Entrepans d'alumini, impressores sense plom, doneu-nos la TDT d'avui

Des d’aquest migdia l’apagada analògica ja és un fet. Una tecnologia en substitueix una altra.

El relleu no és natural sinó que té l’impuls de l’administració. Tots els descreguts que sostenen que el mercat es regula sol, sense que hi faci falta cap intervenció moderadora (després d’aquesta crisi les veus més radicals ja no parlen amb tanta arrogància) tenen una altra prova que si bé és veritat que les lleis del temps condueixen aquests canvis també ho és que de tant en tant fa falta un impuls decidit.

Algú creu que el mercat petrolier, pel seu compte, avançaria en el disseny de vehicles elèctrics, sense incentius i empenta pública?

Quan es produeixen aquestes substitucions d’abast ampli, amb suport legal, sol haver-hi queixes però a mig termini els ciutadans tendim a fer les assumpcions correctores.

Quan l’euro va entrar en vigor, el dia 1 de gener de l’any 2002 (abans d’ahir), ens va semblar que no ens hi acostumaríem mai però ara no ens recordem gaire de la pesseta.

Els últims sense plom

Quan la gasolina sense plom va substituir l’altra gasolina, la vermella, (una altra imposició pública, davant les proves científiques sobre els danys a la salut que provocava la utilització del plom per millorar l’octanatge) també hi va haver un cert debat i se solien destacar més els inconvenients d’un canvi que els avantatges d’allò nou en relació a allò vell.

Espanya, Itàlia i Grècia van tancar el procés el 2002, dos anys després que la resta de països europeus, i van demostrar d’aquesta manera que l’estil llatí sempre necessita moratòries. Per mandra? Per falta de rigor? Per desídia?

Aquesta vegada, almenys, no som a la cua. Aquest dimecres, el país de Gal·les farà la seva apagada analògica i serà el primer territori britànic que assoleix l’objectiu.

En tot cas, es tracta d’una substitució simple. Un model tecnològic de transmissió del senyal en relleva un altre. Però el model segueix igual. Després de tot, la TDT és televisió digital, sí, però també és terrestre. Com la que ja teníem.

El paper resisteix

Hi ha canvis més sofisticats.

Canviar el paper pels bits serà una mica més difícil. Encara hi ha molts ciutadans que de debò creuen que el paper té mil avantatges. En realitat, són una immensa majoria. Ho dic en tercera persona perquè no me'n sento part, a mi ja em sembla que defensar el paper és el mateix que si avui insistíssim en la utilitat del papirus o com si algú volgués que el transport públic es basés en la força animal.

És clar que seguirem consumint amb plaer el llibre vell, la peça de bibliòfil. I per Sant Medir, al barri de la meva infantesa, els cavalls surten al carrer. Però els altres dies, per sort, ens movem amb el metro, oi?

Fa pocs dies, a casa vam comprar una impressora, una multifunció d’aquestes. L’altra s’havia mort.

Va ser aleshores quan em vaig adonar que fa anys que no la faig servir gairebé mai. Només els alumnes en edat escolar la necessiten i em pregunto per què en comptes de demanar-los que portin els treballs impresos no els proposen que els portin en un d’aquests ginys d’emmagatzemament. No ho entenc.

L'entrepà i els treballs escolars

A la mateixa escola on els demanen còpies impreses exigeixen als pares que els nens portin l’esmorzar sense paper d’alumini, obligació que complim sense rondinar, al contrari, il·lusionats de poder contribuir (tot i no acabar-ho d'entendre). Però, per quina raó el paper sí que es pot malgastar?

M’adono també que a la feina veig molts companys que imprimeixen els teletips. Amb aquesta impressora que he fotografiat. I no ho entenc.

Quan vaig començar a escriure de periodista ens passaven els teletips amb paper fi d’aquell i el nostre somni era tenir-los en un ordinador (en realitat, començàvem a tenir els primers ordinadors).

Per què tenim impressora a la redacció si no hem de fer treballs escolars? La podríem embolicar amb paper d'alumini.

Janquim al mòbil: una demo per aprendre

La imatge mostra una demo d'aplicació per a mòbil amb "continguts janquim". No publicaré l'aplicació perquè té un cost que no vull assumir i també perquè no em sembla que el que provo de compartir a la xarxa tingui prou interès com per fer un altre pas comunicatiu.

Si és així, per què he fet la demo?

Per unes quantes raons que diria que sí que té sentit exposar aquí.

Per aprendre més bé la diferència entre una app nativa i una altra basada en el web

Els serveis públics que ofereixen només aplicacions via web limiten el seu servei. Està bé adaptar-lo a la visualització de mòbil però val la pena anar més enllà i concebre'l per a usuaris mòbils (els usuaris, no tan sols l'aparell).

Una aplicació web, després de tot, és una adaptació del web al format del mòbil. S'ha de fer servir llenguatge de programació però ja hi ha "kits" que ho posen més fàcil, com per exemple aquest (entre altres clients, l'han fet servir entitats amb pressupost i capacitat de relacions com els propietaris de la marca Tintin).

Per comprendre les limitacions

Aquest servei d'AppMakr només proporciona ara com ara l'opció d'una aplicació basada en l'agregació de continguts on t'hi pots subscriure (feed). És una oferta que sobretot pot satisfer petites empreses que volen tenir més presència. També agrada a professionals de la comunicació amb molts seguidors arreu del món, com Guy Kawasaky, i han trobat que era suficient per distribuir els seus continguts.

Per reflexionar sobre els costos de la presència a internet

Per a mi el preu és desmesurat, però no ho és per a empreses i no ho hauria de ser per al sector públic quan es tracta de serveis que de debò valgui la pena traslladar al mòbil. És clar que l'expressió "valdre la pena" és del tot subjectiva.

De debò que val la pena el cost que sí que assumeixo per tenir un domini i allotjar-hi un web d'autoconstrucció? (En tot cas, fer anar iWeb i Fetch també em va servir per aprendre moltes coses i, com sempre, per confirmar les meves limitacions).

Per provar una de les eines que ofereixen aquest resultat

N'hi ha moltes. Des de les que reben la teva idea i l'elaboren fins als que permeten una ràpida creació online, com el servei que he provat. De moment són solucions amb costos elevats per a l'ego personal però tinc la sensaciò que a partir d'ara el preu baixarà.

També he vist que hi haurà la possibilitat de crear apps més sofisticades amb un procediment semblant al dels blogs, que ens ha permès crear un mitjà a persones que no ternim coneixements llenguatges de programació gràcies a una idea tan simple com formidable: el que veus a la pantalla és el que hi ha (WYSIWYG).

Les últimes novetats s'han presentat fa pocs dies a Califòrnia i han merescut comentaris en mitjans especialitzats que anticipen un ús més ampli d'aquests serveis.

Si de veritat aquests serveis s'estenen, la creació d'aplicacions es podria "democratitzar", i faig servir aquest verb amb el significat que expressa quan ens referim a la universalització de l'accés a eines que permeten participar de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Molt aviat (abril) hi haurà disponibles serveis per obtenir una aplicació amb costos molt baixos (aplicacions web, això sí) i opció a costos més elevats (per a les aplicacions natives).

Per entendre més bé aquesta oferta que s'adreça a empreses i altres organitzacions però també a les persones

És un sector que no pot fer gaire que s'ha posat a caminar. No fa més de dos anys que és possible crear aplicacions i incorporar-les als magatzems de venda d'Apple, per exemple. Però sembla que hi hagi molta activitat.

Segur que també hi ha empreses catalanes i espanyoles que s'hi dediquen. Qui són? Les hauria de conèixer (se suposa que faig de periodista, oi?), hauria de saber quins clients tenen, observar si el país ha parat atenció a aquest paisatge, comprovar si té incidència econòmica, si les aplicacions donen feina i servei.

Seria una llàstima que, ara que sembla clar que els mòbils són l'eina dels pròxims anys, també aquí siguem dependents, anem a remolc i no ens atrevim a innovar.

Si comprovés que el mercat té escletxes, qui sap, encara em podria passar pel cap una mala idea. Però estic convençut que ja hi ha equips que hi treballen, el que passa és que no els conec perquè encara no els sabut buscar prou bé (en realitat, de moment m'he aturat a observar l'oferta que parla en anglès).

Per reflexionar sobre els continguts propis

Quan t'aboques a una aplicació basada en continguts propis és una oportunitat per repensar què fas. De tota la comunicació que poses a internet, quina creus que de debò val la pena que sigui agregada en una aplicació?

També t'ajuda a entendre que el que ofereixes no és gaire útil. De seguida t'exclames: i qui voldrà una aplicació per veure els teus continguts?

Però potser fa uns quants anys m'hauria preguntat: i qui voldrà llegir un blog on comparteixo el que aprenc?

A més, és útil per controlar detalls que no solen merèixer gaire estona, almenys per algú que no es dedica al disseny ni al màrqueting. Coses com ara: Com seria la icona? Tinc un color corporatiu i una tipografia corporativa?

Si t'hi poses, amplies el qüestionari: Cadascuna de les meves aportacions a la xarxa és complementària de les altres? Estic construint un contingut coherent o només sumo activitats diverses? (és això segon, per descomptat).

Per curiositat

També, és clar, he actuat empès per l'ego. Per la tafaneria de veure "com quedaria" una aplicació basada en la subscripció als meus continguts. Per saber com seria el que no és. I per saber millor com sóc, perquè acarar una demo com aquesta és un exercici interessant que t'ajuda a entendre't millor.

Si algú més té curiositat pot visitar la demo de la "app janquim", aquesta aplicació que no existirà. N'hi ha prou de clicar-hi al damunt i després es pot fer funcionar. Sense mòbil i sense dits. Amb el cursor damunt d'un simulador.

Qualsevol opinió serà un bon final del procés: el "test" de les persones que alguna vegada s'han interessat pels continguts que exposo.

Provant d'entendre el congrés mundial de mòbils

Mirades complementàries

La setmana passada tres redactors del 3cat24 vam cobrir el Mobile World Congress que es va fer a Barcelona. El director ens ha traslladat avui la seva opinió positiva. El mitjà va publicar peces actualitzades i amb orientacions diferents.

La Irene Vaqué es va ocupar sobretot de les novetats, per tenir l'usuari al dia de cada presentació però també per descobrir peces inesperades, a més de relatar la conferència estel·lar d'Eric Schmidt (Google) i explicar els premis.

La Karma Peiró va aportar la seva mirada sempre inquieta i clara amb entrevistes d'informació tecnològica i càrrega humana, a més de cobrir sessions sobre l'anomenat "cloud computing" (el "núvol") i educació.

Vam comptar amb cròniques "agafades" de la ràdio, i que havia ofert des de la fira Esteve Sala, com aquesta peça sobre el noi de catorze anys que crea aplicacions per als mòbils.

A mi em va correspondre estar al cas d'unes quantes sessions més, i a sobre vaig tenir l'ocasió de deixar-me enlluernar per Rània de Jordània.

Mòbils = entreteniment

Aquestes sessions em van permetre entendre millor la transformació d'aquest sector, que s'orienta cap a l'entreteniment, amb apostes clares: vídeo, música, esports.

Com va narrar Karma Peiró, el ditxós 2.0 ja és cosa dels mòbils.

Els nous mòbils (el nom de "smartphone" és obsolet d'entrada i restrictiu, però ja caducarà, paciència) ja han creuat la frontera del producte innovador i la seva popularitat ha empès grans creadors de continguts com la BBC a fer un pas endavant, amb reaccions rondinaires dels mitjans impresos.

Pactant el negoci

La conclusió que n'he tret és que les empreses han assumit el seu poder global, que es pot posar al servei d'una causa com la que va venir a defensar la reina jordana però que vol arribar a acords amb tothom que aspira a una part del negoci. En primer lloc, per aclarir qui paga la xarxa.

La neutralitat de la xarxa ha trontollat a Barcelona sense que l'estrèpit hagi cridat gaire l'atenció, potser perquè els missatges dels operadors no han trobat respostes agressives sinó molt conciliadores. Uns i altres s'han dit: parlem?

Sí, també... per fi

L'altra conclusió és que em sembla que no m'ho vull perdre. Avui mateix m'he apuntat a una oferta de portabilitat que permet aconseguir un aparell per un preu bastant ajustat, en funció de la despesa mínima que assumeixis.

És evident que aquesta frase no està esponsoritzada, perquè l'escric amb posteritat i perquè l'únic que pretenc explicar és que després de mesos i mesos de donar-hi voltes, fa prop de quinze dies vaig decidir que volia saber tot el que puc fer amb un giny com aquest.

Sigui el que sigui, segur que d'aquí a una dècada s'haurà multiplicat i abastarà molts aspectes de la nostra vida diària que encara no sabem imaginar del tot... encara que ho intuïm i sembla una solució, una de sola, per a moltes preguntes, moltes i variades.

Noves eines d'informació al 3cat24

Aquest cap de setmana han passat coses al 3cat24. No hi era, o sigui que no estic parlant de la meva feina sinó del que ha fet un equip de la redacció, impulsat pels sots-editors del cap de setmana.

Mentre uns quants discutim si les peces informatives s’han de basar en alguna cosa més que en el text, mentre rumiem sobre la nostra manera de treballar, aquest equip va passar a l’acció.

Twitter de corresponsals 

En primer lloc, han fet servir l’eina Twitter per llançar actualitzacions sobre les cròniques que Antoni Bassas envia des d’Haití. Bassas ja tenia un compte a Twitter, però no l’havia actualitzat des del mes de maig i només hi ha fet dues anotacions.

En realitat, aquesta vegada Bassas no ha fet servir Twitter. Ho ha fet la redacció del 3cat24, que rebia els missatges del corresponsal de TVC com a peces de blog i les convertia en peces de Twitter. 

Després, el corresponsal ja enviava micropeces a la redacció, com se li va suggerir, i es redirigien al compte de Twitter un cop havien passat pel corrector lingüístic.

Tindrà continuïtat?

Sí, el procés no és prou directe i, de fet, el corresponsal no ha fet servir Twitter, però la redacció del 3cat24 sí que ho ha fet. 

No se sap encara si l’experiència tindrà continuïtat però és molt positiu, tal com ho veig, que la redacció busqui noves maneres d’informar. La novetat ha tingut molt de ressò a Twitter. Potser això animi altres corresponsals de TVC a fer servir aquesta possibilitat. Seria magnífic.

(Twitter ja va servir perquè se sabés amb anticipació que les campanades no serien en directe).

Cronograma del foc 

En aquesta mateixa direcció, i el mateix cap de setmana, els meus col·legues han fet servir una altra eina externa. Aquest cop, dipity , que ha permès elaborar un cronograma visual i documental sobre l’assumpte de l’incendi a Horta de Sant Joan, que s'actualitza i que s'incrusta al mitjà.

Encara més: el mitjà fa servir una eina per aportar continguts i el resultat és a la xarxa i qualsevol persona el pot incrustar al seu lloc web.

Incendi a Horta de Sant Joan on Dipity.

Ja s’havia assajat per destacar les notícies enviades pels usuaris de la secció elmeu3cat24.

Lliçó d'empenta 

Es tracta de dues iniciatives que s'han emprès aquests dos dies en una redacció on els hàbits solen estar enfocats cap a la selecció de teletips d’agència i cròniques de ràdio i televisió per traduir-ho i adaptar-ho al llenguatge escrit. Per tant, és un símptoma molt interessant. I una lliçó d’empenta per part d’uns companys que tot just començo a conèixer.