Planificació i improvisació: un altre repte sisplau

Paraules i persones

Quan vaig decidir que “cobriria informativament” les dues conferències que el Museu Picasso de Barcelona anunciava sabia que tenia un problema. Escric per als usuaris d’un mitjà generalista i totes dues sessions anaven molt dirigides als professionals dels museus catalans.

Vaig decidir donar una volta a la qüestió i presentar-ho, justament, per aquesta banda. Per això vaig enfocar les dues peces no tant en les paraules de Nina Simon, David Bearman i Jannifer Trant com en el fet rellevant que desenes de persones que treballen en aquestes institucions miren d’adoptar una altra manera de fer les coses gràcies a la potència d’internet.

http://www.3cat24.cat/noticia/943207/ciencia/Lexperta-Nina-Simon-anima-els-museus-catalans-a-oferir-experiencies-de-participacio

http://www.3cat24.cat/noticia/951026/ciencia/Dos-experts-en-museus-i-tecnologia-dialoguen-amb-els-professionals-catalans

Era raonable. El projecte que vaig emprendre fa un any té aquesta voluntat de posar la mirada en casos reals i pròxims i com a mitjà públic digital té sentit que provem d’observar i anotar com la digitalització té efectes en totes les esferes, també en la museologia.

Escrit abans de ser-hi

Vaig recórrer al mateix principi quan vaig acudir a escoltar el professor Ramon Salaverría, en una de les sessions de 10 en comunicació que convoca Escacc.

En realitat, ja havia pre-escrit la crònica abans d’arribar al Col·legi de Periodistes, amb uns espais en blanc on pensava resumir la intervenció de l’expert en periodisme digital. Vaig creure que la qüestió tornava a ser massa especialitzada però que tenia sentit intentar reflectir els debats que hi ha entre els periodistes.

I vaig fer una peça en què les paraules de Salaverría són només un exemple d’un estat de la situació que volia sintetitzar. Ja havia escoltat Paul Bradshaw en el mateix marc i sabia que es convocaven més trobades.

A més, em semblava una ocasió magnífica per esmentar, en un mitjà generalista, la feina d’alguns observadors atents com Sílvia Cobo i Antoni Piqué. Havia fet coses semblants amb consultors polítics i altres referents de la xarxa catalana que miro de citar sempre que puc, per anar posant al descobert una feina impressionant i valuosa que sovint no traspassa els cercles de bloguistes i assidus lectors d’aquests continguts.

El moment i els tabús

Qui vulgui saber què va dir Salaverría, farà bé de llegir la crònica que Iván Vila va publicar a "La Vanguardia". La meva peça només comptava amb la conferència per fer entendre l’esforç dels organitzadors i seguir-los, més enllà, per assajar un primer dibuix, una "crònica del moment".

http://www.3cat24.cat/noticia/955006/ciencia/Els-periodistes-catalans-reflexionen-sobre-la-millora-dels-mitjans-digitals

A més, vaig aprofitar l’ocasió per superar uns quants tabús que trobo tan obsolets com allunyats de l’anomenada “cultura digital”. Vaig citar i enllaçar altres mitjans (la competència!) i vaig provar de construir un subtext cal·ligrafiat amb hiperenllaços que acosta als usuaris d’un mitjà digital les crítiques que algunes persones han exposat sobre la producció d’informació digital. Em semblava un exercici d'honestedat informativa i de transparència pública, encara que se sostingui en la subtilesa.

Em creia que ho tenia tot ben lligat.

La sorpresa

Però encara que la planificació imprescindible estigui ben resolta sempre hi ha espai per a la improvisació. Salaverría va deixar anar, una mica de passada, i quan es referia a les novetats que li interessaven, la menció a un concepte que admeto que desconeixia del tot: “newsgames”.

Em va intrigar. I l’endemà em vaig abocar a la pantalla de l’ordinador amb ganes de trobar respostes.

L’aprenentatge

La peça que vaig escriure és molt transparent, en aquest sentit, perquè la seva estructura sembla que s’inspiri en el meu procés de cerca. No és ben bé així, és clar, de les notes inicials al text final hi ha canvis que volen millorar l’efecte narratiu, però sí que he deixat que s’intuís aquesta ruta.

http://www.3cat24.cat/noticia/956046/ciencia/Els-jocs-informatius-volen-ajudar-a-comprendre-els-fets-mes-actuals

Tenia molt de sentit. Per explicar alguna cosa que desconec del tot he de provar d’entendre-la ni que sigui una mica. I no em fa res que es noti aquest procés en la redacció, al contrari, podria estimular un cert afany de coneixement entre els lectors i això seria òptim en un text divulgatiu.

El repte

Com de costum, ara no m’hi conformo. Sempre em passa el mateix. M’atabalo pensant si de debò seríem capaços d’adoptar aquest llenguatge dels jocs en què els "newsgames" es basen per explicar una història informativa.

Hi ha mitjans que fan l'experiment. Sovint, el que es busca és la implicació del consumidor d'informació en una experiència que l'acosti als fets. Molts cops, es creua la frontera del periodisme cap a l'activisme, però val molt la pena fixar-s'hi per aprendre'n les claus.

És un repte interessant, però no disposo de temps, la feina que tinc encomenada consisteix a aportar "temes propis" a la redacció, no pas "formats", encara que en aquest blog he exposat un parell de proves amb gràfics dinàmics (abstenció i onomàstica).

Però m’agrada rumiar-hi, i intentaré seguir Ian Bogost de la mateixa manera que procuro estar al cas de les novetats que aporten Paul Bradshaw i Simon Rogers. El que em preocupa és la possibilitat d’estar-me equivocant de camí. Ja ho vaig comentar aquí mateix.

L’enfocament

Fa un any que provo d’explicar què passa amb el nostre país i internet, per dir-ho molt curt, però potser el que fa falta és adoptar del tot la cultura (en sentit ampli) que es deriva d’aquest canvi per informar d’una altra manera, no pas sobre la xarxa sinó des de la xarxa.

Amb quines eines expliquem la confrontació coreana? Com aprofitarem l’obertura de dades públiques per crear nous serveis i redistribuir la informació?

Ian Blogost és un dels guanyadors dels Knight News Challenge de l'any 2010. Quins altres reptes podem acarar?

Per començar, potser una partideta en aquest joc mediambientalista? Play Windfall by Persuasive Games

L’estany de la creació (notes d'agost - 4)

La ruta d'agost em va fer passar dos cops per Monet.

El primer encontre va ser al petit museu Marmottan (on hi ha una col·lecció que permet seguir la seva biografia i on es pot admirar sense pressa Impression, soleil levant, l’obra que va donar nom al corrent impressionista).

La segona trobada em va produir un impacte encara més intens. Va ser a les sales de l’Orangerie dedicades a les Nymphéas.

Com és comprensible, m’abstinc de comentar res que pugui fer creure que provo d’opinar sobre art (encara que vull admetre que és una visita que trigaré a oblidar i que la voldré repetir). Però sí vull aportar un comentari al marge que podria interessar els lectors d’aquest blog.

L'obra i el motiu

Dit molt de pressa, Monet va transformar els jardins de la casa de Giverny fins que va tenir l’estany que volia, amb els salzes que volia, el pont japonès que volia i, és clar, les plantes aquàtiques que volia.

I va dedicar anys i anys a pintar aquest lloc que ell mateix havia creat, per explicar la seva idea sobre la llum. O sigui que l’artista va crear l’obra pictòrica però també el seu motiu (a més de decidir com havia de ser la sala on s’exhibirien els plafons que llegava a l’Estat francès i la seva disposició davant del públic que els visités).

No sembla que la conveniència de tenir un paisatge apte molt pròxim ho expliqui tot.

També era l’acte d’un artista que decideix que, de tots els llocs del món, el que vol pintar és un lloc que encara no existeix ni existirà fins que ell mateix no l'hagi creat.

Els nenúfars o la llum

Per tant, podríem dir que hi ha dues obres. Una és de tipus paisatgístic i té una finalitat instrumental.

Qui tingui la curiositat de conèixer el lloc, la casa de Claude Monet a Giverny està oberta a les visites. Però diria que només hi trobareu una casa gran amb un jardí preciós.

A l'Orangerie, en canvi, no hi ha el jardí ni els nenúfars. No sé si això tindria gaire interès.

El que hi ha aquí és "l'altra obra".

La proclama sincera i potent d'un artista.

I entre l'una i l'altra, de vegades s'ha de triar.

Per dir-ho d'una manera que tingui sentit en el context d'aquest apunt, "no he estat mai a Giverny, però sí molt més enllà".

Encara no

Tanta contundència em podria anar bé per tancar aquestes notes d'agost però se'm faria inevitable una certa sensació d'escamoteig.

De manera que hauré d'enllestir un altre apunt on es veurà un dels efectes del contrast.

SI VOLS:

notes d'agost - 1 (El conill groc de Chartres)

notes d'agost - 2 (Tintin o Remi)

notes d'agost - 3 (La bossa de Magritte)

La bossa de Magritte (notes d'agost - 3)

Això no és un blog d’art.

Però la inauguració recent del Museu Magritte a Brussel·les era un altre pretext per a la ruta.

Diré només que em vaig endur, a la bossa de la botiga, una pipa que no és una pipa i tres idees que no voldria oblidar (per això en parlo).

1. El missatge és llibertat

La juxtaposició d’objectes i les al·lusions al significat n’han fet un autor molt emprat per a les metàfores oníriques i de transformació.

No és una casualitat que a les publicacions electròniques de l’àrea d’innovació de la CCMA, Ferrer Arpí triés Magritte per il·lustrar els seus missatges.

Davant d’aquelles marques que s’afirmen a partir d’una ideologia pesant, hi ha aquelles que et sedueixen o et convoquen a un acte de llibertat.

Els missatges de Magritte gairebé sempre són oberts i paradoxals, t’obliguen a rumiar però sobretot et forcen a convocar la llibertat.

Quan la ideologia el governa (com en els rètols compromesos amb els comunistes), el missatge perd subtilesa.


2. L’originalitat es reitera

Amb Magritte és quasi impossible no observar el contrast entre l’orignalitat d’una idea i la serialització de l’obra.

De L’Empire des lumieres, per exemple, que és una obra reconeguda i aplaudida per la sincronia impossible entre una terra on és de nit i un cel on és de dia, n’hi ha més de vint versions, sovint fetes acausa d'una petició.

El valor rau en l’originalitat efímera del primer cop o en la capacitat de repetició amb qualitat?


3. El combat és amb tu i no amb els altres


Magritte, com tants altres artistes, és un creador amb etapes molt diferents, fins i tot contraposades.

Després de tot, el creador no s’enfronta a ningú més que a ell mateix. L’intent de canviar, de tornar a començar, d’aprendre de nou, és el tret imprescindible en el caràcter d’un creador.

Cada dia hauríem de recomençar alguna cosa.


Dedicatòria

Aquest apunt està dedicat, amb afecte, a Josep M. Ferrer Arpí, que no fa gaires dies ha deixat l’empresa on treballo des de fa pocs anys i on ell treballava des de feia tots els anys, a causa d’un detall relacionat amb la seva partida de naixement. Ho ha fet sense cap rebombori, confiat que ens anirem trobant. Jo també hi confio.


SI VOLS:

notes d'agost - 1
notes d'agost - 2

Tintin o Remi (notes d'agost - 2)

Vaig publicar un apunt sobre Tintin, per mostrar la visió sobre l’empresa que es pot trobar als seus àlbums (provenia d’un text per a Tintincat, un lloc on no sóc janquim sinó Szut), i em vaig referir a la circumstància que el creador de Tintin es va convertir en el propietari d’una indústria pròspera que els seus hereus gestionen, com és sabut, amb un zel desmesurat.

La posició del focus

El debat sobre la posició del focus, cap a l’obra o cap a l’autor, ha esdevingut un exemple singular en aquest cas i el museu Hergé (inaugurat a principis de juny) ho confirma.

No en dono detalls perquè ja hi ha llocs que se n’ocupen i perquè no és la meva intenció dedicar-me a la crítica de museus ni a la crítica de res.

Només anoto impressions personals que em sembla que puc compartir aquí.

El missatge del context

L’edifici és innegablement contemporani, amb al·lusions al còmic i a la línia clara, però el context no sembla el més adequat.

LLN (com apareix sovint als rètols de carretera) és una població una mica artificial, fruit de les dissensions entre valons i flamencs (a banda que l’accés hi està mal indicat), amb el centre alçat damunt d'una gran placa de formigó (els cotxes es mouen per sota).

Si dic que no em va semblar el millor context pel museu, només expresso una opinió personal.

Però si hi afegeixo que aquest detall encara em fa pensar en la importància de l'entorn en què les coses noves tenen lloc no m'allunyo gaire de la mena de preguntes que em faig aquí.

El significat de l'enfocament

No comento res sobre el contingut perquè ja he dit que no pretenc fer crítica de museus ni de res, però apunto almenys que l’enfocament és revelador. És la mena de museu que tria exhibir una col·lecció de peces valuoses (planxes originals) més que no explicar-se de manera comprensible (n’hi ha mostres, però em van semblar insuficients per capgirar l'enfocament).

L’opció ha sigut (amb claredat, amb honestedat) a favor de l’autor: "Hergé, ce n'est pas que Tintin".

És el museu Hergé. L’autor hi és presentat d’una manera entenedora encara que també panegírica, i aquest és potser el principal escull.

L'opció de millora

Com deu passar a tots els fans, no puc dir que no m’agradés molt visitar-lo (mentiria) però vaig tenir més clar que mai que el que de debò ens agradaria seria un molt bon museu dedicat a Tintin en comptes de triar de protagonista Georges Remi.

Amb això deixo entendre una preferència sobre la posició del focus.

És una preferència intensa, que traspassa aquest exemple concret.

El focus és la posició

Si és així, per què ensenyo l'autor d'aquest blog? Si ha de comptar res, que sigui el que es diu aquí i no qui ho escriu.

Hi ha una raó feble però inofensiva: és quasi segur que aquesta samarreta vella no tindrà mai més aquest context.

I no hem quedat que això també donava forma al missatge?


SI VOLS: notes d'agost -1