30/12/10

Tot el que no sé de Wikileaks... (però ho aprenc seguint enllaços)




Si hagués de triar una sola informació com la més important de l’any 2010, suposo que coincidiria amb moltes altres persones a l’hora d’assenyalar la superfiltració que ha fet el mitjà Wikileaks.

Valor

Al principi, va haver-hi uns quants articulistes que van intentar desmerèixer els continguts que sortien a la llum, ajudats per l'humor. Josep Cuní es va apuntar a aquest corrent des del mitjà on treballo i va tenir la rèplica d’Antoni Bassas en diversos apunts del seu blog professional.

Però la resposta més contundent a aquesta tesi és l’article publicat a "El País" per Javier Moreno.

És un text que potser escombra cap a casa, perquè defensa la feina del diari
que dirigeix, però que destaca la rellevància dels materials desvelats i que fa entendre com a conclusió el fracàs d’uns polítics que han practicat i practiquen l’engany sistemàtic.

Altres que negaven el valor de la informació han esmenat la seva posició inicial. Ja no es dubta gaire del valor d'aquests continguts. Si de cas es discuteix la decisió de fer-los públics.

Un altre món

Entre les valoracions allunyades del periodisme, cal parar atenció a l’article que va escriure Manuel Castells.
Uns dies més tard va dir en veu alta allò que ja havia escrit.

A parer seu, Wikileaks representa allò que havia suggerit sobre la capacitat de les xarxes de persones davant dels poders estatals al seu llibre Poder y comunicación.

La seva tesi és que ens trobem davant d’un món que només internet fa possible. Si la digitalització facilia l’emmagatzemament i la distribució, les xarxes posen en contacte persones amb interessos comuns tot i les distàncies del desconeixement.


Altres veus creuen que no es tracta d’una innovació tecnològica sinó jurídica i en part discutible.

M’han interessat també aquestes valoracions: deu asseveracions arriscades, un apunt crític des d'una posició radical o una opinió sintetitzada en cinc missatges de Twitter.

Una interpretació dels objectius de Wikileaks ens fa comprendre que no pretén modificar l'actuació dels Estats (el vídeo sobre l'atac amb helicòpter a un vehicle on hi ha civils i premsa no farà que l'exèrcit deixi de córrer aquests riscos) sinó convertir la filtració en una part del sistema, fins al punt que aquestes accions quedin afectades per la paranoia de la conspiració. Un text d'interès (en versió original) per intuir una filosofia darrere del procediment.

N'hi ha moltes més però si n'he de triar una em quedo amb
la mirada intel·ligent de Castells per la profunditat del seu tall analític.

Ciberprotestes

La prova que Castells no va tan desencaminat és que quan el lloc web va ser amenaçat pels operadors, seguint instruccions del govern nord-americà, al cap de poc ja tenia més d’un miler de “miralls”,
també a Catalunya, i es recollien firmes arreu del planeta mentre un grup anònim iniciava una campanya amb les eines de “ciberprotesta” i un portaveu es deixava entrevistar per la BBC.

Un editorial del britànic "The Guardian" aclareix fins a quin punts els atacs contra determinats webs són l’equivalent d'una protesta civil. Imagino que com ara negar-se a pujar a l’autobús perquè discrimina racialment.

S'han promogut debats electrònics i els grups de suport s'han organitzat amb certa eficàcia. Hi ha manifestacions a uns quants països.

En general, el ciberactivisme es pot sentir reforçat. A més d'Assange hi ha altres "guerrillers de la transparència" (al 3cat24 vaig poder esmentar el cas de Marko Rakar). El polèmic Moore s'ha apuntat a la "causa Wikileaks". N'hi cabran d'altres.

La qüestió és com serà la reacció la pròxima vegada. Ja hi ha lleis contra aquestes accions de protesta i tot fa pensar que la “tolerància” dels principis d’internet anirà minvant.

A banda que hem de distingir entre les accions dutes a terme per grups de persones i les accions dirigides que pretenen ser llançades des d'una base natural i no organitzada.

Wikileaks és símtoma d’un món nou però els operadors rumien de quina manera poden discriminar les connexions en funció dels continguts i molts Estats imposen restriccions, de vegades amb la intenció de defensar continguts amb drets d’autors i molts altres cops amb la voluntat d’impedir l’expressió d’opinions lliures. Aquests són els dos perills reals que haurà d’acarar internet.

I gràcies a Wikileaks sabem que no serà una discussió del tot transparent ni sotmesa al debat democràtic.

Desinformació i safareig

El gran problema d’aquestes informacions és el mateix que Julian Asange preveia i que va motivar el repartiment del material entre periodistes de mitjans amb prestigi reconegut: l’allau de notícies es pot convertir en una causa de desinformació.

A més, per si no n’hi hagués prou, durant uns quants dies els mitjans van seguir una qüestió lateral amb tuf de safareig. La vida privada d’Assange i de més persones quedava a la vista de tothom. Com si de cop i volta la qüestió fos acusar aquest personatge "culpable d'espiar" i es posés a segon terme els resultats d'aquest pretès espionatge.

Ens trobem davant d'un heroi desmuntat, un malvat exhibit, una estrella mediàtica que ja escriu les seves memòries a canvi d'una quantitat de diners molt important. Pretén fer-se fort per pagar una bona defensa. Després de tot, la seva vida és narrada per altres. La seva rebel·lió és interpretada pels mitjans.


Assange va lamentar que es donés a conèixer un document sobre les seves relacions sexuals però, per sort, d’aquesta manera es va aclarir que no se’l persegueix per un delicte que anomenaríem violació, tot i que amb aquesta paraula es va intentar perjudicar la seva acció informativa. Fins i tot la seva mare ha fet declaracions públiques.

I se l'ha amenaçat. La dreta nord-americana clama per la seva extradició i pretén una condemna severa. Altres demanen en públic que se l'assassini. No és una qüestió menor, es debat obertament a la xarxa sobre matar algú. I hi ha mitjans que ho escriuen. Sense tenir gaire en consideració les conseqüències legals.

La vinculació no provada amb una "gola profunda" tan jove com ingènua serviria de pretext per l'acusació de revelació de secrets d'Estat. El soldat Bradley Manning té unes condicions dures d'empresonament i hi ha qui defensa la seva actitud amb el lema que desvelar un secret d'un crim de guerra no és cap delicte. Demanen donatius i ho fan a través d'internet, és clar.

No és el primer cop ni serà el darrer que una maquinària quasi perfecta es dedica a destruir la imatge d'una persona com a procediment per atacar les seves accions. De debò és l'home més perillós del món? La discussió s'ha estès arreu. Un burleta Assange contra el Pentàgon... o un combatent a favor de la veritat?

Es presentava ell mateix com un lluitador contra la censura en un debat amb un columnista que tenia lloc en un centre universitari, abans que fos algú perseguit per la Interpol.

La suposada controvèrisa ha distret alguns mitjans.

La curiositat també ha dut el periodisme cap al lloc físic on hi ha hagut els servidors que allotgen tota aquesta informació digitalitzada i ha dut aquest mitjà digital especialitzat en les filtracions al protagonisme d'informes per a audiències massives.

El documental WikiRebels ha tingut força visionats per internet. Però els mitjans més importants no se l'escoltaven gaire quan intervenia davant el públic especialitzat del TED molt abans d'aquest enrenou.

La història de Wikileaks encara és més atractiva que els materials desvelats, que són l'autèntic pinyol de l'assumpte. Una història que volen narrar amb un vídeojoc. El projecte, que s'explica aquí, ja compta amb aportacions.

Efectes

Aquest és un punt clau. Sense digitalització i les eines de cerca i gestió de dades aquesta filtració hauria sigut impossible. Sense internet res d’això no hauria passat.

Els efectes d’aquesta superfiltració encara no es poden mesurar. tot i que ja hi ha hagut dimissions.

Tot just es coneix un 1% del material de què Wikileaks disposa. Potser hagin triat el més interessant i en la resta hi hagi molta morralla, però fins i tot així haurem de tenir paciència.

Queden setmanes i setmanes d’informació basada en aquesta mateixa filtració i no es pot descartar que entremig el mateix Wikileaks obtingui altres continguts de fonts diverses.

A més, l’estil ha provocat un reguitzell d’imitacions. Hi ha uns quants llocs diposats a fer més o menys el mateix, o això és el que han anunciat. I encara hi ha un diari noruec que assegura que ha aconseguit tots els 250.000 missatges diplomàtics i ha dit que publicarà el que cregui més oportú. Caldrà veure si es confirma.

Fins i tot, han aparegut usos fraudulents, com el d’un diari paquistanès que ha presentat una campanya contra el govern veí de l’Índia fent veure que la font eren els famosos missatges dels ambaixadors nord-americans.

Periodisme

Què s’ha de fer quan la notìcia més notable de tot l’any, i previsiblement una de les més importants de l’any vinent, no és a mans d’un mitjà? N'hi ha que donen forma pròpia als "refregits" que elaboren, per adaptar-se al seu públic.


Com que és impossible per a tots els periodistes accedir als materials abans que els diaris que tenen l’acord amb Assange ho facin públic, fa falta ser creatius.

No hi ha gaires oportunitats, però es tracta d’aprofitar-les. De vegades, consisteix a centrar-se en un detall.

Es pot intentar acostar la informació a l’interès local i avançar-se amb sort un màxim de 24 hores als altres mitjans (vaig explicar aquí com ho havíem fet) o es pot posar el focus en aspectes secundaris, provinents de mitjans estrangers, per elaborar “refregits” sobre “els fills de Wikileaks” o “la filtració de la filtració”.

La idea estesa és que tothom faci repesca, per fer públics fins i tot aquells segments que els mitjans amb l’exclusiva deixin córrer.

L’essencial: endreçar

Es tracta de buscar maneres noves que vagin més enllà de la repetició del que diuen els altres però la tasca més sensible serà endreçar tot això: els continguts fets públics i els comentaris que generen.

Per ara, els mitjans que tenen l’exclusiva ofereixen edicions especials amb tot el material, mapes i algun altre sistema per accedir a l’enorme varietat d’informació com ara motors de cerca, però tard o d’hora ens farem un embolic i caldrà que algú posi a l’abast de tothom una mirada clara, anàlisis sectorials, visions transversals, paquets temàtics, visualitzacions cronològiques, infogrames, resums locals, consultes ciutadanes...

Ja hi ha eines de cerca interessants (com ara Cablesearchs, creada per periodistes holandesos) i s'han fet aplicacions per a mòbil. La que funciona amb l'Android de Google encara existeix, la que es va fer per als ginys d'Apple va ser eliminada, per raons força incomprensibles. En contrast, Steve Jobs hauria ofert algun suport a Julian Assange.

L'essencial: el periodisme


S'ha posat en entredit el periodisme i s'ha debatut si té límits. I al mateix temps s'ha demanat als mitjans informatius que assegurin la viabilitat de les seves fonts, un principi que no sempre se suposa acceptable.

El periodisme mundial no serà igual i en les properes dècades s'estudiarà el cas Wikileaks com un punt nuclear enmig d'un canvi l'abast del qual encara ens costa de percebre. Les bones notícies encara són en països petits. Com explica la defensora del lector
de "El País", la qüestió no és com s'ha conegut tot això sinó tot això que s'ha conegut.

L'essencial: els continguts

Per això, sobretot hauríem de recordar que més enllà de la dispersió hi ha un nexe comú que explica com el govern dels Estats Units i la seva xarxa de diplomàtics ha intentat afavorir els seus interessos fins al punt de menystenir les lleis d’altres països, aliats i no aliats, de subvertir les normes d’altres Estats i d’afavorir empreses privades que actuaven amb mala fe.

És veritat que els missatges de Rússia o la Xina, per esmentar dos casos obvis, serien d’un interès igual o superior. Però no sembla que hi hagi un esbiaix contra els Estats Units. Wikileaks comptava amb orgull com un èxit una filtració sobre Kènia. Potser Rússia no seria tan condescendent si fos l'afectada.

En tot cas, és bo saber que una farmacèutica no ha de pagar els danys causats si ho ha fet a l’Àfrica i l’empresa és nord-americana i està bé entendre que bancs i empreses d’Espanya han sigut forçats a abandonar negocis legals per les pressions de la primera potència mundial. Ara que la diplomàcia exhibia el desig de ser més transparent gràcies a internet entenem que no n'hi ha prou amb publicar a la xarxa galeries públiques amb fotografies dels actes socials.

Sense comptar amb les revelacions prèvies sobre la guerra a l'Afganistan o els excessos dels soldats a l'Iraq.

És veritat, com s'ha dit, que els missatges només aporten la visió d'una part, però deu tenir algun valor perquè els militars semblen decidits a provar d’impedir noves filtracions. Potser sí que aporten llum.

No és el mateix llegir-ho a les novel·les de John Le Carré que fer-ho als diaris, encara que alguns ens ho hagin vulguin fer creure.

Encara més: no hauríem de menysprear el detall que tot això ho hem sabut contra la voluntat d'uns quants governs, que volien convertir la veu en la causa a seguir a canvi de silenciar les seves paraules.

Una altra lliçó remarcable és que empreses molt grans i poderoses com PayPal, Amazon, Visa o Mastercard han triat els colors de la bandera abans que les lleis del mercat que se suposa que veneren. De quin costat és la llibertat?

No sols han estat agressius amb la llibertat d'expressió, han subvertit els principis de la llibertat de comerç. I no està clar que la decisió no tingui conseqüències. En aparença, hi ha Estats que protegeixen la defensa contra la censura.

Distraccions

Entremig, podem aprendre a destriar d’entre tot el que hi ha, valorar si podem entendre-ho amb un mínim rigor.

També podem sorprendre'ns amb la presència d'Assange al pessebre o distreure’ns amb mostres d'humor, jocs simples, una cançó de Nadal, un rap irònic, un disc oportunista i una cançó crítica o exercicis més o menys curiosos, com ara un pòster que se suma a la moda de copiar el retrat tricolor d'Obama o aquesta llista musical que he creat amb Spotify.

28/12/10

Informant sobre el canvi de govern i internet

La política catalana encara té molt de recorregut pendent per aprofitar de debò les possibilitats que internet posa a l’abast de la ciutadania.

Vaig dedicar un apunt a aquesta situació més aviat desencisadora, basat en part en el document conjunt d’un grup de professionals abocats a observar aquesta cruïlla.


Però també hi ha trets esperançadors i aquests dies me n’he pogut ocupar en les informacions que preparo per al 3cat24.

Els nous membres del govern català fan servir de manera habitual algunes xarxes socials i això sol contrasta de forma rotunda amb l’observació que vaig fer quan Rodríguez Zapatero va fer el seu darrer canvi de govern. Aleshores ja hi havia un contrast entre el govern espanyol i el català que vaig comentar en aquest blog. I ara s’incrementa.

Dels onze consellers, només n’hi ha un a qui no he sabut trobar (i em puc haver equivocat).

Set (7/11) són al Facebook, quatre (4/11) fan servir el Twitter i n’hi ha quatre (4/11) que tenen perfil a LinkedIn.
A més, el context ha permès una presa de possessió al mateix Twitter, amb el canvi de hashtag, i l’equip que entra i el que surt han inclòs en els acords del traspàs la renovació del web presidencial.

Si hi afegeixo la conversa recent amb Ernest Benach sobre els avenços que va viure el Parlament (també en parlava en un apunt) potser val la pena mirar-se el paisatge amb un punt d’optimisme.

Potser sí que els nous governants estaran atents a la conversa. Molts dels que hi eren ja ho feien, cadascú amb el seu estil. Podem creure que el diàleg es multiplicarà.

ELS ARTICLES

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

24/12/10

Assaig de promoció amb una conversa programada

Experiment

He fet un experiment. No és que sigui res de l’altre món però com de costum m’agrada compartir-ho aquí.

Fa uns quants dies vaig parlar una estona amb Ernest Benach. Volia fer una peça que servís de valoració d’una etapa, no pretenia parlar de política sinó avaluar els passos que la cambra catalana ha fet per la ruta d’internet, ja que és sobre això que escric al mitjà on treballo.

En aquest any de "redactor marcià" encara no havia parlat mai amb Benach, tot i que m’havia referit a la seva actuació i havia recollit paraules seves en actes públics. Se'm va confirmar la impressió que en tenia d’una persona propera i cordial.

Format periodístic

Com que em va semblar planer i obert li vaig fer una proposta una mica estranya. Se m’havia acudit que, quan tingués la peça escrita i publicada, podíem mantenir una breu conversa al Twitter, un espai on ell té una presència reconeguda.

La idea era simple. Jo li faria arribar tres o quatre preguntes, que ja hagués formulat a la nostra conversa. Després de tot, vam parlar al bar del Parlament, amb una informalitat que tenia lògica traslladar a la immediatesa i claredat del Twitter.

Ell respondria, d’acord amb el que ja m’hagués contestat, i al final em serviria per donar l’enllaç cap a l’article.

D’aquesta manera, la nostra “conversa” podria ser una manera nova de donar a conèixer un text informatiu. Em va semblar que seria un assaig per comprovar si una modalitat com aquesta podia tenir sentit.

Benach hi va estar d’acord i va acceptar de participar-hi, cosa que li agraeixo de debò.

Després de tot, a banda de ser una ocasió per donar a conèixer un producte informatiu, la mateixa conversa també era un exercici de periodisme. O així ho vull veure.

Diàleg real

La nostra breu conversa era real, tot i que abans l’havíem acordat. És comprensible, de què serviria llançar preguntes a l’aire sense una garantia de resposta?

I era natural, encara que tots dos féssim servir de base per al diàleg una conversa prèvia.

També era autèntica, encara que fos programada. Ens vam limitar a pactar una hora determinada, per assegurar que tots dos tindríem una pantalla al davant, i quan vam estar a punt ens ho vam dir amb un missatge directe del Twitter, com a procediment per canviar el el semàfor al color verd.

Comença amb aquest missatge i acaba amb aquest altre i en conjunt compta amb 10 missatges entre @ebenach i @janquim.

Va ser un bon moment. Potser no va tenir gaire ressò i potser la conversa va ser una mica apressada, per culpa meva.

Però va estar bé, sempre m’agrada intentar accions que no havia fet abans i, tot i que el resultat és molt discutible (no va generar en aparença gaires reaccions), vaig fer un petit pas més en les “tasques posteriors” que estan associades a la producció de continguts informatius digitals, un camp petit en el diagrama que vaig exposar aquí però prou important.

Emprenedors

Els periodistes s’aboquen cada vegada més a la construcció de marques personals, com vaig explicar en un altre article, que no amagava la forta impressió que m’havia provocat un acte organitzat per BCNMediaLab.

No és ben bé el meu cas, perquè ara mateix no sóc un emprenedor sinó un assalariat, però és evident que com a autor de continguts informatius provo de ser coherent amb una determinada reputació digital i mantinc un cert diàleg amb una comunitat que desconec però puc percebre.

Per tant, tot i la presència reduïda en aquell diagrama, la comunicació posterior d’un producte informatiu és també una tasca de l’autor. L’assaig d’ahir s’ajustava a aquest tram del procés.

19/12/10

Els triops i la innovació: història natural 2.0

Eva van den Berg, que escriu per a l'edició espanyola de National Geographic i col·labora a Sostenible, em va dur fa unes quantes setmanes a l’estanyol de l’Espolla, amb la intenció de fer-me veure els triops, l’espècie animal més antiga que hi ha al planeta.

Temporalitat

Aquest lloc del terme de Fontcoberta és un terreny sec on de tant en tant hi sorgeix l’aigua i es crea un entorn lacustre temporal. La seva presència té a veure amb les pluges a l'alta Garotxa i els sobreeixidors de l’estany de Banyoles. La intermitència del clot de l'Espolla, que es troba a més alçada que el llac, està relacionada amb la pressió dels cabals subterranis.

Letàrgia

Els triops són uns crancs prehistòrics, per dir-ho pla, que estan molt ben adaptats a aquests cicles, perquè els seus ous s’apleguen al fang del fons i quan l’estanyol s’asseca sobreviuen entre la sorra en estat de letàrgia.

De vegades, no hi ha estanyol fins al cap d’uns anys i els ous continuen “dormint”. Quan per fi perceben l’aigua, eclosionen i recomencen el cicle veloç fins a l’estadi d’adult. Quan això succeeix, és un esdeveniment local. Per això valia la pena anar-hi.

En diversos llocs del planeta amb característiques semblants, els triops van fent d’aquesta manera mentre hi ha espècies que s'han extingit i n'hi ha d’altres que l’evolució ha transformat de manera sorprenent.

Fenomen

No vam veure cap d’aquests crancs, segurament perquè feia pocs dies que l’aigua era allà. Però vaig tenir ocasió de contemplar un altre fenomen que també és esporàdic.

Quan l’Espolla queda prou ple, l’aigua s’escapa per un rec que recorre prop de tres quilòmetres i, de cop i volta, seguint el desnivell orogràfic, cau fins a un afluent del Fluvià en un salt força espectacular.



Eva van den Berg va escriure fa uns quants anys una col·lecció de llibres que presenta al públic infantil els animals en perill d’extinció. De manera que la seva passió per la naturalesa és tenaç i les seves explicacions mentre admiràvem el salt de Martís van fer que no tornés gens decebut de l’excursió.

Popularitat

A Banyoles, els triops donen nom a un carrer, a un club esportiu, a un restaurant... Són populars. Tot i això, confesso que ignorava la seva existència. Des d'aquell dia, però, hi he pensat més d'un cop, com un exemple d’adaptació singular i perseverant.

He quedat fora de joc quan he vist que tot i tractar-se d'uns animals peculiars, la seva comercialització en col·leccions de “jocs científics” els posa a l’abast de tothom, d’una manera que aquell matí de tardor desconeixíem.

En venda

Clementoni presenta una capsa anomenada “Maxitriops” i CefaToy proposa “Triocefa”. Totes dues s’assemblen: un petit aquari, una bossa de sorra fina amb ous en estat de letàrgia que faran eclosió quan siguin al medi líquid.

A més, comprovo que hi ha venda de triops per internet. Ofereixen un manual d'instruccions i més informació.

Els triops substitueixen així aquells “Sea Monkeys” que es presentaven com uns homenets aquàtics tot i que no eren res més que mostres vives d’artemia salina.

Quan l’estanyol de l’Espolla queda sec, milions d’ous romanen a la sorra. N’hi ha molts i no sembla que estiguin en perill d’extinció.

Però ignoro d’on treuen els exemplars que hi ha la venda tant per internet com en capses que s’exhibeixen als prestatges de les botigues. Deprés de tot, són animals. No sé si es podrien vendre a
la Rambla de Barcelona.

Espècies

Vet aquí que l’espècie que l’evolució ha transformat de manera sorprenent desa l’espècie més vella del planeta dins d’unes bossetes de paper.

Segurament és entretingut i educatiu jugar amb un aquari de crancs adormits (de petit, vaig "criar granotes"), però és menys "autèntic" que esperar que plogui a l'alta Garrotxa.

Analogia

Se m’acut que la innovació i el canvi a les empreses, a l’ensenyament, a la política... són un exemple ideal per a l’analogia amb el cas dels triops.

Es poden comprar bossetes màgiques i capses de cartró amb tot d’estris de plàstic. De fet, hi ha empreses que es dediquen a vendre això mateix a les altres empreses.

Però és molt millor crear les condicions òptimes perquè l’energia i el talent en estat de letàrgia eclosionin i s'emprengui un cicle veloç fins a l’estadi en què es llega el coneixement a la generació següent.


Això potser reclama l’acompanyament d’una empresa especialitzada que entengui el procés i hi ajudi. El país necessita aquest esforç.

Però em sembla que abunden més les paradates amb noms singulars on ofereixen aquestes bosses de paper ben plenes de sorra fina, un recipient de plàstic i una lupa d'estar per casa.

I si en comptes de vendre fum per emboirar els clients fem que plogui allà on cal?

18/12/10

El núvol no és l'amenaça: "pànic amb delicious"

Al principi

Recordo quan vaig obrir un compte a "delicious". Ho havia decidit feia pocs dies, després d'escoltar una conferència de quatre hores d’en Genís Roca. Els primers enllaços són allà des del juliol de l'any 2007. Dec compartir aquest record d'en Genís amb una pila de persones.

També recordo que durant un temps la meva feina consistia a explicar les virtuts de compartir els enllaços a l’empresa on treballo, tot i que ja hi havia equips que s'hi havien abocat. Aleshores, rebíem propostes per evitar aquesta eina i disposar d’un paquet tancat, ofert per una empresa. Vam tenir un debat interessant i profitós amb qui era el “CTO” de la CCMA i Luis Suárez. Al final, no es va adquirir el paquet, però jo ja no hi tenia res a veure.

Compartir

delicious no és tan sols un magatzem, per a mi el millor és l’oportunitat de descobrir altres persones que es fixen en assumptes que m’interessen. Aquest intercanvi entre desconeguts em sembla el millor de l’eina, a banda que m’agrada com resol l’emmagatzematge.

Pànic

Aquesta tarda hi ha hagut un “atac de pànic”. El rumor escampat a partir d’una filtració d’una reunió a Yahoo ha fet creure a moltes persones que els seus enllaços podien desaparèixer.

Ha sigut una oportunitat perquè es recordés que hi ha altres serveis similars. Fins i tot hi ha hagut recomanacions de persones amb molts "seguidors" i robots que llançaven la promoció com a resposta a la simple menció del servei que se suposava que tancaria. Per tant, molts substituts possibles.

Cadascú tria l’eina que vol, el que compta és el concepte que hi ha al darrere.

Calma

Quan per fi he arribat a casa, després d’una trobada apassionant amb un grup de "funcionaris" dedicats de ple a l’ús d’internet, he vist que el perill s’ha esvaït. Hi ha un anunci oficial que delicious no cau. L'empresa s'explica al seu blog.

Però l’ensurt ha sigut suficient per fer-me veure que el debat repetit sobre els riscos del núvol és una fal·làcia. El núvol no està en perill.

Les nostres dades segueixen estant més segures al núvol que en un sol ordinador, perible i vulnerable.

Risc

El núvol no és el risc.

(Tot i que voldré llegir aviat l'últim llibre d'Evgeny Morozov).

Les empreses de la competència tenen a punt sistemes senzills per importar les dades i avui hi ha hagut unes quantes persones que ja n’han fet servir diversos, “per si de cas”.

Quan un servei tanqui, algú altre s’ocuparà de rellevar-lo, tan de pressa que ni ens n’adonarem. Cap problema.

Ja es va veure amb l’intent de tallar l’accés a Wikileaks. Més d’un miler de miralls i canvis constants durant unes hores. I ja està.

No, el núvol no és el perill.

Vulnerabilitat


Només s’esfumarà si algú ataca físicament els servidors, els primaris i els de seguretat, o les infrastructures de comunicació (cables, satèl·lits, torres de telefonia mòbil...).

No sembla probable ara mateix però potser en cas de guerra tot això seria un objectiu militar com ho han estat sempre les fonts d’energia.

Neutralitat

L’únic perill real és que un dia algú decideixi si ens podem connectar o no, que algú ens faci pagar peatges en funció dels continguts. El risc d’internet és doble i no té res a veure amb el núvol.


D’una banda, que es trenqui la neutralitat de la xarxa. I això dependrà dels operadors (de la seva cobdícia a curt termini) i de la capacitat dels Estats per garantir-la amb una supervisió del mercat.

Llibertat

D’una altra, l’acció dels governs que controlen internet o impedeixen el seu accés, que són els mateixos que engarjolen algú perquè pensa diferent i s’enrabien quan rep el Nobel de la Pau, els mateixos que retallen altres llibertats (Xina, Corea del Nord, Iran, Aràbia Saudita, Cuba...) i aquells que intenten imitar-los sota la protecció de la democràcia (la Itàlia de Berlusconi).

O sigui que el perill real per a internet és un mercat sense Estat o un Estat sense democràcia i llibertat.
Però ja podem deixar de patir pel núvol.

Està fet de tantes accions múltiples que cada servei amb clients té un substitut a punt esperant la seva oportunitat. Hi ha un munt d'emprenedors amb ganes d'aportar solucions per a tothom.

17/12/10

Captaires i alcaldes virtuals

La mena de peces informatives que produeixo poden interessar més o menys però costa molt que apareguin a la llista de les més llegides. Passa de tant en tant i sovint no me n’adono fins que algú m’ho comenta perquè tinc el mal costum de no mirar gaire aquest rànquing.

De vegades hi ha un “èxit” esclatant, i de vegades és moderat, però tendeixo a atribuir-ho a la remor de les xarxes com Twitter, que solen empènyer segons quins assumptes. Agraeixo aquest interès compartit i me'l prenc com una exigència per millorar.

És el que deu haver succeït amb la història del sense sostre que escrivia missatges a Twitter. No repetiré aquí la narració, observo si de cas que pot haver interessat per tres raons ben diferents:

Intrigant

La manera com estava escrit l’article el dotava d’un cert misteri. Combinat amb l’aparent paradoxa d’unir un captaire que demana almonia amb eines d’internet, el tema esdevé intrigant, atractiu o curiós.

Social

Altres lectors s’hauran sentit animats perquè tracta un problema social seriós. Hi ha un públic sensible amb les dificultats de les persones i els esforços per canviar la situació dels que ho passen malament. No és el primer cop que enfoco la mirada cap a l’ús de les TIC amb una intenció social. M’interessa i crec que val la pena dedicar-hi atenció. Encara que s'hagi reiterat el tòpic de llançar una campanya així pels volts de Nadal.

Viral

Però a uns altres estic segur que els agradava saber més bé com s’havia fet una campanya viral, quins referents els havien inspirat, quines agències hi han contribuït. És un públic que hi ha vist l’aspecte professional.

La suma de tot plegat ha fet que la peça rebés aquest interès i suposo que era bona idea procurar que el text contingués elements per satisfer les tres demandes.

Ciutat

Per casualitat, l’endemà mateix em vaig abocar a la novetat recent de CityVille, un altre “joc social” que destaca perquè ha tingut un creixement extraordinari en menys de quinze dies. A més, ho confesso, em venia de gust esmentar SimCity, ni que fos de passada, perquè fa bastants anys m’hi havia entretingut moltes hores.

D’aquesta manera, després d’explicar a què responia la presència d’un captaire a Twitter he escrit alguna cosa sobre milions d’alcaldes virtuals que, a canvi d’aquesta petita satisfacció, són capaços de gastar diners de debò per comprar béns inexistents.

M’ha fet gràcia aquesta coincidència i m’ha fet veure que ja porto escrites unes quantes peces sobre els jocs. No pas sobre els grans èxits sinó sobre conceptes nous que s’estenen amb el desplegament de les xarxes. Per això, al final de la peça, en l’apartat de “notícies relacionades”, hi ha afegit una llista considerable.

Núvol

I m’he preguntat com evolucionarà CityVille. M’intriga si a les ciutats imaginàries que només existeixen al Núvol hi haurà sense sostre. Potser ho evitaran i es conformaran amb la floristeria i l’ajuntament. No ho sé. Però si n’hi afegissin, en un afany de realisme que seria més propi dels anomenats “jocs informatius”, caldria crear també un grup de persones com els professionals i voluntaris de la Fundació Arrels.


13/12/10

Com produeixo continguts informatius


He fet un diagrama que vol reproduir el procés de la meva feina quotidiana al portal de notícies on treballo.

Abans de seguir endavant cal fer un aclariment. El gràfic no expressa un ideal, no és una proposta sobre com es podria dur a terme aquest procés. Vol ser, tot al contrari, la constatació d’una realitat. Vol descriure què faig en comptes de suggerir com s’hauria de fer.

Llegenda

He inclòs diversos codis que cal saber per fer una “lectura” completa.

El procés s’inicia i es tanca amb un element de color negre.

De color torrat he marcat les tasques que no són de tipus textual. La seva vinculació amb fletxes, però, deixa clar que són essencials.

De color bronze hi ha les tasques prèvies a la redacció d’un text.

Es pot observar que quan es tracta de peces d’agència o refregits, tot el procés es concentra en aquest espai. La resta d'accions són molt ràpides ja que solen consistir tan sols a traduir (si cal) i “copiar i enganxar”.

De color blau hi ha indicat l'etapa que es desenvolupa amb un processador de textos, que sol ser el Word si uso l’ordinador de la redacció i el Pages si faig servir el meu portàtil.

De color verd hi ha marcats tots els passos que es fan amb l’editor web, en aquest cas el que l'empresa corporativa que se n'encarrega ens posa a disposició.

L'aspecte de document fa notar que som en un punt del procés que es basa a obtenir aquest resultat. Els rectangles expressen obligacions d’algun segment del procés mentre que els hexàgons denoten un pas opcional.

Entendre'm

He fet aquest diagrama per entendre què faig i per adonar-me que la captura de documents, dades i imatges forma part, tot i que no sempre, de la redacció de peces informatives escrites. Per imatge s'ha d'entendre també l'opció d'audiovisual. Hi ha altres companys que usen sovint la captura d'àudio, a partir de cròniques radiofòniques. No hi he inclòs aquesta menció en solitari perquè no ho tinc per costum.

A més d’aquesta visió integral, val la pena subratllar un altre element que es fa més comprensible: els retorn.

Les fletxes amb punts indiquen la necessitat de tornar enrere. En funció del tipus de peça que s’escrigui, aquest retorn tindrà més o menys intensitat.

Utilitat

No estic segur que tingui gaire utilitat perquè en bona part és el resum d’una obvietat, però a mi m’ha anat bé. Em permet veure en quins aspectes podria millorar i a on poso l’accent. Aquests detalls no els he indicat de cap manera perquè m’ha semblat que eren d’índole més personal.

Aquest apunt forma un conjunt amb un escrit sobre les fonts i un altre sobre els refregits.

11/12/10

La diplomàcia dels EUA i els diaris espanyols

Què pensa la diplomàcia nord-americana dels mitjans impresos espanyols? No es pot saber. Però si ens atenem a les mencions que s’han fet en els missatges de les ambaixades desvelats per Wikileaks i fets públics pels mitjans de comunicació, en podem tenir una certa impressió.

Es tracta només d’una cerca en gairebé 1.300 documents i se suposa que un dia o altre n’hi haurà més de 250.000 que seran visibles però val la pena assajar amb l'eina de cerques creada per periodistes holandesos.

Tot i que es tracta d’un nombre reduït de peces, es poden treure conclusions provisionals.

1.- L’ambaixada es fixa sobretot en els mitjans editats a Madrid, tot i que...

2.- ...“Público” i “La razón” no existeixen.

3.- Per això, “La Vanguardia” i “El Periodico” se citen escassament i per informacions concretes.

4.- La visió sobre la línia editorial d’aquests mitjans no és gaire matisada, ni aporta novetats al que es podria considerar una “opinió estesa”, que no vol dir que respongui del tot als fets.

ABC és el “conservative Spanish daily

EL PAÍS és “Left-of-center daily”, “left leaning
o “Spain,s leftist daily newspaper”. A més, “has close ties to the ruling Socialist Party”.

EL MUNDO és “Spain's second leading daily”, Center-right” o centrist” i “strongly anti-ETA”. Potser per això darrer, “a segment of the opposition Popular Party (PP) and the newspaper El MUNDO continue to allege a Socialist party conspiracy and cover up and claim that the Basque terrorist group ETA had some link with the March 11 attacks”.

I no, a les cerques que he fet no hi apareixen per ara els diaris escrits en català.

Oferir un producte nou amb una pel·lícula emesa

Problema

Una cadena de televisió vol emetre una pel·lícula que ja s’ha passat diversos cops. Però no es vol conformar amb arrossegar els “repetidors” i els “despistats”. Vol afegir valor a l’emissió perquè tingui el caràcter d’una “estrena”. Què pot fer?

Solució

Disney Channel va oferir anit un llargmetratge basat en una sèrie que té força èxit. Ja l'havia emès unes quantes vegades. Però era un altre producte.

S'hi havia incrustat tot de missatges sobre la producció de la pel·lícula. Explicaven alguns trucs que podien interessar l’audiència infantil, detalls sobre els efectes digitals, curiositats sobre l’atrezzo i el vestuari, notes biogràfiques dels actors, incidents del rodatge...

Resultat

Era la mateixa pel·lícula que ja s’havia emès però també era un producte nou.

Potser ja s’ha fet moltes vegades, en tot cas no recordo haver-ho vist abans. Només amb un guionista i un tècnic es pot preparar una versió com aquesta i disposar, amb un cost baix, d’una novetat que, a més, es pot reemetre.

Interès

Fa uns quants anys, vaig tenir l’oportunitat d’acarar assumptes com la reutilització i l’empaquetatge de productes audiovisuals i la veritat és que va ser una experiència molt bona. Potser per això m’ha interessat aquesta acció.

Segur que hi ha moltes més idees per aconseguir resultats semblants.

8/12/10

Informar sobre una eina o fer-la servir per informar

Després d’escoltar Paul Bradshaw a Barcelona vaig compartir aquí una reflexió que mantinc: fa més d’un any que em fixo en casos reals d’un ús rellevant de les tecnologies de la informació i la comunicació però potser hauria d’abandonar aquest retrat que traço amb llambregades desiguals i fer servir les eines que les TIC proporcionen per atacar informacions corrents. És a dir: i si en comptes de “parlar de les TIC”, faig servir les TIC per “parlar del que sigui”?

Fa pocs dies he topat amb una situació que serveix d’exemple. És un assumpte menor però m’ha ajudat a entendre per on em sembla que hauria d’anar.

Parlar de l'eina

Vaig veure en un altre mitjà la menció d’un cercador anomenat Cablesearchs que serveix per capbussar-se en els missatges dilomàtics desvelats per Wikileaks. Del total de 250.000 anunciats, se n’han donat a conèixer prop d’un miler. Encara no és gaire, però fer cerques en tot aquest conjunt de documents és difícil i aquesta eina ho fa molt més fàcil. A mesura que es facin públics més missatges, la seva utilitat creixerà.

Em podia haver limitat a repetir la menció. Però això equivalia a “parlar de l’eina”.

Fer-la servir

En comptes d’això, vaig intentar fer-la servir. Als documents que ja són públics, com hi apareix Catalunya? Treballo per a un mitjà públic que dóna prioritat al punt de vista des del país. Era una pregunta òbvia. La resposta era previsible: poques mencions.

Però valia la pena provar d’oferir una crònica breu d’aquesta operació de cerca. Al públic li devia interessar perquè es va situar entre les més llegides, tot i que admeto que després de sentir-se atrets per la crida els lectors es podien decebre: poca molla.

Un intent

M’és igual, no pretenc valorar l’interès d’una peça publicada enmig d’un pont. Anoto només que en comptes d’anunciar l’existència d’una eina vaig provar de treure’n algun profit, per minso que fos.

Em sembla que aquesta ha de ser l’actitud i ho tinc tot per fer.

A més, amb aquest recurs hem pogut oferir un “tema propi” (tan menor com es vulgui però propi) sobre una qüestió que, com és natural, lideren els mitjans que han arribat a un acord amb Wikileaks. Els altres estem forçats a la repetició selectiva i només ens queda com a consol l’intent de reconvertir algun detall petit en una peça original. És el que vam fer. No és gaire, és clar, però és un intent. Veig que l'endemà s'ha repetit part del mateix tema, aquest cop amb una font aliena ("Le Monde").

Debat

L’altra aportació pròpia són els textos d’opinió. Hi ha al mitjà on treballo un debat interessant. D’una banda, Josep Cuní escriu un article en què no acabo d’entendre què pensa, potser perquè ja és el que vol, tot i que al final acusa els mitjans que difonen els missatges d'haver "comprat mercaderia robada". D’una altra, Antoni Bassas escriu al seu blog un text a favor de l’acció empresa per Julian Assange. Cuní no contesta cap dels comentaris i Bassas sí que ho fa.

Incapaç de participar en aquesta "discussió entre gegants", vaig apostar per un missatge subtil que em permetia afegir-me als recordatoris d'un aniversari.

NOTA

He tractat la qüestió de les eines a propòsit dels "jocs informatius" i dels "jocs seriosos".


"Wikileaks"

3/12/10

Distingir: exercici decent amb una font

Aquest matí he viscut una d’aquelles situacions característiques de l’ofici que ara practico que val la pena compartir aquí.

Alarma

Ja fa uns dies que m’havia adonat dels advertiments de Vincent Cerf i altres persones sobre el risc que el nombre d’adreces IP arribi al seu límit. M’havia trobat amb alguna informació més aviat alarmista i vaig creure que la nostra feina no era tenir un títol fàcil sinó esbrinar què significa això i explicar-ho de la manera més clara possible.

Calma

Per això en vam parlar a la redacció i vam demanar ajuda a unes quantes fonts que ens semblaven rellevants en aquest assumpte. També ens vam adreçar a puntCAT, per raons òbvies. Les seves relacions amb l’organisme ICANN els converteixen en una font ideal en aquest cas.

Ajuda

Com que ja fa temps que tinc bones relacions amb l’equip de comunicació, va ser fàcil fer la petició i al cap de poc ja teníem una explicació molt clara i llarga. Tot i que el seu director es troba a Cartagena de Indias, en una reunió de l’ICANN, s’hi van posar en contacte i vam obtenir unes declaracions seves.

Per tant, tenia moltes raons per donar-los les gràcies, com he fet. La peça sobre el topall en el nombre d'adreces IP no hauria sigut possible sense els seus aclariments i anotacions.

Sorpresa

Quan he obert la seva pàgina, per copiar-ne la URL i inserir un hiperenllaç, m’he adonat que hi havia alguna cosa estranya. De seguida he entès que la portada del seu lloc web havia rebut un “atac hacker” i els he telefonat una altra vegada. He entès que era el primer que els ho feia notar i he considerat raonable donar-los una mica de temps.

Raresa

Hem parlat unes quantes vegades i al final he pogut fer la peça.

La situació era peculiar. Una font que m’ha ajudat protagonitza de cop una notícia que preferirien que no existís. Si no ho hagués vist ningú, no hauria passat res, però ho he vist i m’ha semblat que era un fet més o menys rellevant o com a mínim noticiable.

Em sabia molt de greu, perquè comprenia que en haurien preferit que ho ignorés. Però ells també han comprès que no podia deixar-ho córrer.

Acord

He volgut que m’aclarissin els fets i els he proposat que subratllessin l’essencial. Em demanaven que deixés clar que només s’ha atacat la portada, no el lloc web, que el registre del domini .cat no ha sofert cap inconvenient i que fugís de l’alarmisme. M’ha semblat molt raonable i he procurat que la peça informativa sobre aquest atac contingués amb claredat aquests elements.

Incomoditat

Però això no m’evitava una certa incomoditat. Ells m’havien ajudat molt, i s’havien esforçat per donar-me un cop de mà, mentre que al cap d’unes hores jo insistia a publicar una notícia sobre l’atac. No penso que hagi estat desagraït, crec que he fet el que tocava i estic segur que tant Jordi Iparraguirre com l’equip de comunicació es fan el càrrec de les obligacions que tots plegats tenim. A mi em correspon no desinformar ni aixecar pors absurdes, però a ells els toca ser transparents, com així ha estat, i posar-me al corrent de la incidència.

Decència

A més, abans d’escriure res els he telefonat i fins i tot els he fet arribar una imatge amb “el cop de pantalla” que havia capturat per ajudar-los. No tinc cap dubte que he actuat amb decència.

És la feina. I ja està. No passa res.

Dificultat

Però quan la feina t’empeny a posar en una situació poc agradable unes persones que t’acaben de fer més fàcil la redacció d’un article s’ha de tenir una certa dosi de sang freda per acarar la conversa amb molta tranquil·litat, deixant clar, com se sol dir, que una cosa és una cosa i una altra n’és una altra.

Com a la fotografia que he triat per il·lustrar aquest apunt: el cafè i la llet són al mateix got però es poden distingir amb claredat.

Estic satisfet de la meva reacció i de la seva actitud. El temps dirà si tots hem entès bé les regles d’aquest joc, però avui no tinc cap raó per dubtar que tot ha anat bé.


2/12/10

Ho faig bé? Telefona!

Circules per una carretera i hi ha un camió que et talla o que fa un avançament perillós o que intenta qualsevol altra maniobra inadequada. Si en tens ganes, pots avisar als responsables de trànsit però el més probable és que te n’abstinguis.

Si és un camió que transporta ciment per Cemex, hi ha la possibilitat d’avisar a la mateixa empresa. Això és el que vaig veure fa uns dies a la Ronda Litoral. El camió de la fotografia porta un rètol clar al darrere amb una pregunta en vermell: “Com condueixo?”. A sota hi ha un número de telèfon fàcil de recordar.

És clar, abans de provocar una situació desagradable a l’empleat de Cemex t’hi pensaràs dues vegades, tothom pot tenir un mal dia, però l’oferta és un bon símptoma.

Segur que el rètol ajuda els seus conductors a fixar-s’hi més bé i fa la impressió que l’empresa està de debò disposada a entomar queixes no sols pels seus productes sinó també per la qualitat del transport.

Les empreses saben que l’opinió dels clients és clau però que també ho és l’opinió de tots els altres, perquè d’això en dependrà que un dia també en siguin clients i en tot cas s'hi juguen la seva reputació.

Hi ha moltes maneres d’adquirir un compromís amb les persones. Com que al rètol també hi ha l’adreça web, hi he fet una ullada i comprovo que la seva àrea de responsabilitat social corporativa dedica recursos al concepte de sostenibilitat, amb cursos, premis i accions diverses en el mateix procés productiu.

A més, han decidit fer-ho visible i es fan veure a llocs com Flickr, YouTube i les xarxes socials. El web té un menú desplegable per atendre interessos molt variats.

El repte de la qualitat exigeix supervisió i transparència. M’ha semblat una proposta tan intel·ligent com interessant. Segur que ja hi ha moltes altres empreses que fan el mateix, però fins ara no me n'havia adonat.

No sé si estaria bé estendre-ho. Als cotxes oficials, per exemple. Als públics i als privats, els que fan servir els directius de les grans empreses i les entitats financeres, per exemple.

O als vehicles de les empreses públiques. N'hi ha unes quantes amb flotes de vehicles bastant notables.

No ho sé, potser ens faríem un embolic de lletres i números si tothom dugués rètols semblants, però seria un signe òptim de compromís.

NOTA

He esmentat altres casos d'empreses com el de Famosa i Envialia.