Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges

28/6/11

Els ocells enrabiats de la informació


Quan vaig acudir al Mobile 2.0, mentre Peter Vesterbacka alliçonava l’auditori sense subratllar prou el factor sort com a explicació de l’èxit dels seus “Angry Birds”, i justament mentre l’escoltava, vaig descarregar al mòbil, per fi, aquesta ditxosa aplicació. O sigui que he resistit la temptació molt de temps perquè el joc dels ocells enrabiats va aparèixer el desembre de l’any 2009.

Vesterbacka tenia raó almenys en una cosa: és una modalitat de joc molt ben adaptada a les estones mortes. Aquests parèntesis passen millor, provisionalment, amb un repte breu com ara superar un altre nivell. El joc consisteix a llançar ocells amb poders diferents contra uns porcs de color verd. He tingut altres passions lúdiques i sé que ja em passarà. Ho deixaré estar de la mateixa manera que vaig abandonar el pòquer de Zynga, les papereres de Paper Toos o les mans amb iButi.

Tot en un parèntesi

Els jocs al mòbil tenen aquesta funció d’entreteniment breu i en aquest lapse de temps has de rebre alguna compensació.

“Angry Birds” no exigeix gaire reflexió. L’ordre de les “armes” està decidit. Només t’hi has de fixar una mica per calcular que el negrot que explota és útil amb les pedres i el groc que es llança a tota velocitat va bé per travessar fustots.

És possible un joc d’aquestes característiques que a més proporcioni elements informatius? Els “jocs informatius” intenten aprofitar els atractius del joc per transmetre missatges. De vegades, més que informatius són formatius, i aquesta voluntat instructiva els fa menys interessants, però no és una via tancada.

Una dificultat a considerar és l’adaptació a la brevetat, a les estones mortes. Un joc com Democracy, per exemple, demana un grau de pensament més elevat. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte. Una de les virtuts del joc és que el jugador comprèn de seguida que s’ha d’allunyar del “blanc o negre”. La democràcia està feta de matisos. Si estires massa la corda d’un costat, queda curta d’un altre. Però és del gènere de simuladors que demanen una atenció molt més llarga i reflexiva que la que permet una estona morta.

Informació, entreteniment, participació

Un recurs emprat sovint quan s’intenta atacar aquest parèntesi amb un joc informatiu és el del qüestionari ràpid sobre l’actualitat. S’esmenta com a opció en un apunt d'un blog que es publica amb ajut de la Knight Digital Media Center.

El text acara la qüestió de les estones mortes i s'anoten com a elements a tenir en compte per a les aplicacions periodístiques la geolocalització, la calendarització, el seguiment de la legislació i també les possibilitats de participació real per aportar continguts, com proposa Mereporter (el logo d'aquesta aplicació també és un ocell rogenc).

He vist un apunt de Nicole Martinelli on s’esmenten unes quantes creacions que segueixen aquesta direcció.

L'ou daurat és una estona morta

Si amb els mòbils es poden capturar sons i imatges, potser hi ha alguna manera d’enfocar la situació de les estones perdudes i combinar-ho, segons el gust de cadascú, amb l’entreteniment, que ara mateix, i només fins que aconsegueixi tots els ous daurats que cal per guanyar, consisteix per a mi a esclafar ocells de colors contra les muralles que protegeixen els porcs verds.

Mentre no arriba aquesta aplicació informativa que aprofiti del tot la noció d’estones mortes, comprovo que sorgeixen més intents de fer més fàcil la captura d’imatges i sons amb voluntat d’informar altres persones.

És el que pretén Open Watch, una aplicació amb vocació de denúncia que es distingeix d’AudioBoo (tot just el començo a provar) o SoundCloud perquè inclou el vídeo i per la seva suposada capacitat d’enregistrar de manera secreta.

Twitter i Tumblr per a periodistes


Mentrestant, el Twitter es posa a disposició de les redaccions i es publiquen manuals adreçats a la pràctica del periodisme amb aquest recurs. I ja hi ha hagut reaccions: Twitter és una eina per a les redaccions o és una gran redacció? (gràcies per l'enllaç, Ismael).

Tumblr també serveix als mitjans i ja hi ha mostres potents de la seva utilitat periodística i del seu ús a la redacció.

Hi ha mitjans que abandonen fins i tot el seu web i s’arrisquen a emetre des d’una xarxa aliena com el Facebook, que també ha creat un plec d’instruccions per als periodistes amb una acollida polèmica.

El canvi va molt més enllà de l’adopció d’eines basades en internet.

La perspectiva i el zero

Un clàssic com The Guardian anuncia un gir radical en la seva perspectiva per considerar-se per damunt de tot un mitjà digital.

Fa tot l’efecte que a poc a poc però sense cap alternativa clara ens acostem cap al porc verd que porta bigoti, un dels malvats que cal liquidar a “Angry Birds”. Però no ens equivoquem. Quan superem aquest nivell n’hi haurà un altre. Vet aquí l’encert dels jocs com el que va idear Vesterbacka: després d’un repte sempre n’hi ha un altre.

Per això fóra bo que els ocells deixessin alguna peça sencera. No es pot començar de zero cada vegada. I si en comptes d'omplir una altra estona morta hi comencem a rumiar de debò?

Abans que l'entreteniment, imprescindible, s'ho empassi tot. Abans que algú més repeteixi sense morir-se de vergonya que el coneixement és un luxe innecessari.



10/6/11

La paradoxa dels "hackers" i els periodistes

Cara A

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha hagut durant dos dies una trobada molt singular.

El projecte Europeana ha decidit acostar-se als desenvolupadors informàtics perquè els ajudin a crear aplicacions que permetin un ús ciutadà dels continguts culturals digitaliztats que Europeana acumula.

S’explica en dos articles publicats al 3cat24.

N'hi ha un que està escrit al final de la primera jornada , i vol presentar el projecte, mentre que el següent s'ha escrit al final de la segona sessió i vol mostrar els resultats de l'encontre, com el que es veu a la imatge (una aplicació que destria els colors predominants d'una obra pictòrica).

Ha quedat clar que la paraula “hacker” no té només les connotacions negatives que se li solen atribuir des dels mitjans de comunicació.

S’han gastat diners de la Unió Europea per convidar aquests “hackers” a crear eines interessants. No deuen ser el dimoni.

Cara B

Avui, els mitjans digitals expliquen que la policia espanyola ha detingut els suposats responsables de la xarxa Anonymous.

Moltes persones han reaccionat amb una crítica que no estava mancada de bon humor. Una crònica al 3cat24 mira d’explicar-ho.

Per què hi ha hagut aquesta reacció?

Perquè la gran majoria dels mitjans digitals han publicat aquesta notícia d’una manera acrítica, reproduint amb molta exactitud una nota de la policia. El titular era exactament el mateix.

La gent espera que el periodisme consisteixi en alguna cosa més que copiar i enganxar una frase que ha escrit la policia.

La policia

A la nota del ministeri de l’Interior, s’hi esmenta el terme “hackivista”, que potser és una barreja de “hacker” i “ciberactivista”.

Queda clar que a la policia no li interessa gens ni mica informar.

Pretén crear confusió i fa servir termes poc clars que molta gent no coneix per generar una sensació negativa.

"Hackivista" es fa servir com “terrorista” i, d’aquesta manera, es continua en aquesta campanya subtil que associa a internet tot el mal possible.

Ja se sap: internet és un cau de corruptors de menors, lladres de música i també... “hackivistes”.

Que la policia sigui com és resulta gairebé inevitable. Sobretot perquè els seus responsables no fan cap esforç per millorar l’orientació, al contrari, els animen a ser els únics titulars de la violència i coses per l’estil. Què hi farem. Tenim la policia que els governs volen i tenim els governs que la majoria vota. És el que hi ha.

Els periodistes

Però els periodistes sí que poden fer les coses d’una altra manera.

De què serveix que algú s’esforci a explicar que els “hackers” creen eines per a la cultura digital si l’endemà mateix se’ls posa al sac de les bruixes i els endimoniats?

Copiar i enganxar notes policials no és ben bé periodisme.

Que la majoria de mitjans digitals s’apuntin sense pensar a la criminalització d’internet és una paradoxa però sobretot és una demostració terrible que els mitjans digitals encara tenen molta feina pendent si de debò creuen que la qualitat de la seva informació té algun valor.

Ho he escrit en condicional (“si de debò creuen”) i ho he fet expressament. No caldrà que hi afegeixi res més.

5/4/11

Biaixos en el debat sobre cultura a internet

Fa pocs dies, David Mullor es queixava que les xarxes socials i internet no aporten cap benefici econòmic al seu grup Ix!. Ho feia en un debat sobre l’efecte que les xarxes socials i altres recursos basats en internet tenen en la difusió de la música que es fa a Catalunya.

Les possibilitats de fer servir aquestes eines són considerables, com es recull en aquest article publicat poc després al 3cat24.

Primer biaix

Però el pinyol d’aquest debat és un altre i té a veure amb una interpretació esbiaixada del fenomen de la llarga cua que va exposar Chris Anderson.

De forma succinta, el que allà es plantejava és que amb la digitalització i les connexions és possible que tot de productes minoritaris trobin alguna sortida.

La disminució radical dels costos d’emmagatzematge i distribució (com ha assenyalat entre altres David Weinberger) permet que pugui ser “rendible” la difusió de materials que tot i no arribar a unes vendes destacades poden circular perquè és més barat mantenir-los en actiu.

No és tan sols més econòmic, és més fàcil. Aquest segon tret té a veure amb l’extensió d’eines que permeten fotografiar, enregistrar vídeos, publicar textos...

S’ha de trobar un lloc a la “llarga cua”.

Però ben sovint hi ha professionals de la comunicació que reexpliquen aquesta tesi d’Anderson i s’afanyen a proposar tot seguit la millor manera d’arribar fins al cap.

Si algú creu que amb internet està garantida una posició entre els quaranta principals o als “topten” de vendes és que no ha acabat d’entendre el concepte en la seva essència. La diferència entre l’abans i el després no és la certesa de l’èxit sinó la certesa de poder-hi ser. El canvi és la cua, que s’ha allargat, no pas el cap, que ja hi era.

El cantant d’Ix! es va mostrar ambivalent. Mentre assegurava que tot el grup dedica molta estona a tenir cura de la seva presència a les xarxes, sostenia que això no li permet viure de la seva creació.

I aquest és un altre biaix.

Segon biaix

Produir creacions artístiques no garanteix que se’n pugui viure. Aconseguir diners d’aquesta manera no és ben bé el que succeeix a la cua. Ara, gràcies a internet, aquesta cua és llarga i plena d’oportunitats. Però el consum no ha canviat tant: hi ha productes per a majories, productes per a minories molt sostingudes i productes molt minoritaris que, si es poden digitalitzar, tindran una oportunitat. El cinema d’art i assaig no competeix amb els quaranta principals de les sales de crispetes.

A més, el mercat de la música feta en català és petit. Com el de tantes altres coses en què la llengua és un eix clau (diaris, revistes, libres, cinema...). Viure de cançons, de narracions o de vídeocreacions, per esmentar només uns mínims exemples, és gairebé impossible.

No es pot reclamar que la creació tingui una garantia perquè no hi és. No hi ha sigut mai. Els artistes de tots els temps han estat a sou de mecenes i senyors, han servit l’Estat o han sigut artesans venedors o han tingut altres ocupacions que els aportaven ingressos. O han malviscut de l’art i s’hi han adaptat. Només aquells que han arribat a una situació singular en el seu mercat han trencat aquest esquema.

Però se sol mantenir l’obsessió amb la testa exitosa per comptes d’aprofitar amb entusiasme els avantatges de la nova cua.

Oportunitats

D’acord, tot podria ser milor. Potser un dia els Ix! seuran al tron de l’èxit que aporta euros. Però de moment potser val la pena que cadascú tregui el màxim profit dels corrents movedissos que donen forma a la llarga cua.

La llista d’exemples podria ser notable. Però, per començar per alguna cosa, aquí hi ha uns quants casos.

Campanya per aplegar citacions de Josep Pla al Twitter

La promoció de la cultura catalana s'estén amb internet

Un ajuntament sorteja entrades entre els usuaris que en fan "retweets"


Un web posa a l'abast de tothom el patrimoni literari català digitalitzat


Twitter s'omple de versos per celebrar un "dia de la poesia catalana a internet"


Els autors catalans de la Viquipèdia busquen acords amb els professionals dels museus


Els autors de la Viquipèdia ensenyen com l'escriuen per celebrar el desè aniversari de l'edició catalana


Mesos abans ja havia inclòs en llistes prèvies aquests articles publicats al mateix mitjà.

http://www.3cat24.cat/noticia/863966/ciencia/Enciclopedia-sobre-als-usuaris-i-millora-les-cerques

http://www.3cat24.cat/noticia/877786/ciencia/Els-bloguistes-debaten-sobre-el-futur-del-llibre-digital-a-Mataro-en-un-acte-dels-Premis-Blocs-Catalunya

http://www.3cat24.cat/noticia/862186/ciencia/Patrimoni-crea-un-diposit-digital-amb-milers-de-documents-sobre-excavacions-i-obres-de-restauracio


http://www.3cat24.cat/noticia/875526/catalunya/Les-comunitats-gitanes-de-Catalunya-sexpressen-en-un-museu-virtual


http://www.3cat24.cat/noticia/504345/ciencia/Quasi-900-museus-del-mon-tenen-un-milio-de-seguidors-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/476005/societat/Lescriptor-Jordi-Cervera-escriu-una-novel%C2%B7la-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/440346/societat/parlacat-ofereix-un-curs-per-preparar-lexamen-del-nivell-C

http://www.3cat24.cat/noticia/419131/societat/Els-llocs-mes-emblematics-del-patrimoni-catala-ja-es-veuen-a-Google-Maps

http://www.3cat24.cat/noticia/426732/ciencia/Un-grup-catala-llanca-una-llibreria-digital-i-un-lector-de-llibres

http://www.3cat24.cat/noticia/724725/llibres/Un-nou-mapa-en-linia-despais-literaris-situa-els-autors-catalans-i-els-llocs-citats-a-la-seva-obra

http://www.3cat24.cat/noticia/739329/llibres/Una-tertulia-literaria-a-Twitter-comenta-les-obres-dautors-catalans

http://www.3cat24.cat/noticia/672705/societat/Un-projecte-europeu-impulsa-les-noves-tecnologies-per-difondre-el-patrimoni-cultural

http://www.3cat24.cat/noticia/608505/ciencia/La-Diputacio-de-Barcelona-proporciona-14000-fitxes-de-patrimoni-en-un-web

24/1/11

Tots els colors de Julian Assange

Reinterpretar Julian Assange és ara un entreteniment artístic. Un web ofereix la possibilitat d’acolorir diversos retrats del creador de Wikileaks de manera que cadascú expressi o bé el suport o bé el rebuig amb aquest procediment tan propi del parvulari.

Hi ha obres interessants, perquè van més enllà de la distracció i proposen una visió d’Assange expressada amb la tria de la paleta o amb elements afegits que distorsionen el personatge i l’acosten a una caricatura.

Els llibres escolars d’aquest gènere han trobat a internet una altra via, amb col·leccions de dibuixos per imprimir o per pintar en línia, des dels típics animalons fins a una il·lustració de la Bíblia. Però també s’han fet servir abans com a instrument de comunicació política.

Un llibre per acolorir sobre el Tea Party ha suscitat una polèmica animada pels mitjans més dretans dels Estats Units, que han destacat com els seus editors han rebut insults de tota mena. És un llibre que pretén explicar les idees d’aquest moviment d’una manera que els nens l’entenguin... mentre posen color a les imatges que es mostren en traços negres sobre un fons blanc. Tot per aprendre.

Uns anys enrere, un llibre semblant va ser retirat a causa d’una pàgina dedicada als atacs de l’11-S. Es va considerar inadequat que els nens haguessin d’aportar els vermells i els taronges del foc. Els seus editors estaven convençuts que havien sigut prudents però que calia mostrar aquell atemptat d’una manera comprensible. El web va ser retirat però la il·lustració es pot descarregar.

Al grup terrorrista Hesbol·là se li ha atribuït la difusió d’un llibre per a nens, basat en la mateixa tècnica, que pretendria inculcar als menuts l’odi als jueus i donar-los justificacions per a l’ús de coets contra Israel. Potser sí.

Però també podria ser que no. Un suposat llibre per acolorir que s’atribuïa als Panteres Negres és posat com un exemple d’accions agitadores dels serveis secrets nord-americans. Sense proves, però amb certa insistència, s’assegura que els Panteres Negres van trobar odiós el contingut d’aquest llibret que presenta escenes en què uns “combatents” assassinen “porcs blancs” sense cap mirament.

L’ús d’aquests materials en política no és, per tant, cap novetat. Els presidents dels Estats Units es troben a disposició dels nens de tot el món perquè els pintin la cara com més bé els sembli.

L’arribada d’Assange a aquest país dels llapis de colors no sembla que sigui cap maniobra de distracció. En realitat, no cal. Ens hem distret amb la seva excursió sueca i ara mateix deu haver-hi més catalans que han sentit a parlar dels preservatius que aquest altre “combatent” es posava o no que no pas coneixedors de totes les referències a Catalunya que s’han fet en els documents diplomàtics desvelats fins a aquest moment.

Més aviat té l’aire d’un gest “pop”, com el signe d’aquesta època de recreacions i apropiacions degudes. Reaprofitar, reconvertir, mesclar i fer de l’obra derivada una obra nova són processos d’avui. La democratització de l’expressió també consisteix en aquest lleure amb substància.


Només hi ha un Julian Assange. Però a la galeria d’imatges que el núvol aplega s’hi van sumant tots els Assange que algú ha repensat.

La resta del món també és un gran dibuix. Fons blanc i línies fosques. Tothom pot triar entre pintar-lo, fins allà on es vegi amb cor, o deixar que se n’encarreguin els que acumulen els pots de pintura i pretenen el monopoli dels pinzells.

D'això parlava Assange, l’home que tothom acoloreix.

19/1/11

Exposant la presència masiva del Govern a internet

Divulgar

Si la meva vocació actual és divulgar casos reals de l’ús de les TIC, té sentit que també em fixi en l’administració. Ja he escrit força peces informatives sobre aquesta qüestió. De fet, vaig tenir la sort d’informar abans que altres de l’aparició a Twitter dels aleshores consellers Nadal i Maragall. I amb motiu del canvi de govern vaig escriure tres peces consecutives, que ja vaig comentar aquí.

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

Confiança

Fa pocs dies he tingut la sort de merèixer la confiança de moltes persones que treballen al departament de Cultura. Això em va permetre escriure sobre un cas concret, la promoció internacional de la cultura catalana mitjançant internet, però també insinuar quin serà el “capteniment digital” al departament.

Debat

Fa encara menys dies, gràcies a l’avís d’una altra persona que confia en la meva manera de treballar, vaig posar sobre la taula un debat obert entre els funcionaris de la Generalitat sobre la participació a les xarxes socials. Ha tingut diversos comentaris dels lectors.

Radiografia

Avui he fet un pas més. He volgut fer una primera radiografia provisional de l’ús d’internet que fan els alts càrrecs, l’anomenat “sotagovern”. És una peça llarga que es publica en dues parts.

http://www.3cat24.cat/noticia/1027007/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet

http://www.3cat24.cat/noticia/1027012/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-Govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet-%28i-2%29%3Cbr-%3E

No he esmentat els que no hi són, no calia. M’he fixat en els que sí que actuen.

Conclusions

I en trec aquestes primeres conclusions:

- L’experiència en el camp local és clau. Els que l’han tinguda, valoren més l’acció amb eines com Facebook i Twitter.

- Té a veure amb una actitud generacional. Potser per això es percep aquesta presència massiva entre secretaris generals i directors generals.

- Si es miren els perfils a Facebook, es pot observar un canvi interessant. Molts alts càrrecs actuals hi consten com a “andorrans”, en un intent d’esquivar el reconeixement de la seva nacionalitat espanyola. I n’hi ha molts que manifesten amb naturalitat, en l’apartat de “creences”, el seu cristianisme, amb la mateixa naturalitat amb què en el govern anterior es podia observar un pes més gran de laïcisme. Hi ha un cas en què potser podria crear una certa polèmica i em temo que serà esmenat. Carles Flamerich diu que és un “cristià amic del sionisme”. No he volgut incorporar aquest detall, ni altres, perquè la meva peça no pretén polemitzar sinó demostrar l’ús quasi massiu de les TIC en el sotagovern. De les polèmiques que se n’ocupin els periodistes de política.

Marcià

Aquest és un detall que val la pena anotar. Per què em miro tot això? No ho hauria de fer jo. És feina dels redactors de les seccions de Política. Són ells els que de manera natural haurien d’accedir a les xarxes i emprar-les com a font. Que ho faci algú a qui s’encarrega que tingui la vista posada en aquest entorn és absurd, ja ho he dit molts cops. Però mentre sigui un corresponsal a Mart, miraré de fer el que em toca

Missatge

A banda de l’intent de “fotografiar” aquesta presència, goso des d’aquest espai personal convidar tots els que hi són a fer-ne un ús polític, és a dir, a compartir opinions, estendre relacions, conversar amb els ciutadans i provar de deixar rastre. Potser n’hi ha que ara s’espanten i es fan enrere o, com a mínim, modifiquen els atributs de privacitat. Ho entenc. És dur estar exposat d’aquesta manera.

Però als que em vulguin llegir els convido a ser valents. Tenim un sotagovern molt participatiu a les xarxes. Hauria de ser una gran oportunitat, no la perdem per timidesa o pànic escènic. Aprofitem aquesta ocasió. El país s’ho val.

11/1/11

Quina bandera és aquesta?


Els fets

Una final de tennis a París. Juguen Söderling i Federer. De cop, el públic s’esvera. Què passa? Un home ha saltat a la pista. “Porta la gorra vermella preferida de madame Guillotine”, llegeixo. En realitat, el que du al cap aquest home és una barretina, encara que aquesta paraula no apareix enlloc.

L’escena l’he trobada a les pàgines 253 i 254 de la novel·la “Un traïdor com els nostres” ("Our Kind of Traitor"), de John Le Carré. Els protagonistes assiteixen a la final del Roland Garros i queden bocabadats quan aquest espontani salta a la posta i s’adreça al jugador suís.

Porta una bandera. Una dona creu que és la bandera d’Espanya i un home assegura que és la del Futbol Club Barcelona, però les pistes són clares: ha de ser la bandera catalana.I es tracta d'una acció de Jimmy Jump.

L'anècdota

És només una anècdota en una novel·la d’espies que descriu les actuacions de l’anomenada màfia russa però m’ha cridat l’atenció que l’autor hagi emprat aqust recurs.

Vet aquí que aquesta persona que empaita la popularitat com sigui, tot i que no s’esmenti el seu nom, ha trobat fortuna en una obra literària, menys efímera que la fama explosiva que ha obtingut amb les seves aparicions en actes esportius i en l’últim festival d’Eurovisió.

La notorietat

Aclareixo que no m’agrada aquest “saltador” professionalitzat. Em sembla algú que només busca notorietat i que en comptes de fer alguna cosa que pugui firmar interromp el que fan altres (esportistes, cantants...) per robar-los l’espai i el focus. Més aviat em sembla trist.

La causa

M’interessa més atendre els “salts” que tenen una causa: la protesta política o social, la reivindicació... Convertir un acció contestatària en una frivolitat personalista no em sembla cap mèrit.

Però no m’esperava que “saltés” al final del segon terç d’una novel·la que encara no he acabat.

No estic desvelant cap secret, el llibre s’ha publicat fa uns quants mesos i quan Xavi Ayen va entrevistar l’autor ja li va comentar aquesta qüestió.

La bandera

Però he cregut que valia la pena deixar-ne constància igualment. A l’obra Teledeum, del grup teatral Els Joglars, es proposava una situació còmica quan un capellà català mostrava la seva bandera i els altres personatges el rebien convençuts que duia l’ensenya del Congo. És a dir, que la nostra petitesa servia per alimentar un gag.

Aquesta vegada, els personatges Gail i Perry no saben ben bé si han vist la bandera espanyola o la d’un club de futbol.

Em sembla que hi ha molts catalans que no saben tampoc quina és la seva bandera, o en tenen més d’una i ja els està bé.

Potser no som gaire més que una anècdota en dues pàgines d'una novel·la d'espies.

18/11/10

Una manera de xiular: context o emocions

Personal

No sóc un seguidor dels castellers però tinc uns quants amics i un germà que s’hi apassionen de debò. O sigui que els felicito a ells i a tothom que s‘ha vist reconegut amb la declaració com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat d’aquesta tradició no gaire antiga (tinc entès que un parell de segles), nascuda en una àrea del país i estesa arreu durant la transició democràtica. L’èxit és recent, diuen que dels anys noranta.

Però no vull escriure sobre els castells humans, només he aclarit les circumstàncies personals per evitar malentesos. M’he volgut fixar en un aspecte concret de la informació. Al mitjà on treballo, per exemple, es va convertir en “la notícia més llegida” del dia. O sigui que va connectar amb el públic.

Emocionar

I aquest és el punt que m’interessa. Diria que els mitjans catalans han tendit a emocionar-se i a emocionar el públic. Obviant una mica que els castells era una de les propostes que feia Espanya. Els Estats deuen ser el responsable immaterial de relacionar-se materialment amb la Unesco.

Als mitjans hi he vist la referència al flamenc, el cant de la Sibil·la i la dieta mediterrània com una mostra d’altres béns immaterials seleccionats. Potser els mitjans francesos han destacat que el seu menjar forma part de la mateixa llista (el primer ministre ja ha tret pit en nom dels xefs) i els xinesos han parlat de l’Òpera de Pequín. És raonable, s’informa d’allò més proper.

Context

Però també deu ser convenient aportar una mica de context. Els mitjans impresos ho tenen més complicat però els digitals, gràcies als enllaços, ho resolen de seguida. M’adono que al 3cat24 sí que van incloure una hiper referència a les altres propostes acceptades. Em sembla correcte.

Per entendre que els castellers són un patrimoni cultural immaterial (cosa que és raonable celebrar) de la mateixa manera que ho és un pa d’espècies de Croàcia, unes puntaires franceses o una fira ramadera belga. El context és útil perquè ajuda a entendre de què estem parlant.

El cant de la Sibil·la, per exemple, té un context rotund: hi ha una pila de cants diversos (de Lituània, del Perú...) que han accedit al mateix rang.

Si la llista comencés per les tradicions amb més suport, la falconeria seria al capdamunt sense competidors, amb onze Estats firmant la proposta.

El context també ens
obliga a fer-nos preguntes. Per exemple, els castellers eren representats a Nairobi per dues màximes autoritats catalanes. No sé encara, però admeto que m’intriga una mica, quines autoritats representaven el pà d’espècies i les puntaires.

Curiositat pel conjunt

No sóc gens tafaner però sí fàcil d’encuriosir. Intueixo que aquesta és una de les finalitats d’aquest acte solemne, provocar que ens interessem pel patrimoni cultural immaterial. O sigui que he fet una ullada a les quaranta-sis propostes acceptades a Nairobi i comprovo que també hi ha l’acupuntura, uns lluitadors turcs que s’unten amb oli, un combat iranià inspirat en nocions religioses...

En conjunt, el patrimoni cultural immaterial ja compta amb dos-cents quaranta-cinc elements. I n’hi ha que m’han cridat molt l’atenció. Si no fossin en aquesta llista hauria ignorat la seva existència i suposo que per això els castellers i els seus seguidors poden estar contents, perquè és evident que és una finestra de difusió, encara que esquifida, perquè és probable que a cada país "premiat" els mitjans s’hagin ocupat d’emocionar el seu públic amb la tria dels èxits nacionals. El vídeo de promoció ha tingut per ara mig centenar de visionats. Aquesta dada també és part del context.

Interès pels detalls

Mirant la llista comprenc que el patrimoni cultural immaterial està format sobretot per danses, cants, accions teatrals, artesania i processons i altres manifestacions religioses, entre altres.

I n’hi ha uns quants que m’han cridat l’atenció, com ara un sistema endevinatori... Ho presento aquí perquè, a parer de la Unesco, i de la “seva gent”, són mostres tan valuoses com l’afició d’aixecar torres humanes.

Una manera de xiular de l’illa de la Gomera que s’ha introduït a l’escola pública (més ben dit: un sistema de comunicació rural basat en xiulets). Al vídeo (que
gairebé arriba als set mil visionats) s'explica.




Uns dibuixos a la sorra...




Un ritual budista...




Per fi

I no, no estic fent mofa dels castells. És clar que no. Però em veig quasi forçat a haver-ho d'aclarir perquè hi ha entorns molt susceptibles, no sé entendre per quina raó. He vist que un periodista ha estat acusat de tots els mals per esmentar el flamenc al costat dels castells. Ell mateix respon.

A mi, de debò, m'interessa parlar del que parlo aquí, sense cap altra intenció.

Si de cas, anoto que, de vegades, sota la raonable necessitat de tractar els temes de manera que s'interessi el públic local, correm el risc d'obviar el context, que ens ajuda a entendre més bé la informació. Més encara: la intenció de la Unesco era emocionar els seguidors de cadascuna d'aquestes tradicions o pretén que el món sencer hi pari atenció? Ho hem fet? O ens hem regalat una satisfacció en forma de notícia?