28/5/08

Professors que innoven

Aquest matí he viscut una experiència singular. Durant una mica més d’una hora i mitja he parlat davant d’una seixantena de professors de secundària i mestres de primària que han desenvolupat projectes d’innovació els últims tres anys. M’hi va convidar Pitu Martinez, del departament d’Ensenyament, que m’havia vist fer de ponent a la primera trobada de la Catosfera, que impulsa Marc Vidal.

Ha valgut molt la pena. Ja sabia que el canvi també és visible en el camp educatiu. M’havia interessat l’experiència del centre Jacint Verdaguer de Sant Sadurní i procuro seguir José Antonio Donaire (a qui, si l’agenda no ens falla, podré conèixer ben aviat gràcies a un amic comú).

Tenir al davant un grup nombrós de professionals de l’educació abocats a l’adopció de noves metodologies i apassionats per entendre el canvi que tenim el privilegi de viure m’ha proporcionat una sensació molt agradable.

He provat de compartir amb ells tot el que em sembla que he après els últims anys, he centrat la meva intervenció en la identitat (des de les claus de la identitat personal fins a la necessària identitat digital) i he volgut resumir tot el que sostinc amb una sola paraula, que ja he escrit sovint en aquest bloc: compartir (els enllaços, les relacions, la immediatesa...).

Quan he acabat, he pogut parlar amb uns quants dels assistents i m’ha reconfortat molt la seva visió positiva. No hi ha res millor que exposar el que penses i que aquells que t’escolten et diguin que els ha agradat i que han percebut la mena de missatges que els volies transmetre.

Com que el més important sempre és el que aprenem, diré que avui m'han fet descobrir que a la xarxa educativa xtec ja hi ha milers de blocs (es diu aviat) i que molts educadors comparteixen el coneixement amb aquesta eina.

A més, hem tingut una breu conversa amb el responsable de formació i desenvolupament a Ensenyament, Quim Núñez, i amb el responsable de projectes TIC, Jordi Vivancos. M’agrada conèixer gent i encara més quan es tracta de persones interessants. Com és natural hem quedat que establiríem contacte.

Com que la trobada es feia a Lleida, he tingut l’oportunitat de viatjar, per primer cop, amb el tren d’alta velocitat. Un dia magnífic.

22/5/08

El gegant i la por

Vaig comentar en aquest lloc que, a poc a poc, a l’empresa on treballo creix el desig de compartir allò que s’aprèn i cada vegada més el bloc és vist com una eina útil per aquesta finalitat. És veritat que la majoria d’experiències es basen en blocs interns on només s’hi accedeix des de la xarxa de la CCMA i també és veritat que de moment no tenen un nombre elevat de lectors. Però tot és començar, oi? I de moment ja n’hi ha uns quants: els blocs que mantenen des de les empreses del grup Activa Multimèdia i Interactiva, el que escriuen les persones de la Comissió de la Innovació, i ara s’hi ha afegit un bloc que fan des dels serveis informàtics.

Tot això ens porta de nou a la discussió sobre la utilització d’eines externes o d’eines tancades. Com és natural, les empreses de software procuren convèncer les grans corporacions que val la pena adquirir les seves suites on es combinen tot d’eines inspirades en l’entorn 2.0. Així ho van fer la gent d’IBM, per exemple, a la conferència de Hannover.

Ahir al matí, un equip d’IBM i de Sowre va fer una exposició davant d’una desena de professionals de la CCMA. L’estrella convidada era Luis Suárez, que es presenta ell mateix com un evangelitzador del “social computing”, detall que m’agrada. Suárez és un professional de la gestió del coneixement a qui miro de seguir des de fa un cert temps i tenir-lo al davant i poder-hi discutir va resultar extraordinari.

Com és normal, sosté que les eines externes no aporten prou fiabilitat. Qui ens diu que delicious demà encara hi serà i que allò que desem i compartim serà visible? Per això defensa la conveniència d’adquirir eines pròpies per les empreses, com el paquet Lotus Connections que ens presentaven. L’altre argument de pes té a veure amb la seguretat. Si tens por que la confidencialitat es posi en risc, aquestes eines internes permeten aprofitar el concepte clau de la web 2.0 (compartir el que aprens) sense jugar-te els quartos, que hauria dit el meu avi.

Potser sí, no en sé prou per contradir-lo, però he de dir que em sap greu que els grans arguments de venda d’una empresa líder com IBM es basin en la por. Això resulta ideal per vendre a la mena de directius espantadissos que creuen que orientar i dirigir equival a instal·lar-se en la prudència permanent però a mi m’interessa molt més la gent que arrisca, potser és una qüestió de caràcter.

A part d’aquest detall, la intervenció de Suárez va ser molt interessant. Va fer servir una presentació molt semblant a aquesta altra que va usar a Hamburg no fa gaire, i que em va autoritzar a citar aquí.

Vam parlar dels avantatges del treball col·laboratiu amb eines wiki en relació a la pesadesa del correu electrònic, de les comunitats que s’autoorganitzen, de la manera com s’aprima la línia que divideix la vida professional de la vida privada (una qüestió que ja he tractat aquí i que em segueix interessant) i, sobretot, de la idea fonamental que el canvi a què ens referim no es basa en les eines sinó en les persones (m'interessa el punt de vista de Rangaswami -se'l troba aquí-, vaig comentar-ho amb motiu de la meva assitència a LeWeb3 de París).

Però, siguem francs, després de tot nosaltres érem uns possibles compradors, una empresa pública amb uns tres mil empleats, i ell donava la cara per uns venedors, una empresa d’abast mundial que té pressa per mantenir les seves quotes de mercat.

És una llàstima que de moment no trobin arguments més poderosos que la por (i confesso, perquè vull ser sincer, que aquests arguments feien forat en l’entorn on em bellugo i que estaven molt ben exposats). Estic segur que tard o d’hora sabran capgirar aquest enfocament perquè IBM és un gegant amb les piles de la intel·ligència molt ben carregades.

M’agradaria tornar a coincidir amb Suárez per poder parlar de tot plegat amb més calma. Qui sap, la vida és plena d’oportunitats.

ACTUALITZACIÓ:

He volgut esperar que s'aturessin els comentaris però ara em ve de gust anotar que Luis Suárez es fa ressò al seu bloc del debat que s'ha obert a partir d'aquest apunt.
One of the other things that I would want to touch base with as well is with regards to one of my customer visits from last week to Barcelona, where the session I provided on Social Computing in the Enterprise sparked some really good, and thought-provoking, discussions I am hoping to touch base on as well (Link here, in Catalan). Not going to mention too much just yet in order not to spoil it, but I can certainly guarantee you that it would be quite an interesting read.

No cal dir que li agraeixo que ho consideri així i reitero que ha estat un plaer poder-lo conèixer.

13/5/08

Televisió pública i qualitat

Aclariment

Amb aquest text tanco la sèrie que he dedicat a l’INPUT TV , però abans vull aclarir una afirmació que vaig fer a l’últim apunt, per evitar que sigui malinterpretada.

Els exemples que esmentava permetien assegurar, i ho mantinc, que la televisió massiva es basa en la simplicitat i el populisme (a més d’estar vinculada als esdeveniments i a l’emissió en directe). Però amb això no volia dir, és evident, que no sigui possible fer productes televisius de qualitat que trobin resposta d’audiència. Hi ha un acord molt ampli sobre el fet que la televisió pública catalana ha destacat en aquesta línia, de manera particular en el gènere del documental i la docusèrie.

Per tant, queda aclarit que sí que em sembla possible una televisió de qualitat que tingui èxit (no és que m’ho sembli, és que s’ha demostrat), però és obvi que la televisió massiva es mou en uns altres paràmetres.

També volia aclarir que la simplicitat en el contingut no implica per força una falta de complexitat en l’elaboració. No hi havia afegit el matís perquè el trobava implícit, però també em ve de gust anotar-ho per si de cas. Tots els professionals saben que la realització d’un programa basat en aspirants a intèrprets vocals pot ser d’un nivell extraordinari.

Ara sí, i per acabar el meu resum personal d’aquesta troabada internacional, apunto els últims programes que van merèixer més interès.

Diversitat

El documental francès Dans la peau d’un noir presenta, potser amb una extensió excessiva, la situació d’uns blancs que descobrexen tots els prejudicis cap a les persones negres al mateix temps que uns altres de negres confirmen la sospita que els blancs reben per part d’altres blancs un tracte preferent. S’inspira en un llibre.

Amb temàtica similar, el documental senegalès Nosaltres, que no vaig poder veure, se centra en l’experiència d’uns immigrants de Mali a Sant Feliu de Codines, un poble que conec molt bé perquè hi havia passat força estius.

Personalitat

Convertint el gènere documental en una oportunitat per a anar més enllà, gràcies a la comèdia, i a partir d’un protagonista molt singular, De syv dødssyndene és una proposta noruega que agafa el pretext dels set pecats capitals per explorar les contradiccions del nostre món. Va provocar un debat intens.

Em va interessar l’espai suec Hjarnstorm , que prova d’acostar a l’espectador la importància de la psicologia i la manera com reaccionem quan anem a comprar o quan ens deixem seduir per idearis polítics.

Novetat

Hi ha dues peces més que no vaig veure però que he de citar per força perquè els que en van tenir l’ocasió van deixar clar que eren d'un interès molt alt i els faig tota la confiança perquè en saben mil vegades més que no pas aquest aprenent. La peça britànica Richard is my boyfriend és un docudrama on es mesclen els actors amb els experts reals i el documental Hospedes da noite presenta la vida quotidiana de les persones en un entorn gens fàcil, en un antic hotel de Moçambic.

Profunditat

Per fi, i en el gènere de la ficció, cal fer una menció de la sèrie israeliana Screenz, que es construeix a partir dels diàlegs a dues pantalles, per reproduir converses telefòniques amb l’ordinador, i atén amb desimboltura i sobrietat les relacions entre les persones. El mateix equip havia tingut èxit amb BiTipul, que es va adaptar als Estats Units amb el nom In treatment.

Comunitat

Per aquells que no coneguin tan bé aquest encontre, serà bo dir que cada any se’n pot veure una selecció al Miniput de Barcelona i recordar que l’arxiu de l’INPUT té la seva seu a Barcelona, i compta com a responsable amb Jordi Balló.

SI T'HA INTERESSAT, POTSER VOLS LLEGIR:

Encontre mundial de televisions públiques
Què estem veient a Input TV

9/5/08

Què estem veient a INPUT TV

Mentre a Barcelona es fan públics els canvis a l'empresa on treballo, la delegació catalana que encapçala Francesc Escribano continua dedicant moltes hores cada a dia a veure els programes seleccionats en aquesta edició de l'INPUT TV. Vaig dir que miraria de fer-ne algun resum i provo avui d’exposar algunes idees per si fossin d’interès.

Noves tendències

Ha interessat molta gent l'experiència d'una ficció sueca que va anar més enllà de la pantalla i va aconseguir captar els internautes i la participació de moltes persones que contribuïen, com en un joc, a aclarir la trama o a embolicar-la encara més. La influència de “l'entorn internet” es percep de forma rotunda en un magazine per joves que prové d'Hongria.

Al servei dels ciutadans

Com és natural en un encontre de les televisions públiques, la idea de servir els interessos generals es troba darrera de molts programes. En destaco els seguents: Mitka vaalit? (Això és el que vols?) és una proposta finlandesa per acostar els joves a la política (a parer meu no prou reeixida). Plan B és un treball danès que explica l'experiència educativa amb un grup d'adolescents que representen el fracàs escolar. Es basa en un format britànic però se n'allunya perquè es mostra més comprensiu i no cerca l'escàndol de la mateixa manera. També han cridat l'atenció algunes peces produïdes amb el suport de WhyDemocracy?, com ara una d'italiana sobre les televisions pirates i una sobre alumnes d'una escola xinesa.

Gosadia o provocació

Com sol passar, hi ha hagut uns quants programes que han suscitat un gran debat per la seva naturalesa provocadora (a INPUT no es miren programes i prou, sempre hi ha un debat interessant entre els delegats de tot el món després de cada projecció ).

Aquest és el cas de Ut i Var Hage, una sèrie noruega on es fa mofa de gairebé tot i que en certa forma fa pensar en l'exitosa Little Britain, o de Yallahrup , un programa amb ninots de la televisió danesa on hi ha paròdies per adults (a l'episodi que ens han ensenyat l'objecte de la burla era el terrorisme fonamentalista).

La televisió més vista

A la sessió dedicada als programes més populars vam confirmar algunes qüestions interessants. El programa amb més espectadors del món és el que fa la televisió pública xinesa pel seu cap d'any. El típic programa de varietats però amb els missatges oportuns del partit únic xinès i, encara avui, amb idolatria escandalosa de la figura de Mao Zedong. La manera com aquella televisió utilitza la seva enorme popularitat resulta tan repugnant com exemplar, perquè permet entendre què tendeix a fer el poder absolut quan els mitjans s'hi sotmeten.

L'altra lliçó és que l'exit d'audiència s'oposa a una televisió de gran qualitat, per molt que hi hagi qui vulgui sostenir el contrari. Després de tot, els programes que més triomfen es basen en una aposta molt senzilla i el seu èxit se sosté sobre elements tan simples com populistes. Com és el cas dels programes que la televisió sueca o la coreana fonamenten en públics reals massius (en grans parcs) que canten amb entusiasme. Aquells a qui agradi més una televisió cultural o que inviti a la reflexió ja sabem que el share és un repte absurd, fàcil d'aconseguir si segueixes les normes del populisme i la simplicitat.

Documentar la realitat

Miraré de tornar a parlar d'aquesta trobada però de moment, per acabar l'apunt d'avui, diré que una de les peces més interessants és un documental de tres parts que segueix una investigació policial, amb un accés sorprenent al sospitós, al comissari i a la jutgessa. Le flic, La Juge et l'Assassin és un programa belga que ha provocat dubtes de caracter ètic però que ha merescut el reconeixement a una tasca professional de gran nivell.

6/5/08

Encontre mundial de televisions públiques

No fa gaire vaig comentar que he tingut la sort de participar uns quants anys a l’INPUT, una trobada annual de les televisions públiques. Escric des del centre de convencions a Sandton, Johannesburg, on se celebra l’encontre del 2008.

Miraré de dir-ne algunes coses en els pròxims dies però avui volia deixar clara la importància que té INPUT. Molts dels programes que s’han emès a la televisió pública catalana des de fa molts anys es van inspirar en programes vistos a INPUT. Perquè els lectors d’aquest lloc es facin una idea dels vincles establerts, hi ha tres indicadors prou clars.

1.- La selecció dels programes es fa pel febrer en una reunió de més de deu dies on hi ha quasi una vintena de professionals de tot el món. Doncs bé, els ultims vuit anys hi ha hagut en aquest equip algú de TVC.

2.- A cada Estat membre hi ha un coordinador que impulsa la participació i lidera la selecció de programes que s’envien perque se’ls tingui en compte. Els darrers anys la persona que representa tot Espanya és Francesc Escribano, director de TVC.

3.- També val la pena explicar que molt sovint s’han seleccionat programes catalans. (Quedi clar que ningú de l’equip que selecciona pot triar programes del seu país). Aquesta vegada, els programes escollits son Jugamón, que s’emet al K3, i Material sensible, que s’havia d’emetre al 33 però que, de manera poc comprensible en la meva opinió, va passar a TV3, on per desgràcia no va tenir l’oportunitat de donar a conèixer tots els episodis que hi havia editats.

Un cop entesos aquests lligams, hauria de comentar què hem vist fins ara. Ho aniré fent si puc aquests dies. Per avui, només una idea.

Televisió i llengua

Fa uns quants anys, vam veure un programa suec sobre llengua. Al cap de poc, els noruecs van presentar un programa amb la mateixa finalitat. Va ser a partir d’aqui que va néixer Caçadors de paraules.

Aquest matí hem pogut veure com la televisió pública continua provant de tractar aquesta matèria. Hem tingut exemples amb un programa finlandès que m’ha recordat molt les píndoles de Més paraules i un programa hongarès que es vol dirigir als espectadors joves. La difusió de la llengua pròpia es quasi una obligació de les emissores públiques en els paϊsos amb un nombre de parlants relativament baix o amb dificultats de causa històrica.

De manera que INPUT és un espai de convivència molt interessant per tothom que cregui en la missió de la televisió pública. Per aixo m’ha semblat que valia la pena compartir-ho aquí, encara que és veritat que aquest bloc no tracta de manera habitual sobre televisió sinó, més aviat, sobre com ens organitzem per fer les coses.

PS: Escric amb un teclat sense accents i els he hagut d’incorporar d’un en un. Confio que se’m disculparà si hi ha algun descuit.