Podria tancar la finestra però la deixo oberta

Un any

Ara fa un any, tal dia com avui vaig penjar a Scribd un document, que considerava un esborrany, amb un títol que volia ser una mica cridaner: “La finestra de la independència”.

Dotze mesos després, un centenar de vegades algú ha clicat sobre el botó del “M’agrada” del Facebook, ha merescut uns quants missatges al Twitter i ha tingut una mica més de 2.500 vistes, que no vol dir lectures senceres.

És evident que no és cap èxit però supera de bastant el nombre d’exemplars venuts de la meva última novel·la. Potser és perquè aquesta mena de textos són més “fàcils” que l’obra literària que procuro bastir, no en puc estar segur.

Esborrany

La meva intenció inicial era mantenir aquest esborrany un any a l’abast de tothom i després fer-lo desaparèixer, però hi renuncio.

De la mateixa manera que no he volgut liquidar el porc que vaig crear secretament al Twitter, he decidit que aquest esborrany pot seguir on és, com la mostra del que és, un text elaborat durant uns quants mesos i llegit durant aquest any que ha passat per qui ha volgut fer-ho. Ja en vaig donar aquí les explicacions pertinents.

El marc

Parlava allà d’una oportunitat que ara diria que s’esvaeix.

L’independentisme “oficial” viu una crisi descomunal i aquells que es van endur els vots sobiranistes han aconseguit en un temps rècord canviar el marc de les idees.

Des del poder és més fàcil influir amb missatges potents que converteixen una qüestió en la més relelvant i no s’escapa a ningú que ara mateix l’assumpte protagonista és l’economia. La manifestació de fa pocs dies no es pot comparar amb la de l’any 2010.

Sembla mentida com un escenari pot canviar tant de pressa però això és el que ha passat.

Decisió

De manera que conservo el text on és com un record del que un dia va succeir, com un exercici de memòria, acompanyat de la presentació que vaig fer. Però no modifico la seva condició d’esborrany i no ho faré si no veig que hi ha novetats en aquest front.

Tinc la sensació que, si segueixo aquesta norma, l’esborrany serà un esborrany per molt de temps, potser per sempre.

No em queixo. Les coses són com són.

Vaig creure que hi havia possibilitats d’aconseguir una certa unanimitat, vaig mirar de subratllar els problemes i vaig pretendre, amb molta ingenuïtat, demostrar que hi havia solucions.

Però ara he après que no és així. Malgrat les enquestes, una mica enganyoses, el marc ha canviat.

Fins que els que ara governen no facin el tomb res d’això no serà possible i no sembla que de moment tinguin cap predisposició per actuar d’una altra manera.

Compromís

Podria somicar que és una llàstima. Però no ho faré. Si als catalans els sembla bé continuar sent espanyols no sóc ningú per assenyalar un altre camí.

Aaixò no vol dir que un dia no el pugui emprendre pel meu compte.

Però d’això no en podré parlar fins d’aquí a uns quants anys.

O sigui que aquest apunt és només una manera de tancar l’experiment.

Em va agradar publicar un text en fase d’esborrany i ara anuncio que no el retocaré, no aquest any, ni l’esborraré.

Si no passa res de debò important que em faci canviar d’opinió, en principi no tornaré a parlar mai més de “La finestra de la independència”.

Aplicacions per a l'activisme: es tracta d'informació

El debat sobre la informació que s’ha donat sobre la situació al Japó ha permès centrar una altra vegada el debat en l’actitud dels professionals de la informació. N’han parlat a l’encontre Media140 i la Karma Peiró ho ha explicat al 3cat24 i al seu blog (d'aquesta trobada n'han parlat molts dels que hi han pogut ser, fins i tot un periodista amb quota de pantalla com Joan Carles Peris, que en fa un relat sincer).

Qualitat

La manera com els tòpics o aquest deixar-se arrossegar pel corrent poden influir en la informació elaborada als mitjans no és cap novetat i potser no té tanta imortància, en el sentit que la facilitat amb què un mitjà segueix o no un corrent té a veure amb la fortalesa de la seva línia editorial, amb la fermesa del seu caràcter, amb la capacitat d’imprimir un rumb del seu equip directiu, i no deixa de ser un indicador més de la seva qualitat.

Contrast

El més novedós, i cada vegada ho és menys, si de cas té a veure amb el contrast entre aquests corrents i les eines que es fan servir per oferir una altra mena d’informació, menys elaborada, és veritat, més seca i sovint en brut, però sense gaire mediació entre la font original i el receptor.

Les eines col·laboratives també han tingut el seu paper a la crisi japonesa, igual com va passar en les revoles àrabs del nord d’Àfrica i en aquest mateix blog hi ha uns quants apunts que se n’ocupen.

Apps radioactives

Entre les aplicacions disponibles a l’AppStore hi ha un mapa que indica les dades de radiació conegudes. Una altra aplicació s’estén arreu del món.

Una tercera aplicació que fa el mateix es presenta com un autèntic comptador Geiger de radiació però, com les anteriors, captura les dades sobre radiació i les situa en la proximitat de la geoposició de l’usuari.

A banda de protagonitzar molts jocs, l’alarma nuclear ha generat uns quants serveis com ara aplicacions per calcular a quina distància es troba algú d’una central. Hi ha altres maneres de saber-ho, però els viatgers ho poden agrair, per confirmar que un europeu no està mai gaire lluny d’un reactor nuclear.

Una altra manera

L’activisme té una certa presència al mercat dels dispositius d’Apple. Unes quantes versions per tenir a mà la declaració universal dels drets de l’home, un índex de corrupció de l’any 2010 o una campanya per assenyalar els països que necessiten més suport, amb resultats encara inconeguts.

I hi ha un espai a la botiga d’Android. A més, la informació de Reuters que el govern dels Estats Units estaria invertint en diverses aplicacions per donar suport als activistes per la democràcia, amb un "botó de pànic" per llançar una alarma, ha ocupat espai a diversos mitjans els últims quinze dies.

És la informació

Això no vol dir que els mòbils puguin canviar res entre avui i demà. Les aplicacions per a l'activisme no són màgiques. Però coincideixen en un punt: després de tot, es tracta de tenir informació. Més informació, més fiable, de més qualitat.

Ni tan sols els assajos que es fan en unes quantes ciutats catalanes poden fer creure que el món ja ha canviat. Ara com ara, i com sempre, la majoria es decanta per l’entreteniment. I ja està bé.

Però aquestes guspires que no arriben a encendre cap flama són l’indici que les eines tenen tantes utilitats com es proposin les persones.

La llibertat no està garantida per l’existència d’internet i les tecnologies de la informació i la comunicació. Però aprendre a recórrer a les oportunitats que es presenten té molt de sentit. El mateix sentit que sempre ha tingut el combat per un món millor, aquest desig tan fàcil de parodiar i tan difícil de concretar.


ALTRES LECTURES

Les tres batalles d'internet: 1, 2 i 3

Japó i internet

Volen crear un mapa de radiació al Japó

Les TIC i Líbia

Les TIC, el nord d'Àfrica i Catalunya

TV3 en un paper de Wikileaks: l'admiració kurda

Els polítics kurds observaven Catalunya i l’autonomia de què disposa com un objectiu possible i, a més, veien en la televisió pública catalana un model a imitar.

Això és el que es desprèn si més no d’una intervenció del dirigent kurd Ahmet Turk que va ser anotada per un diplomàtic nord-americà. El contingut d’aquest document s’ha conegut entre molts altres, gràcies a la publicació que n’ha fet Wikileaks.

La informació no és sorprenent. Tot i que Catalunya viu enmig de tensions clares que s’han incrementat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, pot tenir l’aparença d’una solució a la que poden aspirar comunitats que es troben en una situació pitjor, com succeeix amb els kurds.

Mihemedo

La menció es troba en un document de 27 d’abril de l’any 2009, enviat des de l’ambaixada de Londres als serveis centrals i també a les delegacions pròpies de Turquia, Dubai i l’Iran.

Es tracta del resum d’una declaració feta per el líder d’un partit kurd de tendència socialdemòcrata que va ser prohibit a finals d’aquell mateix 2009. La pretensió del govern turc era que només seguien l’actuació espanyola amb Batasuna.

Però el mateix govern que prohibiria aquest partit, i que un any abans llançava la declaració provocadora per assegurar que "hi ha un sol país, una sola bandera i una sola llengua", va engegar un canal en kurd.



La ironia cruel de la història és que l’estrena es va fer amb una cançó, “Mihemedo”, que és la mateixa que ha dut un productor de televisió a la presó durant cinc anys perquè la va emetre en un canal local, la mateixa que ha mantingut un cantant a l’exili des de l’any 1976.

Quan els assistents a la conferència d’Ahmet Turk li preguntaven per aquest canal, s’hi mostrava crític i com a contrast positiu citava aquests casos: “Breton stations in France and Catalan stations in Spain”.

No és un secret desvelat. El missatge diplomàtic es feia ressò d’un acte públic. Però val la pena anotar-ho com una altra menció de Catalunya en el context internacional.

Tampoc no és cap secret que els kurds han patit un tracte indecent tant per part de Turquia com de l’Iraq. Una visita a l’exposició Desapareguts que encara es pot veure al CCCB ofereix imatges prou eloqüents.

E-revoltes

La llista de països on la tortura i la desaparició dels detinguts ha format part d’una tècnica de repressió ben assimilada és massa llarga. L’exposició parla dels kurds, dels xilens, dels argentins, dels cambodjans...

Aquests dies, les poblacions de països del nord d'Àfrica intenten treure's de sobre els dictadors i ho anomenen amb orgull "e-revolució". Es recorre a internet i a les xarxes socials per animar els ciutadans a afegir-se a les protestes. Els experts debaten fins a quin punt aquest ús és més o menys intensiu, però és evident que hi és.


View Mapping Violence Against Pro-Democracy Protests in Libya in a larger map

Ara mateix, els blogs al Marroc són tan importants com altres eines que s’empren a Líbia per retransmetre l’alçament. Amb el Twitter, les reaccions són immediates.

Herois

O sigui que internet, per fi, és alguna cosa més que un planeta habitat per pirates i corruptors.

I a Catalunya, aquest és un altre tret que cal anotar. Els kurds miraven la televisió pública catalana com un far lluminós. Què dirien del puntCat, aconseguit ja fa cinc anys?

Un servei local basat en el Twitter, de Vilassar de Mar, ha estat seleccionat als Shorty Awards.

I fa pocs dies, l’Idescat s’ha convertit en el primer organisme de tots els governs europeus que participa en un projecte de dades públiques de Google i exposa un conjunt de dades sobre més de nou-cents municipis perquè qui vulgui en pugui obtenir visualitzacions personalitzades i compartibles. És un gest pioner.

Per tant, i malgrat les retallades dels pressupostos, l’autoestima del país té unes quantes raons per ser estimulada, encara que sempre hi hagi profetes del desastre que trobin altaveus per als seus auguris tramposos.

És clar que no es poden comparar la situació catalana i la kurda!

Aquesta breu menció en un document diplomàtic ho posa de manifest.

Per això té sentit que els nous reptes siguin molt ambiciosos, d’acord amb la posició actual i no a partir d’una mitificació del passat. La primera transició es va acabar avui fa trenta anys.

La revolta d'Egipte arriba al Mobile Congress de Barcelona

Wael Metwally consta a la seva targeta com a vicepresident de Telecomax, un grup de serveis de telefonia amb branques a Tunísia i Algèria, presència a força països africans i seu al Caire. Es declara d'origen egipci i italià. Duu un vestit i corbata però compta amb un complement peculiar per al seu aspecte d’home de negocis: al front hi llueix un embenat que cal suposar que cobreix un trau.

Si tot plegat és veritat, aquest executiu egipci va rebre un cop de pedra mentre es manifestava amb centenars de milers d’altres persones a la plaça Tahrir. Ara, Metwally fuma davant les escales automàtiques que porten fins al pavelló 2 de la Fira de Montjuïc on se celebra el World Mobile Congress. Un col·laborador seu sosté una bandera i ensenya un rètol per demanar als visitants que s’acostin fins al seu stand.

És al segon pis. L’han batejat amb una expressió que, tot i estar prevista d’antuvi, resulta significativa: “Egypt on”. I tant que ha estat “on” el país del Nil. I el món ho ha seguit amb tanta admiració com sorpresa.

Primera visita a Barcelona

És la primera vegada que Egipte es presenta al Mobile Congress i és evident que quan es va preveure no es podia sospitar què passaria. Ara, de cop i volta, aquest lloc és un espai ple d’entusiasme on els responsables accepten la conversa amb tanta desinhibició com personalitat.

Rob Foyle és un directiu de Hill & Knowlton. Assessoren el govern egipci en aquesta operació de presència al congrés. Des de Londres, han seguit el curs de la revolta sense ficar-hi el nas i és des d’aquesta perspectiva que Foyle assegura que Egipte té molt per oferir al sector de la tecnologia. Aposta amb claredat per les opcions d'obrir “call centres”, competint amb Bangalore (Índia) o Córdoba (Argentina).

“Hi ha molts joves preparats, aquest país té una generació formidable amb moltes ganes i amb idees pel futur”. Sembla la declaració diplomàtica d'un observador interessat però la mateixa sentència la pronuncien les veus autòctones.

Entusiasme patriota

Hesham Galal i Diaa Abdel Hady es deixen fotografiar amb satisfacció davant l’ensenya que han penjat del monitor on exposen els beneficis de la seva empresa, Giza Systems. Han conviscut amb una situació peculiar durant els últims mesos.

Aquest espai l’ha coordinat el ministeri d’Indústria i mentre la gent s’aplegava als carrers per fer caure Mubarak, les empreses negociaven per mantenir la previsió. I ho feien mentre els seus directius simpatitzaven amb els crits dels manifestants. Si més no, és el que ara proclamen obertament.

Estan orgullosos de ser a Barcelona. Admeten que hi ha hagut algun problema logístic de darrera hora però quan se’ls va demanar confirmació no en van dubtar. Egipte volia mostrar-se al món en un congrés mundial després que tothom l’ha vist alçar-se contra el seu president.

Tenen clar que la transició és lenta i confien en les promeses dels que ara s’ocupen de l’Executiu. I repeteixen que en realitat només van estar cinc dies laborables aturats, la resta de la revolta ha consistit en una jornada doble, els que treballaven de matí protestaven a la tarda i els que treballaven a la tarda protestaven de matí. Potser ho exageren però les imatges dels ciutadans escombrant la plaça Tahrir i els carrers adjacents són una lliçó que el món pot entendre.

La foto de Mubarak

El mateix impuls els ha dut fins aquí i la seva tossuderia confirma que, fins a un cert punt, es tractava d’obtenir una imatge: la retirada de la foto del president de les institucions principals. De la resta potser sembli que se n’ocupa l’exèrcit, però al darrere hi ha empreses i joves emprenedors que empenyen.

La mitjana d’edat dels vuitanta milions d’egipcis se situa al voltant dels vint-i-quatre anys. Hi ha prop de seixanta milions d’usuaris de mòbil, uns vint milions de persones amb ús d’internet, més de cinc milions de persones enregistrades al Facebook.

A la conversa s’hi afegeix el director general de Giza, Ahmed Kamal. Tots tres confirmen que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han tingut un paper essencial en aquesta protesta. Sense pudor, s’hi refereixen amb l’etiqueta “e-revolució”. Estan convençuts que sense aquest recurs basat en internet les protestes no haurien tingut l’aire massiu dels darrers dies, tot i que la intensitat d'aquesta eficàcia encara es discuteix.

I confien que segueixi sent així. Coincideixen amb Metwally a destacar una campanya empresa fa poc perquè els ciutadans egipcis incrementin el seu consum en unes dates determinades. Volen reactivar l’economia i apel·len a un patriotisme de reconstrucció amb eines com el Facebook i el Twitter.

Els models i les tecnologies

Ara bé, aquesta reconstrucció no hi ha cap raó perquè s’hagi de produir segons els cànons occidentals. No els agrada la menció de l’Iran i insisteixen que és possible combinar la democràcia amb un tret religiós potent. Si el futur d’Egipte només l’haguessin de decidir aquests directius i venedors emocionats pel que han viscut, Turquia i Malàisia són els models en què pensen.

“Hi ha els ingredients necessaris perquè la tecnologia tingui un paper en la democratització d’Egipte”. Qui s’expressa amb aquesta claredat és Iàsser ElKadi, màxim responsable d’Itida, l’agència per a la indústria tecnolgògica del ministeri d’Indústria. Del ministeri actual i del precedent.

El retrat que s’ha despenjat és el de Mubarak. Com si la resta del país no tingués temps de més canvis de foto fins que ho hagin pogut planificar. La previsió d’aquest alt càrrec oficial és que les xarxes socials continuaran tenint un paper cabdal en els propers mesos.

No pot deixar d’acabar la seva declaració amb una reiteració solemne de “retorn a la normalitat”. Aquest és el missatge que repeteixen tots els interlocutors. El país funciona, anuncien.

Com si no hagués quedat clar amb l’escombrada popular a la plaça Tahrir. A Barcelona, Egipte ha vingut a dir que ja està "on".

La feina i la bandera

Qui escriu articles des de la mirada europea intenta esbrinar quina forma tindrà aquesta nova democràcia però els representants d'Egipte al Mobile Congress de Barcelona prefereixen explicar que no han deixat de treballar i repetir que pensen seguir-ho fent.

S'han emocionat amb aquesta revolta, se'n senten orgullosos, o intenten que així es cregui, però ara mateix se'ls ha girat feina i semblen molt disposats a posar-s'hi.

Per això Wael Metwally apaga la cigarreta, s'ajusta la corbata i amb un somriure un punt entusiasta s'acosta les escales automàtiques. No sabrem mai de quin costat venia la pedra ni què diantre hi hauria de fer un vicepresident d'empresa en una batalla a cops de roc. Potser hi ha un trau dessota l'embenat però ara mateix només somriu i agafa ben fort la bandera. Egipte "on" és el lema. Ja ho era amb Mubarak i ho torna a ser després de la seva defenestració. Vet aquí la transició encarnada a Barcelona.

Yes, Tweet Minister

(Títol suggerit per Albert Cuesta. L'anterior, menys afortunat, era: "Yes, prime twitter").

Els polítics intenten ser allà on els sembla que es cou alguna cosa. De vegades l’encerten i de vegades no.

Twitter és un bon exemple de “cosa que cou”. O sigui que la política vol ser-hi. Hi ha polítics que tenen més aptituds i n’hi ha que en tenen menys. En realitat, tot depèn d’un factor clau: l’autenticitat.

Però no sempre es pot detectar. Els gabinets professionals saben complir la seva tasca amb força habilitat i sovint la seva feina consisteix a simular aquesta autenticitat. És clar que a la llarga es nota, sobretot quan alguna situació de crisi posa les coses al descobert.

Les edicions de migdia i nit del Telenotícies de TV3 s’ocuparan d’aquesta relació entre la política i Twitter diumenge vinent, demà passat. Té sentit aquesta mirada del mitjà públic perquè un nombre elevat d’alts càrrecs del govern català actuen a les xarxes socials i n’hi ha una bona colla que s’expressen amb el Twitter.

La qüestió central no és la presència sinó l’ús. I no és tan simple. De vegades, s’ha dit, els polítics tenen al Twitter l’aspecte d’algú que se’n va a esquiar vestit de submarinista.

Mentre que el president basc s’encarrega ell mateix del seu compte en aquesta xarxa, algú ha agafat el nom del president català. No pot ser ell mateix perquè se suposa que disposa d’assessors prou bons per fer-li veure que tenir obert el compte sense escriure ni un sol missatge no té gaire sentit. Tot al contrari, perjudica la seva “reputació digital”. No és l'únic: al president del govern espanyol li han pres el nom i el logotip del seu partit.

La qüestió de l’autenticitat no és banal. Si només són portaveus de l’oficialitat no tenen gaire interès. Que expliquin amb qui dinen o quina instal·lació inauguren és més aviat avorrit. Els ciutadans tenen dret a confiar que la feina dels polítics sigui més complexa que menjar i tallar cintes amb els colors de la bandera nacional.

Poden rebre consells sobre l’ús d’aquesta eina i entendre que s’ha d’emprar amb intel·ligència. Tot i i això no es deslliuren de cometre errors, com ja ha passat arreu, amb un cert escàndol com els que hi va haver a Mèxic i a l’Argentina.

També hi ha polítics que neguen de manera clara que tingui cap interès fer servir el Twitter i asseguren que és una pèrdua de temps.

Però la realitat és que els polítics no poden evitar la temptació de ser allà on hi ha soroll. Per això un seguit de llistes demostren que a poc a poc opten per fer-se veure amb un màxim de cent quaranta caràcters, la majoria per aplegar els polítics dels Estats Units. La tendència a fer aquestes llistes s’estén pel món i aquesta de l’Índia (on hi ha casos destacats) serveix d'exemple.

Hi ha eines ciutadanes que actualitzen els missatges que els polítics llancen al Twitter, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya.

Fins i tot els mitjans més clàssics s’han hagut de fer ressò d’aquests nous hàbits.

L’anàlisi completa de l’ús que aquests polítics fan a la xarxa exigeix un esforç més prolongat que una cerca apressada i un espai més gran que el d’un apunt. Però la constatació de la seva presència també és interessant i no demana gaire més que un parell de paràgrafs.

La llista de primers ministres i gabinets oficials que han decidit ser presents al Twitter és impressionant. Encara que els màxims responsables dels governs gairebé sempre es conformen amb això, amb ser-hi, sense haver entès del tot que es tracta de dir coses d’interès, de conversar, d’estar oberts a un cert diàleg intensiu i d’exercir amb autèntica transparència, la seva decisió d’obrir el compte demostra la influència que Twitter ja ha merescut.

Una cerca més profunda potser trobaria altres casos, però només com a primera aproximació val la pena saber que, a més de Barack Obama, tenen compte al Twitter els primers ministres, o el seu equivalent, de Rússia, Alemanya, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Lituània, Bèlgica, Austràlia, el Canadà, Israel, Grècia o Malaisia.

A més, al Twitter hi ha les presidències de Mèxic, Veneçuela, Costa Rica, Xile i Argentina. I els ministres d’Afers Exteriors de Suècia, Austràlia o la Gran Bretanya, país que també té un compte oficial del gabinet del primer ministre, com succeeix a Espanya o amb el temut Kremlin.

La majoria tenen molts seguidors. De què parlen? És una pregunta que es resol, potser amb decepció, seguint-los el rastre.

La qüestió interessa. Per això els usuaris de Quora es pregunten què fan els polítics al Twitter. Però, sempre una mica avançats, també s'interroguen per l'ús que fan d'altres possibilitats com ara Foursquare (la xarxa social basada en la geolocalització). Pas a pas.

Ja tenen prou feina "amb els diaris"...

Exposant la presència masiva del Govern a internet

Divulgar

Si la meva vocació actual és divulgar casos reals de l’ús de les TIC, té sentit que també em fixi en l’administració. Ja he escrit força peces informatives sobre aquesta qüestió. De fet, vaig tenir la sort d’informar abans que altres de l’aparició a Twitter dels aleshores consellers Nadal i Maragall. I amb motiu del canvi de govern vaig escriure tres peces consecutives, que ja vaig comentar aquí.

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

Confiança

Fa pocs dies he tingut la sort de merèixer la confiança de moltes persones que treballen al departament de Cultura. Això em va permetre escriure sobre un cas concret, la promoció internacional de la cultura catalana mitjançant internet, però també insinuar quin serà el “capteniment digital” al departament.

Debat

Fa encara menys dies, gràcies a l’avís d’una altra persona que confia en la meva manera de treballar, vaig posar sobre la taula un debat obert entre els funcionaris de la Generalitat sobre la participació a les xarxes socials. Ha tingut diversos comentaris dels lectors.

Radiografia

Avui he fet un pas més. He volgut fer una primera radiografia provisional de l’ús d’internet que fan els alts càrrecs, l’anomenat “sotagovern”. És una peça llarga que es publica en dues parts.

http://www.3cat24.cat/noticia/1027007/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet

http://www.3cat24.cat/noticia/1027012/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-Govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet-%28i-2%29%3Cbr-%3E

No he esmentat els que no hi són, no calia. M’he fixat en els que sí que actuen.

Conclusions

I en trec aquestes primeres conclusions:

- L’experiència en el camp local és clau. Els que l’han tinguda, valoren més l’acció amb eines com Facebook i Twitter.

- Té a veure amb una actitud generacional. Potser per això es percep aquesta presència massiva entre secretaris generals i directors generals.

- Si es miren els perfils a Facebook, es pot observar un canvi interessant. Molts alts càrrecs actuals hi consten com a “andorrans”, en un intent d’esquivar el reconeixement de la seva nacionalitat espanyola. I n’hi ha molts que manifesten amb naturalitat, en l’apartat de “creences”, el seu cristianisme, amb la mateixa naturalitat amb què en el govern anterior es podia observar un pes més gran de laïcisme. Hi ha un cas en què potser podria crear una certa polèmica i em temo que serà esmenat. Carles Flamerich diu que és un “cristià amic del sionisme”. No he volgut incorporar aquest detall, ni altres, perquè la meva peça no pretén polemitzar sinó demostrar l’ús quasi massiu de les TIC en el sotagovern. De les polèmiques que se n’ocupin els periodistes de política.

Marcià

Aquest és un detall que val la pena anotar. Per què em miro tot això? No ho hauria de fer jo. És feina dels redactors de les seccions de Política. Són ells els que de manera natural haurien d’accedir a les xarxes i emprar-les com a font. Que ho faci algú a qui s’encarrega que tingui la vista posada en aquest entorn és absurd, ja ho he dit molts cops. Però mentre sigui un corresponsal a Mart, miraré de fer el que em toca

Missatge

A banda de l’intent de “fotografiar” aquesta presència, goso des d’aquest espai personal convidar tots els que hi són a fer-ne un ús polític, és a dir, a compartir opinions, estendre relacions, conversar amb els ciutadans i provar de deixar rastre. Potser n’hi ha que ara s’espanten i es fan enrere o, com a mínim, modifiquen els atributs de privacitat. Ho entenc. És dur estar exposat d’aquesta manera.

Però als que em vulguin llegir els convido a ser valents. Tenim un sotagovern molt participatiu a les xarxes. Hauria de ser una gran oportunitat, no la perdem per timidesa o pànic escènic. Aprofitem aquesta ocasió. El país s’ho val.

Tot el que no sé de Wikileaks... (però ho aprenc seguint enllaços)

Si hagués de triar una sola informació com la més important de l’any 2010, suposo que coincidiria amb moltes altres persones a l’hora d’assenyalar la superfiltració que ha fet el mitjà Wikileaks.

Valor

Al principi, va haver-hi uns quants articulistes que van intentar desmerèixer els continguts que sortien a la llum, ajudats per l'humor. Josep Cuní es va apuntar a aquest corrent des del mitjà on treballo i va tenir la rèplica d’Antoni Bassas en diversos apunts del seu blog professional.

Però la resposta més contundent a aquesta tesi és l’article publicat a "El País" per Javier Moreno.

És un text que potser escombra cap a casa, perquè defensa la feina del diari que dirigeix, però que destaca la rellevància dels materials desvelats i que fa entendre com a conclusió el fracàs d’uns polítics que han practicat i practiquen l’engany sistemàtic.

Altres que negaven el valor de la informació han esmenat la seva posició inicial. Ja no es dubta gaire del valor d'aquests continguts. Si de cas es discuteix la decisió de fer-los públics.

Un altre món

Entre les valoracions allunyades del periodisme, cal parar atenció a l’article que va escriure Manuel Castells. Uns dies més tard va dir en veu alta allò que ja havia escrit.

A parer seu, Wikileaks representa allò que havia suggerit sobre la capacitat de les xarxes de persones davant dels poders estatals al seu llibre Poder y comunicación.

La seva tesi és que ens trobem davant d’un món que només internet fa possible. Si la digitalització facilia l’emmagatzemament i la distribució, les xarxes posen en contacte persones amb interessos comuns tot i les distàncies del desconeixement.

Altres veus creuen que no es tracta d’una innovació tecnològica sinó jurídica i en part discutible.

M’han interessat també aquestes valoracions: deu asseveracions arriscades, un apunt crític des d'una posició radical o una opinió sintetitzada en cinc missatges de Twitter.

Una interpretació dels objectius de Wikileaks ens fa comprendre que no pretén modificar l'actuació dels Estats (el vídeo sobre l'atac amb helicòpter a un vehicle on hi ha civils i premsa no farà que l'exèrcit deixi de córrer aquests riscos) sinó convertir la filtració en una part del sistema, fins al punt que aquestes accions quedin afectades per la paranoia de la conspiració. Un text d'interès (en versió original) per intuir una filosofia darrere del procediment.

N'hi ha moltes més però si n'he de triar una em quedo amb la mirada intel·ligent de Castells per la profunditat del seu tall analític.

Ciberprotestes

La prova que Castells no va tan desencaminat és que quan el lloc web va ser amenaçat pels operadors, seguint instruccions del govern nord-americà, al cap de poc ja tenia més d’un miler de “miralls”, també a Catalunya, i es recollien firmes arreu del planeta mentre un grup anònim iniciava una campanya amb les eines de “ciberprotesta” i un portaveu es deixava entrevistar per la BBC.

Un editorial del britànic "The Guardian" aclareix fins a quin punts els atacs contra determinats webs són l’equivalent d'una protesta civil. Imagino que com ara negar-se a pujar a l’autobús perquè discrimina racialment.

S'han promogut debats electrònics i els grups de suport s'han organitzat amb certa eficàcia. Hi ha manifestacions a uns quants països.

En general, el ciberactivisme es pot sentir reforçat. A més d'Assange hi ha altres "guerrillers de la transparència" (al 3cat24 vaig poder esmentar el cas de Marko Rakar). El polèmic Moore s'ha apuntat a la "causa Wikileaks". N'hi cabran d'altres.

La qüestió és com serà la reacció la pròxima vegada. Ja hi ha lleis contra aquestes accions de protesta i tot fa pensar que la “tolerància” dels principis d’internet anirà minvant.

A banda que hem de distingir entre les accions dutes a terme per grups de persones i les accions dirigides que pretenen ser llançades des d'una base natural i no organitzada.

Wikileaks és símtoma d’un món nou però els operadors rumien de quina manera poden discriminar les connexions en funció dels continguts i molts Estats imposen restriccions, de vegades amb la intenció de defensar continguts amb drets d’autors i molts altres cops amb la voluntat d’impedir l’expressió d’opinions lliures. Aquests són els dos perills reals que haurà d’acarar internet.

I gràcies a Wikileaks sabem que no serà una discussió del tot transparent ni sotmesa al debat democràtic.

Desinformació i safareig

El gran problema d’aquestes informacions és el mateix que Julian Asange preveia i que va motivar el repartiment del material entre periodistes de mitjans amb prestigi reconegut: l’allau de notícies es pot convertir en una causa de desinformació.

A més, per si no n’hi hagués prou, durant uns quants dies els mitjans van seguir una qüestió lateral amb tuf de safareig. La vida privada d’Assange i de més persones quedava a la vista de tothom. Com si de cop i volta la qüestió fos acusar aquest personatge "culpable d'espiar" i es posés a segon terme els resultats d'aquest pretès espionatge.

Ens trobem davant d'un heroi desmuntat, un malvat exhibit, una estrella mediàtica que ja escriu les seves memòries a canvi d'una quantitat de diners molt important. Pretén fer-se fort per pagar una bona defensa. Després de tot, la seva vida és narrada per altres. La seva rebel·lió és interpretada pels mitjans.

Assange va lamentar que es donés a conèixer un document sobre les seves relacions sexuals però, per sort, d’aquesta manera es va aclarir que no se’l persegueix per un delicte que anomenaríem violació, tot i que amb aquesta paraula es va intentar perjudicar la seva acció informativa. Fins i tot la seva mare ha fet declaracions públiques.

I se l'ha amenaçat. La dreta nord-americana clama per la seva extradició i pretén una condemna severa. Altres demanen en públic que se l'assassini. No és una qüestió menor, es debat obertament a la xarxa sobre matar algú. I hi ha mitjans que ho escriuen. Sense tenir gaire en consideració les conseqüències legals.

La vinculació no provada amb una "gola profunda" tan jove com ingènua serviria de pretext per l'acusació de revelació de secrets d'Estat. El soldat Bradley Manning té unes condicions dures d'empresonament i hi ha qui defensa la seva actitud amb el lema que desvelar un secret d'un crim de guerra no és cap delicte. Demanen donatius i ho fan a través d'internet, és clar.

No és el primer cop ni serà el darrer que una maquinària quasi perfecta es dedica a destruir la imatge d'una persona com a procediment per atacar les seves accions. De debò és l'home més perillós del món? La discussió s'ha estès arreu. Un burleta Assange contra el Pentàgon... o un combatent a favor de la veritat?

Es presentava ell mateix com un lluitador contra la censura en un debat amb un columnista que tenia lloc en un centre universitari, abans que fos algú perseguit per la Interpol.

La suposada controvèrisa ha distret alguns mitjans.

La curiositat també ha dut el periodisme cap al lloc físic on hi ha hagut els servidors que allotgen tota aquesta informació digitalitzada i ha dut aquest mitjà digital especialitzat en les filtracions al protagonisme d'informes per a audiències massives.

El documental WikiRebels ha tingut força visionats per internet. Però els mitjans més importants no se l'escoltaven gaire quan intervenia davant el públic especialitzat del TED molt abans d'aquest enrenou.

La història de Wikileaks encara és més atractiva que els materials desvelats, que són l'autèntic pinyol de l'assumpte. Una història que volen narrar amb un vídeojoc. El projecte, que s'explica aquí, ja compta amb aportacions.

Efectes

Aquest és un punt clau. Sense digitalització i les eines de cerca i gestió de dades aquesta filtració hauria sigut impossible. Sense internet res d’això no hauria passat.

Els efectes d’aquesta superfiltració encara no es poden mesurar. tot i que ja hi ha hagut dimissions.

Tot just es coneix un 1% del material de què Wikileaks disposa. Potser hagin triat el més interessant i en la resta hi hagi molta morralla, però fins i tot així haurem de tenir paciència.

Queden setmanes i setmanes d’informació basada en aquesta mateixa filtració i no es pot descartar que entremig el mateix Wikileaks obtingui altres continguts de fonts diverses.

A més, l’estil ha provocat un reguitzell d’imitacions. Hi ha uns quants llocs diposats a fer més o menys el mateix, o això és el que han anunciat. I encara hi ha un diari noruec que assegura que ha aconseguit tots els 250.000 missatges diplomàtics i ha dit que publicarà el que cregui més oportú. Caldrà veure si es confirma.

Fins i tot, han aparegut usos fraudulents, com el d’un diari paquistanès que ha presentat una campanya contra el govern veí de l’Índia fent veure que la font eren els famosos missatges dels ambaixadors nord-americans.

Periodisme

Què s’ha de fer quan la notìcia més notable de tot l’any, i previsiblement una de les més importants de l’any vinent, no és a mans d’un mitjà? N'hi ha que donen forma pròpia als "refregits" que elaboren, per adaptar-se al seu públic.

Com que és impossible per a tots els periodistes accedir als materials abans que els diaris que tenen l’acord amb Assange ho facin públic, fa falta ser creatius.

No hi ha gaires oportunitats, però es tracta d’aprofitar-les. De vegades, consisteix a centrar-se en un detall.

Es pot intentar acostar la informació a l’interès local i avançar-se amb sort un màxim de 24 hores als altres mitjans (vaig explicar aquí com ho havíem fet) o es pot posar el focus en aspectes secundaris, provinents de mitjans estrangers, per elaborar “refregits” sobre “els fills de Wikileaks” o “la filtració de la filtració”.

La idea estesa és que tothom faci repesca, per fer públics fins i tot aquells segments que els mitjans amb l’exclusiva deixin córrer.

L’essencial: endreçar

Es tracta de buscar maneres noves que vagin més enllà de la repetició del que diuen els altres però la tasca més sensible serà endreçar tot això: els continguts fets públics i els comentaris que generen.

Per ara, els mitjans que tenen l’exclusiva ofereixen edicions especials amb tot el material, mapes i algun altre sistema per accedir a l’enorme varietat d’informació com ara motors de cerca, però tard o d’hora ens farem un embolic i caldrà que algú posi a l’abast de tothom una mirada clara, anàlisis sectorials, visions transversals, paquets temàtics, visualitzacions cronològiques, infogrames, resums locals, consultes ciutadanes...

Ja hi ha eines de cerca interessants (com ara Cablesearchs, creada per periodistes holandesos) i s'han fet aplicacions per a mòbil. La que funciona amb l'Android de Google encara existeix, la que es va fer per als ginys d'Apple va ser eliminada, per raons força incomprensibles. En contrast, Steve Jobs hauria ofert algun suport a Julian Assange.

L'essencial: el periodisme

S'ha posat en entredit el periodisme i s'ha debatut si té límits. I al mateix temps s'ha demanat als mitjans informatius que assegurin la viabilitat de les seves fonts, un principi que no sempre se suposa acceptable.

El periodisme mundial no serà igual i en les properes dècades s'estudiarà el cas Wikileaks com un punt nuclear enmig d'un canvi l'abast del qual encara ens costa de percebre. Les bones notícies encara són en països petits. Com explica la defensora del lector de "El País", la qüestió no és com s'ha conegut tot això sinó tot això que s'ha conegut.

L'essencial: els continguts

Per això, sobretot hauríem de recordar que més enllà de la dispersió hi ha un nexe comú que explica com el govern dels Estats Units i la seva xarxa de diplomàtics ha intentat afavorir els seus interessos fins al punt de menystenir les lleis d’altres països, aliats i no aliats, de subvertir les normes d’altres Estats i d’afavorir empreses privades que actuaven amb mala fe.

És veritat que els missatges de Rússia o la Xina, per esmentar dos casos obvis, serien d’un interès igual o superior. Però no sembla que hi hagi un esbiaix contra els Estats Units. Wikileaks comptava amb orgull com un èxit una filtració sobre Kènia. Potser Rússia no seria tan condescendent si fos l'afectada.

En tot cas, és bo saber que una farmacèutica no ha de pagar els danys causats si ho ha fet a l’Àfrica i l’empresa és nord-americana i està bé entendre que bancs i empreses d’Espanya han sigut forçats a abandonar negocis legals per les pressions de la primera potència mundial. Ara que la diplomàcia exhibia el desig de ser més transparent gràcies a internet entenem que no n'hi ha prou amb publicar a la xarxa galeries públiques amb fotografies dels actes socials.

Sense comptar amb les revelacions prèvies sobre la guerra a l'Afganistan o els excessos dels soldats a l'Iraq.

És veritat, com s'ha dit, que els missatges només aporten la visió d'una part, però deu tenir algun valor perquè els militars semblen decidits a provar d’impedir noves filtracions. Potser sí que aporten llum.

No és el mateix llegir-ho a les novel·les de John Le Carré que fer-ho als diaris, encara que alguns ens ho hagin vulguin fer creure.

Encara més: no hauríem de menysprear el detall que tot això ho hem sabut contra la voluntat d'uns quants governs, que volien convertir la veu en la causa a seguir a canvi de silenciar les seves paraules.

Una altra lliçó remarcable és que empreses molt grans i poderoses com PayPal, Amazon, Visa o Mastercard han triat els colors de la bandera abans que les lleis del mercat que se suposa que veneren. De quin costat és la llibertat?

No sols han estat agressius amb la llibertat d'expressió, han subvertit els principis de la llibertat de comerç. I no està clar que la decisió no tingui conseqüències. En aparença, hi ha Estats que protegeixen la defensa contra la censura.

Distraccions

Entremig, podem aprendre a destriar d’entre tot el que hi ha, valorar si podem entendre-ho amb un mínim rigor.

També podem sorprendre'ns amb la presència d'Assange al pessebre o distreure’ns amb mostres d'humor, jocs simples, una cançó de Nadal, un rap irònic, un disc oportunista i una cançó crítica o exercicis més o menys curiosos, com ara un pòster que se suma a la moda de copiar el retrat tricolor d'Obama o aquesta llista musical que he creat amb Spotify.

Assaig de promoció amb una conversa programada

Experiment

He fet un experiment. No és que sigui res de l’altre món però com de costum m’agrada compartir-ho aquí.

Fa uns quants dies vaig parlar una estona amb Ernest Benach. Volia fer una peça que servís de valoració d’una etapa, no pretenia parlar de política sinó avaluar els passos que la cambra catalana ha fet per la ruta d’internet, ja que és sobre això que escric al mitjà on treballo.

En aquest any de "redactor marcià" encara no havia parlat mai amb Benach, tot i que m’havia referit a la seva actuació i havia recollit paraules seves en actes públics. Se'm va confirmar la impressió que en tenia d’una persona propera i cordial.

Format periodístic

Com que em va semblar planer i obert li vaig fer una proposta una mica estranya. Se m’havia acudit que, quan tingués la peça escrita i publicada, podíem mantenir una breu conversa al Twitter, un espai on ell té una presència reconeguda.

La idea era simple. Jo li faria arribar tres o quatre preguntes, que ja hagués formulat a la nostra conversa. Després de tot, vam parlar al bar del Parlament, amb una informalitat que tenia lògica traslladar a la immediatesa i claredat del Twitter.

Ell respondria, d’acord amb el que ja m’hagués contestat, i al final em serviria per donar l’enllaç cap a l’article.

D’aquesta manera, la nostra “conversa” podria ser una manera nova de donar a conèixer un text informatiu. Em va semblar que seria un assaig per comprovar si una modalitat com aquesta podia tenir sentit.

Benach hi va estar d’acord i va acceptar de participar-hi, cosa que li agraeixo de debò.

Després de tot, a banda de ser una ocasió per donar a conèixer un producte informatiu, la mateixa conversa també era un exercici de periodisme. O així ho vull veure.

Diàleg real

La nostra breu conversa era real, tot i que abans l’havíem acordat. És comprensible, de què serviria llançar preguntes a l’aire sense una garantia de resposta?

I era natural, encara que tots dos féssim servir de base per al diàleg una conversa prèvia.

També era autèntica, encara que fos programada. Ens vam limitar a pactar una hora determinada, per assegurar que tots dos tindríem una pantalla al davant, i quan vam estar a punt ens ho vam dir amb un missatge directe del Twitter, com a procediment per canviar el el semàfor al color verd.

Comença amb aquest missatge i acaba amb aquest altre i en conjunt compta amb 10 missatges entre @ebenach i @janquim.

Va ser un bon moment. Potser no va tenir gaire ressò i potser la conversa va ser una mica apressada, per culpa meva.

Però va estar bé, sempre m’agrada intentar accions que no havia fet abans i, tot i que el resultat és molt discutible (no va generar en aparença gaires reaccions), vaig fer un petit pas més en les “tasques posteriors” que estan associades a la producció de continguts informatius digitals, un camp petit en el diagrama que vaig exposar aquí però prou important.

Emprenedors

Els periodistes s’aboquen cada vegada més a la construcció de marques personals, com vaig explicar en un altre article, que no amagava la forta impressió que m’havia provocat un acte organitzat per BCNMediaLab.

No és ben bé el meu cas, perquè ara mateix no sóc un emprenedor sinó un assalariat, però és evident que com a autor de continguts informatius provo de ser coherent amb una determinada reputació digital i mantinc un cert diàleg amb una comunitat que desconec però puc percebre.

Per tant, tot i la presència reduïda en aquell diagrama, la comunicació posterior d’un producte informatiu és també una tasca de l’autor. L’assaig d’ahir s’ajustava a aquest tram del procés.