La virtut del cercle (vet aquí Google+)

L’expressió “cercle virtuós” sonava als mitjans de comunicació quan la van fer servir Jan Laporta i Sandro Rosell, aleshores amics i companys de candidatura, fins al punt que al web del Barça s'hi explica que la van popularitzar.

Fa pocs dies l’he sentida al president dels Estats Units, Barack Obama, quan responia les preguntes que li havien fet arribar amb el Twitter.

Història

En realitat, el cercle sempre ha sigut virtuós. És amb un cercle traçat damunt la sorra que es fundaven les ciutats i aquella marca polsegosa no es podia traspassar sense cometre un sacrilegi. És la forma màgica que els mandala tibetans recorden.

Llengua

Si ho he entès bé, el cercle és una àrea mentre que el perímetre seria la circumferència. Però de la circumferència, en anglès en diuen circle mentre que el cercle seria el disk. No sé si això és un embolic però ens haurem d'acostumar a parlar dels cercles, perquè és així com tothom es refereix a l'aparença del nou invent de Google.

Des de fa uns quants dies veig força persones que s’aboquen als cercles. Intenten aprendre com funciona aquesta nova xarxa social que figura que no és una xarxa social, aquest experiment que vol ser com el Facebook sense ser el Facebook, en fi, l’última idea amb què Google ens vol “ajudar” a moure’ns per internet.

Especialistes

Cadascú s’ha especialitzat en alguna cosa. Google sap buscar i indexar i, sembla, sap fer alguna altra cosa com ara endreçar un sistema de correu web. Però no podem estar segurs de la seva capacitat per a aquesta nova tasca. La seva eina de blogs, per exemple, va molt bé quan comences, és fàcil i intuïtiva, però quan aspires a alguna cosa més, la veritat és que el millor que pots fer amb Blogger és abandonar-lo.

Abans d'ara

Quan Google va estrenar el Buzz, vaig provar d’impedir que el seu spam infinit m’atabalés. Ho vaig aconseguir ignorant-lo. Encara que em sembla que moltes coses que faig a la xarxa s’hi acaben reflectint, per a mi no existeix.

Quan van crear Wave, admeto que em va impressionar i en vaig quedar fascinat. Però al cap de poc vaig comprendre que Wave només serveix per a desenvolupar un tipus concret de projectes... projectes com ara Wave. És la típica eina bucle que no és que no vagi enlloc sinó que només va allà d’on ve.

Gestió

A veure què passarà amb els cercles del Google+. Observo un cert encantament, hi ha gent que ho troba genial. Des de sòlides consultores estratègiques també s’hi mostren interessats, esclar, després de tot no hi ha més remei que aprendre com funciona cada eina nova que es posa en circulació.

De moment, no estic segur de voler gestionar tants contactes en tants llocs diferents.

Utilitat

Vaig abandonar Xing perquè em semblava que si estava a LinkedIn n’hi havia prou, pensava que amb una xarxa professional ja podia anar fent.

Faig servir el Facebook per estar en contacte amb amb la família extensa, amb els vells amics i amb els coneguts i també em serveix d’agenda de contactes per a la meva feina.

Però encara no estic segur que els cercles de Google puguin substituir tot això que trobo al Facebook.

El Facebook em resol els contactes i el Twitter em manté informat. Hauré de descobrir què més m’aporta l’últim invent de Google.

Jugar

Potser no sabré processar tot el que genera, tota la informació que hi circula. Però jugaré amb els cercles de la mateixa manera que els nens de dues generacions més amunt ho feien amb els cèrcols.

De moment hi he tret el nas, sé que em toca mirar-ho, sé que n’hauria de saber més i espero aprendre’n, però si la usabilitat no és òptima, si em demana un esforç innecessari i si en algun moment tendeix cap al spam, potser acabarem pensant en la quadratura del cercle.

Per ara, el millor que veig en aquests cercles és l’elecció d’una forma geomètrica que als humans sempre ens ha fascinat. (ACTUALITZACIÓ: També són els cercles, i altres característiques, el que destaca David Pogue en aquest article.)

Confiança

Confio que valgui la pena i tot i que no em deixaré dur per un apassionament desmesurat començo a pensar quins cercles nous podria crear. Aquest exercici ja em sembla prou atractiu.

Si algú ressenya aquest apunt amb Google+ no rondinaré. Per alguna cosa s’ha de començar i ja he dit més d’un cop que tornar a començar m’ha semblat sempre un bon lema.

El porc secret que vaig crear al Twitter

La bèstia

El 28 de març vaig crear un porc que només existeix al Twitter. No hi havia cap raó seriosa que justifiqués aquest acte imprudent. Volia fer unes quantes proves i, també, divertir-me, a la meva manera.

L'dioma

Es diu Cerdo_con_Twitter, fins avui ha llançat 188 missatges i s’expressa en castellà. Aquesta era una de les proves. Diuen que quan un narrador català tracta amb el castellà tendeix a fer servir un vocabulari exòtic, innecessari. El porc que vaig inventar tendia expressament al lèxic rocambolesc. Aquest és un dels trets del seu caràcter.

El caràcter

Un altre atribut d’aquesta bèstia és la seva referència constant al lloc on viu i a la femta. Però volia fugir de la idea simple que un porc fa servir el Twitter per dir-hi porcades.

Aquestes mencions només volien ser un context paròdic d'un personatge irreal, que havia de ser egocèntric, havia de parlar com si treballés amb eines basades en internet i amb altres recursos "de despatx".

El to

Una altra característica del meu porc era la seva pretensió filosòfica, en el sentit pejoratiu del terme. Els seus missatges contenen frases sentencioses, afirmacions referencials, al·lusions capgirades.

La ideologia

A més, té una certa posició ideològica, confusa, entre el radicalisme i el cinisme. Les seves mencions a la producció i als processos de treball van per aquesta banda.

El tic

També es distingeix pel seu menyspreu cap als ànecs. Aquesta broma recurrent, que no ha tingut temps d'arrodonir-se, volia ser una comparació irònica entre el Twitter i el Facebook, reproduint la típica confrontació entre usuaris de serveis diferents (Microsoft/Apple, iPhone/Android, programari lliure/programari a la venda).

L'humor

Per fi, volia dotar-lo d’un sentit de l’humor, admeto que força peculiar i probablement desafortunat.

L'experiment

L’experiment, per dir-ho d’alguna manera, pretenia observar si uns continguts una mica singulars podien cridar l’atenció, sense tenir cap padrinatge o l’empenta d’una firma mediàtica. La hipòtesi era que el porc passaria tres mesos sense pena ni glòria, com un desconegut a la xarxa.

L'inici

El 5 d’abril vaig enviar un correu a unes quantes persones (gràcies per acceptar la confiança) i els vaig demanar que seguissin el compte del porc, però sense fer soroll ni comentar res.

Uns dies més tard, vaig fer que el porc fos seguidor d’alguns comptes molt populars que també escriuen en castellà.

Quan vaig començar a incloure-hi etiquetes, vaig fer algun intent perquè s'afegís a les més populars d'aleshores. I una sola vegada vaig fer un retuit d’un missatge emès per la meva personalitat secreta.

El monòleg

Tot i això, el porc ha sigut un monologuista solitari quasi perfecte. Mentre escric aquestes ratlles comprovo que té dotze seguidors. Si no en té més és que no els ha merescut.

No ha conversat, no ha fet res més que deixar anar les seves frases sense majúscules (excepte amb els noms propis).

L'eina

Al principi tenia uns quants tuits cada dia, després es va conformar amb un o dos per jornada. A partir de l’1 d’abril feia servir Twuffer i programava els missatges.

La feina

Cada tres o quatre dies hi treballava una estona i posava data i hora als missatges, que triava d’un document on anotava de tant en tant possibles tuits del porc, de vegades durant deu minuts, per recordar els que havia ideat durant el dia, i d’altres m’hi estava un parell d’hores, fins que aconseguia quedar una mica satisfet amb una desena d’opcions.

La fi

Tenia pensat liquidar-lo pels volts de Sant Joan. Fins i tot havia previst fer alguna broma sobre la revetlla de Sant Joan rellevant la mítica data porcina de Sant Martí. Però al final, després de dubtar, me’n vaig penedir, em vaig apiadar de la meva criatura.

La possibilitat

Per això des de fa uns quants dies ha emmudit però la bèstia encara és viva. Se m’ha acudit la possibilitat de posar el meu porc tuitaire a la venda, però, siguem sincers, qui voldrà comprar una marca sense gaire recorregut, un personatge que encara no ha mostrat del tot el seu perfil, un joc que no té jugadors, un compte sense seguidors?

L'apunt

De manera que he decidit escriure aquest apunt. Ara ja està, s’ha acabat el secret. El porc ja no és anònim. Hi és però no hi és. Corre el risc de convertir-se en un fantasma d’internet, un altre compte missatger abandonat que deixa de parlar i vagareja pels llimbs de la xarxa amb tot el que ja ha dit i, qui sap, tot el que potser un dia podrà dir.

La pregunta

Què més se’n podria fer? Fer pública la clau d’accés i que tothom que vulgui li faci dir coses? Regalar-la a algú que ho demani? Rifar-lo? Esborrar-lo per sempre? Esperar que el pas del temps se n’encarregui? Permetre que ho decideixi ell mateix?

Biaixos en el debat sobre cultura a internet

Fa pocs dies, David Mullor es queixava que les xarxes socials i internet no aporten cap benefici econòmic al seu grup Ix!. Ho feia en un debat sobre l’efecte que les xarxes socials i altres recursos basats en internet tenen en la difusió de la música que es fa a Catalunya.

Les possibilitats de fer servir aquestes eines són considerables, com es recull en aquest article publicat poc després al 3cat24.

Primer biaix

Però el pinyol d’aquest debat és un altre i té a veure amb una interpretació esbiaixada del fenomen de la llarga cua que va exposar Chris Anderson.

De forma succinta, el que allà es plantejava és que amb la digitalització i les connexions és possible que tot de productes minoritaris trobin alguna sortida.

La disminució radical dels costos d’emmagatzematge i distribució (com ha assenyalat entre altres David Weinberger) permet que pugui ser “rendible” la difusió de materials que tot i no arribar a unes vendes destacades poden circular perquè és més barat mantenir-los en actiu.

No és tan sols més econòmic, és més fàcil. Aquest segon tret té a veure amb l’extensió d’eines que permeten fotografiar, enregistrar vídeos, publicar textos...

S’ha de trobar un lloc a la “llarga cua”.

Però ben sovint hi ha professionals de la comunicació que reexpliquen aquesta tesi d’Anderson i s’afanyen a proposar tot seguit la millor manera d’arribar fins al cap.

Si algú creu que amb internet està garantida una posició entre els quaranta principals o als “topten” de vendes és que no ha acabat d’entendre el concepte en la seva essència. La diferència entre l’abans i el després no és la certesa de l’èxit sinó la certesa de poder-hi ser. El canvi és la cua, que s’ha allargat, no pas el cap, que ja hi era.

El cantant d’Ix! es va mostrar ambivalent. Mentre assegurava que tot el grup dedica molta estona a tenir cura de la seva presència a les xarxes, sostenia que això no li permet viure de la seva creació.

I aquest és un altre biaix.

Segon biaix

Produir creacions artístiques no garanteix que se’n pugui viure. Aconseguir diners d’aquesta manera no és ben bé el que succeeix a la cua. Ara, gràcies a internet, aquesta cua és llarga i plena d’oportunitats. Però el consum no ha canviat tant: hi ha productes per a majories, productes per a minories molt sostingudes i productes molt minoritaris que, si es poden digitalitzar, tindran una oportunitat. El cinema d’art i assaig no competeix amb els quaranta principals de les sales de crispetes.

A més, el mercat de la música feta en català és petit. Com el de tantes altres coses en què la llengua és un eix clau (diaris, revistes, libres, cinema...). Viure de cançons, de narracions o de vídeocreacions, per esmentar només uns mínims exemples, és gairebé impossible.

No es pot reclamar que la creació tingui una garantia perquè no hi és. No hi ha sigut mai. Els artistes de tots els temps han estat a sou de mecenes i senyors, han servit l’Estat o han sigut artesans venedors o han tingut altres ocupacions que els aportaven ingressos. O han malviscut de l’art i s’hi han adaptat. Només aquells que han arribat a una situació singular en el seu mercat han trencat aquest esquema.

Però se sol mantenir l’obsessió amb la testa exitosa per comptes d’aprofitar amb entusiasme els avantatges de la nova cua.

Oportunitats

D’acord, tot podria ser milor. Potser un dia els Ix! seuran al tron de l’èxit que aporta euros. Però de moment potser val la pena que cadascú tregui el màxim profit dels corrents movedissos que donen forma a la llarga cua.

La llista d’exemples podria ser notable. Però, per començar per alguna cosa, aquí hi ha uns quants casos.

Campanya per aplegar citacions de Josep Pla al Twitter

La promoció de la cultura catalana s'estén amb internet

Un ajuntament sorteja entrades entre els usuaris que en fan "retweets"

Un web posa a l'abast de tothom el patrimoni literari català digitalitzat

Twitter s'omple de versos per celebrar un "dia de la poesia catalana a internet"

Els autors catalans de la Viquipèdia busquen acords amb els professionals dels museus

Els autors de la Viquipèdia ensenyen com l'escriuen per celebrar el desè aniversari de l'edició catalana

Mesos abans ja havia inclòs en llistes prèvies aquests articles publicats al mateix mitjà.

http://www.3cat24.cat/noticia/863966/ciencia/Enciclopedia-sobre-als-usuaris-i-millora-les-cerques

http://www.3cat24.cat/noticia/877786/ciencia/Els-bloguistes-debaten-sobre-el-futur-del-llibre-digital-a-Mataro-en-un-acte-dels-Premis-Blocs-Catalunya

http://www.3cat24.cat/noticia/862186/ciencia/Patrimoni-crea-un-diposit-digital-amb-milers-de-documents-sobre-excavacions-i-obres-de-restauracio

http://www.3cat24.cat/noticia/875526/catalunya/Les-comunitats-gitanes-de-Catalunya-sexpressen-en-un-museu-virtual

http://www.3cat24.cat/noticia/504345/ciencia/Quasi-900-museus-del-mon-tenen-un-milio-de-seguidors-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/476005/societat/Lescriptor-Jordi-Cervera-escriu-una-novel%C2%B7la-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/440346/societat/parlacat-ofereix-un-curs-per-preparar-lexamen-del-nivell-C

http://www.3cat24.cat/noticia/419131/societat/Els-llocs-mes-emblematics-del-patrimoni-catala-ja-es-veuen-a-Google-Maps

http://www.3cat24.cat/noticia/426732/ciencia/Un-grup-catala-llanca-una-llibreria-digital-i-un-lector-de-llibres

http://www.3cat24.cat/noticia/724725/llibres/Un-nou-mapa-en-linia-despais-literaris-situa-els-autors-catalans-i-els-llocs-citats-a-la-seva-obra

http://www.3cat24.cat/noticia/739329/llibres/Una-tertulia-literaria-a-Twitter-comenta-les-obres-dautors-catalans

http://www.3cat24.cat/noticia/672705/societat/Un-projecte-europeu-impulsa-les-noves-tecnologies-per-difondre-el-patrimoni-cultural

http://www.3cat24.cat/noticia/608505/ciencia/La-Diputacio-de-Barcelona-proporciona-14000-fitxes-de-patrimoni-en-un-web

Evolució de l'onomàstica catalana (1920-2009): a l'escola d'internet

Un dia vaig exposar una visualització de l’estadística onomàstica amb Wordle, que permet fer-se una idea de la freqüència amb una ullada.

Avui presento un altre intent. He fet servir el mateix exemple per facilitar la comparació.

Aquest gràfic dinàmic permet seguir l’evolució dels 25 noms més freqüents a cada dècada.

No ho he mirat però dono per fet que ja s’ha presentat abans. No pretenc aportar una novetat sinó el resultat d’un exercici que vaig començar fa poc.






Utilitats

El gràfic permet adonar-se de manera ràpida de l’evolució.

Hi ha noms que veuen molt reduït el volum de la seva bombolla a mesura que passa el temps.

Com que només recull els 25 primers de cada dècada, hi ha noms que apareixen molt tard.

Amb el pas dels anys, els percentatges disminueixen. És a dir: ja no hi ha grans noms que predominen perquè la varietat és molt més elevada.

Aquesta és una conclusió que ja era a les dades però que amb aquesta mirada es fa evident.

Problemes

Per millorar, caldria que en s’ampliés el nombre i el gràfic inclogués els primers 100 noms de cada dècada.

Un inconvenient és que les dades se situen en dècades i com que l’eina avança per anys (o en tot cas no he après a a canviar els intèrvals), fa l’efecte que la ruta entre els punts A i B sigui linial i deu ser ben serrada.

Punts forts

Però si els detalls es perden, per veure tendències em sembla una bona eina.

És útil per seguir la pista d’un nom concret (sempre que en aquell període sigui entre els 25 primers) que es pot marcar al requadre de la dreta.

Procés

La veritat és que ha sigut fàcil. Massa i tot. Per això sospito que hi deu haver una bona colla de mapes semblants.

Les dades són a idescat.

Només calia fer un “copiar&enganxar” i passar-ho al full de càlcul de Google Docs. Per crear una taula.

He tingut en compte les normes d’aquesta visualització:

- La primera columna és per a l’entitat observada (en aquest cas, els noms).
- A la segona, hi ha els anys (en aquest cas, l’inici d’una dècada).
- A la tercera hi he posat el percentatge de persones que duen aquest nom sobre el total dels nascuts a la mateixa dècada (en %).
- A la quarta, la posició en aquella dècada (de 1 a 25).
- A la cinquena, si el nom correspon a home o dona (un color ho distingeix).
- A la sisena, la freqüèncìà (en milers de persones, que s’expressa en el volum de la bombolla).

Es desa des de Google Docs i s’acedeix a un codi per incrustar-lo, com he fet aquí.

Usos

És tan fàcil i aporta una visualització tan interessant, que el pròxim pas ha de ser trobar l’oportunitat adequada per utilitzar-lo, ara que hi he assajat una mica, al mitjà on treballo. Tard o d’hora, alguna informació quedarà reforçada si faig servir aquesta eina.

No m’estranyaria veure un ús d’aquesta eina en entorns periodístics que comuniquen per canals digitals. Tindria molt de sentit.

De la mateixa manera que no em sorprendria saber que hi ha mestres i professors que el fan servir a classe. És una eina senzilla que a sisè de Primària o als cursos d’ESO segur que ha de tenir molta utilitat. Em pregunto a quantes aules ja ho fan servir i no ho sabem.

La sopa d’all

Sí, ja ho sé, sembla ben bé que estigui inventant la sopa d’all.

No, no pretenia descobrir res. Només, com sempre, comparteixo el que aprenc.

Escola

Em sembla que en realitat el que m’agradaria més del món seria tornar a l’escola una altra vegada.

Em corregeixo. És el que faig. Vaig a escola i faig deures. El que passa és que l’escola es diu internet, els professors són totes les persones que inventen eines i les expliquen als seus tutorials i totes les persones que distribueixen coneixement i exposen les fonts. A més dels que ens posen deures.

Potser a Mart hi ha problemes, però vull deixar clar que la seva xarxa escolar és força bona. M'agrada l'escola marciana i m'agrada sobretot perquè hi accepten els nens que ja ens hem fet una mica grans.

Per això em sembla natural correspondre una mica i explicar què aprenc.

Materials

Ja fa temps que segueixo més o menys el que es diu sobre les dades i la informació. Però admeto que des que vaig assistir a la conferència de Paul Bradshaw, com sol passar quan escoltes algú que et fa mirar des d’una altra perspectiva, s’ha fet més intensa la meva aproximació cap a aquest entorn.

Si hi ha algú que tingui una dèria semblant, val la pena llegir de dalt a baix:

- aquest apunt de presentació del DataBlog (The Guardian)
- l’entrevista que Karma Peiró ha fet al mateix Bradshaw
- aquest resum que els organitzadors de l'acte comparteixen

Quatre cròniques generalistes sobre política i noves tecnologies

Intensitat

Dilluns i dimarts he passat un munt d’hores a les instal·lacions de la Universitat de Barcelona. Assistia a les jornades del Personal Democracy Forum Europe, que s’ha tornat a fer a Barcelona.

Després he dedicat una altra bona estona a acabar les meves cròniques i enviar-les al 3cat24.

I ara, quan per fi s’ha acabat una feina tan apassionant com esgotadora, m’agrada aturar-me a comprovar com ha anat tot plegat.

Fils estranys

He intentat fer una cosa una mica estranya. Buscar fils que es poguessin resseguir a tota la conferència, o sigui. Això implicava assistir a totes les ponències principals (més d’una trentena) i triar bé les que coincidien amb altres.

Per tant, les cròniques no partien d’una sola declaració sinó que consistien en la recerca de nexes comuns que s’haguessin estès al llarg d’un o dos dies. És una tècnica que ja havia provat.

Quatre peces

Aquest sistema m’ha permès escriure quatre peces:

Sobre diplomàcia digital

Sobre l’ús d’internet en causes globals

Sobre l’ús de les eines per part de l’extremisme

Sobre les dades públiques i la seva obertura

Dues notícies

A més, en dos casos m’ha semblat que podia obrir la peça amb un títol més clar perquè hi havia una “notìcia” (és una manera de dir, ja ens entenem, alguna novetat que valia la pena transmetre als usuaris del mitjà on treballo).

- Facebook emprèn un projecte a favor de la pau basat en la seva experiència com a xarxa social

- El Govern anuncia que obrirà les dades abans d’un mes

El públic

Mentre faig aquesta mena de feina, sempre procuro recordar que no escric per als coneguts que trobo en aquests esdeveniments. Els agraeixo els ànims quan em saluden però res que digui no els sorprendrà. Són experts i saben molt bé de què es parla en aquestes cites.

Miro de pensar sempre que si escric és perquè se’n facin una idea aproximada les persones que no han assistit als debats, persones que acudeixen a un mitjà generalista i que potser se senten atretes pels titulars (sempre em queden llargs... perquè m’agrada que siguin explicatius i perquè quan treballava a la premsa impresa tenia unes limitacions d’espai que per sort ja no tinc).

Només pretenc que persones que busquen informació general se sentin encuriosides i que vulguin seguir una crònica que no ho explica tot ni de bon tros però que ofereix una certa visió panoràmica i algunes pistes, en forma d’enllaços.

Una influència que he d’esquivar

Però sempre temo que em quedin uns textos massa espessos.

Siguem sincers: dificilment coneixeré gaires lectors amb qui debatre el que faig, però als professionals del sector me’ls trobo tot sovint. Sense voler, dec tenir por que em considerin massa "superficial" i potser inconscientment intento “quedar bé” amb ells.

És absurd. No escric per a ells sinó per al públic no especialitzat. Intento recordar-ho sempre però no sempre me’n surto.

Entendre-ho

Una altra dificultat és que parlo d’assumptes que tot just miro de començar a entendre. Per explicar-ho, necessito entendre-ho... si més no una mica.

Escoltar algú en una altra llengua (no uso mai els aparells de traducció perquè m’agrada l’oportunitat de fer hores de “listening”), intentar copsar els conceptes, buscar un fil comú i provar d’escriure una crònica que no sigui espessa em sembla que són molts reptes a la vegada.

Ja sé que el resultat no és mai el que pretenc i també sé que el que pretenc no és tampoc suficient però confesso que el repte m’estimula.

Han sigut dos dies intensos però ara em sento una mica com aquell que després d’una bona caminada pot seure en una pedra i contemplar el paisatge.

He après tantes coses... Només espero haver-ne sabut transmetre alguna als lectors del 3cat24. Després de tot, aquesta és la meva feina.

El rerebotiga

A les peces informatives que he elaborat, em semblava banal referir-me a les possibles millores que el PDF-Europe ja sap que ha d’acarar. Però aquest blog és un espai personal i sempre hi aporto comentaris sobre el “rerebotiga”.

L’equip que ho ha organitzat ha estat eficaç i formidable però és una llàstima que en una trobada sobre noves tecnologies ens quedem sense llum dues vegades, que el so pateixi alguns defectes i que la connexió wifi, una altra vegada, sigui un absolut desastre. Per a mi era particularment incòmode perquè tinc el costum d’anar buscant i desant adreces de webs que els ponents citen.

La llengua

Un altre aspecte millorable que no vull obviar té a veure amb la llengua. El PDF és una trobada internacional i com sol passar als països europeus, l’anglès és la llengua comuna que tothom fa servir. Tothom menys algú a qui conec de fa molts anys i a qui ho he comentat més d’un cop. Per això m’atreveixo a escriure-ho.

Que una directora general del Govern hagi escolit aquesta cita per anunciar de forma pública l’obertura de dades és un gest que s'ha de valorar molt. És un reconeixement de l’administració a la gent que observa internet des de forums de professionals i experts. Crec que tothom ho ha jutjat de forma molt positiva.

Però segurament hauria sigut més adequat que algú del seu equip, capaç d’expressar-se en anglès, hagués fet la presentació. Finlandesos, noruecs, alemanys, italians, holandesos, francesos i altres catalans han parlat aquests dies en anglès. La seva intervenció en català, l’única, ha alentit una mica la sessió.

Desinterès

Però no vull acabar així. Subratllo el que és evident: si la llengua emprada en una sola intervenció i el wifi es poden millorar, és perquè no hi ha cap més detall per anotar. La cita ha estat un èxit.

Només em queda un interrogant: excepte els activistes de diversos partits i l’alcalde de Sant Cugat, que ha estat un dels ponents, m’ha fet la sensació que els dirigents polítics catalans no tenen gaire interès per l’us de les noves tecnologies a la política. Han tingut dos dies per escoltar experts de qualitat i descobrir accions tan agosarades com atractives però devien tenir l'agenda plena.

És una llàstima. Sort que a totes les formacions hi ha persones que s’ho creuen i hi treballen de valent.

Franco i la independència, Espanya i la urticària, rigor i intel·ligència

Fantasmes

Vaig fer un apunt sobre els fantasmes familiars i el franquisme que no estic segur que fos gaire ben entès (alguns comentaris pretenien recordar-me el dolor provocat per la guerra i la dictadura, com si jo no hagués deixat prou clara la meva oposició absoluta a Franco). Em passa de tant en tant, que escric sobre matèries esmolades i corro el risc que no se m’acabi d’entendre.

Victimisme

Al cap de poc escrivia sobre una aplicació d'iPhone dedicada a Franco i vaig pretendre enviar un missatge als lectors sobre la conveniència de crear coses a favor del país en comptes de lamentar que altres en facin d'altres que ens poden semblar un atac. En general trobo que el victimisme és una expressió covarda que implica una confessió d'incapacitat. Però segurament no era el lloc adequat on insinuar aquestes idees.

Vergonya

Ahir, quan escrivia una peça breu sobre el grup de Facebook que s’oposa al canvi de nom de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, vaig tornar a pensar en l'apunt sobre Franco.

M'intriga una mica que comprovar que el PP de debò pensi que Samaranch pot competir amb Companys. Però el PP sembla que fa temps que no ens hauria de sorprendre.

Advertiment

Una prova és que algú tan moderat i equànime com el periodista Enric Juliana ha llançat un advertiment tan seriós com aquest:

“Seria viure en un mon al revés, significaria viure en un món moralment subvertit, que després de tant esforç acumulat, la gent de Badalona s'hagués d'avergonyir de la seva ciutat per culpa dels qui tenen ganes de jugar amb foc."

Juliana va proclamar aquest avís des del balcó de l’ajuntament, com a pregoner de les Festes de Maig d'aqeusta ciutat, en absència del màxim dirigent local del PP, Xavier Garcia Albiol, a qui ja he citat aquí a causa d’una altra de les seves provocacions d’estil ultradretà.

Urticària

Em ve de gust capgirar el to d’aquest comentari amb un altre aclariment. Estar a favor de la indepèndència de Catalunya no implica (no hauria d’implicar) la negació de la realitat. Que se sàpiga, ara mateix Catalunya forma part d’Espanya (una altra cosa és la legítima convicció que això hagi de canviar).

El negacionisme no m’ha semblat mai una bona estratègia (tinc un text inacabat sobre això, que he anat exposant a uns quants amics i que espero tenir a punt un dia o altre).

Ara bé, com se sap, hi ha persones que creuen que escriure la paraula “Espanya” els provocarà alguna urticària. És una idea absurda però està força estesa.

Per resoldre aquest inconvenient (la urticària és molt empipadora), s’han empescat una expressió més llarga: “Estat espanyol”.

Ridícul

El problema és que l’ús indiscriminat d’aquesta expressió porta molts periodistes a fer el ridícul. Com em deia un conegut, s’ha arribat a parlar de les “sabateries de l’Estat espanyol” (com si fóssim a l’antiga Unió Soviètica i els sabaters treballessin per a l’Estat).

Ahir en van enganxar una de bona: “El núvol de cendres volcànic podria travessar avui pel mig de l'estat espanyol.

Segur que no ho haurien escrit igual parlant de França o Itàlia. Haurien dit que el núvol travessa Itàlia o França, pèrò no el seu Estat.

Entre altres coses perquè els núvols de cendra, de política no en saben ni un borrall i, per tant, si de cas travessen valls i planes, serres i altiplans.

S’hauria pogut dir que el nuvol creuava la península o fins i tot s’hauria pogut dir que el nuvol creuava Espanya i haver-ho escrit així no hauria sigut cap acte anticatalà, no s'aniria en contra de cap convicció legítima.

Filar prim

Però dec filar massa prim.

Em costa d’entendre. Tal com ho veig, es pot estar a favor de la independència sense haver de limitar l’ús de les paraules. L’opció triada, pel meu gust atempta contra la intel·ligència. I això sí que em sembla greu.

Però, com de costum, dec anar mal fixat. Gairebé sempre m’adono (massa tard) que els detalls que m’amoïnen són del tot irrellevants per a la majoria de persones.

M’hauria de preocupar?

El català banal de Fèlix Millet

M'agrada molt la manera com El Periódico ha enfocat l'assumpte Millet. Tal com ho veig, els seus redactors ens ofereixen ara mateix la millor informació sobre el cas, de manera indiscutible, amb detalls reveladors que els altres no tenen i, sobretot, d'una manera comprensible. El periodisme és això: explicar les coses de manera que tothom les entengui. 

Però si en parlo avui és a causa d'una decisió que pot suscitar una certa polèmica. 

El diari ha decidit publicar avui el text íntegre de la declaració de Fèlix Millet (i demà farà el mateix amb la de Jordi Montull).

Com que l'imputat va poder declarar en la seva llengua (cosa que celebro, no cal dir-ho), el text íntegre respecta el català de Fèlix Millet. No hi ha faltes d'ortografia, és clar, però és ple de la mena d'errors que expliquen la distància entre el català col·loquial que se sol parlar i el català escrit més formal que passa per les mans sàvies dels lingüistes (per sort, perquè així com els periodistes anglesos saben escriure en anglès i els francesos saben escriure en francès els periodistes catalans que escriuen amb un català una mica decent són tan pocs que algun dia ens ho hauríem de mirar).  

A partir d'aquí, se m'acudeixen almenys tres qüestions que trobo interessants. 

1.- Millet no sap parlar 

Fèlix Millet, un home que se suposa que formava part de l'entorn cultural del país, gasta un català deplorable. No em refereixo només als errors que comet infringint la normativa de la manera més flagrant. Podríem atribuir aquest defecte a la dificultat que la seva generació va tenir per aprendre la llengua. 

Hi ha un tret de totes les llengües degudament instal·lades que s'anomena registre. És a dir, que no ens expressem igual si anem a un bar amb els amics que si fem una conferència. Doncs bé, quan algú com Millet declara davant del jutge, se suposa que podria triar un català una mica elevat, amb frases senceres, amb el subjecte al seu lloc, sense repeticions absurdes. I ca! El seu registre és vulgar, la seva capacitat d'expressió és ínfima, la seva manera de parlar és deplorable i demostra una incapacitat extrema per elaborar frases una mica endreçades.

"Jo desconec tot el procés perquè no el conec" 

 "És una costum que no feia jo"

 "Amb les orquestres i això sí" 

 "Es té que fer un hotel, jo ja havia parlat amb el que feia l'hotel per marcar unes connexions per càtering"

 "Si no tinc els datos no ho puc dir" 

 "Un  milió o por ai"

A més del seu registre gens elaborat, i de gastar un català molt tristot, Millet despista quan hi ha preguntes difícils i no respon amb claredat. Tot sovint s'intueix que podria mentir amb una facilitat tan gran que resulta quasi ofensiva. 

2.- Que ho preguntin millor 

Les preguntes que li fan són una quarta part de les que es podrien fer. Sí, sí, ja ho sé, el jutge se centra en la querella i no en totes les altres coses que els mitjans han publicat. Francament, després de tanta espera, si això és tot el que li havien de preguntar...  Prefereixo que uns quants bons periodistes l'interroguin. Segur que ho faran una mica millor que el fiscal i el jutge. 

3.- El català que es parla 

I ara ve la decisió que de debò vol ocupar el centre d'aquest apunt.

Quan El Periódico decideix que el text es publica íntegre, sense cap esmena, pren una decisió arriscada. Faria el mateix si fos en castellà? Es permetria que es publiqués una declaració en un castellà tan desastrós? No s'esmenaria? 

Entre la "literalitat" i l'adaptació a la normativa, no hi ha un punt intermedi? Què en pensen els lingüistes del diari? N'està segur el seu director de la decisió que s'ha pres?              

Com a persona que s'estima la seva llengua, aquesta decisió em sap greu. Posa el català en un nivell molt rebaixat. Es fan evidents d'una manera prou esgarrifosa les distàncies entre el català formal i el català que de debò parla un catalanoparlant (ja no vull pensar en el català d'algú que no té aquesta llengua com a primera llengua). 

Però com a ciutadà tafaner admeto que m'ha encantat trobar-me amb aquesta literalitat. 

Comprovar que algú a qui no fa gaire es tenia per un prohom de la cultura gasta un català tan deplorable i, sobretot, que és incapaç d'expressar-se amb frases una mica elaborades, ha sigut un plaer extraordinari: el lladre és un inepte! 

De cop i volta, aquest destacat senyor de la cultura és un vulgar xerraire de bar. Els carregadors del moll dels temps del poeta Papasseït parlaven millor que en Fèlix Millet. 

Em temo que la seva competència comunicadora seria igual de nefasta en castellà. 

En Millet és un inepte quan respon al jutge, algú que no sap parlar. S'expressa molt malament, en un país normal cap persona del seu nivell faria una declaració tan banal, tan simple, tan desastrosa. Als senyors, en altres llocs, se'ls reconeix per la seva manera d'expressar-se. Aquí no. Ja no tenim registres. Segurament perquè ja no tenim senyors. 

Em fa l'efecte que si un dia tinguéssim a l'abast les declaracions de tots els imputats en el darrer cas de corrupció ens trobaríem amb una situació molt semblant.

Per això sospito que estem bastant malament. 

No puc deixar de veure-ho així. El país dóna molt poc de sí. No tenim gaire corda. Les molles s'han destensat. Quin desastre! 

I demà, més!

Un estudi que no demostra l'espanyolització de TVC

"El Telenotícies prioritza el marc espanyol en les informacions polítiques". 

Amb aquest titular es presenta un estudi elaborat per Media cat, que s'etiqueta com un "observatori crític dels mitjans". 

L'estudi conté dades d'interès però em proposo explicar en aquest apunt per què em sembla que la manera de presentar-lo és poc encertada, tot i que a diversos llocs és aquest títol el que es repeteix (cosa que em fa pensar que hi ha mitjans que en comptes de posar títols es limiten a repetir el que els proporciona la font, que sempre pot estar interessada) i que hi ha llocs on ho han aprofitat per llançar atacs personalitzats. 

ESPANYOLITZACIÓ 

A la informació que en dóna Vilaweb s'hi inclou una declaració d'un dels autors, que copio: 

"Fa temps que es parla d'una mena d'espanyolització dels Telenotícies però ningú no hi havia posat dades", va dir a VilaWeb un dels autors de l'estudi, el periodista Roger Palà.

Aquest és el primer error d'enfocament que hi observo. 

L'espanyolització és un procés, és una acció que té continuïtat temporal i que consistiria a modificar la realitat per introduir-hi elements "espanyolitzadors" (per mantenir-me en el terreny lèxic que solem sentir en aquests debats). 

L'estudi declara que no analitza tendències sinó que fa una foto fixa d'un període determinat (març-abril d'aquest any). 

Amb una foto fixa és impossible captar cap tendència i per tant l'estudi no posa dades a "una mena d'espanyolització" perquè no pot. Ni tan sols un parell de fotos fixes ho aconseguirien però és evident que tindrien més valor que una de sola. 

PRECEDENTS   

L'expressió "fa temps que es parla" és en canvi molt real. 

Sí que circula una brama que ho afirma i, fins i tot, s'han publicat llibres que anaven més lluny i acusaven la televisió pública de "traïció" (és una paraula que en general m'espanta, però deu ser una reacció poruga). 

Tinc la sensació que les ganes de sumar-se a aquest "fa temps que es parla" ha perjudicat la serietat de l'estudi. 

Dit d'una altra manera: totes les investigacions que tenen un objectiu molt clar corren el risc que aquest objectiu influeixi en els resultats o si més no en la seva interpretació. Per una banda, quan es confirma la hipòtesi es produeix una satisfacció raonable però el rigor obliga l'investigador a tornar-s'ho a mirar.

L'ESTUDI 

L'he llegit sencer i em sembla ben estructurat, amb un plantjament molt clar gairebé sempre, tot i que hi ha debilitats, com ara aquesta: 

Pot donar-se el cas que en una notícia es donin indicadors contradictoris (per exemple, una informació sobre l’atur amb dades espanyoles, però amb declaracions dels sindicats catalans). En aquests casos, Media.cat ha fet una valoració de la notícia d’acord amb el pes de cadascun dels indicadors per adjudicar-ne el marc. En les informacions en què el pes dels diferents elements està molt equilibrat, s’ha optat per ubicar la unitat informativa en la categoria “no definit”.

Està ben escrit, de forma sintètica i comprensible i té l'avantatge que se centra en un tipus de dada (unitats informatives i temps destinat) que és quantificable i això sempre és positiu. 

No discuteixo les dades (encara que els seus autors han d'admetre que una foto fixa té moltes limitacions) però sí goso debatre sobre la interpretació que se'n fa. 

PREDOMINI DEL MARC CATALÀ

L'estudi avalua les infomacions segons que es produeixin o tinguin les fonts o les dades bàsiques en un marc català.    

I conclou que "les informacions amb marc referencial català suposen el 56% del total del Telenotícies". Però això no s'ha reflectit a cap titular. 

No vull escriure un apunt massa llarg, però el resum és que aquesta preponderància del marc català es manté en totes les tipologies excepte en la informació política i econòmica. 

Estiguem atents. El titular diu: "Les notícies de política prioritzen el marc referencial espanyol (49%) per sobre del català (44%)". Les dades ens situen davant d'un 49 i un 44. 

El rigor mínim ens fa veure que la diferència és molt lleugera i, per tant, no podem estar segurs que en una altra foto fixa, elaborada amb els mateixos criteris, no es capgirés. 

No puc veure un gran domini d'un marc concret sinó un equilibri quasi a meitats iguals. Sobretot perquè ja hem vist que el criteri de selecció tenia algunes debilitats. 

En aquests casos més val agafar les xifres en sentit ampli, per escapar de l'error. 

En l'economia, el desequilibri és una mica més accentuat ja que això que l'estudi anomena "marc espanyol" ocupa el 55% de les informacions. O sigui, una mica més de la meitat. 

ESPANYOLITAT 

No em sembla que aquestes dades demostrin un procés continuat d'espanyolització i a risc que algú em pugui malinterpretar ho diré amb tanta claredat com pugui: més que un signe d'espanyolització em sembla un signe d'espanyolitat. 

M'apresso a explicar-ho més bé. 

Ara com ara, Catalunya forma part d'Espanya. És obvi que un dia podria ser d'una altra manera i tots estarem d'acord que aquesta possibilitat sembla més plausible ara que fa dues dècades. 

Però la possibilitat no és la realitat, encara que hi ha persones partidàries que la realitat se sotmeti al desig. I la realitat és que els ciutadans de Catalunya se solen interessar per l'economia espanyola i també per la política espanyola. És més: una majoria de ciutadans de Catalunya considera que la política espanyola és "política interna", per dir-ho en termes més límpids. 

Vull dir amb això que l'informe constata si de cas que Espanya és un assumpte d'interès als Telenoticies i això sí que és versemblant. 

Però això no demostra ni de bon tros que hi hagi una voluntat de modificar el marc de referències. Si de cas prova que la televisió pública catalana realment és un mirall força equilibrat de la societat que la fa possible amb la seva contribució impositiva. 

No es demostra cap procés de cap naturalesa i es confirma que l'espanyolitat (entesa de la manera que ho he dit i no com a "espanyolisme", que és la idea que Catalunya s'ha d'assimilar a una Espanya integral) forma part del marc de referències. Cosa que ja sabíem. 

El català és la llengua predominant en els talls de veu (més de la meitat), seguida del castellà. Quan la font és catalana, s'expressa en català en 8 de cada 10 ocasions. O sigui que si sentim declaracions en castellà al TN és perquè en la majoria d'ocasions són declaracions que fan persones no catalanes.   

Però no he vist un titular que se centri en aquests detalls. 

WASHINGTON I SANT FOST 

Hi ha dues reflexions de l'estudi que em sembla que poden merèixer una  pausa. 

D'una banda, s'observa que les informacions sobre el País Valencià, Balears o  Andorra no són gaire freqüents i que en general no tenen gaire a veure amb la cultura. 

Poster sí que a uns quants ciutadans ens agradaria tenir més informació del País Valencià i les Balears però no veig per què s'hauria d'obviar que aquests territoris disposen de televsió pública pròpia i en tot cas no m'atreviria a concloure de les dades disponibles cap afirmació gaire contundent. 

Quan s'afirma que el TN dedica més minuts als EUA que a les Balears, amb vocació d'escandalitzar, ja no es presenta un estudi seriós sinó que se n'ofereix una interretació tergiversada. Posats a comparar, segurament Washington surt més sovint que Sant Fost de Campsentelles i no crec que d'això se'n pogués deduir un tracte de menyspreu cap a aquesta població. 

TIPUS DE NOTÍCIES 

Quan l'estudi classifica les unitats informatives per tipologia, en surt un quadre que pinta un panorama bastant clar. 

L'esport és el rei (28%), en segon lloc hi ha els assumptes de societat (22%) i la política es queda en el tercer lloc (16%). No tota la política ni tota la societat s'inclou en aquests percentatges perquè l'estudi classifica un 15% d'unitats informatives destinades a "internacional". La cultura es queda amb un 9% i economia un 6%.

O sigui que aquell 55% angoixant de marc espanyol es referia al 6% de les unitats informatives... Caram.

D'entrada, em sembla una proporció molt caracteristica de televisó pública i intueixo que a les privades el percenatgge de cultura i política ha de ser més baix.

Aturem-nos però en la cultura, que és raonable que tingui un interès particular perquè afecta d'una manera directa a un tret identitari del país com és la llengua.

LA MAJORIA DE LA INFORMACIÓ CULTURAL PROVÉ DEL MARC CATALÀ

Quan l'estudi s'aproxima als temes tractats al TN sense considerar la llengua, s'adona que la majoria (53%) se centra en la producció de la indústria cultural catalana.

Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.

Quan sí que es discerneix en funció de la llengua, les dades semblen provar que hi ha el que l'estudi anomena una infrarepresentació.

La presència del cinema en català (7%) i de la música en català (8%) es considera simbòlica i se subratlla que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).

Segur que ens posem d'acord moltes persones amb la voluntat de millorar aquestes dades. Tot i que és molt probable (siguem francs) que també tinguin a veure amb una realitat (solen tenir més èxit els productes en castellà).

Dins del 9% de matèria cultural als TN, la majoria se l'emporta la literatura i el teatre, o sigui que els que de debò queden es podrien queixar són els músics i els cineastes.

Segurament que és possible que aquestes dues manifestacions millorin la seva presència als TN però no m'atreviria a treure més conclusions de les dades que es presenten.

ES POT MILLORAR

Pel meu gust personal (que per sort no compta), es podria reduir una mica el volum d'atenció dedicat a l'esport per millorar la presència dels assumptes culturals, però no estic segur que en l'informatiu d'una cadena generalista això no tingui conseqüències greus pels índexs d'audiència (i em temo que aleshores algú diria que la renúncia a l'audiència és una mostra del procés d'espanyolització...).

Com saben els lectors que han seguit aquest blog sóc un ferm partidari d'una acció multicanal i és innecessari recordar que l'estudi s'ha centrat en el TN, obviant la programació de la mateixa TV3 i per descomptat del canal 33. No ho podien abastar tot de cop i s'entén molt bé però aleshores les declaracions dels seus autors havien de tenir la mesura que l'estudi ha tingut.

Quasi al final de l'estudi hi ha una frase que val la pena llegir bé:

"Analitzant les diferents tipologies informatives en relació amb el seu marc referencial –excepció feta de les informacions d’àmbit internacional–, s’arriba a la conclusió que en la majoria dels casos es prioritza el marc català."

Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.  

Comparteixo la proposta que fan els autors per incrementar la presència de producció cultural i que es faci més visible la producció que a més de ser catalana empra la llengua catalana.

Però això només fa evident que existeix un estudi on queda clar que TV3 pot millorar. I això també ho sabíem, perquè sempre és possible fer-ho millor.

Però no és així com s'ha presentat sinó com l'intent de confirmar una hipòtesi ("fa temps que es parla"), servit de tal manera que algú podria sentir-se autoritzat a reiterar l'ús del terme "traïció".

És impossible no tenir la sensació que els autors de l'estudi interpreten els resultats per obtenir un paisatge que ja havien dibuixat abans. I quan es fa recerca, els apriorismes és millor desar-los en un calaix.

També fóra bo que quan rebem un estudi el llegim, l'avaluem i l'expliquem. Això és periodisme.

Repetir el que l'informe assegura amb un "copiar i enganxar" no és ben bé periodisme i em sap greu que alguns mitjans s'hagin deixat dur per la temptació dels apriorismes en comptes de defensar l'ofici (però això ja no té res a veure amb els autors de l'estudi).    

LLIBERTAT I LLEIALTAT 

Des de fa quasi una dècada treballo a les empreses del que ara és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Si algú creu que  tot el que he dit està molt condicionat perquè percebo un salari d'aquesta empresa hi té dret i no hi puc fer res.

Però els que segueixen el blog saben que aquest seria un argument erroni. Valoro la lleialtat tant com la llibertat i no m'han semblat mai dues actituds contraposades, tot al contrari.  

El meu apunt no és cap resposta oficial, no he rebut cap petició ni encàrrec i qui em conegui sap que més aviat tendeixo a expressar les meves opinions sense consultar-ho gaire. Si de cas, corro el risc que algú trobi que m'he excedit.  

Confio de debò que tant els directius de TVC com els autors de l'estudi vegin en aquest apunt l'únic que hi ha, el desig d'aportar elements d'interès al debat, les ganes de participar d'aquesta conversa i la voluntat de fer-ho amb tanta ponderació com fermesa.