Tots els colors de Julian Assange

Reinterpretar Julian Assange és ara un entreteniment artístic. Un web ofereix la possibilitat d’acolorir diversos retrats del creador de Wikileaks de manera que cadascú expressi o bé el suport o bé el rebuig amb aquest procediment tan propi del parvulari.

Hi ha obres interessants, perquè van més enllà de la distracció i proposen una visió d’Assange expressada amb la tria de la paleta o amb elements afegits que distorsionen el personatge i l’acosten a una caricatura.

Els llibres escolars d’aquest gènere han trobat a internet una altra via, amb col·leccions de dibuixos per imprimir o per pintar en línia, des dels típics animalons fins a una il·lustració de la Bíblia. Però també s’han fet servir abans com a instrument de comunicació política.

Un llibre per acolorir sobre el Tea Party ha suscitat una polèmica animada pels mitjans més dretans dels Estats Units, que han destacat com els seus editors han rebut insults de tota mena. És un llibre que pretén explicar les idees d’aquest moviment d’una manera que els nens l’entenguin... mentre posen color a les imatges que es mostren en traços negres sobre un fons blanc. Tot per aprendre.

Uns anys enrere, un llibre semblant va ser retirat a causa d’una pàgina dedicada als atacs de l’11-S. Es va considerar inadequat que els nens haguessin d’aportar els vermells i els taronges del foc. Els seus editors estaven convençuts que havien sigut prudents però que calia mostrar aquell atemptat d’una manera comprensible. El web va ser retirat però la il·lustració es pot descarregar.

Al grup terrorrista Hesbol·là se li ha atribuït la difusió d’un llibre per a nens, basat en la mateixa tècnica, que pretendria inculcar als menuts l’odi als jueus i donar-los justificacions per a l’ús de coets contra Israel. Potser sí.

Però també podria ser que no. Un suposat llibre per acolorir que s’atribuïa als Panteres Negres és posat com un exemple d’accions agitadores dels serveis secrets nord-americans. Sense proves, però amb certa insistència, s’assegura que els Panteres Negres van trobar odiós el contingut d’aquest llibret que presenta escenes en què uns “combatents” assassinen “porcs blancs” sense cap mirament.

L’ús d’aquests materials en política no és, per tant, cap novetat. Els presidents dels Estats Units es troben a disposició dels nens de tot el món perquè els pintin la cara com més bé els sembli.

L’arribada d’Assange a aquest país dels llapis de colors no sembla que sigui cap maniobra de distracció. En realitat, no cal. Ens hem distret amb la seva excursió sueca i ara mateix deu haver-hi més catalans que han sentit a parlar dels preservatius que aquest altre “combatent” es posava o no que no pas coneixedors de totes les referències a Catalunya que s’han fet en els documents diplomàtics desvelats fins a aquest moment.

Més aviat té l’aire d’un gest “pop”, com el signe d’aquesta època de recreacions i apropiacions degudes. Reaprofitar, reconvertir, mesclar i fer de l’obra derivada una obra nova són processos d’avui. La democratització de l’expressió també consisteix en aquest lleure amb substància.

Només hi ha un Julian Assange. Però a la galeria d’imatges que el núvol aplega s’hi van sumant tots els Assange que algú ha repensat.

La resta del món també és un gran dibuix. Fons blanc i línies fosques. Tothom pot triar entre pintar-lo, fins allà on es vegi amb cor, o deixar que se n’encarreguin els que acumulen els pots de pintura i pretenen el monopoli dels pinzells.

D'això parlava Assange, l’home que tothom acoloreix.

Quina bandera és aquesta?

Els fets

Una final de tennis a París. Juguen Söderling i Federer. De cop, el públic s’esvera. Què passa? Un home ha saltat a la pista. “Porta la gorra vermella preferida de madame Guillotine”, llegeixo. En realitat, el que du al cap aquest home és una barretina, encara que aquesta paraula no apareix enlloc.

L’escena l’he trobada a les pàgines 253 i 254 de la novel·la “Un traïdor com els nostres” ("Our Kind of Traitor"), de John Le Carré. Els protagonistes assiteixen a la final del Roland Garros i queden bocabadats quan aquest espontani salta a la posta i s’adreça al jugador suís.

Porta una bandera. Una dona creu que és la bandera d’Espanya i un home assegura que és la del Futbol Club Barcelona, però les pistes són clares: ha de ser la bandera catalana.I es tracta d'una acció de Jimmy Jump.

L'anècdota

És només una anècdota en una novel·la d’espies que descriu les actuacions de l’anomenada màfia russa però m’ha cridat l’atenció que l’autor hagi emprat aqust recurs.

Vet aquí que aquesta persona que empaita la popularitat com sigui, tot i que no s’esmenti el seu nom, ha trobat fortuna en una obra literària, menys efímera que la fama explosiva que ha obtingut amb les seves aparicions en actes esportius i en l’últim festival d’Eurovisió.

La notorietat

Aclareixo que no m’agrada aquest “saltador” professionalitzat. Em sembla algú que només busca notorietat i que en comptes de fer alguna cosa que pugui firmar interromp el que fan altres (esportistes, cantants...) per robar-los l’espai i el focus. Més aviat em sembla trist.

La causa

M’interessa més atendre els “salts” que tenen una causa: la protesta política o social, la reivindicació... Convertir un acció contestatària en una frivolitat personalista no em sembla cap mèrit.

Però no m’esperava que “saltés” al final del segon terç d’una novel·la que encara no he acabat.

No estic desvelant cap secret, el llibre s’ha publicat fa uns quants mesos i quan Xavi Ayen va entrevistar l’autor ja li va comentar aquesta qüestió.

La bandera

Però he cregut que valia la pena deixar-ne constància igualment. A l’obra Teledeum, del grup teatral Els Joglars, es proposava una situació còmica quan un capellà català mostrava la seva bandera i els altres personatges el rebien convençuts que duia l’ensenya del Congo. És a dir, que la nostra petitesa servia per alimentar un gag.

Aquesta vegada, els personatges Gail i Perry no saben ben bé si han vist la bandera espanyola o la d’un club de futbol.

Em sembla que hi ha molts catalans que no saben tampoc quina és la seva bandera, o en tenen més d’una i ja els està bé.

Potser no som gaire més que una anècdota en dues pàgines d'una novel·la d'espies.

La idea i les eines (tendències de canvi a l'empresa)

Empreses diferents

El Grup Clade és un conglomerat d’empreses molt interessant. Hi ha cooperatives i fundacions dedicades a la transformació d’aliments, a la impressió i edició, als processos, a la formació, a la venda i difusió de productes culturals i al material escolar i a l’atenció social.

El que tenen en comú no és una línia de producció ni un un sector ni tan sols un estil. Els uneix una ideologia sobre com han de ser les empreses i una tenacitat per desenvolupar una manera de fer que havia estat més estesa fa dècades i que ara es renova per adaptar-se als canvis que tots intentem entendre.

Em van demanar que fes un "taller" (en realitat vam fer una altra coa però em sembla que en vam dir així) on provéssim unes quantes eines que ells volien enfocar cap a la comunicació i que vaig maldar per convencer-los que sobretot són l’expressió d’una altra mirada.

Eines a la caixa

Vaig repetir allò que les eines no s’han d’adorar en un altar, és millor tenir-les a la caixa d’eines. El que importa és la idea i d’això tendim a parlar-ne menys, perquè sempre hi ha venedors d’eines que s’entusiasmen amb la sacralització dels instruments, a veure si així es converteixen en el forjador màgic de l’edat del ferro o el monjo copista de l’edat mitjana.

Ens hi vam estar quatre hores i dues més i em va semblar que algunes coses ja les havia comentat quan compartia el poc que sé amb professors d’Elisava o amb estudiants de la UPF o amb companys de la CCMA...

Què hi ha

Una mica com si el temps no hagués acabat de passar. Aquesta petita perspectiva reforça la idea que les eines només són útils, el que costa de copsar és què hi ha de debò al seu darrere.

Les possibilitats de connexió que tenim pel davant són tan increïbles que encara se’ns fa difícil d’imaginar-ho prou bé.

Acabo de llegir un llibre que exposa amb claredat unes quantes tendències. Exactament 32. L’han escrit Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí. El vaig recomanar a la trentena de persones que eren al “taller” del grup Clade, que vam fer a Mollet.

És un d’aquests textos que ens ajuda a veure-hi una mica més enllà, per damunt de les eines. L’han escrit dues persones amb una professió que consisteix a explicar, de debò, què està passant.

Si acabes de llegir un bon llibre i t’han encarregat que participis en una sessió de quatres hores més dues, faràs bé de recomanar el que has acabat d’aprendre. Comença per l'últim bon llibre on hagis après.

Dibuixants

No puc saber si els va servir de gaire. Però em sembla que no és important. Totes les persones que hi eren ja sabien què han de fer. La majoria ja fan servir els instruments que tenen a l’abast i se’n surten amb nota. Suposo que va estar bé donar-los una petita empenta, com algú que et tusta l’esquena mentre t’anima a tornar-hi. Confio que almenys això sortís amb encert.

Sobretot, m'agradaria haver transmès la convicció que es tracta d'imaginar el món d'una altra manera. Perquè amb aquestes eines tenim la possibilitat d'influir en el dibuix segurament com no s'ha pogut mai. Dec ser un ingenu, però m'agrada veure-ho d'aquesta manera.

Per això m'agrada intentar entendre el canvi. I no hi ha res millor per aprendre que compartir el poc que saps. Potser no deixes empremta, s'ha de tenir molta experiència per aconseguir-ho, però és la millor manera de repassar els apunts. O sigui que per mi va ser una sort increïble que m'ho demanessin. Els ho agraeixo tant com agraeixo als autors del llibre que l'hagin escrit.

Devia ser la calor...

Inici

L’inici del curs escolar em va dur fins a un institut de secundària. Volia veure de més a la vora alguna mostra del pla Educat1x1.

A la peça que vaig fer per al 3cat24 crec que hi deixava clar que la renovació esperona prou alumnes i professors però que el model educatiu es manté ben estàtic.

Contrast

En comptes de proposar-se com a projecte aprendre plegats, molts docents encara pretenen “ensenyar”. Em sembla una llàstima, però com ja vaig posar de relleu en una peça anterior, per sort hi ha milers de professionals que ho enfoquen d’una altra manera.

Tinta

Hi ha un assumpte que encara em té molt intrigat. A casa, com a tantes altres llars, han arribat aquests dies una bona pila de llibres.

No acabo d’entendre aquesta dèria per gastar paper i tinta, la veritat. Jo mateix també miro que publiquin els llibres que escric, però tots aquests centenars de milers de manuals que cada any es tornen a imprimir...

Manuals

A banda que trobo una mica obsoleta la creença que hi hagi un “manual”, un llibre que aplegui la informació imprescindible de qualsevol matèria, sobretot a Secundària i a Batxillerat.

He mirat per sobre uns quants d’aquests manuals nous d’aquest any i estic segur que en poques hores (que haurien de ser lectives) podria trobar tota la informació que aquests manuals contenen i força més. A la xarxa. De fonts fiables.

Sistema

Suposo que forma part d’una mena d’obligació inherent al sistema. Hi ha uns quants autors de manuals que s’hi han acostumat, uns editors que sembla que s’han quedat sense imaginació i uns llibreters que si no fos per aquestes compres de juliol i setembre ho passarien molt malament. Em sap greu sobretot pels llibreters, que mereixen molta més fortuna tot i que no els aniria malament reinventar una mica el negoci.

Girar

En fi, que som de nou a les portes de la tardor, que ja fa uns quants dies que he tornat a la redacció, que el món de vegades sembla que no giri i que ara com ara prefereixo no valorar en públic l’únic canvi notable que s’ha produït aquests dies a l’empresa on treballo. Tinc la sensació que no cal.

Persones

La majoria de persones sensates ja saben que al món hi ha persones disposades a liderar un projecte i persones que prefereixen aterrar de puntetes per agafar embranzida, com si una empresa amb milers d’empleats i milions d’usuaris només fos un trampolí.

Empenta

M’encanta tornar-m’hi a posar. M’agrada ser on sóc i també reprendre aquest blog que he tingut desatès. Devia ser la calor...

Llegint sobre Google prenc una "decisió de compra"

Llegint

He acabat el llibre de Jeff Jarvis “Y Google, ¿cómo lo haría?”, que ha traduït Sílvia Cobo. Me n’han quedat tres impressions que, com he fet amb altres lectures, comparteixo aquí.

1. Pistes sobre el canvi

Dóna moltes pistes per entendre què està passant i què podria passar, encara que tendeix una mica massa a donar per fet que sí que passarà.

Els lectors que ja hagin llegit les principals fonts que Jarvis cita, com ara Weinberger o Anderson, per citar-ne dos, segurament no descobriran una perspectiva del tot nova.

Jarvis és un periodista inquiet i molt transparent i al seu blog, que segueixo, hi ha anticipat bona part de les idees que aplega al llibre, a més de discutir amb els seus lectors uns quants capítols.

El llibre serà molt útil i convenient a les persones que vulguin conèixer aquesta mirada general sobre els canvis que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) provoquen en sectors variats de l’economia i en la creació i distribució de continguts.

2. Exemples en molts camps

Té la virtut que exposa molts exemples d’una mateixa situació (a l’última part). El que fa Jarvis és observar de quina manera “l’estil Google” (per simplificar, i per seguir la seva proposta) es podria aplicar a l’ntorn financer, legal, productiu, institucional...

En alguns moments em sembla massa “optimista”, o confiat en les bondats de la xarxa. Però aquest detall no treu interès al seu intent, molt recomanable sobretot per al públic que necessita aclariments veloços i una explicació comprensible de l’abast de la digitalització en tots els camps.

L'amplitud de la mirada potser emboira els detalls, de vegades les concrecions són massa ambigües i les conclusions poden semblar precipitades, fruit d'un entusiasme descomunal, encara que no ho siguin.

Però l'efecte poderós del llibre no rau en el rigor de la cosa menuda ni en la contenció amb mesura sinó de la capacitat d'enllaçar aspectes tan diversos i demostrar que tenen molt en comú perquè el canvi que vivim és de gran abast.

3. Decisió de consum

Finalment, la lectura d’aquest volum ha actuat com la gota que fa vessar el got i per fi m’he decidit a adquirir, així que pugui, un lector d’ellibres.

Ja fa temps que hi dono voltes i no és el primer cop que en veig els avantatges però aquesta vegada ha sigut definitiu. Mentre llegia, comprovava que subratllar amb llapis o amb un marcador fosforescent i doblegar una pàgina per poder recuperar després uns quants paràgrafs no és eficient.

Una lectura profunda hauria de permetre buscar paraules, saber quantes vegades apareix un terme i indexar per aquest terme les meves cerques, copiar i enganxar, marcar, en fi, tot d’activitats de lectura profunda que amb el llibre de paper són impossibles. Per què hauria de seguir llegint de manera ineficient si puc obtenir molts avantatges d’una altra manera gràcies a la digitalització?

En un altre apunt ja comentaré el valor del llibre-paper com a objecte i la causa de la seva llarga agonia (sí, serà molt llarga) però avui anoto que cada vegada que llegit un dels llibres que he volgut comentar aquí, m’he trobat amb les dificultats de la lectura sobre el “suport llibre imprès”.

Això no és nou. Però arriba un dia que prens una decisió. Ja l’he presa. Ara només he d’esperar l’oportunitat i, mentrestant, informar-me per mirar d’encertar la tria.

4. Procés de compra

L’únic que he de fer ara és trobar quin dels ginys que hi ha al mercat em permeten explotar al màxim aquesta modalitat de lectura profunda, que traspassa els continguts, i trobar un producte que s’ajusti al pressupost a la vegada que em permeti llegir el que vull sense problemes de compatibilitat.

Tot això ho faré amb les eines d’internet, és clar. Amb Google, és clar. I amb la col·laboració dels lectors que vulguin, i tant. No ho faria així Google? No ho sé, però Jarvis segurament sí.

La màquina del temps al taller d’Elisava

Oportunitat

He tingut una oportunitat magnífica d’aprendre gràcies a la proposta que em van fer des d’Elisava. Vaig acceptar de fer un taller de vuit hores (4+4) per als professors d’aquest centre, per ajudar-los a fer anar les eines que ens proporciona internet.

Em diuen que els ha estat útil, i els ho agraeixo, però la veritat és que a qui de debò ha anat de primera fer aquest taller és a mi. He pogut repassar el que em semblava que sabia, per recordar allò que potser havia oblidat i endreçar el poc que sé.

Realisme

El primer efecte va ser recordar-me molt de Genís Roca, perquè va ser ell qui amb una xerrada estupenda em va animar a “fer el salt” i passar de la intuïció a la pràctica. També he tingut present la seva tesi sobre la necessitat d’accions 1.0 (no m’hi allargo perquè en Genís ho explica molt bé).

Les persones no volen gaires teories sinó, sobretot, alguns consells pràctics per treure el màxim profit dels enllaços compartits, les subscripcions, les possibilitats de comunicar-se...

Exposició

Més endavant, miraré si puc fer un resum del que hem après plegats i potser tingui alguna utilitat. De moment, disposem d’allò que un d’aquests “alumnes” ja ha fet, una mena de resum actualitzat en directe que Xavier Colomer comparteix amb els seus col·legues i amb tothom que vulgui.

Un sol món

Una de les recomanacions que els he fet és la lectura de La tierra es plana, de Thomas Friedman. Ja vaig parlar aquí de la impressió que em va provocar.

Per dir-ho amb poques paraules, exposa fins a quin punt la globalització és una realitat, d’una manera molt comprensible. Segurament a algú el podria disgustar la seva mirada liberal, però a mi em va ajudar a superar uns quants prejudicis.

Un mateix fil

El mateix fenomen de la “unificació” del món l’he entès més bé amb altres llibres que vull esmentar aquí. Comunicación y poder, del professor Manuel Castells, sosté un enfocament que se situa, en canvi, a l’esquerra (s'hi han referit com la prova del seu gir chomskià), i que, en determinats moments, tal com ho veig, confia massa en la capacitat ciutadana per actuar contra les decisions preses al més alt nivell.

Vaig dir que en faria un resum i no ho he fet (tot i que tinc el llibre ple d’anotacions i de marques del meu retolador fosforescent). Vaig creure que farien falta molts pràgrafs i em va semblar una mica inútil, perquè altres ja ho han fet i és millor enllaçar-hi.

Un altre best-seller

I ara fa pocs dies, una periodista multitasca m’ha deixat un altre llibre que crec que ajuda a tancar el cercle: The pleasures and sorrows of work. Es tracta de l’últim èxit de vendes d’Alain de Botton (quan tenia responsabilitats al canal 33, vaig preocupar-me d’adquirir i programar la seva sèrie Filosofia per ser feliços, que em va descobrir Francis Humble, i, després, la seva peça L’art de viatjar).

El llibre demostra la globalització de manera viscuda (perquè De Botton se’n va anar d’un lloc a l’altre del món per veure i comentar de primera mà les proves del fenomen). Encara no l’he acabat però em sembla un volum d’interès molt notable i estic segur que val la pena recomanar la seva lectura.

També estic llegint un altre èxit de vendes: After Tamerlane és un exercici que observa l’apogeu i la caiguda dels imperis a Euràsia des de l'any 1400 fins al 2000, una obra apassionant que ajuda a percebre millor la noció d’Europa.

Enllaçant visions

O sigui que el meu taller a Elisava m’ha ajudat a recuperar la meva vocació docent (que sempre he tingut amagada) i m’ha permès d’enllaçar lectures de fa mesos amb les que acabo d’encetar. I avui començo el segon torn, que em tindrà amb uns altres professors del mateix centre vuit hores més, les d'aquesta tarda i les de divendres vinent.

Cada vegada que estableixes un fil entre llibres que llegeixes i llibres que has llegit et sembla que enllaces molt més que unes pàgines i unes idees. De cop i volta també se solapen trajectes amb metro, vespres de sofà i matins a l’exterior.

Propòsits

Vet aquí una sensació de superació temporal que m’ha semblat agradable i que dec a l’oportunitat que Elisava i la seva gent estupenda m’han volgut regalar.

Ara, l’únic que necessito, és comprar d’una vegada un lector de llibres digitals i deixar de consumir paper.

La màquina del temps no és de paper sinó de paraules.

Xarxes complexes i entrevistes de dues versions

Diumenge passat vaig llegir aquest llibre de Ricard Solé, que em va semblar molt interessant. No intentaré fer-ne aquí un resum però sí que puc apuntar de forma breu per què em sembla que val la pena endinsar-se en les seves pàgines.

Solé exposa la idea que les xarxes complexes tenen una morfologia detectable, classificable i comparable. D’aquesta manera, ens guia per un viatge fascinant a través de matèries molt variades fins que comprenem que les xarxes són xarxes, tant és que parlem d’un ecosistema (ecologia), de l’univers (física astronòmica), del genoma (biologia genètica), del cervell (neurologia), del llenguatge (lingüística), de les epidèmies (biologia), dels virus digitals (informàtica) o de les xarxes socials.

Fins i tot l’economia es pot observar des d’aquesta mirada. Les xarxes tenen trets comuns, tot i les seves diferències. I es comporten en alguns aspectes de manera molt semblant.

Nocions comunes

Hi ha nocions que val la pena tenir en compte, com ara la idea que després d’un llindar determinat, els canvis en una xarxa deixen de ser suaus per adquirir una velocitat vertiginosa (aplicable per exemple a qüestions cabdals com l’escalfament del planeta o les pandèmies).

O com ara la visió sobre la capacitat de resistència del sistema a partir de la modulació (disposar de més nodes secundaris a part dels centrals, per garantir la supervivència, aplicable a les xarxes elèctriques, que fa pocs dies han fallat perquè la xarxa no és l’adequada).

O com ara la comprovació que en determinats tipus de xarxa (molt estesos), sempre hi ha uns quants connectors principals que si “cauen” tomben el castell de naips (com per exemple un ecosistema: les formigues o els grans carnívors són molt més rellevants que altres espècies).

Periodistes i mitjans

És un llibre molt interessant d’un expert d’aquests que solen passar desapercebuts. Per sort, hi ha periodistes atents que hi ha parlat i que ens ofereixen la seva conversa. Això és el que ha fet per exemple Karma Peiró, que el va entrevistar per al 3cat24.

En aquest mitjà, l'espai disponible és limitat. Per això, la periodista ha trobat una solució enginyosa.

Al 3cat24 hi ha l'entrevista en versió "reduïda". I al seu blog personal hi ha posat la versió "llarga". D'aquesta manera queda clara aquesta tendència que situa el periodista com a protagonista de la seva comunicació, més enllà del mitjà on treballi.

Més promoció

Solé té un estil narratiu que fa atractiva la seva exposició, amb històries personals esfereïdores i anècdotes sucoses. I a sobre és l’autor de la majoria dels gràfics i, fins i tot, d’uns quants dibuixos al natural. És una llàstima que l’editor no hagi volgut donar més sortida a aquest volum, publicat l’any passat i que em fa venir ganes d’esperar el seu pròxim llibre.

Com que ha participat no fa gaire en un acte al CCCB, aquest espai cultural també ofereix una entrevista, que mostren en un vídeo.

La xarxa a la novel·la contemporània

He parlat de llibres prou sovint encara que he mirat d’evitar cap comentari d'obres literàries perquè aquest blog no és ni vol ser un lloc de crítica.

En canvi, sí que he esmentat l’aparició d’internet en un conte de Quim Monzó perquè em va semblar que era un exemple com altres que citava aquí. Avui repetiré el pretext.

La novel·la que acabo de llegir (i que no comentaré, com es podia esperar, però que goso recomanar molt de debò) repassa la vida dels protagonistes durant trenta anys, des de 1977 a 2007 i ho fa amb una prolixitat extraordinària.

Les mencions de marques de cotxes o pastisseria, el repàs a la música dels setanta fins a l’actualitat i les llistes de pel·lícules són una prova d’aquesta voluntat per anotar tots i cadascun dels detalls.

D’acord amb aquesta tàctica, la tecnologia també hi té el seu lloc, des d’aquella Olivetti Lettera 32 fins a la PDA i la Blackberry, tot passant per les pantalles del Spectrum o l’Amstrad, a més d’una varietat notable de telèfons mòbils.

Però si en parlo aquí és per una altra raó.

Internet en una novel·la 

El llibre és tan contemporani que els seus personatges principals...


- s’expressen mitjançant els fotologs (què vol dir?)
- es descarreguen música amb els programes Ares i eMule i n'escolten gràcies a Spotify
- juguen online amb Oblivion i Counter Strike
- consulten pàgines web autèntiques sobre matèries diverses (Meristation i Abandonware pels jocs o Internet Movie Data Base per mantenir l’afició al cinema)
- citen revistes digitals de debò (com ara le cool, pimpampum o Paper de vidre)
- participen en fòrums (a llocs com tripod, fotoforum o backfocus)
- comparteixen continguts (amb serveis com picassa, flodeo i slideshare o twitter)
- i transiten per xarxes socials diverses com orkut, Hi5, MySpace a més d'experimentar a Second Life. Naturalment, es deixen veure a facebook.

No hi ha cap dubte que es tracta d'un llibre actual que no té por d'arriscar-se a semblar conjuntural, perquè no ho és.

Ara bé, tot això que he mencionat es troba al llibre. Més enllà de l'obra, hi ha un altre fil a resseguir.

Una novel·la a internet 

Cap al final (i no en desvelaré res més), un personatge assegura que obrirà una pàgina a facebook. I la pàgina hi és.

A més, el llibre també té la seva personalitat en aquesta xarxa social.

A l'ombra d'aquestes creacions digitals hi ha Vicenç Pagès, que manté una web molt completa i mira de fer circular per internet un tràiler de la novel·la via youtube.

Encara no havia dit que els personatges també visiten aquest centre mundial del vídeo? Sí, youtube també hi surt.

L'únic que no he pogut trobar amb el Google BlogSearch són els suposats blogs Els posts de la Chris i Blog intermitent de la Tina, que publica un personatge. Però no se li pot recriminar a l'autor. Els blogs existeixen, encara que només sigui dins d'una novel·la.

Els jugadors de whist, una novel·la contemporània. 

Tot allò que se m'acudeix després de llegir "Les Bienveillantes"

Novel·la imponent

En aquest bloc he parlat sovint de llibres però m’he volgut assegurar que tinguessin a veure amb la mena d’assumptes que tracto aquí. Això m’ha dut a descartar fins ara qualsevol comentari d’obres literàries.

Faré una excepció perquè la lectura que he acabat em sembla de les més importants que he fet en molt de temps i perquè hi ha aspectes del llibre que, com es veurà, sí que s’acosten a les matèries que provo d’observar des d’aquest lloc.

He llegit Les Bienveillantes de Jonathan Littell, en l’edició de Folio, on l’autor ha corregit uns quants errors i ha modificat la narració allà on ho ha cregut necessari (per exemple, jo he llegit que el protagonista li mossega el nas a Hitler mentre que els lectors de la primera edició i de les seves traduccions van llegir que l’oficial de les SS li pinçava el nas amb els dits).

No faré un exercici de crítica literària perquè ja he dit que ni m’hi dedico ni voldria que aquest bloc s’hi aboqués, però almenys deixaré clar que m’ha semblat una novel·la d’una potència descomunal.

Les organitzacions

Ara bé, com que aquí sí que he parlat sovint de les organitzacions i els diversos models que adopten, valdrà la pena subratllar que aquest llibre, com tants d’altres abans, ens permet recordar alguns trets essencials d’aquell període i ens ajuda a aprendre'n lliçons.

- L’estructura del partit nazi s’infiltra en l’Estat fins al punt que molt aviat és impossible separar-les (les mateixes SS en són un exemple rotund). La Justícia o la policia, per citar casos molt notables, s’organitzen en funció de les estructures del partit nazi de manera que l’Estat, com a sistema independent de qualsevol organització, quasi desapareix i queda reconvertit en un aparell immens al servei d’una causa de partit. 

La qüestió actual que se m’acut és què passa quan en qualsevol organització gran hi ha una facció que pren el control i dóna per fet que allò que controla no és temporal sinó que li pertany.

- El model d’obediència deguda (més enllà de les ordres, se suposa que cal saber intuir què hauria dit o pensat el Führer) permet dur a terme les atrocitats més espantoses sense cap penediment perquè no hi ha ningú que en sigui responsable de manera individual. 

En moltes organitzacions sol passar que si s’imposa un model jeràrquic minva la capacitat de pensar, de reaccionar, d’oposar la raó a l'obediència sense raó. 

- En aquesta situació d’emergència (per la guerra, sí, però fins i tot abans de 1939 també per l’emergència d’una causa que pretenia canviar el món i que es considerava urgent) és fàcil que els ascensos siguin molt ràpids, que les males persones trobin més facilitats que les bones persones, que allò que corre pressa passi pel davant de la reflexió més àmplia.

- El fanatisme (devoció exagerada a una idea, una persona...) i el messianisme (la convicció que algú pot canviar l’entorn de forma radical i convertir aquest fet en un acte de salvació) es demostren com els enemics més rotunds de la innovació, de la reflexió, del pensament. 

Em sembla obvi que a les grans organitzacions els riscos del messianisme creixen en les etapes de crisi.

- La concentració en les dades fa que s’oblidin les nocions ètiques o d’altra índole. Els oficials nazis encarregats de comptar trens cap als camps d’extermini, els responsables del càlcul de les racions, en fi, tot el seguiment estadístic se situa per damunt del debat sobre el significat de les accions. 

Un excés de burocratització a les organitzacions també pot tenir efectes semblants.

- La consideració que l’altre no és una persona apareix al llibre com un fet cabdal. Els presoners són una despesa, poden ser mà d’obra o carn de les dutxes de gas, però no són mai considerats com a éssers humans. Ni els jueus, per descomptat, ni els polonesos, els russos, els comunistes, els republicans espanyols, els homosexuals, els malalts mentals... La llista de les “no persones” s’amplia mentre que la dels aptes es restringeix. 

A les grans organitzacions no sol haver-hi actes massius contra grups determinats però sí que hi ha el risc que des de posicions directives a vegades es pensi més en l’aportació (què produeix cadascú) que en el fet substancial que l’organització la formen persones. No treballadadors o empleats o col·laboradors o el que sigui. Persones. Oblidar-se d’aquest tret fonamental és el primer pas cap a l’anorreació moral.

Que quedi clar que no he pensat en cap moment en cap organització concreta. Segur que cadascú sabrà d’exemples on aquest tret o aquell hi poden ser vistos amb més claredat. Només volia advertir que molts riscos sobre el nostre dia a dia no estan tan lluny (encara que ens pugui semblar horrible) de maneres de pensar que, estirades fins a l’extrem, condueixen a posicions realment esgarrifoses. 

Hi ha algun autor que sembla que no s'adoni de les idees que el seu discurs traspua... o potser sí.  

Feta l’excepció, m’hi allargaré una mica més per escriure tres anotacions breus que provenen de la mateixa lectura.

Siguem seriosos

Es tracta d’una obra profunda, intensa, que és impossible que deixi indiferent a cap lector. I aquest és un tret que vull destacar. 

Sovint tinc la sensació de trobar-me en un entorn que es conforma a interpretar els fets des de la banalització de la realitat, un context en què s’aplaudeixen les pallassades de poc nivell (consti que sóc un admirador dels pallassos i un seguidor fidel d’estils d’humors diversos) amb la mateixa rapidesa que els assumptes cabdals es despatxen en una conversa de cafè... destinada a públics massius.

Trobo a faltar més espais on es pugui aprendre de debò, és a dir, on es proporcionin elements que permetin millorar l’anàlisi de la realitat i la comprensió del món.

Comparacions

Quan no tenia més de setze anys, vaig devorar els volums de l’edició castellana de Auge y caída del Tercer Reich, de William L. Shirer. I no devia tenir gaire més anys quan la novel·la KL Reich, d’Amat-Piniella em va deixar trasbalsat. 

No gaire després vaig viure amb un esperit més aventurer la lectura d’Entre el torb i la gestapo, de Francesc Viadiu. L’interès per aquests assumptes m’ha dut a veure una bona colla de documentals. 

Per no allargar-m’hi esmentaré només una pel·lícula imprescindible, que vaig veure fa molt de temps, Nuit et brouillard (aquí n'hi ha informació en català), inspirada en el decret Nacht und Nebel, i la docusèrie sobre Albert Speer, que va emetre el canal 33.

No em correspon ficar-me en debats de plena actualitat que no són objecte d’aquest però bloc sí diré que hi ha comparacions que, a més de ser odioses, degraden la intel·ligència dels seus autors. Per si de cas hi ha algú que em malinterpreta, diré també que desaprovo i condemno la darrera acció del govern israelià (i tantes d’altres d’anteriors). 

Però una cosa és una cosa i una altra n’és una altra. I no tinc ganes de dir-ne res més perquè la immediatesa complica molt el tractament seriós de gairebé tot. 

La salut de la cultura

Acabo amb una tercera derivació que encara m’interessa més.

Quan era a la meitat del llibre, més o menys, vaig interrompre la lectura un parell de dies per empassar-me Les malveillantes, un llibret de Paul-Éric Blanrue que comenta el llibre de Littell. Hi ha una mica de safareig editorial, resum de les crítiques literàries, una comparació amb altres obres i un assaig d’anàlisi que conclou en una visió força positiva d’aquesta novel·la.

Quan en una cultura és possible que el mercat absorbeixi un llibre com aquest, que es publica per comentar l’èxit d’una obra literària, tot fa creure que l’estat de forma d’aquesta cultura és més que notable. El llibre de Blanrue està molt ben escrit, es fa llegir amb ganes i tracta amb respecte totes les posicions. 

M’agradaria veure els editors del país (encara que el mercat té una altra dimensió) amb la gosadia suficient per aquesta mena de publicacions. Per quan un llibre divulgatiu i seriós sobre el fenomen de la novel·la històrica? Per què no es va escriure un llibre sobre el discurs de Monzó a Frankfurt i les seves implicacions? 

Hi hauria més exemples però tinc la sensació que aquest apunt ja ha anat molt més enllà de la pretensió inicial: comentar que la lectura d’aquesta novel·la m’ha provocat pensaments diversos que m’han recordat, una altra vegada, que la literatura també és una porta clara i franca cap a les respostes que tots busquem, per entendre més bé per què som com som.

Maragall: l’arpa com el violoncel

L'últim llibre?

En aquest blog no s’hi ha fet fins ara comentaris sobre política i avui no serà una excepció encara que em refereixi a Pasqual Maragall. La justificació més immediata és de caràcter personal: vaig ser ahir al vespre al Palau de la Música, on es presentaven les seves memòries. No caldrà que en faci una crònica personal, els mitjans ja s’ocupen de ressenyar l’acte amb més o menys encert.

A molts que érem allà, l’orador que ens va agradar més va ser algú que no havia parlat mai en aquell escenari, la seva filla Cristina (i això que abans ho havien fet Ferran Mascarell, Narcís Serra i Francesco Rutelli).

Cristina Maragall va enllaçar anècdotes familiars amb l’expressió sincera d’un entorn que sap què l’espera.

Una d’aquestes situacions que ens va explicar relatava una jornada familiar de no fa gaire, al Museu de la Música. Maragall acompanyava la filla i els néts. A la sala on els nens poden tocar alguns instruments, el guia explicava la diferència entre la manera de tocar l’arpa i el violoncel, que es grata amb l’arquet, com tothom sap.

La qüestió és la pregunta

Tot d’una, Pasqual Maragall va demanar al guia i als néts què passaria si algú provés de tocar l’arpa com el violoncel. Quina pregunta, oi?

Això no es pot fer, diran de seguida els més conservadors, els practicants de l’immobilisme, aquells que no alcen mai la vista més enllà de les canyes de les mongeteres. I què? La innovació sempre ha tingut detractors poderosos, tots aquells que assimilen la recerca amb el cinisme que conté l’expressió “experiments amb gasosa”.

Però això és el que va fer de Maragall un polític diferent, el primer president amb visió estratègica (tanta falta com ens fa) des de Prat de la Riba, tal com ho veig (Macià no va tenir temps, Companys es va veure abocat a un tacticisme més o menys heroic, els presidents de l’exili no tenien més remei que intentar que la institució sobrevisqués i el primer president de l’autogovern recuperat es vantava orgullós del seu tacticisme amb aquella expressió del “peix al cove” que sempre m’ha semblat força mesquina i que no s'hauria d'imitar).

El meu ímpetu i les mongeteres

Les paraules de Cristina Maragall feien evident allò que ha entusiasmat a tantes persones tantes vegades. La capacitat de mirar-se les coses d’una altra manera. Els experts ho anomenen pensament lateral i té a veure amb una manera de ser que condueix a la creativitat, molt més si parteix de bases sòlides i del coneixement profund.

El mateix Maragall es va referir després a aquest assumpte quan va admetre que sol desconfiar dels especialistes i que prefereix unes altres mentalitats (diríem que més obertes o transversals).

Per això té sentit que en parli en aquest espai on els últims mesos he dedicat tantes frases a la innovació i a la imaginació. Molt més ara, perquè és inevitable tenir la impressió que algunes organitzacions molt importants del país s'han decantat cap les antigues fórmules basades en el poder, l'obediència i la marginació de qui pensa diferent. Ara que sembla que a molts llocs es mani des de darrere de les canyes de mongetera, he volgut escriure aquest apunt un xic impetuós però molt inofensiu: només vol ser una crida animosa a favor d'aquells que combatem ara i adès contra la frase ridícula que sentim tan sovint: "sempre s'ha fet així". Perquè darrere les canyes de mongetera sovint només hi sé veure excuses pusil·lànimes.

Al tren, l'avioloncel

Quan tornava cap a casa amb el tren, rumiava en la frase del violoncel i l’arpa i, de sobte, em va venir al cap una cançó de Pau Riba.

El cantant és, pel pel meu gust, el lletrista més interessant de la cançó en català, al costat de Sisa (empaitats tots dos per Adrià Puntí) i, a la seva manera, és un altre actor del pensament divergent.

La cançó es diu L’avioloncel i la copio aquí perquè no crec que sàpiga escriure un final millor per aquest apunt, que també té un deix d’emoció, una pila de records molt grats i un punt d'homenatge.

Aquest matí
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.

Tots hem dit miracle, miracle!
¿Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
¿Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remor?

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.

Doncs això, que per molts bum barrum bum bum, Pasqual!

D'una altra manera

La capacitat de descobrir un espai buit on transformar una idea en un projecte de negoci és l’assumpte preferent del llibre L’estratègia de l’oceà blau, que va interessar molt el grup de persones de la CCMA que en van compartir la lectura.

De vegades, un nínxol es pot ocupar amb un producte antic. La innovació resideix en un altre aspecte.

Un cas que m’ha cridat l’atenció, i que en altres estades a Berlín no havia vist, és l’ús de ruta turística que han donat al Trabant, el famós cotxe de la RDA que es troba a totes les botigues de souvenirs... i a les que no ho són, com una de les icones de la ciutat.

Des de fa uns quants anys, Trabi Safari ofereix la possibilitat de formar part d’un comboi d’aquests cotxes que semblen de joguina. No ho he provat, encara que em vaig aturar a fer alguna foto, però, pel que llegeixo, ha satisfet les expectatives dels que s’hi han apuntat.

El més interessant, pels assumptes que es tracten aquí, és la idea de llançar un projecte a partir del que ja tenien. La moda nostàlgica explotava fa més de cinc anys i modificava el mercat d’aquests vehicles, que passaven de relíquies a capricis. I algú es va adonar que hi havia alemanys i turistes que tenien ganes de conduir-los o de seure-hi i deixar-se portar. A la ciutat de Dresden també han obert el mateix servei.

Donar una intenció nova a allò que tens és la lliçó del Trabi Safari.