Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mitjans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mitjans. Mostrar tots els missatges

10/6/11

La paradoxa dels "hackers" i els periodistes

Cara A

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha hagut durant dos dies una trobada molt singular.

El projecte Europeana ha decidit acostar-se als desenvolupadors informàtics perquè els ajudin a crear aplicacions que permetin un ús ciutadà dels continguts culturals digitaliztats que Europeana acumula.

S’explica en dos articles publicats al 3cat24.

N'hi ha un que està escrit al final de la primera jornada , i vol presentar el projecte, mentre que el següent s'ha escrit al final de la segona sessió i vol mostrar els resultats de l'encontre, com el que es veu a la imatge (una aplicació que destria els colors predominants d'una obra pictòrica).

Ha quedat clar que la paraula “hacker” no té només les connotacions negatives que se li solen atribuir des dels mitjans de comunicació.

S’han gastat diners de la Unió Europea per convidar aquests “hackers” a crear eines interessants. No deuen ser el dimoni.

Cara B

Avui, els mitjans digitals expliquen que la policia espanyola ha detingut els suposats responsables de la xarxa Anonymous.

Moltes persones han reaccionat amb una crítica que no estava mancada de bon humor. Una crònica al 3cat24 mira d’explicar-ho.

Per què hi ha hagut aquesta reacció?

Perquè la gran majoria dels mitjans digitals han publicat aquesta notícia d’una manera acrítica, reproduint amb molta exactitud una nota de la policia. El titular era exactament el mateix.

La gent espera que el periodisme consisteixi en alguna cosa més que copiar i enganxar una frase que ha escrit la policia.

La policia

A la nota del ministeri de l’Interior, s’hi esmenta el terme “hackivista”, que potser és una barreja de “hacker” i “ciberactivista”.

Queda clar que a la policia no li interessa gens ni mica informar.

Pretén crear confusió i fa servir termes poc clars que molta gent no coneix per generar una sensació negativa.

"Hackivista" es fa servir com “terrorista” i, d’aquesta manera, es continua en aquesta campanya subtil que associa a internet tot el mal possible.

Ja se sap: internet és un cau de corruptors de menors, lladres de música i també... “hackivistes”.

Que la policia sigui com és resulta gairebé inevitable. Sobretot perquè els seus responsables no fan cap esforç per millorar l’orientació, al contrari, els animen a ser els únics titulars de la violència i coses per l’estil. Què hi farem. Tenim la policia que els governs volen i tenim els governs que la majoria vota. És el que hi ha.

Els periodistes

Però els periodistes sí que poden fer les coses d’una altra manera.

De què serveix que algú s’esforci a explicar que els “hackers” creen eines per a la cultura digital si l’endemà mateix se’ls posa al sac de les bruixes i els endimoniats?

Copiar i enganxar notes policials no és ben bé periodisme.

Que la majoria de mitjans digitals s’apuntin sense pensar a la criminalització d’internet és una paradoxa però sobretot és una demostració terrible que els mitjans digitals encara tenen molta feina pendent si de debò creuen que la qualitat de la seva informació té algun valor.

Ho he escrit en condicional (“si de debò creuen”) i ho he fet expressament. No caldrà que hi afegeixi res més.

30/4/11

Índex de qualitat dels mitjans informatius digitals

Com es pot emetre un judici sobre un mitjà digital sense iniciar un estudi acadèmic que comporti anàlisis quantitatives, un seguiment intensiu i un temps superior a un any?

Els usuaris dels mitjans informatius digitals generalistes ja han adquirit prou traça per fer-se una idea bastant aproximada del mitjà amb un cop d’ull. La lectura d’unes quantes peces informatives proporciona un coneixement superficial però suficient per triar entre la competència.

Catalunya és un país petit i el català és una llengua minoritària, però no hi ha escassedat d’oferta. Mitjans que són “la pota digital” de diversos grups, tan privats com públics, conviuen amb mitjans nadius i amb mitjans locals. És possible avaluar la qualitat d’aquest conjunt i de cada mitjà d’una manera tan ràpida com fiable?

Amb aquesta intenció, però encara en una fase inicial, es presenta un ÍNDEX DE QUALITAT DELS MITJANS INFORMATIUS DIGITALS.

Sense el rigor acadèmic ni l’ortodòxia periodística, és tan sols una aproximació que hauria de permetre fer-se una primera impressió.

Proposa un grup de 12 valors que es poden jutjar amb força aproximació i bastant de pressa. Es refereixen a tres aspectes cabdals: la qualitat de la producció, la qualitat de la informació i la qualitat de la digitalització, és a dir, fins a quin punt aprofiten els recursos que les tecnologies de la informació i la comunicació posen a l’abast dels mitjans.


Té una orientació tendenciosa. Per exemple: es valora amb un grau més alt la transparència que l’obscuritat, la responsabilitat individual i col·lectiva que l’ús genèric de la marca de la mateixa manera que es valora més un sistema de comentaris amb registre identificatiu que amb usuaris anònims. Aquestes valoracions tenen a veure amb una posició de partida que es volen ajustar als codis de l’entorn digital.

De la mateixa manera que en l’apartat d’informació es valora més una font singular que una font adquirida o que s’aprecia més la investigació que la immediatesa, en el benentès que s’aposta per la varietat de gèneres.

Per tant, l’índex conté la seva línia editorial, que pot ser matèria de discussió, i tant.

És una proposta, sense cap altre afany. Per això, qui vulgui aportar-hi esmenes pot fer-ho, de moment en forma de comentaris a aquest apunt. Si de debò l’assmpte suscités interès, sempre es podria posar en algun espai de creació col·laborativa. Potser aleshores, al cap d’uns quants mesos, es podria disposar d’un índex acceptable i, sobretot, útil.

De moment, és un assaig que potser no explica tot el que cal però que si més no permet debatre quins són els atributs que de debò fan que un mitjà digital tingui més o menys qualitat.

Naturalment, la finalitat no és el diagnòstic.

La pretensió optimista seria tenir una eina que permetés la millora, una pauta per aspirar a l’excel·lència.





NOTES


A la presentació es distingeix entre enllaços opacs i transparents. La distinció es va exposar en aquest apunt. En aquest altre s’hi explica un cas real d’ús dels enllaços en peces informatives.

Sobre la producció, potser sigui d’utilitat aquest esquema, que té el defecte de no representar un model abstracte, però que té al seu favor l’intent de reproduir el procés real d’un redactor concret.

Sobre l’ús de les fonts també es pot conèixer un cas particular.

Sobre el paper dels comentaris dels usuaris a les informacions hi ha escrits un apunt sobre la conversa millorable, que inclou aquesta presentació amb propostes concretes, i un article al 3cat24 que exposa un estudi clau per al debat.

Per copsar la inspiració parcial de l’epigraf dedicat a la transparència de l’organització, pot tenir sentit fer una ullada a aquest apunt sobre un llibre de Gary Hamel.

20/3/11

La publicació local “El Tot Badalona” emprèn l’edició impresa del 3cat24

L’afirmació cridanera del títol d’aquest apunt és una exageració però bé es podria creure a tenor de la pàgina 78 del darrer número d'aquesta publicació local, on hi ha una informació amb aquest títol: “Joves catalans creen un joc per a l’iPhone amb dibuixos fets a mà”.

És un títol asèptic amb una estructura repetida molts cops, familiar.

El mateix text, exacte, obria una informació publicada al mitjà digital 3cat24. La resta de paraules, de la primera a l'última, també coincideixen fil per randa amb les que apareixexien en aquella informació que es va publicar mitjançant internet.

Es tracta d’un exercici de copiar i enganxar força característic. El procediment sempre és igual: amb el comandament de teclat CONTROL+C i CONTROL+V es copia el text sencer menys la firma.

Potser per aquest filtratge automàtic no s’indica tampoc el mitjà de procedència. Ni tan sols amb la subtilesa d’un hiperenllaç en l’edició digital.

A la pàgina 40 hi ha un altre text sostret del 3cat24.

També apareix amb íntegra literalitat. Tanta, que fins i tot reprodueix aquesta frase: “segons informa la BBC”. O sigui que en aquest cas el 3cat24 explica d’on ha tret la informació i hi enllaça hipertextualment. Per distingir la còpia de la tècnica del refregit.

"El Tot" només ho ha copiat tot.


Però el títol d’aquest apunt també és fals perquè és massa restrictiu.

La informació sobre el vi d’Alella prové d’un text de Cuina, la publicació gastronòmica del diari Ara.

A la pàgina 42 hi ha una informació sobre els centres d’assistència primària de Badalona. El text és clavat a una nota de l’Agència Catalana de Notícies, que altres mitjans reprodueixen.

La diferència és que no s’indica aquesta procedència. A Vilaweb, per exemple, recorren al mateix text però citen la font.

Cementiri de notícies

“Ni el cementiri se salva de la crisi”. Així comença un text de la pàgina 8. Una cerca fàcil proporciona com a resultat una peça firmada amb inicials i publicada a “El Segre”.

Uns paràgrafs més endavant la notícia s’adapta, canvia Lleida per Badalona amb declaracions al mitjà.

Això fa pensar que hi ha una redacció que de debò que treballa com pot, elaborant temes propis i combinant la informació de què disposa l’Associació de Premsa Gratuïta i mitjans digitals.

En aquests mitjans es treballa de pressa per donar sensació de mitjà generalista. La falta de recursos els obliga a copiar textos sencers de fonts diverses que potser ja tenen aquesta missió.

Bunyols reescalfats

Notes de premsa, peces semi elaborades que se serveixen amb el precuinat oportú per al seu reescalfament al microones de l’edició apressada.


Els bunyols de Quaresma que proposen a "El Tot" són un copy-paste d’una recepta del Club de Cuines. Els pèsols provenen d’un fulletó digital editat per un consell comarcal. L’arengada amb suc es troba a la Gastroteca.

Tot això forma part d’un procés que es considera natural com els pèsols de temporada.

Hi ha molts creadors de continguts que ja saben que els mitjans locals gratuïts i digitals faran servir els seus productes i els sembla bé. Són agències, gabinets de comunicació...

Si els seus continguts es difonen en aquest entorn ja ho troben bé, ho consideren part de la seva missió i potser és raonable... o potser no.

Afany de lucre

Que no se citin les agències ni s’indiquin les fonts o que s’aprofitin paràgrafs sencers per readaptar una informació són detalls que permetrien una discussió més o menys entretinguda sobre deontologia periodística.

Però hi ha un altre aspecte que potser és més rellevant. Aquesta publicació obté els seus continguts de fonts dedicades al precuinat. És el que tenen a canvi de la inversió que fan. Obtenen, això sí, ingressos suficients, amb els anuncis, per mantenir el model de negoci que els sosté.

Aquests models poden tenir la seva legitimitat, o no, si saben conformar-se amb els precuinats. No poden millorar el seu producte robant continguts que han requerit inversió d’un altre mitjà.

Un moralista podria voler discutir si és o no decent. Un jurista podria voler esclarir si és o no legal.

No és el primer cop que un mitjà local creu que el text d’altri es pot copiar amb dues tecles, sense que calgui, a més, afegir-hi força desconsideració i una certa baixesa.

No és tampoc el primer cop que un mitjà digital creu que les lletres fetes de bits mereixen menys respecte que les lletres fetes de taques de tinta.

Però abans de la nova legislació ja quedava clar que copiar un text sencer, excloure’n la firma i incloure’l en un mitjà amb afany de lucre sense cap menció del lloc on s’ha creat no és correcte.

Imprimir-ho només confirma punt de desvergonyiment.

1/2/11

“El Periódico” al trapezi digital (estrena d'un servei de pagament)

Estrena

El diari “El Periódico” ha obert aquesta nit un servei digital que permetrà la lectura de “l’edició impresa” en format digital, tant en ordinadors com als mòbils, els notebook i l’iPad. D’aquesta manera, el rotatiu català emprèn la via que ja han seguit altres mitjans cap a la recuperació d’ingressos a canvi dels continguts informatius.

Amb l’estrena d’avui, els lectors podran triar entre continguts diferents en funció de l’accés que prefereixin, perquè se segmenta de forma rotunda el tipus d’informació.

En línia

Al web, en l’edició en línia que la marca "El Periódico" ofereix a partir d’ara, es dóna resposta a la demanda d’actualitat, amb la pretensió d’aconseguir la màxima immediatesa, tot i que amb preferència pels continguts propis.

Aquesta prioritat obliga els redactors a elaborar peces més breus amb celeritat, per dedicar-se tot seguit a la producció de textos més profunds, que són els que es troben en l’edició impresa.

A
questa edició impresa ja no s’abocarà a la versió en línia a l’hora del tancament, com passava fins ara. Però estarà a l’abast dels usuaris digitals, tant des de la versió en PDF, que ja hi són des de fa temps, com en la versió de l’anomenat e-Periódico, la que avui ja permet l’accés a qualsevol persona després d’un període de prova d’unes quantes setmanes.

Preus variables

Aquest servei serà de pagament. No pas avui, ja que l’inici busca una oportunitat per donar-se a conèixer. La gratuïtat està garantida durant un mes, “com a mínim”, i així ho subratlla el seu director, Enric Hernàndez (a la fotografia), en declaracions a aquest blog.


Passada aquesta transició, els usuaris del e-Periódico el podran descarregar per 1€ a la setmana. Es tracta d’un preu competitiu si es té en compte que l’exemplar imprès dels laborables s’adquireix a 1,20€ i el format en PDF, fins ara costava 2€.

Els seus responsables, Joan Manel Perdigó i Pep Puig, expliquen que “la informació s’ha de pagar”, però insisteixen que això no trasllada per força el marge cap als lectors i confien en que aquesta aposta tard o d’hora ha de donar rendiments en publicitat.

Format líquid


Tots dos destaquen també el caràcter “líquid” del format, que s’adapta als diversos aparells de l’usuari. No es limita a una “reducció” de la mida, com sí que succeeix de moment amb la portada, sinó que s’incrementa o disminueix el nombre de pàgines que cada informació ocupa segons que es visualitzi des d’un iPad o un ordinador amb la pantalla més gran.

A més, tots aquests continguts no exigeixen cap tractament específic, perquè arriben al nou producte de forma automàtica a partir de la circulació rutinària dels continguts digitalitzats a la redacció. D’aquesta manera, no ha representat cap cost afegit.

Una perspectiva

El projecte va començar ara fa un any, coincidint amb l’arribada d’Hernàndez a la direcció, i forma part d’una convicció expressada per diversos directius del mitjà segons la qual el període d’accés a continguts informatius sense cost ha de començar una certa regressió.

No són l’únic mitjà que participa d’aquest plantejament. L’Ara, com aquell qui diu acabat de néixer, distingeix de forma clara entre els continguts digitals i els de l’edició impresa, amb un criteri diferent que el de La Vanguardia, com exposa Sílvia Cobo. En paraules d’un dels seus accionistes, l'Ara vol evitar la “vampirització” de l'edició impresa per part de la versió en línia.

Aquest és un debat reiterat, el mateix que encara no permet als editors catalans la gosadia de competir de debò en el mercat dels e-llibres, temerosos que, per comptes de trobar nous públics, n’hi hagi un que es mengi l’altre i, amb preus menors, acabin minvant els ingressos.

Aplicacions enfora

En aquest context, la política de preus del e-Periódico fa l’efecte d’anar en la direcció adequada. La seva idea és proposar diverses modalitats de pagament, de manera que cadascú pugui triar la que s’adapti a la seva conveniència. Tot i que no amaguen la voluntat de captar l’interès, d’entrada, dels 17.000 subscriptors que declaren tenir.

Caldrà veure quants decideixen que val la pena pagar. De moment, trobaran com a porta d’entrada la finestra que demanarà “usuari i contrasenya”.

Tot seguit, hi ha la pàgina de navegació, on s’informa de la usabilitat: vertical per al canvi de secció, hortizontal dins de cada secció i amb opció d’ampliar fotografies, veure vídeos... Tot de gestos que en un iPad es faran amb la punta dels dits.

També hi ha un camp dedicat a les aplicacions. De moment hi apareixen l’accés a la Wikipedia, Google Maps, el Facebook... però anuncien que voldran incrementar aquesta oferta de manera continuada.

Encara tenen uns quants dubtes. Per exemple, preveuen que els usuaris puguin enviar un contingut a un contacte del Facebook, però encara no tenen clar fins a quin grau d’accés tindrà aquesta altra persona si no està registrada.


Fragmentació

A partir d’ara, el consum de la informació elaborada sota aquesta marca queda fragmentada, amb opcions molt variades: actualitat en línia, profunditat de lectura pensada sobretot per a aparells “de sofà” o transport públic i brevetat màxima en la tramesa de titulars i altres serveis mòbils.

La versió en paper, per exemple, compta amb una compaginació premiada que és encara excel·lent i de les millors dels diaris espanyols, amb portades tan extraordinàries com singulars.

El "paper" acara tants reptes com oportunitats d'exclusivitat.

En contrast, l’equip directiu s’ha mostrat molt poc interessat per l’experiència de la visualització de dades, amb l'argument dels costos, un tret que permetria dotar aquesta versió nova d’un element que brilli, ja que tot l’esforç de la direcció d’art, visible en el paper, queda aquí en fora de joc.

Però no sembla que el repte dels nous formats informatius se superposi ara com ara a aquest projecte enfocat a l'obtenció d'un usuari d'aparells digitals però d'una certa "cultura analògica" i centrat, de forma raonable, en la reconversió del model de la gratuïtat.

Hi ha un detall que no és perceptible en cap de les versions digitals. Per alguna raó, a El Periódico, com en tants altres mitjans digitalitzats, sembla que no donen gaire valor als hiperenllaços, la mena d’aportació que un usuari amb certa experiència digital acostuma a exigir.

De tota manera, no es troben sols en aquest costum incomprensible que un dia o altre haurà de canviar de forma radical, perquè una lectura digital té tres dimensions i sense la profunditat hipertextual l'experiència està mancada de llibertat i de coneixement intens.

No queda clar, encara, fins a quin punt el procés de digitalització també modifica les fonts emprades i la producció dels continguts. Però la singularitat del producte els situa per ara com el diari pioner del país en aquest recorregut.

El desenvolupament l’ha fet Revolumedia, una empresa que ja col·labora amb els equips de desenvolupament del Grup Zeta des de fa temps i que ha participat en projectes de comunicació digital per a altres mitjans escrits.


La ruta del pagament


La decisió d’obrir aquest procés és molt significativa. Segueixen la ruta marcada per The New York Times però també per altres projectes com ara els mitjans exclusius per a iPad. És un canvi de direcció. La informació sense preu pot cobrir una certa demanda de rabiosa actualitat, però els continguts més elaborats volen trobar una recompensa.


Aquest missatge que s’envia avui coincideix amb la publicació de la dada que el consum d’informació per internet ja supera per primer cop a Catalunya el de diaris impresos (i que les xarxes socials guanyen a "les notícies"). Allò que s’anunciava i uns quants feien veure que era només l’afany de notorietat d’algun profeta malintencionat potser no quedi tan lluny. Els mitjans s’acuiten a trobar respostes i e-Periódico vol ser una d’aquestes adaptacions a la nova situació.


Judici pendent


El debat que fins ara hi ha hagut haurà de suspendre el judici de forma provisional fins que, en comptes de discutir sobre intuïcions més o menys fonamentades, es disposi de les dades fiables. Per ara, asseguren que han rebut uns quants centenars de correus dels seus lectors de prova i es mostren satisfets pels resultats. Però no cal córrer, abans d’un any sabrem si l’experiència s’aproxima als objectius que s’han proposat.


Fa l’efecte que els usuaris del iPad trobaran satisfacció notable però encara és una oferta aïllada, un producte blindat que amb les aplicacions de què disposa no arriba a garantir una autèntica connexió en totes les direccions que internet posa a l’abast. És un camp tancat.


Ara bé, encara que només sigui un detall minúscul, potser és indicatiu que els màxims responsables del projecte l’hagin volgut presentar a algú que ja sabien que només en parlaria en un blog minoritari. L’hora i mitja que han dedicat a aquest diàleg sembla mostrar una atenció cap a un altre entorn de comunicació que, si més no, cal agrair.

Però una acrobàcia no es guanya l’aplaudiment pel risc que assumeix (encara que això sol mereixi respecte) sinó per l’excel·lència de la seva consecució. De moment, el trapezista tot just ha saltat del trampolí. I està sol. Sense “la xarxa”.

A veure.

11/12/10

La diplomàcia dels EUA i els diaris espanyols

Què pensa la diplomàcia nord-americana dels mitjans impresos espanyols? No es pot saber. Però si ens atenem a les mencions que s’han fet en els missatges de les ambaixades desvelats per Wikileaks i fets públics pels mitjans de comunicació, en podem tenir una certa impressió.

Es tracta només d’una cerca en gairebé 1.300 documents i se suposa que un dia o altre n’hi haurà més de 250.000 que seran visibles però val la pena assajar amb l'eina de cerques creada per periodistes holandesos.

Tot i que es tracta d’un nombre reduït de peces, es poden treure conclusions provisionals.

1.- L’ambaixada es fixa sobretot en els mitjans editats a Madrid, tot i que...

2.- ...“Público” i “La razón” no existeixen.

3.- Per això, “La Vanguardia” i “El Periodico” se citen escassament i per informacions concretes.

4.- La visió sobre la línia editorial d’aquests mitjans no és gaire matisada, ni aporta novetats al que es podria considerar una “opinió estesa”, que no vol dir que respongui del tot als fets.

ABC és el “conservative Spanish daily”

EL PAÍS és “Left-of-center daily”, “left leaning”
o “Spain,s leftist daily newspaper”. A més, “has close ties to the ruling Socialist Party”.

EL MUNDO és “Spain's second leading daily”, “Center-right” o “centrist” i “strongly anti-ETA”. Potser per això darrer, “a segment of the opposition Popular Party (PP) and the newspaper El MUNDO continue to allege a Socialist party conspiracy and cover up and claim that the Basque terrorist group ETA had some link with the March 11 attacks”.

I no, a les cerques que he fet no hi apareixen per ara els diaris escrits en català.