La paradoxa dels "hackers" i els periodistes

Cara A

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha hagut durant dos dies una trobada molt singular.

El projecte Europeana ha decidit acostar-se als desenvolupadors informàtics perquè els ajudin a crear aplicacions que permetin un ús ciutadà dels continguts culturals digitaliztats que Europeana acumula.

S’explica en dos articles publicats al 3cat24.

N'hi ha un que està escrit al final de la primera jornada , i vol presentar el projecte, mentre que el següent s'ha escrit al final de la segona sessió i vol mostrar els resultats de l'encontre, com el que es veu a la imatge (una aplicació que destria els colors predominants d'una obra pictòrica).

Ha quedat clar que la paraula “hacker” no té només les connotacions negatives que se li solen atribuir des dels mitjans de comunicació.

S’han gastat diners de la Unió Europea per convidar aquests “hackers” a crear eines interessants. No deuen ser el dimoni.

Cara B

Avui, els mitjans digitals expliquen que la policia espanyola ha detingut els suposats responsables de la xarxa Anonymous.

Moltes persones han reaccionat amb una crítica que no estava mancada de bon humor. Una crònica al 3cat24 mira d’explicar-ho.

Per què hi ha hagut aquesta reacció?

Perquè la gran majoria dels mitjans digitals han publicat aquesta notícia d’una manera acrítica, reproduint amb molta exactitud una nota de la policia. El titular era exactament el mateix.

La gent espera que el periodisme consisteixi en alguna cosa més que copiar i enganxar una frase que ha escrit la policia.

La policia

A la nota del ministeri de l’Interior, s’hi esmenta el terme “hackivista”, que potser és una barreja de “hacker” i “ciberactivista”.

Queda clar que a la policia no li interessa gens ni mica informar.

Pretén crear confusió i fa servir termes poc clars que molta gent no coneix per generar una sensació negativa.

"Hackivista" es fa servir com “terrorista” i, d’aquesta manera, es continua en aquesta campanya subtil que associa a internet tot el mal possible.

Ja se sap: internet és un cau de corruptors de menors, lladres de música i també... “hackivistes”.

Que la policia sigui com és resulta gairebé inevitable. Sobretot perquè els seus responsables no fan cap esforç per millorar l’orientació, al contrari, els animen a ser els únics titulars de la violència i coses per l’estil. Què hi farem. Tenim la policia que els governs volen i tenim els governs que la majoria vota. És el que hi ha.

Els periodistes

Però els periodistes sí que poden fer les coses d’una altra manera.

De què serveix que algú s’esforci a explicar que els “hackers” creen eines per a la cultura digital si l’endemà mateix se’ls posa al sac de les bruixes i els endimoniats?

Copiar i enganxar notes policials no és ben bé periodisme.

Que la majoria de mitjans digitals s’apuntin sense pensar a la criminalització d’internet és una paradoxa però sobretot és una demostració terrible que els mitjans digitals encara tenen molta feina pendent si de debò creuen que la qualitat de la seva informació té algun valor.

Ho he escrit en condicional (“si de debò creuen”) i ho he fet expressament. No caldrà que hi afegeixi res més.

Philippe de Jarandilla i el retrat del món

Jarandilla de la Vera és un poble d’una mica més de tres mil habitants no gaire allunyat de la serra de Gredos, a dos-cent quilòmetres de Madrid. Es troba a la província de Cáceres (Extremadura).

Els emigrants

Des d’aquest lloc van emigrar cap a França un home i una dona. A l’altre costat dels Pirineus hi van tenir un fill i de seguida van entendre que seria francès per sempre més. No fa gaire, Philippe Gonzalez va fer el recorregut invers, potser perquè necessitava saber què volia dir emigrar. Va deixar París i viu a la capital d'Espanya.

El blog

Ha treballat en una empresa important de telecomunicacions, s’ha abocat al canvi que internet i la digitalització empenyen i, entre altres activitats professionals, ha participat en projectes com Canal Cocina o Sol Música. A més, cada dia dedica més de tres hores al seu blog Instagramers, per atendre la comunitat d’usuaris de l’aplicació Instagram.

La marca

La manera com aquesta aplicació per a mòbil arriba a tenir un blog explica bastant bé un patró que les empreses no sempre entenen. Gonzalez va començar com un usuari més, però s’hi va aficionar amb una passió que només trobaria l’equilibri si la compartia.

Als creadors d’Instagram no els va agradar que algú fes servir el seu nom, que algú que no era un d’ells s’atrevís a escriure sobre el seu producte i a crear comunitat. De primer, van posar pegues al seu projecte. Fins que, després d’insistir-hi, va aconseguir que interpretessin com cal la situació.

Un usuari esdevé un “fan” i aleshores emprèn ell mateix la seva acció. No és el primer cop que passa ni serà l’últim. La marca ja sap que aquell que crea el producte o el servei no tindrà sempre el control de la difusió. Almenys, a internet no és sempre així.

La comunitat

Dijous, en Phil va ser al pis de dalt del Bar Velódromo de Barcelona, en una trobada patrocinada per un cerveser i explicada als mitjans.

Hi havia una setantena de fanàtics de l’Instagram que no paraven de disparar la càmera del seu mòbil. Es feien fotos els uns als altres mentre bevien cervesa i se saludaven. La majoria només es coneixien pel nom que cadascú fa servir quan comparteix les imatges a Instagram. En Phil explicava molt orgullós que ja hi ha més de vint grups com el de Barcelona.

Phil Gonzalez, com se’l coneix entre els fotògrafs d’Instagram, sosté que aquesta aplicació fa més fàcil que les persones tinguin ganes de compartir una imatge. També és veritat que en aquesta comunitat hi ha abundància de professionals de la publicitat, el màrqueting i el disseny. No és l’únic entorn de la xarxa on aquestes professions han actuat com a exploradors avançats.

La popularització

Quan Kodak va produir la seva Instamatic25 pretenia popularitzar la fotografia. No va pensar mai ningú que per aquesta raó deixés d’haver-hi fotògrafs professionals.

La digitalització posa a l’abast de tothom la captura d’imatges i l’oportunitat de compartir-les. A les galeries digitals desades en tots els servidors que conformen això que s’ha anomenat “el núvol” hi ha milions d’imatges del món capturades pels seus habitants, com les dues que il·lustren aquest apunt (es troben a @janquim).

El retrat global

És un garbuix, és veritat. Però aquest garbuix, aquest conjunt de visions compartides, és ara mateix un patrimoni únic que la humanitat no havia sigut capaç de construir fins avui dia. És la suma de milions de mirades que, si algú s’hi capbussa amb imaginació i rigor, proporciona un retrat global amb una quantitat infinita de narracions formidables.

De la mateixa manera que els processadors de textos i els blogs no fan que tothom sigui novel·lista, per exemple, però han aconseguit que moltes més persones puguin i vulguin crear textos i ensenyar-los, és evident que encara hi ha fotògrafs professionals. Però la fotografia popular ha trobat noves maneres d’estendre’s i Philippe Gonzalez s’ha convertit en un dels seus impulsors.

Els immigrants

La seva història conté encara una altra lliçó sobre el canvi. Als països europeus hi ha molts fills d’immigrants, que ja són d’allà on han nascut. Són persones amb dues llars a la memòria. Quan es presenta, en Phil diu, en un castellà afrancesat: “Soy francés, se nota en mi acento. Y soy hijo de extremeños.”

El món es ple de fills d’altres llocs però a mesura que el canvi progressa, tots els llocs conflueixen en el gran lloc que som tots, mitjançant els bits i la connexió a internet. Encara no s'ha entès?

Tot el que no sé de Wikileaks... (però ho aprenc seguint enllaços)

Si hagués de triar una sola informació com la més important de l’any 2010, suposo que coincidiria amb moltes altres persones a l’hora d’assenyalar la superfiltració que ha fet el mitjà Wikileaks.

Valor

Al principi, va haver-hi uns quants articulistes que van intentar desmerèixer els continguts que sortien a la llum, ajudats per l'humor. Josep Cuní es va apuntar a aquest corrent des del mitjà on treballo i va tenir la rèplica d’Antoni Bassas en diversos apunts del seu blog professional.

Però la resposta més contundent a aquesta tesi és l’article publicat a "El País" per Javier Moreno.

És un text que potser escombra cap a casa, perquè defensa la feina del diari que dirigeix, però que destaca la rellevància dels materials desvelats i que fa entendre com a conclusió el fracàs d’uns polítics que han practicat i practiquen l’engany sistemàtic.

Altres que negaven el valor de la informació han esmenat la seva posició inicial. Ja no es dubta gaire del valor d'aquests continguts. Si de cas es discuteix la decisió de fer-los públics.

Un altre món

Entre les valoracions allunyades del periodisme, cal parar atenció a l’article que va escriure Manuel Castells. Uns dies més tard va dir en veu alta allò que ja havia escrit.

A parer seu, Wikileaks representa allò que havia suggerit sobre la capacitat de les xarxes de persones davant dels poders estatals al seu llibre Poder y comunicación.

La seva tesi és que ens trobem davant d’un món que només internet fa possible. Si la digitalització facilia l’emmagatzemament i la distribució, les xarxes posen en contacte persones amb interessos comuns tot i les distàncies del desconeixement.

Altres veus creuen que no es tracta d’una innovació tecnològica sinó jurídica i en part discutible.

M’han interessat també aquestes valoracions: deu asseveracions arriscades, un apunt crític des d'una posició radical o una opinió sintetitzada en cinc missatges de Twitter.

Una interpretació dels objectius de Wikileaks ens fa comprendre que no pretén modificar l'actuació dels Estats (el vídeo sobre l'atac amb helicòpter a un vehicle on hi ha civils i premsa no farà que l'exèrcit deixi de córrer aquests riscos) sinó convertir la filtració en una part del sistema, fins al punt que aquestes accions quedin afectades per la paranoia de la conspiració. Un text d'interès (en versió original) per intuir una filosofia darrere del procediment.

N'hi ha moltes més però si n'he de triar una em quedo amb la mirada intel·ligent de Castells per la profunditat del seu tall analític.

Ciberprotestes

La prova que Castells no va tan desencaminat és que quan el lloc web va ser amenaçat pels operadors, seguint instruccions del govern nord-americà, al cap de poc ja tenia més d’un miler de “miralls”, també a Catalunya, i es recollien firmes arreu del planeta mentre un grup anònim iniciava una campanya amb les eines de “ciberprotesta” i un portaveu es deixava entrevistar per la BBC.

Un editorial del britànic "The Guardian" aclareix fins a quin punts els atacs contra determinats webs són l’equivalent d'una protesta civil. Imagino que com ara negar-se a pujar a l’autobús perquè discrimina racialment.

S'han promogut debats electrònics i els grups de suport s'han organitzat amb certa eficàcia. Hi ha manifestacions a uns quants països.

En general, el ciberactivisme es pot sentir reforçat. A més d'Assange hi ha altres "guerrillers de la transparència" (al 3cat24 vaig poder esmentar el cas de Marko Rakar). El polèmic Moore s'ha apuntat a la "causa Wikileaks". N'hi cabran d'altres.

La qüestió és com serà la reacció la pròxima vegada. Ja hi ha lleis contra aquestes accions de protesta i tot fa pensar que la “tolerància” dels principis d’internet anirà minvant.

A banda que hem de distingir entre les accions dutes a terme per grups de persones i les accions dirigides que pretenen ser llançades des d'una base natural i no organitzada.

Wikileaks és símtoma d’un món nou però els operadors rumien de quina manera poden discriminar les connexions en funció dels continguts i molts Estats imposen restriccions, de vegades amb la intenció de defensar continguts amb drets d’autors i molts altres cops amb la voluntat d’impedir l’expressió d’opinions lliures. Aquests són els dos perills reals que haurà d’acarar internet.

I gràcies a Wikileaks sabem que no serà una discussió del tot transparent ni sotmesa al debat democràtic.

Desinformació i safareig

El gran problema d’aquestes informacions és el mateix que Julian Asange preveia i que va motivar el repartiment del material entre periodistes de mitjans amb prestigi reconegut: l’allau de notícies es pot convertir en una causa de desinformació.

A més, per si no n’hi hagués prou, durant uns quants dies els mitjans van seguir una qüestió lateral amb tuf de safareig. La vida privada d’Assange i de més persones quedava a la vista de tothom. Com si de cop i volta la qüestió fos acusar aquest personatge "culpable d'espiar" i es posés a segon terme els resultats d'aquest pretès espionatge.

Ens trobem davant d'un heroi desmuntat, un malvat exhibit, una estrella mediàtica que ja escriu les seves memòries a canvi d'una quantitat de diners molt important. Pretén fer-se fort per pagar una bona defensa. Després de tot, la seva vida és narrada per altres. La seva rebel·lió és interpretada pels mitjans.

Assange va lamentar que es donés a conèixer un document sobre les seves relacions sexuals però, per sort, d’aquesta manera es va aclarir que no se’l persegueix per un delicte que anomenaríem violació, tot i que amb aquesta paraula es va intentar perjudicar la seva acció informativa. Fins i tot la seva mare ha fet declaracions públiques.

I se l'ha amenaçat. La dreta nord-americana clama per la seva extradició i pretén una condemna severa. Altres demanen en públic que se l'assassini. No és una qüestió menor, es debat obertament a la xarxa sobre matar algú. I hi ha mitjans que ho escriuen. Sense tenir gaire en consideració les conseqüències legals.

La vinculació no provada amb una "gola profunda" tan jove com ingènua serviria de pretext per l'acusació de revelació de secrets d'Estat. El soldat Bradley Manning té unes condicions dures d'empresonament i hi ha qui defensa la seva actitud amb el lema que desvelar un secret d'un crim de guerra no és cap delicte. Demanen donatius i ho fan a través d'internet, és clar.

No és el primer cop ni serà el darrer que una maquinària quasi perfecta es dedica a destruir la imatge d'una persona com a procediment per atacar les seves accions. De debò és l'home més perillós del món? La discussió s'ha estès arreu. Un burleta Assange contra el Pentàgon... o un combatent a favor de la veritat?

Es presentava ell mateix com un lluitador contra la censura en un debat amb un columnista que tenia lloc en un centre universitari, abans que fos algú perseguit per la Interpol.

La suposada controvèrisa ha distret alguns mitjans.

La curiositat també ha dut el periodisme cap al lloc físic on hi ha hagut els servidors que allotgen tota aquesta informació digitalitzada i ha dut aquest mitjà digital especialitzat en les filtracions al protagonisme d'informes per a audiències massives.

El documental WikiRebels ha tingut força visionats per internet. Però els mitjans més importants no se l'escoltaven gaire quan intervenia davant el públic especialitzat del TED molt abans d'aquest enrenou.

La història de Wikileaks encara és més atractiva que els materials desvelats, que són l'autèntic pinyol de l'assumpte. Una història que volen narrar amb un vídeojoc. El projecte, que s'explica aquí, ja compta amb aportacions.

Efectes

Aquest és un punt clau. Sense digitalització i les eines de cerca i gestió de dades aquesta filtració hauria sigut impossible. Sense internet res d’això no hauria passat.

Els efectes d’aquesta superfiltració encara no es poden mesurar. tot i que ja hi ha hagut dimissions.

Tot just es coneix un 1% del material de què Wikileaks disposa. Potser hagin triat el més interessant i en la resta hi hagi molta morralla, però fins i tot així haurem de tenir paciència.

Queden setmanes i setmanes d’informació basada en aquesta mateixa filtració i no es pot descartar que entremig el mateix Wikileaks obtingui altres continguts de fonts diverses.

A més, l’estil ha provocat un reguitzell d’imitacions. Hi ha uns quants llocs diposats a fer més o menys el mateix, o això és el que han anunciat. I encara hi ha un diari noruec que assegura que ha aconseguit tots els 250.000 missatges diplomàtics i ha dit que publicarà el que cregui més oportú. Caldrà veure si es confirma.

Fins i tot, han aparegut usos fraudulents, com el d’un diari paquistanès que ha presentat una campanya contra el govern veí de l’Índia fent veure que la font eren els famosos missatges dels ambaixadors nord-americans.

Periodisme

Què s’ha de fer quan la notìcia més notable de tot l’any, i previsiblement una de les més importants de l’any vinent, no és a mans d’un mitjà? N'hi ha que donen forma pròpia als "refregits" que elaboren, per adaptar-se al seu públic.

Com que és impossible per a tots els periodistes accedir als materials abans que els diaris que tenen l’acord amb Assange ho facin públic, fa falta ser creatius.

No hi ha gaires oportunitats, però es tracta d’aprofitar-les. De vegades, consisteix a centrar-se en un detall.

Es pot intentar acostar la informació a l’interès local i avançar-se amb sort un màxim de 24 hores als altres mitjans (vaig explicar aquí com ho havíem fet) o es pot posar el focus en aspectes secundaris, provinents de mitjans estrangers, per elaborar “refregits” sobre “els fills de Wikileaks” o “la filtració de la filtració”.

La idea estesa és que tothom faci repesca, per fer públics fins i tot aquells segments que els mitjans amb l’exclusiva deixin córrer.

L’essencial: endreçar

Es tracta de buscar maneres noves que vagin més enllà de la repetició del que diuen els altres però la tasca més sensible serà endreçar tot això: els continguts fets públics i els comentaris que generen.

Per ara, els mitjans que tenen l’exclusiva ofereixen edicions especials amb tot el material, mapes i algun altre sistema per accedir a l’enorme varietat d’informació com ara motors de cerca, però tard o d’hora ens farem un embolic i caldrà que algú posi a l’abast de tothom una mirada clara, anàlisis sectorials, visions transversals, paquets temàtics, visualitzacions cronològiques, infogrames, resums locals, consultes ciutadanes...

Ja hi ha eines de cerca interessants (com ara Cablesearchs, creada per periodistes holandesos) i s'han fet aplicacions per a mòbil. La que funciona amb l'Android de Google encara existeix, la que es va fer per als ginys d'Apple va ser eliminada, per raons força incomprensibles. En contrast, Steve Jobs hauria ofert algun suport a Julian Assange.

L'essencial: el periodisme

S'ha posat en entredit el periodisme i s'ha debatut si té límits. I al mateix temps s'ha demanat als mitjans informatius que assegurin la viabilitat de les seves fonts, un principi que no sempre se suposa acceptable.

El periodisme mundial no serà igual i en les properes dècades s'estudiarà el cas Wikileaks com un punt nuclear enmig d'un canvi l'abast del qual encara ens costa de percebre. Les bones notícies encara són en països petits. Com explica la defensora del lector de "El País", la qüestió no és com s'ha conegut tot això sinó tot això que s'ha conegut.

L'essencial: els continguts

Per això, sobretot hauríem de recordar que més enllà de la dispersió hi ha un nexe comú que explica com el govern dels Estats Units i la seva xarxa de diplomàtics ha intentat afavorir els seus interessos fins al punt de menystenir les lleis d’altres països, aliats i no aliats, de subvertir les normes d’altres Estats i d’afavorir empreses privades que actuaven amb mala fe.

És veritat que els missatges de Rússia o la Xina, per esmentar dos casos obvis, serien d’un interès igual o superior. Però no sembla que hi hagi un esbiaix contra els Estats Units. Wikileaks comptava amb orgull com un èxit una filtració sobre Kènia. Potser Rússia no seria tan condescendent si fos l'afectada.

En tot cas, és bo saber que una farmacèutica no ha de pagar els danys causats si ho ha fet a l’Àfrica i l’empresa és nord-americana i està bé entendre que bancs i empreses d’Espanya han sigut forçats a abandonar negocis legals per les pressions de la primera potència mundial. Ara que la diplomàcia exhibia el desig de ser més transparent gràcies a internet entenem que no n'hi ha prou amb publicar a la xarxa galeries públiques amb fotografies dels actes socials.

Sense comptar amb les revelacions prèvies sobre la guerra a l'Afganistan o els excessos dels soldats a l'Iraq.

És veritat, com s'ha dit, que els missatges només aporten la visió d'una part, però deu tenir algun valor perquè els militars semblen decidits a provar d’impedir noves filtracions. Potser sí que aporten llum.

No és el mateix llegir-ho a les novel·les de John Le Carré que fer-ho als diaris, encara que alguns ens ho hagin vulguin fer creure.

Encara més: no hauríem de menysprear el detall que tot això ho hem sabut contra la voluntat d'uns quants governs, que volien convertir la veu en la causa a seguir a canvi de silenciar les seves paraules.

Una altra lliçó remarcable és que empreses molt grans i poderoses com PayPal, Amazon, Visa o Mastercard han triat els colors de la bandera abans que les lleis del mercat que se suposa que veneren. De quin costat és la llibertat?

No sols han estat agressius amb la llibertat d'expressió, han subvertit els principis de la llibertat de comerç. I no està clar que la decisió no tingui conseqüències. En aparença, hi ha Estats que protegeixen la defensa contra la censura.

Distraccions

Entremig, podem aprendre a destriar d’entre tot el que hi ha, valorar si podem entendre-ho amb un mínim rigor.

També podem sorprendre'ns amb la presència d'Assange al pessebre o distreure’ns amb mostres d'humor, jocs simples, una cançó de Nadal, un rap irònic, un disc oportunista i una cançó crítica o exercicis més o menys curiosos, com ara un pòster que se suma a la moda de copiar el retrat tricolor d'Obama o aquesta llista musical que he creat amb Spotify.

La tecnologia no és cap assassina depravada

Competidors

No és gaire fàcil que un mitjà de comunicació posi atenció en altres productes de comunicació que d’alguna manera són competidors, tinguin la dimensió que tinguin.

Per això em sembla rellevant que el 3cat24 hagi acceptat dedicar una peça informativa a una realitat d’interès però complicada de transmetre: joves professionals difonen la tecnologia amb blogs escrits en català.

Diversitat

N’hi ha que declaren que es volen mantenir com a accions voluntaristes (tot i que admeten que els proporciona beneficis indirectes vinculats a la reputació) i n’hi ha que aposten per alguna via cap a la professionalització.

M’ha semblat una varietat interessant que s’ajustava a la mena d’emprenedors de qui m’agrada parlar, perquè ja està bé d’amagar la gent amb empenta i buscar sensacions fortes amb assassins, corruptors i pirates, que és com se sol presentar internet així que n’hi ha l’ocasió.

En positiu

No hem vist mai un titular que digui: “La va violar després de telefonar-la”. Ni tampoc: “Els lladres escrivien cartes amb llapis vermell”. No esperem tampoc: “La fotocopiadora d’un institut supera el centenar de llibres reproduïts”. Cap d'aquests instruments no en té la culpa.

Però amb internet és diferent. Sempre que es pugui associar de forma escandalosa amb algun problema, l’èxit està assegurat. Les xarxes socials es veu que són o per tafaners o per exhibicionistes.

Per això intento explicar l’activitat de professionals com els que protagonitzen les dues peces pròpies que he elaborat avui i una d'ahir:

- joves professionals difonen tecnologia

- Tuiter-net, una altra eina per analitzar les converses a Twitter sobre la campanya electoral catalana

- un català crea una eina per controlar l'activitat dels europarlamentaris

No són "grans èxits" del periodisme. Fins i tot, potser això que faig no és ben bé periodisme, ja ho he dit alguna altra vegada. Però cada dia trobo que té més sentit.

Catalanització

A més, la feina ha tingut avui ha tingut un efecte personal. Quan parlava amb un dels meus interlocutors, hem recordat que l’últim programari de l’iPhone ja inclou el català.

M’havia actualitzat el programari fa unes quantes setmanes però encara no l’havia catalanitzat. Ho he fet aquesta tarda. M'agrada.

Quatre cròniques generalistes sobre política i noves tecnologies

Intensitat

Dilluns i dimarts he passat un munt d’hores a les instal·lacions de la Universitat de Barcelona. Assistia a les jornades del Personal Democracy Forum Europe, que s’ha tornat a fer a Barcelona.

Després he dedicat una altra bona estona a acabar les meves cròniques i enviar-les al 3cat24.

I ara, quan per fi s’ha acabat una feina tan apassionant com esgotadora, m’agrada aturar-me a comprovar com ha anat tot plegat.

Fils estranys

He intentat fer una cosa una mica estranya. Buscar fils que es poguessin resseguir a tota la conferència, o sigui. Això implicava assistir a totes les ponències principals (més d’una trentena) i triar bé les que coincidien amb altres.

Per tant, les cròniques no partien d’una sola declaració sinó que consistien en la recerca de nexes comuns que s’haguessin estès al llarg d’un o dos dies. És una tècnica que ja havia provat.

Quatre peces

Aquest sistema m’ha permès escriure quatre peces:

Sobre diplomàcia digital

Sobre l’ús d’internet en causes globals

Sobre l’ús de les eines per part de l’extremisme

Sobre les dades públiques i la seva obertura

Dues notícies

A més, en dos casos m’ha semblat que podia obrir la peça amb un títol més clar perquè hi havia una “notìcia” (és una manera de dir, ja ens entenem, alguna novetat que valia la pena transmetre als usuaris del mitjà on treballo).

- Facebook emprèn un projecte a favor de la pau basat en la seva experiència com a xarxa social

- El Govern anuncia que obrirà les dades abans d’un mes

El públic

Mentre faig aquesta mena de feina, sempre procuro recordar que no escric per als coneguts que trobo en aquests esdeveniments. Els agraeixo els ànims quan em saluden però res que digui no els sorprendrà. Són experts i saben molt bé de què es parla en aquestes cites.

Miro de pensar sempre que si escric és perquè se’n facin una idea aproximada les persones que no han assistit als debats, persones que acudeixen a un mitjà generalista i que potser se senten atretes pels titulars (sempre em queden llargs... perquè m’agrada que siguin explicatius i perquè quan treballava a la premsa impresa tenia unes limitacions d’espai que per sort ja no tinc).

Només pretenc que persones que busquen informació general se sentin encuriosides i que vulguin seguir una crònica que no ho explica tot ni de bon tros però que ofereix una certa visió panoràmica i algunes pistes, en forma d’enllaços.

Una influència que he d’esquivar

Però sempre temo que em quedin uns textos massa espessos.

Siguem sincers: dificilment coneixeré gaires lectors amb qui debatre el que faig, però als professionals del sector me’ls trobo tot sovint. Sense voler, dec tenir por que em considerin massa "superficial" i potser inconscientment intento “quedar bé” amb ells.

És absurd. No escric per a ells sinó per al públic no especialitzat. Intento recordar-ho sempre però no sempre me’n surto.

Entendre-ho

Una altra dificultat és que parlo d’assumptes que tot just miro de començar a entendre. Per explicar-ho, necessito entendre-ho... si més no una mica.

Escoltar algú en una altra llengua (no uso mai els aparells de traducció perquè m’agrada l’oportunitat de fer hores de “listening”), intentar copsar els conceptes, buscar un fil comú i provar d’escriure una crònica que no sigui espessa em sembla que són molts reptes a la vegada.

Ja sé que el resultat no és mai el que pretenc i també sé que el que pretenc no és tampoc suficient però confesso que el repte m’estimula.

Han sigut dos dies intensos però ara em sento una mica com aquell que després d’una bona caminada pot seure en una pedra i contemplar el paisatge.

He après tantes coses... Només espero haver-ne sabut transmetre alguna als lectors del 3cat24. Després de tot, aquesta és la meva feina.

El rerebotiga

A les peces informatives que he elaborat, em semblava banal referir-me a les possibles millores que el PDF-Europe ja sap que ha d’acarar. Però aquest blog és un espai personal i sempre hi aporto comentaris sobre el “rerebotiga”.

L’equip que ho ha organitzat ha estat eficaç i formidable però és una llàstima que en una trobada sobre noves tecnologies ens quedem sense llum dues vegades, que el so pateixi alguns defectes i que la connexió wifi, una altra vegada, sigui un absolut desastre. Per a mi era particularment incòmode perquè tinc el costum d’anar buscant i desant adreces de webs que els ponents citen.

La llengua

Un altre aspecte millorable que no vull obviar té a veure amb la llengua. El PDF és una trobada internacional i com sol passar als països europeus, l’anglès és la llengua comuna que tothom fa servir. Tothom menys algú a qui conec de fa molts anys i a qui ho he comentat més d’un cop. Per això m’atreveixo a escriure-ho.

Que una directora general del Govern hagi escolit aquesta cita per anunciar de forma pública l’obertura de dades és un gest que s'ha de valorar molt. És un reconeixement de l’administració a la gent que observa internet des de forums de professionals i experts. Crec que tothom ho ha jutjat de forma molt positiva.

Però segurament hauria sigut més adequat que algú del seu equip, capaç d’expressar-se en anglès, hagués fet la presentació. Finlandesos, noruecs, alemanys, italians, holandesos, francesos i altres catalans han parlat aquests dies en anglès. La seva intervenció en català, l’única, ha alentit una mica la sessió.

Desinterès

Però no vull acabar així. Subratllo el que és evident: si la llengua emprada en una sola intervenció i el wifi es poden millorar, és perquè no hi ha cap més detall per anotar. La cita ha estat un èxit.

Només em queda un interrogant: excepte els activistes de diversos partits i l’alcalde de Sant Cugat, que ha estat un dels ponents, m’ha fet la sensació que els dirigents polítics catalans no tenen gaire interès per l’us de les noves tecnologies a la política. Han tingut dos dies per escoltar experts de qualitat i descobrir accions tan agosarades com atractives però devien tenir l'agenda plena.

És una llàstima. Sort que a totes les formacions hi ha persones que s’ho creuen i hi treballen de valent.

Com i per què he escrit les cròniques des de Brussel·les

De viatge

Cada vegada que acudeixo a una trobada sobre usos diversos d’internet miro què hi puc aprendre. Des de fa un any, tambe tinc l’obligació d’intentar captar algun detall rellevant que valgui la pena transmetre al públic d’un mitjà digital generalista.

Amb angúnia

I sempre tinc la mateixa angúnia: trobar aquests elements aptes per al públic al que m’adreço, és a dir, aptes per a mi. Si jo no ho entenc, no ho sabré explicar.

Una missió

Al ICT Digitally Driven de Brussel·les, m’ha semblat que tenia una mena de missió que corresponia a un mitjà públic: ajudar a fer entendre que els recursos que s’obtenen amb els impostos tenen moltes finalitats i que una de les despeses aporta recursos a la recerca sobre les TIC. Potser sembla banal però no estic segur que tots plegats en siguem sempre conscients.

Tres cròniques

Per això vaig començar amb una peça de tipus general, que conté uns quants exemples.

Vaig continuar amb el fruit d’unes quantes converses amb una mostra dels delegats catalans, perquè crec que val la pena fer saber als conciutadans que hi ha gent que participa des d’aquí en tots aquests projectes.

I he acabat amb una mena de resum que subratlla l'orientació social d'aquesta recerca i que parteix del que s’exposava a la sala d’exposicions, les conferències a les que vaig assistir i una mirada al llistat de projectes.

Em sembla que potser és una mica massa per a un mitjà no especialitzat però tres cròniques no és tant si es considera que el viatge té unes despeses inevitables de transport i allotjament.

El sector

Ja havia parlat al 3cat24 d’aquests projectes, quan es va fer una reunió a Barcelona d’un dels sectors inclosos en els programes de R+D impulsats per la Comissió. I he cregut que tenia sentit recordar, amb un enllaç, que en un congrés d’aquest any es van presentar dades per demostrar que el sector de les TIC a Catalunya resisteix la crisi i genera ocupació.

Pistes

D’aquesta manera, no he sabut presentar un reportatge profund ni aconseguir uns grans titulars que trobin aplaudiments però miro d’oferir a l’usuari d’un mitjà que contribueix a finançar pistes més o menys clares sobre l’estat d’aquest sector a la vegada que intento compartir el respecte que sento per totes les persones que s’afanyen a millorar les nostres vides amb anys de recerca apassionada i parsimoniosa.

Dubtes

Ara bé, tot això no evita que tingui uns quants dubtes i a les cròniques que he escrit els he insinuat. Aquesta recerca corre el risc de tancar-se en ella mateixa, de buscar camins que satisfaran els seus autors però que potser no podran arribar com a retorn a la societat.

Vies de retorn

Tal com ho veig, hi ha dues vies de retorn essencials: la comercialització d’un servei o la creació d’una infrastructura o producte que permeti millores reals de la vida ciutadana.

O el resultat té mercat o mereix fons públics, però si no apunta a cap d’aquestes dues sortides, és una recerca una mica onanista o, per ser més elegant, com un castell de focs o un joc de llums com el que em va sorprendre l'última nit a la plaça més famosa de la ciutat.



L'art té l'avantatge que no inclou la utilitat en els seus requeriments (excepte si es mira des de la perspectiva marxista, que ha castigat tant la creació), però em temo que la recerca no té aquesta sort.

És clar que la recerca quasi sempre aporta coneixement però en el cas de les TIC (i en d’altres que per prudència no esmentaré) em sembla que hem d’anar més enllà.

NOTA:

He esmentat l’estada a Brussel·les en aquests altres apunts:

- Teletreballant a pesar dels controladors aeris belgues
- Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

Teletreballant a pesar dels controladors aeris belgues

A pesar dels controladors aeris belgues, avui treballo. Miro d’explicar-ho tot seguit.

Wild strike

Era a Brussel·les, des d'on informava sobre la trobada "ICT Digitally Driven". Acabava d’enviar la crònica sobre la presència de catalans que busquen contactes europeus per a projectes de recerca, quan vaig saber que els controladors aeris belgues començaven una "vaga salvatge".

Així és com la va definir el periodista flamenc que me’n va informar (“I’m afraid it is a wild strike”). Perquè no estava anunciada ni hi havia serveis mínims. De cop i volta, l’espai aeri belga quedava fora de servei.

Europa connectada

Havia previst tornar ahir al vespre, per evitar un possible incident si pretenia tornar avui, jornada de vaga general a Espanya. Però va caldre improvisar.

Per sort, més enllà del Pirineu, Europa està ben connectada. El trajecte va ser aquest: metro des de la parada de Heisel fins a la Gare du Midi. Tren Thalys fins a París, a la gare du Nord. El RER em va dur fins a Anthony, on vaig agafar el metro lleuger sense conductor, l’Orlyval, fins a l’aeroport. Un vol des d’Orly fins a El Prat em va permetre ser a casa cap a la una de la matinada.

Seguir la vaga

Aquest matí m’he llevat d’hora com sempre i m’he connectat a internet. Havia convingut amb els meus caps que faria una peça sobre el ressò de la vaga a la xarxa.

Quan ja estava treballant, m’he adonat que altres mitjans cobrien el mateix objectiu. L’"ABC" ho fa amb una mirada immediata i "El Pais" ha publicat una peça (sense firma, suposo que a causa de la vaga) que estava molt centrada en el conjunt d’Espanya.

Quan ja estava acabant, he trobat la peça de BTV, molt més centrada a Catalunya. Una molt bona peça d’Albert Muñoz.

El que no havia detectat

N’he fet servir un parell d’enllaços que jo no havia detectat però no he citat BTV com a font perquè no estava utilitzant una informació exclusiva sinó dues adreces URL que no havia vist.

En tot cas, ho explico aquí. Em sembla que he actuat amb correcció, no és el mateix trobar un enllaç que copiar una informació pròpia.

De tota manera, crec que les dues peces són prou diferents. A la que he publicat fa una estona m’he permès (potser per això he trigat més) buscar detalls que em semblaven atractius, com ara un diàleg entre dos diputats.

Internet sí que funciona

Entre tots hem demostrat que a internet no hi ha vaga. Els operadors garanteixen la transmissió de dades. Les empreses globals no s’han vist afectades. I el subministrament d’electricitat no s’ha aturat.

Encara més: com que internet sí que funciona, vaguistes i no vaguistes han fet servir totes les eines que hi ha, perquè, com ha recordat Albert Medran, la batalla té a veure amb la comunicació.

I els que intentem informar sobre l’ús d’aquestes eines també hem treballat, cadascú amb el seu estil.

Consciència

Sí, treballo.

Teletreballo. Gràcies a les noves tecnologies: un ordinador portàtil, una connexió ADSL, una VPN per accedir a l'editora del mitjà on treballo... vet aquí les eines.

És el meu dret. I l’exerceixo a consciència, gràcies als serveis mínims que mantenen el 3cat24 actiu, de la mateixa manera que exerceixen el seu dret totes les persones que creuen que aquesta vaga és justa i eficaç.

Se suposa que en això consisteix la normalitat democràtica. Sense coaccions empresarials ni intimidacions sindicals. Encara que de vegades algú ho intenti esguerrar.

Els controladors aeris haurien de saber que tenen un problema d’imatge molt seriós. A Bèlgica i aquí. I els ciutadans hauríem de preguntar als governs si és raonable que unes quantes persones amb una feina de precisió molt important puguin bloquejar la sortida aèria d’un país.

Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

El 3cat24 ha decidit cobrir una trobada important sobre la digitalització a Europa, que es fa a Brussel·les. Hi ha milers d’assistents i el que hi ha en joc són més de 2.800 milions d’euros per finançar o subvencionar projectes de recerca que tinguin a veure amb les TIC durant els pròxims dos anys.

Sorpresa

Però a primera hora del matí, quan he arribat a l’Expo on la conferència se celebra, m’he trobat amb una sorpresa poc agradable. A l’auditori principal, on hi ha els actes centrals, no hi ha connexió wifi.

He preguntat la raó i m’han dit que no volien que la gent comencés a enviar missatges a Twitter i estiguessin poc atents a la reunió. M’he quedat de pedra. En un "tuit" han insistit amb aquest argument.

Des de quan mentre envies un missatge no estàs atent? He assistit a una pila de conferències, com he anat explicant en aquest blog, i Twitter ja s’ha convertit en una eina imprescindible.

Parlant de Twitter, a Twitter

Naturalment, he expressat la meva sorpresa via Twitter (quan he sortit de la sala, és clar). I he comentat que l'organització sí que enviava missatges a aquest servei. Aleshores he rebut una resposta desconcertant. Des de l’organització deien que es podia fer amb un iPhone.

Frontera

És clar, però quan ets a l’estranger no fas servir l’iPhone, almenys jo no ho faig perquè els costos de la connexió 3G des de fora d’Espanya són d’una desproporció increïble.

Això em fa pensar que potser som una Unió Europea però a internet tenim fronteres, i tant, una frontera que es basa en els costos.

Moltes altres persones que es lamentaven del mateix. És estrany que una trobada d’aquest nivell, dedicada a les TIC, no inclogui un servei wifi a totes les sales i racons on es fa l’esdeveniment.

Per sort, a la sala de premsa hi ha connexió via cable i he pogut enviar la meva crònica.

Endolls!

A més, però, m’he vist forçat a prendre notes en paper, perquè no podia posar en risc la bateria del meu portàtil. Per què? Perquè no hi havia endolls, ni tan sols per a la premsa.

Cada vegada que assisteixo a un acte d’aquesta mena (i uns quants responsables de premsa ja ho saben) és el primer que pregunto: “on hi ha els endolls?”

Energia

La tecnologia digital ens fa oblidar tot sovint que sobretot necessitem energia perquè funcioni. Sense un endoll, l’autonomia dels portàtils queda molt restringida.

No escric aquest apunt per queixar-me. Només pretenc, com sempre, compartir la meva experiència. I estic convençut que en aquesta mena de congressos i trobades hi ha dues qüestons logístiques que són fonamentals: endolls i connexió a internet.

No em sentireu mai parlar ni bé ni malament del catering, de la temperatura, de les instal·lacions. La feina és la feina. Però sense llum ni internet, la feina es torna un objectiu complicat.

El pròxim

D’aquí a pocs dies seré al Personal Democracy Forum que es fa a Barcelona. L’any passat no hi havia endolls i la connexió era deficient. Confio que aquest any s’hagi resolt. És clar que no sé com els ho podré dir si a Brussel·les, en un acte multitudinari i organitzat per les màximes autoritats europees, no han sabut fer-ho millor.

Burca com a vuvuzela

Un seguit d’ajuntaments, i entre ells el de Barcelona, han aprovat normes per evitar que s’accedeixi a les instal·lacions municipals amb un burca.

Debat sobre normes socials

Hi ha persones que mantenen un debat sobre si té sentit prohibir o no una manera de vestir determinada. I n’hi ha que tot seguit obren un debat més ampli sobre la integració de les persones immigrades a la cultura o el tarannà o el que es vulgui dir d’això que ara s’anomena “país d’acollida”.

Com que ja hi ha moltes veus, m’abstinc d’entrar en aquest terreny.

Preguntes per respondre

El que m’interessa és el significat d’aquest debat i la seva aparició. I em faig unes quantes preguntes que comparteixo aquí per si de cas algú pot aportar respostes que ens ajudin a entendre-ho millor.

1.- S’ha argumentat que aquest vestuari degrada la condició de la dona, fins i tot si no hi hagués obligació.

El que em pregunto és si aquesta condició de “dona humiliada” es resol amb la prohibició d’acudir vestida així a les dependències d’un ajuntament.

2.- S’ha argumentat que aquest vestuari impedeix la el reconeixement de les persones.

El que em pregunto és si la nova normativa també esmenta els cascs de moto (els missatgers saben de què va) i quin és el marge previst de millora a la seguretat dels edificis municipals. Podran reduir la despesa en seguretat gràcies a aquesta mesura?

També em demano si una qüestió de seguretat s'ha d'incorporar a una llei de llibertat religiosa, com s'ha anunciat.

El context

Em sembla que tothom n’és conscient, però estarà bé tenir una mica de context.

Aquestes mesures s’han pres mentre l’assumpte de la immigració ocupa de forma cada vegada més desacomplexada les declaracions dels polítics.

Hi ha hagut referències clares que han insinuat o afirmat que la inseguretat té a veure amb la procedència de les persones (rètols sobre Romania) o amb la llengua que parlen (declaracions sobre l’àrab). S’ha aixecat un debat sobre l’empadronament d’immigrants.

Imitació política

En un paisatge en què s’alcen cada dia aquests arguments com a tema, els ajuntaments (és a dir, els polítics) comencen a prendre la decisió sobre el burca. És molt interessant observar que primer va ser un consell plenari i que després a d’altres ciutats van decidir que el mateix assumpte també era molt urgent (fins aleshores no hi havien pensat, pel que es veu). Fa tota la pinta que hi ha hagut un comportament basat en la imitació (i encara continuarà).

No estic dient si el burca és una bona idea, ni si ofega els drets de la dona, no estic discutint si cadascú té dret a vestir com vulgui o si està bé que els governs de tota mena regulin aquests detalls... tot i que ho podria fer.

No, el que em plantejo és per què de cop i volta aquest tema és tan important, tan urgent.

Urgència!

I em pregunto si respon a un problema real.

Vull dir: als edificis municipals hi havia centenars de persones amb el burca posat que neguitejaven els de seguretat i provocaven queixes entre els altres visitants per la humiliació al gènere femení?

De debò? Era aquest el panorama? Si era així, ja entenc que era molt urgent respondre de seguida a aquest assumpte de primer ordre.

Si no fos així, dec tenir dret a sospitar que els polítics han decidit posar el burca sobre la taula perquè hi ha eleccions.

Puc concloure que CiU va decidir empaitar el PP per no regalar vots a la dreta més espantadissa i que el PSC ha decidit sumar-s’hi per no regalar vots de centre (ara que el tema és a la taula ja no és de dreta sinó de la centralitat, qui vulgui governar ha de tenir una idea clara sobre “el tema burca”).

Liderar o empaitar

Vaig llegir ja fa anys, en un llibre de John Rawls que em va deixar Pep Subirós, si no m’equivoco, que el lideratge consisteix a aixecar una bandera (una idea, un programa) i posar-se al capdavant de la societat per defensar una visió, un projecte, tot el contrari de situar-se darrere de l’electorat amb els resultats d’un sondeig a les mans.

Quan els principals partits polítics decideixen (a pocs mesos de les eleccions) que no tenen gaire interès assumptes com la crisi econòmica, l’estat del planeta, el repte de la innovació, trobar un sistema educatiu que de debò ens permeti canviar, o tantes altres coses, i aposten per regular amb urgència l’accés amb burca en un edifici municipal m’adono que ja fa temps que m’he distanciat de la política, dels polítics i de les seves trampes.

Minories

Però també m’he allunyat dels comentaristes que han preferit els debats aparents i de la majoria de ciutadans, d’aquesta majoria silenciosa que en comptes de buscar un lideratge que ens faci avançar prefereix que algú doni la raó a les seves pors, d'aquestes persones que aplaudeixen quan algú els esvera encara més perquè ja estan tan esverats que només poden aplaudir una altra dosi d'esverament.

Seria injust si digués que la cursa del burca només em fa tenir una opinió poc amable dels polítics. La veritat és que també em fa tenir una opinió menys amable sobre bona part dels meus compatriotes, de tot de persones que no conec però que sembla que estaven esperant que això passés i que ara aplaudeixen amb les mans i els peus.

Dec formar part de la minoria dels necis que no sabem veure les qüestions urgents.

Soroll

Ho sento. A mi aquesta norma del burca no em resol res ni crec que resolgui res a ningú. Són ganes de fer soroll. Una mena de soroll que m’avorreix molt.

Em distreu més el so eixordador de les vuvuzeles (aquestes trompetes que el públic fa sonar als estadis del Campionat Mundia de Futbol, a Sudàfrica) i tinc la impressió que això és exactament el que es pretén: que el burca sigui una vuvuzela electoral.

Però aquestes trompetes, encara que ens han cridat molt l'atenció, només són una anècdota. El que compta en el campionat de futbol és el que passa damunt la gespa, oi?

Per explicar-ho primer ho he d'entendre

La nostra feina és explicar coses. Però el pas previ evident és que s’ha d’haver entès el que vols explicar.

Sembla una bestiesa dir-ho però no sempre és tan fàcil.

El periodista no pot saber de tot. Quan s’especialitza en un tipus de continguts, al cap del temps potser que en sàpiga prou però quan fa quinze dies que hi ets és impossible dominar bé els coneixements necessaris.

Ho he confirmat quan he hagut de preparar la informació sobre una decisió d'avui, al Parlament Europeu, en matèria de telecomunicacions.

El Parlament Europeu és una institució rellevant i per a una secció on Internet és un tema prioritari, calia explicar bé aquesta reforma.

M’hauria pogut limitar a reproduir el teletip però de seguida vaig veure que no ho acabava d’entendre i si jo no ho entenia no em veia amb cor d’explicar-ho.

Encara avui, la majoria de mitjans asseguren que Europa ha aprovat que es pugui tallar l’accés a Internet sense cap pas previ. 


Però no és veritat i la manera de dir-ho ha provocat estupefacció. 

Caldrà un pas previ "just i imparcial" en què s'escolti a l'usuari, tal i com s’ha incorporat a les esmenes i a la fi s’ha aprovat. Això és tant així que fins i tot el Partit Pirata suec, que té una posició contundent en aquest assumpte, ha votat a favor de les reformes.

Per això, amb la Karma Peiró vam prendre tres decisions.

No hem volgut ser els primers 

Esperaríem a dir res fins que el Parlament hagués votat. Sense prèvies ni especulacions. I aleshores es publicaria una peça que inclogués els aspectes més importants amb un títol que no confongués.  

No ha sigut tan fàcil. 

Ja feia dies que alguns mitjans donaven informacions contradictòries. 

És a dir: en comptes d'endreçar la informació per fer-se entendre es limitaven a fer de "missatgers", traslladant les notes que arribaven. Això no era informar sinó més aviat contribuir a la desinformació. 

Hem resistit la temptació de ser els primers i hem apostat per ser diferents (però d'això ja en parlaré un altre dia). 

Acostar la informació 

També vam decidir que faríem una segona peça per demanar l’opinió dels eurodiputats catalans. Ara que l’hem publicada queda clar que tots ells interpreten que quan Espanya apliqui la normativa haurà d’incloure la intervenció judicial. Caldrà veure si és veritat però en tot cas quedarà dit el que han dit.

Després de tot són els nostres representants i té sentit que un mitjà públic que creu en la informació de proximitat miri de convertir aquesta informació "europea" en alguna cosa més a l'abast. 

I, per fi, ens va semblar que seria un complement adequat fer una tercera peça  que comptés amb opinions de persones no polítiques que tenen coses a dir sobre Internet.

Aquesta tria és potser la més arbitrària i estic segur que sempre es pot millorar.

Decisions clau 

Però en tot cas, és demostra que estàvem decidits a actuar d’una manera que implicava alguns punts gens menyspreables.

Anar més enllà del teletip: les declaracions en són una mostra però recórrer a la font original, que era el més fàcil, també era important.

No anar a remolc: molts mitjans titulen en un sentit contrari al que ho fa el 3cat24. Ens hauríem pogut arronsar i seguir-los, forçats pel típic complex que et fa creure que els altres sempre l’encerten i que ets tu qui la vessa. Però en aquest cas teníem la certesa de fer-ho bé.

Traspassar l'oficialitat: volíem saber com es respirava a la xarxa, sense conformar-nos amb les notes oficials ni tan sols amb les declaracions requerides.

Explicar-ho bé: calia ser clars i explicar la informació de manera que s’entengués (en aquest punt encara em queda molt per millorar).

En conjunt però,  la qüestió clau era aquesta: per explicar-ho ho he d’entendre i si només copio un teletip no entendré res i als usuaris del nostre mitjà no els servirem informació sinó molta confusió.

Compartir el que aprenc 

En aquest cas, comprovo una altra vegada que t'has de saber aturar a pesar del ritme que en una redacció se sol imposar. 

T'has d'aturar i rumiar. No vindrà d'uns quants minuts. 

Sobretot si no entens això que vols explicar. És imprescindible. 

Potser a algú li pugui semblar que dono lliçons. 

Res més lluny de la meva voluntat i els lectors més assidus d’aquest blog ja ho saben. Estic dient que no coneixia prou bé un tema i que m'hi he hagut d'aturar. 

El que m’anima a fer aquests apunts és tot el contrari: l’intent de compartir el que aprenc.

I, també, aportar una mica de transparència sobre l’elaboració de notícies en una redacció digital.