Les claus d'un blog de periodista segons Ben Hammersley (o l'aventura de viure)

Aventura

Gadwoman es presenta com una revista de tecnologia que s’ocupa de matèries com els robots aspiradors, els jocs per fer exercici físic o les patates fregides sense oli però també explica com enviar missatges sense cost i com s'ha d'actuar a les xarxes socials.

Les seves seccions es refereixen a la vida domèstica, la feina, els fills o les botigues.

No és el primer cop que es crea des de Barcelona un web amb orientació de gènere però la proposta de Gadwoman és interessant perquè busca un subnínxol (tecnologia i dona) i perquè l’han posat en marxa dues periodistes, Toñi Herrero i Carmen Jané, que volen emprendre una aventura fora dels mitjans.

Claus

Respon força bé a les pautes que suggeria ahir mateix Ben Hammersley en la seva intervenció al Col·legi de Periodistes, en un altre acte de la sèrie “10 en comunicació” que ha organitzat Escacc.

Hammersley va plantejar tres qüestions clau que els periodistes haurien de considerar a partir de les oportunitats que ofereixen la digitalització i internet.

1. Marca

Cadascú és una marca personal. Fins i tot si no ho fa expressament. Som allò que Google diu que som, si més no per a aquells que ho volen saber amb uns quants clics.

Es tracta de trobar un espai propi, un terreny que els altres no cobreixin. I n’hi ha molts, les possibilitats són infinites. Per això la tria de Jané i Herrrero té sentit, més enllà que aconsegueixin l’èxit que busquen. Han triat un assumpte on es creuen prou fortes i s’esforcen per donar qualitat.

Hammersley, que va captivar l’audiència amb el seu to col·loquial i una contundència basada en el bon humor, assegurava que tothom és capaç de ser millor en alguna cosa. I hi afegia que tothom volia explicar alguna cosa... tothom que vol fer de periodista, esclar. I si no, va dir, per què et vols dedicar a aquest ofici?

La gestió d’aquesta marca personal és tan important, que el seu consell era evitar les feines que te’n desvien. O, com va aclarir, acceptar-les si el teu compte corrent ho exigeix però sense posar-hi la teva firma. No espatllis la teva marca perquè necessites un ingrés, va voler dir.

Vaig publicar un article sobre uns quants periodistes emprenedors del país. A uns els va millor que a uns altres però tots intenten mantenir els atributs de la marca que han creat i han descobert que l’especialització, l’ocupació d’un nínxol personal, és el nucli de la seva activitat i, també, el que genera una determinada percepció.

2. Clients

L’assumpte dels clients és més fàcil. O bé t’adreces als lectors o bé el teu client és un editor, o sigui, un mitjà.

En aquest punt, el ponent insistia que als mitjans els interessa fitxar periodistes amb una bona marca personal però Sílvia Cobo, des de la primera fila, insistia que encara hi ha moltes organitzacions que prefereixen empleats opacs, sense presència a internet, sense reputació digital, sense recorregut per crear una marca pròpia. La resposta va ser rotunda: si hi ha empreses així, entendran que s’equivoquen o es quedaran sense periodistes bons.

3. Diners

No es fan diners amb un blog periodístic. És la mena de blog al que la publicitat li escau malament. Però els ingressos s’han de fer per altres vies. En aquest punt, no va ser prou útil per al públic perquè les oportunitats que anotava demanen un mercat ampli, com ara l’angloparlant o l’hispanoparlant.

No hi ha espai per a tots els periodistes que escriguin en català i aspirin a fer classes, conferències, tallers, lectures... Potser no és tan forassenyat fer-se notar (dibuixar els primers traços d'una marca) en els idiomes que ja són l’eina de comunicació global.

Economia de l'atenció

A més d’aquests tres assumptes clau, Hammersley va sintetitzar les tendències del canvi que vivim ara mateix i va destacar la necessitat que el periodisme s’adapti a l’economia de l’atenció, un aspecte que he tractat en l’apunt anterior. Hi ha cròniques més concises sobre aquest acte de tres hores per a qui en vulgui saber més coses.

Però hi ha un detall que val la pena anotar aquí. A l’acte hi havia, sobretot, periodistes independents. És a dir, persones que exerceixen aquest ofici, o hi aspiren, sense estar empleats en un mitjà.

És el cas de Saül Gordillo, que edita i actualitza un mapa informatiu sobre els pactes municipals peculiars de Catalunya però també de Sílvia Cobo, que de moment sembla orientar-se cap a la formació, o d’Eduard Martín-Borregón, que col·labora amb mitjans locals però s’ha fet conèixer sobretot per les seves iniciatives singulars, com ara el qüestionari 5x55 o la creació de vídeos digitals, com el primer timelapse de Terrassa.




Atenció a l'economia

El dubte que preocupa tothom, i és comprensible, és si se’n sortiran amb aquests recursos. A l’auditori del Col·legi no hi havia gaires periodistes empleats en mitjans de comunicació, tot i que n’hi havia, esclar, i fins i tot hi va acudir més d'un directiu.

Però la proporció fa pensar que mentre els que volen ser emprenedors miren d’aprendre quan algú amb experiència arriba a Barcelona, la professió ocupada està massa... ocupada.

Per això és raonable que hi hagi dubtes. Estem fent el que cal? Es poden fer aquesta pregunta la trentena d’assistents.

La resposta provisional és que és molt probable que sí.

Viure

La crisi que hi ha als mitjans no és cap broma i encara que en bona part està oculta, els rumors i les converses entre col·legues fan creure que tard o d’hora també esclatarà aquesta bombolla. Els que comencin abans tindran més recorregut i, potser, un bon punt de sortida per reinventar-se i començar una altra vegada.

Ens aniria molt bé tenir aquesta actitud al marge del context, més enllà de la crisi. Tornar a començar fa por. És veritat. Però no consisteix en això, viure? En una entrevista recent, Hammersley deia que els periodistes amb blog han d'escriure bé, posar enllaços i no rendir-se.

Carmen Jané es va especialitzar en tecnologia i aquest va ser el seu “tema” durant bastants anys. Ara, al diari on treballa l’han situada a l’edició digital, on es concentra en tasques d’actualització.

Segurament, i és només una intuïció, la seva aposta amb Gadwoman té a veure amb aquests fets. Entre l’enterrament de la marca personal que significa l’actualització i l’aventura de tornar a començar ha triat sentir-se viva.

És veritat que entremig, per a ella i per a tots els altres “aventurers”, hi ha la qüestió dels clients i els ingressos. Però goso creure que l’elecció és també un acte de vitalitat, l’afirmació d’una voluntat sense la qual potser no caldria llevar-se cada matí.

Provant d'explicar la Catosfera (2008-2011)

2011

(al 3cat24.cat)

La Catosfera certifica l'adopció del Twitter com una eina professional i per a l'entreteniment

La quarta Catosfera s'enceta amb un reconeixement de les utilitats del Twitter

Granollers enceta una quinzena digital que es tanca amb la quarta edició de la Catosfera

2010

(al 3cat24.cat)

Centenars de bloguistes catalans s'agrupen en esferes locals

Els bloguistes de la Catosfera debaten sobre les possibilitats de les xarxes socials

La xarxa social espanyola Tuenti creix a Catalunya des que ofereix servei en català

(al blog)

Què vaig dir a la Catosfera

Explicant la Catosfera per al 3cat24

2009

(al blog)

Caram, la ce (una prèvia)

2008

(al blog)

Exploració, realisme, valentia, intel·ligència... a la Catosfera

Què és un bloc? Primera discussió a la Catosfera

Les marques TED i Barcelona, amb postil·la

Què és el TED

TED és una font molt valorada per un nombre elevat de persones. Com que emeten en forma de vídeo les breus xerrades que convoquen, les aportacions que s’hi fan circulen per tot el món.

La franquícia

A més, amb la mateixa idea d’estendre el coneixement, TED autoritza sessions locals, les TEDx. Pel que m’han explicat, aconseguir aquesta franquícia no és gaire complicat. S’ha d’omplir un formulari, acceptar unes condicions (com ara l’absència de publicitat a l’escenari o un aforament màxim de cent persones) i és obligat emetre uns vídeos durant l’acte. El més difícil és organitzar un acte com cal.

La informació

Un equip atrevit va agafar la marca TEDxBarcelona (un any després que la ciutat hagués acolit un TEDxArkitekts) i va convocar un acte. Vaig assistir-hi per informar-ne al mitjà on treballo i vaig tenir la sort que EyeOs va donar allà la primícia del seu acord amb IBM.

Això va salvar la peça informativa, al costat d'altres presentacions interessants, però l’acte no em va semblar prou encertat.

La sortida

Com que aquest acord permet disposar de l’etiqueta durant un cert temps, si algú altre volia organitzar un TED a la ciutat s’havia d’empescar una sortida. Això és el que han fet des de l’associació Espiral, que ja fa vint anys que es preocupa de les relacions entre l’educació i la tecnologia.

La decepció

Va ser així que fa pocs dies es va celebrar un TEDxRamblas, al Museu Marítim de Barcelona. Hi vaig acudir amb la confiança que també en podria escriure una peça informativa però en vaig sortir una mica decebut. No em veia en cor de traslladar aquella sessió a un públic generalista... ni tan sols a un lector d’atenció més segmentada.

La genialitat

Si de cas, em podia centrar en la manera com Neil Harbisson exposava la seva convicció que convertir-se en un cyborg li ha permès superar la seva acromatòpsia. És una persona increïble, amb una voluntat extraordinària i un do per explicar-se que ronda la genialitat.

Però l'artista Harbisson ja ha ocupat espai als mitjans fa poc perquè s’ha representat una obra en un teatre de la ciutat i no fa gaire va merèixer atenció per l’obtenció del premi Creatic a la seva fundació, una organització que vol ajudar les persones que poden trobar en artilugis com el seu una solució per viure millor. El seu eyeborg acumula premis des de l'any 2004. I pocs dies abans havia parlat Sabadell i Lleida. a No en podríem dir "novetat".



El risc

Però no escric aquest apunt per queixar-me de no haver convertit aquelles prop de cinc hores en un producte informatiu. És un risc assumit i molt poques vegades he sortit d’un encontre així sense res per escriure. Gairebé sempre en trec dues crònioques pel cap baix.

No, això no justificaria un apunt. El risc forma part de la feina i es tracta de cometre aquest error tan poques vegades com sigui possible. Els col·legues d’un programa de ràdio que eren allà van decidir fer un paquet de microentrevistes però no és un gènere que jo practiqui.

L’avaluació

El que intento posar sobre la taula és una avaluació del resultat de combinar TED amb la ciutat.

Crec que els dos casos que hi ha hagut no han sigut del tot adequats. Em sap greu dir-ho així, perquè és evident que els equips que ho han organitzat hi han dedicat molta estona de forma voluntarista i això sol ja mereix un primer aplaudiment.

De fet, el ressò que els assistents han desplegat a la xarxa és molt positiu, però em temo que una vegada més té a veure amb una actitud molt condescendent per part del públic habitual d’aquesta mena d’actes.

Ja he dit alguna altra vegada que amb la bona voluntat i l’esforç no n’hi ha prou.

Com és el TED

Anem a pams. Què és el més atractiu dels vídeos que veiem al TED?



Crec que el seu èxit es basa en dues característiques.

1.- Persones intel·ligents presenten novetats (productes, serveis, visualitzacions, projectes, idees, tesis) en què han participat. O bé presenten de manera nova alguna idea que no ho és.

2.- La manera com es fa aquesta presentació tendeix a l’excel·lència, és brillant, intensa, emotiva, comprensible, seductora, inspiradora.

Vet-ho aquí. (Hi ha una llista amb els que es poden seguir en català)

Barcelona

Als dos TED barcelonins que he acudit no he tingut la sensació que aquest segon aspecte fos ni tan sols considerat i sobre el primer hi hauria molts dubtes a plantejar (tot i que en aquest punt el TEDxBarcelona supera clarament el TEDxRamblas).

Sí, al Museu Marítim vaig escoltar intervencions d’interès. Sí, hi havia persones de reconeguda vàlua. Però podia ser qualsevol altra trobada amb pretensió d’observar l’efecte de les tecnologies en l’educació. No dic que no fos un acte d’un cert interès, dic que no era “TED”. No tenia el seu esperit. No brillava.

Pensem que aquesta és la visió que traslladem arreu del món. Els actes que es fan aquí amb aquest paraigua es veuen des d’on sigui. Estic segur que el món espera una mica més de la marca Barcelona. Tinc entès que el mes de juny es repetirà TEDxBarcelona. Valdrà la pena observar-ho.

La proposta

Però no té cap sentit mostrar-se crític sense aportar alguna proposta. Ho improviso però em sembla que no aniré tan desencaminat. La senzillesa de vegades és la millor resposta a la complexitat.

Com faria un TED a la ciutat?

Amb gent local, com ja s’ha fet, és clar (als dels altres països ja els podem veure per internet).

Amb brevetat (tres intervencions i prou).

Amb introduccions molt breus, molt ben fetes. Tant Alfons Cornella com Juanmi Muñoz van alentir massa la dinàmica de les sessions.

Escollint tres presentacions que compleixin tres condicions: novetat autèntica (un projecte que ja s’ha presentat en un altre lloc no hi hauria de ser), interès real (producte o servei amb aplicacions possibles, projecte ben orientat...) i exposició brillant (amb totes les característiques que he esmentat més amunt).



La qüestió és si tenim tot això. Si el país dóna per a aquest resultat. Tinc la intuïció que sí, però els dos intents que he vist fins ara no m’han semblat una prova concloent d’aquesta intuïció sinó la demostració que ens falta molt per acostar-nos a l’excel·lència.

La mirada

No estic segur com s’hi arriba però em fa l’efecte que hi ajudaria si es renuncia a l’afany de protagonisme, si es dedica temps a l’edició de la sessió (la línia editorial) en comptes d’amoïnar-se pels detalls guspirejants o la promoció d’una empresa o entitat.

També cal una cerca intensa per trobar els tres protagonistes, que han de ser excepcionals.

I posar els ulls més enllà del monument a Colom. Un acte així s’ha d’organitzar per als assistents locals però amb la convicció que els vídeos podran fer la volta al món amb el cap ben alt. Sense aquesta mirada global no val la pena ni començar.

Postil·la

No tinc cap vocació d’exercir de “crític d’esdeveniments” i si alguna vegada he comentat aquí la meva opinió és perquè, per feina, he assistit a unes quantes cites i m’ha semblat pertinent oferir una mena de contracrònica que completés la peça informativa.

Però no hi tornaré. Ho explicaré en el pròxim apunt.

Planificació i improvisació: un altre repte sisplau

Paraules i persones

Quan vaig decidir que “cobriria informativament” les dues conferències que el Museu Picasso de Barcelona anunciava sabia que tenia un problema. Escric per als usuaris d’un mitjà generalista i totes dues sessions anaven molt dirigides als professionals dels museus catalans.

Vaig decidir donar una volta a la qüestió i presentar-ho, justament, per aquesta banda. Per això vaig enfocar les dues peces no tant en les paraules de Nina Simon, David Bearman i Jannifer Trant com en el fet rellevant que desenes de persones que treballen en aquestes institucions miren d’adoptar una altra manera de fer les coses gràcies a la potència d’internet.

http://www.3cat24.cat/noticia/943207/ciencia/Lexperta-Nina-Simon-anima-els-museus-catalans-a-oferir-experiencies-de-participacio

http://www.3cat24.cat/noticia/951026/ciencia/Dos-experts-en-museus-i-tecnologia-dialoguen-amb-els-professionals-catalans

Era raonable. El projecte que vaig emprendre fa un any té aquesta voluntat de posar la mirada en casos reals i pròxims i com a mitjà públic digital té sentit que provem d’observar i anotar com la digitalització té efectes en totes les esferes, també en la museologia.

Escrit abans de ser-hi

Vaig recórrer al mateix principi quan vaig acudir a escoltar el professor Ramon Salaverría, en una de les sessions de 10 en comunicació que convoca Escacc.

En realitat, ja havia pre-escrit la crònica abans d’arribar al Col·legi de Periodistes, amb uns espais en blanc on pensava resumir la intervenció de l’expert en periodisme digital. Vaig creure que la qüestió tornava a ser massa especialitzada però que tenia sentit intentar reflectir els debats que hi ha entre els periodistes.

I vaig fer una peça en què les paraules de Salaverría són només un exemple d’un estat de la situació que volia sintetitzar. Ja havia escoltat Paul Bradshaw en el mateix marc i sabia que es convocaven més trobades.

A més, em semblava una ocasió magnífica per esmentar, en un mitjà generalista, la feina d’alguns observadors atents com Sílvia Cobo i Antoni Piqué. Havia fet coses semblants amb consultors polítics i altres referents de la xarxa catalana que miro de citar sempre que puc, per anar posant al descobert una feina impressionant i valuosa que sovint no traspassa els cercles de bloguistes i assidus lectors d’aquests continguts.

El moment i els tabús

Qui vulgui saber què va dir Salaverría, farà bé de llegir la crònica que Iván Vila va publicar a "La Vanguardia". La meva peça només comptava amb la conferència per fer entendre l’esforç dels organitzadors i seguir-los, més enllà, per assajar un primer dibuix, una "crònica del moment".

http://www.3cat24.cat/noticia/955006/ciencia/Els-periodistes-catalans-reflexionen-sobre-la-millora-dels-mitjans-digitals

A més, vaig aprofitar l’ocasió per superar uns quants tabús que trobo tan obsolets com allunyats de l’anomenada “cultura digital”. Vaig citar i enllaçar altres mitjans (la competència!) i vaig provar de construir un subtext cal·ligrafiat amb hiperenllaços que acosta als usuaris d’un mitjà digital les crítiques que algunes persones han exposat sobre la producció d’informació digital. Em semblava un exercici d'honestedat informativa i de transparència pública, encara que se sostingui en la subtilesa.

Em creia que ho tenia tot ben lligat.

La sorpresa

Però encara que la planificació imprescindible estigui ben resolta sempre hi ha espai per a la improvisació. Salaverría va deixar anar, una mica de passada, i quan es referia a les novetats que li interessaven, la menció a un concepte que admeto que desconeixia del tot: “newsgames”.

Em va intrigar. I l’endemà em vaig abocar a la pantalla de l’ordinador amb ganes de trobar respostes.

L’aprenentatge

La peça que vaig escriure és molt transparent, en aquest sentit, perquè la seva estructura sembla que s’inspiri en el meu procés de cerca. No és ben bé així, és clar, de les notes inicials al text final hi ha canvis que volen millorar l’efecte narratiu, però sí que he deixat que s’intuís aquesta ruta.

http://www.3cat24.cat/noticia/956046/ciencia/Els-jocs-informatius-volen-ajudar-a-comprendre-els-fets-mes-actuals

Tenia molt de sentit. Per explicar alguna cosa que desconec del tot he de provar d’entendre-la ni que sigui una mica. I no em fa res que es noti aquest procés en la redacció, al contrari, podria estimular un cert afany de coneixement entre els lectors i això seria òptim en un text divulgatiu.

El repte

Com de costum, ara no m’hi conformo. Sempre em passa el mateix. M’atabalo pensant si de debò seríem capaços d’adoptar aquest llenguatge dels jocs en què els "newsgames" es basen per explicar una història informativa.

Hi ha mitjans que fan l'experiment. Sovint, el que es busca és la implicació del consumidor d'informació en una experiència que l'acosti als fets. Molts cops, es creua la frontera del periodisme cap a l'activisme, però val molt la pena fixar-s'hi per aprendre'n les claus.

És un repte interessant, però no disposo de temps, la feina que tinc encomenada consisteix a aportar "temes propis" a la redacció, no pas "formats", encara que en aquest blog he exposat un parell de proves amb gràfics dinàmics (abstenció i onomàstica).

Però m’agrada rumiar-hi, i intentaré seguir Ian Bogost de la mateixa manera que procuro estar al cas de les novetats que aporten Paul Bradshaw i Simon Rogers. El que em preocupa és la possibilitat d’estar-me equivocant de camí. Ja ho vaig comentar aquí mateix.

L’enfocament

Fa un any que provo d’explicar què passa amb el nostre país i internet, per dir-ho molt curt, però potser el que fa falta és adoptar del tot la cultura (en sentit ampli) que es deriva d’aquest canvi per informar d’una altra manera, no pas sobre la xarxa sinó des de la xarxa.

Amb quines eines expliquem la confrontació coreana? Com aprofitarem l’obertura de dades públiques per crear nous serveis i redistribuir la informació?

Ian Blogost és un dels guanyadors dels Knight News Challenge de l'any 2010. Quins altres reptes podem acarar?

Per començar, potser una partideta en aquest joc mediambientalista? Play Windfall by Persuasive Games

Entrevista Total de Campanya a la Marató de la Comunicació

Una marató

La Marató de la Comunicació és un invent d’Antoni Gutiérrez-Rubí i Albert Medran que consisteix en la presentació ràpida i comunicativa de quinze idees renovadores. Es va fer per primer cop el gener de l’any 2009 i aquest dilluns hi va haver la segona edició.

El tema era la campanya electoral catalana i s’havia donat un assumpte concret a cada ponent, que estava obligat a tenir una idea nova i exposar-la en un màxim de tres minuts, amb algun suport visual.

Els organitzadors van ser tan agosarats que m’hi van convidar i jo vaig ser igual d'agosarat en acceptar-ho, tot i que només disposava de tres dies per rumiar-hi.

La sessió

La sessió va ser molt creativa i l’ambient era càlid i amistós, de manera que tot i la impressió que em feia de seguida em vaig adaptar a l’entorn. Ens han demanat a cadascun dels que hi vam participar que fem servir els blogs per explicar la proposta que vam fer i miro de complir l’encàrrec tot seguit.

N'hi ha un resum al blog de Sandra Bravo. Hi diu que no li va quedar clara la proposta que vaig presentar, atreta per les diapositives. O sigui que en comptes de penjar aquí una presentació que no s'entendria sense la meva "veu en off", provaré d'exposar amb paraules el que volia dir.

El tema

Em van donar com a matèria “l’última entrevista de campanya”.

Vaig intentar explicar la idea que havia tingut mentre feia transparent el procés per arribar-hi. Intentaré reproduir-ho més o menys.

L'inici

Dels tres termes de l’expressió, no podia canviar l’últim perquè “campanya” forma part del context imprescindible.

Per tant, vaig provar de donar la volta a la paraula primera: “última”.

No em servien “primera” ni “moltes” ni “única” i vaig provar amb “total”.

Per això vaig proposar de fer una “entrevista total de campanya”.

Descripció

Consisteix en un paquet de preguntes i respostes amb escenaris, actors i guions diferents (excepte la reiterada presència del candidat).

La idea és que un equip (amb caràcter periodístic) enregistri cada dia desenes de preguntes i respostes, llargues, breus o brevíssimes, com ara aquest diàleg: “Què, com anirà?”, pot preguntar un ciutadà que saluda el candidat a l’entrada d’un acte. “Guanyarem”, respon. O un fragment d’una conferència de premsa o una conversa amb un expert que es troba en un acte reduït o... Cada dia els candidats responen moltes vegades.

Paquet

Es tracta de tenir cada dia 5 unitats de “pregunta-resposta” i posar-les a l’abast de tothom. Vaig proposar YouTube perquè no se m’acudia una altra opció però en tot cas es tracta de servir-ho a una gran audiència.

Públic

Perquè el pas següent és repetir el mateix durant 14 dies de campanya. Això vol dir que s’han “penjat” a la xarxa 70 unitats de pregunta i resposta. El públic selecciona el que li interessa més i vaig suggerir que no fossin les més votades sinó les més vistes.

Els deu millors

Això proporciona a l’equip un “topten”. Les deu pregunta-resposta més interessants, que s’emeten totes de cop, ara en un sol clip com a última entrevista de campanya.

La proposta

Vet aquí l’entrevista total de campanya.

La principal subversió és que l'entrevista no la fa un mitjà sinó l'equip de campanya. Encara que vaig advertir que cal criteri periodístic i fugir de d'una temptació absurda que vaig representar amb la bandera de Corea del Nord.

Un altre detall que val la pena considerar és que es dóna a conèixer a internet i sense cap mitjà com a intermediari en l'emissió (cosa raonable perquè ja no són a la producció).

És "total" perquè dura tota la campanya, perquè és la base de l"última", perquè té preguntadors diversos i qüestions molt variades en escenaris diferents.

En fi, un joc, un entreteniment, que em va servir per fer anar el cervell una bona estona, per respondre a un repte estimulant i per compartir una hora i mitja del vespre amb mig centenar de persones.

Materials

S'han publicat llistes amb quasi tots els materials emprats en la sessió i de moment ja hi ha uns quants dels ponents que han exposat al seu blog la proposta que van fer: Xavier Peytibi (imatge), Ricard Espelt (jingles), Ana Polo (flashmobs).

També hi van participar (i potser aviat tindrem un apunt seu explicant-ho): Roger Fort (busos electorals), Marta Albes (rètols), Jaume Freixes (vestuari), Antoni Gutiérrez-Rubí (la parella), Trina Milan (escenaris), Juan Víctor IzquierdoFrancesca Parodi (miting de butxaca), Pau Canaleta (debat a sis), Imma Marín (jocs), Albert Medrán (jornada de reflexió) i Marc Elena Soler (el paper del partit Barça-Madrid) (merchandising).

Judici

Em va agradar molt el format. Va ser una experiència intensa i estimulant, un repte que va valdre la pena. Agraeixo als impulsors d'aquesta cursa contra rellotge (contra un timbre de recepció d'hotel que els moderadors premien quan tocava) l'oportunitat de ser-hi. Espero que els que hi van acudir ho trobessin tan interessant com els que vam poder-hi contribuir.

El repte dels nous formats periodístics: siguem valents

Dimecres 27 d’octubre ha sigut un dia intens.

A les beceroles

Encara fosc, conduïa per ser a primera hora del matí a Lloret de Mar. M’he trobat que una sessió sobre les TIC amb el sector turístic de la Costa Brava evidenciava que encara som a les beceroles. Els ponents actuaven amb vocació evangelitzadora perquè encara era necessari. És un sector clau al país i faria bé d’adaptar-se més de pressa al canvi. Confiava a aportar novetats però m'he hagut de conformar amb una crònica que constati l'acte evangelitzador.

Renovació

Al vespre, la presentació d’un projecte renovador m’estimulava, tot i que hi he fet una crítica formal, aquí mateix.

Periodisme

Entremig, una sessió llarga de Paul Bradshaw al Col·legi de Periodistes, convocada per Escacc. Hi he arribat cinc minuts tard i me n’he anat una mitja hora abans que acabés. De manera que no en faré un resum perquè no seria decent i no tinc el coneixement necessari.

Si de cas, el hashtag de la conferència, i la seva mateixa presentació, poden aclarir de quina manera ha exposat totes les eines que el periodisme té a l’abast gràcies a les TIC.

New information for new journalists pt1: RSS & social networks

View more presentations from Paul Bradshaw.

Però sí que n’he tingut prou per adonar-me d’un detall que m’ha atordit i que em sembla que em farà rumiar durant força dies.

Eines temàtiques

Al nostre país, fora d’alguns casos singulars, el periodisme que fa servir aquests instruments amb més naturalitat és el que s’aboca a parlar, justament, de tecnologia, de les TIC, del canvi que la digitalització suscita...

És a dir: els periodistes que estan més acostumats a comptar amb els recursos d’internet, solen dedicar-se a parlar d’internet. Com si fossin “eines temàtiques”, aptes per a parlar d’elles mateixes.

En canvi, Bradshaw no parava de posar exemples que es referien al periodisme de sempre: informacions locals, policials, econòmiques, d’internacional...

És això el que em neguiteja.

I si el nostre error és que hem limitat l’experimentació amb noves eines i formats a uns continguts determinats?

El repte de debò consisteix a fer servir tot això per fer successos o salut o la política. Normalitzar l’ús. Normalitzar les TIC al periodisme.

No té sentit que una sola “secció” (per entendre’ns) assagi si tot això és útil. Els resultats serien massa parcials.

Explicar el canvi

Fa onze mesos que miro d’escriure cròniques sobre el canvi, amb casos reals de l’ús de les TIC, i procuro posar-hi enllaços i ser comprensible.

Però potser m’he equivocat de projecte. Intentar explicar el canvi potser té sentit però és molt més renovador participar del canvi amb nous formats que sorgeixen d’eines diferents.

O fer el canvi

Escriure amb una mica de claredat i posar enllaços no és nou, encara que no sigui gaire habitual. Però experimentar amb les eines per crear nous formats sí que sembla un repte estimulant, d’aquells que t’obliguen a repensar-ho quasi tot.

I si la manera de contribuir de debò a la transformació, per incidir-hi i aprendre, és recomençar com a periodista, jo què sé, de successos o de "local"?

Les dades

A la segona part, Bradshaw s’ha centrat en “el periodisme de les dades”, que és una matèria que ja fa mesos que m’interessa, com he comentat més d’un cop amb Karma Peiró. No he tingut ocasió d’experimentar en aquest camp però em sembla apassionant.

New information for new journalists pt2: data

View more presentations from Paul Bradshaw.

El Govern és a punt d’aprovar l’obertura de dades anunciada fa poc. A més de les organitzacions civils que vulguin difondre dades i dels emprenedors que vulguin crear eines, el periodisme del país no s’hauria de plantejar com reacciona?

Intensitat

El dia ha sigut intens però no tan sols a causa dels quilòmetres i la successió d’activitats. Ha sigut una jornada dedicada a escoltar i mirar d’entendre, a detectar idees i rumiar possibles reptes.

L’única nota trista ha sigut la notícia, rebuda en una telefonada breu, de la mort, als 46 anys, d’una cosina que vivia a Sacramento i deixa tres fills. Em disculpo per aquest comentari tan personal, que no tinc costum d’incloure. Però no puc fer un apunt que vol resumir el dimecres 27-10-10 sense explicar que m’ha acompanyat molta estona el rostre memoritzat de la Marta Piqué Carreras.

De bon matí, ja m’havia sabut greu el decés de Joan Solà, a qui he llegit amb passió, i admirat amb respecte. Un lingüista que va ser innovador quan va poder i valent quan va caldre, tant per defensar la seva convicció política amb fermesa com per donar suport als joves lingüistes que van saber crear un model de llengua per als mitjans de comunicació.

Un fil

En dies com aquest, acabes amb tantes nocions barrejades que van amunt i avall del pensament que és difícil escriure un apunt amb un fil clar. Només sóc capaç de relligar-ho tot si observo que la brevetat d’aquesta vida atzarosa ens obliga a ser lleials al compromís amb els nostres projectes, els nostres reptes, les nostres conviccions.

No sabem quantes oportunitats hi haurà de fer allò en què creiem. Més val ser valents i aprofitar les que tinguem.

Quatre cròniques generalistes sobre política i noves tecnologies

Intensitat

Dilluns i dimarts he passat un munt d’hores a les instal·lacions de la Universitat de Barcelona. Assistia a les jornades del Personal Democracy Forum Europe, que s’ha tornat a fer a Barcelona.

Després he dedicat una altra bona estona a acabar les meves cròniques i enviar-les al 3cat24.

I ara, quan per fi s’ha acabat una feina tan apassionant com esgotadora, m’agrada aturar-me a comprovar com ha anat tot plegat.

Fils estranys

He intentat fer una cosa una mica estranya. Buscar fils que es poguessin resseguir a tota la conferència, o sigui. Això implicava assistir a totes les ponències principals (més d’una trentena) i triar bé les que coincidien amb altres.

Per tant, les cròniques no partien d’una sola declaració sinó que consistien en la recerca de nexes comuns que s’haguessin estès al llarg d’un o dos dies. És una tècnica que ja havia provat.

Quatre peces

Aquest sistema m’ha permès escriure quatre peces:

Sobre diplomàcia digital

Sobre l’ús d’internet en causes globals

Sobre l’ús de les eines per part de l’extremisme

Sobre les dades públiques i la seva obertura

Dues notícies

A més, en dos casos m’ha semblat que podia obrir la peça amb un títol més clar perquè hi havia una “notìcia” (és una manera de dir, ja ens entenem, alguna novetat que valia la pena transmetre als usuaris del mitjà on treballo).

- Facebook emprèn un projecte a favor de la pau basat en la seva experiència com a xarxa social

- El Govern anuncia que obrirà les dades abans d’un mes

El públic

Mentre faig aquesta mena de feina, sempre procuro recordar que no escric per als coneguts que trobo en aquests esdeveniments. Els agraeixo els ànims quan em saluden però res que digui no els sorprendrà. Són experts i saben molt bé de què es parla en aquestes cites.

Miro de pensar sempre que si escric és perquè se’n facin una idea aproximada les persones que no han assistit als debats, persones que acudeixen a un mitjà generalista i que potser se senten atretes pels titulars (sempre em queden llargs... perquè m’agrada que siguin explicatius i perquè quan treballava a la premsa impresa tenia unes limitacions d’espai que per sort ja no tinc).

Només pretenc que persones que busquen informació general se sentin encuriosides i que vulguin seguir una crònica que no ho explica tot ni de bon tros però que ofereix una certa visió panoràmica i algunes pistes, en forma d’enllaços.

Una influència que he d’esquivar

Però sempre temo que em quedin uns textos massa espessos.

Siguem sincers: dificilment coneixeré gaires lectors amb qui debatre el que faig, però als professionals del sector me’ls trobo tot sovint. Sense voler, dec tenir por que em considerin massa "superficial" i potser inconscientment intento “quedar bé” amb ells.

És absurd. No escric per a ells sinó per al públic no especialitzat. Intento recordar-ho sempre però no sempre me’n surto.

Entendre-ho

Una altra dificultat és que parlo d’assumptes que tot just miro de començar a entendre. Per explicar-ho, necessito entendre-ho... si més no una mica.

Escoltar algú en una altra llengua (no uso mai els aparells de traducció perquè m’agrada l’oportunitat de fer hores de “listening”), intentar copsar els conceptes, buscar un fil comú i provar d’escriure una crònica que no sigui espessa em sembla que són molts reptes a la vegada.

Ja sé que el resultat no és mai el que pretenc i també sé que el que pretenc no és tampoc suficient però confesso que el repte m’estimula.

Han sigut dos dies intensos però ara em sento una mica com aquell que després d’una bona caminada pot seure en una pedra i contemplar el paisatge.

He après tantes coses... Només espero haver-ne sabut transmetre alguna als lectors del 3cat24. Després de tot, aquesta és la meva feina.

El rerebotiga

A les peces informatives que he elaborat, em semblava banal referir-me a les possibles millores que el PDF-Europe ja sap que ha d’acarar. Però aquest blog és un espai personal i sempre hi aporto comentaris sobre el “rerebotiga”.

L’equip que ho ha organitzat ha estat eficaç i formidable però és una llàstima que en una trobada sobre noves tecnologies ens quedem sense llum dues vegades, que el so pateixi alguns defectes i que la connexió wifi, una altra vegada, sigui un absolut desastre. Per a mi era particularment incòmode perquè tinc el costum d’anar buscant i desant adreces de webs que els ponents citen.

La llengua

Un altre aspecte millorable que no vull obviar té a veure amb la llengua. El PDF és una trobada internacional i com sol passar als països europeus, l’anglès és la llengua comuna que tothom fa servir. Tothom menys algú a qui conec de fa molts anys i a qui ho he comentat més d’un cop. Per això m’atreveixo a escriure-ho.

Que una directora general del Govern hagi escolit aquesta cita per anunciar de forma pública l’obertura de dades és un gest que s'ha de valorar molt. És un reconeixement de l’administració a la gent que observa internet des de forums de professionals i experts. Crec que tothom ho ha jutjat de forma molt positiva.

Però segurament hauria sigut més adequat que algú del seu equip, capaç d’expressar-se en anglès, hagués fet la presentació. Finlandesos, noruecs, alemanys, italians, holandesos, francesos i altres catalans han parlat aquests dies en anglès. La seva intervenció en català, l’única, ha alentit una mica la sessió.

Desinterès

Però no vull acabar així. Subratllo el que és evident: si la llengua emprada en una sola intervenció i el wifi es poden millorar, és perquè no hi ha cap més detall per anotar. La cita ha estat un èxit.

Només em queda un interrogant: excepte els activistes de diversos partits i l’alcalde de Sant Cugat, que ha estat un dels ponents, m’ha fet la sensació que els dirigents polítics catalans no tenen gaire interès per l’us de les noves tecnologies a la política. Han tingut dos dies per escoltar experts de qualitat i descobrir accions tan agosarades com atractives però devien tenir l'agenda plena.

És una llàstima. Sort que a totes les formacions hi ha persones que s’ho creuen i hi treballen de valent.

Com i per què he escrit les cròniques des de Brussel·les

De viatge

Cada vegada que acudeixo a una trobada sobre usos diversos d’internet miro què hi puc aprendre. Des de fa un any, tambe tinc l’obligació d’intentar captar algun detall rellevant que valgui la pena transmetre al públic d’un mitjà digital generalista.

Amb angúnia

I sempre tinc la mateixa angúnia: trobar aquests elements aptes per al públic al que m’adreço, és a dir, aptes per a mi. Si jo no ho entenc, no ho sabré explicar.

Una missió

Al ICT Digitally Driven de Brussel·les, m’ha semblat que tenia una mena de missió que corresponia a un mitjà públic: ajudar a fer entendre que els recursos que s’obtenen amb els impostos tenen moltes finalitats i que una de les despeses aporta recursos a la recerca sobre les TIC. Potser sembla banal però no estic segur que tots plegats en siguem sempre conscients.

Tres cròniques

Per això vaig començar amb una peça de tipus general, que conté uns quants exemples.

Vaig continuar amb el fruit d’unes quantes converses amb una mostra dels delegats catalans, perquè crec que val la pena fer saber als conciutadans que hi ha gent que participa des d’aquí en tots aquests projectes.

I he acabat amb una mena de resum que subratlla l'orientació social d'aquesta recerca i que parteix del que s’exposava a la sala d’exposicions, les conferències a les que vaig assistir i una mirada al llistat de projectes.

Em sembla que potser és una mica massa per a un mitjà no especialitzat però tres cròniques no és tant si es considera que el viatge té unes despeses inevitables de transport i allotjament.

El sector

Ja havia parlat al 3cat24 d’aquests projectes, quan es va fer una reunió a Barcelona d’un dels sectors inclosos en els programes de R+D impulsats per la Comissió. I he cregut que tenia sentit recordar, amb un enllaç, que en un congrés d’aquest any es van presentar dades per demostrar que el sector de les TIC a Catalunya resisteix la crisi i genera ocupació.

Pistes

D’aquesta manera, no he sabut presentar un reportatge profund ni aconseguir uns grans titulars que trobin aplaudiments però miro d’oferir a l’usuari d’un mitjà que contribueix a finançar pistes més o menys clares sobre l’estat d’aquest sector a la vegada que intento compartir el respecte que sento per totes les persones que s’afanyen a millorar les nostres vides amb anys de recerca apassionada i parsimoniosa.

Dubtes

Ara bé, tot això no evita que tingui uns quants dubtes i a les cròniques que he escrit els he insinuat. Aquesta recerca corre el risc de tancar-se en ella mateixa, de buscar camins que satisfaran els seus autors però que potser no podran arribar com a retorn a la societat.

Vies de retorn

Tal com ho veig, hi ha dues vies de retorn essencials: la comercialització d’un servei o la creació d’una infrastructura o producte que permeti millores reals de la vida ciutadana.

O el resultat té mercat o mereix fons públics, però si no apunta a cap d’aquestes dues sortides, és una recerca una mica onanista o, per ser més elegant, com un castell de focs o un joc de llums com el que em va sorprendre l'última nit a la plaça més famosa de la ciutat.



L'art té l'avantatge que no inclou la utilitat en els seus requeriments (excepte si es mira des de la perspectiva marxista, que ha castigat tant la creació), però em temo que la recerca no té aquesta sort.

És clar que la recerca quasi sempre aporta coneixement però en el cas de les TIC (i en d’altres que per prudència no esmentaré) em sembla que hem d’anar més enllà.

NOTA:

He esmentat l’estada a Brussel·les en aquests altres apunts:

- Teletreballant a pesar dels controladors aeris belgues
- Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

El 3cat24 ha decidit cobrir una trobada important sobre la digitalització a Europa, que es fa a Brussel·les. Hi ha milers d’assistents i el que hi ha en joc són més de 2.800 milions d’euros per finançar o subvencionar projectes de recerca que tinguin a veure amb les TIC durant els pròxims dos anys.

Sorpresa

Però a primera hora del matí, quan he arribat a l’Expo on la conferència se celebra, m’he trobat amb una sorpresa poc agradable. A l’auditori principal, on hi ha els actes centrals, no hi ha connexió wifi.

He preguntat la raó i m’han dit que no volien que la gent comencés a enviar missatges a Twitter i estiguessin poc atents a la reunió. M’he quedat de pedra. En un "tuit" han insistit amb aquest argument.

Des de quan mentre envies un missatge no estàs atent? He assistit a una pila de conferències, com he anat explicant en aquest blog, i Twitter ja s’ha convertit en una eina imprescindible.

Parlant de Twitter, a Twitter

Naturalment, he expressat la meva sorpresa via Twitter (quan he sortit de la sala, és clar). I he comentat que l'organització sí que enviava missatges a aquest servei. Aleshores he rebut una resposta desconcertant. Des de l’organització deien que es podia fer amb un iPhone.

Frontera

És clar, però quan ets a l’estranger no fas servir l’iPhone, almenys jo no ho faig perquè els costos de la connexió 3G des de fora d’Espanya són d’una desproporció increïble.

Això em fa pensar que potser som una Unió Europea però a internet tenim fronteres, i tant, una frontera que es basa en els costos.

Moltes altres persones que es lamentaven del mateix. És estrany que una trobada d’aquest nivell, dedicada a les TIC, no inclogui un servei wifi a totes les sales i racons on es fa l’esdeveniment.

Per sort, a la sala de premsa hi ha connexió via cable i he pogut enviar la meva crònica.

Endolls!

A més, però, m’he vist forçat a prendre notes en paper, perquè no podia posar en risc la bateria del meu portàtil. Per què? Perquè no hi havia endolls, ni tan sols per a la premsa.

Cada vegada que assisteixo a un acte d’aquesta mena (i uns quants responsables de premsa ja ho saben) és el primer que pregunto: “on hi ha els endolls?”

Energia

La tecnologia digital ens fa oblidar tot sovint que sobretot necessitem energia perquè funcioni. Sense un endoll, l’autonomia dels portàtils queda molt restringida.

No escric aquest apunt per queixar-me. Només pretenc, com sempre, compartir la meva experiència. I estic convençut que en aquesta mena de congressos i trobades hi ha dues qüestons logístiques que són fonamentals: endolls i connexió a internet.

No em sentireu mai parlar ni bé ni malament del catering, de la temperatura, de les instal·lacions. La feina és la feina. Però sense llum ni internet, la feina es torna un objectiu complicat.

El pròxim

D’aquí a pocs dies seré al Personal Democracy Forum que es fa a Barcelona. L’any passat no hi havia endolls i la connexió era deficient. Confio que aquest any s’hagi resolt. És clar que no sé com els ho podré dir si a Brussel·les, en un acte multitudinari i organitzat per les màximes autoritats europees, no han sabut fer-ho millor.

Aprendre i explicar-ho: un procés emocionant amb els "mapes lliures"

Ja he dit alguna vegada que m’agrada aquesta feina. Em permet aprendre. Quan has d’explicar alguna cosa, primer l’has d’entendre. I aquest procés encara el trobo molt emocionant.

És clar que he fet altres feines que també m’han permès aprendre. Potser té més a veure amb la manera de ser (tenir ganes d’aprendre coses) que no amb la feina que facis. En to cas, ara és molt evident. Vaig a llocs, escolto i miro d’explicar-ho. El procés és més net i clar que en altrs situacions o almenys m’ho sembla.

Fa pocs dies vaig ser a Girona, per atendre el primer dia d’un congrés sobre “mapes lliures”.

M’havia documentat una mica abans d’anar-hi i una font m’havia ajudat proporcionant-me uns quants enllaços de relleu.

Un cop allà, vaig seguir diferents ponències des de les nou del matí fins després de les sis de la tarda, totes en anglès (ja fa anys que acudeixo a cites semblants però sempre tinc por de perdre’m detalls importants).

A les pauses, vaig superar la timidesa mirant d’entrevistar persones que em semblaven rellevants.

Al final de la jornada, tenia moltes notes a l’ordinador i a la llibreta.

Moltes idees i molts detalls que no m’hi cabien.

Havia de fer tres coses i les havia de fer de pressa.

1.- Trobar una síntesi, és a dir: saber què volia explicar al públic generalista del mitjà on treballo i què s’havia de quedar fora perquè era de mitjà especialitzat.

2.- Tenir una estructura perquè el text avancés, des d’una explicació general cap a diverses qüestions que calia apuntar: alguns exemples, el cas català... de manera que s’hi encabissin totes les anotacions i declaracions que havia obtingut.

3.- Escriure un text que tot i ser llarg no excedís els límits del mitjà on treballo, amb frases clares i comprensibles, amb un cert estil, en un català tan genuí com fos possible, amb enllaços d’interès per a qui tingués ganes d’anar més enllà.

Tot això ho havia de fer en menys d’una hora i mitja (en realitat hi havia anat rumiant tot el dia però sempre hi ha un moment que necessites aturar-te i decidir exactament com ho faràs, jo vaig decidir-ho mentre caminava mirant el riu que envolta el Palau de Congressos que hi ha a La Devesa).

I abans, per força, ho havia d’haver entès. Potser no tot, segur que els mapes lliures no són bé el que jo he dit, segur que els experts em trobaran superficial i una mica forçat (sempre intentes que el text sigui atractiu i això et porta a buscar alguns elements que cridin l’atenció del lector).

Però no n’estic del tot descontent. Vaig aprendre moltes coses, em va agradar molt intentar explicar-ne unes quantes i vaig conèixer persones molt sàvies que tenen ganes de viure i d’aportar coneixement. Quan tens un dia així és quasi impossible no pensar que és un privilegi fer aquesta feina.

El resultat, per si algú s’hi ha encuriosit després d’aquesta explicació, va ser aquesta peça per al 3cat24:

http://www.3cat24.cat/noticia/762566/societat/Desenes-de-milers-de-voluntaris-elaboren-el-mapa-lliure-del-mon

Com i per què he cobert la Penedesfera i una opinió sobre el format

Com es fa per cobrir unes jornades locals d’un grup de bloguistes per a un mitjà generalista?

Obligació

D’entrada, amb una convicció inicial: un mitjà digital que és públic té una certa obligació d’explicar a l’audiència generalista què passa a la xarxa.

Exemple d’esfera local

Vaig creure que era una bona oportunitat per dir alguna cosa de les blogosferes locals (perquè no podrem atendre totes les trobades que hi hagi, almenys que la Penedesfera sigui un exemple d’un paisatge general).

Exemples d’acció ciutadana

Després, vaig triar de fer una peça sobre una taula que em permetia posar exemples d’acció ciutadana amb recursos d’internet (una matèria que miro de seguir des d’enfocaments diversos, des del ciberactivisme polític fins a la campanya del Barça).

No ho veia clar

L’endemà vaig escoltar unes quantes sessions però no veia manera de convertit tot el que es deia (prou interessant) en una peça per a l’audiència generalista.

Innosfera

Potser hauria pogut atendre la primera Innosfera que es feia fora de Madrid, però acabaria massa tard i tenia assumptes familiars. Per sort, Javier Velilla em va avisar que aviat hi haurà una cita a Barcelona i vam quedar que miraré de cobrir-la.

Contactes

Aquesta és l’altra activitat important. Sempre que vaig a una trobada d’aquesta mena conec tres o quatre persones, acvordo unes quantes cites i “trobo” dos, tres o quatre temes que potser pugui fer més endavant.

Aquesta vegada no ha sigut una excepció.

A més de la Innosfera, he quedat amb una persona que admiro que d’aquí a dos mesos m’explicarà un projecte que m'interesssa molt.

Llista a l’agenda

Una altra persona em va parlar d’un projecte literari que hauré de conèixer millor.

Un grup de persones em van fer unes preguntes i em sembla que estarà bé explicar la seva aventura informativa.

Hi va haver una actuació “musical” que provaré d’explicar un altre dia.

Vaig conèixer dos bascos amb qui vam parlar de moltes coses i amb qui hem quedat que ens veurem d’aquí unes setmanes a Girona. Tenen entre mans uns projectes que també provaré d’explicar al 3cat24.

Vaig presentar-me a dues persones a qui encara no coneixia personalment i que són molt actives a la xarxa, Miquel Duran i Albert Garcia Pujades i la Irene que es presenta com la "mandarina de Newton", entre altres.

Salutacions

A més de saludar tot de coneguts a qui veig poc sovint, com Sergi Sabaté o Daniel Garcia Peris.

I va ser una bona oportunitat per conversar una estona amb Anna Fuster, Daniel Julià i Roger Melcior, l’equip creador de Rodalia.info.

Participació

A més, vaig participar en una taula i vaig tenir l’oportunitat d’explicar una mica la meva visió dels mitjans digitals i la participació dels usuaris.

Resultats

Tot això està molt bé. N’he tret 2 peces publicades, uns quants possibles temes propis pels pròxims mesos i una pila de salutacions cordials.

Però tot i aquests beneficis, no deixo de preguntar-me si tota l’energia que s’hi ha dedicat estava ben enfocada.

No ho estic criticant, sé que la Penedesfera és obra de voluntaris que hi deixen la pell i els reconec l’esforç.

Format discutible

Però goso discutir el format.

Fa falta la institucionalització?

Cal que ho inaugurin autoritats com l’alcalde de Vilanova i el president del Parlament?

Cal que duri dos dies?

Calia fer cartelleria i catering? Cal que sigui tot presencial si s’emet en "streaming"?

Cal convocar el públic o és millor anar allà on hi ha el públic?

És més, els bloguistes d’un territori, són un públic etiquetable?

Algunes taules podien interessar mestres i professors del Penedès, altres a empresaris locals, altres a les institucions culturals, altres als periodistes locals...

Però es va convocar als bloguistes...

Té sentit que un grup de bloguistes facin coses que no sigui coordinar blogs? Si és per saludar-nos, podíem fer una fideuà i pagar com Sant Andreu (cadascú es paga “lo seu”).

Els bascos em van explicar que allà fan trobades de set o vuit bloguistes. Es troben, maten un xai i fan una festa.

Tendència “aixopluc”

No ho sé, potser m’equivoco, però tinc la sensació que totes les iniciatives interessants tendeixen a buscar aixopluc públic, subvenció procedent d’impostos, suports institucionals, i formats estandaritzats, molt clàssics, amb taules presidencials elevades i públic escàs.

Siguem sincers, a les sessions més atapeïdes hi havia potser una seixantena de persones... i em sembla que sóc generós. Molts dels assistents érem ponents d’alguna taula o moderadors...

Sinceritat

No ho sé, no n’estic segur, però em sembla que a les blogosferes els ha arribat l’hora de repensar com es troben i per què es troben.

Ho dic sense cap mala fe, ja he demostrat que sóc capaç d’acudir a la cita, fer la ponència amb tanta sinceritat i amb tant d’entusiasme com puc, i informar-ne amb dues peces en un mitjà generalista (em sembla que és l’únic mitjà no local que ho ha cobert).

Però ara, quan ja s’ha acabat, em sembla correcte donar una opinió mesurada perquè tinc la convicció que el format s’ha de renovar abans que les blogosferes locals entrin en un pendent molt arriscat.

Explicant la feina que faig... a la "Penedesfera"

La pregunta

La qüestió que plantejava Sergi Sabaté a la taula sobre mitjans de comunicació de la Penedesfera era clara: els mitjans digitals escolten el seu públic?

La resposta

Vaig dir que sí.

Però vaig dir alguna cosa més i potser que miri de resumir-ho una mica en aquest lloc que em serveix per desar-hi apunts, per si a algú li interessa què penso de la feina que faig.

Començo per la pregunta que es va posar d’entradeta.

Escoltar la massa

Quan els mitjans avaluen l’audiència, escolten. Sí. I què?

Potser farien millor si se cenyissin a la seva línia editorial, a la seva “marca”, perquè si només fan cas de l’audiència la seva oferta es desdibuixarà.

Les notícies “bizarre” i els esports són sempre de les més llegides, a banda d’aquelles que donen satisfacció a públics molt ideologitzats: el públic d’un mitjà com el 3cat24 aplaudeix amb moltes lectures els temes de conflicte nacional i altres públics “aplaudeixen” altres posicions.

El clicòmetre i la serp

No estic gaire segur que mirar-se el “clicòmetre” sigui ben bé “escoltar”. El “clicòmetre” emet sempre el mateix soroll.

Té sentit parlar tant de la ditxosa “llarga cua” mentre tothom intenta cruspir-se el cap de la serp?

Parlem amb 2.0 veus

Sí, parlem dues vegades, des del mitjà i des de les eines socials.

Però no escoltem gaire, ni estudiem la nostra marca a les xarxes (no tenim capacitat d’exercir aquest control o no ho considerem prou rellevant o qui ho fa, si algú ho fa, està molt lluny de la redacció).

Emetem missatges des de robots que ofereixen les nostres notícies.

No fem conversa. Tampoc no estic segur que hi estiguem obligats, com a mitjà.

Elmeu3cat24

Només escoltem de debò des de l’equip de participació, que és molt limitat de recursos humans i intenta respondre sempre a tothom, per correu i si cal per telèfon. La Karma Peiró és qui se n’ocupa i fan molt bona feina però el que fan només és “un conversador” en una redacció que cada dia interessa milers de persones.

I no estic del tot segur que sigui ben bé això el que haguem d’escoltar (gent que vol “sortir” al mitjà, amb una fotografia o un vídeo).

Deixem passar els comentaris

També escoltem quan permetem comentaris (no els permetem a totes les peces...).

Vaig fer una peça sobre un estudi que atribueix als comentaris un valor molt escàs.

I també vaig parlar aquí de les dificultats dels redactors per participar en una conversa que no controlen perquè la moderació és troba en altres mans.

No caldrà que repeteixi res més, qui vulgui saber què deia pot seguir els enllaços.

Filtres de pa sucat amb oli

Em sorprèn que la majoria de mitjans (també el mitjà on treballo) es conformin a filtrar els insults i quatre coses més (que són altres maneres de dir insults).

Hi ha molts comentaris que “passen” la porta però que en realitat no tenen prou a veure amb la notícia, que no aporten gaire valor o cap i que de vegades destil·len ignoràcia, ràbia i una vanitat una mica absurda.

Tots tenim el nostre ego, però deixar bestieses en una notícia no veig de quina manera gratifica el meu. És clar que tampoc no sé per què tanta gent envia fotografies per sortir a la tele o en un diari digital.

Sacralització de la banalitat

Mitificar el comentari com la prova de la democratització de la informació em sembla una bestiesa, una mentida, un “qüento xino”.

El comentari tot sovint és la porta a una esbravada, un procediment que els mitjans van adoptar per caure simpàtics als internautes (amb tants complexos que arrosseguen).

Per cert, gràcies a un twit d'Antoni Maria Piqué vaig trobar aquest apunt que ha d'interessar tothom que vulgui observar què passa amb els mitjans digitals.

Personalització

Una altra cosa és que cada autor d’una peça informativa sigui qui modera la conversa, com a part final del procés, no com un apèndix que es troba fora del procés d’elaboració de peces informatives per a un mitjà digital.

Si saps que has de respondre i que ets tu qui filtres potser tingui més sentit, tot i que la majoria de comentaris no són sobre la notícia sinó per opinar sobre el fet noticiable (té gaire valor que tot de persones diguin que retallar els sous fa mal?).

Les fonts

També vaig parlar de les meves fonts.

Les agències són la font central quan es fa actualització. En el nostre mitjà, però, tenim de font primera, com és natural i eficient, les redaccions de la ràdio i la televisió.

En el meu cas, com és raonable, perquè se m’ha encarregat que parli d’internet, de tecnologia (des d’un punt de vista social, preferentment), de les xarxes socials i de les TIC a Catalunya, tinc altres fonts.

El Google Reader és una eina bàsica (segueixo blogs especialitzats en matèries diverses i també els mitjans de “la competència”, tantes seccions de tecnologia i internet com puc).

En aquest blog, a l'extensa columna de l'esquerra, hi ha unes quantes de les fonts que m'han d'interessar i que no sempre atenc prou bé.

Trec molta informació de Twitter, perquè gent molt generosa hi deixa enllaços d’interès i també perquè gent amb ego hi explica què fa.

És natural. Jo també deixo a Twitter els enllaços dels meus apunts o de les notícies i reportatges que elaboro per al 3cat24.

També faig servir molt les altres xarxes, que em permeten parlar amb persones amb molta immediatesa i sense interrompre la seva activitat, com sí que faria per telèfon.

Els buscadors són una altra font imprescindible.

Les alertes automàtiques.

El correu electrònic (m‘envien moltes coses i he de destriar).

La xarxa

Les meves fonts són quasi sempre persones que fan coses a la xarxa catalana. La meva font principal és la xarxa del país.

Però no la conec prou bé, em falta molt de temps per aprendre’n el funcionament, per distingir, per conèixer...

Mart

Sé que em moc en una boira estranya, sé que és una mica com fer de corresponsal a Mart, però cada dia que passa comprovo que les persones que fan coses són gent amb qui és interessant parlar-hi i que quasi sempre val la pena explicar a un públic generalista el que ells m’expliquen, per mirar de fer visible tot aquest canvi soterrat que de moment, siguem sincers, només observen unes capes limitades de la societat.

La gent vol sortir als mitjans

No ens enganyem: la majoria d’usuaris encara segueix mitjans tradicionals, la majoria dels que segueixen mitjans digitals segueixen les rèpliques digitals dels mitjans tradicionals. Això es va dir. Ho vaig dir.

I ara hi afegeixo: i tothom vol sortir en aquests mitjans.

Mitjans i no persones

Si demà treballés pel meu compte, moltes persones que ara em fan saber les seves iniciatives perquè en parli deixarien de fer-ho.

No em volen a mi. Volen sortir al 3cat24, un mitjà digital que és rèplica (no ben bé, és clar, però la marca sí) d’un mitjà tradicional potent i reconegut.

Els periodistes sabem que sempre som el mitjà on treballem. És així.

Quan algú despenja el telèfon (o el Twitter) i comprèn el nom d’un mitjà reconegut, està ben disposat.

Si ets un bloguista independent em sembla que ho tens més cru. Almenys al nostre país, on el mercat de la informaciò elaborada en català és molt prim.

Persones i no mitjans

Però també vaig dir que a poc a poc això canviarà. I que seguirem més a uns noms que no a uns mitjans (ara no, un dia...).

Em contradic?

Crec que no. Dic què hi ha ara i què em sembla que hi haurà. Diria que hi haurà un canvi, ni tan ràpìd com pensen alguns ni tan lent com altres voldrien.

Triarem reporters i valorarem la seva credibilitat, la seva reputació digital.

Una reputació que no es mesura per sortir a la tele o ser conegut. Em sembla que vaig citar el cas d’una gran estrella que escriu en un mitjà digital peces sense cap enllaç on no es permeten comentaris, però ja no recordo si de veritat ho vaig dir.

Minories

És clar que hem de dir tota la veritat. Aquests periodistes de reputació personal són per ara les estrelles mediàtiques. L’èxit dels twitts d’Antoni Bassas ho demostra.

A Twit.cat es veu que són aquests els que tenen més seguidors a Twitter, i és lògic. Només Dolors Reig i Marc Vidal s’han “colat” entre les estrelles de la tele i l’esport.

Hi va haver dos moments una mica “dia de la marmota”, vull dir repetitius, com un bucle cap a d’altres jornades i seminaris.

Qui és periodista

El primer va ser quan es va provar de decidir qui és periodista. Algú va dir que calia haver fet una carrera universitària determinada i vaig estar a punt d’aixecar-me de la taula amb el cap cot.

No tinc la carrera de periodisme, faig feina de periodista. Però de tot això ja n’hem parlat aquí.

Ja he explicat com veig els mitjans digitals i què en penso del debat sobre qui exerceix l'ofici.

Fugim del bucle.

Aprenents de David

L’altre retorn cap al no res es va produir quan algú es va mirar el periodisme amb aire romàntic.

Hi ha herois i gent que hi perd la vida, és veritat. Informar té riscos. Però són casos minoritaris, de països amb conflictes de moltes menes (no sols aquest).

I hi ha periodisme d’investigació (avui he llegit una llista de documentals per a cine i televisió que formen part d’aquest material, peces extraordinàries que he tingut la sort de poder veure en força casos).

Però en general, el periodisme és una feina molt entretinguda, sí, però menys romàntica. Estic una mica cansat d’aquesta visió absurda de periodistes que volen desvelar una veritat amagada contra tot de dimonis escuats que els volen perjudicar.

Sabem el que ens diuen

Els periodistes expliquem què passa perquè algú ens ho diu. Parlem de coses que passen perquè algú ens hi convida o ens ho explica. Assistim a rodes de premsa, congressos, sessions parlamentàries, parlem amb les fonts, acordem què diem i mirem de convertir allò en alguna cosa d’interès (escrit o parlat o amb imatges) per al públic del nostre mitjà (en el meu cas és el públic generalista que confia en els mitjans públics de Catalunya).

I ja està. Vet-ho aquí. No cal que ningú s’imagini cap batalla perquè en general la nostra feina no és cap guerra sinó un dia a dia una mica neguitós perquè de vegades no tens un bon tema propi, has de recórrer a les agències i et sents una mica neci.

A mi em passa això, no em sento cap heroi de res si no és que acudir a la Penedesfera, per exemple, té res d’heroïcitat.

Censura

L’altre gran mite és la censura.

Els que fem de periodista tenim una gran feinada si volem desmitificar tot això (és clar que potser a algú ja li va bé una certa mitologia de l'ofici...).

No hi ha censura als mitjans de comunicació catalans. #algúhohaviadedir

La censura només existeix si un govern controla i filtra els continguts que es creen abans que siguin emesos (llibres, pel·lícules, diaris) i a més empaita i persegueix a posteriori o si bloqueja accessos a la xarxa.

A la Xina hi ha censura. A l’Iran. A Cuba. A molts altres llocs.

Línia editorial

Una altra cosa és que un mitjà consideri que una peça informativa s’ajusta a la marca del mitjà que l’ha d’emetre. O que l’assessoria jurídica recomani prudència. O que un mitjà no vulgui perjudicar els seus clients (els anunciants). O que un mitjà cedeixi a pressions oficials. Però tot això no són casos de censura. És la vida.

Em sembla que vaig proposar que els mitjans incloguin una mena de declaració (breu, clara, comprensible) que indiqui la seva posició editorial, i que també puguin fer "endorsements" quan hi hagi eleccions. Això ens permetria jutjar la coherència de la informació amb aquesta línia pública en comptes de llançar sospites, deixar-nos dur per la malícia i donar per certes tot de suposicions massa agosarades.

Comandament

De vegades, un empleat d’un mitjà pot creure que un assumpte té interès i els responsables de la línia editorial, dels continguts, poden creure que no. Per això són els responsables del mitjà i responen dels continguts.

Això no és censura. Això l’exercici del comandament. I el fan periodistes, no uns extraterrestres malvats que vénen a corrompre la professió.

A tots ens ha passat que hem venut un tema al nostre cap i no l’ha trobat prou interessant o prou ajustat al mitjà. A tots, més d’un cop i de dos. I no passa res. És la feina.

Els càstigs

No entenc la mania de l’autoflagel·lació. Siguem més indulgents.

Quan cal fer una esmena a una peça del 3cat24 ho faig, si crec que és necessari. Però no anoto el canvi (estic fent una peça informativa, no un estudi textual d’inclinació filològica).

El procés

Em sembla que en aquest punt vaig dir que trobo una mica ridícul el gest d’indicar els canvis en un blog, amb unes paraules “tatxades”).

Què vol ser? Un exercici d’honestedat? De transparència? Quina bestiesa, a mi tant me fa si algú ha canviat de paraula quan escrivia.

Un dia hauré de parlar de la suposada "etiqueta de la xarxa", d'aquest afany dels "pioners" per "legislar" sobre com hem de fer servir les eines TIC. Farem el que voldrem, no?

Però tornem on érem. En què diantre consisteix escriure si no en això? Escriure és reescriure una vegada i una altra, corregir, modificar, eliminar...

Escriure en beta

L’edició digital permet “escriure en beta permanent”, canviant el que creguis quan et sembli. O això és un privilegi dels programadors informàtics?

Si canvies el significat o preténs amagar una frase polèmica, per exemple, quasi sempre hi haurà un registre digital del que vas dir. I no és tan important. Fins i tot un jutge se’n faria el càrrec.

A qui li interessa el procés? No em fico a la cuina dels restaurants. M’assec i espero que em duguin el plat a taula. No necessito veure quines paraules has canviat per valorar millor el teu blog.

Els tòpics

Em sembla que vam parlar de més coses però en comptes d’un apunt estaria començant un llibre i és evident que el que vaig dir no s’ho val.

Va ser una oportunitat per intentar desmitificar uns quants tòpics, però em sembla que una part del “públic super digitalitzat”, el que assisteix a les “trobades esfèriques”, també té els seus tòpics, com és comprensible.

I si tots plegats ens deixem de debats sobre el sexe dels àngels i mirem, simplement, de fer millor la nostra feina?

Compromís

M’he d’esforçar per escriure peces millors al 3cat24.

Els usuaris es podrien esforçar a aportar comentaris d’interès o reprimir el seu ego si no tenen res interessant per dir.

I els "super digitalitzats" podrien entrar més sovint als mitjans generalistes i aportar-hi valor en comptes d’estar a l’altra banda, com si fos una batalla contra un Goliat amb banyes vermelles.