El dia de la conversa (cròniques al Twitter)

No és cap secret que una de les possibilitats que ofereix el Twitter és la conversa, breu i per força sintètica.

L’experiment emprès amb Storify prova justament de capturar fragments d’aquesta conversa per obrir una reflexió sobe la transparència i els llocs comuns, els “topos” d’internet. La mica de ressò que ha tingut és a causa de l’atracció que els productes populars susciten amb molta facilitat.

Entrevista oberta

Avui, de cop i volta, he viscut amb intensitat aquesta possibilitat. Mentre escrivia i editava una crònica sobre la manera com s’ha reflectit l’actualitat al Twitter, una altra vegada, mantenia una conversa en forma d’entrevista oberta amb Oriol Lladó, per a @tasquesomnium (ja havia explicat aquí una experiència similar però amb els papers canviats).

El resultat es pot veure a l’etiqueta que hem fet servir per endreçar els missatges: #tasquesoc3.

Els lectors escriuen

Més tard, quan la peça ja s’havia publicat al 3cat24, @belbosCk s’ha adreçat a aquest mitjà per queixar-se de la crònica. Em sembla que des de la redacció no han contestat però ja ho he fet jo, tot i que no m’interpel·lava de forma directa.

Li he explicat per què entenia que el text responia al gènere de la crònica firmada i li he volgut aclarir que allò que la disgustava potser era l’estil.

Per fer-li notar que era una qüestió d’estil i no de posicionament li he donat els enllaços de la crònica sobre la càrrega policial, que ja vaig comentar aquí, i la crònica sobre les reaccions després que la policia detingués tres persones i les acusés de ser la cúpula de la xarxa Anonymous. En aquest blog hi vaig deixar anotada una certa perplexitat.

Relat i estil

En aquesta mena de crònica procuro sempre construir un text que tingui un mínim fil, que vagi d’algun lloc fins a algun altre. Que hi hagi un relat i que tingui un estil, llegidor i reflexiu.

I intento destacar el que sembla nou, més potent o “noticiable”. Per això vaig subratllar el contrast entre gent asseguda i cops de porra, el contrast entre l’anunci emfàtic d’una detenció i el sentit de l’humor com a reacció.

Avui m’ha semblat evident que l’etiqueta #aixino era el fet rellevant, ja que la desafecció amb aquestes protestes s’ha fet notar amb més energia que altres vegades.

Sense valorar, només com a constatació, però escrit (sempre massa de pressa) amb l’estil dels altres cops, sempre amb un text a l'ombra que intenta aportar elements que encetin mirades diferents.

Elogis i crítiques

Quan, fa pocs dies, Enrique Dans va esmentar una d’aquestes cròniques com un exemple d’informació em vaig preocupar. No pretenc ser exemplar, ni podria. Aquesta mena d’elogis són perillosos perquè et poden fer caure pel pendent del cofoïsme.

A més, dono per fet que part del seu aplaudiment (que de tota manera agraeixo, esclar) es basa en la seva sensació que allò que vaig escriure podria ser agregat a una posició. I no, no escric per ser aplaudit per cap posició, és una bestiesa, el que m’interessa són el relat i l’estil.

Per això he suposat (potser massa agosaradament) que @belbosCk criticava la peça d’avui per la mateixa raó. Vull dir que si en comptes de constatar l’aparició de #aixino i esforçar-me a buscar els tuits dels diputats (avui s’havia de fer això, n’estic convençut) m’hagués llançat a una crònica “posicionada” a favor de les seves idees potser no li hauria semblat malament i no hauria exigit “més distància”.

La descoberta de l'altre

En tot cas, al seu últim missatge m’ha dit que es llegiria aquestes cròniques precedents i m’ha semblat just tenir interès per aquesta persona desconeguda.

És una artista que ha publicat diversos llibres, ha escrit articles per a mitjans de comunicació, ha guanyat premis per a la seva obra escrita i gràfica... Bel Bosck i Bagué és al Facebook i hi ensenya els seus projectes.

M’ha agradat que em fes rumiar, m’ha agradat que tots dos sabéssim parlar sense aixecar la veu, amb naturalitat.

No podria fer el mateix si en comptes de contestar a una persona ho hagués volgut fer amb deu i amb cent hauria estat del tot impossible.

No cometré la banalitat d’idealitzar la mena de conversa que es pot tenir al Twitter, però tots els diàlegs d’avui m’han ajudat a entendre més bé què faig i em serveixen per renovar la meva exigència amb mi i amb el que provo de fer.

Contestar amb mesura

De tant en tant, si veig que es fan al·lusions directes a la qualitat d’una informació o al seu autor, responc al fil de comentaris dels lectors. Fa poc vaig fer-ho, com es pot veure en aquesta il·lustració, per aclarir un dubte sobre l’autoria que des de la redacció no van poder contestar.

No em fa mandra oferir aquestes respostes i entenc que és part de la feina. Em sembla que no tothom ho entén de la mateixa manera però això no fa trontollar les conviccions.

El mirall una altra vegada

Avui s’ha demostrat una altra vegada que el Twitter, encara minoritari, encara sectorial, encara elitista, perfecciona la seva capacitat de reflectir l’actualitat. A hores d’ara ja he publicat una pila de cròniques que en deixen constància.

Però també se m’ha fet evident que una conversa oberta, i arriscada, t’ajuda a mesurar la frase, a avaluar les opinions alienes, a tornar a començar amb més empenta.

Gràcies, desconeguda. Segurament veurem la realitat amb matisos molt diferents però està bé que n'haguem parlat, molt més en un dia en què el dialeg ha perdut una altra oportunitat.

A Storify li interessa el meu experiment

Tres vies

L’experiment “Interviewing the world”, que anunciava en un apunt anterior, progressa.

S’hi han afegit més recreacions de la conversa desfragmentada i ara comença a tenir una certa direcció.

Hi ha, per ara, tres vies.

La primera vol reconstruir peces existents prèviament.

L’exemple inicial és “Imagine”, de John Lennon. Però n’hi ha més.

La qüestió és aquesta: si es poden trobar uns quants “tuits” que, sense saber-ho, recomponen una cançó en pocs dies, quants cops en cinc anys hi ha “Imagine” i moltes altres cançons al “núvol del Twitter”?

La segona via és quasi ficció. Simula entrevistes irreals. Faig les preguntes i persones anònimes (no són anònimes, simplement no sé qui són) responen. En realitat no responen, és una creació amb fragments per assajar fins a quin punt expressem la nostra intimitat.

La tercera tendeix més a l’article de reflexió, no és ficció ni reconstrueix. Un comentari sobre els colors preferits seria l’exemple. Em permet fixar algunes idees que amb les altres dues vies apunto i insinuo.

Ressò més enllà

A més, la peça “Imagine” ha captivat unes quantes persones i va interessar Burt Herman, el CEO de Storify, que em va escriure des de San Francisco.

Sense aquesta eina i les ganes d’utilitzar-la tot això no hauria estat possible. Bo Hee Kim em va entrevistar fa uns quants dies. Han publicat un resum de la nostra conversa al blog de Storify.





Sense soroll

Com es pot suposar, agraeixo molt aquest interès. Però també sé avaluar les dades. Les últimes creacions han tingut poques visites en comparació amb la cançó de Lennon.

De manera que, més enllà del guspireig que ara m’arriba des de la costa oest dels Estats Units, i que em fa il·lusió, esclar, sé que es tracta d’un projecte modest que progressa sense fer gaire soroll, amb un recorregut encara imprevisible.

Suposo que és normal.

Fins ara no m’havia proposat mai un repte tan estrany i ampli com “entrevistar el món”.

"Interviewing the world": projecte amb Storify

Assaig

L’assaig amb Storify que es va notificar en un altre apunt ha tingut continuïtat. S’ha repetit la prova d’incrustar una crònica de l’actualitat basada en les xarxes, aquest cop amb el pretext de l’inici de campanya electoral.

Però la via que ha tingut més recorregut és la que s’apuntava a l’intent de capturar la conversa d’un matí qualsevol.

Diagnòstic

La idea és simple i parteix d’un diagnòstic també senzill: tothom expressa opinions i comenta l’actualitat, a més d’anotar fets de la seva vida quotidiana.

És veritat que se sol tendir a menysprear aquest calaix de sastre infinit per la seva debilitat. A qui li interessa la vida quotidiana dels altres? Però la sospita que engega la recerca és que quan les persones comenten la seva vida de cada dia fan molt més que això.

És possible captar fragments inconnexos d’aquesta conversa i donar-los sentit? Es poden reconstruir, per exemple, per descobrir que entre una desena de persones que no es coneixen han citat una cançó.

Narracions

Storify permet recrear aquestes narracions amb molta comoditat. És cert que s’ha fet servir sobretot per llistar uns fets o atrapar una notícia des de diferents mirades. Però s’ha de poder anar més enllà.

Per exemple:

És possible fer una entrevista al món a partir d’aquesta conversa global, transparent?

El projecte

El projecte consisteix a intentar-ho.

S’anomena “Interviewing the world” i adopta l’anglès, com a llengua de comunicació universal, perquè té vocació d’interessar qualsevol ciutadà del planeta. Per tant, l’apartat textual és d’un nivell molt bàsic. Però se suposa que l’accent és al material.

Al blog obert no hi haurà totes les històries creades amb Storify per l'autor d'aquest blog sinó aquelles que s’ajustin al pla. Quan el projecte arribi a la seva fi se’n farà aquí una avaluació.

Bon dia a Storify

Storify és una eina en aparença molt útil perquè permet agregar a una història linial continguts digitalitzats que provenen de les xarxes i del conjunt de continguts disponibles a internet.

Com és natural, de seguida ha cridat l’atenció dels que observen la comunicació i el periodisme. Hi ha periodistes que l’han fet servir per crear peces informatives i hi ha mitjans que ja hi tenen un canal més de relació amb els seus lectors.

Notícies

A Catalunya també s’ha comentat la seva aparició oberta (després d’un temps en què l’accés era restringit). I s’ha fet encara més: s’ha dut a terme un assaig, incrustant, potser per primer cop, una peça creada amb Storify en un mitjà informatiu digital del país.

Narracions

Però les possibilitats que Storify proposa van més enllà de la peça informativa. Per això es presenta aquest nou experiment, creat amb la voluntat d’assajar les possibilitats narratives de l’eina però també per fer evident el grau de transparència de la xarxa.

Com a les redaccions dels aprenents, s’ha triat un assumpte menor i simple, perquè quan s’aprèn a anar amb bicicleta prefereixes un terreny pla. Però tot és començar.

“El Periódico” al trapezi digital (estrena d'un servei de pagament)

Estrena

El diari “El Periódico” ha obert aquesta nit un servei digital que permetrà la lectura de “l’edició impresa” en format digital, tant en ordinadors com als mòbils, els notebook i l’iPad. D’aquesta manera, el rotatiu català emprèn la via que ja han seguit altres mitjans cap a la recuperació d’ingressos a canvi dels continguts informatius.

Amb l’estrena d’avui, els lectors podran triar entre continguts diferents en funció de l’accés que prefereixin, perquè se segmenta de forma rotunda el tipus d’informació.

En línia

Al web, en l’edició en línia que la marca "El Periódico" ofereix a partir d’ara, es dóna resposta a la demanda d’actualitat, amb la pretensió d’aconseguir la màxima immediatesa, tot i que amb preferència pels continguts propis.

Aquesta prioritat obliga els redactors a elaborar peces més breus amb celeritat, per dedicar-se tot seguit a la producció de textos més profunds, que són els que es troben en l’edició impresa.

Aquesta edició impresa ja no s’abocarà a la versió en línia a l’hora del tancament, com passava fins ara. Però estarà a l’abast dels usuaris digitals, tant des de la versió en PDF, que ja hi són des de fa temps, com en la versió de l’anomenat e-Periódico, la que avui ja permet l’accés a qualsevol persona després d’un període de prova d’unes quantes setmanes.

Preus variables

Aquest servei serà de pagament. No pas avui, ja que l’inici busca una oportunitat per donar-se a conèixer. La gratuïtat està garantida durant un mes, “com a mínim”, i així ho subratlla el seu director, Enric Hernàndez (a la fotografia), en declaracions a aquest blog.

Passada aquesta transició, els usuaris del e-Periódico el podran descarregar per 1€ a la setmana. Es tracta d’un preu competitiu si es té en compte que l’exemplar imprès dels laborables s’adquireix a 1,20€ i el format en PDF, fins ara costava 2€.

Els seus responsables, Joan Manel Perdigó i Pep Puig, expliquen que “la informació s’ha de pagar”, però insisteixen que això no trasllada per força el marge cap als lectors i confien en que aquesta aposta tard o d’hora ha de donar rendiments en publicitat.

Format líquid

Tots dos destaquen també el caràcter “líquid” del format, que s’adapta als diversos aparells de l’usuari. No es limita a una “reducció” de la mida, com sí que succeeix de moment amb la portada, sinó que s’incrementa o disminueix el nombre de pàgines que cada informació ocupa segons que es visualitzi des d’un iPad o un ordinador amb la pantalla més gran.

A més, tots aquests continguts no exigeixen cap tractament específic, perquè arriben al nou producte de forma automàtica a partir de la circulació rutinària dels continguts digitalitzats a la redacció. D’aquesta manera, no ha representat cap cost afegit.

Una perspectiva

El projecte va començar ara fa un any, coincidint amb l’arribada d’Hernàndez a la direcció, i forma part d’una convicció expressada per diversos directius del mitjà segons la qual el període d’accés a continguts informatius sense cost ha de començar una certa regressió.

No són l’únic mitjà que participa d’aquest plantejament. L’Ara, com aquell qui diu acabat de néixer, distingeix de forma clara entre els continguts digitals i els de l’edició impresa, amb un criteri diferent que el de La Vanguardia, com exposa Sílvia Cobo. En paraules d’un dels seus accionistes, l'Ara vol evitar la “vampirització” de l'edició impresa per part de la versió en línia.

Aquest és un debat reiterat, el mateix que encara no permet als editors catalans la gosadia de competir de debò en el mercat dels e-llibres, temerosos que, per comptes de trobar nous públics, n’hi hagi un que es mengi l’altre i, amb preus menors, acabin minvant els ingressos.

Aplicacions enfora

En aquest context, la política de preus del e-Periódico fa l’efecte d’anar en la direcció adequada. La seva idea és proposar diverses modalitats de pagament, de manera que cadascú pugui triar la que s’adapti a la seva conveniència. Tot i que no amaguen la voluntat de captar l’interès, d’entrada, dels 17.000 subscriptors que declaren tenir.

Caldrà veure quants decideixen que val la pena pagar. De moment, trobaran com a porta d’entrada la finestra que demanarà “usuari i contrasenya”.

Tot seguit, hi ha la pàgina de navegació, on s’informa de la usabilitat: vertical per al canvi de secció, hortizontal dins de cada secció i amb opció d’ampliar fotografies, veure vídeos... Tot de gestos que en un iPad es faran amb la punta dels dits.

També hi ha un camp dedicat a les aplicacions. De moment hi apareixen l’accés a la Wikipedia, Google Maps, el Facebook... però anuncien que voldran incrementar aquesta oferta de manera continuada.

Encara tenen uns quants dubtes. Per exemple, preveuen que els usuaris puguin enviar un contingut a un contacte del Facebook, però encara no tenen clar fins a quin grau d’accés tindrà aquesta altra persona si no està registrada.

Fragmentació

A partir d’ara, el consum de la informació elaborada sota aquesta marca queda fragmentada, amb opcions molt variades: actualitat en línia, profunditat de lectura pensada sobretot per a aparells “de sofà” o transport públic i brevetat màxima en la tramesa de titulars i altres serveis mòbils.

La versió en paper, per exemple, compta amb una compaginació premiada que és encara excel·lent i de les millors dels diaris espanyols, amb portades tan extraordinàries com singulars.

El "paper" acara tants reptes com oportunitats d'exclusivitat.

En contrast, l’equip directiu s’ha mostrat molt poc interessat per l’experiència de la visualització de dades, amb l'argument dels costos, un tret que permetria dotar aquesta versió nova d’un element que brilli, ja que tot l’esforç de la direcció d’art, visible en el paper, queda aquí en fora de joc.

Però no sembla que el repte dels nous formats informatius se superposi ara com ara a aquest projecte enfocat a l'obtenció d'un usuari d'aparells digitals però d'una certa "cultura analògica" i centrat, de forma raonable, en la reconversió del model de la gratuïtat.

Hi ha un detall que no és perceptible en cap de les versions digitals. Per alguna raó, a El Periódico, com en tants altres mitjans digitalitzats, sembla que no donen gaire valor als hiperenllaços, la mena d’aportació que un usuari amb certa experiència digital acostuma a exigir.

De tota manera, no es troben sols en aquest costum incomprensible que un dia o altre haurà de canviar de forma radical, perquè una lectura digital té tres dimensions i sense la profunditat hipertextual l'experiència està mancada de llibertat i de coneixement intens.

No queda clar, encara, fins a quin punt el procés de digitalització també modifica les fonts emprades i la producció dels continguts. Però la singularitat del producte els situa per ara com el diari pioner del país en aquest recorregut.

El desenvolupament l’ha fet Revolumedia, una empresa que ja col·labora amb els equips de desenvolupament del Grup Zeta des de fa temps i que ha participat en projectes de comunicació digital per a altres mitjans escrits.

La ruta del pagament

La decisió d’obrir aquest procés és molt significativa. Segueixen la ruta marcada per The New York Times però també per altres projectes com ara els mitjans exclusius per a iPad. És un canvi de direcció. La informació sense preu pot cobrir una certa demanda de rabiosa actualitat, però els continguts més elaborats volen trobar una recompensa.

Aquest missatge que s’envia avui coincideix amb la publicació de la dada que el consum d’informació per internet ja supera per primer cop a Catalunya el de diaris impresos (i que les xarxes socials guanyen a "les notícies"). Allò que s’anunciava i uns quants feien veure que era només l’afany de notorietat d’algun profeta malintencionat potser no quedi tan lluny. Els mitjans s’acuiten a trobar respostes i e-Periódico vol ser una d’aquestes adaptacions a la nova situació.

Judici pendent

El debat que fins ara hi ha hagut haurà de suspendre el judici de forma provisional fins que, en comptes de discutir sobre intuïcions més o menys fonamentades, es disposi de les dades fiables. Per ara, asseguren que han rebut uns quants centenars de correus dels seus lectors de prova i es mostren satisfets pels resultats. Però no cal córrer, abans d’un any sabrem si l’experiència s’aproxima als objectius que s’han proposat.

Fa l’efecte que els usuaris del iPad trobaran satisfacció notable però encara és una oferta aïllada, un producte blindat que amb les aplicacions de què disposa no arriba a garantir una autèntica connexió en totes les direccions que internet posa a l’abast. És un camp tancat.

Ara bé, encara que només sigui un detall minúscul, potser és indicatiu que els màxims responsables del projecte l’hagin volgut presentar a algú que ja sabien que només en parlaria en un blog minoritari. L’hora i mitja que han dedicat a aquest diàleg sembla mostrar una atenció cap a un altre entorn de comunicació que, si més no, cal agrair.

Però una acrobàcia no es guanya l’aplaudiment pel risc que assumeix (encara que això sol mereixi respecte) sinó per l’excel·lència de la seva consecució. De moment, el trapezista tot just ha saltat del trampolí. I està sol. Sense “la xarxa”.

A veure.

Yes, Tweet Minister

(Títol suggerit per Albert Cuesta. L'anterior, menys afortunat, era: "Yes, prime twitter").

Els polítics intenten ser allà on els sembla que es cou alguna cosa. De vegades l’encerten i de vegades no.

Twitter és un bon exemple de “cosa que cou”. O sigui que la política vol ser-hi. Hi ha polítics que tenen més aptituds i n’hi ha que en tenen menys. En realitat, tot depèn d’un factor clau: l’autenticitat.

Però no sempre es pot detectar. Els gabinets professionals saben complir la seva tasca amb força habilitat i sovint la seva feina consisteix a simular aquesta autenticitat. És clar que a la llarga es nota, sobretot quan alguna situació de crisi posa les coses al descobert.

Les edicions de migdia i nit del Telenotícies de TV3 s’ocuparan d’aquesta relació entre la política i Twitter diumenge vinent, demà passat. Té sentit aquesta mirada del mitjà públic perquè un nombre elevat d’alts càrrecs del govern català actuen a les xarxes socials i n’hi ha una bona colla que s’expressen amb el Twitter.

La qüestió central no és la presència sinó l’ús. I no és tan simple. De vegades, s’ha dit, els polítics tenen al Twitter l’aspecte d’algú que se’n va a esquiar vestit de submarinista.

Mentre que el president basc s’encarrega ell mateix del seu compte en aquesta xarxa, algú ha agafat el nom del president català. No pot ser ell mateix perquè se suposa que disposa d’assessors prou bons per fer-li veure que tenir obert el compte sense escriure ni un sol missatge no té gaire sentit. Tot al contrari, perjudica la seva “reputació digital”. No és l'únic: al president del govern espanyol li han pres el nom i el logotip del seu partit.

La qüestió de l’autenticitat no és banal. Si només són portaveus de l’oficialitat no tenen gaire interès. Que expliquin amb qui dinen o quina instal·lació inauguren és més aviat avorrit. Els ciutadans tenen dret a confiar que la feina dels polítics sigui més complexa que menjar i tallar cintes amb els colors de la bandera nacional.

Poden rebre consells sobre l’ús d’aquesta eina i entendre que s’ha d’emprar amb intel·ligència. Tot i i això no es deslliuren de cometre errors, com ja ha passat arreu, amb un cert escàndol com els que hi va haver a Mèxic i a l’Argentina.

També hi ha polítics que neguen de manera clara que tingui cap interès fer servir el Twitter i asseguren que és una pèrdua de temps.

Però la realitat és que els polítics no poden evitar la temptació de ser allà on hi ha soroll. Per això un seguit de llistes demostren que a poc a poc opten per fer-se veure amb un màxim de cent quaranta caràcters, la majoria per aplegar els polítics dels Estats Units. La tendència a fer aquestes llistes s’estén pel món i aquesta de l’Índia (on hi ha casos destacats) serveix d'exemple.

Hi ha eines ciutadanes que actualitzen els missatges que els polítics llancen al Twitter, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya.

Fins i tot els mitjans més clàssics s’han hagut de fer ressò d’aquests nous hàbits.

L’anàlisi completa de l’ús que aquests polítics fan a la xarxa exigeix un esforç més prolongat que una cerca apressada i un espai més gran que el d’un apunt. Però la constatació de la seva presència també és interessant i no demana gaire més que un parell de paràgrafs.

La llista de primers ministres i gabinets oficials que han decidit ser presents al Twitter és impressionant. Encara que els màxims responsables dels governs gairebé sempre es conformen amb això, amb ser-hi, sense haver entès del tot que es tracta de dir coses d’interès, de conversar, d’estar oberts a un cert diàleg intensiu i d’exercir amb autèntica transparència, la seva decisió d’obrir el compte demostra la influència que Twitter ja ha merescut.

Una cerca més profunda potser trobaria altres casos, però només com a primera aproximació val la pena saber que, a més de Barack Obama, tenen compte al Twitter els primers ministres, o el seu equivalent, de Rússia, Alemanya, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Lituània, Bèlgica, Austràlia, el Canadà, Israel, Grècia o Malaisia.

A més, al Twitter hi ha les presidències de Mèxic, Veneçuela, Costa Rica, Xile i Argentina. I els ministres d’Afers Exteriors de Suècia, Austràlia o la Gran Bretanya, país que també té un compte oficial del gabinet del primer ministre, com succeeix a Espanya o amb el temut Kremlin.

La majoria tenen molts seguidors. De què parlen? És una pregunta que es resol, potser amb decepció, seguint-los el rastre.

La qüestió interessa. Per això els usuaris de Quora es pregunten què fan els polítics al Twitter. Però, sempre una mica avançats, també s'interroguen per l'ús que fan d'altres possibilitats com ara Foursquare (la xarxa social basada en la geolocalització). Pas a pas.

Ja tenen prou feina "amb els diaris"...

Un cas a Quora: blogs africans i tecnologia

El dubte

He vist un “tuit” de @DonAire que planteja dubtes sobre la utilitat de Quora. A mi em passa el mateix tot sovint. Són dubtes raonables. Apareixen tantes oportunitats que sempre correm el risc de caure en algun parany, no saps mai si res val la pena sense provar-ho i això exigeix temps i després de tot, potser al cap d’uns quants mesos la teva opinió ja no és vàlida perquè tot ha canviat...

L’experiència

Jo també vaig tenir una pila de dubtes quan llançava el primer "tuit" i el professor gironí de turisme admet que també va patir aquesta síndrome, i això que ell va arribar a ser “el diputat tuitaire” (http://www.3cat24.cat/noticia/448005/ciencia/El-diputat-mes-actiu-a-Twitter-abandona-la-politica), abans que l’ús d’aquest servei de missatges breus i converses àgils s’estengués amb més normalitat en la política institucional catalana.

El canvi

Potser m’equivoco i potser pel juny ho veuré d’una altra manera, però de moment sóc a Quora amb ganes d'entendre'n els avantatges. Hi ha qüestions molt ben plantejades que obtenen respostes fiables i que val la pena fer servir i compartir. En posaré un exemple tot seguit, però abans voldria comentar un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció.

Les normes

A Quora, com a tants llocs, hi ha unes normes. Són força clares. Es tracta de formular preguntes interessants i de respondre si pots amb dades, enllaços i més enllà de l’opinió. I si s’emet una opinió, s’ha de fonamentar.

La inadaptació

Els usuaris internacionals s’adapten a aquest ús però tinc la sensació -i em disculpo d’entrada si m’equivoco- que els usuaris espanyols (catalans inclosos) no acaben de creure que un espai tingui unes normes.

Hi ha diàlegs oberts que no són preguntes, moltes queixes sobre l’idioma anglès com a llengua oficial del lloc i converses que no tenen res a veure amb Quora i que podrien tenir lloc ben tranquil·lament al Facebook i al Twitter. Com si fos el mateix. I no ho és. Entenc que no ho vol ser.

Em sorprèn aquesta indisciplina, sobretot perquè l’actitud és un missatge i aquesta sensació -si fos certa- també arribaria als altres usuaris, per confirmar els pitjors tòpics. Per sort, hi ha persones que fan el que cal, com ara el professor Ramon Salaverría.

La font

He dit que és una font útil i que en posaria un exemple. Només un, segur que en els propers mesos tindré altres oportunitats de fer-ho evident (en això confio).

L'exemple

Vaig veure una pregunta que demanava quins són els blogs africans sobre tecnologia que val més la pena d’atendre. La resposta citava un blog escrit des d’Accra per Ethan Zuckerman. I ell, en contraresposta, va proposar aquesta llista.

Afrigadget.com - founded by Erik Hersman of Ushahidi, but includes lots of contributors. More focused on low/approtech, but fascinating, and very much worth a read.

The Ushahidi crew, in general, has some great tech blogs. (And if you're not following their project - ushahidi.com - you're missing one of the most exciting African tech projects around).

- Juliana Rotich is Afromusing.
- Erik Hersman is White African.
- Ory Okolloh is Kenyan Pundit, more political/policy than straight tech, but she just took over as Google's Africa policy lead.
- David Kobia is DKFactor.
- Daudi Were - Mental Acrobatics - is wicked smart and deeply involved with the Kenyan geek/random hacks of kindness community.
- Moving out of East Africa: WebAddicts is a great South African tech blog - , and the author links to several other strong ZA tech blogs.
- David Ajao, a Nigerian internet entrepreneur in Ghana, is worth your time.
- Not all the best stuff is on blogs. Egghead Odewale's Twitter feed from Nigeria is consistently excellent.

La voluntat

És només un exemple, d’acord. Potser hauria pogut esbrinar més coses sobre aquesta mateixa qüestió d’una altra manera, però aquesta em sembla fiable i ràpida.

I sospito que si sé seguir els assumptes que m’interessen i aprenc a participar tard o d’hora podré aprofitar millor les possibilitats que Quora ens proposa.

La predicció

El que volia dir és que estic segur que ben aviat José Antonio Donaire s’haurà enganxat a qüestions com "turisme" i "e-turisme" i hi participarà, aportant tot el que sap i aprèn, com fa sempre. I molts usuaris n'estarem pendents.

Assaig de promoció amb una conversa programada

Experiment

He fet un experiment. No és que sigui res de l’altre món però com de costum m’agrada compartir-ho aquí.

Fa uns quants dies vaig parlar una estona amb Ernest Benach. Volia fer una peça que servís de valoració d’una etapa, no pretenia parlar de política sinó avaluar els passos que la cambra catalana ha fet per la ruta d’internet, ja que és sobre això que escric al mitjà on treballo.

En aquest any de "redactor marcià" encara no havia parlat mai amb Benach, tot i que m’havia referit a la seva actuació i havia recollit paraules seves en actes públics. Se'm va confirmar la impressió que en tenia d’una persona propera i cordial.

Format periodístic

Com que em va semblar planer i obert li vaig fer una proposta una mica estranya. Se m’havia acudit que, quan tingués la peça escrita i publicada, podíem mantenir una breu conversa al Twitter, un espai on ell té una presència reconeguda.

La idea era simple. Jo li faria arribar tres o quatre preguntes, que ja hagués formulat a la nostra conversa. Després de tot, vam parlar al bar del Parlament, amb una informalitat que tenia lògica traslladar a la immediatesa i claredat del Twitter.

Ell respondria, d’acord amb el que ja m’hagués contestat, i al final em serviria per donar l’enllaç cap a l’article.

D’aquesta manera, la nostra “conversa” podria ser una manera nova de donar a conèixer un text informatiu. Em va semblar que seria un assaig per comprovar si una modalitat com aquesta podia tenir sentit.

Benach hi va estar d’acord i va acceptar de participar-hi, cosa que li agraeixo de debò.

Després de tot, a banda de ser una ocasió per donar a conèixer un producte informatiu, la mateixa conversa també era un exercici de periodisme. O així ho vull veure.

Diàleg real

La nostra breu conversa era real, tot i que abans l’havíem acordat. És comprensible, de què serviria llançar preguntes a l’aire sense una garantia de resposta?

I era natural, encara que tots dos féssim servir de base per al diàleg una conversa prèvia.

També era autèntica, encara que fos programada. Ens vam limitar a pactar una hora determinada, per assegurar que tots dos tindríem una pantalla al davant, i quan vam estar a punt ens ho vam dir amb un missatge directe del Twitter, com a procediment per canviar el el semàfor al color verd.

Comença amb aquest missatge i acaba amb aquest altre i en conjunt compta amb 10 missatges entre @ebenach i @janquim.

Va ser un bon moment. Potser no va tenir gaire ressò i potser la conversa va ser una mica apressada, per culpa meva.

Però va estar bé, sempre m’agrada intentar accions que no havia fet abans i, tot i que el resultat és molt discutible (no va generar en aparença gaires reaccions), vaig fer un petit pas més en les “tasques posteriors” que estan associades a la producció de continguts informatius digitals, un camp petit en el diagrama que vaig exposar aquí però prou important.

Emprenedors

Els periodistes s’aboquen cada vegada més a la construcció de marques personals, com vaig explicar en un altre article, que no amagava la forta impressió que m’havia provocat un acte organitzat per BCNMediaLab.

No és ben bé el meu cas, perquè ara mateix no sóc un emprenedor sinó un assalariat, però és evident que com a autor de continguts informatius provo de ser coherent amb una determinada reputació digital i mantinc un cert diàleg amb una comunitat que desconec però puc percebre.

Per tant, tot i la presència reduïda en aquell diagrama, la comunicació posterior d’un producte informatiu és també una tasca de l’autor. L’assaig d’ahir s’ajustava a aquest tram del procés.

La conversa a Twitter: del sofà al carrer

No fa gaire comentava que Twitter ja se m’afigura com una font extraordinària. Uns quants dels adjectius que vaig triar voleiaven hores després pel mateix Twitter.

Els polítics

Aquests dies m’he ocupat de preparar unes peces informatives que aviat es podran veure i m’he adonat que els partits polítics que participen a la campanya que és a punt de començar volen atendre aquest canal amb més èmfasi que fa uns quants mesos, quan deixava la política José Antonio Donaire (perdó, @DonAire). El contrast entre la política catalana i l'espanyola és notable.

N’hi ha una altra prova, que avaluo parcialment. Ara ho explico.

Quatre eines d'anàlisi

Ara mateix ja hi ha almenys quatre eines que serveixen per analitzar la “conversa catalana a Twitter”, algunes amb caràcter experimental i altres amb vocació de continuïtat: Twit.cat, Tuiter.net, Umap.cat i Skolti.

En un article sobre l’observació de la política des d’internet, que ja vaig citar aquí per obrir una reflexió personal sobre el grau d’intermediació periodística, esmentava Skolti. És un experiment que té altres rèpliques orientades cap al mateix objectiu: l’estudi analític de la xarxa participada a temps real.

Mesos abans, havia pogut explicar l’aparició de Twit.cat. És un agregador d’usuaris registrats que des de fa poc ofereix més serveis i eines d’anàlisi.

Tuiter.net neix com una eina que es prova. La intenció dels seus creadors és anar més enllà de la cita electoral i dotar-la d’altres possibilitats.

I ahir vaig avançar l’arribada d’Umap, l’obra d’uns emprenedors bascos que indexen els missatges a Twitter en la seva llengua i que han decidit aprofitar les eleccions per donar-se a conèixer a Catalunya. M'asseguren que el seu sistema detecta la llengua dels missatges.

Per tant, hi ha un bon conjunt d’instruments per intentar obtenir alguna conclusió.

Incorporació natural

L’última vegada que em vaig veure amb la persona que m’informava sobre Twit.cat, li vaig fer una demostració senzilla. Amb una cerca a Google va veure que no m’havia limitat a parlar de la seva aparició. Havia incorporat l’eina a la pràctica real de la feina que faig.

En unes quantes informacions en què se’m demanava que observés això que anomeno “el planeta Mart” havia citat els resultats que em donava Twit.cat. De manera natural.

El meu repte és intentar fer el mateix amb el paquet que ara hi ha i molts altres observadors, treballin o no en un mitjà de comunicació, suposo que també ho faran. A les seus dels equips de campanya ja s’hi deuen haver posat: el "diari" de notícies d'Umap a partir dels enllaços és tan interessant com l'aproximació individual que proposa Tuiter.net.



Mirall borrós

Ara bé, hi ha una pega i la meva “carta als marcians” hi al·ludia.

Les eines basades en registres tenen molts problemes. Amb Voota o Socunvot, partits extremament minoritaris queden sobrerepresentats i es posa en eividència "la marcianitat".

Així, tot queda en l’anècdota o l’entreteniment, com ara la magnífica porra que proposen des de Beers&Politics. La visualització és estupenda i com a joc és excel·lent. Una porra és per jugar, ja ens en recordem, oi?



El que intento comentar és que Twit.cat no ha anat gaire més enllà dels dos mil registres. Tuiter.net avalua quasi nou mil comptes actius. Ignoro encara les dades dels altres “analitzadors de la conversa” però a Umap l'etiqueta més exitosa del darrer mes és #votaindependencia i no tinc la sensació que demà es proclami l'Estat de Catalunya.

És comprensible que el mirall encara reflecteixi les imatges de forma defectuosa.

Generalisme

En realitat, a Twitter té èxit el que ja té èxit. I això confirma que no és un món a part sinó part del món. La televisió generalista hi triomfa i el cas del programa El convidat és reconegut per moltes persones. La seva etiqueta crema quan s’emet.

Els més seguits són els tuitaires mediàtics. Al rànquing de Twit.cat, només Dolors Reig s’havia colat, gràcies a la seva tenacitat divulgadora, entre famosos de la pantalla i la gespa. I ja no hi és.

També hi ha un allau d’empreses i institucions que hi han aterrat. Marc Cortés manté el registre fonamental.

El canvi social

Ara falta que aquesta eina (o qualsevol que un dia la rellevi, tant me fa) respongui a temps real de forma útil i doni serveis pràctics, que connecti terraquis a més de servir per unir les antenes dels marcians.

En fi, Twitter és formidable i mantinc tots els adjectius que encara corren per l’atmosfera del planeta vermell, però podria ser molt més. Twitter o l’eina que hi hagi, el que compta és el que ofereix.

És una altra oportunitat. Però em temo que hi ha qui prefereix que l’ús d’aquests instruments socials no s’estengui perquè així se senten còmodes en un entorn amable, un sofà comunitari on trobar els amics de cada dia i comentar la jugada. Ja està bé. Cada bombolla és un tros de realitat. Ara vull saber quantes bombolles més hi ha, descobrir-les.

A uns quants marcians els agrada el sofà i la conversa. Em sembla molt bé. Però jo prefereixo observar si té efectes més amplis en la societat.

El sofà? El carrer. La conversa amable? La revolta.

Sí, exagero, és clar. Però oi que se m’ha entès?

Internet ha de servir perquè les persones tinguem oportunitats de viure d’una altra manera, per anar més enllà d’una llarga sobretaula mentre algú es baralla per les molles i algú altre s’encarrega de recordar que ja no queden més cadires.

Quan la realitat és el missatge: el cas de la "twittervista"

He seguit amb interès la primera entrevista als candidats al Parlament que es feia per Tiwtter i n’he escrit una crònica. No m’he centrat en els aspectes polítics (aquest ha dit això o aquell ha dit allò) sinó que, com a redactor que cobreix internet i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), he volgut transmetre als usuaris del 3cat24 una síntesi de l’esdeveniment.

Errors i transparència

Hi ha hagut serioses dificultats tècniques i és una llàstima, perquè amb aquests petits "fiascos" es dóna la raó als escèptics i no s’ajuda gens a “normaliztar” les TIC. Com sempre, la realitat és el missatge més poderós que la intenció.

La prova és que totes les cròniques han tractat aquests problemes (El País, BTV, La malla...)

Confio que des de l’organització Stic hi hagi transparència, sense excuses com ara que l’èxit els ha superat.

No és el primer cop que cal felicitar Stic per la intenció més que no pas pels resultats i potser convindria un cert toc d’atenció.

De tota manera, no és d’això que vull parlar sinó d’una situació que em sembla tan estrambòtica com intrigant.

Parlant d'accions

Fa uns quants dies vaig tenir l’oportunitat de moderar un debat amb els responsables de les campanyes digitals. Avui mateix, hi ha hagut un altre debat, aquest cop amb els responsables polítics de la campanya digital. D’aquí a pocs dies n’hi ha un altre.

Hi ha el risc que parlem molt de la campanya digital (ja està bé) però sense posar el focus en la mateixa campanya digital. És una mica un debat metalingüístic.

I en realitat no es tractaria tant d’escoltar com ens expliquen què faran sinó d’observar els resultats. Amb concrecions.

Accions que fan parlar

Per exemple, avui el punt se l’ha anotat Ciutadans, que ha tingut molt de ressò amb un vídeo agosarat que demostra, quatre anys després, que despullar persones encara genera interès mediàtic. Segons fonts d’aquest partit, ja s’ha vist l’anunci més de 200.000 vegades. I les principals cadenes de televisió n’han donat fragments.

És obvi que l’èxit s’ha d’atribuir al contingut però també és veritat que sense l’ús d’un canal com YouTube aquest vídeo no hauria arribat mai a tantes persones. A l’anterior campanya, es va distribuir un DVD, algú se’n recorda?

Qui vol i dol

De manera que potser que discutim menys sobre la campanya digital i mirem d’entendre els efectes que provoca l’aparició de les TIC en la propaganda política.

Si es pot. A l'hora de la veritat, jo mateix sóc dels primers que atabalen els responsables de cada partit per demanar-los que m’expliquin què fan. I si els deixem treballar una mica?

Conversant amb l'usuari: un cas real

Fa poc he publicat una informació que ha suscitat una conversa entre un usuari del mitjà i l’autor de la peça. M’ha semblat interessant.

Sense valor

Crec que el to del comentari representa bastant bé el to general de força comentaris (no de tots). Hi ha molta gent que no es creu la feina que fem. Hi ha persones sempre van a la contra. No solen aportar gaire valor afegit ni comparteixen coneixement, es limiten a deixar anar una crítica banal i genèrica, com aquell que renega mentre veu les notícies a la tele.

Un trajecte

Però m’he decidit a contestar. Aquesta informació és una mica l’exemple del que provo de fer fa més d’onze mesos: exposar casos de la utilitat d’internet que ajudin el públic d’un mitjà generalista a comprendre l’abast de la digitalització i del canvi que significa. Ja ho he explicat aquí. El titular era molt rotund: “Cada vegada més ciutadans es decanten pels serveis a través d’internet”. L’atac no era profund i sí fàcil de respondre.

Després, hi ha hagut un petit intent d’ofendre o atacar l’autor (en comptes de centrar-se en la peça informativa). Per descomptat no em va escalfar gens ni mica. No és una qüestió que em preocupi.

A quina facultat?

Ja he escrit en aquest blog que no crec que calgui estudiar una carrera especial per fer de periodista.

És més, i també ho he dit: trobo més recomanable el model en què algú amb una formació de qualsevol especialitat després actua de periodista (les eines de l’ofici s’aprenen de seguida i el criteri i el seny es van adquirint mentre que el nas per detectar temes adequats es té o no es té).

Però he decidit contestar fins i tot l’al·lusió personal. Per deixar clar que no m’atemoreixen aquestes amb mala fe ni tampoc m’espanta la conversa amb un consumidor del producte informatiu que elaboro.

La conversa

Reprodueixo aquí el fil dels comentaris.

Fran_secs:

Qui les audita aquestes dades de visites? Si us haguessin dit que tenen 1 milió de visites diàries també us ho hauríeu cregut? El periodisme no hauria de consistir precisament en posar en dubte allò que els estaments oficials diuen, en comptes de simplement fer-los d'altaveu? Clar que si el periodisme actual accepta rodes de premsa sense preguntes, què en podem esperar?

janquim:

Fran_secs, quan demanes unes dades a qui sigui en principi has de creure que són fiables. No veig què té a veure això amb les rodes de premsa, no és el cas. No es tracta de fer d'altaveu sinó de comprovar si els serveis digitals van trobant més acceptació. Tu mateix t'informes via digital, en aquest mitjà. A l'article hi ha elements crítics i d'altres que no ho són. Veig que et refies del periodisme més dle que dius, per això has vingut fins a aquest mitjà. Gràcies pel comentari. No sé què ho té que és molt fàcil fer comentaris "a la contra", aportar continguts i valor afegit costa una mica més, oi?

Pere joan mitjans:

Jo crec que els tràmits que més èxit tenen són els que solen repetir-se periòdicement (impostos, renovar l'atur, matrícules a centres educatius, colònies, etc.) En canvi la gent no vol perdre el temps aprenent a interactuar amb l'ordinador per assuptes ocasionals.

janquim:

Pere joan mitjans, em sembla que vas molt encertat, tots preferim opcions simples. per això tothom que proveeix serveis va mirant de fer-los més senzills.

fran_secs:

Em temo que el que veritablement costa, janquim, és fer periodisme que qüestioni el poder. En principi has de creure que les dades que et donen són fiables? A quina facultat vas anar?

janquim:

Fran_secs, les dades oficials públiques i privades es consideren bones: balanços d'empresa, estadística, resultats electorals, dades de consum, taquillatge, vendes de llibres, índex d'atur, PIB, etc. No té res a veure amb posar al descobert errors, com fem sempre que ho detectem (en aquest text hi ha un cas clar). Vaig estudiar a la UB, Filologia, però ho vaig deixar a la meitat perquè treballava en un diari totes les hores. Anys després vaig estudiar a la UOC, en un grup pilot, i sóc llicenciat en Humanitats. Però vols dir que té a veure amb tot això que diem? En tot cas, gràcies pel diàleg, sempre és una bona experiència la conversa entre qui informa i l'usuari que consumeix la informació. Gràcies.

Els comentaris

Ja he dit aquí que no estic d’acord amb els criteris ni els procediments que es fan servir a la majoria de mitjans per gestionar els comentaris. Un dia provaré de ser molt més clar.

I també he deixat dit que estudis seriosos demostren que els comentaris aporten en general molt poc a la informació.

No és la primera vegada que contesto. Ho he fet uns quants cops. Però aquest és el primer que em toca entrar en el terreny personal.

Qui més

Potser no és tan freqüent la conversa entre el que fa periodista en un mitjà digital i l’usuari.

No dec pas l’únic, seria pretensiós i ridícul pensar-ho. Segur que n’hi ha desenes de casos. Però, per ignorància, els desconec.

Diferències

És ben significatiu que als mitjans generalistes hi abundin els comentaris sense gaire interès, criticaires, superficials, rondinetes, acusatius, falsejadors o negatius mentre que als blogs que llegeixo, i en aquest mateix, quan n'hi ha, gairebé sempre són interessants i obren una conversa intensa, molts cops discrepant però sempre extraordinària.

Per això proposo als lectors d’aquest blog que m’ajudin, afegint exemples de conversa als comentaris d’aquest apunt.

A veure si podem exposar una mostra que ens ajudi a entendre millor com canvia aquesta relació, que no és fàcil.

Dos interrogants, uns parèntesis i la llibertat

Primer interrogant

Fa pocs dies vaig redactar una informació sobre el servei de música Spotify. Com que partia d’¡una nota d’agència i d’una nota de l’empresa, vaig creure que no ho havia de firmar.

Un lector va deixar un comentari on feia notar que la peça no estava prou ben escrita perquè no s’aclaria que les novetats que l’empresa anunciava (limitació de les hores de consum musical per mes) no tenien efectes retroactius (és a dir, que en principi no afectaven als usuaris que ja ho són perquè han rebut una invitació).

Moderació aliena

Ja he explicat aquí que els redactors no participem de la moderació dels comentaris. És una de les moltes tasques que asumeixen els editors del mitjà on treballo. Per tant, no saps que hi ha un comentari si de tant en tant no revises el que t’han publicat.

He respost moltes vegades els comentaris dels lectors i sempre he firmat amb el mateix nom que firmo les peces i aquest blog. Fins i tot quan és una peça que no havia firmat, com aquesta sobre Spotify.Hauria pogut mantenir l’anonimat i no fer públic qui era el responsable de l’error advertit al comentari. L’absència de firma m’hauria permès no dir res però vaig creure que tenia l’obligació de contestar.

Entre parèntesis

(Entre parèntesis diré que qui fos que moderés aquell comentari tampoc no me’n va advertir, però és que això no forma part de la missió de ningú).

(També entre parèntesis diré que tinc la sensació de ser l’únic redactor, de la vintena que treballem al 3ca24, que actua d’aquesta manera, però no crec que aquest detall tingui cap importància personal. És una qüestió que ateny als responsables del mitjà. Si tens comentaris potser has de pensar si consideraràs que una part del temps dels redactors s’ha de destinar a participar en aquest diàleg... però només he dit “potser”).

La pregunta

Vet aquí el primer interrogant que obro per als lectors d’aquest blog.Vaig fer bé de contestar el comentari i firmar-ho?

Podria acabar aquí però hi ha un altre detall de la meva experiència a la feina que també m’ha fet pensar.

Segon interrogant

He publicat fa poc una peça que m’ha agradat molt de fer sobre aquest entreteniment que ha circulat per Twitter amb l’etiqueta #tweetvintage (no en dic res més perquè allà ja queda explicat).

Mentre l’escrivia, em vaig trobar que havia d’explicar què és un “hashtag” i es donava la circumstància que ho havia explicat feia molt poc... en aquest blog. M’havia de repetir? Em vaig citar de forma indirecta amb un enllaç opac.

Al blog he citat sovint articles que he fet per al 3cat24. De fet, parlar de la meva feina i rumiar-hi és una de les accions que duc a terme aquí.

La Karma Peiro fa encara més: de vegades posa al seu blog allò que no ha cabut al mitjà, sempre més restrictiu, per raons òbvies, a l’hora d’assignar espai (ho explica ella mateixa).

Però la cita a l’inrevés no l’havia feta mai. És el primer cop en sis mesos que incloc un enllaç al meu blog des d’una peça del 3cat24.

La pregunta

Crec que oferia un servei correcte (ampliació d’un concepte) però sempre queda el dubte. No hauria d’evitar aquest tipus d’enllaç, a risc que algú hi vegi un intent de donar a comnèixer el meu blog entre els lectors del mitjà on treballo?

Suposo que encara ho podria mirar d’una altra forma. I si fos una obligació que els periodistes que escrivim en un mitjà digital donem a conèixer el nostre blog perquè sigui natural tenir-ne un?

Llibertat

En tot cas, els editors no han comentat res o sigui que puc interpretar el silenci com aquiescència.

Tinc l’hàbit de plantejar-me dubtes i tot sovint els comparteixo aquí, però el cert és que disposo de molta llibertat, que trobo força característica dels mitjans públics. La mateixa llibertat que vaig tenir, per exemple, per triar la manera com firmaria les peces al 3cat24 o per redactar una informació sobre l’empresa on treballo.