26/6/08

Valoració d'un cas real: acció d'intercanvi d'experiència a la CCMA

Quan vaig comentar la meva conversa amb Boris Mir vaig anunciar que aviat em referiria a una experiència interna de la CCMA. Doncs bé, avui hem donat per acabada una acció que voldria compartir amb els lectors d’aquest espai.

Acció de 'gestió del coneixement'

A principis de febrer vam engegar una acció que havíem batejat com a “JOQUESÉ” i que consistia en una trobada setmanal, de mitja hora de durada, on algú exposava una experiència professional i la compartia amb els altres companys. Es tracta d’una típica acció de “gestió del coneixement”, que no anava enfocada a la tecnologia sinó a les persones i en vaig parlar una altra vegada.

S’han fet una vintena de sessions amb ponències molt diverses: com es va fer per decidir el nom d’IcatFM, com funciona la Comissió de la Diversitat que hi ha a TVC i com ha participat en l’elaboració d’un “manual de bones pràctiques”, com el departament de Coproduccions es relaciona amb els seus col·laboradors mitjançant una newsletter que té centenars de subscriptors o com es mesuren les audiències a la ràdio. En fi, una llista de qüestions d’interès pels professionals de la CCMA que, a més, quedaven consignades en un bloc intern que tothom de l’empresa pot consultar.

Interessant però no interessa

El balanç és doble. Positiu per l’interès de les ponències, per la intel·ligència de les preguntes que formulaven els assistents i en general pel clima d’intercanvi que es volia afavorir. Però hi ha un aspecte que no ha anat tan bé. L’assistència ha sigut minoritària i, encara que no es pretenia convocar a moltes persones, quan hem estat per sota de la desena sí que ens ha semblat que no anàvem prou bé. Tot sovint hem sigut molt pocs. És significatiu, també, que a TVC l’assistència ha sigut molt més baixa que a Catalunya Ràdio.

Algú podria concloure que a TVC no hi ha interès per compartir el que s’aprèn o que la majoria dels seus professionals no tenen gaire interès a escoltar els altres. O també podria trobar com a excusa ideal el fet que tot això s’ha desenvolupat en un període de transició, mentre la gent estava més pendent de saber qui serien els nous responsables de l’empresa que no d’entendre què passava al departament del costat.

Però prefereixo fer les valoracions d’una altra manera més radical: no hem sabut atraure aquestes persones.La responsabilitat no és dels altres sinó d'aquells que vam dissenyar i posar en marxa aquesta activitat.

No atenguis les demandes sinó les necessitats

Per això hi pensava quan Boris Mir em parlava de la importància d’atendre necessitats. No ha discutit ningú que el que hem ofert no fos interessant. Però no ho necessitaven. Almenys, no era una clara necessitat directa d’ara mateix.

Vet aquí per què em sembla que val la pena explicar-ho en aquest bloc: per compartir l’experiència amb altres persones que puguin desenvolupar activitats semblants en altres organitzacions.

Encara que siguin productes elaborats, amb un bon disseny i amb una comunicació excel·lent, si no responen a una necessitat concreta (no he dit a una demanda, sinó a una necessitat) és molt difícil que trobin bona acollida.

Si puc transmetre alguna idea a qui vulgui emprendre activitats del mateix caire que sigui aquesta: no et fixis només en la qualitat del producte que presentes ni donis per descomptat que tot allò interessant acaba per interessar. Ha de respondre a una necessitat i, en tot cas, has de fer notar a la majoria que hi ha aquesta necessitat d’aprendre i compartir.

Com a comentari final sols hi vull afegir un element. Mentre discutim si adquirim eines corporatives que facilitin els intercanvis, potser no hem parat prou atenció a l’estat d’ànim. Les eines poden ser de gran ajuda però si no hi ha un clima de predisposició, si no hi ha ganes d’aprendre junts i compartir-ho, el debat sobre les eines no tindrà gaire sentit.

19/6/08

L'empresa segons Tintin

La revista de l'associació Tintincat m'ha publicat en el seu darrer número, d'aquest juny, un text sobre la visió de l'empresa que hi ha als àlbums de Tintin. He pensat que és un enfocament que a més dels 'tintinaires' podria interessar els lectors que d'aquest bloc perquè s'ajusta als assumptes que s'hi tracten.

En una ocasió vaig provar de comprendre el model d'organització que es mostra als àlbums d'Els Barrufets i no fa gaire vaig al·ludir a Benet Tallaferro. Per tant, no és tan estrany que ara li toqui el torn a Tintin. Per això presento tot seguit aquest text, amb algunes adaptacions.






D'autor a empresari

Hergé va crear un autèntica empresa que produïa una obra gairebé col·lectiva i que encara s’encarrega de la gestió dels drets de Tintin. A més, va vendre la imatge dels seus herois a diverses marques comercials. Per tant, tenia experiència personal com a empresari i establia relacions amb altres empreses. Tot i això, el món de l’empresa es troba poc representat als àlbums del reporter i gairebé sempre hi és observat amb una visió negativa.

Tintin té un contacte escàs amb l’entorn empresarial. Amb ell, observem el rodatge d’una productora de cinema, comandat pel que serà l’antagonista principal (Els cigars del faraó); el music hall entre bambolines (Les set boles de cristall) o un hangar ocult en un terreny amb porter on revenedors d’avions emmagatzemen els seus “mosquits” (Stoc de coc). Amb prou feines.

Projecte i complexitat

L’organització més completa que observem és un emplaçament secret i molt ben protegit on es prepara el viatge cap a la lluna. És amb una visió general nocturna d’aquest indret que comença Hem caminat damunt la lluna.

Per fi hi ha un equip directiu força complet en una organització complexa que compta amb normes de seguretat i equips especialitzats, divisió de l’espai i rètols indicatius i un ús rellevant de la tecnologia (vinyeta 15B2).

El màxim responsable n’és el senyor Baxter, director general de la factoria. Bàxter és un cas excepcional d’executiu correcte que fa la seva feina, encara que sovint li tremoli la capacitat de decisió i depengui de la convicció del protagonista.

A més, hi ha un pla molt clar: fabricar un coet, anar a la lluna, recollir mostres i tornar-ne amb més coneixement científic. Per reblar el clau, a la pàgina 35 se’ns ofereix la síntesi d’aquest projecte: el disseny de la nau espacial com un esquema d’enginyers.

Però fora dels dos àlbums sobre la missió a l’espai, les referències al management són molt minses.

En una paret del despatx del malvat Tom Hatec (Tintin a Amèrica) hi ha una gràfica, ascendent, que evidencia els beneficis dels gàngsters nord-americans (vinyeta 55C1). La gràfica és descendent quan es repeteix el recurs en el despatx d’un negoci anònim on un directiu exposa al periodista la situació energètica mundial (Tintin al país de l’or negre). I trobem un exemple de gestió, per dir-ne d’alguna manera, quan Bazaroff dicta una carta a la secretària mentre vola en un avió privat de Sanfacción a Los Dopicos (L'orella escapçada).

Negocis i truites


En realitat, la idea de management que s’obté dels àlbums de Tintin és molt simple. La representa molt bé el capità Haddock, que es redimeix de la seva condició de cap sense autoritat a causa de l’alcoholisme (El cranc de les pinces d’or) i es torna l’autèntic responsable de la nau (a L’estel misteriós, El tresor de Rackham el Roig o Stoc de coc).

Dirigir equival a donar instruccions com ho fa un capità de barco que compta amb una tripulació poc preparada o en tot cas incapaç d’assumir el comandament, condemnada a aquesta funció subordinada. Els caps se solen comportar com un capatàs, que, lluny de delegar funcions, supervisen de molt a prop tots els moviments. Així ho fa Carreidas amb Spalding i els altres empleats (Vol 714 a Sidney).

Quan Tintin accedeix al lloc de mà dreta del general Acazar (L’orella...) no hi dura gaire, l’expulsen perquè no ha comprès com funciona, segons Hergé, el món dels negocis. Quan es nega a acceptar un suborn per iniciar una guerra a causa del petroli és perquè el seu idealisme topa amb les exigències del càrrec i així ens dóna una lliçó als lectors. L’actitud correcta no permet de participar en un entorn on la màxima és la que exposa sense embuts R.W. Xiclet: no es pot fer una truita sense trencar els ous.

Tintin exerceix el lideratge del grup en moltes ocasions, com quan impulsa l’expedició al Tibet. Però la seva determinació no és la d’un cap que lidera un equip sinó la d’algú empès per una visió personal. Els seus models s’acosten més al militar o al polític.

El senyor Bàxter l’acull al projecte lunar com el representant d’una joventut generosa i emprenedora però, com a emprenedor, Tintin no s’assembla a cap home de negocis. Refusa el percentatge que Alcazar li ofereix després de la victòria dels seus “pícaros” i no accepta una mostra dels tresors dels inques com a recompensa al silenci.

El capital neix a l’infern...

Aquest rebuig al diner té a veure amb un concepte que impregna les seves aventures: les fortunes solen tenir un origen improcedent.

La riquesa d’Omar Ben Salat es deu al tràfic d’estupefaents (El cranc...). Bazaroff es permet el luxe d’un avió privat perquè ven armes (L’orella...). Lazlo Carreidas confessa davant al doctor Kroll que va començar robant els diners de sa germana (Vol 714...). I Rastapopoulos, sota l’efecte del mateix sèrum de la veritat, es disputa el premi a la maldat perquè es va iniciar en els negocis deixant la família a la misèria. A la llista de personatges hi trobaríem altres exemples.

...o té justificació aristocràtica

Els més rics s’han fet rics de manera fraudulenta. No és possible el benefici sense pecat. Amb una sola excepció: quan la titularitat de la riquesa arriba des de lluny, quan està justificada per la història.

Així, se’ns presenta el bon terratinent José Murillo, que acull el protagonista en una plantació de l’Amèrica del Sud i, de forma modèlica, el seu amic Arxibald Haddock. La seva riquesa s’origina en un tresor que, de fet, havia estat possessió d’un avantpassat. És una mena d’herència que arriba amb retard. No hi ha uns guanys obtinguts sinó la conservació d’uns béns familiars.

Aquesta justificació del capital amb criteris aristocràtics s’adequa molt bé al tracte favorable que reben algunes autoritats perennes, també heretades, com algunes formes de monarquia (un emir, un rei) o de representació religiosa (el missioner de Tintin al Congo). Ell mateix, accedeix al control d’un poblat i els seus veïns gràcies a l’enginy de l’home occidental, superior a la ineptitud africana o a l’abnegació asiàtica segons s’interpreta a les històries de Tintin.

Per tant, l’autoritat i el capital només són acceptables amb un passat que ho justifiqui i en la resta de casos es pot afirmar sense manies que el capital prové de l’infern. Fixem-nos, sinó, en el caràcter dels personatges que ostenten el paper d’executius o 'homes de negocis'.

Malvats homes de negocis

Els propietaris sense nom d’una fàbrica de conserves de carn estan embolicats amb els gàngsters de Xicago.

W.R. Gibbons, de qui ho sabem tot gràcies a la seva targeta, en un recurs que es repetirà, representa la Steel Company i està en conxorxa amb el cap de policia de la concessió internacional de Shangai, el corrupte Dawson, i altres rics perversos decidits a fer trontollar l’equilibri mundial per guanyar més diners.

El banquer Bohlwinkel (amb aquest segon nom per superar els tics antisemites de l’original) fa tota mena de tripijocs i arriba a l’extrem de pervertir l’honor dels mariners, que acudeixen sempre a socórrer un naufragi, per obtenir el nou metall descobert a l’aeròlit provinent d’un estel misteriós.

R.W. Xiclet, de la General American Oil, proposa a Tintin que s’annexioni una part de Nuevo Rico a canvi d’un suborn sucós per obtenir terrenys petrolífers. Basil Bazaroff representa la Vicking Arms i s’encarrega de vendre vehicles i artilleria.

El professor Smith, que és el doctor Müller, representa una societat sense nom que vol la concessió de terrenys petroliers a l’emirat del pare d’Abdallah.

A més, aquest model d’empresari afegeix a la seva maldat l’afany de tenir abast global. Tots els grans negocis són corporacions que operen en sectors diversos. El trampós Carreidas controla llanes, petrolis, electrònica i els refrescos Sani-Cola. Omar Ben Salat té un palau magnífic, cavalls, autos, un avió i és un comerciant que opera des del Marroc i amaga sota una xarxa de distribució de llaunes de cranc un entramat de contraban d’opi molt beneficiós.

La negativa de la Golden Oil a carregar de fuel el Sírius permet una altra al·lusió a aquesta idea d’empresa global. La Golden Oil pertany a la banca Bohlwinkel. La visió d’aquests vincles s’aclareix quan l’exposa el capità Chester als seus amics (L'estel..., vinyeta 30 B1).

Anotem que moltes de les trifulgues d’abast mundial tenen a veure amb l’economia del petroli. Tant a Amèrica com a l’Orient Mitjà.

Processos de producció destructius

Sempre en aquesta perspectiva, Tintin també presenta el procés productiu com una perversió alienadora de conseqüències nefastes.

El millor exemple d’un procés de canvi no té a veure amb l’empresa sinó amb l’urbanisme i el trobem a les famosos vinyetes de la pàgina 29 de Tintin a Amèrica, quan, gràcies al petroli, una altra vegada, un campament dels indis es converteix en un tres i no res en una ciutat amb molt de trànsit. El canvi és massa accelerat i no és just (en aquest cas pels indis, que s’ho han malvenut a un desaprensius, que són els inversors).

Al mateix àlbum hi veiem els engranatges poderosos d’una fàbrica de menjar en conserves que recorden la mirada de Charles Chaplin el 1936.

Durant la recerca del tresor de Rackham el Roig, els germans Dupond i Dupont manxen per aportar oxigen a l’escafandre i quan van a reposar a una masia acaben fent els mateixos gestos monòtons en una màquina d’esmicolar civada.

El procés de producció hi és vist, per tant, com un càstig on el treball no és una oportunitat de realització personal sinó un dolor que s’ha de suportar (ell mateix es va dibuixar encadenat al seu èxit i esclavitzat pels seus personatges).

La prova que confirma aquesta mirada pessimista sobre els processos industrials la proporciona una comparació evident entre els dos costats del teló d’acer.

Quan viatja 'al país dels soviets', Tintin ens descobreix que l’èxit de la planificació és una falsedat. En una vinyeta veiem un propagandista del règim que ensenya a comunistes anglesos com les fàbriques funcionen a ple rendiment, “al contrari del què succeeix als països burgesos” (pàgina 25). A les vinyetes següents, el jove belga descobreix que el fum que surt de les xemeneies prové de la llenya que cremen a l’interior d’uns decorats on el soroll fabril es provoca amb trucatges teatrals.

En la seva visita als Estats Units, trobem una altra fàbrica (pàgina 53), on entendrem el procés de transformació de les matèries primeres amb dues vinyetes que reflecteixen una visió simplista dels inputs (una vaca) i els outputs (llaunes de corned beef).

Un dels malvats fa caure Tintin entre els engranatges que trituren la carn però se salva... perquè ha començat una vaga.

Els dos àmbits dominadors aleshores, el capitalista i el comunista, coincideixen en sistemes de producció inhumans que, a més, són ineficients. La desconfiança cap a la producció seriada i la industrialització és absoluta, encara que els estudis Hergé acabessin per assemblar-se a aquest entorn tan criticat.

Visió personal

Com a conclusió es podria assegurar que a Tintin hi ha una visió negativa dels negocis, amb un rerefons antisemita, que associa els guanys al delicte i només aprova el capital heretat. El treball hi és presentat com un acte esclavitzant, el procés de producció és destructiu, el canvi s’esdevé massa de pressa i té efectes perniciosos i el comandament només té sentit com l’exercici d’una autoritat indiscutible (capita de barco, rei de Sildàvia...).

El caràcter emprenedor de l’heroi no es mou per generar riquesa o redistribuir-la sinó per valors idealistes com ara l’amistat o la justícia, entesos a la seva manera, és clar.

Tot plegat podria semblar contradictori amb les posicions conservadores de l’autor però adquireix molt de sentit si se situa en un idealisme catòlic que, en aquestes qüestions, s’oposa als conceptes sorgits de la moral protestant.

16/6/08

D'Esplugues a Boston

Els imants es mouen

El nou edifici Imagina, projecte impulsat per Mediapro, es troba a la zona que serà el centre urbà de la tecnologia i la comunicació i a on haurien d’acudir les empreses que vulguin aprofitar el primer parc autèntic que es fa a Barcelona.

Si algú es pregunta si quan dic totes també vull dir l’empresa on treballo, respondré que no sóc ningú per opinar sobre aquesta matèria però que em sembla d’interès prendre nota del canvi: l’edifici de TVC podia actuar d’imant però ara hi ha un altre imant que sembla que serà prou potent i es troba a l’altre extrem de la ciutat.

Ara bé, mentrestant, l’antic edifici Imagina a Esplugues de Llobregat, que no té res d'antic, encara representa un contrast molt peculiar en una zona del sector secundari. Entre magatzems i indústries del ferro i la manufactura, allà on s’alçava la Corberó, hi ha un centre concebut com un espai obert on s’hi apleguen empreses tecnològiques com Interactiva o Activa Multimèdia a més d’empreses de la comunicació, que se senten còmodes en uns instal·lacions pensades per la seva professió. TD8 i La Sexta són alguns dels llogaters.

En aquest mateix edifici hi ha ara mateix els serveis informàtics de la CCMA i és allà on els representants d’IBM-Sowre van fer la presentació de la seva eina Lotus Connections.

A la sessió anterior Luis Suárez ens havia fet una introducció més contextual i l’altre dia vam tenir l’ocasió de veure una demo i començar a entendre quin paper podria assumir un paquet com aquest.

Qui recordi el debat que va suscitar l’apunt sobre l’anterior reunió pot suposar en quin estat ens vam trobar: molt d’interès per comprendre com funciona, un cert neguit pel que pugui comportar i una passió oberta per avançar en la direcció de compartir el que aprenem, amb les eines que sigui.

Però abans de desvelar més detalls, deixem Esplugues per anar a la costa est dels Estats Units.

Havia dit que no podria asistir a la conferència Enterprise 2.0 que es va convocar a la capital de Massachusetts però que miraria de saber què s’hi havia dit.

Per què falla

Euan Semple, a qui vaig escoltar a Hannover, va explicar a Boston per què a moltes empreses els projectes vinculats al canvi no tenen prou èxit. El resum seria aquest:

- Massa importància a la tecnologia

- Costa entendre que permetre a la gent viure en connexió amb l’entorn té conseqüències que cal assumir

- Se sol demanar eifciència en el negoci sense veure que aquest canvi també afecta a la noció d’eficiència en el negoci

- Les pressions dels serveis informàtics

- La falta de paciència

- No comprendre que a l’hora de la veritat no hi ha empreses 2.0 sinó persones que viuen d’una altra manera.

Empreses? Persones!

Semple va ser responsable de gestió del coneixement a la BBC de manera que la seva opinió em sol interessar. Per això subratllo aquest últim punt i el copio com l'ha expressat ell mateix:

“It is not companies who do Enterprise 2.0 it is individuals”

Hi ha un cert acord unànime sobre aquest enfocament quan es tracta de persones que desenvolupen activitats de gestió del coneixement, en una certa coincidència amb els més tecnòlegs, els pioners, i amb els emprenedors. He vist un comentari interessant d’algú que representa aquest darrer grup. John Newton feia aquesta observació, al seu bloc:

"Some people believe that Enterprise 2.0, like Web 2.0, must be delivered as a whole hosted platform on the internet in order to be Enterprise 2.0. For some people this is absolutely true, but a majority still look to keep this information under enterprise control for bandwidth and security reasons."

Vet aquí la mena de conversa que manteníem en aquest bloc.

Fa falta una eina que proveeixi l’organització o hem d’ajudar tothom a disposar de les seves eines personals i trobar la manera “natural” d’enllaçar-nos? No som els únics que en parlem.

La connexió millora connectant

Hi ha dos detalls més de la reunió d’Esplugues que val la pena destacar.

El primer és que tots enteníem que no estàvem parlant de tecnologia sinó d’una oportunitat per millorar la connexió entre les persones. Aquest punt de vista és clau.

El segon és que els serveis informàtics de la CCMA van estar d’acord que una presentació com aquesta havia d’implicar professionals de procedència diversa. Una desena de persones de totes les empreses van fer preguntes i van participar després en una reunió interna, sense els possibles proveïdors, on vam fer una valoració positiva dels avantatges que podria representar sempre que es compleixin uns requisits. Ara estem discutint quines creiem que són aquestes exigències mínimes però hi ha un cert acord: si això ens ajuda a avançar, no serem dogmàtics a favor de les eines de cadascú, que seguirem afavorint.

És possible que no anem tan desencaminats.

Repàs al prestatge d'ofertes

Un altres dels assistents a la conferència de Boston va ser Emanuele Quintarelli, que també vaig conèixer a Hannover i que es va sorprendre que la immensa majoria dels assistents fossin dels Estats Units. Potser per això ell mateix ha convocat per d’aquí poc la trobada de Varese.

Quintarelli opina al seu bloc que la plataforma Sharepoint de Microsoft es troba molt verda i inadaptada a les nocions de l’empresa 2.0, encara que li augura recorregut a causa de la seva omnipresència, i valora la competència amb el mateix to crític: “Così come Google, Microsoft ha fatto una pessima figura durante l'intera conferenza”.

Segons Quintarelli, si en comptes de concentrar l’esforç a afavorir un ús cada vegada més intens de les eines personals de comunicació es prefereix adquirir un paquet d’eines per adaptar a una organització, la millor opció és ara com ara la combinació de QuickR i Lotus Connections d’IBM, encara que en critica la fragilitat del seu wiki i els costos, que considera molt elevats: “IBM ha continuato a mostrare Connections e Quickr e possiede al momento la migliore soluzione Enterprise 2.0 sul mercato”.

Abans que el seguim a corre-cuita, observem que després d'aquest elogi no descarta que calgui tenir en compte altres propostes que provenen d’empreses més petites però també, potser, més àgils, com ara Socialtext, Connectbeam o Newsgator.

Els jardiners i la paella

Ja es veurà com acaba però més enllà de la decisió final m’interessa destacar el procés. Ara ja hi ha una trentena de persones de la CCMA que reflexionem sobre la conveniència o no d’adoptar aquestes eines en una organització que sap que per liderar el sector no n’hi ha prou de tenir o no audiència al primer canal, també es tracta d’adoptar els canvis necessaris per ser millors.

Si ho he llegit bé, un dels pares del terme Enterprise 2.0, el professor Andrew McAfee, sosté que la incidència de la tecnologia per força representa un canvi en les nocions tradicionals de management i jerarquia, recorda els beneficis en termes de comunicació de coneixement i experiència i la conveniència que els entorns digitals estiguin en bon estat, és a dir, d’usabilitat adequada: "The need for 'gardeners' or 'curators' who keep the digital environments tidy and usable over time".

Els nostres "gardeners" (segur que als informàtics de la casa els farà gràcia que a partir d’ara els anomenem jardiners) fan passos molt importants.

Ara sols cal esperar que no ens oblidem de tot el que això implica. Si ho hagués de dir en termes de política podria afirmar que no es creguin que ens conformarem amb un canvi de govern, aspirem al canvi de règim.

En termes més simples, per seguir la meva àvia Neus, m'atreveixo a llançar aquest missatge, a dins i a fora: que no se’ns passi l’arròs perquè llavors no val res.

12/6/08

Una experiència: conèixer algú que "tothom" coneix

Sempre que aprenc coses tinc la sensació de qui inventa la sopa d’all. Vull dir que quan ets conscient que has après perceps una certa il·luminació molt estimulant però al mateix temps proves d’apaivagar l’entusiasme, perquè l’experiència serveix d’alguna cosa, no fos cas que t’acabessis sorprenent perquè ha sortit el sol.

Amics dels amics

Aquesta contradicció és més exagerada si es tracta d’algun assumpte en què no hi entens ni un borrall. Això m’ha passat avui quan, per fi, he tingut l’ocasió de conèixer Boris Mir, fins ara només un “conegut virtual”, gràcies als suggeriments d’un amic de sempre i d’un amic recent.

A l’entorn educatiu tothom o gairebé deu conèixer aquest professor de música que viu dedicat a la pedagogia amb tanta intensitat que és difícil treure’l de les aules.

Una conversa? L'índex!

Com que no teníem gaire temps, ha sigut com si volguéssim deixar escrit l’índex de les qüestions que podríem tractar en les pròximes cent converses. Ho anoto aquí, sobretot, per no oblidar-me’n.

Em sembla que a la llista hi hauria:

- el model d’escola que tots tenim al cap i el model que és possible de construir

- la conveniència de centrar-se en l’aprenentatge i no en les altres funcions que l’escolarització també compleix i que segurament haurà de seguir complint

- la decisió que planificar és rellevant i que hi ha objectius que demanen temps

- la necessitat de llegir llibres a més de veure blocs en diagonal

- la importància de la formació dels formadors

- la possibilitat real d’acordar amb aquells agents de la societat que estan en condicions de fer-ho la creació de materials pedagògics

- una manera de posar les eines al servei de les persones, fent-les anar, que és com se n’aprèn

- la convicció que s’han d’atendre necessitats per ajudar a descobrir les possibilitats d’aquestes eines, entre altres coses que em descuido.

Sobre aquest últim punt de "les necessitats" n’hauré de parlar aviat perquè en Boris m’ha fet veure algunes raons de l’èxit limitat d’un projecte que hem posat en marxa durant tres mesos a la CCMA. Però no en parlaré fins que passin dues setmanes.

De manera que no he dit quasi res, només he fet un llistat que no pot resumir la conversa sincera que hem tingut i he admès que m’ha ajudat a entendre una situació que encara no vull comentar. No és gaire.

Acudir a la font

Però no m’amoïna perquè si algú que llegeix això no coneix Boris Mir no és en aquest bloc on ha de posar l’atenció sinó al seu lloc a la xarxa, des d’on comparteix els seus projectes. Anar a la font original sempre és una bona idea. Molt més si en raja tant de coneixement.

Escriu en castellà La mirada pedagógica, impulsa grups virtuals de professionals de l’educació i empeny amb altres el projecte Escola 2018, una proposta ambiciosa que per ara consisteix en la contribució col·lectiva des de visions personals. O sigui que no cal que en digui res més. En Boris hi és, se’l troba i l’única novetat que aporto és personal: avui ens hem vist i hem parlat tres hores.




Hi ha dies que et sents satisfet d’alguna cosa que has escrit, que has compartit o que has llegit. I n’hi ha que estàs content d’haver conegut algú. Avui és un d’aquests dies. M’ha agradat deixar-ne constància i si hi havia algun lector que no en sabés res ara ja sabrà on se’l pot llegir.

10/6/08

Tribut a les dades

Quan estudiava Humanitats m’agradaven la majoria de les assignatures. Però n’hi havia una que em va sorprendre més que les altres. Els meus prejudicis i la meva inexperiència amb els números van provocar que l’estadística se m’aparegués com una maledicció.

Després, a causa de la feina, em va tocar com a mínim intentar entendre els paquets de dades, creure'm que podia interpretar els retrats que se’n desprenien i provar d'observar-hi tendències.

No em considero un fanàtic de les dades però admeto que m’interessen, sobretot si es presenten amb certa gràcia, detall menys freqüent.

He triat aquesta fotografia, on es veuen les regadores que esperen, a la porta d'un cementiri, l'arribada dels visitants, perquè em sembla que pot representar un paquet de dades per interpretar i perquè em recorda una estada breu a París.

La TDT s'estén

El repàs de les dades oficials, per exemple, fa possible que tots aquells que sosteníem que la televisió digital terrestre tenia recorregut, malgrat l’empenta formidable de la televisió per internet i l'èxit de les adaptacions a la xarxa de la televisió convencional, comprovem que no anàvem desencaminats.

Pel que he vist, mentre les llars catalanes amb TDT eren el 3,9% l’any 2005, en els resultats del 2007 ja representaven el 24,5%. A cada renovació del parc de televisors domèstics hi ha un increment perquè els nous aparells incorporen de sèrie aquesta modalitat. Sense serveis interactius, és veritat, però amb accés a tots els canals i només això ja hauria d’incidir en l’estratègia multicanal de les empreses de comunicació.

Aquest era el discurs de fa dos anys i aquestes són les dades de què es disposa. Sembla clara la ruta que s’ha de seguir per dotar de caràcter, de marca pròpia i contingut distintiu, tots els canals que TVC pot emetre.

Verificació del canvi?

És veritat que esgrimir les dades no és suficient. Depèn de qui les interpreta i de com les vol llegir perquè siguin rellegides. Però hi ha obvietats que sabem entendre fins i tot els que temíem l’assignatura d’estadística. Com ara el descens continuat de l’exhibició cinematogràfica, la multiplicació quasi per dos de l’accés a la banda ampla o la verificació que la informació més abundant a la televisió pública correspon als esports.

M’he volgut fixar en les dades perquè de tant en tant m’agrada visitar les pàgines web de l’idescat, per esbrinar si de veritat augmenta l'ús de les TIC a les llars del país i si és veritat que hi ha un cert estancament en l'entorn de l'empresa. I sembla que la resposta és sempre que sí.

En veu alta

En una d'aquestes visites vaig aprendre que hi ha un Dia de l’Estadística i que se celebra aquesta setmana. I m'ha semblat que devia a l'assignatura d'aquells anys un cert reconeixement públic.

TAMBÉ POTS LLEGIR:

He posat l'etiqueta "dades" a un apunt sobre el correu electrònic a la CCMA i a un altre sobre "el món tal com és".

3/6/08

Anar-hi, aprendre-hi i compartir-ho

Hi he anat

Assistir a conferències, seminaris i altres trobades pot tenir molt de sentit si s’hi arriba amb moltes ganes d’aprendre i se’n surt amb la voluntat de compartir. Això és el que he provat de posar en pràctica quan hi ha hagut l’oportunitat d’escoltar algunes persones que han vingut a l’empresa on treballo i també quan he tingut la sort d’anar a la trobada Enterprise 2.0 de Hannover, les sessions de LeWeb3 de París o de participar a la Catosfera i acudir al Broadcat.

No hi puc anar

Aquest mes de juny hi ha una trobada amb un programa molt interessant a la ciutat de Boston.
No hi seré, però confio que n'estaré al cas perquè altres persones que hi vagin tindran la mateixa vocació de compartir que acabo d’esmentar.

No aniré tampoc a l’encontre de finals de mes a Varese i que impulsa, entre d’altres, Emanuele Quintarelli.

Però sí que ho farà una persona de la nostra organització i estic segur que quan torni ens ho explicarà.

En principi hi aniré

De moment, sí que estic inscrit per anar, amb altres persones de la CCMA, a iFest, l’acte que infonomia prepara per obrir el juliol i que és una reinvenció de Renacer (hi vaig ser el 2006 i hi vaig conèixer persones que ja són amics).

M'agradaria anar-hi

I també tinc la intenció, si no canvia res abans de la tardor, de seguir el curs Sociedad red que ha preparat el Centre Ernest Lluch pel mes d'octubre. La llista de ponents és molt interessant i ja tenen obertes uns inscripcions gens abusives. També han obert un grup per qui vulgui estar al dia des de facebook.

Ho he explicat aquí per si hi ha algú a qui tot això li faci servei. Com sempre.

2/6/08

Biblioteca de les "bones obres"

Aviat farà un any que em vaig referir a la decisió d’una biblioteca universitària de posar a l’abast una col·lecció de jazz. El mateix centre, segons que em fa saber en Miquel Codina, incorpora ara un paquet de “serveis 2.0”, mitjançant el seu lloc web.

No ho explico només perquè m’he compromès aquí a prendre apunts pel panorama del canvi que miro de contribuir a redactar, ni tan sols perquè l’esforç d’aquesta biblioteca sigui un símptoma del desig d’actualització dels serveis públics, sinó com un altre exemple d’allò que podem fer quan volem actuar dins d’una xarxa.

Vaig donar a conèixer l'adreça des de twitter i com que hi va haver respostes vaig entendre que havia de posar en contacte la bibliotecària gamoia, que tenia ganes d’opinar, i la persona que ho ha impulsat. En aquest cas he fet servir una eina que sovint és criticada però que em sembla encara eficaç en moltes situacions: el correu electrònic.

L’expressió “bona obra” ja ha quedat molt enrera, associada a una pràctica catòlica que l'escoltisme promovia i, pels que en llegien els àlbums, a un personatge del còmic que va trobar al país un cert ressò.

Ara mateix no estic segur si he embolicat dues persones en una relació no desitjada o si els he fet algun servei. Però no em fa res dir que he acceptat el risc de grat i que, de moment, no me n’avergonyeixo.

Sé amb certesa que altres persones fan el mateix. Posar altres persones en contacte, enviar informacions d'interès, compartir el que aprenem... és part del dia a dia a la xarxa. Entre tots apilem una biblioteca de les “bones obres” que ens ajuden a entendre’ns més bé i ens fan ser millors.