janquim: periscopi

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris periscopi. Mostrar tots els missatges

3/7/11

El porc secret que vaig crear al Twitter

La bèstia

El 28 de març vaig crear un porc que només existeix al Twitter. No hi havia cap raó seriosa que justifiqués aquest acte imprudent. Volia fer unes quantes proves i, també, divertir-me, a la meva manera.

L'dioma

Es diu Cerdo_con_Twitter, fins avui ha llançat 188 missatges i s’expressa en castellà. Aquesta era una de les proves. Diuen que quan un narrador català tracta amb el castellà tendeix a fer servir un vocabulari exòtic, innecessari. El porc que vaig inventar tendia expressament al lèxic rocambolesc. Aquest és un dels trets del seu caràcter.

El caràcter

Un altre atribut d’aquesta bèstia és la seva referència constant al lloc on viu i a la femta. Però volia fugir de la idea simple que un porc fa servir el Twitter per dir-hi porcades.

Aquestes mencions només volien ser un context paròdic d'un personatge irreal, que havia de ser egocèntric, havia de parlar com si treballés amb eines basades en internet i amb altres recursos "de despatx".

El to

Una altra característica del meu porc era la seva pretensió filosòfica, en el sentit pejoratiu del terme. Els seus missatges contenen frases sentencioses, afirmacions referencials, al·lusions capgirades.

La ideologia

A més, té una certa posició ideològica, confusa, entre el radicalisme i el cinisme. Les seves mencions a la producció i als processos de treball van per aquesta banda.

El tic

També es distingeix pel seu menyspreu cap als ànecs. Aquesta broma recurrent, que no ha tingut temps d'arrodonir-se, volia ser una comparació irònica entre el Twitter i el Facebook, reproduint la típica confrontació entre usuaris de serveis diferents (Microsoft/Apple, iPhone/Android, programari lliure/programari a la venda).

L'humor

Per fi, volia dotar-lo d’un sentit de l’humor, admeto que força peculiar i probablement desafortunat.

L'experiment

L’experiment, per dir-ho d’alguna manera, pretenia observar si uns continguts una mica singulars podien cridar l’atenció, sense tenir cap padrinatge o l’empenta d’una firma mediàtica. La hipòtesi era que el porc passaria tres mesos sense pena ni glòria, com un desconegut a la xarxa.

L'inici

El 5 d’abril vaig enviar un correu a unes quantes persones (gràcies per acceptar la confiança) i els vaig demanar que seguissin el compte del porc, però sense fer soroll ni comentar res.

Uns dies més tard, vaig fer que el porc fos seguidor d’alguns comptes molt populars que també escriuen en castellà.

Quan vaig començar a incloure-hi etiquetes, vaig fer algun intent perquè s'afegís a les més populars d'aleshores. I una sola vegada vaig fer un retuit d’un missatge emès per la meva personalitat secreta.

El monòleg

Tot i això, el porc ha sigut un monologuista solitari quasi perfecte. Mentre escric aquestes ratlles comprovo que té dotze seguidors. Si no en té més és que no els ha merescut.

No ha conversat, no ha fet res més que deixar anar les seves frases sense majúscules (excepte amb els noms propis).

L'eina

Al principi tenia uns quants tuits cada dia, després es va conformar amb un o dos per jornada. A partir de l’1 d’abril feia servir Twuffer i programava els missatges.

La feina

Cada tres o quatre dies hi treballava una estona i posava data i hora als missatges, que triava d’un document on anotava de tant en tant possibles tuits del porc, de vegades durant deu minuts, per recordar els que havia ideat durant el dia, i d’altres m’hi estava un parell d’hores, fins que aconseguia quedar una mica satisfet amb una desena d’opcions.

La fi

Tenia pensat liquidar-lo pels volts de Sant Joan. Fins i tot havia previst fer alguna broma sobre la revetlla de Sant Joan rellevant la mítica data porcina de Sant Martí. Però al final, després de dubtar, me’n vaig penedir, em vaig apiadar de la meva criatura.

La possibilitat

Per això des de fa uns quants dies ha emmudit però la bèstia encara és viva. Se m’ha acudit la possibilitat de posar el meu porc tuitaire a la venda, però, siguem sincers, qui voldrà comprar una marca sense gaire recorregut, un personatge que encara no ha mostrat del tot el seu perfil, un joc que no té jugadors, un compte sense seguidors?

L'apunt

De manera que he decidit escriure aquest apunt. Ara ja està, s’ha acabat el secret. El porc ja no és anònim. Hi és però no hi és. Corre el risc de convertir-se en un fantasma d’internet, un altre compte missatger abandonat que deixa de parlar i vagareja pels llimbs de la xarxa amb tot el que ja ha dit i, qui sap, tot el que potser un dia podrà dir.

La pregunta

Què més se’n podria fer? Fer pública la clau d’accés i que tothom que vulgui li faci dir coses? Regalar-la a algú que ho demani? Rifar-lo? Esborrar-lo per sempre? Esperar que el pas del temps se n’encarregui? Permetre que ho decideixi ell mateix?

5/5/11

Bon dia a Storify

Storify és una eina en aparença molt útil perquè permet agregar a una història linial continguts digitalitzats que provenen de les xarxes i del conjunt de continguts disponibles a internet.

Com és natural, de seguida ha cridat l’atenció dels que observen la comunicació i el periodisme. Hi ha periodistes que l’han fet servir per crear peces informatives i hi ha mitjans que ja hi tenen un canal més de relació amb els seus lectors.

Notícies

A Catalunya també s’ha comentat la seva aparició oberta (després d’un temps en què l’accés era restringit). I s’ha fet encara més: s’ha dut a terme un assaig, incrustant, potser per primer cop, una peça creada amb Storify en un mitjà informatiu digital del país.

Narracions

Però les possibilitats que Storify proposa van més enllà de la peça informativa. Per això es presenta aquest nou experiment, creat amb la voluntat d’assajar les possibilitats narratives de l’eina però també per fer evident el grau de transparència de la xarxa.

Com a les redaccions dels aprenents, s’ha triat un assumpte menor i simple, perquè quan s’aprèn a anar amb bicicleta prefereixes un terreny pla. Però tot és començar.

26/7/10

Segona llista per a un balanç (9 mesos a la redacció)

7/7/10

Abans que es tanqui la finestra

La noció de “finestra” és molt emprada entre els venedors i compradors de productes audiovisuals. Es refereixen al període durant el qual els drets permeten l’exhibició d’un film o l’emissió d’una sèrie.

Els professionals d’aquest segment debaten si la finestra aquesta o aquella és massa curta o massa llarga.

Entenc com a “finestra”, per tant, l’oportunitat que algun fet s’esdevingui, que algun projecte arribi a port, que alguna idea progressi.

Les finestres s’obren, sí, però també es tanquen.

De vegades és possible controlar-ho però molts cops el context és tan poderós que actua com un fort corrent d’aire, que tanca les finestres encara que no ho vulguis.

Llegia fa poc sobre el cas de Ronald Wayne, un dels tres fundadors d’Apple, que va vendre’s les accions per 800 dòlars fa molt i molt de temps, un 10% que avui valdria 22.000 milions.

Aquest és un cas personal, algú que, com diu el mateix Wayne, confirma que quan som en un punt crucial no ens en solem adonar.

Hi ha molts altres casos, els músics que van deixar grups que després van ser molt populars i altres artistes o emprenedors que no van tenir tota la sort que potser mereixien.

Les empreses noves saben que a més de la planificació i l’encert depenen força de la sort, o sigui, de com afronten la seva “finestra”.

Però hi ha finestres que van molt més enllà d’una persona.

Són oportunitats que s’obren per a una comunitat, per a una idea determinada o per a un país.

En aquests casos, la pèrdua no consisteix a deixar escapar una mica de fama o uns quants milions de dòlars sinó que té conseqüències de més abast.

És veritat que costa molt adonar-se que ets en una cruïlla decisòria quan hi arribes. Però si tens la sensació que t’arriba aire fresc, si veus un paisatge que no veies, és legítim començar a creure que hi ha una finestra oberta.

En aquestes situacions, no estic gens segur que sigui gaire pràctic discutir sobre el color del marc ni aturar-se a comentar la pols que s’ha enganxat als vidres.

Hi ha el risc que una ventada tanqui la finestra oberta i, també hi ha la possibilitat que mentre ens entretenim amb el marc i els vidres vingui algú i aprofiti l’avinentesa per tirar avall la persiana.

21/6/10

Llegint sobre Google prenc una "decisió de compra"

Llegint

He acabat el llibre de Jeff Jarvis “Y Google, ¿cómo lo haría?”, que ha traduït Sílvia Cobo. Me n’han quedat tres impressions que, com he fet amb altres lectures, comparteixo aquí.

1. Pistes sobre el canvi

Dóna moltes pistes per entendre què està passant i què podria passar, encara que tendeix una mica massa a donar per fet que sí que passarà.

Els lectors que ja hagin llegit les principals fonts que Jarvis cita, com ara Weinberger o Anderson, per citar-ne dos, segurament no descobriran una perspectiva del tot nova.

Jarvis és un periodista inquiet i molt transparent i al seu blog, que segueixo, hi ha anticipat bona part de les idees que aplega al llibre, a més de discutir amb els seus lectors uns quants capítols.

El llibre serà molt útil i convenient a les persones que vulguin conèixer aquesta mirada general sobre els canvis que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) provoquen en sectors variats de l’economia i en la creació i distribució de continguts.

2. Exemples en molts camps

Té la virtut que exposa molts exemples d’una mateixa situació (a l’última part). El que fa Jarvis és observar de quina manera “l’estil Google” (per simplificar, i per seguir la seva proposta) es podria aplicar a l’ntorn financer, legal, productiu, institucional...

En alguns moments em sembla massa “optimista”, o confiat en les bondats de la xarxa. Però aquest detall no treu interès al seu intent, molt recomanable sobretot per al públic que necessita aclariments veloços i una explicació comprensible de l’abast de la digitalització en tots els camps.

L'amplitud de la mirada potser emboira els detalls, de vegades les concrecions són massa ambigües i les conclusions poden semblar precipitades, fruit d'un entusiasme descomunal, encara que no ho siguin.

Però l'efecte poderós del llibre no rau en el rigor de la cosa menuda ni en la contenció amb mesura sinó de la capacitat d'enllaçar aspectes tan diversos i demostrar que tenen molt en comú perquè el canvi que vivim és de gran abast.

3. Decisió de consum

Finalment, la lectura d’aquest volum ha actuat com la gota que fa vessar el got i per fi m’he decidit a adquirir, així que pugui, un lector d’ellibres.

Ja fa temps que hi dono voltes i no és el primer cop que en veig els avantatges però aquesta vegada ha sigut definitiu. Mentre llegia, comprovava que subratllar amb llapis o amb un marcador fosforescent i doblegar una pàgina per poder recuperar després uns quants paràgrafs no és eficient.

Una lectura profunda hauria de permetre buscar paraules, saber quantes vegades apareix un terme i indexar per aquest terme les meves cerques, copiar i enganxar, marcar, en fi, tot d’activitats de lectura profunda que amb el llibre de paper són impossibles. Per què hauria de seguir llegint de manera ineficient si puc obtenir molts avantatges d’una altra manera gràcies a la digitalització?

En un altre apunt ja comentaré el valor del llibre-paper com a objecte i la causa de la seva llarga agonia (sí, serà molt llarga) però avui anoto que cada vegada que llegit un dels llibres que he volgut comentar aquí, m’he trobat amb les dificultats de la lectura sobre el “suport llibre imprès”.

Això no és nou. Però arriba un dia que prens una decisió. Ja l’he presa. Ara només he d’esperar l’oportunitat i, mentrestant, informar-me per mirar d’encertar la tria.

4. Procés de compra

L’únic que he de fer ara és trobar quin dels ginys que hi ha al mercat em permeten explotar al màxim aquesta modalitat de lectura profunda, que traspassa els continguts, i trobar un producte que s’ajusti al pressupost a la vegada que em permeti llegir el que vull sense problemes de compatibilitat.

Tot això ho faré amb les eines d’internet, és clar. Amb Google, és clar. I amb la col·laboració dels lectors que vulguin, i tant. No ho faria així Google? No ho sé, però Jarvis segurament sí.

9/5/08

Què estem veient a INPUT TV

Mentre a Barcelona es fan públics els canvis a l'empresa on treballo, la delegació catalana que encapçala Francesc Escribano continua dedicant moltes hores cada a dia a veure els programes seleccionats en aquesta edició de l'INPUT TV. Vaig dir que miraria de fer-ne algun resum i provo avui d’exposar algunes idees per si fossin d’interès.

Noves tendències

Ha interessat molta gent l'experiència d'una ficció sueca que va anar més enllà de la pantalla i va aconseguir captar els internautes i la participació de moltes persones que contribuïen, com en un joc, a aclarir la trama o a embolicar-la encara més. La influència de “l'entorn internet” es percep de forma rotunda en un magazine per joves que prové d'Hongria.

Al servei dels ciutadans

Com és natural en un encontre de les televisions públiques, la idea de servir els interessos generals es troba darrera de molts programes. En destaco els seguents: Mitka vaalit? (Això és el que vols?) és una proposta finlandesa per acostar els joves a la política (a parer meu no prou reeixida). Plan B és un treball danès que explica l'experiència educativa amb un grup d'adolescents que representen el fracàs escolar. Es basa en un format britànic però se n'allunya perquè es mostra més comprensiu i no cerca l'escàndol de la mateixa manera. També han cridat l'atenció algunes peces produïdes amb el suport de WhyDemocracy?, com ara una d'italiana sobre les televisions pirates i una sobre alumnes d'una escola xinesa.

Gosadia o provocació

Com sol passar, hi ha hagut uns quants programes que han suscitat un gran debat per la seva naturalesa provocadora (a INPUT no es miren programes i prou, sempre hi ha un debat interessant entre els delegats de tot el món després de cada projecció ).

Aquest és el cas de Ut i Var Hage, una sèrie noruega on es fa mofa de gairebé tot i que en certa forma fa pensar en l'exitosa Little Britain, o de Yallahrup , un programa amb ninots de la televisió danesa on hi ha paròdies per adults (a l'episodi que ens han ensenyat l'objecte de la burla era el terrorisme fonamentalista).

La televisió més vista

A la sessió dedicada als programes més populars vam confirmar algunes qüestions interessants. El programa amb més espectadors del món és el que fa la televisió pública xinesa pel seu cap d'any. El típic programa de varietats però amb els missatges oportuns del partit únic xinès i, encara avui, amb idolatria escandalosa de la figura de Mao Zedong. La manera com aquella televisió utilitza la seva enorme popularitat resulta tan repugnant com exemplar, perquè permet entendre què tendeix a fer el poder absolut quan els mitjans s'hi sotmeten.

L'altra lliçó és que l'exit d'audiència s'oposa a una televisió de gran qualitat, per molt que hi hagi qui vulgui sostenir el contrari. Després de tot, els programes que més triomfen es basen en una aposta molt senzilla i el seu èxit se sosté sobre elements tan simples com populistes. Com és el cas dels programes que la televisió sueca o la coreana fonamenten en públics reals massius (en grans parcs) que canten amb entusiasme. Aquells a qui agradi més una televisió cultural o que inviti a la reflexió ja sabem que el share és un repte absurd, fàcil d'aconseguir si segueixes les normes del populisme i la simplicitat.

Documentar la realitat

Miraré de tornar a parlar d'aquesta trobada però de moment, per acabar l'apunt d'avui, diré que una de les peces més interessants és un documental de tres parts que segueix una investigació policial, amb un accés sorprenent al sospitós, al comissari i a la jutgessa. Le flic, La Juge et l'Assassin és un programa belga que ha provocat dubtes de caracter ètic però que ha merescut el reconeixement a una tasca professional de gran nivell.

16/12/07

Resum de l'assistència a Le Web 3

Els meus posts sobre Le Web 3

la xarxa és d’aquest món

individus o multituds

el món tal com és

la tv que hi ha, les tv que hi haurà

tenim la tecnologia: es diu web

més claus per la innovació

Altres cròniques

David Lenehan a Read /Write Web

Una visió sobre la rellevància del vídeo com a opció de negoci

Una valoració sobre la intervenció de Doc Searls

Un comentari sobre Mahalo

Algunes opinions personals

ACTUALITZACIÓ (05/01/08): Hi ha disponibles els vídeos de LeWeb3.

Valoració personal

El pitjor de programa

La frivolitat estel·lar d’alguns convidats com el dissenyador Phillip Starck, que no sabem ben bé què va aportar; les entrevistes “massatge” de Loïc Le Meur, que no valdria de periodista incisiu; l’afany de notorietat de Robert Scoble des del primer minut del primer dia.

El millor del programa

Les presències que anaven més enllà de la mateixa xarxa. Les aportacions de Rosling, Itgo i altres construïen un discurs clar sobre el món i la importància de la xarxa.

Esperit pervers

La manera com es va arribar va parlar dels diners en algunes sessions resultava ofensiva. Una cosa és estar d’acord que és important que hi hagi emprenedors i que posar en marxa una start-up és una acció valenta, i una altra és parlar d’ingressos astronòmics amb un desdeny de nou ric impropi de persones responsables; hi ha en aquest entorn un egocentrisme adolescent que necessita madurar i aportar alguna proposta al món que vagi més enllà de la convicció que es poden crear fortunes del no res sense cap esforç.

Bones intencions

La decisió de cedir espais a les organitzacions ninemillion.org i pangeaday.org, dedicades al suport als refugiats i al canvi climàtic i que van tenir oportunitat de fer evident que el canvi cultural que permeten les tecnologies pot contenir posicions ideològiques.

El millor de l’organització

La possibilitat d’endollar els ordinadors portàtils. Les miserables bateries no permeten mai atendre una jornada com aquesta. Estar endollats tota l’estona va permetre veure centenars d’assistents que escoltaven amb el portàtil a la falda i treballaven sense parar.

El pitjor de l’organització

Que en una conferència com aquesta la connexió wifi falli tant demostra que la tecnologia encara no està al nivell d’allò que se’ns promet. La publicitat ha de seguir una regla d’or que consisteix a no permetre mai que la promesa falli.

ACTUALITZACIÓ (febrer 2008): La revista If..., d'Infonomia, publica un text que em va demanar, resum de les meves cròniques a París.

14/12/07

El món tal com és

A Leweb3 també hi va haver temps per fer una mirada més enllà de la xarxa i provar d’entendre millor què és el que passa al món on vivim. Per això es va escoltar amb atenció Tom Raftery quan va exposar el seu model de gestió de l’energia per reduir els efectes contaminants de la seva obtenció.

Però el més destacat sota aquest epígraf relatiu al món tal com és va ser, almenys pels que no l’havíem vist mai, la presentació de Hans Rosling. Aquest expert suec en gestió sanitària i altres assumptes va impressionar l’audiència amb una manera diferent de tractar les dades estadístiques.

En contra de les simplificacions, Rosling demostrava l’existència de molts matisos i deixava clar que nosaltres, els humans, necessitem el món molt més del que ell ens necessita. Una declaració que Raftery hauria subscrit.

La millor manera d’entendre el que diu Rosling no és llegint un resum de ningú. Per això incrusto el vídeo de la ponència que va fer ara fa un any i mig en una convocatòria de les TED-Talks, que esmentava al post anterior, i el de l'estiu d'aquest mateix any.

El vídeo demana vint minuts d’atenció però a aquells que no l’hagin vist mai els suggereixo de buscar aquests vint minuts. Val molt la pena.

Només hi afegiré, per ajudar a comprendre la posició, que Rosling va acabar la seva intervenció amb una comparació significativa. Va dir que ell sols coneixia dues menes de vins. Els blancs i els negres. Però que hi ha persones que saben distingir entre moltes més menes de vins. Són capaços de dominar els matisos de tal manera que poden individualitzar i entendre desenes o centenars de menes de vins. També hi ha persones que sols veuen dos móns. El món occidental i la resta, anomenada de forma genèrica “el tercer món” o “l’altre món”. Ho va rematar així: “En aquest món no necessitem tanta gent que distingeixi entre tants vins i ens fa falta molta més gent que sigui capaç de veure molt més que dos móns”.

Vídeo 2007

Vídeo 2006

29/10/07

El futur segons Attali

No tinc la intenció d’abocar en aquest espai els meus apunts de lectura. Però de tant en tant faré excepcions a la norma que m’he dictat i avui estreno aquesta “desviació” amb un llibre que ha d’interessar tothom que tingui curiositat pel futur, qualsevol que es deixi fascinar per les projeccions i la prospectiva.

Une brève histoire de l’avenir és l’últim llibre de Jacques Attali, un economista polèmic i escriptor brillant. Hi ha moments que l’estil visionari i el panorama que descriu fan pensar en una aproximació de pel•lícula, però tot el que sosté es basa en una anàlisi històrica i molt de coneixement acumulat. Alguns comentaris que he trobat al final d'aquesta entrevista l'acusen de ser massa simplista.

En tot cas, exposa unes repeticions històriques i les associa a uns controls determinats que s’oposen (el religiós, el militar i el mercader, que és ara mateix l’ànima que domina el món i que, per descomptat, és el millor dels tres). Amb aquest esquema, retrata el naixement del l’era dels mercaders i pinta els escenaris a què ens podem abocar d’aquí a cinquanta i cent anys.

El que situa com a més possible té a veure amb un futur força esgarrifós on el mercadeig arriba als cossos dels mateixos humans (“ja hem començat”, va repetint l’autor cada vegada que ensenya un altre llençol negre) i on no hi ha cap govern capaç d’imposar l’Estat per damunt del mercat. L’anomena l’hiperimperi i les seves víctimes preferides serien els infranòmades, milions i milions de pobres que s’arrosseguen pel planeta (“ja hem començat”, hem de convenir amb l’autor).

A aquest desastre només el podrà seguir un enfrontament global entre poders mafiosos i poders d’altres menes (religiosos i laïcs, pirates i corsaris) amb armes de destrucció massiva. D’aquesta etapa en diu hiperconflicte i les pàgines que s’hi refereixen són les més terribles perquè és fàcil adonar-se que les bases d’aquesta guerra oberta i paranoica no són tan llunyanes.

Però Attali no es conforma amb aquest dibuix ennegrit i, al final, proposa una solució rotunda i declara la seva convicció que les respostes són a les nostres mans. Per això, les pàgines dedicades a la utopia possible del que anomena hiperdemocràcia són una invitació a repensar el present més que no pas un esquema del futur.

Molt aviat en català

D’aquí a poques setmanes es publicarà la traducció catalana a Ara Llibres. Abans que se'n donin versions peculiars, anoto aquí que és veritat que s’esmenta la possibilitat que Catalunya s’independentitzi (a la pàgina 245 de l’edició que m’han deixat, gràcies Josep Maria), però no ho fa com a fruit d’un estudi sobre el cas sinó com un exemple possible en aquest context: “Plus de cent nations nouvelles pourraient naître avant la fin du siècle”.

16/10/07

Cinc raons per gairebé una causa

Es discuteix sovint sobre els avantatges i inconvenients de les eines de l’anomenada empresa 2.0, i quasi sempre s’enfoca des de la mateixa perspectiva: es debat si afavoreixen o no una manera de treballar que sigui millor i i més productiva. Des de la convicció que la resposta és que sí, voldria anar a la contra d’aquesta mirada.
Em toca impulsar una certa evangelització d’aquesta oportunitat a l’empresa on treballo i no he sabut trobar més arguments que aquells que em convencin a mi mateix. Hauré de fer-hi tantes esmenes com calgui (i accepto tantes aportacions com hi hagi) però per començar amb alguna cosa voldria defensar cinc afirmacions.

1.- Són un benefici per les persones

Les eines que les tecnologies ens proporcionen ens permeten, per damunt de tot, una manera més eficaç d’aprendre i de compartir (ens podríem estalviar el segon verb perquè està inclòs en la noció d’aprendre que es té en consideració aquí). Això ens permet millorar molt el nostre accés a la informació i a les persones i ens obre la possibilitat de gestionar el nostre temps (únic, el temps de la nostra vida) amb més eficàcia, amb un únic objectiu: ser més feliços. Les eines 2.0 tenen sentit perquè reporten un benefici personal. Si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar en defensa de la nostra felicitat individual. No és el cas.

2.- Ens fan més lliures

Aquesta felicitat individual se sosté en la gestió del temps i en la sensació immediata de llibertat. Accedir a més dades compartides i a més continguts creats per altres ens allibera de la ignorància i la solitud. Desenvolupar aportacions personals i compartir opinions ens allibera de l’alienació. En general, ens doten de més llibertat d’elecció i més ocasions de participació. Contribueixen a l’aprenentatge (entès com una manera de viure) i això incideix en la nostra llibertat de pensament. Adquirim més llibertat d’opinió, de transmissió i de connexió amb altres. Les noves eines ens fan més lliures i si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar. Tampoc no és el cas.

3.- Ens ajuden en la nostra rebel·lió contra l’esclavatge del lloc i el temps de treball

El temps és únic (la nostra vida). No n’hi ha un altre ni es pot compartimentar. Fins ara hem estat esclavitzats per la divisió entre el temps de feina i el temps personal. Durant anys s’ha lluitat per reduir-ne un d’abusiu i augmentar el que es considerava propi. Ara s’ha de canviar de direcció. No volem tenir més temps personal. Tenim dret a un sol temps, al temps de la nostra vida, únic. (Quan camines i dones forma a un projecte és el mateix temps quan quan t’asseus en un despatx i compres les vacances des de l’ordinador, no et deixis enganyar). Les noves eines permeten (i encara ho permetran molt més) que desenvolupar projectes no estigui atrapat per un temps i un espai. Encara costa molt d’entendre i sovint s’insisteix que això és vàlid en alguns casos molt selectes. Però aquest és un dels avantatges clau de les noves eines encara que l’immobilisme s’hi farà fort. Si aprenem a utilitzar-les ens ajudaran a rebel·lar-nos contra imposicions que superarem com a persones i també com a organitzacions. Fins i tot si reportessin rendibilitat financera... si no servissin per aquesta rebel·lió, ens hi hauríem d’oposar.

4.- Ens posen en contacte amb altres persones

Les empreses són organitzacions de persones. A més de significar un benefici per cadascun de nosaltres, de fer-nos més lliures i de permetre’ns una rebel·lió contra l’últim esclavatge de l’era anterior (ja toparem amb els que vindran), aquestes eines són les millors per garantir contactes amb les altres persones. Vist així, són un regal de la tecnologia (d’un tecnologia nascuda amb ideologia, la mescla d’una tendència d’esperit llibertari i d’una altra de liberal) per crear una altra manera de treballar. Ara com ara són les millors per establir vincles entre l’individu i l’equip, fan de la col·laboració la seva convicció de sortida i tendeixen a les formes sense jerarquia funcional, amb assumpcions provisionals de responsabilitats (lideratges), de manera que cada individu pertany a diverses xarxes i adopta rols diferents en cadascuna d’elles (incloses les xarxes d’amistat, les familiars, les de coneguts, les de causes, les d’aficions... i també, és clar, les professionals. La discussió sobre el terme ‘empresa 2.0’ prové d’aquesta visió utilitarista. Les empreses seran xarxes de persones que participen temporalment d’un projecte concret, més o menys llarg. Si les noves eines no ens permetessin establir xarxes arreu del planeta i en tots els plans del nostre temps únic, ens hi hauríem d’oposar encara que reportessin rendibilitat financera...

5.- Són universals

A moltes persones que ara mateix encara no ho veuen clar, no costaria demanar-los una certa aprovació ni que fos parcial dels punts anteriors. Però gairebé tots els reticents se sentirien segurs en aquest darrer punt. És una paradoxa perquè si algú opina que són eines d’eficàcia limitada a grups selectes és que accepta que són eines profitoses. Per què se n’hauria de restringir l’ús?
Sense aquest cinquè punt, els altres no se sostindrien. Si diem que són un benefici per les persones, que ens fan més lliures, que ens ajuden a viure un temps únic i un espai global i que ens posen en contacte amb altres persones, a qui s’hauria d’excloure de la felicitat, de la llibertat, de la rebel·lió contra l’esclavatge o del contacte amb altres? Ja es veu que a ningú.
Unes eines que ens permeten aprendre (compartir), accedir, intercanviar, participar, opinar, alliberar-nos, contactar-nos, crear millor i ser persones amb més oportunitats no es poden prendre a ningú. Una altra cosa és que aquesta riquesa estigui mal distribuïda (com altres). Però la situació actual no indica un estat desitjat.

És per això que té sentit evangelitzar, estendre’n l’ús i la ideologia. Té sentit si es considera un dret universal i un instrument preferit pels agents de canvi. Les ONG’s, les institucions polítiques i socials, l’administració pública, la comunicació i els serveis, en fi, tots els actors implicats en l’atenció a les persones s’hi haurien d’implicar per convicció. Universal en aquest sentit de transversalitat. Les necessitem a la vida familiar, a l’ensenyament, també a la feina, és clar, però no de manera singular per mor de la seva eficàcia productiva sinó com un element més d’aquesta universalitat. El contrari, seria com prohibir que al recinte de l’empresa on treballem no hi portem telèfon o que aquest no tingui càmera.

És veritat que per segons quins processos encara no s’han dissenyat les aplicacions adequades. Però, una altra vegada, l’estat actual no és l’estat desitjat.
Les botigues amb gestió computeritzada van millor que les botigues de caixa registradora. Un dia van començar a canviar. El paleta que pogués consultar els planells a peu d’obra en una pantalla clicable on pogués tenir desats els seus enllaços clau per altres consultes, a més de tenir videoconferència amb l’arquitecte, potser no hi veuria cap pega (a condició que l’arquitecte hi anés menys) i no hi hauria d’haver cap pega si aprofités la pantalla clicable per altres activitats, mentre l’obra s’acabés en el temps acordat. Em podria entretenir amb desenes d’exemples com aquest i tothom en podria inventar molts més amb el treball per objectius en forma de projectes d’equip com a referència.

Si haguéssim d’acceptar que aquestes eines no són universals, també, és clar, tocaria oposar-s’hi. Però no caldrà perquè fins i tot aquest punt, un dia, no es discutirà més.

Val la pena

En resum, les eines 2.0 ens interessen perquè ens fan més persones, ens doten de més llibertat, ens ajuden en una rebel·lió vital, ens posen en contacte amb altres persones de moltes menes diferents molt més enllà de les restriccions del lloc i i el temps de treball i són de caràcter universal. És per això que val la pena fer-ne gairebé una causa.

29/7/07

El futur de la televisió

Si es pogués saber el futur de la televisió tots els directius de les cadenes que ara mateix viuen del públic -és a dir, dels anuncis- pagarien per tenir aquesta anticipació en exclusiva. No hi ha prediccions segures, només apostes. En aquest vídeo de Mobuzz_tv hi ha una predicció més, feta des d'una mirada particular. Un grup de gurús de la xarxa, periodistes experts en l'evolució tecnològica i emprenedors de la web 2.0 expliquen, com qui no vol la cosa, com s'imaginen la televisió del futur. O com voldrien que fos. Hi ha frases simples molt efectives. És el cas de Michael Jackson (Skype) quan diu que el que ell vol de la tele és veure el que vulgui, quan vulgui i allà on sigui del planeta.