El dia de la conversa (cròniques al Twitter)

No és cap secret que una de les possibilitats que ofereix el Twitter és la conversa, breu i per força sintètica.

L’experiment emprès amb Storify prova justament de capturar fragments d’aquesta conversa per obrir una reflexió sobe la transparència i els llocs comuns, els “topos” d’internet. La mica de ressò que ha tingut és a causa de l’atracció que els productes populars susciten amb molta facilitat.

Entrevista oberta

Avui, de cop i volta, he viscut amb intensitat aquesta possibilitat. Mentre escrivia i editava una crònica sobre la manera com s’ha reflectit l’actualitat al Twitter, una altra vegada, mantenia una conversa en forma d’entrevista oberta amb Oriol Lladó, per a @tasquesomnium (ja havia explicat aquí una experiència similar però amb els papers canviats).

El resultat es pot veure a l’etiqueta que hem fet servir per endreçar els missatges: #tasquesoc3.

Els lectors escriuen

Més tard, quan la peça ja s’havia publicat al 3cat24, @belbosCk s’ha adreçat a aquest mitjà per queixar-se de la crònica. Em sembla que des de la redacció no han contestat però ja ho he fet jo, tot i que no m’interpel·lava de forma directa.

Li he explicat per què entenia que el text responia al gènere de la crònica firmada i li he volgut aclarir que allò que la disgustava potser era l’estil.

Per fer-li notar que era una qüestió d’estil i no de posicionament li he donat els enllaços de la crònica sobre la càrrega policial, que ja vaig comentar aquí, i la crònica sobre les reaccions després que la policia detingués tres persones i les acusés de ser la cúpula de la xarxa Anonymous. En aquest blog hi vaig deixar anotada una certa perplexitat.

Relat i estil

En aquesta mena de crònica procuro sempre construir un text que tingui un mínim fil, que vagi d’algun lloc fins a algun altre. Que hi hagi un relat i que tingui un estil, llegidor i reflexiu.

I intento destacar el que sembla nou, més potent o “noticiable”. Per això vaig subratllar el contrast entre gent asseguda i cops de porra, el contrast entre l’anunci emfàtic d’una detenció i el sentit de l’humor com a reacció.

Avui m’ha semblat evident que l’etiqueta #aixino era el fet rellevant, ja que la desafecció amb aquestes protestes s’ha fet notar amb més energia que altres vegades.

Sense valorar, només com a constatació, però escrit (sempre massa de pressa) amb l’estil dels altres cops, sempre amb un text a l'ombra que intenta aportar elements que encetin mirades diferents.

Elogis i crítiques

Quan, fa pocs dies, Enrique Dans va esmentar una d’aquestes cròniques com un exemple d’informació em vaig preocupar. No pretenc ser exemplar, ni podria. Aquesta mena d’elogis són perillosos perquè et poden fer caure pel pendent del cofoïsme.

A més, dono per fet que part del seu aplaudiment (que de tota manera agraeixo, esclar) es basa en la seva sensació que allò que vaig escriure podria ser agregat a una posició. I no, no escric per ser aplaudit per cap posició, és una bestiesa, el que m’interessa són el relat i l’estil.

Per això he suposat (potser massa agosaradament) que @belbosCk criticava la peça d’avui per la mateixa raó. Vull dir que si en comptes de constatar l’aparició de #aixino i esforçar-me a buscar els tuits dels diputats (avui s’havia de fer això, n’estic convençut) m’hagués llançat a una crònica “posicionada” a favor de les seves idees potser no li hauria semblat malament i no hauria exigit “més distància”.

La descoberta de l'altre

En tot cas, al seu últim missatge m’ha dit que es llegiria aquestes cròniques precedents i m’ha semblat just tenir interès per aquesta persona desconeguda.

És una artista que ha publicat diversos llibres, ha escrit articles per a mitjans de comunicació, ha guanyat premis per a la seva obra escrita i gràfica... Bel Bosck i Bagué és al Facebook i hi ensenya els seus projectes.

M’ha agradat que em fes rumiar, m’ha agradat que tots dos sabéssim parlar sense aixecar la veu, amb naturalitat.

No podria fer el mateix si en comptes de contestar a una persona ho hagués volgut fer amb deu i amb cent hauria estat del tot impossible.

No cometré la banalitat d’idealitzar la mena de conversa que es pot tenir al Twitter, però tots els diàlegs d’avui m’han ajudat a entendre més bé què faig i em serveixen per renovar la meva exigència amb mi i amb el que provo de fer.

Contestar amb mesura

De tant en tant, si veig que es fan al·lusions directes a la qualitat d’una informació o al seu autor, responc al fil de comentaris dels lectors. Fa poc vaig fer-ho, com es pot veure en aquesta il·lustració, per aclarir un dubte sobre l’autoria que des de la redacció no van poder contestar.

No em fa mandra oferir aquestes respostes i entenc que és part de la feina. Em sembla que no tothom ho entén de la mateixa manera però això no fa trontollar les conviccions.

El mirall una altra vegada

Avui s’ha demostrat una altra vegada que el Twitter, encara minoritari, encara sectorial, encara elitista, perfecciona la seva capacitat de reflectir l’actualitat. A hores d’ara ja he publicat una pila de cròniques que en deixen constància.

Però també se m’ha fet evident que una conversa oberta, i arriscada, t’ajuda a mesurar la frase, a avaluar les opinions alienes, a tornar a començar amb més empenta.

Gràcies, desconeguda. Segurament veurem la realitat amb matisos molt diferents però està bé que n'haguem parlat, molt més en un dia en què el dialeg ha perdut una altra oportunitat.

Objectiu: la ciutat

El projecte Ciutadania 4.0 es presenta aquesta setmana, o sigui que falten uns quants mesos per avaluar fins a quin punt aconsegueix els objectius que es proposa. Però de moment ja serveix per donar visibilitat de conjunt a moltes iniciatives de vocació social amb les tecnologies de la informació i la comunicació.

N’hi ha unes quantes d’enfocades cap a la millora de les ciutats, sovint amb el referent de fixmystreet. Al costat de reparaciudad, que s’ha posat en marxa fa poc, s’hi troben ziudad, que ofereix un servei semblant, i alerta, més enfocada cap a l’activisme.

Fora d'aquest projecte que impulsa Telefónica, se'n troben d'altres, com Metroo, que assegura que té enregistrats de manera fiable els punts negres i es proposa com un espai de diàleg a més de permetre als usuaris l'aspiració a "l'alcaldia virtual", a l'estil de Foursquare, aquest espai de lleure basat en la geoposició que també pot tenir utilitats cíviques.

Fa la impressió que les ciutats són un entorn molt apte per al naixement d’aquestes propostes. A Barcelona, hi ha un mapa de sons elaborat des de fa força anys de manera col·lectiva, a més d’un mapa “verd” i un recull d’històries explicades per tothom que vulgui fer-ho.

Des de no fa gaire es deixa veure un web misteriós, sense cap explicació, que proposa trobar cent paraules que defineixin Barcelona. Només donen aclariments si se'ls escriu un correu. Aquest estil maldestre i la proximitat d'una cita electoral aixequen una sospita sobre el seu origen.

Elecció ciutadana

En tot cas, és veritat que l’ús d’internet s’estén i les dades també indiquen una distribució important dels dispositius mòbils amb connexió a internet i paquets d’aplicacions. Però potser no hi ha espai per a tanta competència, malgrat les diferències entre cadascuna d’aquestes iniciatives.

El més probable és que els ciutadans acabin triant una aplicació per incidir en la vida urbana, per compartir alertes o per al que necessitin. Podria ser una aplicació que encara s’ha de crear.

Les aplicacions elegides seran les més útils o les més simples o les que garanteixin resultats millors. Encara és aviat.

El proper dia 29 hi ha a Roses un encontre sobre ciutats on es tractarà la manera com la marca de cada població obté reputació digital. No és la trobada que en principi hagi d'aportar cap innovació extraordinària sobre iniciatives ciutadanes. Però aquest pas hi serà un dia o altre.

Millora col·lectiva

Les persones trobaran un sentit pràctic a millorar el lloc on viuen amb l’ajuda de les TIC. Ja hi ha activistes que s'hi dediquen amb força empenta.

Les aplicacions per a l’activisme són d’un ús tan incipient com extremament minoritari, però la idea que aplegar les aportacions de moltes persones genera continguts d’interès ja fa temps que s’ha instal·lat. Ho confirma el documental de National Geographic amb imatges del terratrèmol i el tsunami del Japó capturades amb tota mena de càmeres personals.

Si sabem captar el món quan s’enfonsa potser també serem capaços de crear serveis que de debò permetin viure-hi millor.

Milloren les ciutats amb l'ús de les noves tecnologies

Les ciutats fan servir les xarxes ciutadanes i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per millorar.

De moment, es tracta de petits gestos que emprenen grups minoritaris, és veritat, però el símptoma es percep i sembla raonable creure que indiqui alguna tendència.

Mapa de la mobilitat

El cap de setmana passat, una desena de persones es van trobar per començar un “mapa de la mobilitat” al metro de Barcelona. Ja han deixat clar que no els anima una voluntat d’enfrontament amb Transports Metropolitans.

El que pretenen, com explica a aquest mitjà un dels seus impulsors, Chris Pinchen, és demostrar les possibilitats d’aquestes eines.

El grup es va trobar dissabte a la font de Canaletes i van recórrer diverses estacions de metro per comprovar que les persones amb cadira de rodes però també amb cotxes infantils o maletes poden utilitzar el transport públic sense dificultats. Les primeres conclusions evidencien que hi ha molt de camp per córrer.

Els accessos són força adequats, però quan es tracta de canviar de línia la cosa es complica. De vegades, fins i tot cal sortir al carrer i tornar a entrar, com passa amb els acudits d’informàtics.

Més enllà d’aquest descobriment, és d’interès el procediment. Pinchen assegura que es tractava d’assajar una metodologia. Van fer servir una aplicació per a iPhone, anomenada WheelMap i van anotar les seves aportacions sobre mapes lliures d’OpenStreet Map (els seus impulsors es van reunir l’any passat a Catalunya).

La idea és que qualsevol persona amb aquest dos recursos pot contribuir a millorar aquest “mapa de la mobilitat”. I, sobretot, és una demostració que es poden fer altres mapes, sempre a partir de l’experiència ciutadana, sense intervenció dels poders públics i amb la vocació de fer més fàcil la vida a la ciutat.

És veritat. Eren tan sols una desena de persones, però van saber cridar l’atenció dels mitjans locals i s’ho prenen com l’inici d’un recorregut que ha d’anar molt més enllà. Les ciutats són de les persones, sense que aquesta afirmació sigui un eslogan. Hauria de ser una realitat i dependrà de la capacitat d’organització que tot això sigui possible.

Pinchen espera que el web que han obert tingui aviat rèpliques locals i que el seu ús s’estengui. Potser no és el que succeirà ara mateix, però han deixat una primera petjada al sòl erm de les dades públiques.

Taller de dades obertes

Amb una intenció semblant, el badaloní Vinaixa va aplegar unes quantes persones, el mateix dissabte, en un local de la seva ciutat. Hi van fer un taller breu sobre dades obertes, amb la presència dels creadors de Rodalia.info i altres productes semblants.

Encara es troben en una etapa d’experimentació però tenen clar que, un cop l’ajuntament ha fet el pas d’obrir les dades, ara és l’hora de crear aplicacions que donin servei a la ciutadania. Són a l’inici d’una aventura que no es pot saber encara com acabarà, però l’intent sembla seriós i caldrà seguir els pròxims passos.

Memòria col·lectiva

El tercer exemple és WikiLleida, un projecte diferent perquè no vol oferir explicacions d’aquesta ciutat de secà a partir dels organismes oficials sinó que, en un exercici d’humilitat, demana als ciutadans que siguin ells els autors dels articles.

No fan la competència a la Viquipèdia ni a cap altre espai d’informació, aspiren a recollir la memòria col·lectiva a partir dels records que cada individu pugui expressar. Fa pensar en un intent valuós d’un museu gal·lès i també en la tradició acadèmica d’arxiu i documentació de la tradició oral. En aquest cas, la gent aporta històries de vida, fotografies, records...

Són exemples ben diferents però coincideixen en tres aspectes:

- es basen en la capacitat de les persones com actors lliures i participatius
- empren les noves tecnologies
- i aposten per modificar la percepció i la realitat de l’espai urbà.

Els mitjans de comunicació farien bé d’estar més atents a aquests indicis, sobretot els mitjans que aquests mateixos ciutadans paguen amb els seus impostos.

Referència

La llista següent recull uns quants dels articles publicats sobre qüestions semblants al 3cat24.

Les ciutats europees aprenen a obrir les dades públiques per generar nous serveis

Idescat acorda amb Google la publicació de dades dels municipis catalans

Badalona impulsa l'obertura de dades i Lleida se suma a la tendència

Desenvolupadors de Barcelona estenen les seves aplicacions per als viatgers d'autobús

Diverses aplicacions ja aprofiten les dades obertes del govern i els ajuntaments

Barcelona estrena el seu portal de dades obertes i permet la creació de serveis per part de tercers

Barcelona amplia la cobertura de Wi-Fi lliure per accedir a internet

Exposant la presència masiva del Govern a internet

Divulgar

Si la meva vocació actual és divulgar casos reals de l’ús de les TIC, té sentit que també em fixi en l’administració. Ja he escrit força peces informatives sobre aquesta qüestió. De fet, vaig tenir la sort d’informar abans que altres de l’aparició a Twitter dels aleshores consellers Nadal i Maragall. I amb motiu del canvi de govern vaig escriure tres peces consecutives, que ja vaig comentar aquí.

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

Confiança

Fa pocs dies he tingut la sort de merèixer la confiança de moltes persones que treballen al departament de Cultura. Això em va permetre escriure sobre un cas concret, la promoció internacional de la cultura catalana mitjançant internet, però també insinuar quin serà el “capteniment digital” al departament.

Debat

Fa encara menys dies, gràcies a l’avís d’una altra persona que confia en la meva manera de treballar, vaig posar sobre la taula un debat obert entre els funcionaris de la Generalitat sobre la participació a les xarxes socials. Ha tingut diversos comentaris dels lectors.

Radiografia

Avui he fet un pas més. He volgut fer una primera radiografia provisional de l’ús d’internet que fan els alts càrrecs, l’anomenat “sotagovern”. És una peça llarga que es publica en dues parts.

http://www.3cat24.cat/noticia/1027007/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet

http://www.3cat24.cat/noticia/1027012/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-Govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet-%28i-2%29%3Cbr-%3E

No he esmentat els que no hi són, no calia. M’he fixat en els que sí que actuen.

Conclusions

I en trec aquestes primeres conclusions:

- L’experiència en el camp local és clau. Els que l’han tinguda, valoren més l’acció amb eines com Facebook i Twitter.

- Té a veure amb una actitud generacional. Potser per això es percep aquesta presència massiva entre secretaris generals i directors generals.

- Si es miren els perfils a Facebook, es pot observar un canvi interessant. Molts alts càrrecs actuals hi consten com a “andorrans”, en un intent d’esquivar el reconeixement de la seva nacionalitat espanyola. I n’hi ha molts que manifesten amb naturalitat, en l’apartat de “creences”, el seu cristianisme, amb la mateixa naturalitat amb què en el govern anterior es podia observar un pes més gran de laïcisme. Hi ha un cas en què potser podria crear una certa polèmica i em temo que serà esmenat. Carles Flamerich diu que és un “cristià amic del sionisme”. No he volgut incorporar aquest detall, ni altres, perquè la meva peça no pretén polemitzar sinó demostrar l’ús quasi massiu de les TIC en el sotagovern. De les polèmiques que se n’ocupin els periodistes de política.

Marcià

Aquest és un detall que val la pena anotar. Per què em miro tot això? No ho hauria de fer jo. És feina dels redactors de les seccions de Política. Són ells els que de manera natural haurien d’accedir a les xarxes i emprar-les com a font. Que ho faci algú a qui s’encarrega que tingui la vista posada en aquest entorn és absurd, ja ho he dit molts cops. Però mentre sigui un corresponsal a Mart, miraré de fer el que em toca

Missatge

A banda de l’intent de “fotografiar” aquesta presència, goso des d’aquest espai personal convidar tots els que hi són a fer-ne un ús polític, és a dir, a compartir opinions, estendre relacions, conversar amb els ciutadans i provar de deixar rastre. Potser n’hi ha que ara s’espanten i es fan enrere o, com a mínim, modifiquen els atributs de privacitat. Ho entenc. És dur estar exposat d’aquesta manera.

Però als que em vulguin llegir els convido a ser valents. Tenim un sotagovern molt participatiu a les xarxes. Hauria de ser una gran oportunitat, no la perdem per timidesa o pànic escènic. Aprofitem aquesta ocasió. El país s’ho val.

Quan la realitat és el missatge: el cas de la "twittervista"

He seguit amb interès la primera entrevista als candidats al Parlament que es feia per Tiwtter i n’he escrit una crònica. No m’he centrat en els aspectes polítics (aquest ha dit això o aquell ha dit allò) sinó que, com a redactor que cobreix internet i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), he volgut transmetre als usuaris del 3cat24 una síntesi de l’esdeveniment.

Errors i transparència

Hi ha hagut serioses dificultats tècniques i és una llàstima, perquè amb aquests petits "fiascos" es dóna la raó als escèptics i no s’ajuda gens a “normaliztar” les TIC. Com sempre, la realitat és el missatge més poderós que la intenció.

La prova és que totes les cròniques han tractat aquests problemes (El País, BTV, La malla...)

Confio que des de l’organització Stic hi hagi transparència, sense excuses com ara que l’èxit els ha superat.

No és el primer cop que cal felicitar Stic per la intenció més que no pas pels resultats i potser convindria un cert toc d’atenció.

De tota manera, no és d’això que vull parlar sinó d’una situació que em sembla tan estrambòtica com intrigant.

Parlant d'accions

Fa uns quants dies vaig tenir l’oportunitat de moderar un debat amb els responsables de les campanyes digitals. Avui mateix, hi ha hagut un altre debat, aquest cop amb els responsables polítics de la campanya digital. D’aquí a pocs dies n’hi ha un altre.

Hi ha el risc que parlem molt de la campanya digital (ja està bé) però sense posar el focus en la mateixa campanya digital. És una mica un debat metalingüístic.

I en realitat no es tractaria tant d’escoltar com ens expliquen què faran sinó d’observar els resultats. Amb concrecions.

Accions que fan parlar

Per exemple, avui el punt se l’ha anotat Ciutadans, que ha tingut molt de ressò amb un vídeo agosarat que demostra, quatre anys després, que despullar persones encara genera interès mediàtic. Segons fonts d’aquest partit, ja s’ha vist l’anunci més de 200.000 vegades. I les principals cadenes de televisió n’han donat fragments.

És obvi que l’èxit s’ha d’atribuir al contingut però també és veritat que sense l’ús d’un canal com YouTube aquest vídeo no hauria arribat mai a tantes persones. A l’anterior campanya, es va distribuir un DVD, algú se’n recorda?

Qui vol i dol

De manera que potser que discutim menys sobre la campanya digital i mirem d’entendre els efectes que provoca l’aparició de les TIC en la propaganda política.

Si es pot. A l'hora de la veritat, jo mateix sóc dels primers que atabalen els responsables de cada partit per demanar-los que m’expliquin què fan. I si els deixem treballar una mica?

La campanya digital del 28-N

Els partits polítics catalans preparen la campanya i també ho fan a la xarxa. Vaig escriure una peça fa molt poc on mirava de presentar la situació.

Anit, a més, vaig tenir l’oportunitat de moderar un debat que em semblar prou interessant. Política Redes és un acte nascut a Saragossa que ja ha passat per Madrid i que impulsa Carlos Gutierrez.

Durant quasi dues hores, els ponents que representaven l’arc parlamentari actual es van mostrar prou sincers i directes i van mantenir també alguna breu disputa amb molta correcció i esportivitat.

No sóc capaç de resumir l’acte sencer perquè s’hi van dir moltes coses i perquè tenia feina a mirar de complir la tasca que se m’havia assignat, gràcies a la confiança que em van fer tant la direcció del 3cat24.cat com la de TVC quan van suggerir el meu nom als organitzadors.

Però sí que puc intentar anotar amb brevetat uns quants detalls que val la pena observar com a mostra de les diferències que hi ha, per descomptat, però també com la prova que la política catalana ja es troba ficada de cap en aquest canvi que les noves tecnologies faciliten (Antoni Gutiérrez-Rubí ha penjat un llistat dels recursos d'aquests partits).

CiU (el ponent era Edgar Rovira - @erovira)

Aposten des de fa temps per una xarxa social pròpia inspirada en accions primerenques com la del candidat nordamericà Howard Dean. Han produït més vídeos que ningú en els darrers mesos.

El seu candidat no tecleja la resposta però sí que es comunica a través de Facebook, segueix els comentaris i n’indica les respostes.

PSC (la ponent era Raquel Querol - @rquerolbello)

Aposten per la seva xarxa de blogs, des d’on pensen mobilitzar els ciberactivistes que els donen suport. El seu lema a la xarxa és la “participació”.

El seu candidiat no fa anar de forma directa aquestes eines però ha inclòs la seva revisió en la rutina diària i cada matí comunica a l’equip pertinent quins assumptes vol que apareguin a la seva pàgina de Facebook, que no és un perfil personal. No té compte personal de Twitter.

ERC (el ponent era Ignasi Llorente - @illorente)

Renuncien a utilitzar massa recursos i creuen que és millor fer servir aquells que els siguin més pràctics.

El seu candidat no fa anar un compte a Twitter però sí que gestiona de forma personal el compte a Facebook. Va sorprendre el seu equip quan un diumenge va publicar-hi una recepta per preparar un arròs.

IC (la ponent era Eva Marin - @marinpei)

Aposten pel vídeo i el seu canal de Youtube els sembla l’eina més útil. Creuen que així arriben als seus simpatitzants i més enllà i confien en la viralitat d’aquestes produccions audiovisuals.

El seu candidat ha renunciat a Twitter però segueix Facebook, sense intervenir-hi sempre de forma personal.

PP (el ponent era Carlos Parry - @carlosparry)

Prefereixen Facebook a Twitter, que els sembla una eina menys útil. Aposten per aquesta xarxa social potser més que cap altre grup.

La seva candidata no fa anar directament aquestes eines però n’està al corrent i dóna les indicacions corresponents.

Ciudadanos (el ponent era Fran Hervías - @franhervias)

També aposten pel vídeo i llueixen els números que els presenten com un equip exitós en aquest terreny. Són partidaris d’un estil més desenfadat i no consideren cap agressió participar en el mur d’un contrincant. Solen fer-ho al del PP.

El seu candidat és qui “tuiteja” la majoria de missatges tot i que el compte personal també té suport del seu equip.

Què aprenc amb les etiquetes de Twitter

Coixinet

"Hash tag" vol dir “etiqueta precedida del signe #”, anomenat en anglès “hash sign” a més de “number sign”. En català en diem “coixinet”. Els “hash tag” serien, per tant, les “etiquetes coixinet”, però no crec que aquesta expressió tingués gaire fortuna.

Els usuaris de Twitter s’han acostumat a entendre que “hashtag” és la manera de referir-se a una etiqueta que aplega tots els missatges... als quals s’ha afegit aquesta etiqueta.

Sí, dit així no sembla un gran invent, però la seva funció socialitzadora és enorme.

No estic descobrint res. Però em sembla que val la pena fer-hi una ullada una mica més atenta.

Utilitats públiques

Gràcies a aquest procediment, els usuaris poden compartir opinions sobre una matèria i trobar un fil narratiu del debat o, si de cas, de les aportacions de tothom.

Aquest sistema d’etiquetes és el que permet que funcioni una proposta com el web sobre el servei ferroviari basat en la contribució informativa dels viatgers.

Debats ciutadans

I és el que em va permetre escriure una peça sobre les primeres reaccions a la xarxa davant les mesures econòmiques del govern espanyol. Quan el 3cat24 la va publicar, encara no s’havia acabat el debat al Congrés dels Diputats i ja hi havia centenars de “piulades” amb l’etiqueta #tijeretazo.

Popularitat

Aquest és un efecte imprecís del sistema. Davant d’un afer que genera molt d’interès, de manera natural hi sol haver una etiqueta que s’imposa davant d’altres propostes.

La idea de tothom és afegir-se a les més popular per formar part de la “gran conversa”. Per això la que engega abans o troba més suport inicial acaba essent l’etiqueta preferida i la que estira el fil.

Immediatesa i actualització

Com que la peça havia optat per la immediatesa, calia resoldre la qüestió de l’actualització sense haver d’estar reescrivint-la cada mitja hora.

Al contrari, valia la pena, vaig creure, que quedés com un petit testimoni d’aquella situació. És un retrat de la primera reacció, de res més. Més ben dit, els apunts d’un possible retrat.

Solucions a la xarxa

Per això vaig optar per afegir al final de la peça un widget de Twitter que permet agregar tots els missatges amb una cerca determinada.

Era el primer cop que feia servir aquest widget i la Karma Peiró em va donar un cop de mà. (De passada, més tard vaig provar d’incloure’n un en aquest blog, amb una altra finalitat).

La idea de combinar una eina externa amb la nostra editora de continguts va ser aprovada pels responsables del mitjà on treballo (no és el primer cop que es fa). I crec que va estar bé: si a la xarxa hi ha solucions als nostres conflictes informatius (com aportar actualització robotitzada a una peça testimonial d’una immediatesa concreta), per què les hauríem de rebutjar?

Cremant el hashtag

S’ha donat la coincidència que feia molt poc que havia fet un altre assaig amb els ditxós hashtag.

Quan faltaven poques hores per a la “cremada del dimoni” que es fa a Badalona la nit del 10 de maig, vigília de Sant Anastasi, vaig dir què cremaria (era una manera de dir, és clar) i vaig crear una d’aquestes etiquetes. Era la primera vegada que ho feia, sempre que les havia fet servir era per buscar o per apuntar-me a algun fil ja estès.

Ho vaig fer saber a unes quantes persones i encara que el resultat en termes de quantitat va ser molt modest (una trentena de participants, unes desenes de missatges), l’experiment em va ajudar a entendre més bé aquest operatiu.

Ho vaig intentar expressament amb una etiqueta molt llarga (#cremadadeldimoniabadalona), suposo que per fer-ho més complicat però també molt obvi.

El primer missatge duia una pregunta, per buscar respostes.

Encès el conflicte

Em vaig entretenir una estona, és veritat, però vaig aprendre alguna cosa i potser aquesta actitud em va fer reaccionar amb més encert mentre als televisors que hi ha a la redacció els diputats i el president del govern argumentaven i es replicaven.

Després d’haver “cremat el dimoni”, estava atent per detectar les flames del conflicte social que a la xarxa s’insinuava abans que enlloc.

Conclusió provisional

No tot passa a Twitter, però el més important hi passa abans d’anar a cap altra banda.

Twitter és la sala de sortida i els hashtags són la senyalètica.

Per què envies una foto de neu a un mitjà si el mitjà ets tu?

Fa pocs minuts he escrit una peça, per al 3cat24, sobre l'informe que el Consell de la Informació ha presentat aquest migdia per tractar dels comentaris que els usuaris dels mitjans digitals deixen a les notícies.

Fa pocs dies ja havia parlat aquí dels comentaris i vaig apuntar una proposta de millora, que no ha provocat cap reacció, ni al mitjà on treballo ni entre els lectors d'aquest blog. Intueixo que no era prou interessant.

Hi torno ara perquè hi ha un aspecte de l'informe que no he aconseguit introduir a la peá informativa (per raons d'espai i també perquè tota la peça s'orientava cap a l'assumpte dels comentaris) però que em sembla que mereix una mica d'atenció.

Els autors de l'estudi han estat molt crítics amb el fet que a tots els mitjans que ells han observat hi ha una norma de cessió que fa que els usuaris que envien materials informatius es vegin obligats a renunciar als drets a favor del mitjà que ho publica.

Allau de neu

Es tracta de fotografies i vídeos, sobretot, que els usuaris envien quan creuen que poden interessar altres ciutadans. En ocasions especials com el dia de la nevada, aquesta participació esdevé un allau molt complicat de gestionar (al 3cat24 es van rebre milers d'imatges, que calia verificar i validar d'una en una).

El que em pregunto és per quina raó algú envia una fotografia a un mitjà de comunicació, accepta perdre'n els drets i fer cessió del seu material.

Cadascú fa un mitjà

Seria molt més simple (les eines ho permeten) publicar la seva imatge a qualsevol xarxa social o a qualsevol dels llocs dedicats a compartir imatges.

D'aquesta manera la imatge arribaria igualment a molta gent (i ells decidirien a qui envien l'enllaç) i a més en conservarien els drets (o, en tot cas, podrien fer servir algun sistema de llicència com ara Creative Commons).

Però, tot i que les TIC ens doten d'aquestes possibilitats per comunicar el que ens vingui de gust, molts ciutadans prefereixen enviar-ho a un mitjà. Per què?

Segurament perquè atribueixen als mitjans un prestigi que els sembla que ells mateixos no tenen (és obvi que és una atribució exagerada), o perquè creuen que així ho veurà més gent (però algú creu que un usuari mirarà milers d'imatges?).

És molt estrany que mentre internet ens dóna eines per esdevenir comunicadors, elegim un intermediari. Potser perquè en realitat no es tracta de compartir una imatge sinó d'obtenir una recompensa basada en el fet que un mitjà de comunicació ens atorgui un espai.

O és una qüestió d'ego i ens fa l'efecte que "sortir en un mitjà" és una mena de premi?

Potser no ho sé veure amb prou netedat perquè jo ja tinc accés a un mitjà, pel fet de treballar-hi, però seré sincer: si tinc una fotografia que vull compartir, d'una nevada o del que sigui, no buscaré un mitjà que em faci de pont i miraré de compartir el que vulgui de forma directa.

Però milers d'usuaris no ho veuen igual i estan disposats a perdre els drets a canvi de sentir-se reconeguts per un mitjà.

Provisionalitat

Tinc la sensació que això és una situació transitòria. I que a mesura que l'ús d'internet s'universalitzi, els ciutadans aniran veient que no necessiten un intermediari. I aleshores, què en farem de la idea de participació? Ho hauré de preguntar a la Karma Peiró, responsable de Participació al 3cat24 i periodista experta que segur que m'ho sabrà respondre.

Però mentre no li envio aquesta qüestió, em pregunto què en pensem tots plegats. Enviaríeu una fotografia d'un ninot de neu a un mitjà de comunicació i cediríeu els vostres drets o la publicaríeu pel vostre compte?

Estic molt despistat o apunto cap a la direcció adequada?

Són preguntes absurdes o tenen algun sentit?

La “lupa TIC” i la conversa millorable

Els fets

Aviso de "l’assumpte web laporta2010". Es decideix esperar que acabi el compte enrere i falten més de tres dies. Quan ja han passat, aviso que falten menys de dues hores. M’encarreguen una peça.

Faig una primera versió més apressada per sortir aviat amb la informació. Amb dificultats perquè no puc accedir al web.

M’adono que no sóc l’únic i segueixo el debat. Per fi hi entro i faig la peça. Obrint pel contingut del web. Sense gaires detalls. Una qüestió rellevant de l’aspecte gràfic, les frases de benvinguda... En una segona part, esmento els problemes tècnics i els comentaris que hi ha hagut.

La peça esdevé la més vista del dia. I rep molts comentaris. Uns quants són de queixa perquè consideren que la informació està esbiaixada.

Miro de respondre els comentaris però n’arriben més. És una mica decebedor però vull creure que val la pena estar-hi atent i aprendre’n.

Esbiaix i enfocament

De seguida m’adono que és una qüestió política. I l’error principal és que no ho he tractat en cap cas com una informació política, encara que la política hi és present. Diria que em va passar un cas semblant quan vaig tractar la reacció a internet de l’editorial conjunt sobre l’Estatut i quan vaig informar sobre la utilització de les TIC en les consultes per la independència.

Eren assumptes polítics però els vaig enfocar com el que em van dir que he de fer, com a “redactor d’internet” (crec que aquí n’he dit algun cop "corresponsal a Mart").

Són informacions que observo amb la “lupa TIC”. Com a redactor, aquest és el meu enfocament i se suposa que és l’objecte sobre el qual tracto d’aprendre, sobre el que llegeixo i consulto...

Per això m’he fixat, potser més del compte, en el debat sobre l’inici fallit del comptador enrere, seguint una conversa a Twitter que després de tot és veritat que és minoritària.

L’esbiaix que hi ha és aquest i cap altre.

Proximitat i paisatge TIC

La lupa TIC és una manera de mirar i aquesta mirada forma part del projecte que he exposat aquí i que encara em sembla que té sentit. La informació sobre internet està dominada com és raonable pels fets vinculats a les grans empreses internacionals, les que amb les seves decisions configuren la xarxa.

Però un mitjà públic de proximitat fa alguna cosa més.

Intentar dibuixar un “paisatge TIC propi” implica estar al cas d’aquest web de Joan Laporta (perquè és innovador que en comptes d’una compareixença amb micròfons l’inici polític d’algú com Laporta es faci a internet, amb un web, un vídeo...).

Aquest dibuix també implica provar d’entendre com es fan servir les eines per part dels docents, de l’administració, les empreses públiques...

A més, calia un apunt diferencial. El “star system” d’internet que sol aparèixer als mitjans ha sigut sempre d’un entorn menys propi.

Per això entenia que era important acudir a la catosfera. Per això miro de citar bloguistes que són rellevants en els seus sectors, els que opinen de política, d’educació, de publicitat. Per això he provat de citar consultors del país, ciberactivistes, gent que es fa notar a la xarxa.

La xarxa del país

Avui algú ha posat en dubte el valor d'una font que he citat perquè és un estudiant. Perquè té 22 anys. Per a mi, en Sergi Sabaté és un emprenedor, algú que engega un mitjà propi mentre estudia, algú actiu a internet, algú que aprèn i ho comparteix, algú amb qui hi he conversat un parell de vegades i em sembla que dissentim en un munt de coses però és algú que em sembla fiable, exemplar com a model de jove que és actiu i participa. Per què no l’hauria de citar? Ja he explicat aquí que tal com ho veig quan algú fa de periodista ja n'és, si més no provisionalment, i no li cal acabar una carrera universitària perquè se li reconegui aquesta feina.

És el mateix que he provat de fer amb molts altres a qui cito de fonts: Ruben Novoa i José Rodríguez, Roc Fernandez i José Antonio Donaire, Gemma Urgell i Albert Medran, Marc Vidal i Didac Lee, Dolors Reig i Trina Milan, Genís Roca i força més que ara em descuido.

Miro de citar gent activa en camps diversos.

Sovint no els ho consulto. Si han escrit alguna cosa pública, és que és pública, n’hi ha prou de citar-ho com cal, amb autor i enllaç. I això també vol dir donar relleu a la xarxa, a la xarxa del país.

Potser hauria d’afegir a cada peça la icona d’una lupa per advertir del meu esbiaix: "atenció, informo com a redactor d’internet de la internet del país, amb el màxim de naturalitat" (com si en realitat internet no fos Mart...).

Però aquest apunt no és una justificació d’una peça. No tindria gaire sentit.

L'assumpte de la conversa millorable

Aquests fets (les queixes expressades als comentaris) m’han fet rumiar sobre el diàleg pretès entre redactor i usuari, això tan fantàstic que internet permet i bla bla bla.

Parlem del bla bla bla.

Se m’acudeixen unes quantes pegues que compliquen la percepció dels comentaris com un cas real de conversa entre l’autor d’una peça informativa i els usuaris que consumeixen aquest contingut.

9 problemes del diàleg

1.- No parlen amb tu

La majoria de les vegades no hi ha cap diàleg perquè els comentaris no s’adrecen a un autor sinó a la notícia mateixa (com si fos un ens) o als protagonistes de la informació (sovint per insultar-los, de manera que l’insult passi el filtre i només sembli una discrepància però amb l’insult contingut en l’adn de cada paraula, altres vegades per aplaudir-los).

Si el mitjà no té gaires peces firmades, els comentaris estan habituats a conversar amb una abstracció, amb qui sempre és més fàcil la brusquedat.

A vegades és increïble que la gent no s’adoni que hi ha algú, un ser humà, fal·lible, que ho ha fet, i s’atribueixen matisos al propietari del mitjà o, si és públic, al govern.

2.- Parlen entre ells

Tot sovint, s’estableixen diàlegs (o intercanvis de frases...) entre els usuaris. En aquest cas, la missió és només de moderació però no és l’autor qui la sol fer (vid. 8) i quan es fa sol consistir només a aprovar o no la publicació, sense moderació autèntica ni guia de la conversa.

3.- Et donen les gràcies

Algunes vegades, els comentaris provenen de les mateixes fonts citades, que deixen una frase d’agraïment. Com és comprensible això no permet cap diàleg. No s’hi pot dir res més. Entraríem en un bucle llepissós.

4.- T’insulten (sense fer-ho) i si pots t’excuses

Algunes vegades, els comentaris donen per fet que has tingut mala fe o que simplement ets poc menys que un canalla (no ho diuen així, és clar, però donar per fet que algú deforma una peça per atacar algú és tractar-lo de què?) o un inútil (perquè comets errors garrafals, que potser no ho són tant i només cal un matís per esmenar-los però que es presenten com un error imperdonable). En aquests casos no sol haver-hi tampoc gaires opcions de diàleg, fora d’excusar-te si et sembla que en algun element tenen raó. Però no he vist mai que després tornessin a passar per saludar-te, ja ens entenem.

5.- T’ajuden a millorar

A vegades, els comentaris contenen una frase entre cometes i fora de context. Algunes d’aquestes vegades, m’ha anat molt bé. De cop, amb aquella frase allà, tot sola, t’adones que és millorable i que el volies explicar no ha quedat benentès. En aquestes situacions, algun cop he canviat la frase.

Això demana una pausa per explicar-ho.

La digitalització permet això. L’actualització es fa 9 de cada 10 vegades per motius informatius. Però també en queda una per a raons d’estil. I jo m’hi acullo de tant en tant, sense gaires manies. Si es pot millorar, millorem-ho.

L’única pega és sobre l’honestedat.

Com informes de l’actualització? Amb aquell recurs del text guixat embrutes l’estil del mitjà.

A més, tot això és “soroll”. La metainformació es menjaria la claredat informativa. Es tractaria la notícia com si fos ella mateixa una notícia (com si fos un ens).

Per tant, el resultat és que en l’única situació real de diàleg, un redactor pot emprendre algunes millores a partir d’un suggeriment (això seria exquisit, normalment és a partir d’un comentari una mica menys serè) però no en queda constància, excepte pel comentari.

No està malament, però aquest és tot el diàleg real que es pot tenir i en realitat no estic segur que sigui tan comú d’establir-lo.

Miro de reprendre la llista

6.- No saps qui parla

Sempre serà un diàleg desigual, perquè és entre algú que firma, sigui un mitjà o un redactor, i algú anònim (la immensa majoria de les vegades, excepte en mitjans on han canviat les normes).

7.- Parlen uns quants i tu estàs sol

També és desigual en nombre, normalment.

8.- No decideixes amb qui parles

Quan hi ha moderació, sol correspondre als responsables d’edició o de participació, en realitat el redactor ha d’anar mirant de tant en tant una peça per si de cas hi ha comentaris i aleshores si creu que l’afecten pot decidir si mira de respondre...

En fi, el diàleg passa per altres persones que de bona fe decideixen amb qui parles i amb qui no, sense la teva participació.

9.- Si parles ho fas mentre els mestres callen

Una altra desigualtat es troba en la resposta. Saps que si respons personalment encara la pots vessar més i ho assumeixes. Però firmes reconegudes, al costat de les quals ni tan sols et dius de cap manera, ni tan sols intenten obrir la boca... i n’hi ha que no obren ni l’orella.

Això et situa en una desigualtat: no ets un altre redactor que dialoga (com tots) sinó el pària que no té la condició sacra de persona sense boca ni orelles i que sí que contesta. Els aristòcrates (per seguir amb la comparació) es poden permetre el luxe d'ignorar la conversa.

Conclusions provisionals

O sigui que no hi ha gaire conversa (limitada als casos 4 i 5) i si n’hi ha és desequilibrada, està controlada per altres (de confiança, és clar, companys del mitjà, però “altres" després de tot) i està feta de sobreentesos, sense tots els matisos necessaris per a una conversa autèntica perquè això provocaria molt de “soroll metainformatiu” i faria nosa.

Entre la meva lupa TIC i la meva dificultat per aquests diàlegs tan complexos em sembla que el repte de fer bé la feina es multiplica.

Propostes

Com ja he fet altres vegades, voldria ser capaç d'anar més enllà de l'apunt crític o de diagnòstic. Per això he anotat en una presentació unes quantes propostes. És una primera llista, s'ha de completar i segur que és molt millorable.

Conversamitjans

View more presentations from janquim.

Si algú se sent convidat a obrir una conversa sobre la conversa serà fantàstic. Perquè això no és un mitjà generalista. I aquí el criteri dels comentaris només depèn de mi. Aquí sempre hem conversat sense ofendre però també sense embuts.