A l’hora de triar el nom d’un producte o d’una marca se solen fer un munt de consideracions. Al final, si el producte o la marca funcionen, el nom acaba sent poc important i la manera com es va decidir encara compta menys. De tota manera, triar el nom sempre és un moment delicat. Hi ha experts en marques que s’esforcen a comprovar si el seu nom funciona. Aquests dies comencen programes nous de ràdio i tele a totes les cadenes i això vol dir que hi ha hagut moltes persones rumiant els noms dels programes. Potser hi hagi noms que d’entrada se'ns faran estranys o confusius però a la llarga ens acabaran sonant de manera familiar... o no, ja es veurà. Un sol mercat? Què passa quan el nom que ja té un producte funciona d’una manera en la llengua amb què va ser creat però d’una altra en un altre idioma? No fa gaire he vist un anunci (emès sobretot per canals infantils) que m’ha cridat l’atenció. La casa Simba (amb seu a Alemanya i producció asiàtica) presenta aquests dies una nova col·lecció de gossets de plàstic. En diuen “Chi chi Love”. El castellà no és la meva llengua materna però veig que a la xarxa ja hi ha força comentaris i rialles... o sigui que no dec ser l'únic que ha notat un efecte estrany. La versió en una altra llengua segurament no té aquesta capacitat referencial. Vet aquí que sí que és important pensar bé el nom...
14/9/09
El nom de la cosa
publicat per
jnqm
a les
18:26
5
comentaris
etiquetes:
comunicació,
joguina,
nom,
tv
25/2/09
Una llegenda... de l’equip
Sempre he cregut que jugar era magnífic i he compartit aquesta afició amb una bona colla d’amics, amb en Xavier Calderer al capdavant.
Fa una vintena d'anys vaig seguir, gràcies a una decisió paterna, la revista Jeux et stratégie.
I ara em sembla interessant el que fa Oriol Comas.
A casa, un lloc d’on no parlo mai aquí, hi ha hagut una certa afició al simulador de futbol PES.
La novetat d’aquest any em sembla que sí mereix un apunt que no es desdiu dels assumptes que exposo en aquest blog.
Hi ha una nova modalitat. En castellà en diuen “Ser una leyenda”. És ben simple: no controles un equip, com fins ara, sinó un jugador. I només jugues amb ell.
Contra la temptació de crear un punta que s’atipi de fer gols, vaig triar la mena de jugador que més m’agrada: un centrecampista que pot actuar de pivot, d’interior o de mitja punta i tot. Vaja, com els futbolistes que de veritat em poden emocionar.
Al principi no ets tan bo i t’has d’esforçar molt per guanyar-te la titularitat, com diuen els periodistes d'esports.
Vaig començar a la lliga anglesa fins que 'em va fitxar' l’Atlético de Madrid i ara acabo d’arribar al Milan, amb 23 anys acabats de fer i una estadística raonable (jugo en el nivell 3 de 5, que consti).
Aquesta modalitat sembla que s’adapti al culte a l’ego, fa creure que s’allunya de la idea de defensar un equip, inventat o real. Però no funciona així.
El que he après, i ho comparteixo aquí, és una altra cosa.
Com he aconseguit que el meu jugador tingui bones puntuacions i, fins i tot, que faci uns quants gols?
Es tracta de tocar molt la pilota i per això cal estar ben situat, passar-la molt sovint i saber córrer quan hi ha un forat. O sigui: la llegenda individual només creix si sap ser d’un equip, de l’equip.
Qui ho diu que passar una estona a la Playstation no té cap sentit?
Friso perquè em fitxi el Barça.
14/1/09
Lliçons d'antany
Remenant per internet (no estic segur que el verb sigui l’adequat però es fa entendre) he sabut que la casa Famosa és un exemple de reacció davant d’una crisi. Per això he triat aquesta petita descoberta (que per molts altres deu ser ben coneguda) per encetar l’any al blog.
Els anys setanta, la casa Famosa va dominar les campanyes de publicitat televisiva de desembre, amb aquest espot que ara ens sembla espantós però que es va convertir en el jingle més popular dels últims Nadals del franquisme.
El que he vist és que Famosa neix com una reacció a la crisi. A la població d’Onil (Alacant) hi havia des de finals del segle XIX força tallers on feien nines de ceràmica. Però a meitat del segle passat, aquesta producció va entrar en crisi en bona part a causa de l’arribada dels materials plàstics.