Freelance

Blog nou

A l’apunt anterior, celebrava el quart aniversari d’aquest blog i insinuava alguna reforma.

Ara ja puc anunciar que d’aquí a poc dies podré ensenyar un blog nou que es distingirà d’aquest perquè aplega continguts que ara es troben a llocs diferents, perquè tindrà un disseny elaborat per un professional i perquè s’allotjarà en un domini propi.

D’aquesta manera, el blog que sempre he considerat com un mitjà d’expressió personal ho serà més que mai: agregarà tots els continguts que produeixo, la seva lectura serà més còmoda i tindrà una casa amb el seu nom.

Aventura nova

Aquest canvi, que fa mesos que concebo, respon a alguna cosa més que al desig de millorar les condicions d’aquest mitjà. A partir d’aquest setembre començo una aventura personal que no cal que expliqui aquí amb tots els detalls, en part perquè sóc incapaç de traçar el guió sencer.

Vaig dedicar un apunt a uns quants periodistes emprenedors del país i escrivia per tancar-lo una frase que contenia la pista d’una actitud: tornar a començar. No era la primera vegada que m’hi referia. Em vaig abocar amb el mateix lema a les tasques de redactor especialitzat que se’m van encomanar al 3cat24.

Però aquesta vegada es tracta d’un canvi més radical. Aquesta tardor posaré en janquim a disposició dels clients que sàpiga convèncer pel meu compte perquè he abandonat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, després d’haver-hi servit (m’agrada dir-ho amb aquest anglicisme) més de deu anys com a empleat (en una etapa anterior, n’havia estat un col·laborador extern).

Moltes gràcies

En aquest temps he tingut una pila d’oportunitats magnífiques, des del projecte de creació del primer informatiu infantil d’Espanya fins als vint últims mesos a la redacció del portal de notícies.

Entremig he tingut la sort d’aprendre a dirigir programes i àrees de producció de continguts, a programar canals, a coordinar graelles, a més de participar en el disseny del projecte del llibre d’estil corporatiu per enfocar l’estructura dels primers documents i d'obrir un dels primers blogs d'un canal de televisió.

Una confiança immerescuda em va permetre participar en els equips que es concentraven en la innovació i vaig intentar desplegar activitats que afavorissin la redistribució del coneixement d’una manera tranversal en un conjunt d’empreses que ara tendeixen a la unitat.

Amb les etiquetes "empresa" i "ccma" es poden trobar força apunts dedicats a aquestes qüestions, de la mateixa manera que després n'hi ha molts centrats en la "redacció" i el "periodisme".

Ha sigut extraordinari, i aprofito per donar les gràcies a tots aquells als que no ho he pogut dir encara personalment. M'han ajudat a aprendre molt més que l'ofici.

He conegut desenes i desenes de persones molt preparades, intel·ligents, professionals que en saben un niu, apassionats per una idea de comunicació pública i, també, responsables per força, perquè la consciència que es tracta d’una columna fonamental per al manteniment d’una llengua viva els obliga a actuar amb molt de seny.

Sense mapa

Però ara és hora de provar una altra cosa. Sense res més que molts bons records i amb la vista cap endavant.

La Karma Peiró va fer una foto quan passava per última vegada la targeta que dóna accés als empleats, a les instal·lacions de Televisió de Catalunya.

M'ha agradat il·lustrar l'apunt amb aquesta imatge però la fotografia que de debò ho explicarà tot encara no existeix, l'aniré ensenyant a mesura que tingui alguna forma més concisa.

Intueixo quina mena de feines em ve més de gust fer, quines preferiria evitar i quines em farien molt feliç. Però quan algú fa d’ell mateix la seva empresa i saluda el mercat farà bé d’arribar-hi amb alguna idea més concreta i, potser, una flexibilitat raonable. De manera que no puc avançar encara quina ruta emprenc, confio que la meva cartera real, a mesura que es defineixi, m’ajudarà a entendre’m més bé i m’agrada encetar aquesta etapa sense un mapa minuciós. Per això té un punt d’aventura, que no voldria perdre del tot.

La píndola vermella

Ara queda explicat aquell tuit d’un divendres, el 29 de juliol, quan indicava que el meu vídeo del dia era aquell moment del primer Matrix, quan el Neo ha de triar entre la píndola blava i la vermella.

No vull dir que abandoni una fantasia recreada, l’empresa on he treballat aquests anys és una realitat evident i notable.



Aquest fragment em servia per explicar un contrast entre l’estabilitat, una certa seguretat, i l’aventura de la desconnexió, un lloc on t’has de valer amb els altres que són com tu. Interpretava la píndola vermella com la decisió que no té retorn, com una versió actualitzada d’aquell “alea jacta est” de quan Cèsar va creuar el Rubicó.

Si fins ara pagava els peatges acceptables de l’estabilitat (una certa estabilitat), des d’ara assumeixo els riscos de la llibertat.

Invitació

Als lectors d’aquest blog no els interessen els meus assumptes personals, i ho agraeixo. Però ni que fos per evitar malentesos, com un gest de mínima transparència, he cregut oportú esmentar aquest canvi.

Qui hagués pensat que les meves opinions podien estar massa tergiversades perquè estava empleat a la CCMA des d’ara ja podrà pensar que ho són igualment perquè en sóc un ex empleat.

Qui hagués pensat que valia la pena llegir aquest mitjà, està convidat a la casa nova, de seguida que en pugui obrir la porta.

Reorientació del blog: un mitjà personal de comunicació

Decisió

He decidit canviar l’orientació d’aquest blog. Ho anunciava a la postil·la l'apunt anterior.

No és el primer cop i potser no serà l’últim. No pretenc convertir el blog en protagonista del blog però trobo raonable oferir una explicació per a aquells lectors que segueixin amb més o menys freqüència aquest espai.

Periodisme

Els últims catorze mesos he enfocat el blog cap a l’ofici del periodisme. Em va semblar que tenia sentit compartir el que aprenia, exposar exemples concrets i fer una mena de contracrònica de la meva feina. Pel que m’han dit, es veu que aquest recorregut ha interessat alguns col·legues, observadors dels mitjans i fins i tot estudiants.

Ha sigut interessant, m’he sentit recompensat i espero haver sigut una mica útil. Però ja està.

Voldria passar de "comentar l'ofici del periodisme" a "practicar alguna mena de periodisme". Des d'aquí.

Etapa

Hi rumiava feia setmanes però me’n vaig adonar del tot fa uns quants dies, quan vaig participar en un taller per a periodistes. D’una banda, tenia una mica de vergonya, perquè els altres ponents tenen una formació tèorica sobre l’entorn digital de què no disposo. Genís Roca o Juan Varela es dediquen a això. Jo només podia explicar què faig, de quina manera escric articles i com em sembla que és una redacció digital. D’una altra, vaig comprendre que repetia tot el que he anat dient aquest any llarg.

A partir d’ara, només em repetiria. L’essencial ja ha estat dit. Aquí i als actes on se m’ha convidat a parlar (Catosfera, Penedesfera...).

No tinc ganes de tornar a parlar de l'ofici, de les fonts i de la meva relació personal amb els que m'informen, de la immediatesa, dels enllaços i el seu ús informatiu, de la gestió dels comentaris o de l'excés d'intermediació...

Sobretot perquè res no ha canviat gaire.

Els continguts que podia aportar ja hi són. He sintetitzat el meu procés de producció de continguts informatius. He fet propostes concretes. Si hi ha algú que encara hi té interès, tots els materials són aquí, accessibles.

Nou enfocament

I què faré?

Qui hagi llegit el blog els últims mesos haurà vist que també em plantejava un altre canvi important.

Fa catorze mesos que em dedico a la divulgació de casos reals de l’ús de les TIC. Però ja vaig dir que cada vegada té menys sentit aquest esforç i que el que de debò caldria és fer servir els recursos TIC per “fer informació”. I vaig anunciar que pretenia acarar més reptes. Seguir posant exemples de l’ús de les TIC serà menys rellevant a mesura que aquest ús es normalitzi.

Però no veig fàcil encetar aquest canvi, si més no ara mateix, al mitjà on treballo. Hi ha unes rutines establertes, l’encàrrec que vaig rebre no ha caducat i em fa l’efecte que no és el moment d’obrir cap meló.

Realisme

Algú em podria preguntar si no m’agradaria influir d’alguna manera o altra perquè les redaccions digitals s’acostin una mica a allò que em sembla que haurien de ser, si no podria incidir una mica perquè incorporin alguns aspectes dels que s’han comentat aquí.

La veritat és que no és aquest el context. No crec que tingui aquesta capacitat d’incidència, ni ara ni a curt termini ni a mig termini. De manera que més val que no fiqui el nas on no em toca.

Una solució

He trobat la solució en aquest blog. El que vull fer, ho faré aquí.

No em vull repetir comentant el rerebotiga de la meva feina, ja he ensenyat la cuina durant catroze mesos i pel que veig ha interessat unes quantes persones. Ho agraeixo.

A partir d’ara intentaré que aquest blog sigui un mitjà.

Un mitjà molt modest, un espai per explicar coses que m’interessen i per explicar-les amb els recursos de les TIC, però sense que les TIC s’emportin sempre el protagonisme. Assumptes potser menors però amb una mirada pròpia.

Uns quants assajos amb eines de gràfics dinàmics o l’apunt sobre Wikileaks ensenyen una mica la ruta que voldré seguir.

M'interessen la visualització de dades, els jocs informatius, la tendència cap a textos més llargs que un article i altres formats informatius. Encara que de moment m'hauré de sostenir molt en la paraula, perquè és on em sento més capaç.

Riscos

Ja sé que quan un blog o qualsevol altre espai de comunicació canvia els continguts, ni que sigui una mica, corre el risc de decebre i perdre lectors. Però potser també és una oportunitat per conèixer més persones.

Des d’ara, provaré d’aportar informació que m’interessi. I potser no m’interessi només a mi.

Què, com i qui

El blog va començar com una manera d’aprendre què passava amb les noves eines. M’ocupava aleshores d’impulsar un projecte de gestió del coneixement, i exposava al blog les accions que empreníem, el que anava bé i també el que no acabava de sortir com volíem. Compartia l'optimisme i intentava ser realista.

Després, em sembla que el blog va viure un parèntesi d’indefinició, fins que, en aterrar a una redacció digital, vaig reorientar-lo cap al periodisme viscut. He compartit l'experiència de sentir-me un corresponsal al planeta Mart i fins i tot vaig escriure una "carta als marcians".

He explicat “com informava”. Ara provaré d’informar.

El “com” ha de formar part del “què”.

I el “qui” potser hauria de ser menys visible.

Gràcies a tothom que ha arribat fins a aquí.

El núvol no és l'amenaça: "pànic amb delicious"

Al principi

Recordo quan vaig obrir un compte a "delicious". Ho havia decidit feia pocs dies, després d'escoltar una conferència de quatre hores d’en Genís Roca. Els primers enllaços són allà des del juliol de l'any 2007. Dec compartir aquest record d'en Genís amb una pila de persones.

També recordo que durant un temps la meva feina consistia a explicar les virtuts de compartir els enllaços a l’empresa on treballo, tot i que ja hi havia equips que s'hi havien abocat. Aleshores, rebíem propostes per evitar aquesta eina i disposar d’un paquet tancat, ofert per una empresa. Vam tenir un debat interessant i profitós amb qui era el “CTO” de la CCMA i Luis Suárez. Al final, no es va adquirir el paquet, però jo ja no hi tenia res a veure.

Compartir

delicious no és tan sols un magatzem, per a mi el millor és l’oportunitat de descobrir altres persones que es fixen en assumptes que m’interessen. Aquest intercanvi entre desconeguts em sembla el millor de l’eina, a banda que m’agrada com resol l’emmagatzematge.

Pànic

Aquesta tarda hi ha hagut un “atac de pànic”. El rumor escampat a partir d’una filtració d’una reunió a Yahoo ha fet creure a moltes persones que els seus enllaços podien desaparèixer.

Ha sigut una oportunitat perquè es recordés que hi ha altres serveis similars. Fins i tot hi ha hagut recomanacions de persones amb molts "seguidors" i robots que llançaven la promoció com a resposta a la simple menció del servei que se suposava que tancaria. Per tant, molts substituts possibles.

Cadascú tria l’eina que vol, el que compta és el concepte que hi ha al darrere.

Calma

Quan per fi he arribat a casa, després d’una trobada apassionant amb un grup de "funcionaris" dedicats de ple a l’ús d’internet, he vist que el perill s’ha esvaït. Hi ha un anunci oficial que delicious no cau. L'empresa s'explica al seu blog.

Però l’ensurt ha sigut suficient per fer-me veure que el debat repetit sobre els riscos del núvol és una fal·làcia. El núvol no està en perill.

Les nostres dades segueixen estant més segures al núvol que en un sol ordinador, perible i vulnerable.

Risc

El núvol no és el risc.

(Tot i que voldré llegir aviat l'últim llibre d'Evgeny Morozov).

Les empreses de la competència tenen a punt sistemes senzills per importar les dades i avui hi ha hagut unes quantes persones que ja n’han fet servir diversos, “per si de cas”.

Quan un servei tanqui, algú altre s’ocuparà de rellevar-lo, tan de pressa que ni ens n’adonarem. Cap problema.

Ja es va veure amb l’intent de tallar l’accés a Wikileaks. Més d’un miler de miralls i canvis constants durant unes hores. I ja està.

No, el núvol no és el perill.

Vulnerabilitat

Només s’esfumarà si algú ataca físicament els servidors, els primaris i els de seguretat, o les infrastructures de comunicació (cables, satèl·lits, torres de telefonia mòbil...).

No sembla probable ara mateix però potser en cas de guerra tot això seria un objectiu militar com ho han estat sempre les fonts d’energia.

Neutralitat

L’únic perill real és que un dia algú decideixi si ens podem connectar o no, que algú ens faci pagar peatges en funció dels continguts. El risc d’internet és doble i no té res a veure amb el núvol.

D’una banda, que es trenqui la neutralitat de la xarxa. I això dependrà dels operadors (de la seva cobdícia a curt termini) i de la capacitat dels Estats per garantir-la amb una supervisió del mercat.

Llibertat

D’una altra, l’acció dels governs que controlen internet o impedeixen el seu accés, que són els mateixos que engarjolen algú perquè pensa diferent i s’enrabien quan rep el Nobel de la Pau, els mateixos que retallen altres llibertats (Xina, Corea del Nord, Iran, Aràbia Saudita, Cuba...) i aquells que intenten imitar-los sota la protecció de la democràcia (la Itàlia de Berlusconi).

O sigui que el perill real per a internet és un mercat sense Estat o un Estat sense democràcia i llibertat. Però ja podem deixar de patir pel núvol.

Està fet de tantes accions múltiples que cada servei amb clients té un substitut a punt esperant la seva oportunitat. Hi ha un munt d'emprenedors amb ganes d'aportar solucions per a tothom.

Devia ser la calor...

Inici

L’inici del curs escolar em va dur fins a un institut de secundària. Volia veure de més a la vora alguna mostra del pla Educat1x1.

A la peça que vaig fer per al 3cat24 crec que hi deixava clar que la renovació esperona prou alumnes i professors però que el model educatiu es manté ben estàtic.

Contrast

En comptes de proposar-se com a projecte aprendre plegats, molts docents encara pretenen “ensenyar”. Em sembla una llàstima, però com ja vaig posar de relleu en una peça anterior, per sort hi ha milers de professionals que ho enfoquen d’una altra manera.

Tinta

Hi ha un assumpte que encara em té molt intrigat. A casa, com a tantes altres llars, han arribat aquests dies una bona pila de llibres.

No acabo d’entendre aquesta dèria per gastar paper i tinta, la veritat. Jo mateix també miro que publiquin els llibres que escric, però tots aquests centenars de milers de manuals que cada any es tornen a imprimir...

Manuals

A banda que trobo una mica obsoleta la creença que hi hagi un “manual”, un llibre que aplegui la informació imprescindible de qualsevol matèria, sobretot a Secundària i a Batxillerat.

He mirat per sobre uns quants d’aquests manuals nous d’aquest any i estic segur que en poques hores (que haurien de ser lectives) podria trobar tota la informació que aquests manuals contenen i força més. A la xarxa. De fonts fiables.

Sistema

Suposo que forma part d’una mena d’obligació inherent al sistema. Hi ha uns quants autors de manuals que s’hi han acostumat, uns editors que sembla que s’han quedat sense imaginació i uns llibreters que si no fos per aquestes compres de juliol i setembre ho passarien molt malament. Em sap greu sobretot pels llibreters, que mereixen molta més fortuna tot i que no els aniria malament reinventar una mica el negoci.

Girar

En fi, que som de nou a les portes de la tardor, que ja fa uns quants dies que he tornat a la redacció, que el món de vegades sembla que no giri i que ara com ara prefereixo no valorar en públic l’únic canvi notable que s’ha produït aquests dies a l’empresa on treballo. Tinc la sensació que no cal.

Persones

La majoria de persones sensates ja saben que al món hi ha persones disposades a liderar un projecte i persones que prefereixen aterrar de puntetes per agafar embranzida, com si una empresa amb milers d’empleats i milions d’usuaris només fos un trampolí.

Empenta

M’encanta tornar-m’hi a posar. M’agrada ser on sóc i també reprendre aquest blog que he tingut desatès. Devia ser la calor...

Criteri periodístic sobre l'empresa on treballes?

Quan treballes en una empresa és impossible estar sempre d'acord amb tots els criteris, tant aquells de tipus general com aquells que t'afecten més personalment. 

Sense traspassar els límits de la confidencialitat, sempre m'he expressat amb molta llibertat sobre aquestes qüestions i un repàs al blog ho demostra prou bé.

Si no he amagat gaire el meu esperit crític ni tampoc el meu entusiasme, quan un o altre m'han semblat importants, és raonable que quan tingui motius d'orgull els faci públics igualment.

Avui he confirmat una certesa molt notable que em ve de gust compartir aquí.

Els meus caps m'han enviat a un acte en què parlava el president de la CCMA, Albert Sáez. Quan he tornat a la redacció, he exposat el que em semblava que havia de ser l'enfocament i obertura de la peça, amb un titular clar.

Els meus caps hi han estat d'acord i he escrit una peça, potser massa de pressa però mirant d'explicar amb brevetat la notícia. 

Al cap de poc, els companys de Catalunya Ràdio han fet la seva crònica i obrien amb el mateix enfocament. El periodista de TVC que he trobat m'ha dit després que tenia la impressió clara de quina era la notícia. Tots coincidíem, cosa que sempre ajuda a descartar un error greu.

Més tard, hi ha hagut una nota de premsa oficial. Allò que a mi m'havia semblat de relleu, ni tan sols hi apareixia.

Hi ha hagut una contradicció? O només punts de vista diferents? 

I què ha passat? Doncs res.

Als mitjans de la CCMA, els que fem feina de periodista hem triat amb el nostre criteri què era notícia i no he rebut cap indicació per variar aquest enfocament, tot i que la seva omissió a la nota oficial podia fer creure que des del consell de govern de la CCMA no es considerava que l'assumpte fos rellevant.

Siguem sincers. 

Imaginem altres empreses de comunicació. El seu president deixaria que els periodistes decidissin amb criteris informatius com es narra una declaració seva? De veritat... pensem-hi. 

A quantes empreses no trobaria normal quasi tothom que una qüestió com aquesta es decidís a criteri del gabinet del president o de l'equip de comunicació corporatiu?

Crec de veritat que és molt difícil trobar una altra empresa de comunicació on el que avui ens ha passat a nosaltres, amb tota naturalitat, es pugui reproduir amb la mateixa llibertat.

Per això en dies com aquest em sento molt orgullós del criteri dels mitjans públics i d'un grau de llibertat que per a molts altres col·legues és gairebé una missió impossible. 

Tenim molts defectes, com tothom, però en aquesta virtut no sé veure gaire competència.

Un estudi que no demostra l'espanyolització de TVC

"El Telenotícies prioritza el marc espanyol en les informacions polítiques". 

Amb aquest titular es presenta un estudi elaborat per Media cat, que s'etiqueta com un "observatori crític dels mitjans". 

L'estudi conté dades d'interès però em proposo explicar en aquest apunt per què em sembla que la manera de presentar-lo és poc encertada, tot i que a diversos llocs és aquest títol el que es repeteix (cosa que em fa pensar que hi ha mitjans que en comptes de posar títols es limiten a repetir el que els proporciona la font, que sempre pot estar interessada) i que hi ha llocs on ho han aprofitat per llançar atacs personalitzats. 

ESPANYOLITZACIÓ 

A la informació que en dóna Vilaweb s'hi inclou una declaració d'un dels autors, que copio: 

"Fa temps que es parla d'una mena d'espanyolització dels Telenotícies però ningú no hi havia posat dades", va dir a VilaWeb un dels autors de l'estudi, el periodista Roger Palà.

Aquest és el primer error d'enfocament que hi observo. 

L'espanyolització és un procés, és una acció que té continuïtat temporal i que consistiria a modificar la realitat per introduir-hi elements "espanyolitzadors" (per mantenir-me en el terreny lèxic que solem sentir en aquests debats). 

L'estudi declara que no analitza tendències sinó que fa una foto fixa d'un període determinat (març-abril d'aquest any). 

Amb una foto fixa és impossible captar cap tendència i per tant l'estudi no posa dades a "una mena d'espanyolització" perquè no pot. Ni tan sols un parell de fotos fixes ho aconseguirien però és evident que tindrien més valor que una de sola. 

PRECEDENTS   

L'expressió "fa temps que es parla" és en canvi molt real. 

Sí que circula una brama que ho afirma i, fins i tot, s'han publicat llibres que anaven més lluny i acusaven la televisió pública de "traïció" (és una paraula que en general m'espanta, però deu ser una reacció poruga). 

Tinc la sensació que les ganes de sumar-se a aquest "fa temps que es parla" ha perjudicat la serietat de l'estudi. 

Dit d'una altra manera: totes les investigacions que tenen un objectiu molt clar corren el risc que aquest objectiu influeixi en els resultats o si més no en la seva interpretació. Per una banda, quan es confirma la hipòtesi es produeix una satisfacció raonable però el rigor obliga l'investigador a tornar-s'ho a mirar.

L'ESTUDI 

L'he llegit sencer i em sembla ben estructurat, amb un plantjament molt clar gairebé sempre, tot i que hi ha debilitats, com ara aquesta: 

Pot donar-se el cas que en una notícia es donin indicadors contradictoris (per exemple, una informació sobre l’atur amb dades espanyoles, però amb declaracions dels sindicats catalans). En aquests casos, Media.cat ha fet una valoració de la notícia d’acord amb el pes de cadascun dels indicadors per adjudicar-ne el marc. En les informacions en què el pes dels diferents elements està molt equilibrat, s’ha optat per ubicar la unitat informativa en la categoria “no definit”.

Està ben escrit, de forma sintètica i comprensible i té l'avantatge que se centra en un tipus de dada (unitats informatives i temps destinat) que és quantificable i això sempre és positiu. 

No discuteixo les dades (encara que els seus autors han d'admetre que una foto fixa té moltes limitacions) però sí goso debatre sobre la interpretació que se'n fa. 

PREDOMINI DEL MARC CATALÀ

L'estudi avalua les infomacions segons que es produeixin o tinguin les fonts o les dades bàsiques en un marc català.    

I conclou que "les informacions amb marc referencial català suposen el 56% del total del Telenotícies". Però això no s'ha reflectit a cap titular. 

No vull escriure un apunt massa llarg, però el resum és que aquesta preponderància del marc català es manté en totes les tipologies excepte en la informació política i econòmica. 

Estiguem atents. El titular diu: "Les notícies de política prioritzen el marc referencial espanyol (49%) per sobre del català (44%)". Les dades ens situen davant d'un 49 i un 44. 

El rigor mínim ens fa veure que la diferència és molt lleugera i, per tant, no podem estar segurs que en una altra foto fixa, elaborada amb els mateixos criteris, no es capgirés. 

No puc veure un gran domini d'un marc concret sinó un equilibri quasi a meitats iguals. Sobretot perquè ja hem vist que el criteri de selecció tenia algunes debilitats. 

En aquests casos més val agafar les xifres en sentit ampli, per escapar de l'error. 

En l'economia, el desequilibri és una mica més accentuat ja que això que l'estudi anomena "marc espanyol" ocupa el 55% de les informacions. O sigui, una mica més de la meitat. 

ESPANYOLITAT 

No em sembla que aquestes dades demostrin un procés continuat d'espanyolització i a risc que algú em pugui malinterpretar ho diré amb tanta claredat com pugui: més que un signe d'espanyolització em sembla un signe d'espanyolitat. 

M'apresso a explicar-ho més bé. 

Ara com ara, Catalunya forma part d'Espanya. És obvi que un dia podria ser d'una altra manera i tots estarem d'acord que aquesta possibilitat sembla més plausible ara que fa dues dècades. 

Però la possibilitat no és la realitat, encara que hi ha persones partidàries que la realitat se sotmeti al desig. I la realitat és que els ciutadans de Catalunya se solen interessar per l'economia espanyola i també per la política espanyola. És més: una majoria de ciutadans de Catalunya considera que la política espanyola és "política interna", per dir-ho en termes més límpids. 

Vull dir amb això que l'informe constata si de cas que Espanya és un assumpte d'interès als Telenoticies i això sí que és versemblant. 

Però això no demostra ni de bon tros que hi hagi una voluntat de modificar el marc de referències. Si de cas prova que la televisió pública catalana realment és un mirall força equilibrat de la societat que la fa possible amb la seva contribució impositiva. 

No es demostra cap procés de cap naturalesa i es confirma que l'espanyolitat (entesa de la manera que ho he dit i no com a "espanyolisme", que és la idea que Catalunya s'ha d'assimilar a una Espanya integral) forma part del marc de referències. Cosa que ja sabíem. 

El català és la llengua predominant en els talls de veu (més de la meitat), seguida del castellà. Quan la font és catalana, s'expressa en català en 8 de cada 10 ocasions. O sigui que si sentim declaracions en castellà al TN és perquè en la majoria d'ocasions són declaracions que fan persones no catalanes.   

Però no he vist un titular que se centri en aquests detalls. 

WASHINGTON I SANT FOST 

Hi ha dues reflexions de l'estudi que em sembla que poden merèixer una  pausa. 

D'una banda, s'observa que les informacions sobre el País Valencià, Balears o  Andorra no són gaire freqüents i que en general no tenen gaire a veure amb la cultura. 

Poster sí que a uns quants ciutadans ens agradaria tenir més informació del País Valencià i les Balears però no veig per què s'hauria d'obviar que aquests territoris disposen de televsió pública pròpia i en tot cas no m'atreviria a concloure de les dades disponibles cap afirmació gaire contundent. 

Quan s'afirma que el TN dedica més minuts als EUA que a les Balears, amb vocació d'escandalitzar, ja no es presenta un estudi seriós sinó que se n'ofereix una interretació tergiversada. Posats a comparar, segurament Washington surt més sovint que Sant Fost de Campsentelles i no crec que d'això se'n pogués deduir un tracte de menyspreu cap a aquesta població. 

TIPUS DE NOTÍCIES 

Quan l'estudi classifica les unitats informatives per tipologia, en surt un quadre que pinta un panorama bastant clar. 

L'esport és el rei (28%), en segon lloc hi ha els assumptes de societat (22%) i la política es queda en el tercer lloc (16%). No tota la política ni tota la societat s'inclou en aquests percentatges perquè l'estudi classifica un 15% d'unitats informatives destinades a "internacional". La cultura es queda amb un 9% i economia un 6%.

O sigui que aquell 55% angoixant de marc espanyol es referia al 6% de les unitats informatives... Caram.

D'entrada, em sembla una proporció molt caracteristica de televisó pública i intueixo que a les privades el percenatgge de cultura i política ha de ser més baix.

Aturem-nos però en la cultura, que és raonable que tingui un interès particular perquè afecta d'una manera directa a un tret identitari del país com és la llengua.

LA MAJORIA DE LA INFORMACIÓ CULTURAL PROVÉ DEL MARC CATALÀ

Quan l'estudi s'aproxima als temes tractats al TN sense considerar la llengua, s'adona que la majoria (53%) se centra en la producció de la indústria cultural catalana.

Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.

Quan sí que es discerneix en funció de la llengua, les dades semblen provar que hi ha el que l'estudi anomena una infrarepresentació.

La presència del cinema en català (7%) i de la música en català (8%) es considera simbòlica i se subratlla que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).

Segur que ens posem d'acord moltes persones amb la voluntat de millorar aquestes dades. Tot i que és molt probable (siguem francs) que també tinguin a veure amb una realitat (solen tenir més èxit els productes en castellà).

Dins del 9% de matèria cultural als TN, la majoria se l'emporta la literatura i el teatre, o sigui que els que de debò queden es podrien queixar són els músics i els cineastes.

Segurament que és possible que aquestes dues manifestacions millorin la seva presència als TN però no m'atreviria a treure més conclusions de les dades que es presenten.

ES POT MILLORAR

Pel meu gust personal (que per sort no compta), es podria reduir una mica el volum d'atenció dedicat a l'esport per millorar la presència dels assumptes culturals, però no estic segur que en l'informatiu d'una cadena generalista això no tingui conseqüències greus pels índexs d'audiència (i em temo que aleshores algú diria que la renúncia a l'audiència és una mostra del procés d'espanyolització...).

Com saben els lectors que han seguit aquest blog sóc un ferm partidari d'una acció multicanal i és innecessari recordar que l'estudi s'ha centrat en el TN, obviant la programació de la mateixa TV3 i per descomptat del canal 33. No ho podien abastar tot de cop i s'entén molt bé però aleshores les declaracions dels seus autors havien de tenir la mesura que l'estudi ha tingut.

Quasi al final de l'estudi hi ha una frase que val la pena llegir bé:

"Analitzant les diferents tipologies informatives en relació amb el seu marc referencial –excepció feta de les informacions d’àmbit internacional–, s’arriba a la conclusió que en la majoria dels casos es prioritza el marc català."

Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.  

Comparteixo la proposta que fan els autors per incrementar la presència de producció cultural i que es faci més visible la producció que a més de ser catalana empra la llengua catalana.

Però això només fa evident que existeix un estudi on queda clar que TV3 pot millorar. I això també ho sabíem, perquè sempre és possible fer-ho millor.

Però no és així com s'ha presentat sinó com l'intent de confirmar una hipòtesi ("fa temps que es parla"), servit de tal manera que algú podria sentir-se autoritzat a reiterar l'ús del terme "traïció".

És impossible no tenir la sensació que els autors de l'estudi interpreten els resultats per obtenir un paisatge que ja havien dibuixat abans. I quan es fa recerca, els apriorismes és millor desar-los en un calaix.

També fóra bo que quan rebem un estudi el llegim, l'avaluem i l'expliquem. Això és periodisme.

Repetir el que l'informe assegura amb un "copiar i enganxar" no és ben bé periodisme i em sap greu que alguns mitjans s'hagin deixat dur per la temptació dels apriorismes en comptes de defensar l'ofici (però això ja no té res a veure amb els autors de l'estudi).    

LLIBERTAT I LLEIALTAT 

Des de fa quasi una dècada treballo a les empreses del que ara és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Si algú creu que  tot el que he dit està molt condicionat perquè percebo un salari d'aquesta empresa hi té dret i no hi puc fer res.

Però els que segueixen el blog saben que aquest seria un argument erroni. Valoro la lleialtat tant com la llibertat i no m'han semblat mai dues actituds contraposades, tot al contrari.  

El meu apunt no és cap resposta oficial, no he rebut cap petició ni encàrrec i qui em conegui sap que més aviat tendeixo a expressar les meves opinions sense consultar-ho gaire. Si de cas, corro el risc que algú trobi que m'he excedit.  

Confio de debò que tant els directius de TVC com els autors de l'estudi vegin en aquest apunt l'únic que hi ha, el desig d'aportar elements d'interès al debat, les ganes de participar d'aquesta conversa i la voluntat de fer-ho amb tanta ponderació com fermesa.

Segur que el Barça ataca el català?

Procuro no parlar gaire aquí de l’empresa on treballo i encara menys si n’he de fer algun apunt crític.

Però aquesta vegada m’hi decideixo perquè, després de tot, es tracta d’un assumpte públic i només em fixo en un detall.

Em refereixo a la nota que la CCMA va emetre quan va quedar clar que TVC no podria retransmetre el partit de copa entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol.

La nota és correcta. S’hi diu que s’han fet esforços per arribar a un acord i s’esmenta el contracte vigent entre TVC i Mediapro.

Però la frase final m’ha cridat molt l’atenció. Diu: “La CCMA lamenta que aquesta decisió del FC Barcelona impedeixi, avui, la transmissió del partit en llengua catalana.”

A veure, els fets són els que són. És indiscutible que una conseqüència de la decisió presa era aquesta. El partit no seria transmès en català. Però aquest fet, indiscutible, era part del debat?

És a dir: algú pensa a la CCMA que el FC Barcelona va decidir el que va decidir només amb l’afany de perjudicar la difusió del català? Em consta que no. No podria ser d'una altra manera.

Encara més: fem servir aquest argument quan comprem altres productes audiovisuals? “Escolti, si no ens ho venen estan perjudicant la llengua catalana”. Oi que no ho fem? No tindria sentit.

No sé res del desacord entre la CCMA i el club esportiu, per això no en parlo. Però, pel que hem llegit tots plegats, diria que el punt conflictiu no és la llengua de l’emissió, fa l'efecte que té a veure amb els diners. Per què hem d'embolicar els diners amb la bandera?

Que no se’m malentengui.

És clar que la llengua és important per la CCMA. I és clar que les banderes tenen sentit i acullen molts sentiments. Però és per això que abans de fer-la onejar en una negociació s’ha de rumiar molt.

No es pot fer servir la llengua per clavar un cop de colze a l’altra part d'un conflicte contractual. No em sembla elegant però sobretot no em sembla encertat. La llengua és massa important i trobo poc recomanable utilitzar-la així. Vull creure que no hi ha hagut res més que un descuit, potser un “tic”.

Però com que als blogs s'hi expressen opinions personals, deixo dit que aquesta frase no m’ha fet gens el pes. Segur que hi havia altres maneres més bones d’acabar el comunicat.

Admeto d’entrada que potser moltes persones ho vegin a l'inrevés. Que trobin que és un comunicat perfecte i em diguin que sóc jo qui s’equivoca. Em sembla molt bé. Dialogar amb els que veuen les coses d’una altra manera sempre és un aprenentatge. Sempre.

Si algú creu que aquest espai petit pot acollir aquesta conversa, benvingut.

La CCMA no adopta Lotus Connections... de moment

Alguna vegada he parlat aquí Lotus Connections, una suite d’eines que IBM ofereix a les empreses per facilitar els intercanvis i la participació dins les organitzacions. Fins i tot havia explicat que l’empresa on treballo tenia previst adoptar-la. Aquesta era una de les conseqüències del projecte “Connexió Corporació” que impulsava des de la desapareguda àrea corporativa de Gestió del Coneixement.

Des que vaig explicar que havia canviat de feina, m’ha semblat que no calia parlar més d’aquells projectes. Tinc l’opinió que tinc sobre la decisió presa però me la reservo. Si avui faig una mínima excepció a la norma de silenci que m’he imposat és per una sola raó: vaig dir aquí que Lotus Connections ja era un projecte de la casa i ara m’he assabentat que no és així i que, de moment, si més no, s’ha posposat la possible aplicació d’aquesta eina.

M’ha semblat que era un acte d’honestedat amb els lectors advertir-los que allò que vaig dir que passaria ara em sembla que no passarà.Queda esmenat.

SI T’HA INTERESSAT:

Primera menció de l’eina

“A finals de l’any que ve hi haurà moltes TV3”

Jordi Serra fa més de vint anys que treballa a la televisió pública catalana, on s’ha ocupat de matèries com els programes infantils o les coproduccions. Ara és el cap de programes i, per tant, algú pròxim a l’actual direcció. Ha acceptat, com altres van fer-ho abans, de respondre unes quantes preguntes per aquest blog.

Com es veurà, s’esforça per conservar alguns secrets però em sembla que dóna pistes clares. Les conclusions que en trec són que a TVC aposten pel multicanal i que estan convençuts que els productes de tipus corporatiu (de la CCMA) s’han de basar en la marca més potent, que ells sostenen que és la televisiva. 

He de dir que no comparteixo aquest enfocament, que fa prevaldre la tele per damunt dels altres mitjans i que, per exemple, prefereix que no es llancin marques noves a internet si no estan associades a productes de TVC. 

Trobar públics diferents implica, tal com ho veig, anar més enllà de la tele. Però he de reconèixer que Serra expressa una tendència que fa temps que té força a Sant Joan Despí i, en algunes etapes, fins i als despatxos del carrer Ganduxer. 

Les meva discrepància, per tant, representen una visió tot sovint minoritària. 

L’havia d’assenyalar per honestedat i respecte als lectors d’aquest espai, que han llegit a vegades com defensava amb certa passió una perspectiva molt més àmplia de la producció i difusió de continguts. Fet això, proposo tot seguit la lectura de la nostra conversa.

1.- Ets i et sents director de programes de TV3 o de TVC?  

De TVC, això ho tinc claríssim. I no és només una declaració de principis. Dedico tanta o més estona a projectes associats als nostres 'segons canals' que als de TV3. D'altra banda és lògic que sigui així ja que, al llarg del 2009, és en aquests canals on hi haurà més moviment i novetats.

2.- Quina serà a mig termini l'oferta multicanal de la televisió pública catalana?  

Aquí hem de ser discrets. Encara l'estem acabant de perfilar i cal que l'aprovi el Consell de Govern de la CCMA.

El que està clar és que serà una oferta multicanal decidida i molt completa: a finals de l'any que ve hi haurà 'moltes tv3'. La intenció que tenim és omplir els dos multiplex que tenim amb 6 canals propis.

3.- En algunes cadenes públiques hi ha equips units pel gènere o pel contingut i no pel seu mitjà de distribució. Per exemple: un equip de culturals o un equip d'esports que són transversals, un equip on es comparteix una visió global amb mirades sobre la televisió, la ràdio i internet a més d'altres plataformes com els mòbils... Trobaries raonable que a la CCMA s'avancés en aquesta direcció? De quina manera?

És més que raonable que es comenci a treballar en aquesta línea i de fet ja ho estem fent en algunes àrees. Es tracta de pensar i dissenyar projectes, més que 'simples' programes de TV, projectes que defineixin clarament uns continguts i uns destinataris. A partir d'aquí els mitjans i les plataformes més adequades per aconseguir els objectius ja venen per sí soles, com aquell qui diu.

Ara bé, al meu parer la manera de fer-ho és des de l'inici i de baix cap dalt i no a l'inrevés. A no ser que es tracti de continguts nous, la manera de fer-ho és aprofitant la marca més ben posicionada, que, per la força del mitjà, acostuma a ser la de televisió. Em sembla millor això que no pas crear una marca nova. No voldria menystenir ningú però crec de veres que TV3, com a principal generadora de continguts de la CCMA, hauria de liderar aquest procés.

4.- Hi ha molta oferta. Una manera possible de distingir-se seria posar l'accent en el caràcter de mitjà públic, atès que això és singular. Et sembla una via interessant? De quina manera creus que es poden reforçar aquests aspectes des de la producció i programació?  

No només em sembla una idea interessant sinó que és la que ha fet seva l'actual direcció de TVC. En el document Estratègia i Criteris de Programació de TVC,  que cada any elaborem i publiquen a la web de TVC, s'expliciten clarament: Qualitat, Incidència Social, Creació de Referents de Prestigi, Projecció de Valors, Preservació de la Llengua i la Cultura, Innovació i Impuls del Talent, Concepció Multiplataforma i Eficàcia en la Gestió de Recursos. Aquests són, a hores d'ara, els punts de referència de tots els programes i de tota la programació de TVC 

5.- L'entorn social (els periodistes, els polítics... i els anunciants!) està molt pendent de la quota de mercat. Però algunes persones hem sostingut i encara ho fem que aquesta dada no és la més important. Hi estaries d'acord?

Claríssim, actualment la nostra preocupació principal és l'audiència, no la quota. Entre altres coses perquè creiem que pensar i treballar de debò al servei de l'audiència, dels telespectadors, és la millor manera de guanyar quota. 

L’audiència és el públic al qual adrecem els nostres continguts, en alguns programes busquem un públic majoritari i en d’altres minoritari, mentre que la quota de mercat no discrimina una cosa de,l’altra. Per nosaltres el més important és definir bé quin públic busquem a cada programa, tenir clar per a quins telespectadors treballem a cada moment. 

D’altra banda, pensar i treballar de debò al servei de l’audiència, de les diferents audiències, és la millor manera de guanyar quota.

SI T’HA INTERESSAT:

Preguntes a d'altres persones 

Altres apunts sobre televisió 

POSSIBLE DEBAT:

Els lectors interessats a debatre altres qüestions relacionades amb la televisió pública catalana poden trobar espais en llocs on es fan preguntes com aquestes: 

- És necessària la televisió pública?

- Internet té més públic que la tele?  

- Com podria ser un mitjà public? 

Aporto aquests enllaços sense que això impliqui que hi estigui d'acord. Em semblen opcions de continuar llegint sobre aquesta matèria si el que hi havia aquí t'ha fet rumiar. 

Tan a prop...

Les xarxes et poden sorprendre.

És el que m’acaba de passar. Fa pocs dies m’he posat a treballar amb un equip de periodistes i lingüistes per començar a concretar com hauria de ser el llibre d’estil de la CCMA. 

L’encàrrec nou m’ha dut a canviar d’espai de treball i d’edifici (aquí hi ha una pista) però també ha modificat, per força, les meves cerques a la xarxa.

Quan he volgut compartir aquests enllaços, com tinc per costum, he descobert que una companya ja hi és de fa temps i que té marcats els materials que m’interessen. 

L’he afegida a la xarxa, com vaig fer amb els documentalistes de TVC.

El més curiós és que estem asseguts molt a prop, de la seva taula a la meva diria que no hi ha més de tres passos. Però aquesta proximitat, que ens permetrà intercanviar opinions i comentar l’estat del projecte, és del tot insuficient per compartir adreces d'internet i materials. 

El que de debò ens permet dir-nos què trobem a internet és una eina com del.ici.ous, ara que ens hi hem enxarxat.

Tan a prop... i què faríem sense les noves eines?

SI T'HA INTERESSAT POTSER TAMBÉ VOLDRÀS LLEGIR AIXÒ: 

Les virtuts del desordre digital