La paradoxa dels "hackers" i els periodistes

Cara A

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha hagut durant dos dies una trobada molt singular.

El projecte Europeana ha decidit acostar-se als desenvolupadors informàtics perquè els ajudin a crear aplicacions que permetin un ús ciutadà dels continguts culturals digitaliztats que Europeana acumula.

S’explica en dos articles publicats al 3cat24.

N'hi ha un que està escrit al final de la primera jornada , i vol presentar el projecte, mentre que el següent s'ha escrit al final de la segona sessió i vol mostrar els resultats de l'encontre, com el que es veu a la imatge (una aplicació que destria els colors predominants d'una obra pictòrica).

Ha quedat clar que la paraula “hacker” no té només les connotacions negatives que se li solen atribuir des dels mitjans de comunicació.

S’han gastat diners de la Unió Europea per convidar aquests “hackers” a crear eines interessants. No deuen ser el dimoni.

Cara B

Avui, els mitjans digitals expliquen que la policia espanyola ha detingut els suposats responsables de la xarxa Anonymous.

Moltes persones han reaccionat amb una crítica que no estava mancada de bon humor. Una crònica al 3cat24 mira d’explicar-ho.

Per què hi ha hagut aquesta reacció?

Perquè la gran majoria dels mitjans digitals han publicat aquesta notícia d’una manera acrítica, reproduint amb molta exactitud una nota de la policia. El titular era exactament el mateix.

La gent espera que el periodisme consisteixi en alguna cosa més que copiar i enganxar una frase que ha escrit la policia.

La policia

A la nota del ministeri de l’Interior, s’hi esmenta el terme “hackivista”, que potser és una barreja de “hacker” i “ciberactivista”.

Queda clar que a la policia no li interessa gens ni mica informar.

Pretén crear confusió i fa servir termes poc clars que molta gent no coneix per generar una sensació negativa.

"Hackivista" es fa servir com “terrorista” i, d’aquesta manera, es continua en aquesta campanya subtil que associa a internet tot el mal possible.

Ja se sap: internet és un cau de corruptors de menors, lladres de música i també... “hackivistes”.

Que la policia sigui com és resulta gairebé inevitable. Sobretot perquè els seus responsables no fan cap esforç per millorar l’orientació, al contrari, els animen a ser els únics titulars de la violència i coses per l’estil. Què hi farem. Tenim la policia que els governs volen i tenim els governs que la majoria vota. És el que hi ha.

Els periodistes

Però els periodistes sí que poden fer les coses d’una altra manera.

De què serveix que algú s’esforci a explicar que els “hackers” creen eines per a la cultura digital si l’endemà mateix se’ls posa al sac de les bruixes i els endimoniats?

Copiar i enganxar notes policials no és ben bé periodisme.

Que la majoria de mitjans digitals s’apuntin sense pensar a la criminalització d’internet és una paradoxa però sobretot és una demostració terrible que els mitjans digitals encara tenen molta feina pendent si de debò creuen que la qualitat de la seva informació té algun valor.

Ho he escrit en condicional (“si de debò creuen”) i ho he fet expressament. No caldrà que hi afegeixi res més.

Crònica d'una actuació policial i molt més

ATENCIÓ: els partidaris del blanc o negre no cal que llegeixin aquest apunt. Hi ha força informació i uns quants enllaços. Demana una lectura desapassionada i tranquil·la. Qui vulgui treure conclusions amb una lectura en diagonal més val que ho deixi córrer. De debò.

Sincerament

No simpatitzo amb l’acampada. Em costa una mica exposar les raons amb brevetat però en faré un resum apressat.

No m’agrada que no hi hagi objectius clars. Els pocs objectius que he entès no em satisfan. Observo una actitud una mica maniquea i simplista en molts arguments de la protesta, amb tot de tòpics del segle passat sobre els bancs, la política i fins i tot la comunicació.

Sí, jo també he vist "Inside Job" i em va interessar molt a pesar d'algunes petites trampes narratives. I sí, he llegit el llibre tan citat de Stéphane Hessel. Diria que se'l cita molt sense haver passat per la lectura. No és gaire bo. Emotiu, si de cas, però mal argumentat i massa pamfletari pels que exigim qualitat i rigor en un llibre d'aquestes característiques.

No m’agraden gens les votacions a mà alçada, no m’han agradat mai. Crec que la democràcia exigeix garanties com ara el vot secret, l’escrutini públic i una urna vigilada (sigui física o electrònica).

No m’agraden la majoria dels eslogans dels acampats. Els més imaginatius solen estar inspirats en eslogans francesos de fa quaranta anys. No comparteixo la visió que tota la culpa de la crisi és d’uns malvats perversos i tendeixo a creure en el repartiment de responsabilitats.

Vaig trobar ofensiva la comparació amb Egipte, on els manifestants s'enfrontaven a una dictadura i als tancs. No sóc l'únic que ha vist en molts eslogans una actitud simplista i carregada de cofoïsme.

No m'ha agradat com han reaccionat quan se'ls ha criticat, sense saber entomar la ironia, atacant la discrepància amb xiulets (ep, és una metàfora!). Ara mateix, no estic segur com es rebrà aquest article. Confio que algú que demana democràcia sabrà respectar la divergència.

No m'agrada quan diuen que ells són el poble. El poble som tots, també els milions d'electors que vam anar a votar el dia 22, els que omplen estadis de futbol o el circuit de Montmeló.

No m'agrada tampoc una protesta que alça la bandera "spanishrevolution". A mi ja no em convoca res que sigui "spanish". Ho sento. Ja ho he explicat aquí.

No vull arreglar Espanya, vull anar-me'n.

I no crec que qualsevol grup de més de cinquanta persones tingui dret a ocupar de manera permanent un espai públic. Sincerament.

La feina d’informar

No m’ha semblat bé la complaença que molts col·legues d’ofici han exposat aquests dies, sovint, a parer meu, sense ni gota d’esperit crític.

Crec que als que informem ens toca ser prudents, continguts, no deixar-nos dur per les passions. Hem de mirar d’informar sempre des d’una posició distant, per no caure en favoritismes.

He tingut la sort que no he hagut d’escriure gaire sobre aquest assumpte. Només una primera crònica d’urgència, on deixava anotades entre línies algunes crítiques i, al cap de poc, una llista de llocs on hi ha informació.

Ara bé, dit tot això, avui m’han encarregat la crònica de l’actuació policial d’aquest matí. Volien que ho seguís a la xarxa.

Mentre anava mirant què es deia al Twitter, seguia la retransmissió en directe de TV3.

Faig aquí un parèntesi per anotar una altra crítica als manifestants: mentre TV3 informava ells deien que manipulava. Però si estaven ensenyant la càrrega policial en directe! Quina manipulació hi ha aquí? És una altra prova dels prejudicis que tenen molts dels protagonistes d’aquestes acampades. En general, tendeixo a desconfiar dels tòpics, de les frases comunes, del maniqueisme, de les conspiranoies, de les sentències definitives...

Reprenc el fil, però.

Crònica de l'actuació

Al cap d'una estona he acabat la meva peça. I s’ha publicat.

Crec que, tot i ser una crònica personal, anota amb certa concisió què ha passat.

O el que he vist que ha passat.

I el que he vist que passava era que la policia, acostumada potser a empaitar encaputxats, estava desconcertada.

S’ha vist a la tele pública i també en aquest vídeo que algú dels que eren allà ha penjat a internet.

S’hi veuen uns quants policies que peguen gent que seu.

Peguen amb ràbia, amb mala bava.

Si duguessin la cara destapada hauríem aconseguit unes imatges semblants a les que hi ha d’aquelles manifestacions pacífiques de febrer i març de 1976, en el benentès que el context és incomparable (afegeixo aquest aclariment, advertit per alguns comentaris al Twitter sobre el risc que se'm malinterpreti).

Les imatges que hi va captar Manel Armengol són encara el record d'una etapa amb esperança i violència, inoblidable pels que ja tenim una edat. Hi ha alguns rostres que costa d'oblidar.

Aquests policies que avui, tants anys després, feien això, de debò que no passaran cap vergonya? Són la policia de la democràcia que l'any 1976 demanàvem a crits. Són la policia de l'autonomia que aleshores reclamàvem de manera pacífica.

De debò que aniran a casa a sopar i parlaran de la feina amb els seus fills? I què els diran? “Pegàvem a gent jove que era asseguda”? “Pegàvem amb ràbia perquè no enteníem res”? Això els diran?

Càmeres com a garantia

Durant molt de temps, es van fer crítiques als politics que s’encarregaven de l’ordre públic perquè volien posar càmeres a les comissaries. Els que criticaven ara han de prendre les decisions.

Després de veure el que hem vist avui, ho tinc encara més clar: sí, necessitem càmeres a les comissaries. I a més llocs.

Allà on hi hagi un policia amb una porra a la mà hi ha d’haver una càmera.

Per saber si l’ús de la violència està justificat o no.

De vegades pot estar-ho.

Avui no ho estava. Gens.

I Felip Puig ho sap. Perquè no és pas un neci sinó algú preparat i amb molts anys d’experiència.

El dubte raonable és si donarà una ordre perquè la policia sigui millor o si s'intentarà que la tele no ensenyi això mai més.

Ja ho veurem. I tant que ho veurem.

L'altra pregunta raonable és si hi haurà alguna dimissió.

Si és que no, que no preguntin mai més per què hi ha tanta gent desencantada amb els polítics. La resposta ja la sabem.


S'ha entès?

No, no simpatitzo amb els acampats.

Però encara simpatitzo menys amb empleats públics que peguen amb ràbia gent asseguda que té les mans enlaire.

Índex de qualitat dels mitjans informatius digitals

Com es pot emetre un judici sobre un mitjà digital sense iniciar un estudi acadèmic que comporti anàlisis quantitatives, un seguiment intensiu i un temps superior a un any?

Els usuaris dels mitjans informatius digitals generalistes ja han adquirit prou traça per fer-se una idea bastant aproximada del mitjà amb un cop d’ull. La lectura d’unes quantes peces informatives proporciona un coneixement superficial però suficient per triar entre la competència.

Catalunya és un país petit i el català és una llengua minoritària, però no hi ha escassedat d’oferta. Mitjans que són “la pota digital” de diversos grups, tan privats com públics, conviuen amb mitjans nadius i amb mitjans locals. És possible avaluar la qualitat d’aquest conjunt i de cada mitjà d’una manera tan ràpida com fiable?

Amb aquesta intenció, però encara en una fase inicial, es presenta un ÍNDEX DE QUALITAT DELS MITJANS INFORMATIUS DIGITALS.

Sense el rigor acadèmic ni l’ortodòxia periodística, és tan sols una aproximació que hauria de permetre fer-se una primera impressió.

Proposa un grup de 12 valors que es poden jutjar amb força aproximació i bastant de pressa. Es refereixen a tres aspectes cabdals: la qualitat de la producció, la qualitat de la informació i la qualitat de la digitalització, és a dir, fins a quin punt aprofiten els recursos que les tecnologies de la informació i la comunicació posen a l’abast dels mitjans.

Té una orientació tendenciosa. Per exemple: es valora amb un grau més alt la transparència que l’obscuritat, la responsabilitat individual i col·lectiva que l’ús genèric de la marca de la mateixa manera que es valora més un sistema de comentaris amb registre identificatiu que amb usuaris anònims. Aquestes valoracions tenen a veure amb una posició de partida que es volen ajustar als codis de l’entorn digital.

De la mateixa manera que en l’apartat d’informació es valora més una font singular que una font adquirida o que s’aprecia més la investigació que la immediatesa, en el benentès que s’aposta per la varietat de gèneres.

Per tant, l’índex conté la seva línia editorial, que pot ser matèria de discussió, i tant.

És una proposta, sense cap altre afany. Per això, qui vulgui aportar-hi esmenes pot fer-ho, de moment en forma de comentaris a aquest apunt. Si de debò l’assmpte suscités interès, sempre es podria posar en algun espai de creació col·laborativa. Potser aleshores, al cap d’uns quants mesos, es podria disposar d’un índex acceptable i, sobretot, útil.

De moment, és un assaig que potser no explica tot el que cal però que si més no permet debatre quins són els atributs que de debò fan que un mitjà digital tingui més o menys qualitat.

Naturalment, la finalitat no és el diagnòstic.

La pretensió optimista seria tenir una eina que permetés la millora, una pauta per aspirar a l’excel·lència.

Index de qualitat dels mitjans informatius digitals

View more presentations from janquim ..

NOTES

A la presentació es distingeix entre enllaços opacs i transparents. La distinció es va exposar en aquest apunt. En aquest altre s’hi explica un cas real d’ús dels enllaços en peces informatives.

Sobre la producció, potser sigui d’utilitat aquest esquema, que té el defecte de no representar un model abstracte, però que té al seu favor l’intent de reproduir el procés real d’un redactor concret.

Sobre l’ús de les fonts també es pot conèixer un cas particular.

Sobre el paper dels comentaris dels usuaris a les informacions hi ha escrits un apunt sobre la conversa millorable, que inclou aquesta presentació amb propostes concretes, i un article al 3cat24 que exposa un estudi clau per al debat.

Per copsar la inspiració parcial de l’epigraf dedicat a la transparència de l’organització, pot tenir sentit fer una ullada a aquest apunt sobre un llibre de Gary Hamel.

La publicació local “El Tot Badalona” emprèn l’edició impresa del 3cat24

L’afirmació cridanera del títol d’aquest apunt és una exageració però bé es podria creure a tenor de la pàgina 78 del darrer número d'aquesta publicació local, on hi ha una informació amb aquest títol: “Joves catalans creen un joc per a l’iPhone amb dibuixos fets a mà”.

És un títol asèptic amb una estructura repetida molts cops, familiar.

El mateix text, exacte, obria una informació publicada al mitjà digital 3cat24. La resta de paraules, de la primera a l'última, també coincideixen fil per randa amb les que apareixexien en aquella informació que es va publicar mitjançant internet.

Es tracta d’un exercici de copiar i enganxar força característic. El procediment sempre és igual: amb el comandament de teclat CONTROL+C i CONTROL+V es copia el text sencer menys la firma.

Potser per aquest filtratge automàtic no s’indica tampoc el mitjà de procedència. Ni tan sols amb la subtilesa d’un hiperenllaç en l’edició digital.

A la pàgina 40 hi ha un altre text sostret del 3cat24.

També apareix amb íntegra literalitat. Tanta, que fins i tot reprodueix aquesta frase: “segons informa la BBC”. O sigui que en aquest cas el 3cat24 explica d’on ha tret la informació i hi enllaça hipertextualment. Per distingir la còpia de la tècnica del refregit.

"El Tot" només ho ha copiat tot.

Però el títol d’aquest apunt també és fals perquè és massa restrictiu.

La informació sobre el vi d’Alella prové d’un text de Cuina, la publicació gastronòmica del diari Ara.

A la pàgina 42 hi ha una informació sobre els centres d’assistència primària de Badalona. El text és clavat a una nota de l’Agència Catalana de Notícies, que altres mitjans reprodueixen.

La diferència és que no s’indica aquesta procedència. A Vilaweb, per exemple, recorren al mateix text però citen la font.

Cementiri de notícies

“Ni el cementiri se salva de la crisi”. Així comença un text de la pàgina 8. Una cerca fàcil proporciona com a resultat una peça firmada amb inicials i publicada a “El Segre”.

Uns paràgrafs més endavant la notícia s’adapta, canvia Lleida per Badalona amb declaracions al mitjà.

Això fa pensar que hi ha una redacció que de debò que treballa com pot, elaborant temes propis i combinant la informació de què disposa l’Associació de Premsa Gratuïta i mitjans digitals.

En aquests mitjans es treballa de pressa per donar sensació de mitjà generalista. La falta de recursos els obliga a copiar textos sencers de fonts diverses que potser ja tenen aquesta missió.

Bunyols reescalfats

Notes de premsa, peces semi elaborades que se serveixen amb el precuinat oportú per al seu reescalfament al microones de l’edició apressada.

Els bunyols de Quaresma que proposen a "El Tot" són un copy-paste d’una recepta del Club de Cuines. Els pèsols provenen d’un fulletó digital editat per un consell comarcal. L’arengada amb suc es troba a la Gastroteca.

Tot això forma part d’un procés que es considera natural com els pèsols de temporada.

Hi ha molts creadors de continguts que ja saben que els mitjans locals gratuïts i digitals faran servir els seus productes i els sembla bé. Són agències, gabinets de comunicació...

Si els seus continguts es difonen en aquest entorn ja ho troben bé, ho consideren part de la seva missió i potser és raonable... o potser no.

Afany de lucre

Que no se citin les agències ni s’indiquin les fonts o que s’aprofitin paràgrafs sencers per readaptar una informació són detalls que permetrien una discussió més o menys entretinguda sobre deontologia periodística.

Però hi ha un altre aspecte que potser és més rellevant. Aquesta publicació obté els seus continguts de fonts dedicades al precuinat. És el que tenen a canvi de la inversió que fan. Obtenen, això sí, ingressos suficients, amb els anuncis, per mantenir el model de negoci que els sosté.

Aquests models poden tenir la seva legitimitat, o no, si saben conformar-se amb els precuinats. No poden millorar el seu producte robant continguts que han requerit inversió d’un altre mitjà.

Un moralista podria voler discutir si és o no decent. Un jurista podria voler esclarir si és o no legal.

No és el primer cop que un mitjà local creu que el text d’altri es pot copiar amb dues tecles, sense que calgui, a més, afegir-hi força desconsideració i una certa baixesa.

No és tampoc el primer cop que un mitjà digital creu que les lletres fetes de bits mereixen menys respecte que les lletres fetes de taques de tinta.

Però abans de la nova legislació ja quedava clar que copiar un text sencer, excloure’n la firma i incloure’l en un mitjà amb afany de lucre sense cap menció del lloc on s’ha creat no és correcte.

Imprimir-ho només confirma punt de desvergonyiment.

“El Periódico” al trapezi digital (estrena d'un servei de pagament)

Estrena

El diari “El Periódico” ha obert aquesta nit un servei digital que permetrà la lectura de “l’edició impresa” en format digital, tant en ordinadors com als mòbils, els notebook i l’iPad. D’aquesta manera, el rotatiu català emprèn la via que ja han seguit altres mitjans cap a la recuperació d’ingressos a canvi dels continguts informatius.

Amb l’estrena d’avui, els lectors podran triar entre continguts diferents en funció de l’accés que prefereixin, perquè se segmenta de forma rotunda el tipus d’informació.

En línia

Al web, en l’edició en línia que la marca "El Periódico" ofereix a partir d’ara, es dóna resposta a la demanda d’actualitat, amb la pretensió d’aconseguir la màxima immediatesa, tot i que amb preferència pels continguts propis.

Aquesta prioritat obliga els redactors a elaborar peces més breus amb celeritat, per dedicar-se tot seguit a la producció de textos més profunds, que són els que es troben en l’edició impresa.

Aquesta edició impresa ja no s’abocarà a la versió en línia a l’hora del tancament, com passava fins ara. Però estarà a l’abast dels usuaris digitals, tant des de la versió en PDF, que ja hi són des de fa temps, com en la versió de l’anomenat e-Periódico, la que avui ja permet l’accés a qualsevol persona després d’un període de prova d’unes quantes setmanes.

Preus variables

Aquest servei serà de pagament. No pas avui, ja que l’inici busca una oportunitat per donar-se a conèixer. La gratuïtat està garantida durant un mes, “com a mínim”, i així ho subratlla el seu director, Enric Hernàndez (a la fotografia), en declaracions a aquest blog.

Passada aquesta transició, els usuaris del e-Periódico el podran descarregar per 1€ a la setmana. Es tracta d’un preu competitiu si es té en compte que l’exemplar imprès dels laborables s’adquireix a 1,20€ i el format en PDF, fins ara costava 2€.

Els seus responsables, Joan Manel Perdigó i Pep Puig, expliquen que “la informació s’ha de pagar”, però insisteixen que això no trasllada per força el marge cap als lectors i confien en que aquesta aposta tard o d’hora ha de donar rendiments en publicitat.

Format líquid

Tots dos destaquen també el caràcter “líquid” del format, que s’adapta als diversos aparells de l’usuari. No es limita a una “reducció” de la mida, com sí que succeeix de moment amb la portada, sinó que s’incrementa o disminueix el nombre de pàgines que cada informació ocupa segons que es visualitzi des d’un iPad o un ordinador amb la pantalla més gran.

A més, tots aquests continguts no exigeixen cap tractament específic, perquè arriben al nou producte de forma automàtica a partir de la circulació rutinària dels continguts digitalitzats a la redacció. D’aquesta manera, no ha representat cap cost afegit.

Una perspectiva

El projecte va començar ara fa un any, coincidint amb l’arribada d’Hernàndez a la direcció, i forma part d’una convicció expressada per diversos directius del mitjà segons la qual el període d’accés a continguts informatius sense cost ha de començar una certa regressió.

No són l’únic mitjà que participa d’aquest plantejament. L’Ara, com aquell qui diu acabat de néixer, distingeix de forma clara entre els continguts digitals i els de l’edició impresa, amb un criteri diferent que el de La Vanguardia, com exposa Sílvia Cobo. En paraules d’un dels seus accionistes, l'Ara vol evitar la “vampirització” de l'edició impresa per part de la versió en línia.

Aquest és un debat reiterat, el mateix que encara no permet als editors catalans la gosadia de competir de debò en el mercat dels e-llibres, temerosos que, per comptes de trobar nous públics, n’hi hagi un que es mengi l’altre i, amb preus menors, acabin minvant els ingressos.

Aplicacions enfora

En aquest context, la política de preus del e-Periódico fa l’efecte d’anar en la direcció adequada. La seva idea és proposar diverses modalitats de pagament, de manera que cadascú pugui triar la que s’adapti a la seva conveniència. Tot i que no amaguen la voluntat de captar l’interès, d’entrada, dels 17.000 subscriptors que declaren tenir.

Caldrà veure quants decideixen que val la pena pagar. De moment, trobaran com a porta d’entrada la finestra que demanarà “usuari i contrasenya”.

Tot seguit, hi ha la pàgina de navegació, on s’informa de la usabilitat: vertical per al canvi de secció, hortizontal dins de cada secció i amb opció d’ampliar fotografies, veure vídeos... Tot de gestos que en un iPad es faran amb la punta dels dits.

També hi ha un camp dedicat a les aplicacions. De moment hi apareixen l’accés a la Wikipedia, Google Maps, el Facebook... però anuncien que voldran incrementar aquesta oferta de manera continuada.

Encara tenen uns quants dubtes. Per exemple, preveuen que els usuaris puguin enviar un contingut a un contacte del Facebook, però encara no tenen clar fins a quin grau d’accés tindrà aquesta altra persona si no està registrada.

Fragmentació

A partir d’ara, el consum de la informació elaborada sota aquesta marca queda fragmentada, amb opcions molt variades: actualitat en línia, profunditat de lectura pensada sobretot per a aparells “de sofà” o transport públic i brevetat màxima en la tramesa de titulars i altres serveis mòbils.

La versió en paper, per exemple, compta amb una compaginació premiada que és encara excel·lent i de les millors dels diaris espanyols, amb portades tan extraordinàries com singulars.

El "paper" acara tants reptes com oportunitats d'exclusivitat.

En contrast, l’equip directiu s’ha mostrat molt poc interessat per l’experiència de la visualització de dades, amb l'argument dels costos, un tret que permetria dotar aquesta versió nova d’un element que brilli, ja que tot l’esforç de la direcció d’art, visible en el paper, queda aquí en fora de joc.

Però no sembla que el repte dels nous formats informatius se superposi ara com ara a aquest projecte enfocat a l'obtenció d'un usuari d'aparells digitals però d'una certa "cultura analògica" i centrat, de forma raonable, en la reconversió del model de la gratuïtat.

Hi ha un detall que no és perceptible en cap de les versions digitals. Per alguna raó, a El Periódico, com en tants altres mitjans digitalitzats, sembla que no donen gaire valor als hiperenllaços, la mena d’aportació que un usuari amb certa experiència digital acostuma a exigir.

De tota manera, no es troben sols en aquest costum incomprensible que un dia o altre haurà de canviar de forma radical, perquè una lectura digital té tres dimensions i sense la profunditat hipertextual l'experiència està mancada de llibertat i de coneixement intens.

No queda clar, encara, fins a quin punt el procés de digitalització també modifica les fonts emprades i la producció dels continguts. Però la singularitat del producte els situa per ara com el diari pioner del país en aquest recorregut.

El desenvolupament l’ha fet Revolumedia, una empresa que ja col·labora amb els equips de desenvolupament del Grup Zeta des de fa temps i que ha participat en projectes de comunicació digital per a altres mitjans escrits.

La ruta del pagament

La decisió d’obrir aquest procés és molt significativa. Segueixen la ruta marcada per The New York Times però també per altres projectes com ara els mitjans exclusius per a iPad. És un canvi de direcció. La informació sense preu pot cobrir una certa demanda de rabiosa actualitat, però els continguts més elaborats volen trobar una recompensa.

Aquest missatge que s’envia avui coincideix amb la publicació de la dada que el consum d’informació per internet ja supera per primer cop a Catalunya el de diaris impresos (i que les xarxes socials guanyen a "les notícies"). Allò que s’anunciava i uns quants feien veure que era només l’afany de notorietat d’algun profeta malintencionat potser no quedi tan lluny. Els mitjans s’acuiten a trobar respostes i e-Periódico vol ser una d’aquestes adaptacions a la nova situació.

Judici pendent

El debat que fins ara hi ha hagut haurà de suspendre el judici de forma provisional fins que, en comptes de discutir sobre intuïcions més o menys fonamentades, es disposi de les dades fiables. Per ara, asseguren que han rebut uns quants centenars de correus dels seus lectors de prova i es mostren satisfets pels resultats. Però no cal córrer, abans d’un any sabrem si l’experiència s’aproxima als objectius que s’han proposat.

Fa l’efecte que els usuaris del iPad trobaran satisfacció notable però encara és una oferta aïllada, un producte blindat que amb les aplicacions de què disposa no arriba a garantir una autèntica connexió en totes les direccions que internet posa a l’abast. És un camp tancat.

Ara bé, encara que només sigui un detall minúscul, potser és indicatiu que els màxims responsables del projecte l’hagin volgut presentar a algú que ja sabien que només en parlaria en un blog minoritari. L’hora i mitja que han dedicat a aquest diàleg sembla mostrar una atenció cap a un altre entorn de comunicació que, si més no, cal agrair.

Però una acrobàcia no es guanya l’aplaudiment pel risc que assumeix (encara que això sol mereixi respecte) sinó per l’excel·lència de la seva consecució. De moment, el trapezista tot just ha saltat del trampolí. I està sol. Sense “la xarxa”.

A veure.

I tanco el parèntesi (les eleccions)

No, aquest blog no és de política. Però si l’altre dia vaig compartir la reflexió preelectoral té sentit tancar aquest parèntesi amb una avaluació ràpida dels resultats.

1.- La victòria del guanyador és clara i rotunda. Cap grup parlamentari hauria de posar obstacles perquè Artur Mas sigui investit president a la primera ronda i pugui governar amb comoditat, sense entrebancs.

2.- El missatge del futur president va ser conciliador, a favor dels pactes de país. Va fer una convocatòria a tothom que sembla positiva i encoratjadora. Ara només cal que el seu capteniment s’ajusti a aquest anunci reiterat.

3.- Els que han perdut han de reaccionar.

José Montilla ja ho ha fet quan ha dit que no es presentarà per ser reelegit com a màxim responsable del seu partit. És el que se sol fer quan els resultats són d’aquesta contundència. En els moments greus, l’encara president Montilla s’ha volgut situar sempre a una alçada molt digne.

Caldria esperar gestos semblants i immediats per part de Joan Puigcercós i de Joan Carretero.

És clar que això complica la vida dels seus partits però la complexitat no pot ser un pretext per esquivar l’exigència democràtica. La valentia no s’escriu a les parets, es demostra amb gestos.

En el cas de Carretero, a més, potser hauria de rumiar en la possibilitat de plegar veles i dissoldre l’organització que Joan Laporta s’ha empassat sense fer gaire soroll.

4.- Hi ha una preocupació sobre la immigració que s’ha expressat en part en partits extremistes, que per unes dècimes de percentatge no seuran al Parlament, i en part en d’altres partits que han recollit aquesta por i que han trobat així el creixement com a recompensa. Esquivar la qüestió només alimentarà el neguit, la política ho ha d’acarar.

5.- No sembla que la reivindicació catalanista hagi quedat debilitada, el federalisme sí. Molts “independentistes d’esperit” han votat CiU. En conjunt, ha quedat més marcada la divisòria entre aquells ciutadans que pensen en clau catalana i aquells que basen la seva marca en la reivindicació de l’espanyolitat de Catalunya. És probable que aquest sentiment encara creixi més a mesura que ens apropem cap a un horitzó possible. Fins ara això quedava dissimulat perquè el PSC en recollia una part i l’asserenava. Però això s’ha acabat. A mig termini hi haurà més aclarides les posicions, un dibuix imprescindible per saber si de veritat el secessionisme pot aspirar al 51% que fa falta.

5.- El Parlament és més plural, perquè els electors ho hem volgut així. Els diputats hauran de demostrar la seva capacitat per arribar a acords que afavoreixin el progrés del país.

6.- L’endemà de les eleccions, tots els que no ens dediquem a la política tornem a posar els ulls a les nostres ocupacions de cada dia. Hi ha moltes coses a fer. Un país no avança només amb les empentes de la política sinó que ho fa sobretot amb la suma de tots els reptes personals. Concentrem-nos-hi.

Atrapat temporalment a les branques d'un abre: un tuit sobre la #twittervista

Quan algú s’equivoca em sembla que ho ha de dir. Com que ho espero dels altres, és raonable que els altres ho esperin de mi.

M’he equivocat

He fet un “tuit” sobre Stic que no ha estat prou afortunat. Més: ha sigut desafortunat. Miro d’explicar-ne les raons.

Els tres errors han estat:

1.- He reaccionat massa de pressa (acabava de llegir la nota explicativa sobre la #twittervista i l’he trobat decebedora). Hauria estat millor madurar l'opinió una estona.

2.- No he sabut comprimir en 140 caràcters una opinió que necessitava de més aclariments (no he fet servir bé l’eina).

3.- No he calculat el ressò, no m'he adonat prou que tot el que diem en aquestes xarxes és públic i, com que tendeixo a creure que només m’adreço a uns quants que tenen la paciència de llegir el que escric, no he sigut conscient que les dades desmenteixen la meva sensació de parlar amb quatre gats.

Solució 3

Aquest tercer error només el puc esmenar en el futur, mirant de tenir més present que, per sort o per desgràcia, hi ha més de quatre persones que miren de saber què comparteixo.

Solució 1

El primer error ja no es pot corregir. No m’agrada córrer però de vegades accelero i gairebé sempre que ho faig tinc problemes en un revolt. He de “conduir” millor.

Solució 2

Però el segon error sí que té esmena i en això consisteix aquest apunt.

He parlat amb persones de Stic i m’han mostrat la seva sorpresa per la "duresa" del comentari. Els he dit que tenien raó i que ho hauria d’explicar millor.

D’entrada, però, deixo anotat que respecto l’entrega voluntarista de totes les persones que hi dediquen hores i entusiasme. És evident, però ho subratllo.

Ara bé, crec que projectes com aquests, amb tant de relleu, han de ser més acurats. El meu parer és que la #twittervista va anar malament i que no es pot imputar només a “causes tècniques”. És més: crec que el resultat és un perjudici per la missió que Stic s’ha proposat de combatre l’anomenada escletxa digital. Ja en vaig parlar.

Arrogància

Si al tuit he parlat d’arrogància era perquè m’ha disgustat veure en la seva nota un subtext que, tal com l’he interpretat, volia dir: “Puig que fem coses pel país, atenció a l’hora d’avaluar-nos”. Potser ells no volien dir això, però és el que he entès i, ja ho he dit, com que he reaccionat massa de pressa...

És un argument que trobaria inacceptable.

Falta de qualitat

Si he parlat de falta de qualitat, és perquè crec que quan algú es proposa un projecte tan ambiciós ha de tenir cura dels detalls i sobretot ha de procurar “no ficar-se en un jardí”, com se sol dir. Un proverbi xinès que m’agrada diu: “No t’enfilis a un arbre del que després no sàpigues baixar-ne”.

És clar que algú pot pensar que més val que m'ho apliqui. Qui em manava entrar en aquest jardí? Bé, aquest apunt és la meva manera de "baixar de l'arbre on m'he enfilat", sense perdre de vista que m'hi he enfilat perquè creia tenir motius, que són els que estic exposant.

Potser no calia fer un aplicatiu, potser calia confiar més en l’eina original sense témer “la balena”, potser el sistema de votació als Premis Blocs tenia massa imperfeccions, potser la noció de vot popular no és l'adequada, potser el jurat no era l'ideal per respondre a segons quins aspctes, potser no es va calcular el dany de segons quines decisions...

Afanys de protagonisme

I si he parlat d’afanys de protagonisme, és perquè no em va agradar que arribés una nota de premsa que podia interpretar-se com l’anunci que hi hauria sis caps de llista (molts col·legues així ho van entendre) quan moltes persones ja sabíem que no seria així, perquè era conegut, i no vaig trobar encertada una certa "pressió" als altres formulada en un acte de cloenda.

Potser he exagerat, però em va semblar que volien fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta decepció, sumada a la recerca del ressò mediàtic de fa uns quants dies, potser a canvi de provocar un desequilibri notable, s'ha convertit en una frase que podia ferir algú, i me'n disculpo, però que tenia aquesta base.

Vet aquí els tres motius de les tres expressions. Això no evita que fos un desencert deixar-ho anar en un tuit, si volia comentar la nota de Stic no he triat el canal que em feia falta.

Opinió minoritària

Però encara vull dir una altra cosa.

He percebut que altres persones també creuen que tot i el voluntarisme i l’entusiasme, que reconeixem i aplaudim, hi ha hagut, potser no arrogància ni excés de protagonisme, però sí, com a mínim, un cert grau de falta de qualitat. I crec que Stic faria bé de repensar-ho tot plegat una mica seriosament.

Però els meus interlocutors de Stic m’expliquen que aquesta percepció és minoritària. M’asseguren que en el retorn que ells reben, vuit de cada deu comunicacions se’ls adrecen amb una valoració molt positiva, tant de la seva tasca en general com dels dos darrers esdeveniments que han organitzat.

Per tant, com he dit per telèfon, la meva percepció prové d’un cercle realment molt reduït (dos de cada deu). Tinc una percepció allunyada de la realitat.

Què en penso

Tot i així, la mantindria (encara que no l'he expressada gens bé, ja ho estic dient, oi?).

Perquè penso (i encara que no ho cregués ningú més em sembla que ho seguiria creient) que ha faltat encert, que no hi ha hagut una bona estratègia, que s’ha fallat en el càlcul dels riscos, que s’ha posat en entredit la defensa de la missió natural i no sembla que hi hagi ben traçada una ruta ben pautada per als pròxims deu anys, posem per cas.

Esperava la nota amb moltes ganes. M'interessava l'estil. I reitero que no m'ha agradat (no, no he sabut expressar bé, per això estic clavant aquest rotllo al blog), m'ha decebut. Els tecnicismes són una reacció pròpia de les administracions quan alguna cosa falla. I aquell subtext que abans he esmentat tampoc no m'ha semblat correcte.

Si tenen tota la raó, i sóc l'únic que ha interpretat malament l'explicació i ha avaluat malament els darrers fets, reitero les meves disculpes.

Stic, endavant les atxes.

Si no m'equivoco tant, només el temps ho dirà. Per això, perquè fa falta temps i perquè, siguem francs, polemitzar no és la intenció d’aquest blog, tornaré a parlar tan poc de Stic com havia fet els últims anys.

PS:

1.- Només per si de cas: no, no presento mai cap blog a cap premi i no, no vaig votar a ningú, a ningú, coneixa massa persones i sabia que ni a uns ni altres no els vindria del meu clic. I potser volia tenir la llibertat absoluta de comentar la jugada, com he intentat fer.

2.- Només per si de cas. La falta d'animadversió és òbvia. Vaig cobrir durant moltes hores un esdeveniment a Mataró, per fer peces divulgatives, i vaig dedicar interès i diria que passió a la twittervista durant l'estona prèvia, quan la seguia i quan per fi en vaig redactar una crònica.

Sense aquesta passió, potser no hauria sentit cap decepció i m'hauria estalviat enfilar-me a un arbre amb les branques massa delicades com per saltar-hi sense mesura. Stic és un bon instrument. Només crec que pot millorar molt la seva feina.

El cercle imprès que guanya als bits, una bona idea

Trobar un espai

La victòria que s'apunten les versions digitals dels mitjans tradicionals en la batalla de la immediatesa de vegades acomplexa els seus germans impresos.

Ja vaig comentar aquí que els diaris de paper necessiten adaptar-se a un cicle de vint-i-quatre hores, em sembla que he insinuat que haurien de despreocupar-se de les notícies (si no són un tema propi) i centrar-se en tot el que ve després: la reflexió, el context, l'anàlisi, la interpretació, les dades, les opinions, l'experiència viscuda... I la infografia!

Hi ha tanta feina per fer.

Gràcies a la infografia

Avui he vist un bon exemple d'una acció informativa que el mitjà de paper pot fer i que el digital no té a l'abast.

Gràcies a una proposta de l'equip d'infografia, El Periódico ha permès als seus lectors fer-se una idea molt clara del giny que ha d'alliberar els miners xilens, que protagonitzen una operació de rescat amb el món sencer com a espectador.

Han traçat un cercle a les pàgines 2 i 3 i només cal deixar el diari obert a terra i posar-s'hi damunt per entendre que els miners es trobaran de debò dins d'un tub molt estret.

El tret únic

Crec que és una bona idea i com és natural de seguida m'adono que no sóc l'únic. A "Maquetadores" han elogiat la creativitat.

A "Paper papers" descobreixo que un diari xilè ja havia tingut la mateixa idea fa uns quants dies.

Això no implica que sigui una còpia, pot haver estat una coincidència. En tot cas, em sembla una reacció interessant.

En comptes de fer el ridícul, els diaris de paper fan ben fet de buscar trets distintius, elements propis que en reforcin l'interès.

El color de l'oceà

Ha sigut una bona idea.

No hi ha cap pantalla que pugui competir amb aquesta proposta, ni tan sols la "màgica" iPad que pretén canviar la vida de les revistes.

Les millors infografies en versions digitals no poden traçar aquest diàmetre i encara menys t'hi pots posar dret al damunt. Els gràfics que he vist són bons i explicatius però el cercle de les pàgines 2 i 3 transmet emoció i comprensió directa.

És diferent i únic. Obre un oceà blau.

Per això té sentit.

Ajustar el rellotge del detall per triar bé la informació generalista

El cas de iPulse m’interessa com a lliçó de periodisme.

Els fets

L’explico de pressa. Uns emprenedors creen l’aplicació iPulse, que agrega continguts d’altres fonts. L’aplicació té molt d’èxit a l’iPad. Una de les fonts, el New York Times, reclama a Apple perquè considera que són continguts seus i que iPulse en treu profit (és una aplicació de pagament). Apple retira l’aplicació. Apple arriba a un acord amb els creadors, que la modifiquen lleugerament. L’aplicació torna a estar disponible.

La informació

Alguns mitjans van publicar una gran notícia (crec que moguts per la idea que sempre que un gran mitjà entri en controvèrsia amb les noves tecnologies és una demostració més d’una suposada batalla): Apple retira iPulse a petició de NYT.

La ideologia

Anoto aquí que hi ha un rerefons ideològic que ha empès el periodista a publicar-ho: hi ha una batalla, els mitjans tradicionals són conservadors, els mitjans digitals són imaginatius, els conservadors censuren i Apple fa cas a un conservador que censura. En fi, segur que alguna cosa semblant va passar pel cap d’algú... massa de pressa.

Després va caldre publicar que les coses s’havien resolt.

Les preguntes

Tal com ho veig, les preguntes havien de ser unes altres.

Si treballes en un mitjà generalista, no pots atendre petites oscil·lacions que no saps com acabaran. L’actualització permanent té sentit per tractar dels assumptes del país, dels grans afers internacionals... però no en el detall d’una secció de ciència i tecnologia (algun dia hauré d’explicar per què trobo tan desencertada aquesta classificació i per què considero que aquest nom no es correspon amb els continguts que intentem incorporar-hi).

Els generalistes

Al nostre usuari (i en general a l’usuari dels mitjans de la competència, mitjans generalistes en català o adreçats al públic de Catalunya) no li acaba d’interessar aquest detall, entre altres coses perquè la gran majoria no llegeixen mai el NYT. Molt pocs tenen iPulse, potser cap. És una notícia de mitjà especialitzat i aquells que hi tenen interès ho han llegit en blogs i en informacions dels Estats Units.

No és una notícia de mitjans generalistes catalans.

El gènere

Però encara hi ha més: l’únic interès seria que aquella mirada més analítica tingués sentit i que de debò fos una prova d’una batalla soterrada entre dues maneres d’entendre la comunicació. Però això no es pot ventilar amb una notícia. Demana una mica d’aprofundiment (per tant, no seria el gènere adequat).

I per fi, com que hi ha modificacions, és una mica absurd fer-ne un seguiment tan immediat.

I aquesta és la pregunta que volia fer aquí.

Com sabem triar el ritme de cada informació?

El ritme

En un mitjà generalista té sentit un minut a minut d’un partit de futbol, d’una sessió parlamentària o d’un conflicte concret, però no en té cap el seguiment amb lupa de la vida d’una aplicació poc difosa entre els nostres lectors, per a un aparell que encara és minoritari i fruit d’una decisió que pot canviar (i canvia) al cap de 24 hores.

S’ha d’entendre en quin entorn proves d’informar.

L’assaig i l’error

En l’entorn tecnològic, com en el científic, hi ha moltes proves i error, les grans xarxes assagen procediments i davant de la reacció dels usuaris les esmenen (i està bé que sigui així: qui vulgui entrar en aquesta qüestió trobarà bones respostes a les primeres pàgines del capìtol vuitè del llibre “Y Google, ¿cómo lo haría” de Jeff Jarvis).

El públic

El periodista ha de saber que en aquest entorn no es pot seguir el minut a minut (ni el dia a dia) si no vol convertir-se en un mitjà especialitzat i quedar-se sense públic perquè el públic de mitjans especialitzats no ens busca als generalistes i el públic generalista no vol peces de mitjà especialitzat.

També hi ha els moviments tàctics de les empreses, a les seccions d’economia els passa també que de vegades empaiten detalls de curta volada en comptes d’oferir-nos una visió més comprensible. Però una bona secció d’economia de mitjà generalista sap molt bé què ens ha de dir i què no. La resta ja sabem on trobar-la.

Els criteris

En general sóc partidari de la prudència i tot sovint descarto possibles notícies quan em sembla que:

- És un detall de mitjà especialitzat, que sols interessa un públic que en general ja accedeix a les fonts que nosaltres podem referir.

- No afecta de cap manera els ciutadans de Catalunya i no té gaire sentit tampoc com a prova d’allò que vindrà (per exemple: Spotify arriba a la tele, però només a Suècia i Finlàndia; ens preguntem quants lectors del 3cat24 poden tenir un interès real en aquest detall)

El rellotge

És obvi que l’ajustament d’aquest rellotge no és el mateix en totes les persones i de vegades la necessitat de material o “el vici de l’actualització” poden fer creure que aquests detalls són urgents i de vital importància.

Estic segur que m’he equivocat més d’un cop, tant per descartar una informació com per creure que valia la pena atendre-la.

Tenir aquest rellotge equilibrat se suposa que és una de les habilitats de l’ofici, i com que només s’aprèn a nedar quan nedes, miro d’ajustar els errors mentre prenc decisions i faig propostes, que no sempre són encertades ni sempre tenen l’aqüiescència dels responsables del mitjà.

Aquest és un dels trets que fan atractiva la meva feina. Altrament, seria avorrida i menys estimulant.

La immediatesa no és un valor sempre

Durant el dia d’avui he tingut dues converses breus però interessants a la redacció digital on treballo, totes dues a propòsit de "la immediatesa".

Tothom sap que els mitjans digitals de notícies online van néixer sota el concepte dels canals de 24 hores (cosa que és aparent perquè com és obvi de nit no hi ha gaires visitants i el servei queda en suspens). A causa d’aquesta vocació, se sol donar per fet que la immediatesa és un valor rellevant.

Però la qüestió ha sorgit a partir d’un fet autèntic (les reflexions més pràctiques solen venir de casos reals i no d'una abstracció sense causa directa). 

Una reunió emesa per Twitter

Estàvem al cas de la reunió de la ministra de Cultura amb uns quants promotors del manifest contra la possibilitat que es talli l’accés a Internet sense ordre judicial.

Com que molts dels assistents emetien per Twitter la reunió, era còmode seguir-la (tot i que això només ens donava una versió perquè des del ministeri no hi havia aquesta mateixa activitat).

La decisió que havíem pres era la d'esperar que la reunió s’acabés (no es podia allargar gaire). I després, redactar una peça on s’expliqués de què s’havia parlat i si hi havia algun acord entre el Govern i els promotors del manifest.

Però les persones que en tenen la responsabilitat han valorat que era urgent avisar els nostres usuaris que hi havia la reunió. Encara que no en tinguéssim prou informació. Es tractava de ser “immediats”.

Així s’ha fet però entre que es redactava, s’hi afegien els enllaços i s’editava la imatge, la reunió ja s’havia acabat i ha sigut possible explicar-la una mica millor.

Eixos que condicionen

La meva opinió és que la immediatesa només és un valor en funció d’altres eixos a tenir en compte. N’apunto dos que em semblen destacables. N'hi ha més.

El primer és l’assumpte.

Un accident en un aeroport, un atemptat, unes eleccions.. són la mena de qüestions que requereixen a parer meu d’un avís urgent i el desenvolupament posterior de la notícia perquè la seva evolució és òbvia a la vegada que els flaixos inicials mereixen interès.

El segon eix té a veure amb la línia editorial del mitjà.

El nostre és un mitjà generalista que no s’especialitza en assumptes com Internet o tecnologia. Es tracta de temes que volem oferir de forma comprensible.

Seguir el debat per Twitter era pràctic per al periodista. Però l’usuari d’un mitjà generalista no espera en aquest cas (em sembla) una reacció urgent sinó una informació que li permeti entendre què està passant. L'usuari especialitzat podia seguir la mateixa font que ja seguia el periodista digital. A més, per dir què passa de forma entenedora primer cal que el periodista també ho entengui.

S’ha de llegir, s’ha de processar... S'ha d'elaborar la informació.

En el cas que comento, si anàvem de pressa no es podia contrastar (veure una nota del ministeri i anotar les seves reaccions, tan importants com les dels que seien a l’altre costat de la taula). Calia enllaçar la

informació amb les notícies precedents, de manera clara, per conformar un conjunt amb sentit.

Successió de fets

Durant la tarda encara han passat més coses. L’oposició política ha fet declaracions (i les hem reproduït). Més tard, un ministre ha deixat entendre que no estava d’acord amb el ministeri de Cultura. Ho hem reproduït. I al final, el mateix president del Govern hi ha intervingut. Ho hem reproduït.

Això ha tingut com a efecte que hem acumulat fets però no hem pogut donar sentit al conjunt. Acumular fets informatius de manera successiva desinforma. Avaluar el paquet i interpretar-lo potser informa.

Però aquesta ja és una altra reflexió que deixo per a un altre apunt.

Avui em volia limitar a rumiar en veu alta sobre la immediatesa.

Sostinc que no sempre és un valor. Al contrari: tot sovint és la causa de molts errors. Cada vegada que volem ser immediats perdem qualitat.

Què volen els usuaris? 

A més, no crec que tinguem gaires lectors que s’estiguin connectats tota l’estona per seguir l’evolució

d’una notícia (això ocorre quan hi ha fets més rellevants com els que esmentava més amunt). Per tant, no es tracta d’anar servint micropeces incompletes sinó de ser capaços de presentar una informació global que expliqui al màxim tots els fets.

Això sí, el més aviat possible. Un diari imprès no parlarà de la reunió fins demà al matí quan esmorzem. Un mitjà digital ho pot fer de seguida que té la informació. Quan la té. No mentre l'elabora.

Sobre el manifest, per exemple, hem descuidat un matís important. Hi ha molts bloguistes que han dit que subscriurien part del seu manifest però no la seva totalitat, que han considerat partidista i aliada amb posicions ultraliberals antiestatalistes.

Tampoc no hem deixat prou clar que els bloguistes que es reunien amb la ministra només es representaven  a ells mateixos.

Calia haver contribuït millor a superar la desinformació estesa que fa veure que Internet és un món uniforme, com si fos un món a part del món, amb idees pròpies.

Velocitat i matisos

Aquests errors són meus i només meus i no pretenc fer servir la pressa d'excusa.

Només dic que des del meu punt de vista tenir cura d'aquests matisos aporta molt més valor a la informació que la immediatesa.

A més, i això ja és un problema personal, no sóc capaç de tenir cura d'aquests detalls si corro massa. Se m'escapen matisos que demanen atenció en la lectura, varietat en les fonts.

Per la senzilla raó que no sóc bo sinó mediocre. Per això m'esforço per millorar. Valorar com m'ha anat el dia m'ajuda a creure que demà ho faré una mica millor.

 

Un risc molt alt 

Em continua semblant (per acabar) que la immediatesa és tan arriscada que n’hem de ser conscients i hi hem de recórrer només i només en casos molt determinats i no com a pràctica habitual.

Per descomptat, aquesta és una opinió personal. L'opinió d'un nouvingut que ho té tot per aprendre sobre mitjans digitals.

Però al final de la jornada m'agrada imposar-me  l’obligació d’aturar-me una estona i pensar-hi. I,
com de costum, m’agrada compartir aquests pensaments, confiat que potser els lectors d’aquest blog voldran dir-hi la seva i fer-me veure que no he sabut obtenir les conclusions adequades d'un altre dia emocionant en un lloc extraordinari, amb una feina que em fascina.