A Storify li interessa el meu experiment

Tres vies

L’experiment “Interviewing the world”, que anunciava en un apunt anterior, progressa.

S’hi han afegit més recreacions de la conversa desfragmentada i ara comença a tenir una certa direcció.

Hi ha, per ara, tres vies.

La primera vol reconstruir peces existents prèviament.

L’exemple inicial és “Imagine”, de John Lennon. Però n’hi ha més.

La qüestió és aquesta: si es poden trobar uns quants “tuits” que, sense saber-ho, recomponen una cançó en pocs dies, quants cops en cinc anys hi ha “Imagine” i moltes altres cançons al “núvol del Twitter”?

La segona via és quasi ficció. Simula entrevistes irreals. Faig les preguntes i persones anònimes (no són anònimes, simplement no sé qui són) responen. En realitat no responen, és una creació amb fragments per assajar fins a quin punt expressem la nostra intimitat.

La tercera tendeix més a l’article de reflexió, no és ficció ni reconstrueix. Un comentari sobre els colors preferits seria l’exemple. Em permet fixar algunes idees que amb les altres dues vies apunto i insinuo.

Ressò més enllà

A més, la peça “Imagine” ha captivat unes quantes persones i va interessar Burt Herman, el CEO de Storify, que em va escriure des de San Francisco.

Sense aquesta eina i les ganes d’utilitzar-la tot això no hauria estat possible. Bo Hee Kim em va entrevistar fa uns quants dies. Han publicat un resum de la nostra conversa al blog de Storify.





Sense soroll

Com es pot suposar, agraeixo molt aquest interès. Però també sé avaluar les dades. Les últimes creacions han tingut poques visites en comparació amb la cançó de Lennon.

De manera que, més enllà del guspireig que ara m’arriba des de la costa oest dels Estats Units, i que em fa il·lusió, esclar, sé que es tracta d’un projecte modest que progressa sense fer gaire soroll, amb un recorregut encara imprevisible.

Suposo que és normal.

Fins ara no m’havia proposat mai un repte tan estrany i ampli com “entrevistar el món”.

Biaixos en el debat sobre cultura a internet

Fa pocs dies, David Mullor es queixava que les xarxes socials i internet no aporten cap benefici econòmic al seu grup Ix!. Ho feia en un debat sobre l’efecte que les xarxes socials i altres recursos basats en internet tenen en la difusió de la música que es fa a Catalunya.

Les possibilitats de fer servir aquestes eines són considerables, com es recull en aquest article publicat poc després al 3cat24.

Primer biaix

Però el pinyol d’aquest debat és un altre i té a veure amb una interpretació esbiaixada del fenomen de la llarga cua que va exposar Chris Anderson.

De forma succinta, el que allà es plantejava és que amb la digitalització i les connexions és possible que tot de productes minoritaris trobin alguna sortida.

La disminució radical dels costos d’emmagatzematge i distribució (com ha assenyalat entre altres David Weinberger) permet que pugui ser “rendible” la difusió de materials que tot i no arribar a unes vendes destacades poden circular perquè és més barat mantenir-los en actiu.

No és tan sols més econòmic, és més fàcil. Aquest segon tret té a veure amb l’extensió d’eines que permeten fotografiar, enregistrar vídeos, publicar textos...

S’ha de trobar un lloc a la “llarga cua”.

Però ben sovint hi ha professionals de la comunicació que reexpliquen aquesta tesi d’Anderson i s’afanyen a proposar tot seguit la millor manera d’arribar fins al cap.

Si algú creu que amb internet està garantida una posició entre els quaranta principals o als “topten” de vendes és que no ha acabat d’entendre el concepte en la seva essència. La diferència entre l’abans i el després no és la certesa de l’èxit sinó la certesa de poder-hi ser. El canvi és la cua, que s’ha allargat, no pas el cap, que ja hi era.

El cantant d’Ix! es va mostrar ambivalent. Mentre assegurava que tot el grup dedica molta estona a tenir cura de la seva presència a les xarxes, sostenia que això no li permet viure de la seva creació.

I aquest és un altre biaix.

Segon biaix

Produir creacions artístiques no garanteix que se’n pugui viure. Aconseguir diners d’aquesta manera no és ben bé el que succeeix a la cua. Ara, gràcies a internet, aquesta cua és llarga i plena d’oportunitats. Però el consum no ha canviat tant: hi ha productes per a majories, productes per a minories molt sostingudes i productes molt minoritaris que, si es poden digitalitzar, tindran una oportunitat. El cinema d’art i assaig no competeix amb els quaranta principals de les sales de crispetes.

A més, el mercat de la música feta en català és petit. Com el de tantes altres coses en què la llengua és un eix clau (diaris, revistes, libres, cinema...). Viure de cançons, de narracions o de vídeocreacions, per esmentar només uns mínims exemples, és gairebé impossible.

No es pot reclamar que la creació tingui una garantia perquè no hi és. No hi ha sigut mai. Els artistes de tots els temps han estat a sou de mecenes i senyors, han servit l’Estat o han sigut artesans venedors o han tingut altres ocupacions que els aportaven ingressos. O han malviscut de l’art i s’hi han adaptat. Només aquells que han arribat a una situació singular en el seu mercat han trencat aquest esquema.

Però se sol mantenir l’obsessió amb la testa exitosa per comptes d’aprofitar amb entusiasme els avantatges de la nova cua.

Oportunitats

D’acord, tot podria ser milor. Potser un dia els Ix! seuran al tron de l’èxit que aporta euros. Però de moment potser val la pena que cadascú tregui el màxim profit dels corrents movedissos que donen forma a la llarga cua.

La llista d’exemples podria ser notable. Però, per començar per alguna cosa, aquí hi ha uns quants casos.

Campanya per aplegar citacions de Josep Pla al Twitter

La promoció de la cultura catalana s'estén amb internet

Un ajuntament sorteja entrades entre els usuaris que en fan "retweets"

Un web posa a l'abast de tothom el patrimoni literari català digitalitzat

Twitter s'omple de versos per celebrar un "dia de la poesia catalana a internet"

Els autors catalans de la Viquipèdia busquen acords amb els professionals dels museus

Els autors de la Viquipèdia ensenyen com l'escriuen per celebrar el desè aniversari de l'edició catalana

Mesos abans ja havia inclòs en llistes prèvies aquests articles publicats al mateix mitjà.

http://www.3cat24.cat/noticia/863966/ciencia/Enciclopedia-sobre-als-usuaris-i-millora-les-cerques

http://www.3cat24.cat/noticia/877786/ciencia/Els-bloguistes-debaten-sobre-el-futur-del-llibre-digital-a-Mataro-en-un-acte-dels-Premis-Blocs-Catalunya

http://www.3cat24.cat/noticia/862186/ciencia/Patrimoni-crea-un-diposit-digital-amb-milers-de-documents-sobre-excavacions-i-obres-de-restauracio

http://www.3cat24.cat/noticia/875526/catalunya/Les-comunitats-gitanes-de-Catalunya-sexpressen-en-un-museu-virtual

http://www.3cat24.cat/noticia/504345/ciencia/Quasi-900-museus-del-mon-tenen-un-milio-de-seguidors-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/476005/societat/Lescriptor-Jordi-Cervera-escriu-una-novel%C2%B7la-a-Twitter

http://www.3cat24.cat/noticia/440346/societat/parlacat-ofereix-un-curs-per-preparar-lexamen-del-nivell-C

http://www.3cat24.cat/noticia/419131/societat/Els-llocs-mes-emblematics-del-patrimoni-catala-ja-es-veuen-a-Google-Maps

http://www.3cat24.cat/noticia/426732/ciencia/Un-grup-catala-llanca-una-llibreria-digital-i-un-lector-de-llibres

http://www.3cat24.cat/noticia/724725/llibres/Un-nou-mapa-en-linia-despais-literaris-situa-els-autors-catalans-i-els-llocs-citats-a-la-seva-obra

http://www.3cat24.cat/noticia/739329/llibres/Una-tertulia-literaria-a-Twitter-comenta-les-obres-dautors-catalans

http://www.3cat24.cat/noticia/672705/societat/Un-projecte-europeu-impulsa-les-noves-tecnologies-per-difondre-el-patrimoni-cultural

http://www.3cat24.cat/noticia/608505/ciencia/La-Diputacio-de-Barcelona-proporciona-14000-fitxes-de-patrimoni-en-un-web

Tots els colors de Julian Assange

Reinterpretar Julian Assange és ara un entreteniment artístic. Un web ofereix la possibilitat d’acolorir diversos retrats del creador de Wikileaks de manera que cadascú expressi o bé el suport o bé el rebuig amb aquest procediment tan propi del parvulari.

Hi ha obres interessants, perquè van més enllà de la distracció i proposen una visió d’Assange expressada amb la tria de la paleta o amb elements afegits que distorsionen el personatge i l’acosten a una caricatura.

Els llibres escolars d’aquest gènere han trobat a internet una altra via, amb col·leccions de dibuixos per imprimir o per pintar en línia, des dels típics animalons fins a una il·lustració de la Bíblia. Però també s’han fet servir abans com a instrument de comunicació política.

Un llibre per acolorir sobre el Tea Party ha suscitat una polèmica animada pels mitjans més dretans dels Estats Units, que han destacat com els seus editors han rebut insults de tota mena. És un llibre que pretén explicar les idees d’aquest moviment d’una manera que els nens l’entenguin... mentre posen color a les imatges que es mostren en traços negres sobre un fons blanc. Tot per aprendre.

Uns anys enrere, un llibre semblant va ser retirat a causa d’una pàgina dedicada als atacs de l’11-S. Es va considerar inadequat que els nens haguessin d’aportar els vermells i els taronges del foc. Els seus editors estaven convençuts que havien sigut prudents però que calia mostrar aquell atemptat d’una manera comprensible. El web va ser retirat però la il·lustració es pot descarregar.

Al grup terrorrista Hesbol·là se li ha atribuït la difusió d’un llibre per a nens, basat en la mateixa tècnica, que pretendria inculcar als menuts l’odi als jueus i donar-los justificacions per a l’ús de coets contra Israel. Potser sí.

Però també podria ser que no. Un suposat llibre per acolorir que s’atribuïa als Panteres Negres és posat com un exemple d’accions agitadores dels serveis secrets nord-americans. Sense proves, però amb certa insistència, s’assegura que els Panteres Negres van trobar odiós el contingut d’aquest llibret que presenta escenes en què uns “combatents” assassinen “porcs blancs” sense cap mirament.

L’ús d’aquests materials en política no és, per tant, cap novetat. Els presidents dels Estats Units es troben a disposició dels nens de tot el món perquè els pintin la cara com més bé els sembli.

L’arribada d’Assange a aquest país dels llapis de colors no sembla que sigui cap maniobra de distracció. En realitat, no cal. Ens hem distret amb la seva excursió sueca i ara mateix deu haver-hi més catalans que han sentit a parlar dels preservatius que aquest altre “combatent” es posava o no que no pas coneixedors de totes les referències a Catalunya que s’han fet en els documents diplomàtics desvelats fins a aquest moment.

Més aviat té l’aire d’un gest “pop”, com el signe d’aquesta època de recreacions i apropiacions degudes. Reaprofitar, reconvertir, mesclar i fer de l’obra derivada una obra nova són processos d’avui. La democratització de l’expressió també consisteix en aquest lleure amb substància.

Només hi ha un Julian Assange. Però a la galeria d’imatges que el núvol aplega s’hi van sumant tots els Assange que algú ha repensat.

La resta del món també és un gran dibuix. Fons blanc i línies fosques. Tothom pot triar entre pintar-lo, fins allà on es vegi amb cor, o deixar que se n’encarreguin els que acumulen els pots de pintura i pretenen el monopoli dels pinzells.

D'això parlava Assange, l’home que tothom acoloreix.

L’estany de la creació (notes d'agost - 4)

La ruta d'agost em va fer passar dos cops per Monet.

El primer encontre va ser al petit museu Marmottan (on hi ha una col·lecció que permet seguir la seva biografia i on es pot admirar sense pressa Impression, soleil levant, l’obra que va donar nom al corrent impressionista).

La segona trobada em va produir un impacte encara més intens. Va ser a les sales de l’Orangerie dedicades a les Nymphéas.

Com és comprensible, m’abstinc de comentar res que pugui fer creure que provo d’opinar sobre art (encara que vull admetre que és una visita que trigaré a oblidar i que la voldré repetir). Però sí vull aportar un comentari al marge que podria interessar els lectors d’aquest blog.

L'obra i el motiu

Dit molt de pressa, Monet va transformar els jardins de la casa de Giverny fins que va tenir l’estany que volia, amb els salzes que volia, el pont japonès que volia i, és clar, les plantes aquàtiques que volia.

I va dedicar anys i anys a pintar aquest lloc que ell mateix havia creat, per explicar la seva idea sobre la llum. O sigui que l’artista va crear l’obra pictòrica però també el seu motiu (a més de decidir com havia de ser la sala on s’exhibirien els plafons que llegava a l’Estat francès i la seva disposició davant del públic que els visités).

No sembla que la conveniència de tenir un paisatge apte molt pròxim ho expliqui tot.

També era l’acte d’un artista que decideix que, de tots els llocs del món, el que vol pintar és un lloc que encara no existeix ni existirà fins que ell mateix no l'hagi creat.

Els nenúfars o la llum

Per tant, podríem dir que hi ha dues obres. Una és de tipus paisatgístic i té una finalitat instrumental.

Qui tingui la curiositat de conèixer el lloc, la casa de Claude Monet a Giverny està oberta a les visites. Però diria que només hi trobareu una casa gran amb un jardí preciós.

A l'Orangerie, en canvi, no hi ha el jardí ni els nenúfars. No sé si això tindria gaire interès.

El que hi ha aquí és "l'altra obra".

La proclama sincera i potent d'un artista.

I entre l'una i l'altra, de vegades s'ha de triar.

Per dir-ho d'una manera que tingui sentit en el context d'aquest apunt, "no he estat mai a Giverny, però sí molt més enllà".

Encara no

Tanta contundència em podria anar bé per tancar aquestes notes d'agost però se'm faria inevitable una certa sensació d'escamoteig.

De manera que hauré d'enllestir un altre apunt on es veurà un dels efectes del contrast.

SI VOLS:

notes d'agost - 1 (El conill groc de Chartres)

notes d'agost - 2 (Tintin o Remi)

notes d'agost - 3 (La bossa de Magritte)

La bossa de Magritte (notes d'agost - 3)

Això no és un blog d’art.

Però la inauguració recent del Museu Magritte a Brussel·les era un altre pretext per a la ruta.

Diré només que em vaig endur, a la bossa de la botiga, una pipa que no és una pipa i tres idees que no voldria oblidar (per això en parlo).

1. El missatge és llibertat

La juxtaposició d’objectes i les al·lusions al significat n’han fet un autor molt emprat per a les metàfores oníriques i de transformació.

No és una casualitat que a les publicacions electròniques de l’àrea d’innovació de la CCMA, Ferrer Arpí triés Magritte per il·lustrar els seus missatges.

Davant d’aquelles marques que s’afirmen a partir d’una ideologia pesant, hi ha aquelles que et sedueixen o et convoquen a un acte de llibertat.

Els missatges de Magritte gairebé sempre són oberts i paradoxals, t’obliguen a rumiar però sobretot et forcen a convocar la llibertat.

Quan la ideologia el governa (com en els rètols compromesos amb els comunistes), el missatge perd subtilesa.


2. L’originalitat es reitera

Amb Magritte és quasi impossible no observar el contrast entre l’orignalitat d’una idea i la serialització de l’obra.

De L’Empire des lumieres, per exemple, que és una obra reconeguda i aplaudida per la sincronia impossible entre una terra on és de nit i un cel on és de dia, n’hi ha més de vint versions, sovint fetes acausa d'una petició.

El valor rau en l’originalitat efímera del primer cop o en la capacitat de repetició amb qualitat?


3. El combat és amb tu i no amb els altres


Magritte, com tants altres artistes, és un creador amb etapes molt diferents, fins i tot contraposades.

Després de tot, el creador no s’enfronta a ningú més que a ell mateix. L’intent de canviar, de tornar a començar, d’aprendre de nou, és el tret imprescindible en el caràcter d’un creador.

Cada dia hauríem de recomençar alguna cosa.


Dedicatòria

Aquest apunt està dedicat, amb afecte, a Josep M. Ferrer Arpí, que no fa gaires dies ha deixat l’empresa on treballo des de fa pocs anys i on ell treballava des de feia tots els anys, a causa d’un detall relacionat amb la seva partida de naixement. Ho ha fet sense cap rebombori, confiat que ens anirem trobant. Jo també hi confio.


SI VOLS:

notes d'agost - 1
notes d'agost - 2

Tintin o Remi (notes d'agost - 2)

Vaig publicar un apunt sobre Tintin, per mostrar la visió sobre l’empresa que es pot trobar als seus àlbums (provenia d’un text per a Tintincat, un lloc on no sóc janquim sinó Szut), i em vaig referir a la circumstància que el creador de Tintin es va convertir en el propietari d’una indústria pròspera que els seus hereus gestionen, com és sabut, amb un zel desmesurat.

La posició del focus

El debat sobre la posició del focus, cap a l’obra o cap a l’autor, ha esdevingut un exemple singular en aquest cas i el museu Hergé (inaugurat a principis de juny) ho confirma.

No en dono detalls perquè ja hi ha llocs que se n’ocupen i perquè no és la meva intenció dedicar-me a la crítica de museus ni a la crítica de res.

Només anoto impressions personals que em sembla que puc compartir aquí.

El missatge del context

L’edifici és innegablement contemporani, amb al·lusions al còmic i a la línia clara, però el context no sembla el més adequat.

LLN (com apareix sovint als rètols de carretera) és una població una mica artificial, fruit de les dissensions entre valons i flamencs (a banda que l’accés hi està mal indicat), amb el centre alçat damunt d'una gran placa de formigó (els cotxes es mouen per sota).

Si dic que no em va semblar el millor context pel museu, només expresso una opinió personal.

Però si hi afegeixo que aquest detall encara em fa pensar en la importància de l'entorn en què les coses noves tenen lloc no m'allunyo gaire de la mena de preguntes que em faig aquí.

El significat de l'enfocament

No comento res sobre el contingut perquè ja he dit que no pretenc fer crítica de museus ni de res, però apunto almenys que l’enfocament és revelador. És la mena de museu que tria exhibir una col·lecció de peces valuoses (planxes originals) més que no explicar-se de manera comprensible (n’hi ha mostres, però em van semblar insuficients per capgirar l'enfocament).

L’opció ha sigut (amb claredat, amb honestedat) a favor de l’autor: "Hergé, ce n'est pas que Tintin".

És el museu Hergé. L’autor hi és presentat d’una manera entenedora encara que també panegírica, i aquest és potser el principal escull.

L'opció de millora

Com deu passar a tots els fans, no puc dir que no m’agradés molt visitar-lo (mentiria) però vaig tenir més clar que mai que el que de debò ens agradaria seria un molt bon museu dedicat a Tintin en comptes de triar de protagonista Georges Remi.

Amb això deixo entendre una preferència sobre la posició del focus.

És una preferència intensa, que traspassa aquest exemple concret.

El focus és la posició

Si és així, per què ensenyo l'autor d'aquest blog? Si ha de comptar res, que sigui el que es diu aquí i no qui ho escriu.

Hi ha una raó feble però inofensiva: és quasi segur que aquesta samarreta vella no tindrà mai més aquest context.

I no hem quedat que això també donava forma al missatge?


SI VOLS: notes d'agost -1