser l’any 2004 quan un amic em va presentar Antoni Brey. Vaig llegir el seu llibre La generació freda i em va impressionar el retrat que feia d’un grup de persones i la visió que això li suscitava sobre el futur del país. En part, em feia sentir culpable. Es referia a aquells que havien cedit a la comoditat, nascuts en els anys de creixement per les classes mitjanes, i que renunciaven a l’impuls creador, al caràcter emprenedor. Es refugiaven a redòs de la cosa pública sense gosar córrer el risc dels veritables creadors o en la seguretat del negoci familiar heretat.

Amb l’Albert Closas, hem parlat de vegades sobre aquesta anàlisi i sobre la procedència dels últims emprenedors d'èxit. És un assumpte que voldria tractar amb més calma un dia o altre. Anoto si de cas una recomanació: l’article que Enric Gomà ha publicat al darrer número de Time Out.

Des d’aleshores, amb Toni Brey hem mantingut el contacte, que se sol dir. M’havia parlat d’un llibre on volia exposar la seva visió sobre els canvis però amb un abast global. Després vaig saber que renunciava a la publicació per convertir-lo en un projecte audiovisual. I aquest vespre he anat a la presentació del primer capítol de la sèrie per televisió La segona edat contemporània.

Ha comptat amb la participació de persones que tenen coses a dir com Gonçal Mayos, Alfons Cornella o Jaume Bertranpetit i amb el suport de professionals de la producció audiovisual joves i premiats.

Brey, sabadellenc del 1967, ha explicat, davant d’un centenar d’amics, que voldria acabar la sèrie, que avalua d’uns sis o set episodis. Encara no sap si ho podrà fer. Però se l’ha vist tant serè com entusiasta.

No sóc crític de televisió ni em sembla que n’hagi de fer cap judici professional. M’ha agradat. M’interessa molt el que explica. Segur que en el canals adequats trobaria persones que ho voldrien veure. Perquè la cua és llarga però també perquè parla del nostre temps.

Els canvis que vivim són tan rellevants com ho van ser l’escriptura i la impremta. És gairebé impossible fer prediccions. Però tenir consciència de la transformació revitalitza dues generacions de cop i les força a trobar-se i col·laborar perquè en aquest canvi, com en tots també prevaldran les idees.

Aquí solc prendre posicions a favor de la participació de les persones. Voldria saber si els pròxims capítols reduiran un punt de partida un xic escèptic per fer una aposta més clara en aquest sentit. Però vagi com vagi el projecte, m’ha semblat que explicar-ho podia ser d’interès. Si conec una mica l’Antoni, això s’acabarà i ho podrem veure. Diria que ha parlat d’un any. A on ens convocarà la primavera del 2009?

A Caixaforum hi ha encara a la sala 3 la combinació de fotografies i pel·lícules amb Chaplin de protagonista absolut. He aprofitat l’espera per fer-hi una ullada. Hi tornaré.