Freelance

Blog nou

A l’apunt anterior, celebrava el quart aniversari d’aquest blog i insinuava alguna reforma.

Ara ja puc anunciar que d’aquí a poc dies podré ensenyar un blog nou que es distingirà d’aquest perquè aplega continguts que ara es troben a llocs diferents, perquè tindrà un disseny elaborat per un professional i perquè s’allotjarà en un domini propi.

D’aquesta manera, el blog que sempre he considerat com un mitjà d’expressió personal ho serà més que mai: agregarà tots els continguts que produeixo, la seva lectura serà més còmoda i tindrà una casa amb el seu nom.

Aventura nova

Aquest canvi, que fa mesos que concebo, respon a alguna cosa més que al desig de millorar les condicions d’aquest mitjà. A partir d’aquest setembre començo una aventura personal que no cal que expliqui aquí amb tots els detalls, en part perquè sóc incapaç de traçar el guió sencer.

Vaig dedicar un apunt a uns quants periodistes emprenedors del país i escrivia per tancar-lo una frase que contenia la pista d’una actitud: tornar a començar. No era la primera vegada que m’hi referia. Em vaig abocar amb el mateix lema a les tasques de redactor especialitzat que se’m van encomanar al 3cat24.

Però aquesta vegada es tracta d’un canvi més radical. Aquesta tardor posaré en janquim a disposició dels clients que sàpiga convèncer pel meu compte perquè he abandonat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, després d’haver-hi servit (m’agrada dir-ho amb aquest anglicisme) més de deu anys com a empleat (en una etapa anterior, n’havia estat un col·laborador extern).

Moltes gràcies

En aquest temps he tingut una pila d’oportunitats magnífiques, des del projecte de creació del primer informatiu infantil d’Espanya fins als vint últims mesos a la redacció del portal de notícies.

Entremig he tingut la sort d’aprendre a dirigir programes i àrees de producció de continguts, a programar canals, a coordinar graelles, a més de participar en el disseny del projecte del llibre d’estil corporatiu per enfocar l’estructura dels primers documents i d'obrir un dels primers blogs d'un canal de televisió.

Una confiança immerescuda em va permetre participar en els equips que es concentraven en la innovació i vaig intentar desplegar activitats que afavorissin la redistribució del coneixement d’una manera tranversal en un conjunt d’empreses que ara tendeixen a la unitat.

Amb les etiquetes "empresa" i "ccma" es poden trobar força apunts dedicats a aquestes qüestions, de la mateixa manera que després n'hi ha molts centrats en la "redacció" i el "periodisme".

Ha sigut extraordinari, i aprofito per donar les gràcies a tots aquells als que no ho he pogut dir encara personalment. M'han ajudat a aprendre molt més que l'ofici.

He conegut desenes i desenes de persones molt preparades, intel·ligents, professionals que en saben un niu, apassionats per una idea de comunicació pública i, també, responsables per força, perquè la consciència que es tracta d’una columna fonamental per al manteniment d’una llengua viva els obliga a actuar amb molt de seny.

Sense mapa

Però ara és hora de provar una altra cosa. Sense res més que molts bons records i amb la vista cap endavant.

La Karma Peiró va fer una foto quan passava per última vegada la targeta que dóna accés als empleats, a les instal·lacions de Televisió de Catalunya.

M'ha agradat il·lustrar l'apunt amb aquesta imatge però la fotografia que de debò ho explicarà tot encara no existeix, l'aniré ensenyant a mesura que tingui alguna forma més concisa.

Intueixo quina mena de feines em ve més de gust fer, quines preferiria evitar i quines em farien molt feliç. Però quan algú fa d’ell mateix la seva empresa i saluda el mercat farà bé d’arribar-hi amb alguna idea més concreta i, potser, una flexibilitat raonable. De manera que no puc avançar encara quina ruta emprenc, confio que la meva cartera real, a mesura que es defineixi, m’ajudarà a entendre’m més bé i m’agrada encetar aquesta etapa sense un mapa minuciós. Per això té un punt d’aventura, que no voldria perdre del tot.

La píndola vermella

Ara queda explicat aquell tuit d’un divendres, el 29 de juliol, quan indicava que el meu vídeo del dia era aquell moment del primer Matrix, quan el Neo ha de triar entre la píndola blava i la vermella.

No vull dir que abandoni una fantasia recreada, l’empresa on he treballat aquests anys és una realitat evident i notable.



Aquest fragment em servia per explicar un contrast entre l’estabilitat, una certa seguretat, i l’aventura de la desconnexió, un lloc on t’has de valer amb els altres que són com tu. Interpretava la píndola vermella com la decisió que no té retorn, com una versió actualitzada d’aquell “alea jacta est” de quan Cèsar va creuar el Rubicó.

Si fins ara pagava els peatges acceptables de l’estabilitat (una certa estabilitat), des d’ara assumeixo els riscos de la llibertat.

Invitació

Als lectors d’aquest blog no els interessen els meus assumptes personals, i ho agraeixo. Però ni que fos per evitar malentesos, com un gest de mínima transparència, he cregut oportú esmentar aquest canvi.

Qui hagués pensat que les meves opinions podien estar massa tergiversades perquè estava empleat a la CCMA des d’ara ja podrà pensar que ho són igualment perquè en sóc un ex empleat.

Qui hagués pensat que valia la pena llegir aquest mitjà, està convidat a la casa nova, de seguida que en pugui obrir la porta.

El porc secret que vaig crear al Twitter

La bèstia

El 28 de març vaig crear un porc que només existeix al Twitter. No hi havia cap raó seriosa que justifiqués aquest acte imprudent. Volia fer unes quantes proves i, també, divertir-me, a la meva manera.

L'dioma

Es diu Cerdo_con_Twitter, fins avui ha llançat 188 missatges i s’expressa en castellà. Aquesta era una de les proves. Diuen que quan un narrador català tracta amb el castellà tendeix a fer servir un vocabulari exòtic, innecessari. El porc que vaig inventar tendia expressament al lèxic rocambolesc. Aquest és un dels trets del seu caràcter.

El caràcter

Un altre atribut d’aquesta bèstia és la seva referència constant al lloc on viu i a la femta. Però volia fugir de la idea simple que un porc fa servir el Twitter per dir-hi porcades.

Aquestes mencions només volien ser un context paròdic d'un personatge irreal, que havia de ser egocèntric, havia de parlar com si treballés amb eines basades en internet i amb altres recursos "de despatx".

El to

Una altra característica del meu porc era la seva pretensió filosòfica, en el sentit pejoratiu del terme. Els seus missatges contenen frases sentencioses, afirmacions referencials, al·lusions capgirades.

La ideologia

A més, té una certa posició ideològica, confusa, entre el radicalisme i el cinisme. Les seves mencions a la producció i als processos de treball van per aquesta banda.

El tic

També es distingeix pel seu menyspreu cap als ànecs. Aquesta broma recurrent, que no ha tingut temps d'arrodonir-se, volia ser una comparació irònica entre el Twitter i el Facebook, reproduint la típica confrontació entre usuaris de serveis diferents (Microsoft/Apple, iPhone/Android, programari lliure/programari a la venda).

L'humor

Per fi, volia dotar-lo d’un sentit de l’humor, admeto que força peculiar i probablement desafortunat.

L'experiment

L’experiment, per dir-ho d’alguna manera, pretenia observar si uns continguts una mica singulars podien cridar l’atenció, sense tenir cap padrinatge o l’empenta d’una firma mediàtica. La hipòtesi era que el porc passaria tres mesos sense pena ni glòria, com un desconegut a la xarxa.

L'inici

El 5 d’abril vaig enviar un correu a unes quantes persones (gràcies per acceptar la confiança) i els vaig demanar que seguissin el compte del porc, però sense fer soroll ni comentar res.

Uns dies més tard, vaig fer que el porc fos seguidor d’alguns comptes molt populars que també escriuen en castellà.

Quan vaig començar a incloure-hi etiquetes, vaig fer algun intent perquè s'afegís a les més populars d'aleshores. I una sola vegada vaig fer un retuit d’un missatge emès per la meva personalitat secreta.

El monòleg

Tot i això, el porc ha sigut un monologuista solitari quasi perfecte. Mentre escric aquestes ratlles comprovo que té dotze seguidors. Si no en té més és que no els ha merescut.

No ha conversat, no ha fet res més que deixar anar les seves frases sense majúscules (excepte amb els noms propis).

L'eina

Al principi tenia uns quants tuits cada dia, després es va conformar amb un o dos per jornada. A partir de l’1 d’abril feia servir Twuffer i programava els missatges.

La feina

Cada tres o quatre dies hi treballava una estona i posava data i hora als missatges, que triava d’un document on anotava de tant en tant possibles tuits del porc, de vegades durant deu minuts, per recordar els que havia ideat durant el dia, i d’altres m’hi estava un parell d’hores, fins que aconseguia quedar una mica satisfet amb una desena d’opcions.

La fi

Tenia pensat liquidar-lo pels volts de Sant Joan. Fins i tot havia previst fer alguna broma sobre la revetlla de Sant Joan rellevant la mítica data porcina de Sant Martí. Però al final, després de dubtar, me’n vaig penedir, em vaig apiadar de la meva criatura.

La possibilitat

Per això des de fa uns quants dies ha emmudit però la bèstia encara és viva. Se m’ha acudit la possibilitat de posar el meu porc tuitaire a la venda, però, siguem sincers, qui voldrà comprar una marca sense gaire recorregut, un personatge que encara no ha mostrat del tot el seu perfil, un joc que no té jugadors, un compte sense seguidors?

L'apunt

De manera que he decidit escriure aquest apunt. Ara ja està, s’ha acabat el secret. El porc ja no és anònim. Hi és però no hi és. Corre el risc de convertir-se en un fantasma d’internet, un altre compte missatger abandonat que deixa de parlar i vagareja pels llimbs de la xarxa amb tot el que ja ha dit i, qui sap, tot el que potser un dia podrà dir.

La pregunta

Què més se’n podria fer? Fer pública la clau d’accés i que tothom que vulgui li faci dir coses? Regalar-la a algú que ho demani? Rifar-lo? Esborrar-lo per sempre? Esperar que el pas del temps se n’encarregui? Permetre que ho decideixi ell mateix?

Les claus d'un blog de periodista segons Ben Hammersley (o l'aventura de viure)

Aventura

Gadwoman es presenta com una revista de tecnologia que s’ocupa de matèries com els robots aspiradors, els jocs per fer exercici físic o les patates fregides sense oli però també explica com enviar missatges sense cost i com s'ha d'actuar a les xarxes socials.

Les seves seccions es refereixen a la vida domèstica, la feina, els fills o les botigues.

No és el primer cop que es crea des de Barcelona un web amb orientació de gènere però la proposta de Gadwoman és interessant perquè busca un subnínxol (tecnologia i dona) i perquè l’han posat en marxa dues periodistes, Toñi Herrero i Carmen Jané, que volen emprendre una aventura fora dels mitjans.

Claus

Respon força bé a les pautes que suggeria ahir mateix Ben Hammersley en la seva intervenció al Col·legi de Periodistes, en un altre acte de la sèrie “10 en comunicació” que ha organitzat Escacc.

Hammersley va plantejar tres qüestions clau que els periodistes haurien de considerar a partir de les oportunitats que ofereixen la digitalització i internet.

1. Marca

Cadascú és una marca personal. Fins i tot si no ho fa expressament. Som allò que Google diu que som, si més no per a aquells que ho volen saber amb uns quants clics.

Es tracta de trobar un espai propi, un terreny que els altres no cobreixin. I n’hi ha molts, les possibilitats són infinites. Per això la tria de Jané i Herrrero té sentit, més enllà que aconsegueixin l’èxit que busquen. Han triat un assumpte on es creuen prou fortes i s’esforcen per donar qualitat.

Hammersley, que va captivar l’audiència amb el seu to col·loquial i una contundència basada en el bon humor, assegurava que tothom és capaç de ser millor en alguna cosa. I hi afegia que tothom volia explicar alguna cosa... tothom que vol fer de periodista, esclar. I si no, va dir, per què et vols dedicar a aquest ofici?

La gestió d’aquesta marca personal és tan important, que el seu consell era evitar les feines que te’n desvien. O, com va aclarir, acceptar-les si el teu compte corrent ho exigeix però sense posar-hi la teva firma. No espatllis la teva marca perquè necessites un ingrés, va voler dir.

Vaig publicar un article sobre uns quants periodistes emprenedors del país. A uns els va millor que a uns altres però tots intenten mantenir els atributs de la marca que han creat i han descobert que l’especialització, l’ocupació d’un nínxol personal, és el nucli de la seva activitat i, també, el que genera una determinada percepció.

2. Clients

L’assumpte dels clients és més fàcil. O bé t’adreces als lectors o bé el teu client és un editor, o sigui, un mitjà.

En aquest punt, el ponent insistia que als mitjans els interessa fitxar periodistes amb una bona marca personal però Sílvia Cobo, des de la primera fila, insistia que encara hi ha moltes organitzacions que prefereixen empleats opacs, sense presència a internet, sense reputació digital, sense recorregut per crear una marca pròpia. La resposta va ser rotunda: si hi ha empreses així, entendran que s’equivoquen o es quedaran sense periodistes bons.

3. Diners

No es fan diners amb un blog periodístic. És la mena de blog al que la publicitat li escau malament. Però els ingressos s’han de fer per altres vies. En aquest punt, no va ser prou útil per al públic perquè les oportunitats que anotava demanen un mercat ampli, com ara l’angloparlant o l’hispanoparlant.

No hi ha espai per a tots els periodistes que escriguin en català i aspirin a fer classes, conferències, tallers, lectures... Potser no és tan forassenyat fer-se notar (dibuixar els primers traços d'una marca) en els idiomes que ja són l’eina de comunicació global.

Economia de l'atenció

A més d’aquests tres assumptes clau, Hammersley va sintetitzar les tendències del canvi que vivim ara mateix i va destacar la necessitat que el periodisme s’adapti a l’economia de l’atenció, un aspecte que he tractat en l’apunt anterior. Hi ha cròniques més concises sobre aquest acte de tres hores per a qui en vulgui saber més coses.

Però hi ha un detall que val la pena anotar aquí. A l’acte hi havia, sobretot, periodistes independents. És a dir, persones que exerceixen aquest ofici, o hi aspiren, sense estar empleats en un mitjà.

És el cas de Saül Gordillo, que edita i actualitza un mapa informatiu sobre els pactes municipals peculiars de Catalunya però també de Sílvia Cobo, que de moment sembla orientar-se cap a la formació, o d’Eduard Martín-Borregón, que col·labora amb mitjans locals però s’ha fet conèixer sobretot per les seves iniciatives singulars, com ara el qüestionari 5x55 o la creació de vídeos digitals, com el primer timelapse de Terrassa.




Atenció a l'economia

El dubte que preocupa tothom, i és comprensible, és si se’n sortiran amb aquests recursos. A l’auditori del Col·legi no hi havia gaires periodistes empleats en mitjans de comunicació, tot i que n’hi havia, esclar, i fins i tot hi va acudir més d'un directiu.

Però la proporció fa pensar que mentre els que volen ser emprenedors miren d’aprendre quan algú amb experiència arriba a Barcelona, la professió ocupada està massa... ocupada.

Per això és raonable que hi hagi dubtes. Estem fent el que cal? Es poden fer aquesta pregunta la trentena d’assistents.

La resposta provisional és que és molt probable que sí.

Viure

La crisi que hi ha als mitjans no és cap broma i encara que en bona part està oculta, els rumors i les converses entre col·legues fan creure que tard o d’hora també esclatarà aquesta bombolla. Els que comencin abans tindran més recorregut i, potser, un bon punt de sortida per reinventar-se i començar una altra vegada.

Ens aniria molt bé tenir aquesta actitud al marge del context, més enllà de la crisi. Tornar a començar fa por. És veritat. Però no consisteix en això, viure? En una entrevista recent, Hammersley deia que els periodistes amb blog han d'escriure bé, posar enllaços i no rendir-se.

Carmen Jané es va especialitzar en tecnologia i aquest va ser el seu “tema” durant bastants anys. Ara, al diari on treballa l’han situada a l’edició digital, on es concentra en tasques d’actualització.

Segurament, i és només una intuïció, la seva aposta amb Gadwoman té a veure amb aquests fets. Entre l’enterrament de la marca personal que significa l’actualització i l’aventura de tornar a començar ha triat sentir-se viva.

És veritat que entremig, per a ella i per a tots els altres “aventurers”, hi ha la qüestió dels clients i els ingressos. Però goso creure que l’elecció és també un acte de vitalitat, l’afirmació d’una voluntat sense la qual potser no caldria llevar-se cada matí.

A Storify li interessa el meu experiment

Tres vies

L’experiment “Interviewing the world”, que anunciava en un apunt anterior, progressa.

S’hi han afegit més recreacions de la conversa desfragmentada i ara comença a tenir una certa direcció.

Hi ha, per ara, tres vies.

La primera vol reconstruir peces existents prèviament.

L’exemple inicial és “Imagine”, de John Lennon. Però n’hi ha més.

La qüestió és aquesta: si es poden trobar uns quants “tuits” que, sense saber-ho, recomponen una cançó en pocs dies, quants cops en cinc anys hi ha “Imagine” i moltes altres cançons al “núvol del Twitter”?

La segona via és quasi ficció. Simula entrevistes irreals. Faig les preguntes i persones anònimes (no són anònimes, simplement no sé qui són) responen. En realitat no responen, és una creació amb fragments per assajar fins a quin punt expressem la nostra intimitat.

La tercera tendeix més a l’article de reflexió, no és ficció ni reconstrueix. Un comentari sobre els colors preferits seria l’exemple. Em permet fixar algunes idees que amb les altres dues vies apunto i insinuo.

Ressò més enllà

A més, la peça “Imagine” ha captivat unes quantes persones i va interessar Burt Herman, el CEO de Storify, que em va escriure des de San Francisco.

Sense aquesta eina i les ganes d’utilitzar-la tot això no hauria estat possible. Bo Hee Kim em va entrevistar fa uns quants dies. Han publicat un resum de la nostra conversa al blog de Storify.





Sense soroll

Com es pot suposar, agraeixo molt aquest interès. Però també sé avaluar les dades. Les últimes creacions han tingut poques visites en comparació amb la cançó de Lennon.

De manera que, més enllà del guspireig que ara m’arriba des de la costa oest dels Estats Units, i que em fa il·lusió, esclar, sé que es tracta d’un projecte modest que progressa sense fer gaire soroll, amb un recorregut encara imprevisible.

Suposo que és normal.

Fins ara no m’havia proposat mai un repte tan estrany i ampli com “entrevistar el món”.

El repte dels nous formats periodístics: siguem valents

Dimecres 27 d’octubre ha sigut un dia intens.

A les beceroles

Encara fosc, conduïa per ser a primera hora del matí a Lloret de Mar. M’he trobat que una sessió sobre les TIC amb el sector turístic de la Costa Brava evidenciava que encara som a les beceroles. Els ponents actuaven amb vocació evangelitzadora perquè encara era necessari. És un sector clau al país i faria bé d’adaptar-se més de pressa al canvi. Confiava a aportar novetats però m'he hagut de conformar amb una crònica que constati l'acte evangelitzador.

Renovació

Al vespre, la presentació d’un projecte renovador m’estimulava, tot i que hi he fet una crítica formal, aquí mateix.

Periodisme

Entremig, una sessió llarga de Paul Bradshaw al Col·legi de Periodistes, convocada per Escacc. Hi he arribat cinc minuts tard i me n’he anat una mitja hora abans que acabés. De manera que no en faré un resum perquè no seria decent i no tinc el coneixement necessari.

Si de cas, el hashtag de la conferència, i la seva mateixa presentació, poden aclarir de quina manera ha exposat totes les eines que el periodisme té a l’abast gràcies a les TIC.

New information for new journalists pt1: RSS & social networks

View more presentations from Paul Bradshaw.

Però sí que n’he tingut prou per adonar-me d’un detall que m’ha atordit i que em sembla que em farà rumiar durant força dies.

Eines temàtiques

Al nostre país, fora d’alguns casos singulars, el periodisme que fa servir aquests instruments amb més naturalitat és el que s’aboca a parlar, justament, de tecnologia, de les TIC, del canvi que la digitalització suscita...

És a dir: els periodistes que estan més acostumats a comptar amb els recursos d’internet, solen dedicar-se a parlar d’internet. Com si fossin “eines temàtiques”, aptes per a parlar d’elles mateixes.

En canvi, Bradshaw no parava de posar exemples que es referien al periodisme de sempre: informacions locals, policials, econòmiques, d’internacional...

És això el que em neguiteja.

I si el nostre error és que hem limitat l’experimentació amb noves eines i formats a uns continguts determinats?

El repte de debò consisteix a fer servir tot això per fer successos o salut o la política. Normalitzar l’ús. Normalitzar les TIC al periodisme.

No té sentit que una sola “secció” (per entendre’ns) assagi si tot això és útil. Els resultats serien massa parcials.

Explicar el canvi

Fa onze mesos que miro d’escriure cròniques sobre el canvi, amb casos reals de l’ús de les TIC, i procuro posar-hi enllaços i ser comprensible.

Però potser m’he equivocat de projecte. Intentar explicar el canvi potser té sentit però és molt més renovador participar del canvi amb nous formats que sorgeixen d’eines diferents.

O fer el canvi

Escriure amb una mica de claredat i posar enllaços no és nou, encara que no sigui gaire habitual. Però experimentar amb les eines per crear nous formats sí que sembla un repte estimulant, d’aquells que t’obliguen a repensar-ho quasi tot.

I si la manera de contribuir de debò a la transformació, per incidir-hi i aprendre, és recomençar com a periodista, jo què sé, de successos o de "local"?

Les dades

A la segona part, Bradshaw s’ha centrat en “el periodisme de les dades”, que és una matèria que ja fa mesos que m’interessa, com he comentat més d’un cop amb Karma Peiró. No he tingut ocasió d’experimentar en aquest camp però em sembla apassionant.

New information for new journalists pt2: data

View more presentations from Paul Bradshaw.

El Govern és a punt d’aprovar l’obertura de dades anunciada fa poc. A més de les organitzacions civils que vulguin difondre dades i dels emprenedors que vulguin crear eines, el periodisme del país no s’hauria de plantejar com reacciona?

Intensitat

El dia ha sigut intens però no tan sols a causa dels quilòmetres i la successió d’activitats. Ha sigut una jornada dedicada a escoltar i mirar d’entendre, a detectar idees i rumiar possibles reptes.

L’única nota trista ha sigut la notícia, rebuda en una telefonada breu, de la mort, als 46 anys, d’una cosina que vivia a Sacramento i deixa tres fills. Em disculpo per aquest comentari tan personal, que no tinc costum d’incloure. Però no puc fer un apunt que vol resumir el dimecres 27-10-10 sense explicar que m’ha acompanyat molta estona el rostre memoritzat de la Marta Piqué Carreras.

De bon matí, ja m’havia sabut greu el decés de Joan Solà, a qui he llegit amb passió, i admirat amb respecte. Un lingüista que va ser innovador quan va poder i valent quan va caldre, tant per defensar la seva convicció política amb fermesa com per donar suport als joves lingüistes que van saber crear un model de llengua per als mitjans de comunicació.

Un fil

En dies com aquest, acabes amb tantes nocions barrejades que van amunt i avall del pensament que és difícil escriure un apunt amb un fil clar. Només sóc capaç de relligar-ho tot si observo que la brevetat d’aquesta vida atzarosa ens obliga a ser lleials al compromís amb els nostres projectes, els nostres reptes, les nostres conviccions.

No sabem quantes oportunitats hi haurà de fer allò en què creiem. Més val ser valents i aprofitar les que tinguem.

Què vaig dir a la Catosfera

A banda de cobrir informativament la Catosfera (se'n diu així, oi?), vaig participar a la taula sobre mitjans de comunicació, moderada per Sílvia Cobo, amb Nacho Escolar, Pau Llop i Albert Jordana.


Com que no sóc cap expert, només podia parlar de la meva experiència recent. Vaig mirar d'aportar una visió molt enganxada a aquesta situació personal i com que va suscitar un cert debat, he pensat que valia la pena provar de fixar una mica les idees que vaig exposar.


Vaig dir que els mitjans informatius generalistes digitals partien d'una idea que em semblava paradoxal, ja que la digitalització permet anar molt més enllà del generalisme.


També vaig anotar uns quants elements crítics:


- La idea de l'actualitat permanent com a norma bàsica prové d'un atac d'enveja dels mitjans impresos, que volien ser presents en el cicle de 24 hores els 7 dies (24/7) com la ràdio la televisió 


Compraré diaris quan no portin notícies


Per dir això, vaig fer servir una frase que va cridar l'atenció d'uns quants assistents a les jornades. Vaig dir que ja tornaria a comprar diaris quan no portin notícies. És evident que volia dir que el que espero d'uns mitjans que emeten cada 24 hores és alguna cosa més que l'intent absurd de donar actualitat. 




- Els digitals generalistes volen superar aquest complex, però l'intent de ser el primer i res més comporta riscos i no sempre garanteix la qualitat


- La facilitat per controlar l'audiència porta alguns mitjans a practicar gèneres que les seves versions "prèvies" no haurien considerat dins de la seva línia editorial i l'infotainment apareix sense embuts en mitjans que se suposa que eren "informatius purs"


Bones pràctiques


Tot seguit, vaig dir que volia ser propositiu i vaig deixar anar una llista de coses que es podrien fer. En realitat, no m'invento res, són accions que he vist en una o altra banda o n'he sentit a parlar. Per això, més que propostes, són exemples de bones pràctiques que ja hi ha.


He mirat de resumir les notes que duia en una llibreta en forma de presentació. L'he feta massa de pressa i no m'agrada. Hi ha un excés d'informació a cada pàgina i té un "aire antic" que no em satisfà. Però he cregut que valia la pena aportar el resum i ja en milloraré l'aspecte quan pugui.

Bones pràctiques als mitjans generalistes digitals

View more presentations from janquim.

Quan dic que són coses que he vist, em refereixo a casos concrets. Per exemple:


multicanal - molts mitjans fan servir o assagen amb eines diverses


pantalla - iPad aposta per aquesta via i les aplicacions de mitjans també (NYT)


repositori - hi ha serveis d'hemeroteca molt ben fets (La Vanguardia?)


segmentació - aquí hi veig un gran forat negre perquè el generalisme encara reporta beneficis...hi ha alguns mitjans que comencen a reconsiderar les etiquetes


multimèdia - el 3cat24, poso per cas, és el més potent en català en aquesta oferta tot i que la podria explotar molt més


autoria - els mitjans que combinen redaccions ja ho tenen


hipertext - hi ha autors que sempre fan enllaços però pocs mitjans que sempre ho facin (Vilaweb)


noves fonts - és un pas poc freqüent però s'anirà imposant


eines tic - procés massa lent al nostre país, perdem productivitat per elaborar informació


serveis - encara hi ha més vocació d'aconseguir clients que de donar servei, els públics podrien ser pioners


participació - tothom té molts dubtes, hi ha exemples de comunitats petites però molt ben tractades (elmeu3cat24 és un bon exemple, crec) però no es fa el salt decisiu per falta de convicció i per temors una mica estranys


discussió -n'hi ha exemples però són escassos al nostre entorn


Adaptació forçada o estratègia amb convicció


Estic segur que a la llista de bones pràctiques hi falten moltes coses i si algú vol fer-hi aportacions seran molt benvingudes.


Però la clau és si aquestes bones pràctiques són casos aïllats, si són gestos tàctics o si responen a una estratègia i a una visió diferent sobre el paper dels mitjans de comunicació.


Aquí he de dir que observo molts passos interessants, tots els veiem. Però no em sembla que formin part d'una actitud diferent sinó d'una adaptació una mica interessada, gairebé forçada i quasi sempre des de darrere, no des d'una posició avançada que de debò sigui disruptiva (se'n diu així, oi?).


Nous formats informatius 


Ara mateix, m'interessa molt la idea de trobar nous formats d'informació. Hi ha dos apunts que he rellegit unes quantes vegades i que m'estan fent rumiar. Però encara no n'he tret conclusions i no goso dir-ne res. Només els assenyalo per si algú més creu que són un bon inici de discussió.


Jeff Jarvis va explicar fa unes quantes setmanes que potser el periodisme ja no en té prou amb explicar històries. Mentre intento donar voltes a la idea, Jarvis ha publicat tantes coses que, com sempre, no tinc prou temps d'aprendre tot el que voldria. 


I Sílvia Cobo proposava una adaptació del periodisme que em sembla d'interès. De manera especial la seva al·lusió a la capacitat d'un mitjà d'actuar com a "hub" d'informació. Encara no ho he entès prou bé, però voldria aprofundir en aquesta direcció.


Gràcies


Agraeixo a tothom que va seguir el debat sobre mitjans el seu interès, les preguntes i les piulades al Twitter. 

Ja ho he fet personalment però també ho vull fer aquí, de forma pública. Dono les gràcies als organitzadors de la Catosfera i en concret a Marc Vidal per haver-m'hi convidat. I a l'equip (Jesus, Laura, Jordi...) per l'atenció que em van dedicar, ajudant-me amb detalls que van fer molt més fàcil la meva feina d'enviat especial... a Mart? 

Què voldria fer (40 dies - i 2)

Explicava a l'apunt anterior quina mena d'assumptes m'interessen. No m'hi vaig allargar més però vull seguir el fil i concretar-ho.

M'interessa l'enfocament social, que no es basa en l'eina (el software, la tecnologia) sinó en el seu ús. Els canvis que aquestes eines permeten. La transformació social. 

Si dic que a l'inici d'aquests 40 dies vaig llegir i omplir d'anotacions els centenars de pàgines de l'últim llibre de Manuel Castells crec que s'intueix un cert perfil d'intencions (a més, se suposava que se'l podria entrevistar, tot i que al final no va ser possible). (Qui no vulgui entomar un volum tan gruixut pot llegir aquest article del mateix autor).

M'interessa informar sobre l'ús de les TIC en educació i en seguretat, a les empreses i als transports, a la justícia i a la salut, en les comunitats i en la política. Aquest enfocament social està justificat per unes quantes raons. 

RAONS PERSONALS 

La meva formació m'hi encamina (em vaig llicenciar en Humanitats a la UOC i vaig estudiar Filologia a la UB). 

La meva experiència periodística m'hi ajuda (quan havia treballat a redaccions de diaris impresos sempre ho havia fet a la secció de Societat, la mirada cap a l'entorn és el que he après).

La meva experiència professional (els últims anys a la CCMA m'havia centrat molt en l'anàlisi de les eines que afavoreixen l'intercanvi de coneixement). 

Per tant, tinc raons personals per creure que contribuiré millor al projecte en què participo si em centro en els punts forts del meu perfil.  

RAONS PROFESSIONALS 

Les raons professionals són també poderosos. 

Un mitjà digital té sentit que s'ocupi de les TIC. I té sentit que vulgui incrementar públic, reduint la fractura digital i presentant les TIC sense exotisme. 

Però hi ha una altra raó, que no tinc por d'anomenar "ideològica".

Els mitjans públics no cerquen només l'audiència. Consideren que informar és un servei públic. L'empresa on treballo s'ha distingit sempre per aquesta actitud. 

Contribuir a reduir la fractura digital, ensenyar exemples concrets d'aplicacions de les TIC, observar i analitzar el canvi social, és part de la missió pública. 

El 15 d'octubre, quan es presentaven les conclusions del projecte Catalunya 4.0, el director general de Telefònica a Catalunya, Kim Faura, es referia a la "normalització TIC" i recorria com a inspiració a la normalització de la llengua. 

El periodisme no pot assumir objectius tan amplis però sí es pot sentir convocat a perfilar un enfocament social sota la convicció que és matèria d'interès (de la mateixa manera que hi ha hagut periodistes que han preferit dedicar-se sempre a les entitats ciutadanes o a les organitzacions de tipus social).

Al país hi ha emprenedors que creen nova riquesa gràcies a les TIC i hi ha empleats amb visió i agosarats que transformen la mentalitat de grans corporacions. Hi ha molts actors que incideixen en la vida de les persones i que troben en les TIC una eina d'interès social. Voldria ser capaç de pintar una mica aquest paisatge. 

Ja han passat 40 dies. Puc saber una mica més on sóc. 

Si d'aquí a sis mesos he progressat per aquesta ruta, tindré raons per creure que avanço en la direcció adequada. Si no fos així, em costaria evitar la sensació de fracàs. Sempre m'han agradat els reptes.