Les claus d'un blog de periodista segons Ben Hammersley (o l'aventura de viure)

Aventura

Gadwoman es presenta com una revista de tecnologia que s’ocupa de matèries com els robots aspiradors, els jocs per fer exercici físic o les patates fregides sense oli però també explica com enviar missatges sense cost i com s'ha d'actuar a les xarxes socials.

Les seves seccions es refereixen a la vida domèstica, la feina, els fills o les botigues.

No és el primer cop que es crea des de Barcelona un web amb orientació de gènere però la proposta de Gadwoman és interessant perquè busca un subnínxol (tecnologia i dona) i perquè l’han posat en marxa dues periodistes, Toñi Herrero i Carmen Jané, que volen emprendre una aventura fora dels mitjans.

Claus

Respon força bé a les pautes que suggeria ahir mateix Ben Hammersley en la seva intervenció al Col·legi de Periodistes, en un altre acte de la sèrie “10 en comunicació” que ha organitzat Escacc.

Hammersley va plantejar tres qüestions clau que els periodistes haurien de considerar a partir de les oportunitats que ofereixen la digitalització i internet.

1. Marca

Cadascú és una marca personal. Fins i tot si no ho fa expressament. Som allò que Google diu que som, si més no per a aquells que ho volen saber amb uns quants clics.

Es tracta de trobar un espai propi, un terreny que els altres no cobreixin. I n’hi ha molts, les possibilitats són infinites. Per això la tria de Jané i Herrrero té sentit, més enllà que aconsegueixin l’èxit que busquen. Han triat un assumpte on es creuen prou fortes i s’esforcen per donar qualitat.

Hammersley, que va captivar l’audiència amb el seu to col·loquial i una contundència basada en el bon humor, assegurava que tothom és capaç de ser millor en alguna cosa. I hi afegia que tothom volia explicar alguna cosa... tothom que vol fer de periodista, esclar. I si no, va dir, per què et vols dedicar a aquest ofici?

La gestió d’aquesta marca personal és tan important, que el seu consell era evitar les feines que te’n desvien. O, com va aclarir, acceptar-les si el teu compte corrent ho exigeix però sense posar-hi la teva firma. No espatllis la teva marca perquè necessites un ingrés, va voler dir.

Vaig publicar un article sobre uns quants periodistes emprenedors del país. A uns els va millor que a uns altres però tots intenten mantenir els atributs de la marca que han creat i han descobert que l’especialització, l’ocupació d’un nínxol personal, és el nucli de la seva activitat i, també, el que genera una determinada percepció.

2. Clients

L’assumpte dels clients és més fàcil. O bé t’adreces als lectors o bé el teu client és un editor, o sigui, un mitjà.

En aquest punt, el ponent insistia que als mitjans els interessa fitxar periodistes amb una bona marca personal però Sílvia Cobo, des de la primera fila, insistia que encara hi ha moltes organitzacions que prefereixen empleats opacs, sense presència a internet, sense reputació digital, sense recorregut per crear una marca pròpia. La resposta va ser rotunda: si hi ha empreses així, entendran que s’equivoquen o es quedaran sense periodistes bons.

3. Diners

No es fan diners amb un blog periodístic. És la mena de blog al que la publicitat li escau malament. Però els ingressos s’han de fer per altres vies. En aquest punt, no va ser prou útil per al públic perquè les oportunitats que anotava demanen un mercat ampli, com ara l’angloparlant o l’hispanoparlant.

No hi ha espai per a tots els periodistes que escriguin en català i aspirin a fer classes, conferències, tallers, lectures... Potser no és tan forassenyat fer-se notar (dibuixar els primers traços d'una marca) en els idiomes que ja són l’eina de comunicació global.

Economia de l'atenció

A més d’aquests tres assumptes clau, Hammersley va sintetitzar les tendències del canvi que vivim ara mateix i va destacar la necessitat que el periodisme s’adapti a l’economia de l’atenció, un aspecte que he tractat en l’apunt anterior. Hi ha cròniques més concises sobre aquest acte de tres hores per a qui en vulgui saber més coses.

Però hi ha un detall que val la pena anotar aquí. A l’acte hi havia, sobretot, periodistes independents. És a dir, persones que exerceixen aquest ofici, o hi aspiren, sense estar empleats en un mitjà.

És el cas de Saül Gordillo, que edita i actualitza un mapa informatiu sobre els pactes municipals peculiars de Catalunya però també de Sílvia Cobo, que de moment sembla orientar-se cap a la formació, o d’Eduard Martín-Borregón, que col·labora amb mitjans locals però s’ha fet conèixer sobretot per les seves iniciatives singulars, com ara el qüestionari 5x55 o la creació de vídeos digitals, com el primer timelapse de Terrassa.




Atenció a l'economia

El dubte que preocupa tothom, i és comprensible, és si se’n sortiran amb aquests recursos. A l’auditori del Col·legi no hi havia gaires periodistes empleats en mitjans de comunicació, tot i que n’hi havia, esclar, i fins i tot hi va acudir més d'un directiu.

Però la proporció fa pensar que mentre els que volen ser emprenedors miren d’aprendre quan algú amb experiència arriba a Barcelona, la professió ocupada està massa... ocupada.

Per això és raonable que hi hagi dubtes. Estem fent el que cal? Es poden fer aquesta pregunta la trentena d’assistents.

La resposta provisional és que és molt probable que sí.

Viure

La crisi que hi ha als mitjans no és cap broma i encara que en bona part està oculta, els rumors i les converses entre col·legues fan creure que tard o d’hora també esclatarà aquesta bombolla. Els que comencin abans tindran més recorregut i, potser, un bon punt de sortida per reinventar-se i començar una altra vegada.

Ens aniria molt bé tenir aquesta actitud al marge del context, més enllà de la crisi. Tornar a començar fa por. És veritat. Però no consisteix en això, viure? En una entrevista recent, Hammersley deia que els periodistes amb blog han d'escriure bé, posar enllaços i no rendir-se.

Carmen Jané es va especialitzar en tecnologia i aquest va ser el seu “tema” durant bastants anys. Ara, al diari on treballa l’han situada a l’edició digital, on es concentra en tasques d’actualització.

Segurament, i és només una intuïció, la seva aposta amb Gadwoman té a veure amb aquests fets. Entre l’enterrament de la marca personal que significa l’actualització i l’aventura de tornar a començar ha triat sentir-se viva.

És veritat que entremig, per a ella i per a tots els altres “aventurers”, hi ha la qüestió dels clients i els ingressos. Però goso creure que l’elecció és també un acte de vitalitat, l’afirmació d’una voluntat sense la qual potser no caldria llevar-se cada matí.

Els ocells enrabiats de la informació

Quan vaig acudir al Mobile 2.0, mentre Peter Vesterbacka alliçonava l’auditori sense subratllar prou el factor sort com a explicació de l’èxit dels seus “Angry Birds”, i justament mentre l’escoltava, vaig descarregar al mòbil, per fi, aquesta ditxosa aplicació. O sigui que he resistit la temptació molt de temps perquè el joc dels ocells enrabiats va aparèixer el desembre de l’any 2009.

Vesterbacka tenia raó almenys en una cosa: és una modalitat de joc molt ben adaptada a les estones mortes. Aquests parèntesis passen millor, provisionalment, amb un repte breu com ara superar un altre nivell. El joc consisteix a llançar ocells amb poders diferents contra uns porcs de color verd. He tingut altres passions lúdiques i sé que ja em passarà. Ho deixaré estar de la mateixa manera que vaig abandonar el pòquer de Zynga, les papereres de Paper Toos o les mans amb iButi.

Tot en un parèntesi

Els jocs al mòbil tenen aquesta funció d’entreteniment breu i en aquest lapse de temps has de rebre alguna compensació.

“Angry Birds” no exigeix gaire reflexió. L’ordre de les “armes” està decidit. Només t’hi has de fixar una mica per calcular que el negrot que explota és útil amb les pedres i el groc que es llança a tota velocitat va bé per travessar fustots.

És possible un joc d’aquestes característiques que a més proporcioni elements informatius? Els “jocs informatius” intenten aprofitar els atractius del joc per transmetre missatges. De vegades, més que informatius són formatius, i aquesta voluntat instructiva els fa menys interessants, però no és una via tancada.

Una dificultat a considerar és l’adaptació a la brevetat, a les estones mortes. Un joc com Democracy, per exemple, demana un grau de pensament més elevat. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte. Una de les virtuts del joc és que el jugador comprèn de seguida que s’ha d’allunyar del “blanc o negre”. La democràcia està feta de matisos. Si estires massa la corda d’un costat, queda curta d’un altre. Però és del gènere de simuladors que demanen una atenció molt més llarga i reflexiva que la que permet una estona morta.

Informació, entreteniment, participació

Un recurs emprat sovint quan s’intenta atacar aquest parèntesi amb un joc informatiu és el del qüestionari ràpid sobre l’actualitat. S’esmenta com a opció en un apunt d'un blog que es publica amb ajut de la Knight Digital Media Center.

El text acara la qüestió de les estones mortes i s'anoten com a elements a tenir en compte per a les aplicacions periodístiques la geolocalització, la calendarització, el seguiment de la legislació i també les possibilitats de participació real per aportar continguts, com proposa Mereporter (el logo d'aquesta aplicació també és un ocell rogenc).

He vist un apunt de Nicole Martinelli on s’esmenten unes quantes creacions que segueixen aquesta direcció.

L'ou daurat és una estona morta

Si amb els mòbils es poden capturar sons i imatges, potser hi ha alguna manera d’enfocar la situació de les estones perdudes i combinar-ho, segons el gust de cadascú, amb l’entreteniment, que ara mateix, i només fins que aconsegueixi tots els ous daurats que cal per guanyar, consisteix per a mi a esclafar ocells de colors contra les muralles que protegeixen els porcs verds.

Mentre no arriba aquesta aplicació informativa que aprofiti del tot la noció d’estones mortes, comprovo que sorgeixen més intents de fer més fàcil la captura d’imatges i sons amb voluntat d’informar altres persones.

És el que pretén Open Watch, una aplicació amb vocació de denúncia que es distingeix d’AudioBoo (tot just el començo a provar) o SoundCloud perquè inclou el vídeo i per la seva suposada capacitat d’enregistrar de manera secreta.

Twitter i Tumblr per a periodistes

Mentrestant, el Twitter es posa a disposició de les redaccions i es publiquen manuals adreçats a la pràctica del periodisme amb aquest recurs. I ja hi ha hagut reaccions: Twitter és una eina per a les redaccions o és una gran redacció? (gràcies per l'enllaç, Ismael).

Tumblr també serveix als mitjans i ja hi ha mostres potents de la seva utilitat periodística i del seu ús a la redacció.

Hi ha mitjans que abandonen fins i tot el seu web i s’arrisquen a emetre des d’una xarxa aliena com el Facebook, que també ha creat un plec d’instruccions per als periodistes amb una acollida polèmica.

El canvi va molt més enllà de l’adopció d’eines basades en internet.

La perspectiva i el zero

Un clàssic com The Guardian anuncia un gir radical en la seva perspectiva per considerar-se per damunt de tot un mitjà digital.

Fa tot l’efecte que a poc a poc però sense cap alternativa clara ens acostem cap al porc verd que porta bigoti, un dels malvats que cal liquidar a “Angry Birds”. Però no ens equivoquem. Quan superem aquest nivell n’hi haurà un altre. Vet aquí l’encert dels jocs com el que va idear Vesterbacka: després d’un repte sempre n’hi ha un altre.

Per això fóra bo que els ocells deixessin alguna peça sencera. No es pot començar de zero cada vegada. I si en comptes d'omplir una altra estona morta hi comencem a rumiar de debò?

Abans que l'entreteniment, imprescindible, s'ho empassi tot. Abans que algú més repeteixi sense morir-se de vergonya que el coneixement és un luxe innecessari.

El dia de la conversa (cròniques al Twitter)

No és cap secret que una de les possibilitats que ofereix el Twitter és la conversa, breu i per força sintètica.

L’experiment emprès amb Storify prova justament de capturar fragments d’aquesta conversa per obrir una reflexió sobe la transparència i els llocs comuns, els “topos” d’internet. La mica de ressò que ha tingut és a causa de l’atracció que els productes populars susciten amb molta facilitat.

Entrevista oberta

Avui, de cop i volta, he viscut amb intensitat aquesta possibilitat. Mentre escrivia i editava una crònica sobre la manera com s’ha reflectit l’actualitat al Twitter, una altra vegada, mantenia una conversa en forma d’entrevista oberta amb Oriol Lladó, per a @tasquesomnium (ja havia explicat aquí una experiència similar però amb els papers canviats).

El resultat es pot veure a l’etiqueta que hem fet servir per endreçar els missatges: #tasquesoc3.

Els lectors escriuen

Més tard, quan la peça ja s’havia publicat al 3cat24, @belbosCk s’ha adreçat a aquest mitjà per queixar-se de la crònica. Em sembla que des de la redacció no han contestat però ja ho he fet jo, tot i que no m’interpel·lava de forma directa.

Li he explicat per què entenia que el text responia al gènere de la crònica firmada i li he volgut aclarir que allò que la disgustava potser era l’estil.

Per fer-li notar que era una qüestió d’estil i no de posicionament li he donat els enllaços de la crònica sobre la càrrega policial, que ja vaig comentar aquí, i la crònica sobre les reaccions després que la policia detingués tres persones i les acusés de ser la cúpula de la xarxa Anonymous. En aquest blog hi vaig deixar anotada una certa perplexitat.

Relat i estil

En aquesta mena de crònica procuro sempre construir un text que tingui un mínim fil, que vagi d’algun lloc fins a algun altre. Que hi hagi un relat i que tingui un estil, llegidor i reflexiu.

I intento destacar el que sembla nou, més potent o “noticiable”. Per això vaig subratllar el contrast entre gent asseguda i cops de porra, el contrast entre l’anunci emfàtic d’una detenció i el sentit de l’humor com a reacció.

Avui m’ha semblat evident que l’etiqueta #aixino era el fet rellevant, ja que la desafecció amb aquestes protestes s’ha fet notar amb més energia que altres vegades.

Sense valorar, només com a constatació, però escrit (sempre massa de pressa) amb l’estil dels altres cops, sempre amb un text a l'ombra que intenta aportar elements que encetin mirades diferents.

Elogis i crítiques

Quan, fa pocs dies, Enrique Dans va esmentar una d’aquestes cròniques com un exemple d’informació em vaig preocupar. No pretenc ser exemplar, ni podria. Aquesta mena d’elogis són perillosos perquè et poden fer caure pel pendent del cofoïsme.

A més, dono per fet que part del seu aplaudiment (que de tota manera agraeixo, esclar) es basa en la seva sensació que allò que vaig escriure podria ser agregat a una posició. I no, no escric per ser aplaudit per cap posició, és una bestiesa, el que m’interessa són el relat i l’estil.

Per això he suposat (potser massa agosaradament) que @belbosCk criticava la peça d’avui per la mateixa raó. Vull dir que si en comptes de constatar l’aparició de #aixino i esforçar-me a buscar els tuits dels diputats (avui s’havia de fer això, n’estic convençut) m’hagués llançat a una crònica “posicionada” a favor de les seves idees potser no li hauria semblat malament i no hauria exigit “més distància”.

La descoberta de l'altre

En tot cas, al seu últim missatge m’ha dit que es llegiria aquestes cròniques precedents i m’ha semblat just tenir interès per aquesta persona desconeguda.

És una artista que ha publicat diversos llibres, ha escrit articles per a mitjans de comunicació, ha guanyat premis per a la seva obra escrita i gràfica... Bel Bosck i Bagué és al Facebook i hi ensenya els seus projectes.

M’ha agradat que em fes rumiar, m’ha agradat que tots dos sabéssim parlar sense aixecar la veu, amb naturalitat.

No podria fer el mateix si en comptes de contestar a una persona ho hagués volgut fer amb deu i amb cent hauria estat del tot impossible.

No cometré la banalitat d’idealitzar la mena de conversa que es pot tenir al Twitter, però tots els diàlegs d’avui m’han ajudat a entendre més bé què faig i em serveixen per renovar la meva exigència amb mi i amb el que provo de fer.

Contestar amb mesura

De tant en tant, si veig que es fan al·lusions directes a la qualitat d’una informació o al seu autor, responc al fil de comentaris dels lectors. Fa poc vaig fer-ho, com es pot veure en aquesta il·lustració, per aclarir un dubte sobre l’autoria que des de la redacció no van poder contestar.

No em fa mandra oferir aquestes respostes i entenc que és part de la feina. Em sembla que no tothom ho entén de la mateixa manera però això no fa trontollar les conviccions.

El mirall una altra vegada

Avui s’ha demostrat una altra vegada que el Twitter, encara minoritari, encara sectorial, encara elitista, perfecciona la seva capacitat de reflectir l’actualitat. A hores d’ara ja he publicat una pila de cròniques que en deixen constància.

Però també se m’ha fet evident que una conversa oberta, i arriscada, t’ajuda a mesurar la frase, a avaluar les opinions alienes, a tornar a començar amb més empenta.

Gràcies, desconeguda. Segurament veurem la realitat amb matisos molt diferents però està bé que n'haguem parlat, molt més en un dia en què el dialeg ha perdut una altra oportunitat.

La paradoxa dels "hackers" i els periodistes

Cara A

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha hagut durant dos dies una trobada molt singular.

El projecte Europeana ha decidit acostar-se als desenvolupadors informàtics perquè els ajudin a crear aplicacions que permetin un ús ciutadà dels continguts culturals digitaliztats que Europeana acumula.

S’explica en dos articles publicats al 3cat24.

N'hi ha un que està escrit al final de la primera jornada , i vol presentar el projecte, mentre que el següent s'ha escrit al final de la segona sessió i vol mostrar els resultats de l'encontre, com el que es veu a la imatge (una aplicació que destria els colors predominants d'una obra pictòrica).

Ha quedat clar que la paraula “hacker” no té només les connotacions negatives que se li solen atribuir des dels mitjans de comunicació.

S’han gastat diners de la Unió Europea per convidar aquests “hackers” a crear eines interessants. No deuen ser el dimoni.

Cara B

Avui, els mitjans digitals expliquen que la policia espanyola ha detingut els suposats responsables de la xarxa Anonymous.

Moltes persones han reaccionat amb una crítica que no estava mancada de bon humor. Una crònica al 3cat24 mira d’explicar-ho.

Per què hi ha hagut aquesta reacció?

Perquè la gran majoria dels mitjans digitals han publicat aquesta notícia d’una manera acrítica, reproduint amb molta exactitud una nota de la policia. El titular era exactament el mateix.

La gent espera que el periodisme consisteixi en alguna cosa més que copiar i enganxar una frase que ha escrit la policia.

La policia

A la nota del ministeri de l’Interior, s’hi esmenta el terme “hackivista”, que potser és una barreja de “hacker” i “ciberactivista”.

Queda clar que a la policia no li interessa gens ni mica informar.

Pretén crear confusió i fa servir termes poc clars que molta gent no coneix per generar una sensació negativa.

"Hackivista" es fa servir com “terrorista” i, d’aquesta manera, es continua en aquesta campanya subtil que associa a internet tot el mal possible.

Ja se sap: internet és un cau de corruptors de menors, lladres de música i també... “hackivistes”.

Que la policia sigui com és resulta gairebé inevitable. Sobretot perquè els seus responsables no fan cap esforç per millorar l’orientació, al contrari, els animen a ser els únics titulars de la violència i coses per l’estil. Què hi farem. Tenim la policia que els governs volen i tenim els governs que la majoria vota. És el que hi ha.

Els periodistes

Però els periodistes sí que poden fer les coses d’una altra manera.

De què serveix que algú s’esforci a explicar que els “hackers” creen eines per a la cultura digital si l’endemà mateix se’ls posa al sac de les bruixes i els endimoniats?

Copiar i enganxar notes policials no és ben bé periodisme.

Que la majoria de mitjans digitals s’apuntin sense pensar a la criminalització d’internet és una paradoxa però sobretot és una demostració terrible que els mitjans digitals encara tenen molta feina pendent si de debò creuen que la qualitat de la seva informació té algun valor.

Ho he escrit en condicional (“si de debò creuen”) i ho he fet expressament. No caldrà que hi afegeixi res més.

Índex de qualitat dels mitjans informatius digitals

Com es pot emetre un judici sobre un mitjà digital sense iniciar un estudi acadèmic que comporti anàlisis quantitatives, un seguiment intensiu i un temps superior a un any?

Els usuaris dels mitjans informatius digitals generalistes ja han adquirit prou traça per fer-se una idea bastant aproximada del mitjà amb un cop d’ull. La lectura d’unes quantes peces informatives proporciona un coneixement superficial però suficient per triar entre la competència.

Catalunya és un país petit i el català és una llengua minoritària, però no hi ha escassedat d’oferta. Mitjans que són “la pota digital” de diversos grups, tan privats com públics, conviuen amb mitjans nadius i amb mitjans locals. És possible avaluar la qualitat d’aquest conjunt i de cada mitjà d’una manera tan ràpida com fiable?

Amb aquesta intenció, però encara en una fase inicial, es presenta un ÍNDEX DE QUALITAT DELS MITJANS INFORMATIUS DIGITALS.

Sense el rigor acadèmic ni l’ortodòxia periodística, és tan sols una aproximació que hauria de permetre fer-se una primera impressió.

Proposa un grup de 12 valors que es poden jutjar amb força aproximació i bastant de pressa. Es refereixen a tres aspectes cabdals: la qualitat de la producció, la qualitat de la informació i la qualitat de la digitalització, és a dir, fins a quin punt aprofiten els recursos que les tecnologies de la informació i la comunicació posen a l’abast dels mitjans.

Té una orientació tendenciosa. Per exemple: es valora amb un grau més alt la transparència que l’obscuritat, la responsabilitat individual i col·lectiva que l’ús genèric de la marca de la mateixa manera que es valora més un sistema de comentaris amb registre identificatiu que amb usuaris anònims. Aquestes valoracions tenen a veure amb una posició de partida que es volen ajustar als codis de l’entorn digital.

De la mateixa manera que en l’apartat d’informació es valora més una font singular que una font adquirida o que s’aprecia més la investigació que la immediatesa, en el benentès que s’aposta per la varietat de gèneres.

Per tant, l’índex conté la seva línia editorial, que pot ser matèria de discussió, i tant.

És una proposta, sense cap altre afany. Per això, qui vulgui aportar-hi esmenes pot fer-ho, de moment en forma de comentaris a aquest apunt. Si de debò l’assmpte suscités interès, sempre es podria posar en algun espai de creació col·laborativa. Potser aleshores, al cap d’uns quants mesos, es podria disposar d’un índex acceptable i, sobretot, útil.

De moment, és un assaig que potser no explica tot el que cal però que si més no permet debatre quins són els atributs que de debò fan que un mitjà digital tingui més o menys qualitat.

Naturalment, la finalitat no és el diagnòstic.

La pretensió optimista seria tenir una eina que permetés la millora, una pauta per aspirar a l’excel·lència.

Index de qualitat dels mitjans informatius digitals

View more presentations from janquim ..

NOTES

A la presentació es distingeix entre enllaços opacs i transparents. La distinció es va exposar en aquest apunt. En aquest altre s’hi explica un cas real d’ús dels enllaços en peces informatives.

Sobre la producció, potser sigui d’utilitat aquest esquema, que té el defecte de no representar un model abstracte, però que té al seu favor l’intent de reproduir el procés real d’un redactor concret.

Sobre l’ús de les fonts també es pot conèixer un cas particular.

Sobre el paper dels comentaris dels usuaris a les informacions hi ha escrits un apunt sobre la conversa millorable, que inclou aquesta presentació amb propostes concretes, i un article al 3cat24 que exposa un estudi clau per al debat.

Per copsar la inspiració parcial de l’epigraf dedicat a la transparència de l’organització, pot tenir sentit fer una ullada a aquest apunt sobre un llibre de Gary Hamel.

“El Periódico” al trapezi digital (estrena d'un servei de pagament)

Estrena

El diari “El Periódico” ha obert aquesta nit un servei digital que permetrà la lectura de “l’edició impresa” en format digital, tant en ordinadors com als mòbils, els notebook i l’iPad. D’aquesta manera, el rotatiu català emprèn la via que ja han seguit altres mitjans cap a la recuperació d’ingressos a canvi dels continguts informatius.

Amb l’estrena d’avui, els lectors podran triar entre continguts diferents en funció de l’accés que prefereixin, perquè se segmenta de forma rotunda el tipus d’informació.

En línia

Al web, en l’edició en línia que la marca "El Periódico" ofereix a partir d’ara, es dóna resposta a la demanda d’actualitat, amb la pretensió d’aconseguir la màxima immediatesa, tot i que amb preferència pels continguts propis.

Aquesta prioritat obliga els redactors a elaborar peces més breus amb celeritat, per dedicar-se tot seguit a la producció de textos més profunds, que són els que es troben en l’edició impresa.

Aquesta edició impresa ja no s’abocarà a la versió en línia a l’hora del tancament, com passava fins ara. Però estarà a l’abast dels usuaris digitals, tant des de la versió en PDF, que ja hi són des de fa temps, com en la versió de l’anomenat e-Periódico, la que avui ja permet l’accés a qualsevol persona després d’un període de prova d’unes quantes setmanes.

Preus variables

Aquest servei serà de pagament. No pas avui, ja que l’inici busca una oportunitat per donar-se a conèixer. La gratuïtat està garantida durant un mes, “com a mínim”, i així ho subratlla el seu director, Enric Hernàndez (a la fotografia), en declaracions a aquest blog.

Passada aquesta transició, els usuaris del e-Periódico el podran descarregar per 1€ a la setmana. Es tracta d’un preu competitiu si es té en compte que l’exemplar imprès dels laborables s’adquireix a 1,20€ i el format en PDF, fins ara costava 2€.

Els seus responsables, Joan Manel Perdigó i Pep Puig, expliquen que “la informació s’ha de pagar”, però insisteixen que això no trasllada per força el marge cap als lectors i confien en que aquesta aposta tard o d’hora ha de donar rendiments en publicitat.

Format líquid

Tots dos destaquen també el caràcter “líquid” del format, que s’adapta als diversos aparells de l’usuari. No es limita a una “reducció” de la mida, com sí que succeeix de moment amb la portada, sinó que s’incrementa o disminueix el nombre de pàgines que cada informació ocupa segons que es visualitzi des d’un iPad o un ordinador amb la pantalla més gran.

A més, tots aquests continguts no exigeixen cap tractament específic, perquè arriben al nou producte de forma automàtica a partir de la circulació rutinària dels continguts digitalitzats a la redacció. D’aquesta manera, no ha representat cap cost afegit.

Una perspectiva

El projecte va començar ara fa un any, coincidint amb l’arribada d’Hernàndez a la direcció, i forma part d’una convicció expressada per diversos directius del mitjà segons la qual el període d’accés a continguts informatius sense cost ha de començar una certa regressió.

No són l’únic mitjà que participa d’aquest plantejament. L’Ara, com aquell qui diu acabat de néixer, distingeix de forma clara entre els continguts digitals i els de l’edició impresa, amb un criteri diferent que el de La Vanguardia, com exposa Sílvia Cobo. En paraules d’un dels seus accionistes, l'Ara vol evitar la “vampirització” de l'edició impresa per part de la versió en línia.

Aquest és un debat reiterat, el mateix que encara no permet als editors catalans la gosadia de competir de debò en el mercat dels e-llibres, temerosos que, per comptes de trobar nous públics, n’hi hagi un que es mengi l’altre i, amb preus menors, acabin minvant els ingressos.

Aplicacions enfora

En aquest context, la política de preus del e-Periódico fa l’efecte d’anar en la direcció adequada. La seva idea és proposar diverses modalitats de pagament, de manera que cadascú pugui triar la que s’adapti a la seva conveniència. Tot i que no amaguen la voluntat de captar l’interès, d’entrada, dels 17.000 subscriptors que declaren tenir.

Caldrà veure quants decideixen que val la pena pagar. De moment, trobaran com a porta d’entrada la finestra que demanarà “usuari i contrasenya”.

Tot seguit, hi ha la pàgina de navegació, on s’informa de la usabilitat: vertical per al canvi de secció, hortizontal dins de cada secció i amb opció d’ampliar fotografies, veure vídeos... Tot de gestos que en un iPad es faran amb la punta dels dits.

També hi ha un camp dedicat a les aplicacions. De moment hi apareixen l’accés a la Wikipedia, Google Maps, el Facebook... però anuncien que voldran incrementar aquesta oferta de manera continuada.

Encara tenen uns quants dubtes. Per exemple, preveuen que els usuaris puguin enviar un contingut a un contacte del Facebook, però encara no tenen clar fins a quin grau d’accés tindrà aquesta altra persona si no està registrada.

Fragmentació

A partir d’ara, el consum de la informació elaborada sota aquesta marca queda fragmentada, amb opcions molt variades: actualitat en línia, profunditat de lectura pensada sobretot per a aparells “de sofà” o transport públic i brevetat màxima en la tramesa de titulars i altres serveis mòbils.

La versió en paper, per exemple, compta amb una compaginació premiada que és encara excel·lent i de les millors dels diaris espanyols, amb portades tan extraordinàries com singulars.

El "paper" acara tants reptes com oportunitats d'exclusivitat.

En contrast, l’equip directiu s’ha mostrat molt poc interessat per l’experiència de la visualització de dades, amb l'argument dels costos, un tret que permetria dotar aquesta versió nova d’un element que brilli, ja que tot l’esforç de la direcció d’art, visible en el paper, queda aquí en fora de joc.

Però no sembla que el repte dels nous formats informatius se superposi ara com ara a aquest projecte enfocat a l'obtenció d'un usuari d'aparells digitals però d'una certa "cultura analògica" i centrat, de forma raonable, en la reconversió del model de la gratuïtat.

Hi ha un detall que no és perceptible en cap de les versions digitals. Per alguna raó, a El Periódico, com en tants altres mitjans digitalitzats, sembla que no donen gaire valor als hiperenllaços, la mena d’aportació que un usuari amb certa experiència digital acostuma a exigir.

De tota manera, no es troben sols en aquest costum incomprensible que un dia o altre haurà de canviar de forma radical, perquè una lectura digital té tres dimensions i sense la profunditat hipertextual l'experiència està mancada de llibertat i de coneixement intens.

No queda clar, encara, fins a quin punt el procés de digitalització també modifica les fonts emprades i la producció dels continguts. Però la singularitat del producte els situa per ara com el diari pioner del país en aquest recorregut.

El desenvolupament l’ha fet Revolumedia, una empresa que ja col·labora amb els equips de desenvolupament del Grup Zeta des de fa temps i que ha participat en projectes de comunicació digital per a altres mitjans escrits.

La ruta del pagament

La decisió d’obrir aquest procés és molt significativa. Segueixen la ruta marcada per The New York Times però també per altres projectes com ara els mitjans exclusius per a iPad. És un canvi de direcció. La informació sense preu pot cobrir una certa demanda de rabiosa actualitat, però els continguts més elaborats volen trobar una recompensa.

Aquest missatge que s’envia avui coincideix amb la publicació de la dada que el consum d’informació per internet ja supera per primer cop a Catalunya el de diaris impresos (i que les xarxes socials guanyen a "les notícies"). Allò que s’anunciava i uns quants feien veure que era només l’afany de notorietat d’algun profeta malintencionat potser no quedi tan lluny. Els mitjans s’acuiten a trobar respostes i e-Periódico vol ser una d’aquestes adaptacions a la nova situació.

Judici pendent

El debat que fins ara hi ha hagut haurà de suspendre el judici de forma provisional fins que, en comptes de discutir sobre intuïcions més o menys fonamentades, es disposi de les dades fiables. Per ara, asseguren que han rebut uns quants centenars de correus dels seus lectors de prova i es mostren satisfets pels resultats. Però no cal córrer, abans d’un any sabrem si l’experiència s’aproxima als objectius que s’han proposat.

Fa l’efecte que els usuaris del iPad trobaran satisfacció notable però encara és una oferta aïllada, un producte blindat que amb les aplicacions de què disposa no arriba a garantir una autèntica connexió en totes les direccions que internet posa a l’abast. És un camp tancat.

Ara bé, encara que només sigui un detall minúscul, potser és indicatiu que els màxims responsables del projecte l’hagin volgut presentar a algú que ja sabien que només en parlaria en un blog minoritari. L’hora i mitja que han dedicat a aquest diàleg sembla mostrar una atenció cap a un altre entorn de comunicació que, si més no, cal agrair.

Però una acrobàcia no es guanya l’aplaudiment pel risc que assumeix (encara que això sol mereixi respecte) sinó per l’excel·lència de la seva consecució. De moment, el trapezista tot just ha saltat del trampolí. I està sol. Sense “la xarxa”.

A veure.

Reorientació del blog: un mitjà personal de comunicació

Decisió

He decidit canviar l’orientació d’aquest blog. Ho anunciava a la postil·la l'apunt anterior.

No és el primer cop i potser no serà l’últim. No pretenc convertir el blog en protagonista del blog però trobo raonable oferir una explicació per a aquells lectors que segueixin amb més o menys freqüència aquest espai.

Periodisme

Els últims catorze mesos he enfocat el blog cap a l’ofici del periodisme. Em va semblar que tenia sentit compartir el que aprenia, exposar exemples concrets i fer una mena de contracrònica de la meva feina. Pel que m’han dit, es veu que aquest recorregut ha interessat alguns col·legues, observadors dels mitjans i fins i tot estudiants.

Ha sigut interessant, m’he sentit recompensat i espero haver sigut una mica útil. Però ja està.

Voldria passar de "comentar l'ofici del periodisme" a "practicar alguna mena de periodisme". Des d'aquí.

Etapa

Hi rumiava feia setmanes però me’n vaig adonar del tot fa uns quants dies, quan vaig participar en un taller per a periodistes. D’una banda, tenia una mica de vergonya, perquè els altres ponents tenen una formació tèorica sobre l’entorn digital de què no disposo. Genís Roca o Juan Varela es dediquen a això. Jo només podia explicar què faig, de quina manera escric articles i com em sembla que és una redacció digital. D’una altra, vaig comprendre que repetia tot el que he anat dient aquest any llarg.

A partir d’ara, només em repetiria. L’essencial ja ha estat dit. Aquí i als actes on se m’ha convidat a parlar (Catosfera, Penedesfera...).

No tinc ganes de tornar a parlar de l'ofici, de les fonts i de la meva relació personal amb els que m'informen, de la immediatesa, dels enllaços i el seu ús informatiu, de la gestió dels comentaris o de l'excés d'intermediació...

Sobretot perquè res no ha canviat gaire.

Els continguts que podia aportar ja hi són. He sintetitzat el meu procés de producció de continguts informatius. He fet propostes concretes. Si hi ha algú que encara hi té interès, tots els materials són aquí, accessibles.

Nou enfocament

I què faré?

Qui hagi llegit el blog els últims mesos haurà vist que també em plantejava un altre canvi important.

Fa catorze mesos que em dedico a la divulgació de casos reals de l’ús de les TIC. Però ja vaig dir que cada vegada té menys sentit aquest esforç i que el que de debò caldria és fer servir els recursos TIC per “fer informació”. I vaig anunciar que pretenia acarar més reptes. Seguir posant exemples de l’ús de les TIC serà menys rellevant a mesura que aquest ús es normalitzi.

Però no veig fàcil encetar aquest canvi, si més no ara mateix, al mitjà on treballo. Hi ha unes rutines establertes, l’encàrrec que vaig rebre no ha caducat i em fa l’efecte que no és el moment d’obrir cap meló.

Realisme

Algú em podria preguntar si no m’agradaria influir d’alguna manera o altra perquè les redaccions digitals s’acostin una mica a allò que em sembla que haurien de ser, si no podria incidir una mica perquè incorporin alguns aspectes dels que s’han comentat aquí.

La veritat és que no és aquest el context. No crec que tingui aquesta capacitat d’incidència, ni ara ni a curt termini ni a mig termini. De manera que més val que no fiqui el nas on no em toca.

Una solució

He trobat la solució en aquest blog. El que vull fer, ho faré aquí.

No em vull repetir comentant el rerebotiga de la meva feina, ja he ensenyat la cuina durant catroze mesos i pel que veig ha interessat unes quantes persones. Ho agraeixo.

A partir d’ara intentaré que aquest blog sigui un mitjà.

Un mitjà molt modest, un espai per explicar coses que m’interessen i per explicar-les amb els recursos de les TIC, però sense que les TIC s’emportin sempre el protagonisme. Assumptes potser menors però amb una mirada pròpia.

Uns quants assajos amb eines de gràfics dinàmics o l’apunt sobre Wikileaks ensenyen una mica la ruta que voldré seguir.

M'interessen la visualització de dades, els jocs informatius, la tendència cap a textos més llargs que un article i altres formats informatius. Encara que de moment m'hauré de sostenir molt en la paraula, perquè és on em sento més capaç.

Riscos

Ja sé que quan un blog o qualsevol altre espai de comunicació canvia els continguts, ni que sigui una mica, corre el risc de decebre i perdre lectors. Però potser també és una oportunitat per conèixer més persones.

Des d’ara, provaré d’aportar informació que m’interessi. I potser no m’interessi només a mi.

Què, com i qui

El blog va començar com una manera d’aprendre què passava amb les noves eines. M’ocupava aleshores d’impulsar un projecte de gestió del coneixement, i exposava al blog les accions que empreníem, el que anava bé i també el que no acabava de sortir com volíem. Compartia l'optimisme i intentava ser realista.

Després, em sembla que el blog va viure un parèntesi d’indefinició, fins que, en aterrar a una redacció digital, vaig reorientar-lo cap al periodisme viscut. He compartit l'experiència de sentir-me un corresponsal al planeta Mart i fins i tot vaig escriure una "carta als marcians".

He explicat “com informava”. Ara provaré d’informar.

El “com” ha de formar part del “què”.

I el “qui” potser hauria de ser menys visible.

Gràcies a tothom que ha arribat fins a aquí.

No sóc "periodista de tecnologia", Quora

Com ha anat

Ja m’ha tornat a passar. He intentat explicar una cosa que en realitat no estic segur si l’he acabat d’entendre.

Un amic em va enviar una invitació i vaig treure el nas a Quora. Havia fet una ullada a altres serveis de preguntes i respostes i no m’havien inspirat gaire, encara que algun cop m’havien donat pistes.

Ja hi sóc

Quora és diferent. Segueixes temes, persones, votes, opines, i tens respostes fiables de gent valorada (per ara). A més, en les últimes dues setmanes, el meu correu ha rebut desenes de notificacions perquè hi ha més i més persones que s’hi han apuntat.

Explicar-ho

Encara és un lloc minoritari, encara parlem d’un entorn molt restringit, però el seu caràcter explosiu m’ha fet pensar que valia la pena intentar traslladar aquest fenomen a un mitjà generalista. Ho vaig consultar dues persones de qui em refio molt i em van dir que no en dubtés, que valia la pena.

De manera que al 3cat24 s’hi va publicar anit un article que intenta donar tantes claus com sigui possible, per fer-ho comprensible, sense oblidar-me d’enfocar la mirada cap a la incipient comunitat catalana o les preguntes que es refereixen al país.

Què faig
Avui, he intentat actualitzar el meu perfil. I m’he adonat que és possible construir-lo amb enllaços als temes que ja apareixen en fils de preguntes i respostes. Vlia posar que faig de periodista, perquè és el que faig, però l’opció més similar era “periodista de tecnologia”.

Ho he deixat, de moment, però siguem francs, no és el que sóc. Un periodista de tecnologia és algú que s’ha especialitzat en aquesta matèria (com hi ha el periodista especialitzat en economia o salut o...). Molts periodistes de tecnologia que escriuen en anglès són les persones que acabem seguint per saber què es cou a Califòrnia.

Aquí, se m’acut que l’Albert Cuesta respon a aquest perfil (espero que ho trobi bé). Ell sí que sap de què parla. I tants d'altres.

Aleshores, què diantre faig?

Divulgació
Faig divulgació generalista sobre les tecnologies de la informació i la comunicació, exposant casos reals d’aplicacions útils basades en les TIC i internet, en camps molt diversos (justícia, salut, educació, comerç, política, coneixement, turisme, lleure...).

I si puc poso l’accent en les creacions dels emprenedors locals (catalans) i les empreses del país, a més d’esbrinar quins serveis ofereix l’administració i destacar tots els que s’adrecin de forma directa a la ciutadania.

Això és el que faig. O el que intento fer.

Servei
I em sembla que això està encara més justificat. No estic segur si un mitjà públic ha de competir amb els altres, ensinistrant durant quatre o cinc anys algú perquè arribi a ser un bon periodista de tecnologia.

Però divulgar els beneficis de les TIC i demostrar-ho amb casos reals, observar l’administració amb objectivitat i esperit crític però també amb el desig de fer conèixer les noves possibilitats diria que s’ajusta molt bé a la missió d’un mitjà de comunicació públic i digital.

Estic segur que la CCMA pretén que l’ús de les TIC s’estengui i que el conjunt dels ciutadans treguin profit de totes les oportunitats que aquest canvi posa al nostre abast.

A més, per fer això amb una mica de dignitat no fan falta quatre o cinc anys d’aprenentatge. N’hi ha prou amb la dosi adequada d’entusiasme i l’esforç constant per no vessar-la... més del compte.

Què s'ha de fer quan escrius una informació que altres ja han publicat?

La situació

Vet aquí una d’aquelles situacions peculiars quan es practica el periodisme. Remenava les meves fonts digitals, i començava a madurar uns quants possibles assumptes que podria tractar en dies propers, quan he topat, al blog de Xavier Peytibi, amb una informació que m’ha interessat, suposo que en part per la meva tendència a apreciar tot el que té a veure amb la història.

L'assumpte

Ell mateix i Juan Víctor Izquierdo han creat un nou projecte, ara amb un web que aplega una pila de discursos polítics. En fi, una d'aquestes feines que no tenen sentit sense internet i, per tant, un exemple de la mena de casos reals que m’agrada explicar al 3cat24.

El procés

He mirat el lloc, he fet una cerca per saber què més podia assemblar-s’hi i he començat a escriure. Aleshores, he enviat l’esborrany a un dels meus caps per consultar-li si ho trobava d’interès. I m’ha dit que li “sonava” haver-ho vist en algun altre mitjà.

Jo no ho havia vist enlloc.

Però ho he buscat i a la fi m’he adonat que ell tenia raó: el diari "Ara" ja ho havia publicat el 7 de gener, fa tres dies.

És un marge clar que evidencia que ells estaven al cas d’aquest assumpte i jo no, perquè no me n’he adonat fins que avui he fet el meu repàs al Google Reader.

En el benentès que no és cap exclusiva (la informació era a la xarxa, encara hi és) ni tampoc una primícia. Simplement, l'Oriol March (qui firma la peça a l'"Ara") va estar al cas d'aquest web mentre que jo no me n'he adonat fins avui.

Els dubtes

Què havíem de fer en un cas com aquest? Ja en vaig parlar un altre dia aquí. En aquella ocasió, es va decidir que no faríem un tema, que a parer meu era d’interès ciutadà, perquè ja ho havia donat un altre mitjà.

Aquesta vegada s’ha considerat que els nostres usuaris potser no consumeixen la informació que ha elaborat aquest mitjà de la competència i s'ha publicat la informació.

El cert és que és complicat. Si ho dónes, els col·legues diran: “Mira, aquests van tard”. Si no ho dónes, potser deixes persones sense una informació que has valorat com a interessant abans de saber que un altre mitjà ja n’ha parlat. Qui ens ha de preocupar, els col·legues o el públic? La resposta sembla òbvia.

La decisió

Però jo mateix he dubtat i de primer no ho pensava firmar. Al cap de cinc minuts he canviat d’opinió.

Després de tot, no ho he copiat, no estava fent un refregit. És més, crec que són dos textos força "diferents" tot i que parlen del mateix.

Ni tan sols sabia que un altre mitjà s’hi havia referit. Tinc el mal costum de no mirar premsa generalista i m’he acostumat a capbussar-me en les seccions que m’interessen (gràcies, RSS) o en matèries estranyes que a mi em distreuen. Potser no hauria d'admetre en públic aquests hàbits.

Potser és un error. Si ho hagués fet d'una altra manera, ja fa tres dies que sabria que l’"Ara" s’ha ocupat dels discursos. Però potser aleshores no ho hauria publicat mai. En canvi, la ignorància m’ha permès ficar-me en aquest assumpte sense cap vergonya.

El debat

Però la discussió queda oberta. Ho havia de fer encara que ho hagi escrit sense “mirar” l’altre mitjà? Ho havia de firmar encara que sigui un text original? No tinc les respostes.

Per això he decidit, cinc minuts després, que m’ho havia de preguntar en veu alta en aquest blog. Per si hi ha algú, també entre els amics de l’"Ara", que es veu amb cor de respondre’m.

El detall

Hi ha un detall que val la pena comentar. March és redactor de Política. I, per tant, està al cas dels temes "polítics" i segueix a les persones adequades a internet. Al mitjà on treballo NO HI HA redactors especialitzats que duguin temes concrets ni que, per tant, segueixin a les persones adequades.

Hi ha un "corresponsal a Mart" (ja ho he comentat diversos cops) de qui s'espera que segueixi a internet... qualsevol tema.

En fi, un model té periodistes que usen internet com a font amb tota naturalitat i l'altre té el gruix de l'equip fent actualització, sense temes propis, sense seguir a les fonts. Com diu l'acudit, amb el risc d'anar en bicicleta sense mans... i sense dents.

Ara bé, això no evita la discussió sobre com s'ha de reaccionar davant d'aquesta situació. Potser algun lector sàpiga oferir una mica de llum.

Assaig de promoció amb una conversa programada

Experiment

He fet un experiment. No és que sigui res de l’altre món però com de costum m’agrada compartir-ho aquí.

Fa uns quants dies vaig parlar una estona amb Ernest Benach. Volia fer una peça que servís de valoració d’una etapa, no pretenia parlar de política sinó avaluar els passos que la cambra catalana ha fet per la ruta d’internet, ja que és sobre això que escric al mitjà on treballo.

En aquest any de "redactor marcià" encara no havia parlat mai amb Benach, tot i que m’havia referit a la seva actuació i havia recollit paraules seves en actes públics. Se'm va confirmar la impressió que en tenia d’una persona propera i cordial.

Format periodístic

Com que em va semblar planer i obert li vaig fer una proposta una mica estranya. Se m’havia acudit que, quan tingués la peça escrita i publicada, podíem mantenir una breu conversa al Twitter, un espai on ell té una presència reconeguda.

La idea era simple. Jo li faria arribar tres o quatre preguntes, que ja hagués formulat a la nostra conversa. Després de tot, vam parlar al bar del Parlament, amb una informalitat que tenia lògica traslladar a la immediatesa i claredat del Twitter.

Ell respondria, d’acord amb el que ja m’hagués contestat, i al final em serviria per donar l’enllaç cap a l’article.

D’aquesta manera, la nostra “conversa” podria ser una manera nova de donar a conèixer un text informatiu. Em va semblar que seria un assaig per comprovar si una modalitat com aquesta podia tenir sentit.

Benach hi va estar d’acord i va acceptar de participar-hi, cosa que li agraeixo de debò.

Després de tot, a banda de ser una ocasió per donar a conèixer un producte informatiu, la mateixa conversa també era un exercici de periodisme. O així ho vull veure.

Diàleg real

La nostra breu conversa era real, tot i que abans l’havíem acordat. És comprensible, de què serviria llançar preguntes a l’aire sense una garantia de resposta?

I era natural, encara que tots dos féssim servir de base per al diàleg una conversa prèvia.

També era autèntica, encara que fos programada. Ens vam limitar a pactar una hora determinada, per assegurar que tots dos tindríem una pantalla al davant, i quan vam estar a punt ens ho vam dir amb un missatge directe del Twitter, com a procediment per canviar el el semàfor al color verd.

Comença amb aquest missatge i acaba amb aquest altre i en conjunt compta amb 10 missatges entre @ebenach i @janquim.

Va ser un bon moment. Potser no va tenir gaire ressò i potser la conversa va ser una mica apressada, per culpa meva.

Però va estar bé, sempre m’agrada intentar accions que no havia fet abans i, tot i que el resultat és molt discutible (no va generar en aparença gaires reaccions), vaig fer un petit pas més en les “tasques posteriors” que estan associades a la producció de continguts informatius digitals, un camp petit en el diagrama que vaig exposar aquí però prou important.

Emprenedors

Els periodistes s’aboquen cada vegada més a la construcció de marques personals, com vaig explicar en un altre article, que no amagava la forta impressió que m’havia provocat un acte organitzat per BCNMediaLab.

No és ben bé el meu cas, perquè ara mateix no sóc un emprenedor sinó un assalariat, però és evident que com a autor de continguts informatius provo de ser coherent amb una determinada reputació digital i mantinc un cert diàleg amb una comunitat que desconec però puc percebre.

Per tant, tot i la presència reduïda en aquell diagrama, la comunicació posterior d’un producte informatiu és també una tasca de l’autor. L’assaig d’ahir s’ajustava a aquest tram del procés.