CANVI D’ADREÇA

Aquest blog continua a www.janquim.cat.

Fins ara!

Quatre anys

Quatre anys exactes són els que avui compleix aquest mitjà d’expressió personal. No era el primer cop que escrivia per a un blog. Ho vaig explicar aleshores.

Amb aquest, hauré escrit 318 apunts. Potser no és gaire però com que sé el temps que he dedicat a cadascun dels textos tinc la impressió que és bastanta feina feta.

Vaig començar molt enfocat cap a això que se’n deia “gestió del coneixement” i mirava de compartir lectures i aprenentatge. Quan vaig aterrar a la redacció del 3cat24, el blog es va convertir en una mena de quadern d’anotacions, el lloc ideal des d’on podia exposar a la vista de tothom el rerebotiga de l’ofici que reemprenia.

Des de fa unes quantes setmanes preparo un canvi important i ho faig amb un professional. Encara no en puc desvelar la identitat però m’està ajudant molt i confiem que després de l’estiu podrem ensenyar els resultats. Avanço només que abandonaré Blogger, una eina que m’ha anat de primera per començar però que ja no m’ofereix tot el que necessito.

No escric aquest blog per caçar lectors. De vegades algun apunt ha tingut una mica de ressò i tot sovint la majoria sobreviuen amb discreció. No m’ha obsessionat mai la mètrica, sempre he pensat que n’hi ha prou de fer les coses amb convicció i un punt de coherència.

Però no seria prou sincer si no reconegués que escric un blog perquè algú o altre el llegeixi. De manera que ara que anoto aquí breument aquest minúscul aniversari vull donar les gràcies a totes les persones que en algun moment o altre m’han llegit i, molt especialment, a tots els que han volgut deixar un comentari o s’hi han subscrit amb el codi RSS.

Gràcies a tots.

Continuem.

Hi ha més idees i projectes en marxa.

He anticipat una d'aquestes novetats amb un missatge al Twitter, aquest matí. Em sembla que ben aviat podré explicar més coses...

Les claus d'un blog de periodista segons Ben Hammersley (o l'aventura de viure)

Aventura

Gadwoman es presenta com una revista de tecnologia que s’ocupa de matèries com els robots aspiradors, els jocs per fer exercici físic o les patates fregides sense oli però també explica com enviar missatges sense cost i com s'ha d'actuar a les xarxes socials.

Les seves seccions es refereixen a la vida domèstica, la feina, els fills o les botigues.

No és el primer cop que es crea des de Barcelona un web amb orientació de gènere però la proposta de Gadwoman és interessant perquè busca un subnínxol (tecnologia i dona) i perquè l’han posat en marxa dues periodistes, Toñi Herrero i Carmen Jané, que volen emprendre una aventura fora dels mitjans.

Claus

Respon força bé a les pautes que suggeria ahir mateix Ben Hammersley en la seva intervenció al Col·legi de Periodistes, en un altre acte de la sèrie “10 en comunicació” que ha organitzat Escacc.

Hammersley va plantejar tres qüestions clau que els periodistes haurien de considerar a partir de les oportunitats que ofereixen la digitalització i internet.

1. Marca

Cadascú és una marca personal. Fins i tot si no ho fa expressament. Som allò que Google diu que som, si més no per a aquells que ho volen saber amb uns quants clics.

Es tracta de trobar un espai propi, un terreny que els altres no cobreixin. I n’hi ha molts, les possibilitats són infinites. Per això la tria de Jané i Herrrero té sentit, més enllà que aconsegueixin l’èxit que busquen. Han triat un assumpte on es creuen prou fortes i s’esforcen per donar qualitat.

Hammersley, que va captivar l’audiència amb el seu to col·loquial i una contundència basada en el bon humor, assegurava que tothom és capaç de ser millor en alguna cosa. I hi afegia que tothom volia explicar alguna cosa... tothom que vol fer de periodista, esclar. I si no, va dir, per què et vols dedicar a aquest ofici?

La gestió d’aquesta marca personal és tan important, que el seu consell era evitar les feines que te’n desvien. O, com va aclarir, acceptar-les si el teu compte corrent ho exigeix però sense posar-hi la teva firma. No espatllis la teva marca perquè necessites un ingrés, va voler dir.

Vaig publicar un article sobre uns quants periodistes emprenedors del país. A uns els va millor que a uns altres però tots intenten mantenir els atributs de la marca que han creat i han descobert que l’especialització, l’ocupació d’un nínxol personal, és el nucli de la seva activitat i, també, el que genera una determinada percepció.

2. Clients

L’assumpte dels clients és més fàcil. O bé t’adreces als lectors o bé el teu client és un editor, o sigui, un mitjà.

En aquest punt, el ponent insistia que als mitjans els interessa fitxar periodistes amb una bona marca personal però Sílvia Cobo, des de la primera fila, insistia que encara hi ha moltes organitzacions que prefereixen empleats opacs, sense presència a internet, sense reputació digital, sense recorregut per crear una marca pròpia. La resposta va ser rotunda: si hi ha empreses així, entendran que s’equivoquen o es quedaran sense periodistes bons.

3. Diners

No es fan diners amb un blog periodístic. És la mena de blog al que la publicitat li escau malament. Però els ingressos s’han de fer per altres vies. En aquest punt, no va ser prou útil per al públic perquè les oportunitats que anotava demanen un mercat ampli, com ara l’angloparlant o l’hispanoparlant.

No hi ha espai per a tots els periodistes que escriguin en català i aspirin a fer classes, conferències, tallers, lectures... Potser no és tan forassenyat fer-se notar (dibuixar els primers traços d'una marca) en els idiomes que ja són l’eina de comunicació global.

Economia de l'atenció

A més d’aquests tres assumptes clau, Hammersley va sintetitzar les tendències del canvi que vivim ara mateix i va destacar la necessitat que el periodisme s’adapti a l’economia de l’atenció, un aspecte que he tractat en l’apunt anterior. Hi ha cròniques més concises sobre aquest acte de tres hores per a qui en vulgui saber més coses.

Però hi ha un detall que val la pena anotar aquí. A l’acte hi havia, sobretot, periodistes independents. És a dir, persones que exerceixen aquest ofici, o hi aspiren, sense estar empleats en un mitjà.

És el cas de Saül Gordillo, que edita i actualitza un mapa informatiu sobre els pactes municipals peculiars de Catalunya però també de Sílvia Cobo, que de moment sembla orientar-se cap a la formació, o d’Eduard Martín-Borregón, que col·labora amb mitjans locals però s’ha fet conèixer sobretot per les seves iniciatives singulars, com ara el qüestionari 5x55 o la creació de vídeos digitals, com el primer timelapse de Terrassa.




Atenció a l'economia

El dubte que preocupa tothom, i és comprensible, és si se’n sortiran amb aquests recursos. A l’auditori del Col·legi no hi havia gaires periodistes empleats en mitjans de comunicació, tot i que n’hi havia, esclar, i fins i tot hi va acudir més d'un directiu.

Però la proporció fa pensar que mentre els que volen ser emprenedors miren d’aprendre quan algú amb experiència arriba a Barcelona, la professió ocupada està massa... ocupada.

Per això és raonable que hi hagi dubtes. Estem fent el que cal? Es poden fer aquesta pregunta la trentena d’assistents.

La resposta provisional és que és molt probable que sí.

Viure

La crisi que hi ha als mitjans no és cap broma i encara que en bona part està oculta, els rumors i les converses entre col·legues fan creure que tard o d’hora també esclatarà aquesta bombolla. Els que comencin abans tindran més recorregut i, potser, un bon punt de sortida per reinventar-se i començar una altra vegada.

Ens aniria molt bé tenir aquesta actitud al marge del context, més enllà de la crisi. Tornar a començar fa por. És veritat. Però no consisteix en això, viure? En una entrevista recent, Hammersley deia que els periodistes amb blog han d'escriure bé, posar enllaços i no rendir-se.

Carmen Jané es va especialitzar en tecnologia i aquest va ser el seu “tema” durant bastants anys. Ara, al diari on treballa l’han situada a l’edició digital, on es concentra en tasques d’actualització.

Segurament, i és només una intuïció, la seva aposta amb Gadwoman té a veure amb aquests fets. Entre l’enterrament de la marca personal que significa l’actualització i l’aventura de tornar a començar ha triat sentir-se viva.

És veritat que entremig, per a ella i per a tots els altres “aventurers”, hi ha la qüestió dels clients i els ingressos. Però goso creure que l’elecció és també un acte de vitalitat, l’afirmació d’una voluntat sense la qual potser no caldria llevar-se cada matí.

"Interviewing the world": projecte amb Storify

Assaig

L’assaig amb Storify que es va notificar en un altre apunt ha tingut continuïtat. S’ha repetit la prova d’incrustar una crònica de l’actualitat basada en les xarxes, aquest cop amb el pretext de l’inici de campanya electoral.

Però la via que ha tingut més recorregut és la que s’apuntava a l’intent de capturar la conversa d’un matí qualsevol.

Diagnòstic

La idea és simple i parteix d’un diagnòstic també senzill: tothom expressa opinions i comenta l’actualitat, a més d’anotar fets de la seva vida quotidiana.

És veritat que se sol tendir a menysprear aquest calaix de sastre infinit per la seva debilitat. A qui li interessa la vida quotidiana dels altres? Però la sospita que engega la recerca és que quan les persones comenten la seva vida de cada dia fan molt més que això.

És possible captar fragments inconnexos d’aquesta conversa i donar-los sentit? Es poden reconstruir, per exemple, per descobrir que entre una desena de persones que no es coneixen han citat una cançó.

Narracions

Storify permet recrear aquestes narracions amb molta comoditat. És cert que s’ha fet servir sobretot per llistar uns fets o atrapar una notícia des de diferents mirades. Però s’ha de poder anar més enllà.

Per exemple:

És possible fer una entrevista al món a partir d’aquesta conversa global, transparent?

El projecte

El projecte consisteix a intentar-ho.

S’anomena “Interviewing the world” i adopta l’anglès, com a llengua de comunicació universal, perquè té vocació d’interessar qualsevol ciutadà del planeta. Per tant, l’apartat textual és d’un nivell molt bàsic. Però se suposa que l’accent és al material.

Al blog obert no hi haurà totes les històries creades amb Storify per l'autor d'aquest blog sinó aquelles que s’ajustin al pla. Quan el projecte arribi a la seva fi se’n farà aquí una avaluació.

Provant d'explicar la Catosfera (2008-2011)

2011

(al 3cat24.cat)

La Catosfera certifica l'adopció del Twitter com una eina professional i per a l'entreteniment

La quarta Catosfera s'enceta amb un reconeixement de les utilitats del Twitter

Granollers enceta una quinzena digital que es tanca amb la quarta edició de la Catosfera

2010

(al 3cat24.cat)

Centenars de bloguistes catalans s'agrupen en esferes locals

Els bloguistes de la Catosfera debaten sobre les possibilitats de les xarxes socials

La xarxa social espanyola Tuenti creix a Catalunya des que ofereix servei en català

(al blog)

Què vaig dir a la Catosfera

Explicant la Catosfera per al 3cat24

2009

(al blog)

Caram, la ce (una prèvia)

2008

(al blog)

Exploració, realisme, valentia, intel·ligència... a la Catosfera

Què és un bloc? Primera discussió a la Catosfera

La tecnologia no és cap assassina depravada

Competidors

No és gaire fàcil que un mitjà de comunicació posi atenció en altres productes de comunicació que d’alguna manera són competidors, tinguin la dimensió que tinguin.

Per això em sembla rellevant que el 3cat24 hagi acceptat dedicar una peça informativa a una realitat d’interès però complicada de transmetre: joves professionals difonen la tecnologia amb blogs escrits en català.

Diversitat

N’hi ha que declaren que es volen mantenir com a accions voluntaristes (tot i que admeten que els proporciona beneficis indirectes vinculats a la reputació) i n’hi ha que aposten per alguna via cap a la professionalització.

M’ha semblat una varietat interessant que s’ajustava a la mena d’emprenedors de qui m’agrada parlar, perquè ja està bé d’amagar la gent amb empenta i buscar sensacions fortes amb assassins, corruptors i pirates, que és com se sol presentar internet així que n’hi ha l’ocasió.

En positiu

No hem vist mai un titular que digui: “La va violar després de telefonar-la”. Ni tampoc: “Els lladres escrivien cartes amb llapis vermell”. No esperem tampoc: “La fotocopiadora d’un institut supera el centenar de llibres reproduïts”. Cap d'aquests instruments no en té la culpa.

Però amb internet és diferent. Sempre que es pugui associar de forma escandalosa amb algun problema, l’èxit està assegurat. Les xarxes socials es veu que són o per tafaners o per exhibicionistes.

Per això intento explicar l’activitat de professionals com els que protagonitzen les dues peces pròpies que he elaborat avui i una d'ahir:

- joves professionals difonen tecnologia

- Tuiter-net, una altra eina per analitzar les converses a Twitter sobre la campanya electoral catalana

- un català crea una eina per controlar l'activitat dels europarlamentaris

No són "grans èxits" del periodisme. Fins i tot, potser això que faig no és ben bé periodisme, ja ho he dit alguna altra vegada. Però cada dia trobo que té més sentit.

Catalanització

A més, la feina ha tingut avui ha tingut un efecte personal. Quan parlava amb un dels meus interlocutors, hem recordat que l’últim programari de l’iPhone ja inclou el català.

M’havia actualitzat el programari fa unes quantes setmanes però encara no l’havia catalanitzat. Ho he fet aquesta tarda. M'agrada.

Procediments dels bloguistes i equilibri per competir

A Mataró

Per primera vegada, i per raons professionals, he acudit a la gala d’entrega dels Premis Blocs Catalunya.

Per feina

He escrit dues peces, sobre els actes del matí (blogs escolars del Maresme) i la tarda (debat sobre el futur del llibre), per al mitjà on treballo.

Ha valgut la pena, he descobert iniciatives molt interessants i he escoltat un debat sobre el futur del llibre en què per primer cop m’ha semblat que el representant de l’edició parlava amb gosadia i sinceritat.

La ge i la ce

Ha sigut curiós perquè al 3cat24 escrivim blog, amb ge, com faig també aquí i com recomana ésAdir. Per tant, a les peces que hem publicat es parla dels blogs (amb ge) que participen als Premis Blocs (amb ce). Potser algun dia adaptaran el nom.

Després, encara que ja no em tocava, perquè de la gala se n’ha ocupat amb seny i precisió la Karma Peiró, m’he quedat, perquè havia d’acabar la segona crònica i tant per tant volia saber com anava tot.

Reflexió

Ara que ja fa una estona, se m’acut una reflexió.

Hi ha com a mínim dues maneres de fer un blog.

Casolà

És com ho fem la majoria dels que escrivim un blog, almenys els que jo conec. Escrivim, aprenem a fer anar alguna eina com ara Blogger, WordPress, Posterous, Tumblr o el que sigui. Ho il·lustrem com podem (la majoria fem servir sobretot fotografies que hem fet nosaltres, potser no són gaire bones però són pròpies). I ho donem a conèixer amb eines com el Twitter o una subscripció RSS. I ja està.

Professional

Hi ha molts blogs corporatius que es fan d’una altra manera. I blogs allotjats a mitjans de comunicació que també coincideixen amb els anteriors en el fet que tenen el suport d’una infrastructura professional.

En alguns d’aquests blogs, l’autor escriu un text, envia un correu electrònic (sense enfrontar-se a cap eina), el text passa per lingüistes professionals (que asseguren que no hi ha errors de llengua), es publica en una plantilla personalitzada creada per grafistes i dissenyadors de webs professionals, s’il·lustra amb materials de qualitat professional i disposa com a mecanisme de promoció del mitjà que l’allotja o l’empresa que el sosté.

De vegades, en aquests blogs no hi ha gaires enllaços, més aviat semblen columnes d’opinió, però sovint també hi ha textos viscuts i d’interès.

Dos models

Tots dos models són tan respectables com dignes d’admiració, en funció dels continguts que aportin a la xarxa, és clar.

Equilibri

Però potser són dues vies de creació tan diferenciades que no és prou equilibrat que competeixin.

Crec que he mesurat molt les paraules i espero que tothom hi veurà el que he pretès transmetre: un intent de reflexió després de passar prop de dotze hores escoltant, escrivint, escoltant, escrivint...

El jardí del pare s'estén a internet

No tinc costum de tractar aquí qüestions personals però avui em sembla que tinc una bona justificació per escapar-me d'aquesta norma no escrita: el meu pare ha obert un blog.

No fa gaires setmanes que ha fet 75 anys però aquesta dada no hauria d'enganyar ningú. Va ser el primer de la família a fer servir internet i, de fet, les primeres vegades que vaig navegar (recordo aquella bola del món de Netscape), abans de tenir-hi accés personal, va ser a casa seva. També va ser el primer a fer compres, sobretot de llibres i sobretot a Amazon però també a d'altres webs.

Vull dir amb això que no ha estat mai al marge d'internet, tot al contrari, i em sembla que té el costum de participar en uns quants fòrums on es debaten qüestions que li interessen.

Però encara no s'havia adreçat de forma pública a la xarxa i ara ho fa amb un blog que m'agrada molt, perquè hi explica el que veu al seu jardí, en una població del Vallès.

Tot i la seva formació en llengües semítiques i la seva tasca en el sector editorial, fins que es va jubilar, ha sigut sempre un naturalista apassionat i ara, en comptes d'enviar-nos a una selva espessa ens acosta a un jardí domèstic on, com demostra, la vida animal hi és molt més rica que no sospitem.

Quan jo devia tenir deu o onze anys, recordo que un dia em va demostrar que en un metre quadrat de jardí (en una casa on estiuejàvem, a Sant Feliu de Codines) hi havia centenars d'exemplars de desenes d'espècies diferents. A primer cop d'ull no s'hi veia res però quan ens vam ajupir, al cap de poca estona va quedar clar que el món petit dels insectes era grandiós.

Qui tingui curiositat a fer-se una idea dels ocells que s'aturen al seu jardí (que ell proveeix d'aliment els mesos d'hivern), pels mamífers que hi ronden i les plantes que hi creixen, hi trobarà un blog modest però atapeït d'informació fiable i de primera mà.

El nom que ha posat al blog no em sembla una manera eficaç de trobar audiència, perquè costa de recordar. Però té una bona raó per haver-lo triat i ell mateix ho explica quan es presenta.

Periodista o periodisme, dins i fora

A l'apunt anterior vaig provar de resumir el que vaig poder dir quan vaig participar en un debat sobre mitjans de comunicació.

En aquest, intentaré explicar tres coses que no vaig poder dir, per falta de temps, i que em sembla que completen la reflexió que proposava.

La primera és una resposta.

Foc sagrat

Nacho Escolar, quan la conversa ja arribava al final, va proclamar que una notícia és allò que algú no vol que se sàpiga.

No és que en discrepi. És que és rotundament fals i ell ho sap.

Si fos com ell diu, els diaris durien una pàgina o mitja i només un dia a la setmana.

Les rodes de premsa, els estudis que es presenten, les cròniques dels fets, els actes diversos que són públics i oberts als informadors, les entrevistes... en fi, la majoria de la informació de què disposem és alguna cosa que algú vol que se sàpiga. I tant que ho vol. 

La seva definició només serveix per a un tipus concret d'informació, aquella que apareix gràcies a un treball d'investigació. El periodisme no és tot fet d'investigació.

La segona cosa que tenia al pap és una conseqüència de la primera.

Si ens preguntem per quina raó Escolar va dir això, de seguida ens adonem que té una certa tradició. 

Vull aclarir, abans que algú pugui malinterpretar res i fer-ne un ús esbiaixat, que fa temps que segueixo Escolar, que no sols el respecto sinó que admiro en general la seva feina i que en comparació amb la seva experiència jo sóc una criatura de bolquers que porta el xumet als llavis. 

Tot i això, si ho veig d'una altra manera, trobo raonable intentar explicar-ho, des d'aquest respecte i amb la consciència que és gairebé segur que m'equivoco. Però jo només sé aprendre dels errors. 

Herois mitològics

Per tant, si reprenc el fil, entenc que el periodisme que pretén dir la veritat dels fets és en ell mateix una idea una mica tramposa. Ni els jutges són sempre capaços d'establir "els fets".

És veritat que hi ha molts periodistes que fan investigació i que n'hi ha molts que es juguen la vida i que n'hi ha que són assassinats o moren de manera estranya. I tant que sí.

Però això representa una part minsa de l'ofici. Agafar-se a aquesta part per presentar el periodista amb trets mitològics, com algú que va més enllà de la resta de la humanitat, és una falsificació interessada que situa el "periodista" per damunt del "periodisme".

L'intent té una causa: blindar l'ofici. Protegir-lo perquè som conscients que en realitat no n'hi ha per tant i que està a l'abast de moltes persones.

A molts llocs, el periodista és algú amb una altra formació (advocat, enginyer, metge, filòsof...) que, a més, té habilitats comunicatives, que sap explicar bé les coses. 

Si algú sap comunicar, cita les fonts i quan cal (que no és sempre) contrasta la informació, està fent "periodisme".

Com que això fa una mica de por, la resposta és la mitificació.

Sóc un intrús

Avui mateix m'ha entristit comprovar que algú que és reconegut com un ciberactivista amb idees rotundes però amb capacitat de diàleg, algú de qui sovint dissenteixo però a qui respecto i amb qui mantinc bones relacions per raons de feina, ha volgut atacar a Saül Gordillo perquè és director de l'Agència Catalana de Notícies i, segons l'acusació, no té aquesta llicenciatura (un atac que no m'ha agradat, més enllà que entre ells hi hagi hagut una polèmica pujada de to)

Jo no tinc tampoc aquesta llicenciatura.

Jo també sóc un "intrús".

Vaig començar a escriure informació en una revista de l'institut on estudiava. Després, vaig aprendre en una revista de barri. Tenia 17 anys. No era "periodista". Feia feina de periodista, però no cobrava. Durant bastants anys. Hi vaig conèixer moltes persones que després van seguir exercint el periodisme. 

Després, amb una mica més de vint anys, vaig cobrar per fer feina de periodista. Primer, com a aprenent, després com a interí i més tard amb un contracte. Al cap d'uns anys em van permetre col·legiar-me. En deien ser "periodista d'ofici". Sense títol.

Siguem sincers. Si un "periodista" fa de cap de premsa, fa de periodista? Elabora peces informatives i les redistribueix però no les adreça a l'usuari final sinó als informadors. No em sembla ben bé periodisme i sí que és una feina del sector de la comunicació.

I si un periodista fa política? I si fa de gerent?

De debò, crec que no s'és "periodista". Es fa de periodista. Es fa "periodisme".

Sempre, durant un temps o a ratxes, com m'ha passat a mi.

Durant molts anys no he fet feina de periodista. Era periodista? No. Ni en sóc sóc ara. No sóc res. Faig coses.

Però la idea del ser mític permet blindar l'ofici i això ens porta a una darrera qüestió. La tercera que volia comentar.  

La ditxosa pregunta dels blogs

Quan es fa la pregunta sobre si els blogs són periodisme o no, tendeixo a sospitar que hi ha algun interès per formular tan malament l'interrogant.

La resposta a una mala pregunta és breu: "Depèn".

Depèn de la intenció i del resultat.

Si algú escriu un dietari quotidià i el publica per entretenir els amics, no fa periodisme. Si algú escriu xafarderies del seu poble, no fa periodisme, fa safareig. Si algú col·lecciona cromos i els posa en un fotolog, fa col·leccionisme.

Ara bé, si algú elabora peces informatives, si contrasta les dades, si cita les fonts, si explica històries ben explicades, si té la intenció de dirigir-se a una comunitat, a un segment de la població, a un tipus de públic, per proporcionar aquesta informació fiable i pretén guanyar credibilitat, qui dirà que no fa periodisme? 

Per què no? Per una llicenciatura?

És igual si això es fa des d'una eina blog o des d'una eina web (com ho fem al 3cat24) o des d'una eina audiovisual o des de...

Tant és.

No és l'eina el que ho defineix sinó la vocació, els procediments i el resultat.

Els paparazzi diuen que fan periodisme. Els tertulians que parlen de la vida privada dels famosos als programes de tele diuen que fan periodisme. Quan un "periodista" condueix la versió espanyola de 'Big brother', fa "periodisme"?

De vegades només s'accepta que el blog és periodístic si el manté un "periodista". 

És absurd, perquè ja he dit que no hi ha periodistes sinó periodisme. Però és que, a sobre, hi ha persones que sí que fan feina de periodistes però que tenen un blog personal on no fan periodisme sinó una altra cosa: col·leccionisme, safareig o dietaris. 

Altres vegades escriuen una columna d'opinió, no sempre bona i encara més sovint sense fonts ni enllaços. 

Les amígdales, el judici i els lleons

Ara algú em podrà esgrimir una pregunta: com pots dir que no hi ha periodistes? Que no hi ha metges? Que no hi ha advocats?

Sí. Hi ha metges. I hi ha advocats.

Però un metge que fa de gerent, fa de metge? Un advocat que és diputat, no fa de polític?

I sobretot: la gran diferència és que el periodisme és molt més senzill. Ara sí que em llançaran als lleons i algú aplaudirà mentre se'm cruspeixen. M'ho he buscat, per incaut.

Però saben que tinc almenys una mica de raó.

El periodisme no és tan complicat.

Defensar algú en un judici o extirpar les amígdales és molt més rellevant i sofisticat.

Saber explicar coses, provar de fer-ho entenedor, dominar una mica alguns recursos de la comunicació, tenir certes habilitats per elaborar peces informatives... siguem sincers, això no és tan i tan difícil. 

Es pot aprendre bastant de pressa. Si l'eina és audiovisual, es necesita més temps i s'han d'adquirir uns coneixements determinats. Però fins i tot això està cada vegada més a l'abast de tothom, com ho ha estat l'escriptura a partir de la instrucció generalitzada. Quan la generació dels nens que ara tenen entre cinc i deu anys arribi a la joventut, el domini de l'audiovisual no serà tampoc una exclusiva dels "periodistes". 

La resta, més enllà del domini de les eines, és això que en diuen "background" i que s'adquireix amb els anys. I amb estudis, per descomptat. Qualsevol carrera t'ho dóna. I, molts cops, sense cap carrera.

No ho mitifiquem per defensar llocs de treball.

Taylor i Prometeu 

Després de tot, una bona part dels que treballem en mitjans digitals, en això que s'ha anomenat "producció taylorista de la informació", hem de saber resumir textos pre-estructurats, titular els resums que fem o traduir del castellà i l'anglès. No hi sé veure gaire mitologia, amb franquesa.

I sí que hi veig un ofici molt interessant, a vegades formidable. Però no fa falta convertir-ho en un gest prometeic en què l'informador roba el foc dels déus per lliurar la veritat als homes, pobres mortals.

M'agrada molt aquesta feina i em sembla que mereix molt de respecte. Però sense farcir el gall.

Sense els trucs que serveixen per mantenir una posició blindada: "Que no entri ningú. Els blogs són a fora i nosaltres a dins". 

A dins d'on?

Qui diu que hi ha dins i fora?

10 "experiència TIC" de 2009

10 "experiència TIC" de 2009 que no havia tingut abans 

- Fer un web personal amb iWeb i penjar-lo amb Fetch al meu domini .cat

- Fer un blog amb Wordpress

- Deixar de fer servir la xarxa Xing

- Canviar de Lastfm a Spotify

- Incorporar-me a una redacció digital

- Fer un petit donatiu a Viquipèdia

- Començar a participar una mica a les traduccions de Facebook

- Practicar amb extensions de Firefox

- Obrir un blog “instamàtic”

- Provar Google Wave 

10 "experiència TIC" que encara no he tingut (potser l'any 2010?) 

- Comprar un iPhone tot i que m’agradaria

- Comprar un Mac portàtil tot i que m’agradaria

- Deixar de fer servir un PC corporatiu

- Comprar un lector digital, en part perquè no sé quin voldria tenir

- Obrir un videoblog

- Eliminar extensions de Firefox

- Treure profit de Google Wave

- Adquirir el certificat Actic

- Adquirir el carnet electrònic i obtenir certificació digital

- Exercir el vot electrònic

Queda clar que no sóc un geek ni un early adopter, però amb aquest repàs m'adono que la meva curiositat i les ganes d'aprendre m'han permès imposar-me uns quants reptes que m'han fet sentir més bé. Encara que no n'hagi sortit sempre ben parat.

Quan no has fet mai un web ni ets de l'ofici, per posar un exemple, dediques moltes hores a equivocar-te, fins que vas entenent com funciona l'eina. I quan et sembla que ho comences a entendre, comproves que no ets cap dissenyador i que per alguna raó hi ha professionals que s'hi dediquen. Però mentrestant aprens, et distreus i, suposo que sobretot, et fa l'efecte que el repte ha valgut la pena. 

He obert un 'janquim' instantani

Extens 

Quan vull fer una reflexió més o menys llarga, faig servir aquest blog. De vegades em diuen que els apunts són massa llargs però sempre ocupo l’espai que em sembla que necessito per dir el que vull dir.

Breu 

Quan vull ser breu, recorro a Twitter. Cada vegada el faig servir més. 

Vaig començar amb timidesa i ara em sembla que m’he tret la pressió del damunt. Em serveix sobretot per compartir enllaços, per donar a conèixer el que escric (al blog i a la redacció del 3cat24) i, sobretot, per saber coses.

Obtinc molta informació i aprofito per donar les gràcies a totes les persones que m’accepten de “seguidor”. Són fonts de vital importància. I procuro citar-les.

Immediat 

Però entre l’extensió del blog i la brevetat de Twitter em feia falta algun recurs que fos a mig camí, volia una eina que em permeti enviar de seguida un web que has vist o enviar els apunts amb comoditat. 

L’he trobada. És Posterous i hi he obert un espai que anomeno ‘janquim instant’.  

Em serveix per a una comunicació menys reflexiva i més immediata.

Des del correu puc adjuntar fotografies, incloure enllaços... I amb el botó de la barra puc “postejar” qualsevol web que em cridi l’atenció. Em sembla una eina fantàstica i miro de treure’n profit deixant cada dia un rastre dels llocs per on passo mentre navego, sempre amb un rumb o altre. 

Botons 

Els altres botons de la barra que faig servir sovint són el que em permet marcar enllaços pel delicious i el de subscripció al meu lector de RSS.     

Una minoria distreta al bosc de la lletra ce

L'experiència

Aquest mes ha fet dos anys que vaig començar a escriure aquí. Aleshores, sense haver-me documentat prou, vaig seguir els diccionaris i en vaig dir "bloc".

No vaig canviar fins que un altre bloguista de l'empresa on treballo em va fer notar que els assessors lingüístics de la CCMA optaven per la forma amb la ge final.

D'acord amb ésAdir, per tant, vaig adaptar els textos (i no fa gaire, vaig aprendre a canviar l'etiqueta blog).

La discussió

Ja s'ha parlat molt d'aquest debat.

El filòleg Biel Bibiloni va publicar un article l'any 2005 on argumentava a favor del blog (com a les altres llengües), contra la decisió prèvia del termcat.

Pioners de la blogosfera prenien una posició, Bibiloni aportava més elements i la discussió va tenir una taula a les primeres jornades de la Catosfera.

La realitat

Avui, els diccionaris segueixen el termcat i en general cadascú fa servir el terme que prefereix.

Fins i tot hi ha una campanya a favor del terme blog que ignoro si és gaire activa.

El termcat no rectifica i la conclusió evident és que els filòlegs no han sigut capaços de posar-se d'acord. Una altra vegada.

Si els experts no arriben a un punt de consens, als profans se'ls fa quasi impossible.

Una opinió

És estrany que una comunitat tinguda per pactista tingui tanta dificultat per assolir acords però a mi em resulta encara més decebedor que al nostre país ens entretinguem tant amb els detalls.

Les nostres grans discussions solen provenir d'un detall, una ce o una ge (ja sé que és més que això... però aquest és el problema, que el detall sempre acaba sent més que un detall).

Allò tan ensopit i sovint encertat del arbres i el bosc.

Proposta

I si ens mirem el bosc?

Les dades deixen ben clar que els catalanoparlants som una minoria, també a Catalunya.

Una minoria distreta amb els detalls.

El més popular és el millor

L'incident escrit


El cercabloc és un d’aquests llistats de blogs on qui vol s'hi inscriu i, gràcies a la combinació d’un seguit de paràmetres, elaboren una llista ordenada dels blogs més seguits, com fan wikio, bloguzz o blodico.

A cercabloc proposen, a partir d’una d’aquestes combinacions, un top 20 dels blogs escrits del tot o en part en català. La seva llista coincideix amb altres, com la d’Alianzo, i es pot suposar que les dades són prou fiables.

Per tant, no hi ha res a dir sobre els procediments ni sobre els resultats.

Però em voldria fixar en la intenció i en els principis que hi ha al darrere.

A la capçalera d’aquest top 20, hi podem llegir:

Els blocs de referència dels Països Catalans segons cercabloc. Els blocs que presentem a continuació són els blocs més llegits i seguits dels Països Catalans. Així ho acrediten les xarxes socials de referència del món 2.0: Google, Technorati, Alexa, Feedburner, .... Presentem doncs, la selecció dels 20 millors blocs de tots el Països Catalans escrits parcial o totalment en català.

I aquest és el punt que poso en qüestió.

La qüestió


Els més seguits són els millors?

Segur?

No estic dient que no ho siguin ni que no ho puguin ser. Tothom m'ha entès.

Em pregunto si la qualitat ("els millors") es mesura només amb l'índex de popularitat ("els més seguits").

Potser és un error d'escriptura provocat pel desig d'obtenir una frase d'aire publicitari. Confio que sigui això. Em sabria greu que respongués a l'admissió d'un principi.

De debò les pel·lícules més vistes són les millors? I els llibres més llegits? Els programes de televisió amb una quota de mercat més alta són els millors?

Sempre és així? N'estem segurs?

Admetre que el més popular no és sempre el millor no deu costar gaire.

El pas següent demana un compromís més alt. Es tracta d'aplicar aquest principi quan produeixes i difons continguts.

La previsió

A l'empresa on treballo, vaig tenir ocasió de participar en diverses alternatives al generalisme i encara avui, allunyat d'aquells projectes, maldo per compartir amb molts professionals la idea que el generalisme com a única acció potser interessi als grups privats de manera provisional però que per descomptat no es correspon amb la finalitat de servei públic.

Entenc que les grans marques pretenguin tractar amb mercats com més uniformes millor (per comoditat dles venedors, no pas per a satisfacció dels compradors) però tots sabem que això també canvia.

Persistirà la idea del gran públic i el generalisme encara serà un bon negoci força temps, però la realitat és que a poc a poc guanyem capacitat d'elecció.

L'experiència

Tenir més possibilitats i canals ens fa més lliures, aprenem a fer-nos la nostra cistella personal de continguts, amb preferències que podem elaborar nosaltres mateixos o que els robots informàtics poden intentar oferir-nos.

Ja ho sé que hi ha emissores especialitzades a fer sonar el que més sona (sí que s'ha de rumiar) però jo prefereixo les propostes que em fan descobrir una música que potser no he escoltat mai abans.

I, si puc, em faig el meu fil musical.

Ho he esmentat com un exemple. N'hi ha d'altres. N'hi ha tants! Quan l'oferta es multiplica, el judici no es pot basar només en resultats generalistes, encara que hi tinguin un pes molt gran.

La idea

L'èxit de públic és sensacional, no hi tinc res a dir ni em refugio en una actitud d'esnobisme minoritarista.

Però crec de debò que l'audiència és només una de les mesures (m'adono, gràcies a l'eina de cerca, que he parlat de l'audiència molt més que no em pensava).

Exemples

He fet una ullada al ranking del cercabloc i em confirma les sospites.

Si t'especialitzes en ral·lis, poso per cas, què t'importa si ets al lloc 1.378? Trobaràs el teu públic.

Si comparteixes l'experiència de cultivar un hort urbà, què hi fa que estiguis al 1.403? Esperes lectors que s'interessin per aquesta pràctica, de la mateixa manera que osona stoppers s'adreça als fanàtics de la bicicleta de muntanya i la web sense nom als nostàlgics dels anys setanta.

No crec que a Miquel Botella (pessimista impenitent, si em permet el comentari amb afecte) li faci res situar el seu museu del rock més enllà del 1.200.

Als que seguim l'Eva, no ens interessa saber si ja s'ha registrat a alguna d'aquestes llistes o si no ho farà mai i ens és igual si no trobem el núvol vermell de l'Oriol Soler al cercador de cercabloc.

El principi

Per evitar males interpretacions, no em fa res escriure que és obvi que cercabloc (inscripcions) proporciona informació d'interès sobre els blogs en català, a Catalunya i arreu del món a més d'ajuda útil.

I per evitar cap sensació d'escamoteig, deixo dit que aquest blog també està inscrit en algunes d'aquestes llistes (no he pensat mai que no siguin útils pels autors dels blogs i pels possibles lectors).

Però és evident que no em mou cap afany generalista.

En tot cas, el que volia apuntar ja està dit.

M'ha sobtat l'elecció de l'expressió "els millors" per referir-se a la popularitat i aquest detall m'ha recordat que la tendència a creure en aquest principi no decreix.

I em sembla que és una llàstima.

Puc dir el que penso?

Aquest blog sembla que estigui nuna mica aturat. En realitat, quan el vaig començar vivia un moment personal ple d'energia (em sentia amb ganes de compartir tot el que aprenia) i a l'empresa on treballo es feien crides perquè tots ens sentíssim lliures i trobéssim una manera de participar.

Ara em pregunto si de debò puc dir tot el que penso o si és més prudent callar. Així de simple. Tinc la convicció que aquella invitació a parlar en veu alta no hi és o, almenys, jo no la percebo. I he preferit estar-me més quiet.

I ara m'ho pregunto aquí, en veu alta. Si de vegades no estic del tot d'acord amb algunes decisions que prenen els màxims dirigents de l'empresa on treballo, faré bé de dir-ho? A mi em sembla que opinar sempre hauria d'estar bé, que l'intercanvi d'opinions lliures ens ajuda a tots a ser millors, però ho veu tothom igual?

Puc dir què penso dels vincles entre els mitjans públics i l'esport? Puc dir què penso dels vincles entre els mitjans públics i les curses de F1? Puc dir què penso de les decisions que es prenen? Puc dir què em sembla que una aposta radiofònica de futur valgui menys que els resultats d'audiència de la ràdio generalista?

Suposo que hauré de reconduir aquest lloc.

Potser hauré de parlar de l'Iran, qui sap. De la tendència a acusar l'enemic exterior de tots els mals (com fan a l'Iran, com feia Franco quan es referia al contuberni judeomasònic i com hem fet tant sovint al nostre país, oi?).

O potser hauré de parlar dels bisbes espanyols i la seva posició (algú s'imagina que la Conferència Episcopal fos l'òrgan de govern, com de fet passa a l'Iran. amb la petita diferència que no són bisbes catòlics?).

O potser hauré de parlar del color de l'aigua i l'evanescència de l'aire.

De moment, avui tinc una reunió força transcendent (o no, qui ho sap, no hi ha res de gaire transcendent fora de la malaltia i la mort) i he decidit que el meu lema provindria d'una cançó antiga de Bowie. A Space Oddity, escolto: "Take your protein pills and put your helmet on".

Doncs això. Amb el casc posat.

Tip de blogger

Faci el que faci, els paràgrafs del blog no queden mai bé. D'acord, és culpa meva, no faig anar el llenguatge HTML, però quan fas servir una eina per escriure un blog no vols ser el geni dels codis, en tens prou si l'eina funciona.

I no funciona.

Faci el que faci, encara que la vista prèvia em digui que tot va bé, els paràgrafs no queden mai com he previst, s'enganxen, i això quan aconsegueixo publicar el post (l'apunt), perquè tot sovint em diu que hi ha ratlles d'HTML que són incorrectes (però si no uso els codis!).

Quan copio el text d'un programa d'escriptura deuen passar coses que ignoro.

En tot cas, anoto aquí que començo a estar molt tip de blogger. Molt. I és el segon cop que en parlo. També serà l'últim, em temo.

Una altra identitat?

Procuro no parlar gaire de mi. No és el tema d'aquest blog. Però avui tinc una bona raó per fer-ho.

He dit altres vegades que aquest blog és l'expressió d'una identitat: janquim.

Un lloc web

Però no és l'única amb què provo de dir coses. Ara he ocupat una mica més d'espai a la xarxa amb això altre: www.joancarreras.cat.

Qui hi faci una ullada entendrà la bona raó que deia.

La idea és que siguin dues identitats desenllaçades i aquest apunt hauria de ser l'única excepció.

Un blog

A més, si vaig dir d'entrada que aquest blog no era el primer, ara hi puc afegir que no és tampoc l'últim.

N'acabo de començar un altre que no sé quina vida tindrà però que de moment em sembla més provisional, fruit d'una acció determinada.

De passada, assajo com funciona l'eina wordpress mentre mantinc aquest 'janquim' al blogger on va néixer.