TV3 en un paper de Wikileaks: l'admiració kurda

Els polítics kurds observaven Catalunya i l’autonomia de què disposa com un objectiu possible i, a més, veien en la televisió pública catalana un model a imitar.

Això és el que es desprèn si més no d’una intervenció del dirigent kurd Ahmet Turk que va ser anotada per un diplomàtic nord-americà. El contingut d’aquest document s’ha conegut entre molts altres, gràcies a la publicació que n’ha fet Wikileaks.

La informació no és sorprenent. Tot i que Catalunya viu enmig de tensions clares que s’han incrementat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, pot tenir l’aparença d’una solució a la que poden aspirar comunitats que es troben en una situació pitjor, com succeeix amb els kurds.

Mihemedo

La menció es troba en un document de 27 d’abril de l’any 2009, enviat des de l’ambaixada de Londres als serveis centrals i també a les delegacions pròpies de Turquia, Dubai i l’Iran.

Es tracta del resum d’una declaració feta per el líder d’un partit kurd de tendència socialdemòcrata que va ser prohibit a finals d’aquell mateix 2009. La pretensió del govern turc era que només seguien l’actuació espanyola amb Batasuna.

Però el mateix govern que prohibiria aquest partit, i que un any abans llançava la declaració provocadora per assegurar que "hi ha un sol país, una sola bandera i una sola llengua", va engegar un canal en kurd.



La ironia cruel de la història és que l’estrena es va fer amb una cançó, “Mihemedo”, que és la mateixa que ha dut un productor de televisió a la presó durant cinc anys perquè la va emetre en un canal local, la mateixa que ha mantingut un cantant a l’exili des de l’any 1976.

Quan els assistents a la conferència d’Ahmet Turk li preguntaven per aquest canal, s’hi mostrava crític i com a contrast positiu citava aquests casos: “Breton stations in France and Catalan stations in Spain”.

No és un secret desvelat. El missatge diplomàtic es feia ressò d’un acte públic. Però val la pena anotar-ho com una altra menció de Catalunya en el context internacional.

Tampoc no és cap secret que els kurds han patit un tracte indecent tant per part de Turquia com de l’Iraq. Una visita a l’exposició Desapareguts que encara es pot veure al CCCB ofereix imatges prou eloqüents.

E-revoltes

La llista de països on la tortura i la desaparició dels detinguts ha format part d’una tècnica de repressió ben assimilada és massa llarga. L’exposició parla dels kurds, dels xilens, dels argentins, dels cambodjans...

Aquests dies, les poblacions de països del nord d'Àfrica intenten treure's de sobre els dictadors i ho anomenen amb orgull "e-revolució". Es recorre a internet i a les xarxes socials per animar els ciutadans a afegir-se a les protestes. Els experts debaten fins a quin punt aquest ús és més o menys intensiu, però és evident que hi és.


View Mapping Violence Against Pro-Democracy Protests in Libya in a larger map

Ara mateix, els blogs al Marroc són tan importants com altres eines que s’empren a Líbia per retransmetre l’alçament. Amb el Twitter, les reaccions són immediates.

Herois

O sigui que internet, per fi, és alguna cosa més que un planeta habitat per pirates i corruptors.

I a Catalunya, aquest és un altre tret que cal anotar. Els kurds miraven la televisió pública catalana com un far lluminós. Què dirien del puntCat, aconseguit ja fa cinc anys?

Un servei local basat en el Twitter, de Vilassar de Mar, ha estat seleccionat als Shorty Awards.

I fa pocs dies, l’Idescat s’ha convertit en el primer organisme de tots els governs europeus que participa en un projecte de dades públiques de Google i exposa un conjunt de dades sobre més de nou-cents municipis perquè qui vulgui en pugui obtenir visualitzacions personalitzades i compartibles. És un gest pioner.

Per tant, i malgrat les retallades dels pressupostos, l’autoestima del país té unes quantes raons per ser estimulada, encara que sempre hi hagi profetes del desastre que trobin altaveus per als seus auguris tramposos.

És clar que no es poden comparar la situació catalana i la kurda!

Aquesta breu menció en un document diplomàtic ho posa de manifest.

Per això té sentit que els nous reptes siguin molt ambiciosos, d’acord amb la posició actual i no a partir d’una mitificació del passat. La primera transició es va acabar avui fa trenta anys.

Oferir un producte nou amb una pel·lícula emesa

Problema

Una cadena de televisió vol emetre una pel·lícula que ja s’ha passat diversos cops. Però no es vol conformar amb arrossegar els “repetidors” i els “despistats”. Vol afegir valor a l’emissió perquè tingui el caràcter d’una “estrena”. Què pot fer?

Solució

Disney Channel va oferir anit un llargmetratge basat en una sèrie que té força èxit. Ja l'havia emès unes quantes vegades. Però era un altre producte.

S'hi havia incrustat tot de missatges sobre la producció de la pel·lícula. Explicaven alguns trucs que podien interessar l’audiència infantil, detalls sobre els efectes digitals, curiositats sobre l’atrezzo i el vestuari, notes biogràfiques dels actors, incidents del rodatge...

Resultat

Era la mateixa pel·lícula que ja s’havia emès però també era un producte nou.

Potser ja s’ha fet moltes vegades, en tot cas no recordo haver-ho vist abans. Només amb un guionista i un tècnic es pot preparar una versió com aquesta i disposar, amb un cost baix, d’una novetat que, a més, es pot reemetre.

Interès

Fa uns quants anys, vaig tenir l’oportunitat d’acarar assumptes com la reutilització i l’empaquetatge de productes audiovisuals i la veritat és que va ser una experiència molt bona. Potser per això m’ha interessat aquesta acció.

Segur que hi ha moltes més idees per aconseguir resultats semblants.

Adaptar continguts a "l'estat d'ànim" del consumidor

La campanya de Carrefour Discount que es veu ja fa dies a les cadenes de televisió és una aposta interessant perquè al mateix temps que produeix una publicitat adreçada al target que busca preus baixos per damunt d’altres conceptes ens il·lustra sobre algunes maniobres que ja sabíem però que ara se’ns fan molt evidents.

L’aspecte dels personatges està molt aconseguit: persones que van a comprar sense maquillar-se i vestint amb molta “normalitat” i empleats del supermercat que “al·lucinen” amb la narració de la publicitat a què estem acostumats.

El cost de la viscositat

De passada, ens recorden que tot això de la gent que salta a càmera lenta damunt d’un llit, l’oli que raja untuós i brillant, els camps de blat que el vent transforma gairebé en la mar... en fi, tota aquesta comèdia habitual és només això, comèdia habitual.



Jambon a la francesa

A la versió francesa que he vist, se simula una reunió creativa per imaginar anuncis sofisticats i buscar noms emocionals a tot de productes que al final s’acaben anomenant amb tota senzillesa com el que són, pernil, cafè o suc de taronja Carrefour Discount. La filosofia és la mateixa (deixem la sofisticació) però no té la mateixa gràcia.




Atac als clients que et permeten viure

El punt dèbil és que la campanya conté un atac als fabricants de productes que ven Carrefour i algú ja s'ha preguntat si hi hauria gent a Carrefour si només tinguessin marques blanques. Potser sí? Sembla un debat que val la pena. Carrefour competeix de forma agressiva amb aquells clients que li permeten existir. Té sentit?

Quin estiu!

El Gaspatxo Alvalle també posa la crisi a primer terme.




Els mitjans tradicionals com a prova de fiabilitat

En un altre anunci, la informació sobre l'efecte de la crisi prové de la ràdio i no d'un diari. És interessant comprovar que quan el creatiu vol transmetre unes dades estadístiques opta pel mitjà de comunicació tradicional com a vehicle.

La idea és clara: molts espanyols no sortiran de vacances i la reacció és positiva amb un “i què?”. En comptes d’oferir-nos un gaspatxo refrescant o molt ben fet o seguidor d’una recepta tradicional o vés a saber què, l’anunci llança una proclama radical: l’estiu espanyol és magnífic, quedar-se aquí és un privilegi.

La referència final subratlla que hi ha un web on el lema es presenta amb més detalls: un concurs de fotografies i vídeos amb rutes de “turisme interior” com a obsequi d’un sorteig.

Càntir blanc

Aquesta apel·lació a l’orgull de ser espanyol (vist més aviat com el tòpic d'una vida que consisteix a refrescar-se amb un càntir i fer la migdiada a l’ombra...) inclou la invitació a disfrutar del gaspatxo Alvalle, que d'aquesta manera buscas un contacte emocional amb un estat d'opinió ("estem fumuts però no renunciarem als "nostres" plaers: el nostre paisatge, els nostres costums, el nostre gaspatxo"). Vet aquí que, després de tot, l'anunci també busca, com tots, aquesta connexió.

Fins i tot els de Discount, que tenen aparença de discurs racional ("sigues pràctic, no paguis per la comèdia de la publicitat") pretén connectar amb un estat d'anim que repeteix: "prou de sofisticacions inútils, siguem autèntics i engeguem a dida aquests de la càmera lenta".

Innovació i adaptació

O sigui que la publicitat s’adapta a l’estat d’opinió de consumidors espantats (pel que es diu que passa encara que no ho visquin) o seriosament preocupats (perquè ja ho viuen). Pels volts de Nadal, un programa d'humor ja va parodiar els anuncis nadalencs adaptant-los a la crisi.

Els exemples d'Alvalle i Carrefour són una mica més innovadors que els simples descomptes amb data límit, característics dels cotxes, o els viatges i creuers que sembla que regalin (només ho sembla, com recorda un altre anunci, aquest on una família es veu forçada a baixar a terra perquè s’ho ha gastat tot amb refrescos i altres extres).

Qui més s’hauria d’adaptar a aquest estat d’opinió?




I els altres?

Quants creadors de continguts s'haurien d'apuntar a l'intent d'interpretar un estat d'ànim "en crisi" per servir productes d'aquest estil i quants haurien de persistir en l'intent de fer-nos creure que adquirir segons què ens fa millors o ens aporta molt més que la simple utilitat?

Entrepans d'alumini, impressores sense plom, doneu-nos la TDT d'avui

Des d’aquest migdia l’apagada analògica ja és un fet. Una tecnologia en substitueix una altra.

El relleu no és natural sinó que té l’impuls de l’administració. Tots els descreguts que sostenen que el mercat es regula sol, sense que hi faci falta cap intervenció moderadora (després d’aquesta crisi les veus més radicals ja no parlen amb tanta arrogància) tenen una altra prova que si bé és veritat que les lleis del temps condueixen aquests canvis també ho és que de tant en tant fa falta un impuls decidit.

Algú creu que el mercat petrolier, pel seu compte, avançaria en el disseny de vehicles elèctrics, sense incentius i empenta pública?

Quan es produeixen aquestes substitucions d’abast ampli, amb suport legal, sol haver-hi queixes però a mig termini els ciutadans tendim a fer les assumpcions correctores.

Quan l’euro va entrar en vigor, el dia 1 de gener de l’any 2002 (abans d’ahir), ens va semblar que no ens hi acostumaríem mai però ara no ens recordem gaire de la pesseta.

Els últims sense plom

Quan la gasolina sense plom va substituir l’altra gasolina, la vermella, (una altra imposició pública, davant les proves científiques sobre els danys a la salut que provocava la utilització del plom per millorar l’octanatge) també hi va haver un cert debat i se solien destacar més els inconvenients d’un canvi que els avantatges d’allò nou en relació a allò vell.

Espanya, Itàlia i Grècia van tancar el procés el 2002, dos anys després que la resta de països europeus, i van demostrar d’aquesta manera que l’estil llatí sempre necessita moratòries. Per mandra? Per falta de rigor? Per desídia?

Aquesta vegada, almenys, no som a la cua. Aquest dimecres, el país de Gal·les farà la seva apagada analògica i serà el primer territori britànic que assoleix l’objectiu.

En tot cas, es tracta d’una substitució simple. Un model tecnològic de transmissió del senyal en relleva un altre. Però el model segueix igual. Després de tot, la TDT és televisió digital, sí, però també és terrestre. Com la que ja teníem.

El paper resisteix

Hi ha canvis més sofisticats.

Canviar el paper pels bits serà una mica més difícil. Encara hi ha molts ciutadans que de debò creuen que el paper té mil avantatges. En realitat, són una immensa majoria. Ho dic en tercera persona perquè no me'n sento part, a mi ja em sembla que defensar el paper és el mateix que si avui insistíssim en la utilitat del papirus o com si algú volgués que el transport públic es basés en la força animal.

És clar que seguirem consumint amb plaer el llibre vell, la peça de bibliòfil. I per Sant Medir, al barri de la meva infantesa, els cavalls surten al carrer. Però els altres dies, per sort, ens movem amb el metro, oi?

Fa pocs dies, a casa vam comprar una impressora, una multifunció d’aquestes. L’altra s’havia mort.

Va ser aleshores quan em vaig adonar que fa anys que no la faig servir gairebé mai. Només els alumnes en edat escolar la necessiten i em pregunto per què en comptes de demanar-los que portin els treballs impresos no els proposen que els portin en un d’aquests ginys d’emmagatzemament. No ho entenc.

L'entrepà i els treballs escolars

A la mateixa escola on els demanen còpies impreses exigeixen als pares que els nens portin l’esmorzar sense paper d’alumini, obligació que complim sense rondinar, al contrari, il·lusionats de poder contribuir (tot i no acabar-ho d'entendre). Però, per quina raó el paper sí que es pot malgastar?

M’adono també que a la feina veig molts companys que imprimeixen els teletips. Amb aquesta impressora que he fotografiat. I no ho entenc.

Quan vaig començar a escriure de periodista ens passaven els teletips amb paper fi d’aquell i el nostre somni era tenir-los en un ordinador (en realitat, començàvem a tenir els primers ordinadors).

Per què tenim impressora a la redacció si no hem de fer treballs escolars? La podríem embolicar amb paper d'alumini.

Un estudi que no demostra l'espanyolització de TVC

"El Telenotícies prioritza el marc espanyol en les informacions polítiques". 

Amb aquest titular es presenta un estudi elaborat per Media cat, que s'etiqueta com un "observatori crític dels mitjans". 

L'estudi conté dades d'interès però em proposo explicar en aquest apunt per què em sembla que la manera de presentar-lo és poc encertada, tot i que a diversos llocs és aquest títol el que es repeteix (cosa que em fa pensar que hi ha mitjans que en comptes de posar títols es limiten a repetir el que els proporciona la font, que sempre pot estar interessada) i que hi ha llocs on ho han aprofitat per llançar atacs personalitzats. 

ESPANYOLITZACIÓ 

A la informació que en dóna Vilaweb s'hi inclou una declaració d'un dels autors, que copio: 

"Fa temps que es parla d'una mena d'espanyolització dels Telenotícies però ningú no hi havia posat dades", va dir a VilaWeb un dels autors de l'estudi, el periodista Roger Palà.

Aquest és el primer error d'enfocament que hi observo. 

L'espanyolització és un procés, és una acció que té continuïtat temporal i que consistiria a modificar la realitat per introduir-hi elements "espanyolitzadors" (per mantenir-me en el terreny lèxic que solem sentir en aquests debats). 

L'estudi declara que no analitza tendències sinó que fa una foto fixa d'un període determinat (març-abril d'aquest any). 

Amb una foto fixa és impossible captar cap tendència i per tant l'estudi no posa dades a "una mena d'espanyolització" perquè no pot. Ni tan sols un parell de fotos fixes ho aconseguirien però és evident que tindrien més valor que una de sola. 

PRECEDENTS   

L'expressió "fa temps que es parla" és en canvi molt real. 

Sí que circula una brama que ho afirma i, fins i tot, s'han publicat llibres que anaven més lluny i acusaven la televisió pública de "traïció" (és una paraula que en general m'espanta, però deu ser una reacció poruga). 

Tinc la sensació que les ganes de sumar-se a aquest "fa temps que es parla" ha perjudicat la serietat de l'estudi. 

Dit d'una altra manera: totes les investigacions que tenen un objectiu molt clar corren el risc que aquest objectiu influeixi en els resultats o si més no en la seva interpretació. Per una banda, quan es confirma la hipòtesi es produeix una satisfacció raonable però el rigor obliga l'investigador a tornar-s'ho a mirar.

L'ESTUDI 

L'he llegit sencer i em sembla ben estructurat, amb un plantjament molt clar gairebé sempre, tot i que hi ha debilitats, com ara aquesta: 

Pot donar-se el cas que en una notícia es donin indicadors contradictoris (per exemple, una informació sobre l’atur amb dades espanyoles, però amb declaracions dels sindicats catalans). En aquests casos, Media.cat ha fet una valoració de la notícia d’acord amb el pes de cadascun dels indicadors per adjudicar-ne el marc. En les informacions en què el pes dels diferents elements està molt equilibrat, s’ha optat per ubicar la unitat informativa en la categoria “no definit”.

Està ben escrit, de forma sintètica i comprensible i té l'avantatge que se centra en un tipus de dada (unitats informatives i temps destinat) que és quantificable i això sempre és positiu. 

No discuteixo les dades (encara que els seus autors han d'admetre que una foto fixa té moltes limitacions) però sí goso debatre sobre la interpretació que se'n fa. 

PREDOMINI DEL MARC CATALÀ

L'estudi avalua les infomacions segons que es produeixin o tinguin les fonts o les dades bàsiques en un marc català.    

I conclou que "les informacions amb marc referencial català suposen el 56% del total del Telenotícies". Però això no s'ha reflectit a cap titular. 

No vull escriure un apunt massa llarg, però el resum és que aquesta preponderància del marc català es manté en totes les tipologies excepte en la informació política i econòmica. 

Estiguem atents. El titular diu: "Les notícies de política prioritzen el marc referencial espanyol (49%) per sobre del català (44%)". Les dades ens situen davant d'un 49 i un 44. 

El rigor mínim ens fa veure que la diferència és molt lleugera i, per tant, no podem estar segurs que en una altra foto fixa, elaborada amb els mateixos criteris, no es capgirés. 

No puc veure un gran domini d'un marc concret sinó un equilibri quasi a meitats iguals. Sobretot perquè ja hem vist que el criteri de selecció tenia algunes debilitats. 

En aquests casos més val agafar les xifres en sentit ampli, per escapar de l'error. 

En l'economia, el desequilibri és una mica més accentuat ja que això que l'estudi anomena "marc espanyol" ocupa el 55% de les informacions. O sigui, una mica més de la meitat. 

ESPANYOLITAT 

No em sembla que aquestes dades demostrin un procés continuat d'espanyolització i a risc que algú em pugui malinterpretar ho diré amb tanta claredat com pugui: més que un signe d'espanyolització em sembla un signe d'espanyolitat. 

M'apresso a explicar-ho més bé. 

Ara com ara, Catalunya forma part d'Espanya. És obvi que un dia podria ser d'una altra manera i tots estarem d'acord que aquesta possibilitat sembla més plausible ara que fa dues dècades. 

Però la possibilitat no és la realitat, encara que hi ha persones partidàries que la realitat se sotmeti al desig. I la realitat és que els ciutadans de Catalunya se solen interessar per l'economia espanyola i també per la política espanyola. És més: una majoria de ciutadans de Catalunya considera que la política espanyola és "política interna", per dir-ho en termes més límpids. 

Vull dir amb això que l'informe constata si de cas que Espanya és un assumpte d'interès als Telenoticies i això sí que és versemblant. 

Però això no demostra ni de bon tros que hi hagi una voluntat de modificar el marc de referències. Si de cas prova que la televisió pública catalana realment és un mirall força equilibrat de la societat que la fa possible amb la seva contribució impositiva. 

No es demostra cap procés de cap naturalesa i es confirma que l'espanyolitat (entesa de la manera que ho he dit i no com a "espanyolisme", que és la idea que Catalunya s'ha d'assimilar a una Espanya integral) forma part del marc de referències. Cosa que ja sabíem. 

El català és la llengua predominant en els talls de veu (més de la meitat), seguida del castellà. Quan la font és catalana, s'expressa en català en 8 de cada 10 ocasions. O sigui que si sentim declaracions en castellà al TN és perquè en la majoria d'ocasions són declaracions que fan persones no catalanes.   

Però no he vist un titular que se centri en aquests detalls. 

WASHINGTON I SANT FOST 

Hi ha dues reflexions de l'estudi que em sembla que poden merèixer una  pausa. 

D'una banda, s'observa que les informacions sobre el País Valencià, Balears o  Andorra no són gaire freqüents i que en general no tenen gaire a veure amb la cultura. 

Poster sí que a uns quants ciutadans ens agradaria tenir més informació del País Valencià i les Balears però no veig per què s'hauria d'obviar que aquests territoris disposen de televsió pública pròpia i en tot cas no m'atreviria a concloure de les dades disponibles cap afirmació gaire contundent. 

Quan s'afirma que el TN dedica més minuts als EUA que a les Balears, amb vocació d'escandalitzar, ja no es presenta un estudi seriós sinó que se n'ofereix una interretació tergiversada. Posats a comparar, segurament Washington surt més sovint que Sant Fost de Campsentelles i no crec que d'això se'n pogués deduir un tracte de menyspreu cap a aquesta població. 

TIPUS DE NOTÍCIES 

Quan l'estudi classifica les unitats informatives per tipologia, en surt un quadre que pinta un panorama bastant clar. 

L'esport és el rei (28%), en segon lloc hi ha els assumptes de societat (22%) i la política es queda en el tercer lloc (16%). No tota la política ni tota la societat s'inclou en aquests percentatges perquè l'estudi classifica un 15% d'unitats informatives destinades a "internacional". La cultura es queda amb un 9% i economia un 6%.

O sigui que aquell 55% angoixant de marc espanyol es referia al 6% de les unitats informatives... Caram.

D'entrada, em sembla una proporció molt caracteristica de televisó pública i intueixo que a les privades el percenatgge de cultura i política ha de ser més baix.

Aturem-nos però en la cultura, que és raonable que tingui un interès particular perquè afecta d'una manera directa a un tret identitari del país com és la llengua.

LA MAJORIA DE LA INFORMACIÓ CULTURAL PROVÉ DEL MARC CATALÀ

Quan l'estudi s'aproxima als temes tractats al TN sense considerar la llengua, s'adona que la majoria (53%) se centra en la producció de la indústria cultural catalana.

Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.

Quan sí que es discerneix en funció de la llengua, les dades semblen provar que hi ha el que l'estudi anomena una infrarepresentació.

La presència del cinema en català (7%) i de la música en català (8%) es considera simbòlica i se subratlla que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).

Segur que ens posem d'acord moltes persones amb la voluntat de millorar aquestes dades. Tot i que és molt probable (siguem francs) que també tinguin a veure amb una realitat (solen tenir més èxit els productes en castellà).

Dins del 9% de matèria cultural als TN, la majoria se l'emporta la literatura i el teatre, o sigui que els que de debò queden es podrien queixar són els músics i els cineastes.

Segurament que és possible que aquestes dues manifestacions millorin la seva presència als TN però no m'atreviria a treure més conclusions de les dades que es presenten.

ES POT MILLORAR

Pel meu gust personal (que per sort no compta), es podria reduir una mica el volum d'atenció dedicat a l'esport per millorar la presència dels assumptes culturals, però no estic segur que en l'informatiu d'una cadena generalista això no tingui conseqüències greus pels índexs d'audiència (i em temo que aleshores algú diria que la renúncia a l'audiència és una mostra del procés d'espanyolització...).

Com saben els lectors que han seguit aquest blog sóc un ferm partidari d'una acció multicanal i és innecessari recordar que l'estudi s'ha centrat en el TN, obviant la programació de la mateixa TV3 i per descomptat del canal 33. No ho podien abastar tot de cop i s'entén molt bé però aleshores les declaracions dels seus autors havien de tenir la mesura que l'estudi ha tingut.

Quasi al final de l'estudi hi ha una frase que val la pena llegir bé:

"Analitzant les diferents tipologies informatives en relació amb el seu marc referencial –excepció feta de les informacions d’àmbit internacional–, s’arriba a la conclusió que en la majoria dels casos es prioritza el marc català."

Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.  

Comparteixo la proposta que fan els autors per incrementar la presència de producció cultural i que es faci més visible la producció que a més de ser catalana empra la llengua catalana.

Però això només fa evident que existeix un estudi on queda clar que TV3 pot millorar. I això també ho sabíem, perquè sempre és possible fer-ho millor.

Però no és així com s'ha presentat sinó com l'intent de confirmar una hipòtesi ("fa temps que es parla"), servit de tal manera que algú podria sentir-se autoritzat a reiterar l'ús del terme "traïció".

És impossible no tenir la sensació que els autors de l'estudi interpreten els resultats per obtenir un paisatge que ja havien dibuixat abans. I quan es fa recerca, els apriorismes és millor desar-los en un calaix.

També fóra bo que quan rebem un estudi el llegim, l'avaluem i l'expliquem. Això és periodisme.

Repetir el que l'informe assegura amb un "copiar i enganxar" no és ben bé periodisme i em sap greu que alguns mitjans s'hagin deixat dur per la temptació dels apriorismes en comptes de defensar l'ofici (però això ja no té res a veure amb els autors de l'estudi).    

LLIBERTAT I LLEIALTAT 

Des de fa quasi una dècada treballo a les empreses del que ara és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Si algú creu que  tot el que he dit està molt condicionat perquè percebo un salari d'aquesta empresa hi té dret i no hi puc fer res.

Però els que segueixen el blog saben que aquest seria un argument erroni. Valoro la lleialtat tant com la llibertat i no m'han semblat mai dues actituds contraposades, tot al contrari.  

El meu apunt no és cap resposta oficial, no he rebut cap petició ni encàrrec i qui em conegui sap que més aviat tendeixo a expressar les meves opinions sense consultar-ho gaire. Si de cas, corro el risc que algú trobi que m'he excedit.  

Confio de debò que tant els directius de TVC com els autors de l'estudi vegin en aquest apunt l'únic que hi ha, el desig d'aportar elements d'interès al debat, les ganes de participar d'aquesta conversa i la voluntat de fer-ho amb tanta ponderació com fermesa.

El nom de la cosa

A l’hora de triar el nom d’un producte o d’una marca se solen fer un munt de consideracions.

Al final, si el producte o la marca funcionen, el nom acaba sent poc important i la manera com es va decidir encara compta menys.

De tota manera, triar el nom sempre és un moment delicat. Hi ha experts en marques que s’esforcen a comprovar si el seu nom funciona.

Aquests dies comencen programes nous de ràdio i tele a totes les cadenes i això vol dir que hi ha hagut moltes persones rumiant els noms dels programes. Potser hi hagi noms que d’entrada se'ns faran estranys o confusius però a la llarga ens acabaran sonant de manera familiar... o no, ja es veurà.

Un sol mercat?

Què passa quan el nom que ja té un producte funciona d’una manera en la llengua amb què va ser creat però d’una altra en un altre idioma?

No fa gaire he vist un anunci (emès sobretot per canals infantils) que m’ha cridat l’atenció.

La casa Simba (amb seu a Alemanya i producció asiàtica) presenta aquests dies una nova col·lecció de gossets de plàstic.

En diuen “Chi chi Love”.

El castellà no és la meva llengua materna però veig que a la xarxa ja hi ha força comentaris i rialles... o sigui que no dec ser l'únic que ha notat un efecte estrany.

La versió en una altra llengua segurament no té aquesta capacitat referencial.

Vet aquí que sí que és important pensar bé el nom...

El nostre Mart de cada dia

TEMPS

Life on Mars és una sèrie de televisió (amb una adaptació espanyola sembla que sense fortuna) que em va interessar quan la vaig veure (via DVD).

Planteja un moviment en el temps. Un policia queda en coma i viu a l’any 1973.

Això permet constatar com han canviat les coses en trenta anys llargs.

CANVI

Els canvis tecnològics (no hi ha mòbils ni internet ni ordinadors personals) queden representats pel vehicle estrella de la sèrie, un Ford Cortina.

Els canvis socials es fan evidents amb els mètodes policials (podríem dir que la democràcia era més feble i hauríem d’entendre com un progrés la disposició de càmeres a les sales d’interrogatori).

Els canvis d’hàbits tenen un moment brutal quan veiem un personatge (policia!) que fuma a l’habitació d’un hospital on hi ha una malalta greu... i després llança la cigarreta a terra i l’apaga amb la sola de la sabata.

PREGUNTES

Si d’aquí 35 anys hi hagués una sèrie com aquesta, a on hi hauria els accents que permeten el contrast?

Veuríem personatges llegint el diari (font única)... en comptes de seleccionar la seva informació de diverses fonts, en funció dels seus interessos?

Els mòbils encara serien només un telèfon amb càmera de vídeo... en comptes d'un aparell de referència bàsica, l’eina de control de les comunicacions en tots els sentits, amb el teu entorn, els teus vehicles i la teva llar?

Hi hauria una televisió generalista resistint contra la fragmentació... en comptes d’aprofitar-ne tota la potència?

Hi hauria sistemes de publicitat general massiva... en comptes de la publicitat personalitzada?

Segur que no serà res de tot això.

No sóc capaç d’imaginar què hi haurà a l’altra costat d’aquests set lustres. Però és atractiu llançar preguntes.

Quin és el nostre Ford Cortina?

CLÀSSICS

El nom de la sèrie prové de la cançó Life on Mars de David Bowie, de 1971, que el protagonista escolta quan té l’accident, l’any 2006, que és l’any del present de la sèrie.

O sigui que trenta anys permeten descobrir moltes varicions però, també, moltes certeses que es mantenen i ens ajuden a entendre el món mentre canvia.

Els nostàlgics troben una versió d'aquella dècada, però he triat per a un apunt com aquest, on el temps circula en desordre, una reinterpretació de l’any 2000.

Primavera a Finlàndia

La penúltima setmana de març vaig ser a Hèlsinki, convidat per l’empresa pública de ràdio i televisió de Finlàndia, la YLE.

A més de mantenir contactes amb diversos directius, vaig participar en una jornada sobre innovació que s’adreçava als professionals d’aquesta empresa de comunicació. Durant la sessió, el centenar d’assistents van escoltar intervencions sobre algunes novetats tecnològiques, una demostració sobre el funcionament de "Second Life" i una ponència força reveladora a càrrec de Sam Inkinen, una de les persones que des de Finlàndia influeix en aquest esforç per estendre l’ús de tota la potència que la xarxa ens proporciona.

Em va correspondre la cloenda d’aquest seminari i, durant dues hores vaig provar de transmetre la idea que utilitzar les eines que la xarxa ens proporciona no és una singularitat sinó l’acció natural de qui vol fer servir tot el que tingui al seu abast per compartir coneixement i millorar els resultats.

Vaig tenir la sensació que les meves paraules van ser molt ben rebudes. No en penjo cap enllaç a la presentació que vaig fer servir perquè consistia en un seguit d’imatges, sense text. Vaig fer servir una presentació que m’ajudés a centrar l’atenció sobre els punts bàsics del discurs que volia sostenir però paraules.

He trigat unes quantes setmanes a comentar-ho perquè em trobava de ple en un projecte a l’empresa on treballo i no volia que cap referència oberta als meus afers professionals n’afectés la recepció.

Ara ja puc comentar amb tranquil·litat que la YLE té problemes semblants als d’altres empreses públiques de comunicació i també puc assegurar que el seu caràcter públic és allà molt més potent i indiscutible que entre nosaltres, on encara pesa molt la idea que la CCMA, a banda de ser pública, té encomanada alguna mena de missió messiànica que es troba per damunt de la seva condició pública, observada a vegades com una simple conjuntura instrumental.

A favor nostre, diré que els assistents a aquest seminari es mostraven en part reticents i en part dubitatius sobre la utilitat de les eines noves i l’opció de compartir el coneixement. Com que Finlàndia és en molts sentits el model de país que Catalunya refereix (en assumptes com la innovació o l’educació), vaig tornar amb la sensació que nosaltres hem fet bona feina i que tenim motius per estar molt animats sobre les nostres possibilitats d’excel·lir.

Aquesta escultura es troba a l’entrada de la seu principal de la YLE.

“A finals de l’any que ve hi haurà moltes TV3”

Jordi Serra fa més de vint anys que treballa a la televisió pública catalana, on s’ha ocupat de matèries com els programes infantils o les coproduccions. Ara és el cap de programes i, per tant, algú pròxim a l’actual direcció. Ha acceptat, com altres van fer-ho abans, de respondre unes quantes preguntes per aquest blog.

Com es veurà, s’esforça per conservar alguns secrets però em sembla que dóna pistes clares. Les conclusions que en trec són que a TVC aposten pel multicanal i que estan convençuts que els productes de tipus corporatiu (de la CCMA) s’han de basar en la marca més potent, que ells sostenen que és la televisiva. 

He de dir que no comparteixo aquest enfocament, que fa prevaldre la tele per damunt dels altres mitjans i que, per exemple, prefereix que no es llancin marques noves a internet si no estan associades a productes de TVC. 

Trobar públics diferents implica, tal com ho veig, anar més enllà de la tele. Però he de reconèixer que Serra expressa una tendència que fa temps que té força a Sant Joan Despí i, en algunes etapes, fins i als despatxos del carrer Ganduxer. 

Les meva discrepància, per tant, representen una visió tot sovint minoritària. 

L’havia d’assenyalar per honestedat i respecte als lectors d’aquest espai, que han llegit a vegades com defensava amb certa passió una perspectiva molt més àmplia de la producció i difusió de continguts. Fet això, proposo tot seguit la lectura de la nostra conversa.

1.- Ets i et sents director de programes de TV3 o de TVC?  

De TVC, això ho tinc claríssim. I no és només una declaració de principis. Dedico tanta o més estona a projectes associats als nostres 'segons canals' que als de TV3. D'altra banda és lògic que sigui així ja que, al llarg del 2009, és en aquests canals on hi haurà més moviment i novetats.

2.- Quina serà a mig termini l'oferta multicanal de la televisió pública catalana?  

Aquí hem de ser discrets. Encara l'estem acabant de perfilar i cal que l'aprovi el Consell de Govern de la CCMA.

El que està clar és que serà una oferta multicanal decidida i molt completa: a finals de l'any que ve hi haurà 'moltes tv3'. La intenció que tenim és omplir els dos multiplex que tenim amb 6 canals propis.

3.- En algunes cadenes públiques hi ha equips units pel gènere o pel contingut i no pel seu mitjà de distribució. Per exemple: un equip de culturals o un equip d'esports que són transversals, un equip on es comparteix una visió global amb mirades sobre la televisió, la ràdio i internet a més d'altres plataformes com els mòbils... Trobaries raonable que a la CCMA s'avancés en aquesta direcció? De quina manera?

És més que raonable que es comenci a treballar en aquesta línea i de fet ja ho estem fent en algunes àrees. Es tracta de pensar i dissenyar projectes, més que 'simples' programes de TV, projectes que defineixin clarament uns continguts i uns destinataris. A partir d'aquí els mitjans i les plataformes més adequades per aconseguir els objectius ja venen per sí soles, com aquell qui diu.

Ara bé, al meu parer la manera de fer-ho és des de l'inici i de baix cap dalt i no a l'inrevés. A no ser que es tracti de continguts nous, la manera de fer-ho és aprofitant la marca més ben posicionada, que, per la força del mitjà, acostuma a ser la de televisió. Em sembla millor això que no pas crear una marca nova. No voldria menystenir ningú però crec de veres que TV3, com a principal generadora de continguts de la CCMA, hauria de liderar aquest procés.

4.- Hi ha molta oferta. Una manera possible de distingir-se seria posar l'accent en el caràcter de mitjà públic, atès que això és singular. Et sembla una via interessant? De quina manera creus que es poden reforçar aquests aspectes des de la producció i programació?  

No només em sembla una idea interessant sinó que és la que ha fet seva l'actual direcció de TVC. En el document Estratègia i Criteris de Programació de TVC,  que cada any elaborem i publiquen a la web de TVC, s'expliciten clarament: Qualitat, Incidència Social, Creació de Referents de Prestigi, Projecció de Valors, Preservació de la Llengua i la Cultura, Innovació i Impuls del Talent, Concepció Multiplataforma i Eficàcia en la Gestió de Recursos. Aquests són, a hores d'ara, els punts de referència de tots els programes i de tota la programació de TVC 

5.- L'entorn social (els periodistes, els polítics... i els anunciants!) està molt pendent de la quota de mercat. Però algunes persones hem sostingut i encara ho fem que aquesta dada no és la més important. Hi estaries d'acord?

Claríssim, actualment la nostra preocupació principal és l'audiència, no la quota. Entre altres coses perquè creiem que pensar i treballar de debò al servei de l'audiència, dels telespectadors, és la millor manera de guanyar quota. 

L’audiència és el públic al qual adrecem els nostres continguts, en alguns programes busquem un públic majoritari i en d’altres minoritari, mentre que la quota de mercat no discrimina una cosa de,l’altra. Per nosaltres el més important és definir bé quin públic busquem a cada programa, tenir clar per a quins telespectadors treballem a cada moment. 

D’altra banda, pensar i treballar de debò al servei de l’audiència, de les diferents audiències, és la millor manera de guanyar quota.

SI T’HA INTERESSAT:

Preguntes a d'altres persones 

Altres apunts sobre televisió 

POSSIBLE DEBAT:

Els lectors interessats a debatre altres qüestions relacionades amb la televisió pública catalana poden trobar espais en llocs on es fan preguntes com aquestes: 

- És necessària la televisió pública?

- Internet té més públic que la tele?  

- Com podria ser un mitjà public? 

Aporto aquests enllaços sense que això impliqui que hi estigui d'acord. Em semblen opcions de continuar llegint sobre aquesta matèria si el que hi havia aquí t'ha fet rumiar. 

Dialogar i aprendre més enllà dels premis

La delegació catalana que assisteix als Prix Europa ha seguit amb interès els projectes que s’han vist avui. Destaco aquí el que ens ha cridat més l’atenció.

La proposta de combinar vídeos enregistrats al mateix moment en una població palestina i en una altra d’israeliana ha agradat molt i es perfila com un dels possibles guanyadors, al costat del portal suís que vam conèixer el primer dia.

És difícil comparar projectes amb un pressupost enorme, com el que presenta la televisió pública sueca que ja havíem vist a Input amb l’esforç d’equips que no disposen de gaires recursos, com els dels periodistes d’una emissora de ràdio polonesa que fan tot el que poden per servir la seva ciutat.

Demà se sabrà qui són els guanyadors de les diferents categories de televisió, ràdio i internet però el més atractiu d’aquesta trobada és l’intercanvi d’idees que permet.

Cada sessió acaba amb un debat que es pot allargar prop de tres hores. S’ha obert cada dia un diàleg franc i directe sobre el que hem vist.

Ha sigut una ocasió magnífica per aprendre amb altres professionals europeus i des d’aquí suggereixo que a la pròxima edició la CCMA hi pugui tornar a enviar algunes persones, al marge del fet que hi hagi projectes que hagin estat nominats.

Presentar-se als premis és emocionant però encara és més profitós participar en aquesta mena de trobades on tothom té coses a dir i on val molt la pena escoltar què pensen els altres.

ACTUALITZACIÓ (26/10/08): El projecte de la CCMA Diaris de Pascal ha obtingut un accèssit als Prix Europa, conjuntament amb el portal suís MX3. El premi Prix Europa Exploration se l’ha endut el projecte coproduït per Arte sobre la vida quotidiana a les poblacions de Gaza (Palestina) i Sderot (Israel).

Història i educació des d'internet

A la segona sessió dels Prix Europa dedicada als productes d’Internet, Sílvia Llombart ha presentat, en nom de la CCMA, el projecte Diaris de Pascal. L’aspecte del lloc i la combinació multiplataforma (que inclou atenció als usuaris que disposaven d’interactivitat a la TDT, als del Home Media Center i els del mòbil) han interessat els assistents.

A la mateixa sessió hem pogut veure un altre projecte basat en la història, de la televisió pública txeca,  i això ha permès un debat sobre la manera com internet pot acostar continguts històrics a públics diferents.

Aquesta discussió s’ha estès cap a d’altres aspectes del servei públic a causa del polèmic Yallahrup, un espai danès que ja havia suscitat una forta polèmica en altres encontres internacionals. Es tracta d’una sèrie on qüestions d’actualitat com la immigració als països europeus o la sexualitat hi apareixen sense complexos.

Tot plegat ha permès que la quarantena de professionals que érem en una de les sales d'un edifici magnífic de la Ràdio de Berlin Brandenburg, tinguéssim una conversa oberta sobre el caràcter del servei públic, com a la sessió d’ahir. 

Els representants escandinaus tenen una sensibilitat més agosarada, en aquests assumptes, que els delegats dels països de l'est d'Europa. 

També val la pena destacar un espai suec adreçat a preescolars  i un ambiciós projecte de la BBC que segueix les migracions de diversos animals, amb la participació dels usuaris (en aquest punt ha obtingut resultats espectaculars).

Demà viurem l’última etapa d’aquest encontre. 

Servei públic als Prix Europa

El projecte Catclassica (un canal de ràdio només per internet dedicat a la música clàssica d’autors i intèrprets catalans) s’ha presentat aquest matí al jurat dels Prix Europa, on participo com a coordinador en la categoria Emerging Media, com ja havia anticipat. La presentació l’han feta Àlex Robles i Alfred Celaya, que han respost les preguntes dels altres participants.

Aquest procediment és potser el més destacat d’una trobada on tothom que ha estat seleccionat forma part del jurat i on les deliberacions són llargues i basades en el diàleg entre professionals. Només al final de cada dia, els delegats emeten els seus vots i el recompte no es farà públic fins dissabte al vespre.

A la sessió d’avui hem pogut veure alguns projectes molt interessants: un portal musical dedicat a promoure les creacions suïsses, un espai que vol contribuir a l’aprenentatge d’idiomes via internet o un atles dels escriptors nòrdics on s’intenta establir de forma clara els vincles (influències i altres) entre els diversos autors. Disposen dels materials videogràfics de les emissores dels països escandinaus i era quasi impossible no pensar en les aplicacions que se’n podrien derivar al nostre país.

Els arxius d’imatge i so de TVC i Catalunya Ràdio no són propietat de ningú més que del conjunt de la societat, ja que són empreses públiques que paga tothom amb els impostos. Per això tindria molt de sentit una participació d’aquesta mena en què totes ls entrevistes i altres productes es posin a l’abast dels lectors, potser d’acord amb altres iniciatives.

Molt sovint se sent a dir que la televisió pública ha de competir amb altres cadenes que tenen un afany comercial i així es justifiquen despeses molt rellevants (per l’adquisició de drets esportius i no tant esportius, ja que per alguns les curses de cotxes no tenen gaire d’esportiu) però l’autèntic sentit dels mitjans públics es percep quan de veritat tenen una oferta multicanal (amb un canal cultural que no estigui sempre invadit pels esports o per emissions de “segon canal”, amb un canal infantil que no tingui de competència el canal generalista de la mateixa corporació) i, també, posant a l’abast dels ciutadans propostes com aquesta. El diner públic que els danesos i altres han invertit en l’atles d’escriptors o el que els suïssos han desprès per donar força la música del la seva confederació em semblen exemples a tenir molt presents.

A la sessió de demà, Sílvia Llombart defensarà l’experiència a internet de Els diaris de Pascal.