Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalunya. Mostrar tots els missatges

15/7/11

Podria tancar la finestra però la deixo oberta


Un any

Ara fa un any, tal dia com avui vaig penjar a Scribd un document, que considerava un esborrany, amb un títol que volia ser una mica cridaner: “La finestra de la independència”.

Dotze mesos després, un centenar de vegades algú ha clicat sobre el botó del “M’agrada” del Facebook, ha merescut uns quants missatges al Twitter i ha tingut una mica més de 2.500 vistes, que no vol dir lectures senceres.

És evident que no és cap èxit però supera de bastant el nombre d’exemplars venuts de la meva última novel·la. Potser és perquè aquesta mena de textos són més “fàcils” que l’obra literària que procuro bastir, no en puc estar segur.

Esborrany

La meva intenció inicial era mantenir aquest esborrany un any a l’abast de tothom i després fer-lo desaparèixer, però hi renuncio.

De la mateixa manera que no he volgut liquidar el porc que vaig crear secretament al Twitter, he decidit que aquest esborrany pot seguir on és, com la mostra del que és, un text elaborat durant uns quants mesos i llegit durant aquest any que ha passat per qui ha volgut fer-ho. Ja en vaig donar aquí les explicacions pertinents.

El marc

Parlava allà d’una oportunitat que ara diria que s’esvaeix.

L’independentisme “oficial” viu una crisi descomunal i aquells que es van endur els vots sobiranistes han aconseguit en un temps rècord canviar el marc de les idees.

Des del poder és més fàcil influir amb missatges potents que converteixen una qüestió en la més relelvant i no s’escapa a ningú que ara mateix l’assumpte protagonista és l’economia. La manifestació de fa pocs dies no es pot comparar amb la de l’any 2010.

Sembla mentida com un escenari pot canviar tant de pressa però això és el que ha passat.

Decisió

De manera que conservo el text on és com un record del que un dia va succeir, com un exercici de memòria, acompanyat de la presentació que vaig fer. Però no modifico la seva condició d’esborrany i no ho faré si no veig que hi ha novetats en aquest front.

Tinc la sensació que, si segueixo aquesta norma, l’esborrany serà un esborrany per molt de temps, potser per sempre.

No em queixo. Les coses són com són.

Vaig creure que hi havia possibilitats d’aconseguir una certa unanimitat, vaig mirar de subratllar els problemes i vaig pretendre, amb molta ingenuïtat, demostrar que hi havia solucions.

Però ara he après que no és així. Malgrat les enquestes, una mica enganyoses, el marc ha canviat.

Fins que els que ara governen no facin el tomb res d’això no serà possible i no sembla que de moment tinguin cap predisposició per actuar d’una altra manera.

Compromís

Podria somicar que és una llàstima. Però no ho faré. Si als catalans els sembla bé continuar sent espanyols no sóc ningú per assenyalar un altre camí.

Aaixò no vol dir que un dia no el pugui emprendre pel meu compte.

Però d’això no en podré parlar fins d’aquí a uns quants anys.

O sigui que aquest apunt és només una manera de tancar l’experiment.

Em va agradar publicar un text en fase d’esborrany i ara anuncio que no el retocaré, no aquest any, ni l’esborraré.

Si no passa res de debò important que em faci canviar d’opinió, en principi no tornaré a parlar mai més de “La finestra de la independència”.

27/5/11

Crònica d'una actuació policial i molt més

ATENCIÓ: els partidaris del blanc o negre no cal que llegeixin aquest apunt. Hi ha força informació i uns quants enllaços. Demana una lectura desapassionada i tranquil·la. Qui vulgui treure conclusions amb una lectura en diagonal més val que ho deixi córrer. De debò.

Sincerament

No simpatitzo amb l’acampada. Em costa una mica exposar les raons amb brevetat però en faré un resum apressat.

No m’agrada que no hi hagi objectius clars. Els pocs objectius que he entès no em satisfan. Observo una actitud una mica maniquea i simplista en molts arguments de la protesta, amb tot de tòpics del segle passat sobre els bancs, la política i fins i tot la comunicació.

Sí, jo també he vist "Inside Job" i em va interessar molt a pesar d'algunes petites trampes narratives. I sí, he llegit el llibre tan citat de Stéphane Hessel. Diria que se'l cita molt sense haver passat per la lectura. No és gaire bo. Emotiu, si de cas, però mal argumentat i massa pamfletari pels que exigim qualitat i rigor en un llibre d'aquestes característiques.

No m’agraden gens les votacions a mà alçada, no m’han agradat mai. Crec que la democràcia exigeix garanties com ara el vot secret, l’escrutini públic i una urna vigilada (sigui física o electrònica).

No m’agraden la majoria dels eslogans dels acampats. Els més imaginatius solen estar inspirats en eslogans francesos de fa quaranta anys. No comparteixo la visió que tota la culpa de la crisi és d’uns malvats perversos i tendeixo a creure en el repartiment de responsabilitats.

Vaig trobar ofensiva la comparació amb Egipte, on els manifestants s'enfrontaven a una dictadura i als tancs. No sóc l'únic que ha vist en molts eslogans una actitud simplista i carregada de cofoïsme.

No m'ha agradat com han reaccionat quan se'ls ha criticat, sense saber entomar la ironia, atacant la discrepància amb xiulets (ep, és una metàfora!). Ara mateix, no estic segur com es rebrà aquest article. Confio que algú que demana democràcia sabrà respectar la divergència.

No m'agrada quan diuen que ells són el poble. El poble som tots, també els milions d'electors que vam anar a votar el dia 22, els que omplen estadis de futbol o el circuit de Montmeló.

No m'agrada tampoc una protesta que alça la bandera "spanishrevolution". A mi ja no em convoca res que sigui "spanish". Ho sento. Ja ho he explicat aquí.

No vull arreglar Espanya, vull anar-me'n.

I no crec que qualsevol grup de més de cinquanta persones tingui dret a ocupar de manera permanent un espai públic. Sincerament.

La feina d’informar

No m’ha semblat bé la complaença que molts col·legues d’ofici han exposat aquests dies, sovint, a parer meu, sense ni gota d’esperit crític.

Crec que als que informem ens toca ser prudents, continguts, no deixar-nos dur per les passions. Hem de mirar d’informar sempre des d’una posició distant, per no caure en favoritismes.

He tingut la sort que no he hagut d’escriure gaire sobre aquest assumpte. Només una primera crònica d’urgència, on deixava anotades entre línies algunes crítiques i, al cap de poc, una llista de llocs on hi ha informació.

Ara bé, dit tot això, avui m’han encarregat la crònica de l’actuació policial d’aquest matí. Volien que ho seguís a la xarxa.

Mentre anava mirant què es deia al Twitter, seguia la retransmissió en directe de TV3.

Faig aquí un parèntesi per anotar una altra crítica als manifestants: mentre TV3 informava ells deien que manipulava. Però si estaven ensenyant la càrrega policial en directe! Quina manipulació hi ha aquí? És una altra prova dels prejudicis que tenen molts dels protagonistes d’aquestes acampades. En general, tendeixo a desconfiar dels tòpics, de les frases comunes, del maniqueisme, de les conspiranoies, de les sentències definitives...

Reprenc el fil, però.

Crònica de l'actuació

Al cap d'una estona he acabat la meva peça. I s’ha publicat.

Crec que, tot i ser una crònica personal, anota amb certa concisió què ha passat.

O el que he vist que ha passat.

I el que he vist que passava era que la policia, acostumada potser a empaitar encaputxats, estava desconcertada.

S’ha vist a la tele pública i també en aquest vídeo que algú dels que eren allà ha penjat a internet.

S’hi veuen uns quants policies que peguen gent que seu.

Peguen amb ràbia, amb mala bava.

Si duguessin la cara destapada hauríem aconseguit unes imatges semblants a les que hi ha d’aquelles manifestacions pacífiques de febrer i març de 1976, en el benentès que el context és incomparable (afegeixo aquest aclariment, advertit per alguns comentaris al Twitter sobre el risc que se'm malinterpreti).

Les imatges que hi va captar Manel Armengol són encara el record d'una etapa amb esperança i violència, inoblidable pels que ja tenim una edat. Hi ha alguns rostres que costa d'oblidar.

Aquests policies que avui, tants anys després, feien això, de debò que no passaran cap vergonya? Són la policia de la democràcia que l'any 1976 demanàvem a crits. Són la policia de l'autonomia que aleshores reclamàvem de manera pacífica.

De debò que aniran a casa a sopar i parlaran de la feina amb els seus fills? I què els diran? “Pegàvem a gent jove que era asseguda”? “Pegàvem amb ràbia perquè no enteníem res”? Això els diran?

Càmeres com a garantia

Durant molt de temps, es van fer crítiques als politics que s’encarregaven de l’ordre públic perquè volien posar càmeres a les comissaries. Els que criticaven ara han de prendre les decisions.

Després de veure el que hem vist avui, ho tinc encara més clar: sí, necessitem càmeres a les comissaries. I a més llocs.

Allà on hi hagi un policia amb una porra a la mà hi ha d’haver una càmera.

Per saber si l’ús de la violència està justificat o no.

De vegades pot estar-ho.

Avui no ho estava. Gens.

I Felip Puig ho sap. Perquè no és pas un neci sinó algú preparat i amb molts anys d’experiència.

El dubte raonable és si donarà una ordre perquè la policia sigui millor o si s'intentarà que la tele no ensenyi això mai més.

Ja ho veurem. I tant que ho veurem.

L'altra pregunta raonable és si hi haurà alguna dimissió.

Si és que no, que no preguntin mai més per què hi ha tanta gent desencantada amb els polítics. La resposta ja la sabem.


S'ha entès?


No, no simpatitzo amb els acampats.

Però encara simpatitzo menys amb empleats públics que peguen amb ràbia gent asseguda que té les mans enlaire.

25/4/11

Objectiu: la ciutat

El projecte Ciutadania 4.0 es presenta aquesta setmana, o sigui que falten uns quants mesos per avaluar fins a quin punt aconsegueix els objectius que es proposa. Però de moment ja serveix per donar visibilitat de conjunt a moltes iniciatives de vocació social amb les tecnologies de la informació i la comunicació.

N’hi ha unes quantes d’enfocades cap a la millora de les ciutats, sovint amb el referent de fixmystreet. Al costat de reparaciudad, que s’ha posat en marxa fa poc, s’hi troben ziudad, que ofereix un servei semblant, i alerta, més enfocada cap a l’activisme.

Fora d'aquest projecte que impulsa Telefónica, se'n troben d'altres, com Metroo, que assegura que té enregistrats de manera fiable els punts negres i es proposa com un espai de diàleg a més de permetre als usuaris l'aspiració a "l'alcaldia virtual", a l'estil de Foursquare, aquest espai de lleure basat en la geoposició que també pot tenir utilitats cíviques.


Fa la impressió que les ciutats són un entorn molt apte per al naixement d’aquestes propostes. A Barcelona, hi ha un mapa de sons elaborat des de fa força anys de manera col·lectiva, a més d’un mapa “verd” i un recull d’històries explicades per tothom que vulgui fer-ho.

Des de no fa gaire es deixa veure un web misteriós, sense cap explicació, que proposa trobar cent paraules que defineixin Barcelona. Només donen aclariments si se'ls escriu un correu. Aquest estil maldestre i la proximitat d'una cita electoral aixequen una sospita sobre el seu origen.

Elecció ciutadana


En tot cas, és veritat que l’ús d’internet s’estén i les dades també indiquen una distribució important dels dispositius mòbils amb connexió a internet i paquets d’aplicacions. Però potser no hi ha espai per a tanta competència, malgrat les diferències entre cadascuna d’aquestes iniciatives.

El més probable és que els ciutadans acabin triant una aplicació per incidir en la vida urbana, per compartir alertes o per al que necessitin. Podria ser una aplicació que encara s’ha de crear.

Les aplicacions elegides seran les més útils o les més simples o les que garanteixin resultats millors. Encara és aviat.

El proper dia 29 hi ha a Roses un encontre sobre ciutats on es tractarà la manera com la marca de cada població obté reputació digital. No és la trobada que en principi hagi d'aportar cap innovació extraordinària sobre iniciatives ciutadanes.
Però aquest pas hi serà un dia o altre.

Millora col·lectiva


Les persones trobaran un sentit pràctic a millorar el lloc on viuen amb l’ajuda de les TIC. Ja hi ha activistes que s'hi dediquen amb força empenta.

Les aplicacions per a l’activisme són d’un ús tan incipient com extremament minoritari, però la idea que aplegar les aportacions de moltes persones genera continguts d’interès ja fa temps que s’ha instal·lat. Ho confirma el documental de National Geographic amb imatges del terratrèmol i el tsunami del Japó capturades amb tota mena de càmeres personals.

Si sabem captar el món quan s’enfonsa potser també serem capaços de crear serveis que de debò permetin viure-hi millor.


5/4/11

Biaixos en el debat sobre cultura a internet

Fa pocs dies, David Mullor es queixava que les xarxes socials i internet no aporten cap benefici econòmic al seu grup Ix!. Ho feia en un debat sobre l’efecte que les xarxes socials i altres recursos basats en internet tenen en la difusió de la música que es fa a Catalunya.

Les possibilitats de fer servir aquestes eines són considerables, com es recull en aquest article publicat poc després al 3cat24.

Primer biaix

Però el pinyol d’aquest debat és un altre i té a veure amb una interpretació esbiaixada del fenomen de la llarga cua que va exposar Chris Anderson.

De forma succinta, el que allà es plantejava és que amb la digitalització i les connexions és possible que tot de productes minoritaris trobin alguna sortida.

La disminució radical dels costos d’emmagatzematge i distribució (com ha assenyalat entre altres David Weinberger) permet que pugui ser “rendible” la difusió de materials que tot i no arribar a unes vendes destacades poden circular perquè és més barat mantenir-los en actiu.

No és tan sols més econòmic, és més fàcil. Aquest segon tret té a veure amb l’extensió d’eines que permeten fotografiar, enregistrar vídeos, publicar textos...

S’ha de trobar un lloc a la “llarga cua”.

Però ben sovint hi ha professionals de la comunicació que reexpliquen aquesta tesi d’Anderson i s’afanyen a proposar tot seguit la millor manera d’arribar fins al cap.

Si algú creu que amb internet està garantida una posició entre els quaranta principals o als “topten” de vendes és que no ha acabat d’entendre el concepte en la seva essència. La diferència entre l’abans i el després no és la certesa de l’èxit sinó la certesa de poder-hi ser. El canvi és la cua, que s’ha allargat, no pas el cap, que ja hi era.

El cantant d’Ix! es va mostrar ambivalent. Mentre assegurava que tot el grup dedica molta estona a tenir cura de la seva presència a les xarxes, sostenia que això no li permet viure de la seva creació.

I aquest és un altre biaix.

Segon biaix

Produir creacions artístiques no garanteix que se’n pugui viure. Aconseguir diners d’aquesta manera no és ben bé el que succeeix a la cua. Ara, gràcies a internet, aquesta cua és llarga i plena d’oportunitats. Però el consum no ha canviat tant: hi ha productes per a majories, productes per a minories molt sostingudes i productes molt minoritaris que, si es poden digitalitzar, tindran una oportunitat. El cinema d’art i assaig no competeix amb els quaranta principals de les sales de crispetes.

A més, el mercat de la música feta en català és petit. Com el de tantes altres coses en què la llengua és un eix clau (diaris, revistes, libres, cinema...). Viure de cançons, de narracions o de vídeocreacions, per esmentar només uns mínims exemples, és gairebé impossible.

No es pot reclamar que la creació tingui una garantia perquè no hi és. No hi ha sigut mai. Els artistes de tots els temps han estat a sou de mecenes i senyors, han servit l’Estat o han sigut artesans venedors o han tingut altres ocupacions que els aportaven ingressos. O han malviscut de l’art i s’hi han adaptat. Només aquells que han arribat a una situació singular en el seu mercat han trencat aquest esquema.

Però se sol mantenir l’obsessió amb la testa exitosa per comptes d’aprofitar amb entusiasme els avantatges de la nova cua.

Oportunitats

D’acord, tot podria ser milor. Potser un dia els Ix! seuran al tron de l’èxit que aporta euros. Però de moment potser val la pena que cadascú tregui el màxim profit dels corrents movedissos que donen forma a la llarga cua.

La llista d’exemples podria ser notable. Però, per començar per alguna cosa, aquí hi ha uns quants casos.

Campanya per aplegar citacions de Josep Pla al Twitter

La promoció de la cultura catalana s'estén amb internet

Un ajuntament sorteja entrades entre els usuaris que en fan "retweets"


Un web posa a l'abast de tothom el patrimoni literari català digitalitzat


Twitter s'omple de versos per celebrar un "dia de la poesia catalana a internet"


Els autors catalans de la Viquipèdia busquen acords amb els professionals dels museus


Els autors de la Viquipèdia ensenyen com l'escriuen per celebrar el desè aniversari de l'edició catalana


Mesos abans ja havia inclòs en llistes prèvies aquests articles publicats al mateix mitjà.

http://www.3cat24.cat/noticia/863966/ciencia/Enciclopedia-sobre-als-usuaris-i-millora-les-cerques

http://www.3cat24.cat/noticia/877786/ciencia/Els-bloguistes-debaten-sobre-el-futur-del-llibre-digital-a-Mataro-en-un-acte-dels-Premis-Blocs-Catalunya

http://www.3cat24.cat/noticia/862186/ciencia/Patrimoni-crea-un-diposit-digital-amb-milers-de-documents-sobre-excavacions-i-obres-de-restauracio


http://www.3cat24.cat/noticia/875526/catalunya/Les-comunitats-gitanes-de-Catalunya-sexpressen-en-un-museu-virtual


http://www.3cat24.cat/noticia/504345/ciencia/Quasi-900-museus-del-mon-tenen-un-milio-de-seguidors-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/476005/societat/Lescriptor-Jordi-Cervera-escriu-una-novel%C2%B7la-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/440346/societat/parlacat-ofereix-un-curs-per-preparar-lexamen-del-nivell-C

http://www.3cat24.cat/noticia/419131/societat/Els-llocs-mes-emblematics-del-patrimoni-catala-ja-es-veuen-a-Google-Maps

http://www.3cat24.cat/noticia/426732/ciencia/Un-grup-catala-llanca-una-llibreria-digital-i-un-lector-de-llibres

http://www.3cat24.cat/noticia/724725/llibres/Un-nou-mapa-en-linia-despais-literaris-situa-els-autors-catalans-i-els-llocs-citats-a-la-seva-obra

http://www.3cat24.cat/noticia/739329/llibres/Una-tertulia-literaria-a-Twitter-comenta-les-obres-dautors-catalans

http://www.3cat24.cat/noticia/672705/societat/Un-projecte-europeu-impulsa-les-noves-tecnologies-per-difondre-el-patrimoni-cultural

http://www.3cat24.cat/noticia/608505/ciencia/La-Diputacio-de-Barcelona-proporciona-14000-fitxes-de-patrimoni-en-un-web

22/2/11

TV3 en un paper de Wikileaks: l'admiració kurda


Els polítics kurds observaven Catalunya i l’autonomia de què disposa com un objectiu possible i, a més, veien en la televisió pública catalana un model a imitar.

Això és el que es desprèn si més no d’una intervenció del dirigent kurd Ahmet Turk que va ser anotada per un diplomàtic nord-americà. El contingut d’aquest document s’ha conegut entre molts altres, gràcies a la publicació que n’ha fet Wikileaks.

La informació no és sorprenent. Tot i que Catalunya viu enmig de tensions clares que s’han incrementat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, pot tenir l’aparença d’una solució a la que poden aspirar comunitats que es troben en una situació pitjor, com succeeix amb els kurds.


Mihemedo

La menció es troba en un document de 27 d’abril de l’any 2009, enviat des de l’ambaixada de Londres als serveis centrals i també a les delegacions pròpies de Turquia, Dubai i l’Iran.


Es tracta del resum d’una declaració feta per el líder d’un partit kurd de tendència socialdemòcrata que va ser prohibit a finals d’aquell mateix 2009. La pretensió del govern turc era que només seguien l’actuació espanyola amb Batasuna.


Però el mateix govern que prohibiria aquest partit, i que un any abans llançava la declaració provocadora per assegurar que "hi ha un sol país, una sola bandera i una sola llengua", va engegar un canal en kurd.



La ironia cruel de la història és que l’estrena es va fer amb una cançó, “Mihemedo”, que és la mateixa que ha dut un productor de televisió a la presó durant cinc anys perquè la va emetre en un canal local, la mateixa que ha mantingut un cantant a l’exili des de l’any 1976.

Quan els assistents a la conferència d’Ahmet Turk li preguntaven per aquest canal, s’hi mostrava crític i com a contrast positiu citava aquests casos: “Breton stations in France and Catalan stations in Spain”.

No és un secret desvelat. El missatge diplomàtic es feia ressò d’un acte públic. Però val la pena anotar-ho com una altra menció de Catalunya en el context internacional.

Tampoc no és cap secret que els kurds han patit un tracte indecent tant per part de Turquia com de l’Iraq. Una visita a l’exposició Desapareguts que encara es pot veure al CCCB ofereix imatges prou eloqüents.

E-revoltes

La llista de països on la tortura i la desaparició dels detinguts ha format part d’una tècnica de repressió ben assimilada és massa llarga. L’exposició parla dels kurds, dels xilens, dels argentins, dels cambodjans...

Aquests dies, les poblacions de països del nord d'Àfrica intenten treure's de sobre els dictadors i ho anomenen amb orgull "e-revolució". Es recorre a internet i a les xarxes socials per animar els ciutadans a afegir-se a les protestes. Els experts debaten fins a quin punt aquest ús és més o menys intensiu, però és evident que hi és.


View Mapping Violence Against Pro-Democracy Protests in Libya in a larger map

Ara mateix, els blogs al Marroc són tan importants com altres eines que s’empren a Líbia per retransmetre l’alçament. Amb el Twitter, les reaccions són immediates.


Herois

O sigui que internet, per fi, és alguna cosa més que un planeta habitat per pirates i corruptors.

I a Catalunya, aquest és un altre tret que cal anotar. Els kurds miraven la televisió pública catalana com un far lluminós. Què dirien del puntCat, aconseguit ja fa cinc anys?

Un servei local basat en el Twitter, de Vilassar de Mar, ha estat seleccionat als Shorty Awards.

I fa pocs dies, l’Idescat s’ha convertit en el primer organisme de tots els governs europeus que participa en un projecte de dades públiques de Google i exposa un conjunt de dades sobre més de nou-cents municipis perquè qui vulgui en pugui obtenir visualitzacions personalitzades i compartibles. És un gest pioner.


Per tant, i malgrat les retallades dels pressupostos, l’autoestima del país té unes quantes raons per ser estimulada, encara que sempre hi hagi profetes del desastre que trobin altaveus per als seus auguris tramposos.

És clar que no es poden comparar la situació catalana i la kurda!

Aquesta breu menció en un document diplomàtic ho posa de manifest.

Per això té sentit que els nous reptes siguin molt ambiciosos, d’acord amb la posició actual i no a partir d’una mitificació del passat. La primera transició es va acabar avui fa trenta anys.

1/2/11

“El Periódico” al trapezi digital (estrena d'un servei de pagament)

Estrena

El diari “El Periódico” ha obert aquesta nit un servei digital que permetrà la lectura de “l’edició impresa” en format digital, tant en ordinadors com als mòbils, els notebook i l’iPad. D’aquesta manera, el rotatiu català emprèn la via que ja han seguit altres mitjans cap a la recuperació d’ingressos a canvi dels continguts informatius.

Amb l’estrena d’avui, els lectors podran triar entre continguts diferents en funció de l’accés que prefereixin, perquè se segmenta de forma rotunda el tipus d’informació.

En línia

Al web, en l’edició en línia que la marca "El Periódico" ofereix a partir d’ara, es dóna resposta a la demanda d’actualitat, amb la pretensió d’aconseguir la màxima immediatesa, tot i que amb preferència pels continguts propis.

Aquesta prioritat obliga els redactors a elaborar peces més breus amb celeritat, per dedicar-se tot seguit a la producció de textos més profunds, que són els que es troben en l’edició impresa.

A
questa edició impresa ja no s’abocarà a la versió en línia a l’hora del tancament, com passava fins ara. Però estarà a l’abast dels usuaris digitals, tant des de la versió en PDF, que ja hi són des de fa temps, com en la versió de l’anomenat e-Periódico, la que avui ja permet l’accés a qualsevol persona després d’un període de prova d’unes quantes setmanes.

Preus variables

Aquest servei serà de pagament. No pas avui, ja que l’inici busca una oportunitat per donar-se a conèixer. La gratuïtat està garantida durant un mes, “com a mínim”, i així ho subratlla el seu director, Enric Hernàndez (a la fotografia), en declaracions a aquest blog.


Passada aquesta transició, els usuaris del e-Periódico el podran descarregar per 1€ a la setmana. Es tracta d’un preu competitiu si es té en compte que l’exemplar imprès dels laborables s’adquireix a 1,20€ i el format en PDF, fins ara costava 2€.

Els seus responsables, Joan Manel Perdigó i Pep Puig, expliquen que “la informació s’ha de pagar”, però insisteixen que això no trasllada per força el marge cap als lectors i confien en que aquesta aposta tard o d’hora ha de donar rendiments en publicitat.

Format líquid


Tots dos destaquen també el caràcter “líquid” del format, que s’adapta als diversos aparells de l’usuari. No es limita a una “reducció” de la mida, com sí que succeeix de moment amb la portada, sinó que s’incrementa o disminueix el nombre de pàgines que cada informació ocupa segons que es visualitzi des d’un iPad o un ordinador amb la pantalla més gran.

A més, tots aquests continguts no exigeixen cap tractament específic, perquè arriben al nou producte de forma automàtica a partir de la circulació rutinària dels continguts digitalitzats a la redacció. D’aquesta manera, no ha representat cap cost afegit.

Una perspectiva

El projecte va començar ara fa un any, coincidint amb l’arribada d’Hernàndez a la direcció, i forma part d’una convicció expressada per diversos directius del mitjà segons la qual el període d’accés a continguts informatius sense cost ha de començar una certa regressió.

No són l’únic mitjà que participa d’aquest plantejament. L’Ara, com aquell qui diu acabat de néixer, distingeix de forma clara entre els continguts digitals i els de l’edició impresa, amb un criteri diferent que el de La Vanguardia, com exposa Sílvia Cobo. En paraules d’un dels seus accionistes, l'Ara vol evitar la “vampirització” de l'edició impresa per part de la versió en línia.

Aquest és un debat reiterat, el mateix que encara no permet als editors catalans la gosadia de competir de debò en el mercat dels e-llibres, temerosos que, per comptes de trobar nous públics, n’hi hagi un que es mengi l’altre i, amb preus menors, acabin minvant els ingressos.

Aplicacions enfora

En aquest context, la política de preus del e-Periódico fa l’efecte d’anar en la direcció adequada. La seva idea és proposar diverses modalitats de pagament, de manera que cadascú pugui triar la que s’adapti a la seva conveniència. Tot i que no amaguen la voluntat de captar l’interès, d’entrada, dels 17.000 subscriptors que declaren tenir.

Caldrà veure quants decideixen que val la pena pagar. De moment, trobaran com a porta d’entrada la finestra que demanarà “usuari i contrasenya”.

Tot seguit, hi ha la pàgina de navegació, on s’informa de la usabilitat: vertical per al canvi de secció, hortizontal dins de cada secció i amb opció d’ampliar fotografies, veure vídeos... Tot de gestos que en un iPad es faran amb la punta dels dits.

També hi ha un camp dedicat a les aplicacions. De moment hi apareixen l’accés a la Wikipedia, Google Maps, el Facebook... però anuncien que voldran incrementar aquesta oferta de manera continuada.

Encara tenen uns quants dubtes. Per exemple, preveuen que els usuaris puguin enviar un contingut a un contacte del Facebook, però encara no tenen clar fins a quin grau d’accés tindrà aquesta altra persona si no està registrada.


Fragmentació

A partir d’ara, el consum de la informació elaborada sota aquesta marca queda fragmentada, amb opcions molt variades: actualitat en línia, profunditat de lectura pensada sobretot per a aparells “de sofà” o transport públic i brevetat màxima en la tramesa de titulars i altres serveis mòbils.

La versió en paper, per exemple, compta amb una compaginació premiada que és encara excel·lent i de les millors dels diaris espanyols, amb portades tan extraordinàries com singulars.

El "paper" acara tants reptes com oportunitats d'exclusivitat.

En contrast, l’equip directiu s’ha mostrat molt poc interessat per l’experiència de la visualització de dades, amb l'argument dels costos, un tret que permetria dotar aquesta versió nova d’un element que brilli, ja que tot l’esforç de la direcció d’art, visible en el paper, queda aquí en fora de joc.

Però no sembla que el repte dels nous formats informatius se superposi ara com ara a aquest projecte enfocat a l'obtenció d'un usuari d'aparells digitals però d'una certa "cultura analògica" i centrat, de forma raonable, en la reconversió del model de la gratuïtat.

Hi ha un detall que no és perceptible en cap de les versions digitals. Per alguna raó, a El Periódico, com en tants altres mitjans digitalitzats, sembla que no donen gaire valor als hiperenllaços, la mena d’aportació que un usuari amb certa experiència digital acostuma a exigir.

De tota manera, no es troben sols en aquest costum incomprensible que un dia o altre haurà de canviar de forma radical, perquè una lectura digital té tres dimensions i sense la profunditat hipertextual l'experiència està mancada de llibertat i de coneixement intens.

No queda clar, encara, fins a quin punt el procés de digitalització també modifica les fonts emprades i la producció dels continguts. Però la singularitat del producte els situa per ara com el diari pioner del país en aquest recorregut.

El desenvolupament l’ha fet Revolumedia, una empresa que ja col·labora amb els equips de desenvolupament del Grup Zeta des de fa temps i que ha participat en projectes de comunicació digital per a altres mitjans escrits.


La ruta del pagament


La decisió d’obrir aquest procés és molt significativa. Segueixen la ruta marcada per The New York Times però també per altres projectes com ara els mitjans exclusius per a iPad. És un canvi de direcció. La informació sense preu pot cobrir una certa demanda de rabiosa actualitat, però els continguts més elaborats volen trobar una recompensa.


Aquest missatge que s’envia avui coincideix amb la publicació de la dada que el consum d’informació per internet ja supera per primer cop a Catalunya el de diaris impresos (i que les xarxes socials guanyen a "les notícies"). Allò que s’anunciava i uns quants feien veure que era només l’afany de notorietat d’algun profeta malintencionat potser no quedi tan lluny. Els mitjans s’acuiten a trobar respostes i e-Periódico vol ser una d’aquestes adaptacions a la nova situació.


Judici pendent


El debat que fins ara hi ha hagut haurà de suspendre el judici de forma provisional fins que, en comptes de discutir sobre intuïcions més o menys fonamentades, es disposi de les dades fiables. Per ara, asseguren que han rebut uns quants centenars de correus dels seus lectors de prova i es mostren satisfets pels resultats. Però no cal córrer, abans d’un any sabrem si l’experiència s’aproxima als objectius que s’han proposat.


Fa l’efecte que els usuaris del iPad trobaran satisfacció notable però encara és una oferta aïllada, un producte blindat que amb les aplicacions de què disposa no arriba a garantir una autèntica connexió en totes les direccions que internet posa a l’abast. És un camp tancat.


Ara bé, encara que només sigui un detall minúscul, potser és indicatiu que els màxims responsables del projecte l’hagin volgut presentar a algú que ja sabien que només en parlaria en un blog minoritari. L’hora i mitja que han dedicat a aquest diàleg sembla mostrar una atenció cap a un altre entorn de comunicació que, si més no, cal agrair.

Però una acrobàcia no es guanya l’aplaudiment pel risc que assumeix (encara que això sol mereixi respecte) sinó per l’excel·lència de la seva consecució. De moment, el trapezista tot just ha saltat del trampolí. I està sol. Sense “la xarxa”.

A veure.

19/1/11

Exposant la presència masiva del Govern a internet

Divulgar

Si la meva vocació actual és divulgar casos reals de l’ús de les TIC, té sentit que també em fixi en l’administració. Ja he escrit força peces informatives sobre aquesta qüestió. De fet, vaig tenir la sort d’informar abans que altres de l’aparició a Twitter dels aleshores consellers Nadal i Maragall. I amb motiu del canvi de govern vaig escriure tres peces consecutives, que ja vaig comentar aquí.

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

Confiança

Fa pocs dies he tingut la sort de merèixer la confiança de moltes persones que treballen al departament de Cultura. Això em va permetre escriure sobre un cas concret, la promoció internacional de la cultura catalana mitjançant internet, però també insinuar quin serà el “capteniment digital” al departament.

Debat

Fa encara menys dies, gràcies a l’avís d’una altra persona que confia en la meva manera de treballar, vaig posar sobre la taula un debat obert entre els funcionaris de la Generalitat sobre la participació a les xarxes socials. Ha tingut diversos comentaris dels lectors.

Radiografia

Avui he fet un pas més. He volgut fer una primera radiografia provisional de l’ús d’internet que fan els alts càrrecs, l’anomenat “sotagovern”. És una peça llarga que es publica en dues parts.

http://www.3cat24.cat/noticia/1027007/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet

http://www.3cat24.cat/noticia/1027012/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-Govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet-%28i-2%29%3Cbr-%3E

No he esmentat els que no hi són, no calia. M’he fixat en els que sí que actuen.

Conclusions

I en trec aquestes primeres conclusions:

- L’experiència en el camp local és clau. Els que l’han tinguda, valoren més l’acció amb eines com Facebook i Twitter.

- Té a veure amb una actitud generacional. Potser per això es percep aquesta presència massiva entre secretaris generals i directors generals.

- Si es miren els perfils a Facebook, es pot observar un canvi interessant. Molts alts càrrecs actuals hi consten com a “andorrans”, en un intent d’esquivar el reconeixement de la seva nacionalitat espanyola. I n’hi ha molts que manifesten amb naturalitat, en l’apartat de “creences”, el seu cristianisme, amb la mateixa naturalitat amb què en el govern anterior es podia observar un pes més gran de laïcisme. Hi ha un cas en què potser podria crear una certa polèmica i em temo que serà esmenat. Carles Flamerich diu que és un “cristià amic del sionisme”. No he volgut incorporar aquest detall, ni altres, perquè la meva peça no pretén polemitzar sinó demostrar l’ús quasi massiu de les TIC en el sotagovern. De les polèmiques que se n’ocupin els periodistes de política.

Marcià

Aquest és un detall que val la pena anotar. Per què em miro tot això? No ho hauria de fer jo. És feina dels redactors de les seccions de Política. Són ells els que de manera natural haurien d’accedir a les xarxes i emprar-les com a font. Que ho faci algú a qui s’encarrega que tingui la vista posada en aquest entorn és absurd, ja ho he dit molts cops. Però mentre sigui un corresponsal a Mart, miraré de fer el que em toca

Missatge

A banda de l’intent de “fotografiar” aquesta presència, goso des d’aquest espai personal convidar tots els que hi són a fer-ne un ús polític, és a dir, a compartir opinions, estendre relacions, conversar amb els ciutadans i provar de deixar rastre. Potser n’hi ha que ara s’espanten i es fan enrere o, com a mínim, modifiquen els atributs de privacitat. Ho entenc. És dur estar exposat d’aquesta manera.

Però als que em vulguin llegir els convido a ser valents. Tenim un sotagovern molt participatiu a les xarxes. Hauria de ser una gran oportunitat, no la perdem per timidesa o pànic escènic. Aprofitem aquesta ocasió. El país s’ho val.

11/1/11

Quina bandera és aquesta?


Els fets

Una final de tennis a París. Juguen Söderling i Federer. De cop, el públic s’esvera. Què passa? Un home ha saltat a la pista. “Porta la gorra vermella preferida de madame Guillotine”, llegeixo. En realitat, el que du al cap aquest home és una barretina, encara que aquesta paraula no apareix enlloc.

L’escena l’he trobada a les pàgines 253 i 254 de la novel·la “Un traïdor com els nostres” ("Our Kind of Traitor"), de John Le Carré. Els protagonistes assiteixen a la final del Roland Garros i queden bocabadats quan aquest espontani salta a la posta i s’adreça al jugador suís.

Porta una bandera. Una dona creu que és la bandera d’Espanya i un home assegura que és la del Futbol Club Barcelona, però les pistes són clares: ha de ser la bandera catalana.I es tracta d'una acció de Jimmy Jump.

L'anècdota

És només una anècdota en una novel·la d’espies que descriu les actuacions de l’anomenada màfia russa però m’ha cridat l’atenció que l’autor hagi emprat aqust recurs.

Vet aquí que aquesta persona que empaita la popularitat com sigui, tot i que no s’esmenti el seu nom, ha trobat fortuna en una obra literària, menys efímera que la fama explosiva que ha obtingut amb les seves aparicions en actes esportius i en l’últim festival d’Eurovisió.

La notorietat

Aclareixo que no m’agrada aquest “saltador” professionalitzat. Em sembla algú que només busca notorietat i que en comptes de fer alguna cosa que pugui firmar interromp el que fan altres (esportistes, cantants...) per robar-los l’espai i el focus. Més aviat em sembla trist.

La causa

M’interessa més atendre els “salts” que tenen una causa: la protesta política o social, la reivindicació... Convertir un acció contestatària en una frivolitat personalista no em sembla cap mèrit.

Però no m’esperava que “saltés” al final del segon terç d’una novel·la que encara no he acabat.

No estic desvelant cap secret, el llibre s’ha publicat fa uns quants mesos i quan Xavi Ayen va entrevistar l’autor ja li va comentar aquesta qüestió.

La bandera

Però he cregut que valia la pena deixar-ne constància igualment. A l’obra Teledeum, del grup teatral Els Joglars, es proposava una situació còmica quan un capellà català mostrava la seva bandera i els altres personatges el rebien convençuts que duia l’ensenya del Congo. És a dir, que la nostra petitesa servia per alimentar un gag.

Aquesta vegada, els personatges Gail i Perry no saben ben bé si han vist la bandera espanyola o la d’un club de futbol.

Em sembla que hi ha molts catalans que no saben tampoc quina és la seva bandera, o en tenen més d’una i ja els està bé.

Potser no som gaire més que una anècdota en dues pàgines d'una novel·la d'espies.

28/12/10

Informant sobre el canvi de govern i internet

La política catalana encara té molt de recorregut pendent per aprofitar de debò les possibilitats que internet posa a l’abast de la ciutadania.

Vaig dedicar un apunt a aquesta situació més aviat desencisadora, basat en part en el document conjunt d’un grup de professionals abocats a observar aquesta cruïlla.


Però també hi ha trets esperançadors i aquests dies me n’he pogut ocupar en les informacions que preparo per al 3cat24.

Els nous membres del govern català fan servir de manera habitual algunes xarxes socials i això sol contrasta de forma rotunda amb l’observació que vaig fer quan Rodríguez Zapatero va fer el seu darrer canvi de govern. Aleshores ja hi havia un contrast entre el govern espanyol i el català que vaig comentar en aquest blog. I ara s’incrementa.

Dels onze consellers, només n’hi ha un a qui no he sabut trobar (i em puc haver equivocat).

Set (7/11) són al Facebook, quatre (4/11) fan servir el Twitter i n’hi ha quatre (4/11) que tenen perfil a LinkedIn.
A més, el context ha permès una presa de possessió al mateix Twitter, amb el canvi de hashtag, i l’equip que entra i el que surt han inclòs en els acords del traspàs la renovació del web presidencial.

Si hi afegeixo la conversa recent amb Ernest Benach sobre els avenços que va viure el Parlament (també en parlava en un apunt) potser val la pena mirar-se el paisatge amb un punt d’optimisme.

Potser sí que els nous governants estaran atents a la conversa. Molts dels que hi eren ja ho feien, cadascú amb el seu estil. Podem creure que el diàleg es multiplicarà.

ELS ARTICLES

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

19/12/10

Els triops i la innovació: història natural 2.0

Eva van den Berg, que escriu per a l'edició espanyola de National Geographic i col·labora a Sostenible, em va dur fa unes quantes setmanes a l’estanyol de l’Espolla, amb la intenció de fer-me veure els triops, l’espècie animal més antiga que hi ha al planeta.

Temporalitat

Aquest lloc del terme de Fontcoberta és un terreny sec on de tant en tant hi sorgeix l’aigua i es crea un entorn lacustre temporal. La seva presència té a veure amb les pluges a l'alta Garotxa i els sobreeixidors de l’estany de Banyoles. La intermitència del clot de l'Espolla, que es troba a més alçada que el llac, està relacionada amb la pressió dels cabals subterranis.

Letàrgia

Els triops són uns crancs prehistòrics, per dir-ho pla, que estan molt ben adaptats a aquests cicles, perquè els seus ous s’apleguen al fang del fons i quan l’estanyol s’asseca sobreviuen entre la sorra en estat de letàrgia.

De vegades, no hi ha estanyol fins al cap d’uns anys i els ous continuen “dormint”. Quan per fi perceben l’aigua, eclosionen i recomencen el cicle veloç fins a l’estadi d’adult. Quan això succeeix, és un esdeveniment local. Per això valia la pena anar-hi.

En diversos llocs del planeta amb característiques semblants, els triops van fent d’aquesta manera mentre hi ha espècies que s'han extingit i n'hi ha d’altres que l’evolució ha transformat de manera sorprenent.

Fenomen

No vam veure cap d’aquests crancs, segurament perquè feia pocs dies que l’aigua era allà. Però vaig tenir ocasió de contemplar un altre fenomen que també és esporàdic.

Quan l’Espolla queda prou ple, l’aigua s’escapa per un rec que recorre prop de tres quilòmetres i, de cop i volta, seguint el desnivell orogràfic, cau fins a un afluent del Fluvià en un salt força espectacular.



Eva van den Berg va escriure fa uns quants anys una col·lecció de llibres que presenta al públic infantil els animals en perill d’extinció. De manera que la seva passió per la naturalesa és tenaç i les seves explicacions mentre admiràvem el salt de Martís van fer que no tornés gens decebut de l’excursió.

Popularitat

A Banyoles, els triops donen nom a un carrer, a un club esportiu, a un restaurant... Són populars. Tot i això, confesso que ignorava la seva existència. Des d'aquell dia, però, hi he pensat més d'un cop, com un exemple d’adaptació singular i perseverant.

He quedat fora de joc quan he vist que tot i tractar-se d'uns animals peculiars, la seva comercialització en col·leccions de “jocs científics” els posa a l’abast de tothom, d’una manera que aquell matí de tardor desconeixíem.

En venda

Clementoni presenta una capsa anomenada “Maxitriops” i CefaToy proposa “Triocefa”. Totes dues s’assemblen: un petit aquari, una bossa de sorra fina amb ous en estat de letàrgia que faran eclosió quan siguin al medi líquid.

A més, comprovo que hi ha venda de triops per internet. Ofereixen un manual d'instruccions i més informació.

Els triops substitueixen així aquells “Sea Monkeys” que es presentaven com uns homenets aquàtics tot i que no eren res més que mostres vives d’artemia salina.

Quan l’estanyol de l’Espolla queda sec, milions d’ous romanen a la sorra. N’hi ha molts i no sembla que estiguin en perill d’extinció.

Però ignoro d’on treuen els exemplars que hi ha la venda tant per internet com en capses que s’exhibeixen als prestatges de les botigues. Deprés de tot, són animals. No sé si es podrien vendre a
la Rambla de Barcelona.

Espècies

Vet aquí que l’espècie que l’evolució ha transformat de manera sorprenent desa l’espècie més vella del planeta dins d’unes bossetes de paper.

Segurament és entretingut i educatiu jugar amb un aquari de crancs adormits (de petit, vaig "criar granotes"), però és menys "autèntic" que esperar que plogui a l'alta Garrotxa.

Analogia

Se m’acut que la innovació i el canvi a les empreses, a l’ensenyament, a la política... són un exemple ideal per a l’analogia amb el cas dels triops.

Es poden comprar bossetes màgiques i capses de cartró amb tot d’estris de plàstic. De fet, hi ha empreses que es dediquen a vendre això mateix a les altres empreses.

Però és molt millor crear les condicions òptimes perquè l’energia i el talent en estat de letàrgia eclosionin i s'emprengui un cicle veloç fins a l’estadi en què es llega el coneixement a la generació següent.


Això potser reclama l’acompanyament d’una empresa especialitzada que entengui el procés i hi ajudi. El país necessita aquest esforç.

Però em sembla que abunden més les paradates amb noms singulars on ofereixen aquestes bosses de paper ben plenes de sorra fina, un recipient de plàstic i una lupa d'estar per casa.

I si en comptes de vendre fum per emboirar els clients fem que plogui allà on cal?