Crònica d'una actuació policial i molt més

ATENCIÓ: els partidaris del blanc o negre no cal que llegeixin aquest apunt. Hi ha força informació i uns quants enllaços. Demana una lectura desapassionada i tranquil·la. Qui vulgui treure conclusions amb una lectura en diagonal més val que ho deixi córrer. De debò.

Sincerament

No simpatitzo amb l’acampada. Em costa una mica exposar les raons amb brevetat però en faré un resum apressat.

No m’agrada que no hi hagi objectius clars. Els pocs objectius que he entès no em satisfan. Observo una actitud una mica maniquea i simplista en molts arguments de la protesta, amb tot de tòpics del segle passat sobre els bancs, la política i fins i tot la comunicació.

Sí, jo també he vist "Inside Job" i em va interessar molt a pesar d'algunes petites trampes narratives. I sí, he llegit el llibre tan citat de Stéphane Hessel. Diria que se'l cita molt sense haver passat per la lectura. No és gaire bo. Emotiu, si de cas, però mal argumentat i massa pamfletari pels que exigim qualitat i rigor en un llibre d'aquestes característiques.

No m’agraden gens les votacions a mà alçada, no m’han agradat mai. Crec que la democràcia exigeix garanties com ara el vot secret, l’escrutini públic i una urna vigilada (sigui física o electrònica).

No m’agraden la majoria dels eslogans dels acampats. Els més imaginatius solen estar inspirats en eslogans francesos de fa quaranta anys. No comparteixo la visió que tota la culpa de la crisi és d’uns malvats perversos i tendeixo a creure en el repartiment de responsabilitats.

Vaig trobar ofensiva la comparació amb Egipte, on els manifestants s'enfrontaven a una dictadura i als tancs. No sóc l'únic que ha vist en molts eslogans una actitud simplista i carregada de cofoïsme.

No m'ha agradat com han reaccionat quan se'ls ha criticat, sense saber entomar la ironia, atacant la discrepància amb xiulets (ep, és una metàfora!). Ara mateix, no estic segur com es rebrà aquest article. Confio que algú que demana democràcia sabrà respectar la divergència.

No m'agrada quan diuen que ells són el poble. El poble som tots, també els milions d'electors que vam anar a votar el dia 22, els que omplen estadis de futbol o el circuit de Montmeló.

No m'agrada tampoc una protesta que alça la bandera "spanishrevolution". A mi ja no em convoca res que sigui "spanish". Ho sento. Ja ho he explicat aquí.

No vull arreglar Espanya, vull anar-me'n.

I no crec que qualsevol grup de més de cinquanta persones tingui dret a ocupar de manera permanent un espai públic. Sincerament.

La feina d’informar

No m’ha semblat bé la complaença que molts col·legues d’ofici han exposat aquests dies, sovint, a parer meu, sense ni gota d’esperit crític.

Crec que als que informem ens toca ser prudents, continguts, no deixar-nos dur per les passions. Hem de mirar d’informar sempre des d’una posició distant, per no caure en favoritismes.

He tingut la sort que no he hagut d’escriure gaire sobre aquest assumpte. Només una primera crònica d’urgència, on deixava anotades entre línies algunes crítiques i, al cap de poc, una llista de llocs on hi ha informació.

Ara bé, dit tot això, avui m’han encarregat la crònica de l’actuació policial d’aquest matí. Volien que ho seguís a la xarxa.

Mentre anava mirant què es deia al Twitter, seguia la retransmissió en directe de TV3.

Faig aquí un parèntesi per anotar una altra crítica als manifestants: mentre TV3 informava ells deien que manipulava. Però si estaven ensenyant la càrrega policial en directe! Quina manipulació hi ha aquí? És una altra prova dels prejudicis que tenen molts dels protagonistes d’aquestes acampades. En general, tendeixo a desconfiar dels tòpics, de les frases comunes, del maniqueisme, de les conspiranoies, de les sentències definitives...

Reprenc el fil, però.

Crònica de l'actuació

Al cap d'una estona he acabat la meva peça. I s’ha publicat.

Crec que, tot i ser una crònica personal, anota amb certa concisió què ha passat.

O el que he vist que ha passat.

I el que he vist que passava era que la policia, acostumada potser a empaitar encaputxats, estava desconcertada.

S’ha vist a la tele pública i també en aquest vídeo que algú dels que eren allà ha penjat a internet.

S’hi veuen uns quants policies que peguen gent que seu.

Peguen amb ràbia, amb mala bava.

Si duguessin la cara destapada hauríem aconseguit unes imatges semblants a les que hi ha d’aquelles manifestacions pacífiques de febrer i març de 1976, en el benentès que el context és incomparable (afegeixo aquest aclariment, advertit per alguns comentaris al Twitter sobre el risc que se'm malinterpreti).

Les imatges que hi va captar Manel Armengol són encara el record d'una etapa amb esperança i violència, inoblidable pels que ja tenim una edat. Hi ha alguns rostres que costa d'oblidar.

Aquests policies que avui, tants anys després, feien això, de debò que no passaran cap vergonya? Són la policia de la democràcia que l'any 1976 demanàvem a crits. Són la policia de l'autonomia que aleshores reclamàvem de manera pacífica.

De debò que aniran a casa a sopar i parlaran de la feina amb els seus fills? I què els diran? “Pegàvem a gent jove que era asseguda”? “Pegàvem amb ràbia perquè no enteníem res”? Això els diran?

Càmeres com a garantia

Durant molt de temps, es van fer crítiques als politics que s’encarregaven de l’ordre públic perquè volien posar càmeres a les comissaries. Els que criticaven ara han de prendre les decisions.

Després de veure el que hem vist avui, ho tinc encara més clar: sí, necessitem càmeres a les comissaries. I a més llocs.

Allà on hi hagi un policia amb una porra a la mà hi ha d’haver una càmera.

Per saber si l’ús de la violència està justificat o no.

De vegades pot estar-ho.

Avui no ho estava. Gens.

I Felip Puig ho sap. Perquè no és pas un neci sinó algú preparat i amb molts anys d’experiència.

El dubte raonable és si donarà una ordre perquè la policia sigui millor o si s'intentarà que la tele no ensenyi això mai més.

Ja ho veurem. I tant que ho veurem.

L'altra pregunta raonable és si hi haurà alguna dimissió.

Si és que no, que no preguntin mai més per què hi ha tanta gent desencantada amb els polítics. La resposta ja la sabem.


S'ha entès?

No, no simpatitzo amb els acampats.

Però encara simpatitzo menys amb empleats públics que peguen amb ràbia gent asseguda que té les mans enlaire.

“El Periódico” al trapezi digital (estrena d'un servei de pagament)

Estrena

El diari “El Periódico” ha obert aquesta nit un servei digital que permetrà la lectura de “l’edició impresa” en format digital, tant en ordinadors com als mòbils, els notebook i l’iPad. D’aquesta manera, el rotatiu català emprèn la via que ja han seguit altres mitjans cap a la recuperació d’ingressos a canvi dels continguts informatius.

Amb l’estrena d’avui, els lectors podran triar entre continguts diferents en funció de l’accés que prefereixin, perquè se segmenta de forma rotunda el tipus d’informació.

En línia

Al web, en l’edició en línia que la marca "El Periódico" ofereix a partir d’ara, es dóna resposta a la demanda d’actualitat, amb la pretensió d’aconseguir la màxima immediatesa, tot i que amb preferència pels continguts propis.

Aquesta prioritat obliga els redactors a elaborar peces més breus amb celeritat, per dedicar-se tot seguit a la producció de textos més profunds, que són els que es troben en l’edició impresa.

Aquesta edició impresa ja no s’abocarà a la versió en línia a l’hora del tancament, com passava fins ara. Però estarà a l’abast dels usuaris digitals, tant des de la versió en PDF, que ja hi són des de fa temps, com en la versió de l’anomenat e-Periódico, la que avui ja permet l’accés a qualsevol persona després d’un període de prova d’unes quantes setmanes.

Preus variables

Aquest servei serà de pagament. No pas avui, ja que l’inici busca una oportunitat per donar-se a conèixer. La gratuïtat està garantida durant un mes, “com a mínim”, i així ho subratlla el seu director, Enric Hernàndez (a la fotografia), en declaracions a aquest blog.

Passada aquesta transició, els usuaris del e-Periódico el podran descarregar per 1€ a la setmana. Es tracta d’un preu competitiu si es té en compte que l’exemplar imprès dels laborables s’adquireix a 1,20€ i el format en PDF, fins ara costava 2€.

Els seus responsables, Joan Manel Perdigó i Pep Puig, expliquen que “la informació s’ha de pagar”, però insisteixen que això no trasllada per força el marge cap als lectors i confien en que aquesta aposta tard o d’hora ha de donar rendiments en publicitat.

Format líquid

Tots dos destaquen també el caràcter “líquid” del format, que s’adapta als diversos aparells de l’usuari. No es limita a una “reducció” de la mida, com sí que succeeix de moment amb la portada, sinó que s’incrementa o disminueix el nombre de pàgines que cada informació ocupa segons que es visualitzi des d’un iPad o un ordinador amb la pantalla més gran.

A més, tots aquests continguts no exigeixen cap tractament específic, perquè arriben al nou producte de forma automàtica a partir de la circulació rutinària dels continguts digitalitzats a la redacció. D’aquesta manera, no ha representat cap cost afegit.

Una perspectiva

El projecte va començar ara fa un any, coincidint amb l’arribada d’Hernàndez a la direcció, i forma part d’una convicció expressada per diversos directius del mitjà segons la qual el període d’accés a continguts informatius sense cost ha de començar una certa regressió.

No són l’únic mitjà que participa d’aquest plantejament. L’Ara, com aquell qui diu acabat de néixer, distingeix de forma clara entre els continguts digitals i els de l’edició impresa, amb un criteri diferent que el de La Vanguardia, com exposa Sílvia Cobo. En paraules d’un dels seus accionistes, l'Ara vol evitar la “vampirització” de l'edició impresa per part de la versió en línia.

Aquest és un debat reiterat, el mateix que encara no permet als editors catalans la gosadia de competir de debò en el mercat dels e-llibres, temerosos que, per comptes de trobar nous públics, n’hi hagi un que es mengi l’altre i, amb preus menors, acabin minvant els ingressos.

Aplicacions enfora

En aquest context, la política de preus del e-Periódico fa l’efecte d’anar en la direcció adequada. La seva idea és proposar diverses modalitats de pagament, de manera que cadascú pugui triar la que s’adapti a la seva conveniència. Tot i que no amaguen la voluntat de captar l’interès, d’entrada, dels 17.000 subscriptors que declaren tenir.

Caldrà veure quants decideixen que val la pena pagar. De moment, trobaran com a porta d’entrada la finestra que demanarà “usuari i contrasenya”.

Tot seguit, hi ha la pàgina de navegació, on s’informa de la usabilitat: vertical per al canvi de secció, hortizontal dins de cada secció i amb opció d’ampliar fotografies, veure vídeos... Tot de gestos que en un iPad es faran amb la punta dels dits.

També hi ha un camp dedicat a les aplicacions. De moment hi apareixen l’accés a la Wikipedia, Google Maps, el Facebook... però anuncien que voldran incrementar aquesta oferta de manera continuada.

Encara tenen uns quants dubtes. Per exemple, preveuen que els usuaris puguin enviar un contingut a un contacte del Facebook, però encara no tenen clar fins a quin grau d’accés tindrà aquesta altra persona si no està registrada.

Fragmentació

A partir d’ara, el consum de la informació elaborada sota aquesta marca queda fragmentada, amb opcions molt variades: actualitat en línia, profunditat de lectura pensada sobretot per a aparells “de sofà” o transport públic i brevetat màxima en la tramesa de titulars i altres serveis mòbils.

La versió en paper, per exemple, compta amb una compaginació premiada que és encara excel·lent i de les millors dels diaris espanyols, amb portades tan extraordinàries com singulars.

El "paper" acara tants reptes com oportunitats d'exclusivitat.

En contrast, l’equip directiu s’ha mostrat molt poc interessat per l’experiència de la visualització de dades, amb l'argument dels costos, un tret que permetria dotar aquesta versió nova d’un element que brilli, ja que tot l’esforç de la direcció d’art, visible en el paper, queda aquí en fora de joc.

Però no sembla que el repte dels nous formats informatius se superposi ara com ara a aquest projecte enfocat a l'obtenció d'un usuari d'aparells digitals però d'una certa "cultura analògica" i centrat, de forma raonable, en la reconversió del model de la gratuïtat.

Hi ha un detall que no és perceptible en cap de les versions digitals. Per alguna raó, a El Periódico, com en tants altres mitjans digitalitzats, sembla que no donen gaire valor als hiperenllaços, la mena d’aportació que un usuari amb certa experiència digital acostuma a exigir.

De tota manera, no es troben sols en aquest costum incomprensible que un dia o altre haurà de canviar de forma radical, perquè una lectura digital té tres dimensions i sense la profunditat hipertextual l'experiència està mancada de llibertat i de coneixement intens.

No queda clar, encara, fins a quin punt el procés de digitalització també modifica les fonts emprades i la producció dels continguts. Però la singularitat del producte els situa per ara com el diari pioner del país en aquest recorregut.

El desenvolupament l’ha fet Revolumedia, una empresa que ja col·labora amb els equips de desenvolupament del Grup Zeta des de fa temps i que ha participat en projectes de comunicació digital per a altres mitjans escrits.

La ruta del pagament

La decisió d’obrir aquest procés és molt significativa. Segueixen la ruta marcada per The New York Times però també per altres projectes com ara els mitjans exclusius per a iPad. És un canvi de direcció. La informació sense preu pot cobrir una certa demanda de rabiosa actualitat, però els continguts més elaborats volen trobar una recompensa.

Aquest missatge que s’envia avui coincideix amb la publicació de la dada que el consum d’informació per internet ja supera per primer cop a Catalunya el de diaris impresos (i que les xarxes socials guanyen a "les notícies"). Allò que s’anunciava i uns quants feien veure que era només l’afany de notorietat d’algun profeta malintencionat potser no quedi tan lluny. Els mitjans s’acuiten a trobar respostes i e-Periódico vol ser una d’aquestes adaptacions a la nova situació.

Judici pendent

El debat que fins ara hi ha hagut haurà de suspendre el judici de forma provisional fins que, en comptes de discutir sobre intuïcions més o menys fonamentades, es disposi de les dades fiables. Per ara, asseguren que han rebut uns quants centenars de correus dels seus lectors de prova i es mostren satisfets pels resultats. Però no cal córrer, abans d’un any sabrem si l’experiència s’aproxima als objectius que s’han proposat.

Fa l’efecte que els usuaris del iPad trobaran satisfacció notable però encara és una oferta aïllada, un producte blindat que amb les aplicacions de què disposa no arriba a garantir una autèntica connexió en totes les direccions que internet posa a l’abast. És un camp tancat.

Ara bé, encara que només sigui un detall minúscul, potser és indicatiu que els màxims responsables del projecte l’hagin volgut presentar a algú que ja sabien que només en parlaria en un blog minoritari. L’hora i mitja que han dedicat a aquest diàleg sembla mostrar una atenció cap a un altre entorn de comunicació que, si més no, cal agrair.

Però una acrobàcia no es guanya l’aplaudiment pel risc que assumeix (encara que això sol mereixi respecte) sinó per l’excel·lència de la seva consecució. De moment, el trapezista tot just ha saltat del trampolí. I està sol. Sense “la xarxa”.

A veure.

Ho faig bé? Telefona!

Circules per una carretera i hi ha un camió que et talla o que fa un avançament perillós o que intenta qualsevol altra maniobra inadequada. Si en tens ganes, pots avisar als responsables de trànsit però el més probable és que te n’abstinguis.

Si és un camió que transporta ciment per Cemex, hi ha la possibilitat d’avisar a la mateixa empresa. Això és el que vaig veure fa uns dies a la Ronda Litoral. El camió de la fotografia porta un rètol clar al darrere amb una pregunta en vermell: “Com condueixo?”. A sota hi ha un número de telèfon fàcil de recordar.

És clar, abans de provocar una situació desagradable a l’empleat de Cemex t’hi pensaràs dues vegades, tothom pot tenir un mal dia, però l’oferta és un bon símptoma.

Segur que el rètol ajuda els seus conductors a fixar-s’hi més bé i fa la impressió que l’empresa està de debò disposada a entomar queixes no sols pels seus productes sinó també per la qualitat del transport.

Les empreses saben que l’opinió dels clients és clau però que també ho és l’opinió de tots els altres, perquè d’això en dependrà que un dia també en siguin clients i en tot cas s'hi juguen la seva reputació.

Hi ha moltes maneres d’adquirir un compromís amb les persones. Com que al rètol també hi ha l’adreça web, hi he fet una ullada i comprovo que la seva àrea de responsabilitat social corporativa dedica recursos al concepte de sostenibilitat, amb cursos, premis i accions diverses en el mateix procés productiu.

A més, han decidit fer-ho visible i es fan veure a llocs com Flickr, YouTube i les xarxes socials. El web té un menú desplegable per atendre interessos molt variats.

El repte de la qualitat exigeix supervisió i transparència. M’ha semblat una proposta tan intel·ligent com interessant. Segur que ja hi ha moltes altres empreses que fan el mateix, però fins ara no me n'havia adonat.

No sé si estaria bé estendre-ho. Als cotxes oficials, per exemple. Als públics i als privats, els que fan servir els directius de les grans empreses i les entitats financeres, per exemple.

O als vehicles de les empreses públiques. N'hi ha unes quantes amb flotes de vehicles bastant notables.

No ho sé, potser ens faríem un embolic de lletres i números si tothom dugués rètols semblants, però seria un signe òptim de compromís.

NOTA

He esmentat altres casos d'empreses com el de Famosa i Envialia.

Entrevista Total de Campanya a la Marató de la Comunicació

Una marató

La Marató de la Comunicació és un invent d’Antoni Gutiérrez-Rubí i Albert Medran que consisteix en la presentació ràpida i comunicativa de quinze idees renovadores. Es va fer per primer cop el gener de l’any 2009 i aquest dilluns hi va haver la segona edició.

El tema era la campanya electoral catalana i s’havia donat un assumpte concret a cada ponent, que estava obligat a tenir una idea nova i exposar-la en un màxim de tres minuts, amb algun suport visual.

Els organitzadors van ser tan agosarats que m’hi van convidar i jo vaig ser igual d'agosarat en acceptar-ho, tot i que només disposava de tres dies per rumiar-hi.

La sessió

La sessió va ser molt creativa i l’ambient era càlid i amistós, de manera que tot i la impressió que em feia de seguida em vaig adaptar a l’entorn. Ens han demanat a cadascun dels que hi vam participar que fem servir els blogs per explicar la proposta que vam fer i miro de complir l’encàrrec tot seguit.

N'hi ha un resum al blog de Sandra Bravo. Hi diu que no li va quedar clara la proposta que vaig presentar, atreta per les diapositives. O sigui que en comptes de penjar aquí una presentació que no s'entendria sense la meva "veu en off", provaré d'exposar amb paraules el que volia dir.

El tema

Em van donar com a matèria “l’última entrevista de campanya”.

Vaig intentar explicar la idea que havia tingut mentre feia transparent el procés per arribar-hi. Intentaré reproduir-ho més o menys.

L'inici

Dels tres termes de l’expressió, no podia canviar l’últim perquè “campanya” forma part del context imprescindible.

Per tant, vaig provar de donar la volta a la paraula primera: “última”.

No em servien “primera” ni “moltes” ni “única” i vaig provar amb “total”.

Per això vaig proposar de fer una “entrevista total de campanya”.

Descripció

Consisteix en un paquet de preguntes i respostes amb escenaris, actors i guions diferents (excepte la reiterada presència del candidat).

La idea és que un equip (amb caràcter periodístic) enregistri cada dia desenes de preguntes i respostes, llargues, breus o brevíssimes, com ara aquest diàleg: “Què, com anirà?”, pot preguntar un ciutadà que saluda el candidat a l’entrada d’un acte. “Guanyarem”, respon. O un fragment d’una conferència de premsa o una conversa amb un expert que es troba en un acte reduït o... Cada dia els candidats responen moltes vegades.

Paquet

Es tracta de tenir cada dia 5 unitats de “pregunta-resposta” i posar-les a l’abast de tothom. Vaig proposar YouTube perquè no se m’acudia una altra opció però en tot cas es tracta de servir-ho a una gran audiència.

Públic

Perquè el pas següent és repetir el mateix durant 14 dies de campanya. Això vol dir que s’han “penjat” a la xarxa 70 unitats de pregunta i resposta. El públic selecciona el que li interessa més i vaig suggerir que no fossin les més votades sinó les més vistes.

Els deu millors

Això proporciona a l’equip un “topten”. Les deu pregunta-resposta més interessants, que s’emeten totes de cop, ara en un sol clip com a última entrevista de campanya.

La proposta

Vet aquí l’entrevista total de campanya.

La principal subversió és que l'entrevista no la fa un mitjà sinó l'equip de campanya. Encara que vaig advertir que cal criteri periodístic i fugir de d'una temptació absurda que vaig representar amb la bandera de Corea del Nord.

Un altre detall que val la pena considerar és que es dóna a conèixer a internet i sense cap mitjà com a intermediari en l'emissió (cosa raonable perquè ja no són a la producció).

És "total" perquè dura tota la campanya, perquè és la base de l"última", perquè té preguntadors diversos i qüestions molt variades en escenaris diferents.

En fi, un joc, un entreteniment, que em va servir per fer anar el cervell una bona estona, per respondre a un repte estimulant i per compartir una hora i mitja del vespre amb mig centenar de persones.

Materials

S'han publicat llistes amb quasi tots els materials emprats en la sessió i de moment ja hi ha uns quants dels ponents que han exposat al seu blog la proposta que van fer: Xavier Peytibi (imatge), Ricard Espelt (jingles), Ana Polo (flashmobs).

També hi van participar (i potser aviat tindrem un apunt seu explicant-ho): Roger Fort (busos electorals), Marta Albes (rètols), Jaume Freixes (vestuari), Antoni Gutiérrez-Rubí (la parella), Trina Milan (escenaris), Juan Víctor IzquierdoFrancesca Parodi (miting de butxaca), Pau Canaleta (debat a sis), Imma Marín (jocs), Albert Medrán (jornada de reflexió) i Marc Elena Soler (el paper del partit Barça-Madrid) (merchandising).

Judici

Em va agradar molt el format. Va ser una experiència intensa i estimulant, un repte que va valdre la pena. Agraeixo als impulsors d'aquesta cursa contra rellotge (contra un timbre de recepció d'hotel que els moderadors premien quan tocava) l'oportunitat de ser-hi. Espero que els que hi van acudir ho trobessin tan interessant com els que vam poder-hi contribuir.

No és eixorc qui no vol: contrast de governs a Twitter

Els meus caps al 3cat24 em demanen que, a més de presentar els temes propis que proposo i d’enllestir “temes d’agència” sobre la matèria de què més o menys m’ocupo, estigui atent a l’actualitat per capbussar-me si cal a les xarxes i percebre estats d’opinió. Em sembla que un dia en vaig dir "anar a Mart".

No és el meu “tipus” preferit de peça informativa però admeto que m’he entretingut molt amb aquestes cerques (la vaga general, l’Onze de Setembre, la manifestació del 10 de juliol, l’editorial conjunt sobre l’Estatut...) i he intentat contribuir a veure aquestes eines de comunicació com uns canals "normalitzats".

Ahir, mentre canviava el govern espanyol jo estava concentrat a explicar un servei que agrega missatges de Twitter. Més tard, potser per superar la culpa per no haver contribuït a l’actualitat, vaig fer una proposta una mica apressada que es va acceptar.

Molta gent per no dir res

Vaig mirar de saber quins membres del nou govern són actius a internet. Com vaig escriure a la mateixa peça, la rapidesa segurament m’ha fet cometre errors, però fins i tot així la impressió general no quedaria gaire deformada.

Una absència generalitzada no em sembla greu, només faltaria, cadascú és lliure de fer servir les eines de comunicació que vulgui. Però els casos de “uns quants seguidors” i “cap missatge” em semblen més reveladors i els casos de comptes obsolets fan creure en una acció sense cura (segurament imputable als assessors del polític més que al polític). Els detalls són al 3cat24.

Catalans actius

Vaig voler fer notar que, en contrast, els governants catalans són més presents a la xarxa. No em vaig referir als que no són al govern no perquè no se’ls pugui trobar sinó perquè al text establia una comparació de govern a govern.

Els últims mesos he pogut informar, de vegades abans que altres i de vegades després que altres, de l’arribada a Twitter d’uns quants membres del Govern.

M’interessa l’estil de Quim Nadal (que em fa pensar en articles que escrivia en un diari local fa molts anys o en els que encara publica).

Combina el lirisme amb converses obertes i, de vegades, debats aspres, sempre educats però contundents. A més, aporta una proximitat que val la pena anotar. En aquest tuit, per exemple, celebra una acció política amb una imatge que, segurament, ha captat ell mateix (i que goso reproduir aquí sense demanar permís).

En altres polítics molt actius, sovint veiem fotografies que no pot haver fet el titular del compte, perquè n’és el protagonista. Aquí, el protagonista és l’avió.

No parlo ara de preferències ni simpaties. Conec Quim Nadal, hi he treballat breument però amb intensitat, el respecto i aprecio i ell ja sap quina aposta política faig (ell i tots els lectors d’aquest blog).

Però qualsevol observador equànime ha de valorar un estil singular que s'ha guanyat el reconeixement de molts que s'han fet seguidors dels seus missatges de 140 caràcters.

El poso d’exemple perquè el contrast és molt notable.

Internet a l'hangar

Entre els ministres, l'ús d'internet encara és a l'hangar.

Quan feia la peça sobre aquest “govern sense xarxes” no em creia, d’entrada, que el resultat de la cerca seria tan eixorc (per fer servir una paraula que podria trobar qualsevol dia en un “tuit” de Nadal).

Atrapat temporalment a les branques d'un abre: un tuit sobre la #twittervista

Quan algú s’equivoca em sembla que ho ha de dir. Com que ho espero dels altres, és raonable que els altres ho esperin de mi.

M’he equivocat

He fet un “tuit” sobre Stic que no ha estat prou afortunat. Més: ha sigut desafortunat. Miro d’explicar-ne les raons.

Els tres errors han estat:

1.- He reaccionat massa de pressa (acabava de llegir la nota explicativa sobre la #twittervista i l’he trobat decebedora). Hauria estat millor madurar l'opinió una estona.

2.- No he sabut comprimir en 140 caràcters una opinió que necessitava de més aclariments (no he fet servir bé l’eina).

3.- No he calculat el ressò, no m'he adonat prou que tot el que diem en aquestes xarxes és públic i, com que tendeixo a creure que només m’adreço a uns quants que tenen la paciència de llegir el que escric, no he sigut conscient que les dades desmenteixen la meva sensació de parlar amb quatre gats.

Solució 3

Aquest tercer error només el puc esmenar en el futur, mirant de tenir més present que, per sort o per desgràcia, hi ha més de quatre persones que miren de saber què comparteixo.

Solució 1

El primer error ja no es pot corregir. No m’agrada córrer però de vegades accelero i gairebé sempre que ho faig tinc problemes en un revolt. He de “conduir” millor.

Solució 2

Però el segon error sí que té esmena i en això consisteix aquest apunt.

He parlat amb persones de Stic i m’han mostrat la seva sorpresa per la "duresa" del comentari. Els he dit que tenien raó i que ho hauria d’explicar millor.

D’entrada, però, deixo anotat que respecto l’entrega voluntarista de totes les persones que hi dediquen hores i entusiasme. És evident, però ho subratllo.

Ara bé, crec que projectes com aquests, amb tant de relleu, han de ser més acurats. El meu parer és que la #twittervista va anar malament i que no es pot imputar només a “causes tècniques”. És més: crec que el resultat és un perjudici per la missió que Stic s’ha proposat de combatre l’anomenada escletxa digital. Ja en vaig parlar.

Arrogància

Si al tuit he parlat d’arrogància era perquè m’ha disgustat veure en la seva nota un subtext que, tal com l’he interpretat, volia dir: “Puig que fem coses pel país, atenció a l’hora d’avaluar-nos”. Potser ells no volien dir això, però és el que he entès i, ja ho he dit, com que he reaccionat massa de pressa...

És un argument que trobaria inacceptable.

Falta de qualitat

Si he parlat de falta de qualitat, és perquè crec que quan algú es proposa un projecte tan ambiciós ha de tenir cura dels detalls i sobretot ha de procurar “no ficar-se en un jardí”, com se sol dir. Un proverbi xinès que m’agrada diu: “No t’enfilis a un arbre del que després no sàpigues baixar-ne”.

És clar que algú pot pensar que més val que m'ho apliqui. Qui em manava entrar en aquest jardí? Bé, aquest apunt és la meva manera de "baixar de l'arbre on m'he enfilat", sense perdre de vista que m'hi he enfilat perquè creia tenir motius, que són els que estic exposant.

Potser no calia fer un aplicatiu, potser calia confiar més en l’eina original sense témer “la balena”, potser el sistema de votació als Premis Blocs tenia massa imperfeccions, potser la noció de vot popular no és l'adequada, potser el jurat no era l'ideal per respondre a segons quins aspctes, potser no es va calcular el dany de segons quines decisions...

Afanys de protagonisme

I si he parlat d’afanys de protagonisme, és perquè no em va agradar que arribés una nota de premsa que podia interpretar-se com l’anunci que hi hauria sis caps de llista (molts col·legues així ho van entendre) quan moltes persones ja sabíem que no seria així, perquè era conegut, i no vaig trobar encertada una certa "pressió" als altres formulada en un acte de cloenda.

Potser he exagerat, però em va semblar que volien fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta decepció, sumada a la recerca del ressò mediàtic de fa uns quants dies, potser a canvi de provocar un desequilibri notable, s'ha convertit en una frase que podia ferir algú, i me'n disculpo, però que tenia aquesta base.

Vet aquí els tres motius de les tres expressions. Això no evita que fos un desencert deixar-ho anar en un tuit, si volia comentar la nota de Stic no he triat el canal que em feia falta.

Opinió minoritària

Però encara vull dir una altra cosa.

He percebut que altres persones també creuen que tot i el voluntarisme i l’entusiasme, que reconeixem i aplaudim, hi ha hagut, potser no arrogància ni excés de protagonisme, però sí, com a mínim, un cert grau de falta de qualitat. I crec que Stic faria bé de repensar-ho tot plegat una mica seriosament.

Però els meus interlocutors de Stic m’expliquen que aquesta percepció és minoritària. M’asseguren que en el retorn que ells reben, vuit de cada deu comunicacions se’ls adrecen amb una valoració molt positiva, tant de la seva tasca en general com dels dos darrers esdeveniments que han organitzat.

Per tant, com he dit per telèfon, la meva percepció prové d’un cercle realment molt reduït (dos de cada deu). Tinc una percepció allunyada de la realitat.

Què en penso

Tot i així, la mantindria (encara que no l'he expressada gens bé, ja ho estic dient, oi?).

Perquè penso (i encara que no ho cregués ningú més em sembla que ho seguiria creient) que ha faltat encert, que no hi ha hagut una bona estratègia, que s’ha fallat en el càlcul dels riscos, que s’ha posat en entredit la defensa de la missió natural i no sembla que hi hagi ben traçada una ruta ben pautada per als pròxims deu anys, posem per cas.

Esperava la nota amb moltes ganes. M'interessava l'estil. I reitero que no m'ha agradat (no, no he sabut expressar bé, per això estic clavant aquest rotllo al blog), m'ha decebut. Els tecnicismes són una reacció pròpia de les administracions quan alguna cosa falla. I aquell subtext que abans he esmentat tampoc no m'ha semblat correcte.

Si tenen tota la raó, i sóc l'únic que ha interpretat malament l'explicació i ha avaluat malament els darrers fets, reitero les meves disculpes.

Stic, endavant les atxes.

Si no m'equivoco tant, només el temps ho dirà. Per això, perquè fa falta temps i perquè, siguem francs, polemitzar no és la intenció d’aquest blog, tornaré a parlar tan poc de Stic com havia fet els últims anys.

PS:

1.- Només per si de cas: no, no presento mai cap blog a cap premi i no, no vaig votar a ningú, a ningú, coneixa massa persones i sabia que ni a uns ni altres no els vindria del meu clic. I potser volia tenir la llibertat absoluta de comentar la jugada, com he intentat fer.

2.- Només per si de cas. La falta d'animadversió és òbvia. Vaig cobrir durant moltes hores un esdeveniment a Mataró, per fer peces divulgatives, i vaig dedicar interès i diria que passió a la twittervista durant l'estona prèvia, quan la seguia i quan per fi en vaig redactar una crònica.

Sense aquesta passió, potser no hauria sentit cap decepció i m'hauria estalviat enfilar-me a un arbre amb les branques massa delicades com per saltar-hi sense mesura. Stic és un bon instrument. Només crec que pot millorar molt la seva feina.

La feina del periodista: intermediar o connectar amb les fonts

Transmissor tradicional

El periodista tradicional ha fet de transmissor. Acudeix a unes fonts, personals o no, i tot seguit ho explica als seus “clients” (lectors, espectadors, oients...). Per aconseguir-ho, ha fet servir formats diferents (àudio, vídeo, text...) i gèneres adequats (entrevista, crònica, reportatge, notícia...).

Un dels efectes de la digitalització és que tot aquest procés pot quedar trastocat.

Com que l’emmagatzematge i distribució de continguts és més fàcil, hi ha més persones que creen materials d’interès.

En aquest cas, què ha de fer el periodisme?

Un exemple

Em serveix d’exemple el que està passant amb la campanya electoral catalana (ai, perdó, la pre-campanya..., qui s’ho creu això?).

Diversos professionals han decidit que valia la pena crear continguts propis sobre les campanyes digitals dels partits que aspiren a tenir representació parlamentària. I han obert espais a internet on hi aporten la seva anàlisi, textos, gràfics...

Narrador o pont

El periodista tradicional potser intentaria mirar què diuen en aquests llocs i fer-ne una peça informativa per als seus “clients”.

Però no estic segur que tingui gaire sentit (tot i que ho he fet, d’alguna manera).

No té més sentit fer de pont? És a dir: fer saber als usuaris del mitjà que hi ha aquest materials i enllaçar amb la font.

Fer accessible

A més, hi ha altres professionals que organitzen paquets de recursos. Endrecen el que hi ha a la xarxa de forma dispersa i fan més fàcil la consulta.

Una altra vegada, què ha de fer el periodisme? Té sentit que un mitjà reprodueixi aquests paquets de recursos? Quantes rèpliques n’ha de fer?

Potser és més raonable citar la font, indicar l’existència d’aquests paquets i fer-los accessibles a la ciutadania.

Detecció i filtratge

La majoria de les persones no dedica una jornada laboral a cercar aquests continguts, a identificar-los, avaluar-ne la fiabilitat i consultar-los.

Però un periodista sí que ho ha de fer. És una part important de la seva activitat (se suposa...).

Per tant, el periodista ja no ha de fer només de transmissor de la informació, pot fer de connector entre els materials (que ha avaluat i valorat) i els ciutadans.

Una frase

Per això, fa molt poc, en un dels articles que he escrit per al 3cat24, vaig incloure-hi aquesta frase: “a diferència de les eleccions anteriors, a la xarxa hi ha observadors tan atents com eficaços que avaluen aquesta campanya i permeten als ciutadans accedir a la informació sense la intermediació tradicional dels mitjans de comunicació, inclòs aquest.”

Potser moltes persones no van copsar el significat d’aquestes paraules i potser d’altres van creure que era una manera d’introduir una qüestió. La veritat és que volia ser l’anunci formal, firmat i publicat en un mitjà públic, sobre una orientació que em sembla que hem d’emprendre.

Què he de fer

La meva feina ja no pot ser només la d’explicar coses. Oferir bons enllaços i aportar connexions amb materials rellevants és una feina tant interessant com escriure.

No em puc limitar a fer d’intèrpret. He de ser un bon filtre, un bon conector, un bon detector. Els ciutadans es poden informar sobre la campanya digital amb les peces que elaboro (m’esforço perquè siguin d’interès) però, siguem sincers, ja tenen molta informació de qualitat i no cal que jo la repliqui, n’hi ha prou que els digui a on és.

No estic segur que els meus col·legues d’ofici ho vegin de la mateixa manera. Potser seria una bona pista saber què en pensen els lectors d’aquest blog.

Què has de fer quan un polític aixafa la seva noticia?

Quan vaig veure que es presentava el Museu Virtual del Poble Gitano de seguida vaig modificar la meva agenda per poder-hi asistir. Tenia clar que era la mena d’assumpte que m’havia d’interessar. No pretenc exposar casos concrets d’ús de les TIC que tinguin un enfocament social? Doncs no m’ho podia perdre.

Acadèmia

Per això vaig anar fins al Citilab de Cornellà. L’acte tenia un contingut acadèmic, amb el professor universitari César Carreras, però també polític. La presentació es feia en el programa d’una jornada que obria el conseller de Governació, Jordi Ausàs.

Insinuació

Orgullós d’aquest projecte, el conseller el va posar d’exemple i, per provocar un efecte de contrast, va deixar anar una lleugera insinuació sobre els incidents que han passat fa poques setmanes. Tothom va entendre que al·ludia a França i a les expulsions de romanesos.

Racisme i odi

N’hi hauria hagut prou. Però a Ausàs se li devia escalfar la boca, com se sol dir. No puc saber si va ser un acte d’ingenuïtat o estava calculat, el que sí sé és que al cap de poques frases va deixar anar unes paraules que ja no eren una referència suau. Va qualificar l’actuació del govern francès d’acció electoralista i va assegurar que incitava a l’odi i al racisme.

Què havia de fer?

Qualsevol periodista sap que això és notícia. Un membre del govern català, un govern autonòmic, acusa a tot un Estat d’incitar al racisme i a l’odi. És obvi que mereixia atenció.

Estil propi

Però vaig reaccionar. Jo no faig aquesta mena de periodisme de la immediatesa, no busco un periodisme basat en les declaracions i contradeclaracions (el periodisme polític i l’esportiu cada vegada s’assemblen més, per desgràcia).

Vaig recórrer al meu estil (si tens el teu estil sempre et sents una mica més segur). Vaig incloure les paraules del conseller a la meva crònica i per destacar-ho vaig encapçalar el paràgraf amb un titol.

Incapacitat

D’aquesta manera, no vaig “matar la notícia”, com sí que havia fet el polític. No estic segur si ho va fer expressament, per obtenir notorietat (en aquest cas, jo no vaig “picar”) o si ho va fer sense voler, per descuit.

Però és ben freqüent que un polític presenti alguna cosa i que ell mateix s’encarregui de fer malbé la presentació. Un altre dia ja en parlaré, però la incapacitat de la majoria dels polítics catalans per comunicar un missatge clar i concís és extraordinària.

Apropiació

Hores després, quan vaig comentar la jugada amb persones que estaven implicades en el projecte, em van dir que els havia sabut greu comprovar que el Museu Virtual del Poble Gitano havia quedat tapat per les paraules del conseller, que a força peces informatives havien quedat situades a l’encapçalament i s’havien apropiat del titular.

Preguntes

Què hauria d’haver fet? Vaig optar per “salvar” la informació. Escric sobre internet i la societat, no escric de política. Anava allà per explicar un projecte, en realitat no m’importava gaire la presència política. Vaig perseverar i vaig mantenir el meu obejctiu. Però, hauria d’haver canviat l’orientació? Ho hauria fet millor si m’hagués deixat portar per l’afany de destacar unes paraules molt sonores?

Conclusions

Aquesta feina té molts moments interessants i tot sovint el millor de tot és quan et sembla que ja has acabat i et poses a rumiar si ho has fet prou bé, si l’has encertada i si en pots treure alguna conclusió que t’ajudi a fer-ho millor el pròxim dia.

Aprenent

Com sempre, cada informació és una oportunitat per aprendre i descobrir sorpreses interessants. Mentre feia una ullada als enllaços que hi ha en l'apartat que es dedica a la recreació artística dels rom he trobat un blog que s'ocupa de "l'art gitano", una meravella que val la pena llegir i mirar amb atenció.

L'optimisme com a missatge de marca

El missatge

“30.000 entregues diàries ens carreguen d’optimisme”. Aquest és el missatge que he vist en una camioneta d’Envialia.

Que facin servir el seu mitjà de transport com a mitjà de comunicació no és nou però sí m’ha cridat l’atenció la seva actualitzaciò per adoptar el missatge a la situació de crisi.

No fa gaire ja em vaig fixar en la “campanya antipublicitat” de Carrefour.

Però aquí, a més de l’adaptació al canvi hi ha un missatge interessant.

La foto no és gaire bona (he esborrat la matrícula) però compleix l’efecte testimonial. Quantes camionetes d’aquesta empresa recorren ciutats i carreteres amb els seus eslogans?

“Cada minut que passa és un minut menys perquè passi la crisi”. Amb aquesta frase, l’empresa recorda un dels seus referents (el temps) i llança una crida a l’optimisme.

Aconsegueix així que el seu públic li reconegui aquest esperit? Li reporta beneficis directes? L’ajuda a sostenir els atributs de la seva marca?

Problemes de reputació

Envialia va tenir fa dos anys problemes de reputació digital. L’exposició pública d’un cas concret va contribuir a empitjorar la percepció sobre els serveis d’aquesta empresa de missatgeria urgent.

Potser això hi té a veure. Potser han volgut canviar d’aspecte.

Idees contra el pessimisme

Si més no, és original, crida l’atenció i és ben rebut en un entorn en què els voltors ja fa mesos que no paren de subratllar tot el que va malament en comptes de proposar remeis perquè vagi millor.

Hi ha alguns profetes del passat que han obtingut molta notorietat amb el seu afany per esclafar els ànims, no he acabat de saber si amb algun interès inversor personal però en tot cas basant la popularitat en l’art d’escampar el desànim i el ditxós “jo ja ho deia”.

A mi sempre m’han interessat més les reaccions positives, els gestos dels emprenedors, històries com la de les nines de Famosa.

Envialia ens envia un missatge que té la virtut de fer-nos adonar que el pessimisme no resol res i ho complica tot.

Però em pregunto què passaria si aquest corrent fos seguit de tal manera que ens caigués una pluja d’anuncis d’aquest to un punt mel·líflu. Si de cop i volta totes les marques ens repetissin a cada segon la cançó aquella de Joan Manuel Serrat potser no ho resistiríem, oi?

Adaptar continguts a "l'estat d'ànim" del consumidor

La campanya de Carrefour Discount que es veu ja fa dies a les cadenes de televisió és una aposta interessant perquè al mateix temps que produeix una publicitat adreçada al target que busca preus baixos per damunt d’altres conceptes ens il·lustra sobre algunes maniobres que ja sabíem però que ara se’ns fan molt evidents.

L’aspecte dels personatges està molt aconseguit: persones que van a comprar sense maquillar-se i vestint amb molta “normalitat” i empleats del supermercat que “al·lucinen” amb la narració de la publicitat a què estem acostumats.

El cost de la viscositat

De passada, ens recorden que tot això de la gent que salta a càmera lenta damunt d’un llit, l’oli que raja untuós i brillant, els camps de blat que el vent transforma gairebé en la mar... en fi, tota aquesta comèdia habitual és només això, comèdia habitual.



Jambon a la francesa

A la versió francesa que he vist, se simula una reunió creativa per imaginar anuncis sofisticats i buscar noms emocionals a tot de productes que al final s’acaben anomenant amb tota senzillesa com el que són, pernil, cafè o suc de taronja Carrefour Discount. La filosofia és la mateixa (deixem la sofisticació) però no té la mateixa gràcia.




Atac als clients que et permeten viure

El punt dèbil és que la campanya conté un atac als fabricants de productes que ven Carrefour i algú ja s'ha preguntat si hi hauria gent a Carrefour si només tinguessin marques blanques. Potser sí? Sembla un debat que val la pena. Carrefour competeix de forma agressiva amb aquells clients que li permeten existir. Té sentit?

Quin estiu!

El Gaspatxo Alvalle també posa la crisi a primer terme.




Els mitjans tradicionals com a prova de fiabilitat

En un altre anunci, la informació sobre l'efecte de la crisi prové de la ràdio i no d'un diari. És interessant comprovar que quan el creatiu vol transmetre unes dades estadístiques opta pel mitjà de comunicació tradicional com a vehicle.

La idea és clara: molts espanyols no sortiran de vacances i la reacció és positiva amb un “i què?”. En comptes d’oferir-nos un gaspatxo refrescant o molt ben fet o seguidor d’una recepta tradicional o vés a saber què, l’anunci llança una proclama radical: l’estiu espanyol és magnífic, quedar-se aquí és un privilegi.

La referència final subratlla que hi ha un web on el lema es presenta amb més detalls: un concurs de fotografies i vídeos amb rutes de “turisme interior” com a obsequi d’un sorteig.

Càntir blanc

Aquesta apel·lació a l’orgull de ser espanyol (vist més aviat com el tòpic d'una vida que consisteix a refrescar-se amb un càntir i fer la migdiada a l’ombra...) inclou la invitació a disfrutar del gaspatxo Alvalle, que d'aquesta manera buscas un contacte emocional amb un estat d'opinió ("estem fumuts però no renunciarem als "nostres" plaers: el nostre paisatge, els nostres costums, el nostre gaspatxo"). Vet aquí que, després de tot, l'anunci també busca, com tots, aquesta connexió.

Fins i tot els de Discount, que tenen aparença de discurs racional ("sigues pràctic, no paguis per la comèdia de la publicitat") pretén connectar amb un estat d'anim que repeteix: "prou de sofisticacions inútils, siguem autèntics i engeguem a dida aquests de la càmera lenta".

Innovació i adaptació

O sigui que la publicitat s’adapta a l’estat d’opinió de consumidors espantats (pel que es diu que passa encara que no ho visquin) o seriosament preocupats (perquè ja ho viuen). Pels volts de Nadal, un programa d'humor ja va parodiar els anuncis nadalencs adaptant-los a la crisi.

Els exemples d'Alvalle i Carrefour són una mica més innovadors que els simples descomptes amb data límit, característics dels cotxes, o els viatges i creuers que sembla que regalin (només ho sembla, com recorda un altre anunci, aquest on una família es veu forçada a baixar a terra perquè s’ho ha gastat tot amb refrescos i altres extres).

Qui més s’hauria d’adaptar a aquest estat d’opinió?




I els altres?

Quants creadors de continguts s'haurien d'apuntar a l'intent d'interpretar un estat d'ànim "en crisi" per servir productes d'aquest estil i quants haurien de persistir en l'intent de fer-nos creure que adquirir segons què ens fa millors o ens aporta molt més que la simple utilitat?

Interior posa el logotip a un document dels Mossos d'Esquadra

Còpia oficial

M'avisen d’un cas de còpia molt singular. Ja he parlat aquí dues vegades de les redaccions que practiquen el “copiar i enganxar” com a procediment periodístic (una i dues).

Però aquesta vegada es tracta d’un document sencer, oficial, que una administració ha elaborat i pagat i d’una còpia increïble que una altra administració ha fet.

“Oberts a la seguretat” és una “guia pràctica de seguretat adreçada als establiments comercials”, produïda des dels Mossos d’Esquadra i amb el suport de la Confederació de Comerç de Catalunya.

Pel que he vist, se’n van distribuir prop de cent mil exemplars durant les festes nadalenques, fa uns quants mesos.

“Comercio es seguridad” és una “guia práctica de seguridad dirigida al comerciante”.

L’autoria queda clara quan es diu al principi:

“La Confederació de Comerç de Catalunya i la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra, amb l’interès comú de millorar la seguretat en el sector del comerç, han elaborat conjuntament aquesta guia pràctica per tal de donar eines d’autoprotecció adreçades a tots els comerciants de Catalunya”.

La versió en castellà ho diu així:

“La Dirección General de Política Comercial solicitó a la Confederación Española de Comercio el diseño de la presente guía práctica en materia de seguridad en el sector comercial.”

Logotips

Fora d’aquests paràgrafs inicials, les dues guies són exactament la mateixa (una és en català i l’altra en castellà). La castellana porta els logotips del ministeri de l’interior, el ministeri d’Indústria i el Govern d’Espanya.

Hi ha una diferència important. Al final, naturalment, la guia espanyola no proporciona el telèfon dels Mossos sinó el de la policia espanyola. I hi ha una il·lustració canviada (només una). La imatge del cotxe dels Mossos s’ha substituït per una imatge de sirenes policials inidentificables...

No és que el text sigui el mateix (que ho és). És que el disseny és el mateix i les il·lustracions. Tot. Una és una simple traducció de l'altra.

Fins i tot els colors corporatius dels Mossos (blau i vermell) s’han mantingut (sense pensar si també eren els colors corporatius del govern espanyol, que sembla que opta sempre pel groc).

La compaginació, les il·lustracions, en fi, que és el mateix producte.

Podria ser que la Confederació del Comerç fes saber a la Confederación Española que disposava d’aquest document però el resultat és que el ministeri de l’Interior fa circular com a pròpia una guia de la policia catalana.

Estalvi, acord o plagi?

Ja ho sé, és un assumpte menor. Amb tantes notícies interessants que hi ha m’he fixat en un aspecte menor. Però trobo que té molta gràcia que les administracions arribin a aquest grau de plagi.

Caldria saber quants diners de pressupost públic s’ha endut aquesta edició de la guia espanyola... considerant que el producte ja estava fet per la policia catalana.

Una altra pregunta seria si els Mossos saben de manera oficial que la seva guia ha “inspirat” aquesta versió i si ja formava part de la seva missió elaborar un producte per al ministeri de l’Interior...

És a dir, estaria bé esbrinar si és un cop de mà entre administracions (amb algun estalvi associat) o si és una jugada de les confederacions de comerç...