La família reial del Twitter

La família reial espanyola també té “suplents” que han obert comptes al Twitter amb noms que els seus membres més coneguts podrien pretendre. És clar que els noms al Twitter no s’hereten, com la corona, sinó que s’enregistren. Qui arriba primer, seu al tron.

La suplantació, perquè sigui un delicte, tipificat al Codi Penal, cal que indueixi a error i en cap d’aquests casos s’ha arribat a creure ningú que els comptes pertanyin als titulars aparents, però per descomptat que demostra poca atenció per part dels responsables de comunicació de la casa del rei.

El rei

@juancarlos_I es presenta com una paròdia evident i per això s’informa que el compte pertany a algú que s’ha apuntat al servei dels 140 caràcters com a “Juan Carlos I Bribón”.

La broma amb el nom no és gaire original i només ha cridat l’atenció d'uns quaranta seguidors. Li han llegit vint-i-quatre missatges. L’últim és del 27 d’agost.

Uns dies abans el fals monarca proclamava: “Me aburro. ¿No hay ningún súbdito al que le sobre un oso? Yo pongo el vodka y la miel.”

Però aquest "bribón" no està sol. Hi ha @elrey. Proporciona un enllaç real a la casa reial. Però no té res ni d’una cosa ni de l’altra.

És una falsificació gens loquaç. Només ha enviat dos missatges. El primer el, setembre de l’any 2007: "Es para mí un orgullo y satisfacción, poder saludaros a todos a través de esta oportunidad que me brinda internet y bla bla bla (...)"

El darrer és del març de dos anys després: “No me he olvidado de vosotros, no. Es que me he estado haciendo una ensalada campechana”.

Potser aquest 2011 es digni a encetar les postres o a sorprendrà els seus cinquanta-sis seguidors amb l’eructe final.

El príncep

El príncep també disposa d’almenys dos comptes suplantadors: @herederoaltrono explica la veritat, en anglès: "Uploaded the prince's image. I'm not the prince, ok? I just want to attract more followers."

Tot i això el segueixen 160 usuaris.

@felipedeborbon és un altre compte ocupat. Un tal Andrés Felipe, si és que es diu així qui fos que va enregistrar el compte, s’entreté amb la possessió d’aquest títol al Twitter.

La princesa i la reina

Una @princesaletizia comenta que la vida de reis és complicada i anuncia el seu plat preferit: la truita de patates. Sembla un missatge neci però ha interessat a més de cent persones.

@lareinasofia, en canvi, escriu molt sovint. És una autèntica aficionada al Twitter encara que no sigui l’autèntica reina. Sembla que es tracta d’una noia de disset anys veneçolana, o almenys aquesta és la pista que l’enllaç indica.

La suplantació

El cas recent de suplantació del cantautor Lluís Llach al Twitter ha dut aquesta pràctica a l’actualitat. La broma coincidia amb la presència recent de l’escriptor Quim Monzó, que assegurava que aterrava al Twitter com qui va a una casa rural, per uns quants dies. Va haver d’aclarir que era ell mateix i no un suplantador. O no s'ha aclarit?

Els experts en dret que han escrit sobre aquesta matèria no tenen del tot clar quina conseqüència pot tenir un acte com aquest. Sembla clar que no hi ha una suplantació en el sentit jurídic sinó més aviat moltes ganes de riure... o de fer l’enze.

La imaginació

És una llàstima que les persones que s’han pres la molèstia d’agafar aquests noms al Twitter no els hagin fet servir per trobar una mica de públic.

Ser el primer no serveix de res si després no s’aprofita el privilegi per oferir un resultat interessant. Al contrari que els reis de debò, que en tenen prou amb ser el primer de néixer.

Posats a adoptar un nom aliè, és molt més divertit @elbaronrojo. Si algú creu que té la capacitat d'entretenir una mica millor que la família reial del Twitter, encara queden lliures els títols de Príncep de Girona i Príncipe de Astúrias, per exemple.

Perquè no té sentit asseure's al tron i després quedar-se amb un "bla bla bla" o una truita de patates.

Els reis del Twitter farien bé d’abidcar, no cal dir que sense deixar el ceptre als seus dos hereus.

El talent

Sempre hi ha gent disposada a tot per impedir que altres amb més talent facin allò que ells no saben fer. Per exemple: hi ha un sòmines que ha agafat el compte @gegantdelpi. Molt bé, podria tenir gràcia.

Però si segrestes el nom i no tens res a dir, per què no deixes que l’agafi algú més espavilat? Algú que no es descuidi l'article.

“El Periódico” al trapezi digital (estrena d'un servei de pagament)

Estrena

El diari “El Periódico” ha obert aquesta nit un servei digital que permetrà la lectura de “l’edició impresa” en format digital, tant en ordinadors com als mòbils, els notebook i l’iPad. D’aquesta manera, el rotatiu català emprèn la via que ja han seguit altres mitjans cap a la recuperació d’ingressos a canvi dels continguts informatius.

Amb l’estrena d’avui, els lectors podran triar entre continguts diferents en funció de l’accés que prefereixin, perquè se segmenta de forma rotunda el tipus d’informació.

En línia

Al web, en l’edició en línia que la marca "El Periódico" ofereix a partir d’ara, es dóna resposta a la demanda d’actualitat, amb la pretensió d’aconseguir la màxima immediatesa, tot i que amb preferència pels continguts propis.

Aquesta prioritat obliga els redactors a elaborar peces més breus amb celeritat, per dedicar-se tot seguit a la producció de textos més profunds, que són els que es troben en l’edició impresa.

Aquesta edició impresa ja no s’abocarà a la versió en línia a l’hora del tancament, com passava fins ara. Però estarà a l’abast dels usuaris digitals, tant des de la versió en PDF, que ja hi són des de fa temps, com en la versió de l’anomenat e-Periódico, la que avui ja permet l’accés a qualsevol persona després d’un període de prova d’unes quantes setmanes.

Preus variables

Aquest servei serà de pagament. No pas avui, ja que l’inici busca una oportunitat per donar-se a conèixer. La gratuïtat està garantida durant un mes, “com a mínim”, i així ho subratlla el seu director, Enric Hernàndez (a la fotografia), en declaracions a aquest blog.

Passada aquesta transició, els usuaris del e-Periódico el podran descarregar per 1€ a la setmana. Es tracta d’un preu competitiu si es té en compte que l’exemplar imprès dels laborables s’adquireix a 1,20€ i el format en PDF, fins ara costava 2€.

Els seus responsables, Joan Manel Perdigó i Pep Puig, expliquen que “la informació s’ha de pagar”, però insisteixen que això no trasllada per força el marge cap als lectors i confien en que aquesta aposta tard o d’hora ha de donar rendiments en publicitat.

Format líquid

Tots dos destaquen també el caràcter “líquid” del format, que s’adapta als diversos aparells de l’usuari. No es limita a una “reducció” de la mida, com sí que succeeix de moment amb la portada, sinó que s’incrementa o disminueix el nombre de pàgines que cada informació ocupa segons que es visualitzi des d’un iPad o un ordinador amb la pantalla més gran.

A més, tots aquests continguts no exigeixen cap tractament específic, perquè arriben al nou producte de forma automàtica a partir de la circulació rutinària dels continguts digitalitzats a la redacció. D’aquesta manera, no ha representat cap cost afegit.

Una perspectiva

El projecte va començar ara fa un any, coincidint amb l’arribada d’Hernàndez a la direcció, i forma part d’una convicció expressada per diversos directius del mitjà segons la qual el període d’accés a continguts informatius sense cost ha de començar una certa regressió.

No són l’únic mitjà que participa d’aquest plantejament. L’Ara, com aquell qui diu acabat de néixer, distingeix de forma clara entre els continguts digitals i els de l’edició impresa, amb un criteri diferent que el de La Vanguardia, com exposa Sílvia Cobo. En paraules d’un dels seus accionistes, l'Ara vol evitar la “vampirització” de l'edició impresa per part de la versió en línia.

Aquest és un debat reiterat, el mateix que encara no permet als editors catalans la gosadia de competir de debò en el mercat dels e-llibres, temerosos que, per comptes de trobar nous públics, n’hi hagi un que es mengi l’altre i, amb preus menors, acabin minvant els ingressos.

Aplicacions enfora

En aquest context, la política de preus del e-Periódico fa l’efecte d’anar en la direcció adequada. La seva idea és proposar diverses modalitats de pagament, de manera que cadascú pugui triar la que s’adapti a la seva conveniència. Tot i que no amaguen la voluntat de captar l’interès, d’entrada, dels 17.000 subscriptors que declaren tenir.

Caldrà veure quants decideixen que val la pena pagar. De moment, trobaran com a porta d’entrada la finestra que demanarà “usuari i contrasenya”.

Tot seguit, hi ha la pàgina de navegació, on s’informa de la usabilitat: vertical per al canvi de secció, hortizontal dins de cada secció i amb opció d’ampliar fotografies, veure vídeos... Tot de gestos que en un iPad es faran amb la punta dels dits.

També hi ha un camp dedicat a les aplicacions. De moment hi apareixen l’accés a la Wikipedia, Google Maps, el Facebook... però anuncien que voldran incrementar aquesta oferta de manera continuada.

Encara tenen uns quants dubtes. Per exemple, preveuen que els usuaris puguin enviar un contingut a un contacte del Facebook, però encara no tenen clar fins a quin grau d’accés tindrà aquesta altra persona si no està registrada.

Fragmentació

A partir d’ara, el consum de la informació elaborada sota aquesta marca queda fragmentada, amb opcions molt variades: actualitat en línia, profunditat de lectura pensada sobretot per a aparells “de sofà” o transport públic i brevetat màxima en la tramesa de titulars i altres serveis mòbils.

La versió en paper, per exemple, compta amb una compaginació premiada que és encara excel·lent i de les millors dels diaris espanyols, amb portades tan extraordinàries com singulars.

El "paper" acara tants reptes com oportunitats d'exclusivitat.

En contrast, l’equip directiu s’ha mostrat molt poc interessat per l’experiència de la visualització de dades, amb l'argument dels costos, un tret que permetria dotar aquesta versió nova d’un element que brilli, ja que tot l’esforç de la direcció d’art, visible en el paper, queda aquí en fora de joc.

Però no sembla que el repte dels nous formats informatius se superposi ara com ara a aquest projecte enfocat a l'obtenció d'un usuari d'aparells digitals però d'una certa "cultura analògica" i centrat, de forma raonable, en la reconversió del model de la gratuïtat.

Hi ha un detall que no és perceptible en cap de les versions digitals. Per alguna raó, a El Periódico, com en tants altres mitjans digitalitzats, sembla que no donen gaire valor als hiperenllaços, la mena d’aportació que un usuari amb certa experiència digital acostuma a exigir.

De tota manera, no es troben sols en aquest costum incomprensible que un dia o altre haurà de canviar de forma radical, perquè una lectura digital té tres dimensions i sense la profunditat hipertextual l'experiència està mancada de llibertat i de coneixement intens.

No queda clar, encara, fins a quin punt el procés de digitalització també modifica les fonts emprades i la producció dels continguts. Però la singularitat del producte els situa per ara com el diari pioner del país en aquest recorregut.

El desenvolupament l’ha fet Revolumedia, una empresa que ja col·labora amb els equips de desenvolupament del Grup Zeta des de fa temps i que ha participat en projectes de comunicació digital per a altres mitjans escrits.

La ruta del pagament

La decisió d’obrir aquest procés és molt significativa. Segueixen la ruta marcada per The New York Times però també per altres projectes com ara els mitjans exclusius per a iPad. És un canvi de direcció. La informació sense preu pot cobrir una certa demanda de rabiosa actualitat, però els continguts més elaborats volen trobar una recompensa.

Aquest missatge que s’envia avui coincideix amb la publicació de la dada que el consum d’informació per internet ja supera per primer cop a Catalunya el de diaris impresos (i que les xarxes socials guanyen a "les notícies"). Allò que s’anunciava i uns quants feien veure que era només l’afany de notorietat d’algun profeta malintencionat potser no quedi tan lluny. Els mitjans s’acuiten a trobar respostes i e-Periódico vol ser una d’aquestes adaptacions a la nova situació.

Judici pendent

El debat que fins ara hi ha hagut haurà de suspendre el judici de forma provisional fins que, en comptes de discutir sobre intuïcions més o menys fonamentades, es disposi de les dades fiables. Per ara, asseguren que han rebut uns quants centenars de correus dels seus lectors de prova i es mostren satisfets pels resultats. Però no cal córrer, abans d’un any sabrem si l’experiència s’aproxima als objectius que s’han proposat.

Fa l’efecte que els usuaris del iPad trobaran satisfacció notable però encara és una oferta aïllada, un producte blindat que amb les aplicacions de què disposa no arriba a garantir una autèntica connexió en totes les direccions que internet posa a l’abast. És un camp tancat.

Ara bé, encara que només sigui un detall minúscul, potser és indicatiu que els màxims responsables del projecte l’hagin volgut presentar a algú que ja sabien que només en parlaria en un blog minoritari. L’hora i mitja que han dedicat a aquest diàleg sembla mostrar una atenció cap a un altre entorn de comunicació que, si més no, cal agrair.

Però una acrobàcia no es guanya l’aplaudiment pel risc que assumeix (encara que això sol mereixi respecte) sinó per l’excel·lència de la seva consecució. De moment, el trapezista tot just ha saltat del trampolí. I està sol. Sense “la xarxa”.

A veure.

Conversant amb l'usuari: un cas real

Fa poc he publicat una informació que ha suscitat una conversa entre un usuari del mitjà i l’autor de la peça. M’ha semblat interessant.

Sense valor

Crec que el to del comentari representa bastant bé el to general de força comentaris (no de tots). Hi ha molta gent que no es creu la feina que fem. Hi ha persones sempre van a la contra. No solen aportar gaire valor afegit ni comparteixen coneixement, es limiten a deixar anar una crítica banal i genèrica, com aquell que renega mentre veu les notícies a la tele.

Un trajecte

Però m’he decidit a contestar. Aquesta informació és una mica l’exemple del que provo de fer fa més d’onze mesos: exposar casos de la utilitat d’internet que ajudin el públic d’un mitjà generalista a comprendre l’abast de la digitalització i del canvi que significa. Ja ho he explicat aquí. El titular era molt rotund: “Cada vegada més ciutadans es decanten pels serveis a través d’internet”. L’atac no era profund i sí fàcil de respondre.

Després, hi ha hagut un petit intent d’ofendre o atacar l’autor (en comptes de centrar-se en la peça informativa). Per descomptat no em va escalfar gens ni mica. No és una qüestió que em preocupi.

A quina facultat?

Ja he escrit en aquest blog que no crec que calgui estudiar una carrera especial per fer de periodista.

És més, i també ho he dit: trobo més recomanable el model en què algú amb una formació de qualsevol especialitat després actua de periodista (les eines de l’ofici s’aprenen de seguida i el criteri i el seny es van adquirint mentre que el nas per detectar temes adequats es té o no es té).

Però he decidit contestar fins i tot l’al·lusió personal. Per deixar clar que no m’atemoreixen aquestes amb mala fe ni tampoc m’espanta la conversa amb un consumidor del producte informatiu que elaboro.

La conversa

Reprodueixo aquí el fil dels comentaris.

Fran_secs:

Qui les audita aquestes dades de visites? Si us haguessin dit que tenen 1 milió de visites diàries també us ho hauríeu cregut? El periodisme no hauria de consistir precisament en posar en dubte allò que els estaments oficials diuen, en comptes de simplement fer-los d'altaveu? Clar que si el periodisme actual accepta rodes de premsa sense preguntes, què en podem esperar?

janquim:

Fran_secs, quan demanes unes dades a qui sigui en principi has de creure que són fiables. No veig què té a veure això amb les rodes de premsa, no és el cas. No es tracta de fer d'altaveu sinó de comprovar si els serveis digitals van trobant més acceptació. Tu mateix t'informes via digital, en aquest mitjà. A l'article hi ha elements crítics i d'altres que no ho són. Veig que et refies del periodisme més dle que dius, per això has vingut fins a aquest mitjà. Gràcies pel comentari. No sé què ho té que és molt fàcil fer comentaris "a la contra", aportar continguts i valor afegit costa una mica més, oi?

Pere joan mitjans:

Jo crec que els tràmits que més èxit tenen són els que solen repetir-se periòdicement (impostos, renovar l'atur, matrícules a centres educatius, colònies, etc.) En canvi la gent no vol perdre el temps aprenent a interactuar amb l'ordinador per assuptes ocasionals.

janquim:

Pere joan mitjans, em sembla que vas molt encertat, tots preferim opcions simples. per això tothom que proveeix serveis va mirant de fer-los més senzills.

fran_secs:

Em temo que el que veritablement costa, janquim, és fer periodisme que qüestioni el poder. En principi has de creure que les dades que et donen són fiables? A quina facultat vas anar?

janquim:

Fran_secs, les dades oficials públiques i privades es consideren bones: balanços d'empresa, estadística, resultats electorals, dades de consum, taquillatge, vendes de llibres, índex d'atur, PIB, etc. No té res a veure amb posar al descobert errors, com fem sempre que ho detectem (en aquest text hi ha un cas clar). Vaig estudiar a la UB, Filologia, però ho vaig deixar a la meitat perquè treballava en un diari totes les hores. Anys després vaig estudiar a la UOC, en un grup pilot, i sóc llicenciat en Humanitats. Però vols dir que té a veure amb tot això que diem? En tot cas, gràcies pel diàleg, sempre és una bona experiència la conversa entre qui informa i l'usuari que consumeix la informació. Gràcies.

Els comentaris

Ja he dit aquí que no estic d’acord amb els criteris ni els procediments que es fan servir a la majoria de mitjans per gestionar els comentaris. Un dia provaré de ser molt més clar.

I també he deixat dit que estudis seriosos demostren que els comentaris aporten en general molt poc a la informació.

No és la primera vegada que contesto. Ho he fet uns quants cops. Però aquest és el primer que em toca entrar en el terreny personal.

Qui més

Potser no és tan freqüent la conversa entre el que fa periodista en un mitjà digital i l’usuari.

No dec pas l’únic, seria pretensiós i ridícul pensar-ho. Segur que n’hi ha desenes de casos. Però, per ignorància, els desconec.

Diferències

És ben significatiu que als mitjans generalistes hi abundin els comentaris sense gaire interès, criticaires, superficials, rondinetes, acusatius, falsejadors o negatius mentre que als blogs que llegeixo, i en aquest mateix, quan n'hi ha, gairebé sempre són interessants i obren una conversa intensa, molts cops discrepant però sempre extraordinària.

Per això proposo als lectors d’aquest blog que m’ajudin, afegint exemples de conversa als comentaris d’aquest apunt.

A veure si podem exposar una mostra que ens ajudi a entendre millor com canvia aquesta relació, que no és fàcil.