Crònica d'una actuació policial i molt més

ATENCIÓ: els partidaris del blanc o negre no cal que llegeixin aquest apunt. Hi ha força informació i uns quants enllaços. Demana una lectura desapassionada i tranquil·la. Qui vulgui treure conclusions amb una lectura en diagonal més val que ho deixi córrer. De debò.

Sincerament

No simpatitzo amb l’acampada. Em costa una mica exposar les raons amb brevetat però en faré un resum apressat.

No m’agrada que no hi hagi objectius clars. Els pocs objectius que he entès no em satisfan. Observo una actitud una mica maniquea i simplista en molts arguments de la protesta, amb tot de tòpics del segle passat sobre els bancs, la política i fins i tot la comunicació.

Sí, jo també he vist "Inside Job" i em va interessar molt a pesar d'algunes petites trampes narratives. I sí, he llegit el llibre tan citat de Stéphane Hessel. Diria que se'l cita molt sense haver passat per la lectura. No és gaire bo. Emotiu, si de cas, però mal argumentat i massa pamfletari pels que exigim qualitat i rigor en un llibre d'aquestes característiques.

No m’agraden gens les votacions a mà alçada, no m’han agradat mai. Crec que la democràcia exigeix garanties com ara el vot secret, l’escrutini públic i una urna vigilada (sigui física o electrònica).

No m’agraden la majoria dels eslogans dels acampats. Els més imaginatius solen estar inspirats en eslogans francesos de fa quaranta anys. No comparteixo la visió que tota la culpa de la crisi és d’uns malvats perversos i tendeixo a creure en el repartiment de responsabilitats.

Vaig trobar ofensiva la comparació amb Egipte, on els manifestants s'enfrontaven a una dictadura i als tancs. No sóc l'únic que ha vist en molts eslogans una actitud simplista i carregada de cofoïsme.

No m'ha agradat com han reaccionat quan se'ls ha criticat, sense saber entomar la ironia, atacant la discrepància amb xiulets (ep, és una metàfora!). Ara mateix, no estic segur com es rebrà aquest article. Confio que algú que demana democràcia sabrà respectar la divergència.

No m'agrada quan diuen que ells són el poble. El poble som tots, també els milions d'electors que vam anar a votar el dia 22, els que omplen estadis de futbol o el circuit de Montmeló.

No m'agrada tampoc una protesta que alça la bandera "spanishrevolution". A mi ja no em convoca res que sigui "spanish". Ho sento. Ja ho he explicat aquí.

No vull arreglar Espanya, vull anar-me'n.

I no crec que qualsevol grup de més de cinquanta persones tingui dret a ocupar de manera permanent un espai públic. Sincerament.

La feina d’informar

No m’ha semblat bé la complaença que molts col·legues d’ofici han exposat aquests dies, sovint, a parer meu, sense ni gota d’esperit crític.

Crec que als que informem ens toca ser prudents, continguts, no deixar-nos dur per les passions. Hem de mirar d’informar sempre des d’una posició distant, per no caure en favoritismes.

He tingut la sort que no he hagut d’escriure gaire sobre aquest assumpte. Només una primera crònica d’urgència, on deixava anotades entre línies algunes crítiques i, al cap de poc, una llista de llocs on hi ha informació.

Ara bé, dit tot això, avui m’han encarregat la crònica de l’actuació policial d’aquest matí. Volien que ho seguís a la xarxa.

Mentre anava mirant què es deia al Twitter, seguia la retransmissió en directe de TV3.

Faig aquí un parèntesi per anotar una altra crítica als manifestants: mentre TV3 informava ells deien que manipulava. Però si estaven ensenyant la càrrega policial en directe! Quina manipulació hi ha aquí? És una altra prova dels prejudicis que tenen molts dels protagonistes d’aquestes acampades. En general, tendeixo a desconfiar dels tòpics, de les frases comunes, del maniqueisme, de les conspiranoies, de les sentències definitives...

Reprenc el fil, però.

Crònica de l'actuació

Al cap d'una estona he acabat la meva peça. I s’ha publicat.

Crec que, tot i ser una crònica personal, anota amb certa concisió què ha passat.

O el que he vist que ha passat.

I el que he vist que passava era que la policia, acostumada potser a empaitar encaputxats, estava desconcertada.

S’ha vist a la tele pública i també en aquest vídeo que algú dels que eren allà ha penjat a internet.

S’hi veuen uns quants policies que peguen gent que seu.

Peguen amb ràbia, amb mala bava.

Si duguessin la cara destapada hauríem aconseguit unes imatges semblants a les que hi ha d’aquelles manifestacions pacífiques de febrer i març de 1976, en el benentès que el context és incomparable (afegeixo aquest aclariment, advertit per alguns comentaris al Twitter sobre el risc que se'm malinterpreti).

Les imatges que hi va captar Manel Armengol són encara el record d'una etapa amb esperança i violència, inoblidable pels que ja tenim una edat. Hi ha alguns rostres que costa d'oblidar.

Aquests policies que avui, tants anys després, feien això, de debò que no passaran cap vergonya? Són la policia de la democràcia que l'any 1976 demanàvem a crits. Són la policia de l'autonomia que aleshores reclamàvem de manera pacífica.

De debò que aniran a casa a sopar i parlaran de la feina amb els seus fills? I què els diran? “Pegàvem a gent jove que era asseguda”? “Pegàvem amb ràbia perquè no enteníem res”? Això els diran?

Càmeres com a garantia

Durant molt de temps, es van fer crítiques als politics que s’encarregaven de l’ordre públic perquè volien posar càmeres a les comissaries. Els que criticaven ara han de prendre les decisions.

Després de veure el que hem vist avui, ho tinc encara més clar: sí, necessitem càmeres a les comissaries. I a més llocs.

Allà on hi hagi un policia amb una porra a la mà hi ha d’haver una càmera.

Per saber si l’ús de la violència està justificat o no.

De vegades pot estar-ho.

Avui no ho estava. Gens.

I Felip Puig ho sap. Perquè no és pas un neci sinó algú preparat i amb molts anys d’experiència.

El dubte raonable és si donarà una ordre perquè la policia sigui millor o si s'intentarà que la tele no ensenyi això mai més.

Ja ho veurem. I tant que ho veurem.

L'altra pregunta raonable és si hi haurà alguna dimissió.

Si és que no, que no preguntin mai més per què hi ha tanta gent desencantada amb els polítics. La resposta ja la sabem.


S'ha entès?

No, no simpatitzo amb els acampats.

Però encara simpatitzo menys amb empleats públics que peguen amb ràbia gent asseguda que té les mans enlaire.

El mapa és el tresor

Mentre un grup d’activistes es proposa anotar en un “mapa lliure” el grau d’accessibilitat que permeten les instal·lacions del metro de Barcelona, diversos emprenedors presenten iniciatives ciutadanes relacionades amb la millora de la vida urbana.

La xarxa s’omple de propostes que incorporen un mapa. Una bona mostra d'aquest recurs és la informació concisa sobre les barraques de pedra seca que cataloga l’Observatori del Paisatge, en un web formidable que demostra que no hi ha cap assumpte que no pugui millorar la seva comprensió amb l’ajuda d’un mapa.

Retallades geolocalitzades

Des de fa poques setmanes, el grup polític Iniciativa Verds fa servir un “mapa de les retallades”, que vol exposar de forma clara les conseqüències de les decisions del govern de Catalunya sobre la disminució dels pressupostos en els serveis públics.

L’intent mereix un reconeixement perquè vol adoptar els avantatges que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ofereixen, però hi ha uns quants defectes que l’invaliden més del compte.

Al mapa s’hi posicionen els efectes d’aquestes retallades però no hi ha enllaços a documents que provin l’afirmació. A més, no se sap qui filtra la informació col·lectiva ni amb quin criteri, de manera que el rigor queda molt disminuït. A sobre, la classificació no respon als departaments del govern ni tampoc a cap altra taxonomia coneguda o aceptada i això provoca la sensació que s’ha actuat amb més animositat que sensatesa.

Finalment, hi ha un detall del disseny que és intrigant. Per alguna raó que no se sap, els assumptes ecològics mereixen el color taronja en comptes del verd i la resta d’assignacions cromàtiques no respon tampoc a un codi comú.

És una llàstima, perquè l’assaig s’aproxima a la idea que la informació sobre un mapa funciona millor i també a la convicció que “entre moltes persones” s’obtenen més dades que amb poques persones, però no és prou reeixit.

En tot cas, confirma la tendència a atorgar als mapes un paper cada vegada més important.

Càmeres i privacitat

Ovi, el programa de Nokia, ja ha creat el seu “mapa del món”, i n’ofereix una visualització atractiva en tres dimensions aparents. Se suposa que és l’aportació que se situa al costat de StreetSide de Bing i StreetView de Google, els dos que, de moment, permeten accedir a una modalitat de visió fotogràfica real (aquest cercador porta de manera ràpida a una posició).

El debat sobre la privacitat que la versió de Google ha acarat a uns quants països europeus podria fer creure que aquests mapes no tenen futur però sembla que encara és massa aviat per fer prediccions. I si d’aquí a un parell de dècades els mapes del món no ensenyen només una imatge estàtica del passat més o menys recent sinó que mostren els llocs a temps real?

Ara pot semblar tan impossible com poc decent, però el món ja és ple de càmeres que se sobreposen als mapes que s’ofereixen mitjançant internet.

Aquests dies s’ha reobert el debat sobre l’ús de càmeres a les comissaries. És absurd creure que aquests aparells són la prova d’una sospita estesa sobre l’actuació de la policia, aquest argument és una fal·làcia quasi ridícula.

Les càmeres aporten una garantia més als ciutadans sobre el capteniment d’uns servidors públics molt especials, perquè la resta de la societat els ha atorgat armes i l’ús de la força, de manera que sembla raonable disposar d’un sistema que asseguri que si hi ha mals comportaments no quedaran encoberts i que tindran una reprovació.

Després de tot, als carrers hi ha moltes més càmeres que a les comissaries i els ciutadans no es queixen que se’ls tracti de sospitosos.

Transparència

Qui sap si la nova conversa serà sobre el coneixement que s’ofereix d’aquests ulls i no sobre la seva existència. El control del trànsit, la seguretat al carrer i l’entreteniment s’han convertit en una justificació força acceptada per a la instal·lació d’aquests aparells.

Potser la qüestió no és si les càmeres fereixen la intimitat sinó conèixer de debò quantes n’hi ha, a on són, qui accedeix als vídeos... Perquè les imatges hi són. I les que no pertanyen als cossos de seguretat sí que solen estar exposades al control de tothom. Almenys això és el que, sota la forma d'una proposta d'entreteniment resol en part un lloc com Geocam.

La intimitat en un arxiu ocult

De la mateixa manera que s’ha sabut fa poc que els models més recents d’Apple desen en un arxiu totes les posicions des d’on s’ha establert una connexió. Hi ha hagut una denúncia i s’ha sabut que altres aparells amb Android o el Windows 7 actuen d’una manera semblant. Però els autors de la descoberta no han presentat la denúncia, sinó que han posat a l’abast de tothom una aplicació que genera un mapa amb les dades d’aquest historial de connexions.

Tal vegada perquè no han vist raons per a la protesta i sí que n’han vist per millorar l’accés a aquesta informació. Per comptes d’alçar un manifest sobre el dret a la privacitat han creat un mapa que expliqui les dades.

Potser sigui un senyal del nou lema, que caldria anotar per si de cas: el mapa és el tresor.

La revolta d'Egipte arriba al Mobile Congress de Barcelona

Wael Metwally consta a la seva targeta com a vicepresident de Telecomax, un grup de serveis de telefonia amb branques a Tunísia i Algèria, presència a força països africans i seu al Caire. Es declara d'origen egipci i italià. Duu un vestit i corbata però compta amb un complement peculiar per al seu aspecte d’home de negocis: al front hi llueix un embenat que cal suposar que cobreix un trau.

Si tot plegat és veritat, aquest executiu egipci va rebre un cop de pedra mentre es manifestava amb centenars de milers d’altres persones a la plaça Tahrir. Ara, Metwally fuma davant les escales automàtiques que porten fins al pavelló 2 de la Fira de Montjuïc on se celebra el World Mobile Congress. Un col·laborador seu sosté una bandera i ensenya un rètol per demanar als visitants que s’acostin fins al seu stand.

És al segon pis. L’han batejat amb una expressió que, tot i estar prevista d’antuvi, resulta significativa: “Egypt on”. I tant que ha estat “on” el país del Nil. I el món ho ha seguit amb tanta admiració com sorpresa.

Primera visita a Barcelona

És la primera vegada que Egipte es presenta al Mobile Congress i és evident que quan es va preveure no es podia sospitar què passaria. Ara, de cop i volta, aquest lloc és un espai ple d’entusiasme on els responsables accepten la conversa amb tanta desinhibició com personalitat.

Rob Foyle és un directiu de Hill & Knowlton. Assessoren el govern egipci en aquesta operació de presència al congrés. Des de Londres, han seguit el curs de la revolta sense ficar-hi el nas i és des d’aquesta perspectiva que Foyle assegura que Egipte té molt per oferir al sector de la tecnologia. Aposta amb claredat per les opcions d'obrir “call centres”, competint amb Bangalore (Índia) o Córdoba (Argentina).

“Hi ha molts joves preparats, aquest país té una generació formidable amb moltes ganes i amb idees pel futur”. Sembla la declaració diplomàtica d'un observador interessat però la mateixa sentència la pronuncien les veus autòctones.

Entusiasme patriota

Hesham Galal i Diaa Abdel Hady es deixen fotografiar amb satisfacció davant l’ensenya que han penjat del monitor on exposen els beneficis de la seva empresa, Giza Systems. Han conviscut amb una situació peculiar durant els últims mesos.

Aquest espai l’ha coordinat el ministeri d’Indústria i mentre la gent s’aplegava als carrers per fer caure Mubarak, les empreses negociaven per mantenir la previsió. I ho feien mentre els seus directius simpatitzaven amb els crits dels manifestants. Si més no, és el que ara proclamen obertament.

Estan orgullosos de ser a Barcelona. Admeten que hi ha hagut algun problema logístic de darrera hora però quan se’ls va demanar confirmació no en van dubtar. Egipte volia mostrar-se al món en un congrés mundial després que tothom l’ha vist alçar-se contra el seu president.

Tenen clar que la transició és lenta i confien en les promeses dels que ara s’ocupen de l’Executiu. I repeteixen que en realitat només van estar cinc dies laborables aturats, la resta de la revolta ha consistit en una jornada doble, els que treballaven de matí protestaven a la tarda i els que treballaven a la tarda protestaven de matí. Potser ho exageren però les imatges dels ciutadans escombrant la plaça Tahrir i els carrers adjacents són una lliçó que el món pot entendre.

La foto de Mubarak

El mateix impuls els ha dut fins aquí i la seva tossuderia confirma que, fins a un cert punt, es tractava d’obtenir una imatge: la retirada de la foto del president de les institucions principals. De la resta potser sembli que se n’ocupa l’exèrcit, però al darrere hi ha empreses i joves emprenedors que empenyen.

La mitjana d’edat dels vuitanta milions d’egipcis se situa al voltant dels vint-i-quatre anys. Hi ha prop de seixanta milions d’usuaris de mòbil, uns vint milions de persones amb ús d’internet, més de cinc milions de persones enregistrades al Facebook.

A la conversa s’hi afegeix el director general de Giza, Ahmed Kamal. Tots tres confirmen que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han tingut un paper essencial en aquesta protesta. Sense pudor, s’hi refereixen amb l’etiqueta “e-revolució”. Estan convençuts que sense aquest recurs basat en internet les protestes no haurien tingut l’aire massiu dels darrers dies, tot i que la intensitat d'aquesta eficàcia encara es discuteix.

I confien que segueixi sent així. Coincideixen amb Metwally a destacar una campanya empresa fa poc perquè els ciutadans egipcis incrementin el seu consum en unes dates determinades. Volen reactivar l’economia i apel·len a un patriotisme de reconstrucció amb eines com el Facebook i el Twitter.

Els models i les tecnologies

Ara bé, aquesta reconstrucció no hi ha cap raó perquè s’hagi de produir segons els cànons occidentals. No els agrada la menció de l’Iran i insisteixen que és possible combinar la democràcia amb un tret religiós potent. Si el futur d’Egipte només l’haguessin de decidir aquests directius i venedors emocionats pel que han viscut, Turquia i Malàisia són els models en què pensen.

“Hi ha els ingredients necessaris perquè la tecnologia tingui un paper en la democratització d’Egipte”. Qui s’expressa amb aquesta claredat és Iàsser ElKadi, màxim responsable d’Itida, l’agència per a la indústria tecnolgògica del ministeri d’Indústria. Del ministeri actual i del precedent.

El retrat que s’ha despenjat és el de Mubarak. Com si la resta del país no tingués temps de més canvis de foto fins que ho hagin pogut planificar. La previsió d’aquest alt càrrec oficial és que les xarxes socials continuaran tenint un paper cabdal en els propers mesos.

No pot deixar d’acabar la seva declaració amb una reiteració solemne de “retorn a la normalitat”. Aquest és el missatge que repeteixen tots els interlocutors. El país funciona, anuncien.

Com si no hagués quedat clar amb l’escombrada popular a la plaça Tahrir. A Barcelona, Egipte ha vingut a dir que ja està "on".

La feina i la bandera

Qui escriu articles des de la mirada europea intenta esbrinar quina forma tindrà aquesta nova democràcia però els representants d'Egipte al Mobile Congress de Barcelona prefereixen explicar que no han deixat de treballar i repetir que pensen seguir-ho fent.

S'han emocionat amb aquesta revolta, se'n senten orgullosos, o intenten que així es cregui, però ara mateix se'ls ha girat feina i semblen molt disposats a posar-s'hi.

Per això Wael Metwally apaga la cigarreta, s'ajusta la corbata i amb un somriure un punt entusiasta s'acosta les escales automàtiques. No sabrem mai de quin costat venia la pedra ni què diantre hi hauria de fer un vicepresident d'empresa en una batalla a cops de roc. Potser hi ha un trau dessota l'embenat però ara mateix només somriu i agafa ben fort la bandera. Egipte "on" és el lema. Ja ho era amb Mubarak i ho torna a ser després de la seva defenestració. Vet aquí la transició encarnada a Barcelona.

Yes, Tweet Minister

(Títol suggerit per Albert Cuesta. L'anterior, menys afortunat, era: "Yes, prime twitter").

Els polítics intenten ser allà on els sembla que es cou alguna cosa. De vegades l’encerten i de vegades no.

Twitter és un bon exemple de “cosa que cou”. O sigui que la política vol ser-hi. Hi ha polítics que tenen més aptituds i n’hi ha que en tenen menys. En realitat, tot depèn d’un factor clau: l’autenticitat.

Però no sempre es pot detectar. Els gabinets professionals saben complir la seva tasca amb força habilitat i sovint la seva feina consisteix a simular aquesta autenticitat. És clar que a la llarga es nota, sobretot quan alguna situació de crisi posa les coses al descobert.

Les edicions de migdia i nit del Telenotícies de TV3 s’ocuparan d’aquesta relació entre la política i Twitter diumenge vinent, demà passat. Té sentit aquesta mirada del mitjà públic perquè un nombre elevat d’alts càrrecs del govern català actuen a les xarxes socials i n’hi ha una bona colla que s’expressen amb el Twitter.

La qüestió central no és la presència sinó l’ús. I no és tan simple. De vegades, s’ha dit, els polítics tenen al Twitter l’aspecte d’algú que se’n va a esquiar vestit de submarinista.

Mentre que el president basc s’encarrega ell mateix del seu compte en aquesta xarxa, algú ha agafat el nom del president català. No pot ser ell mateix perquè se suposa que disposa d’assessors prou bons per fer-li veure que tenir obert el compte sense escriure ni un sol missatge no té gaire sentit. Tot al contrari, perjudica la seva “reputació digital”. No és l'únic: al president del govern espanyol li han pres el nom i el logotip del seu partit.

La qüestió de l’autenticitat no és banal. Si només són portaveus de l’oficialitat no tenen gaire interès. Que expliquin amb qui dinen o quina instal·lació inauguren és més aviat avorrit. Els ciutadans tenen dret a confiar que la feina dels polítics sigui més complexa que menjar i tallar cintes amb els colors de la bandera nacional.

Poden rebre consells sobre l’ús d’aquesta eina i entendre que s’ha d’emprar amb intel·ligència. Tot i i això no es deslliuren de cometre errors, com ja ha passat arreu, amb un cert escàndol com els que hi va haver a Mèxic i a l’Argentina.

També hi ha polítics que neguen de manera clara que tingui cap interès fer servir el Twitter i asseguren que és una pèrdua de temps.

Però la realitat és que els polítics no poden evitar la temptació de ser allà on hi ha soroll. Per això un seguit de llistes demostren que a poc a poc opten per fer-se veure amb un màxim de cent quaranta caràcters, la majoria per aplegar els polítics dels Estats Units. La tendència a fer aquestes llistes s’estén pel món i aquesta de l’Índia (on hi ha casos destacats) serveix d'exemple.

Hi ha eines ciutadanes que actualitzen els missatges que els polítics llancen al Twitter, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya.

Fins i tot els mitjans més clàssics s’han hagut de fer ressò d’aquests nous hàbits.

L’anàlisi completa de l’ús que aquests polítics fan a la xarxa exigeix un esforç més prolongat que una cerca apressada i un espai més gran que el d’un apunt. Però la constatació de la seva presència també és interessant i no demana gaire més que un parell de paràgrafs.

La llista de primers ministres i gabinets oficials que han decidit ser presents al Twitter és impressionant. Encara que els màxims responsables dels governs gairebé sempre es conformen amb això, amb ser-hi, sense haver entès del tot que es tracta de dir coses d’interès, de conversar, d’estar oberts a un cert diàleg intensiu i d’exercir amb autèntica transparència, la seva decisió d’obrir el compte demostra la influència que Twitter ja ha merescut.

Una cerca més profunda potser trobaria altres casos, però només com a primera aproximació val la pena saber que, a més de Barack Obama, tenen compte al Twitter els primers ministres, o el seu equivalent, de Rússia, Alemanya, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Lituània, Bèlgica, Austràlia, el Canadà, Israel, Grècia o Malaisia.

A més, al Twitter hi ha les presidències de Mèxic, Veneçuela, Costa Rica, Xile i Argentina. I els ministres d’Afers Exteriors de Suècia, Austràlia o la Gran Bretanya, país que també té un compte oficial del gabinet del primer ministre, com succeeix a Espanya o amb el temut Kremlin.

La majoria tenen molts seguidors. De què parlen? És una pregunta que es resol, potser amb decepció, seguint-los el rastre.

La qüestió interessa. Per això els usuaris de Quora es pregunten què fan els polítics al Twitter. Però, sempre una mica avançats, també s'interroguen per l'ús que fan d'altres possibilitats com ara Foursquare (la xarxa social basada en la geolocalització). Pas a pas.

Ja tenen prou feina "amb els diaris"...

Exposant la presència masiva del Govern a internet

Divulgar

Si la meva vocació actual és divulgar casos reals de l’ús de les TIC, té sentit que també em fixi en l’administració. Ja he escrit força peces informatives sobre aquesta qüestió. De fet, vaig tenir la sort d’informar abans que altres de l’aparició a Twitter dels aleshores consellers Nadal i Maragall. I amb motiu del canvi de govern vaig escriure tres peces consecutives, que ja vaig comentar aquí.

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

Confiança

Fa pocs dies he tingut la sort de merèixer la confiança de moltes persones que treballen al departament de Cultura. Això em va permetre escriure sobre un cas concret, la promoció internacional de la cultura catalana mitjançant internet, però també insinuar quin serà el “capteniment digital” al departament.

Debat

Fa encara menys dies, gràcies a l’avís d’una altra persona que confia en la meva manera de treballar, vaig posar sobre la taula un debat obert entre els funcionaris de la Generalitat sobre la participació a les xarxes socials. Ha tingut diversos comentaris dels lectors.

Radiografia

Avui he fet un pas més. He volgut fer una primera radiografia provisional de l’ús d’internet que fan els alts càrrecs, l’anomenat “sotagovern”. És una peça llarga que es publica en dues parts.

http://www.3cat24.cat/noticia/1027007/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet

http://www.3cat24.cat/noticia/1027012/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-Govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet-%28i-2%29%3Cbr-%3E

No he esmentat els que no hi són, no calia. M’he fixat en els que sí que actuen.

Conclusions

I en trec aquestes primeres conclusions:

- L’experiència en el camp local és clau. Els que l’han tinguda, valoren més l’acció amb eines com Facebook i Twitter.

- Té a veure amb una actitud generacional. Potser per això es percep aquesta presència massiva entre secretaris generals i directors generals.

- Si es miren els perfils a Facebook, es pot observar un canvi interessant. Molts alts càrrecs actuals hi consten com a “andorrans”, en un intent d’esquivar el reconeixement de la seva nacionalitat espanyola. I n’hi ha molts que manifesten amb naturalitat, en l’apartat de “creences”, el seu cristianisme, amb la mateixa naturalitat amb què en el govern anterior es podia observar un pes més gran de laïcisme. Hi ha un cas en què potser podria crear una certa polèmica i em temo que serà esmenat. Carles Flamerich diu que és un “cristià amic del sionisme”. No he volgut incorporar aquest detall, ni altres, perquè la meva peça no pretén polemitzar sinó demostrar l’ús quasi massiu de les TIC en el sotagovern. De les polèmiques que se n’ocupin els periodistes de política.

Marcià

Aquest és un detall que val la pena anotar. Per què em miro tot això? No ho hauria de fer jo. És feina dels redactors de les seccions de Política. Són ells els que de manera natural haurien d’accedir a les xarxes i emprar-les com a font. Que ho faci algú a qui s’encarrega que tingui la vista posada en aquest entorn és absurd, ja ho he dit molts cops. Però mentre sigui un corresponsal a Mart, miraré de fer el que em toca

Missatge

A banda de l’intent de “fotografiar” aquesta presència, goso des d’aquest espai personal convidar tots els que hi són a fer-ne un ús polític, és a dir, a compartir opinions, estendre relacions, conversar amb els ciutadans i provar de deixar rastre. Potser n’hi ha que ara s’espanten i es fan enrere o, com a mínim, modifiquen els atributs de privacitat. Ho entenc. És dur estar exposat d’aquesta manera.

Però als que em vulguin llegir els convido a ser valents. Tenim un sotagovern molt participatiu a les xarxes. Hauria de ser una gran oportunitat, no la perdem per timidesa o pànic escènic. Aprofitem aquesta ocasió. El país s’ho val.

Tot el que no sé de Wikileaks... (però ho aprenc seguint enllaços)

Si hagués de triar una sola informació com la més important de l’any 2010, suposo que coincidiria amb moltes altres persones a l’hora d’assenyalar la superfiltració que ha fet el mitjà Wikileaks.

Valor

Al principi, va haver-hi uns quants articulistes que van intentar desmerèixer els continguts que sortien a la llum, ajudats per l'humor. Josep Cuní es va apuntar a aquest corrent des del mitjà on treballo i va tenir la rèplica d’Antoni Bassas en diversos apunts del seu blog professional.

Però la resposta més contundent a aquesta tesi és l’article publicat a "El País" per Javier Moreno.

És un text que potser escombra cap a casa, perquè defensa la feina del diari que dirigeix, però que destaca la rellevància dels materials desvelats i que fa entendre com a conclusió el fracàs d’uns polítics que han practicat i practiquen l’engany sistemàtic.

Altres que negaven el valor de la informació han esmenat la seva posició inicial. Ja no es dubta gaire del valor d'aquests continguts. Si de cas es discuteix la decisió de fer-los públics.

Un altre món

Entre les valoracions allunyades del periodisme, cal parar atenció a l’article que va escriure Manuel Castells. Uns dies més tard va dir en veu alta allò que ja havia escrit.

A parer seu, Wikileaks representa allò que havia suggerit sobre la capacitat de les xarxes de persones davant dels poders estatals al seu llibre Poder y comunicación.

La seva tesi és que ens trobem davant d’un món que només internet fa possible. Si la digitalització facilia l’emmagatzemament i la distribució, les xarxes posen en contacte persones amb interessos comuns tot i les distàncies del desconeixement.

Altres veus creuen que no es tracta d’una innovació tecnològica sinó jurídica i en part discutible.

M’han interessat també aquestes valoracions: deu asseveracions arriscades, un apunt crític des d'una posició radical o una opinió sintetitzada en cinc missatges de Twitter.

Una interpretació dels objectius de Wikileaks ens fa comprendre que no pretén modificar l'actuació dels Estats (el vídeo sobre l'atac amb helicòpter a un vehicle on hi ha civils i premsa no farà que l'exèrcit deixi de córrer aquests riscos) sinó convertir la filtració en una part del sistema, fins al punt que aquestes accions quedin afectades per la paranoia de la conspiració. Un text d'interès (en versió original) per intuir una filosofia darrere del procediment.

N'hi ha moltes més però si n'he de triar una em quedo amb la mirada intel·ligent de Castells per la profunditat del seu tall analític.

Ciberprotestes

La prova que Castells no va tan desencaminat és que quan el lloc web va ser amenaçat pels operadors, seguint instruccions del govern nord-americà, al cap de poc ja tenia més d’un miler de “miralls”, també a Catalunya, i es recollien firmes arreu del planeta mentre un grup anònim iniciava una campanya amb les eines de “ciberprotesta” i un portaveu es deixava entrevistar per la BBC.

Un editorial del britànic "The Guardian" aclareix fins a quin punts els atacs contra determinats webs són l’equivalent d'una protesta civil. Imagino que com ara negar-se a pujar a l’autobús perquè discrimina racialment.

S'han promogut debats electrònics i els grups de suport s'han organitzat amb certa eficàcia. Hi ha manifestacions a uns quants països.

En general, el ciberactivisme es pot sentir reforçat. A més d'Assange hi ha altres "guerrillers de la transparència" (al 3cat24 vaig poder esmentar el cas de Marko Rakar). El polèmic Moore s'ha apuntat a la "causa Wikileaks". N'hi cabran d'altres.

La qüestió és com serà la reacció la pròxima vegada. Ja hi ha lleis contra aquestes accions de protesta i tot fa pensar que la “tolerància” dels principis d’internet anirà minvant.

A banda que hem de distingir entre les accions dutes a terme per grups de persones i les accions dirigides que pretenen ser llançades des d'una base natural i no organitzada.

Wikileaks és símtoma d’un món nou però els operadors rumien de quina manera poden discriminar les connexions en funció dels continguts i molts Estats imposen restriccions, de vegades amb la intenció de defensar continguts amb drets d’autors i molts altres cops amb la voluntat d’impedir l’expressió d’opinions lliures. Aquests són els dos perills reals que haurà d’acarar internet.

I gràcies a Wikileaks sabem que no serà una discussió del tot transparent ni sotmesa al debat democràtic.

Desinformació i safareig

El gran problema d’aquestes informacions és el mateix que Julian Asange preveia i que va motivar el repartiment del material entre periodistes de mitjans amb prestigi reconegut: l’allau de notícies es pot convertir en una causa de desinformació.

A més, per si no n’hi hagués prou, durant uns quants dies els mitjans van seguir una qüestió lateral amb tuf de safareig. La vida privada d’Assange i de més persones quedava a la vista de tothom. Com si de cop i volta la qüestió fos acusar aquest personatge "culpable d'espiar" i es posés a segon terme els resultats d'aquest pretès espionatge.

Ens trobem davant d'un heroi desmuntat, un malvat exhibit, una estrella mediàtica que ja escriu les seves memòries a canvi d'una quantitat de diners molt important. Pretén fer-se fort per pagar una bona defensa. Després de tot, la seva vida és narrada per altres. La seva rebel·lió és interpretada pels mitjans.

Assange va lamentar que es donés a conèixer un document sobre les seves relacions sexuals però, per sort, d’aquesta manera es va aclarir que no se’l persegueix per un delicte que anomenaríem violació, tot i que amb aquesta paraula es va intentar perjudicar la seva acció informativa. Fins i tot la seva mare ha fet declaracions públiques.

I se l'ha amenaçat. La dreta nord-americana clama per la seva extradició i pretén una condemna severa. Altres demanen en públic que se l'assassini. No és una qüestió menor, es debat obertament a la xarxa sobre matar algú. I hi ha mitjans que ho escriuen. Sense tenir gaire en consideració les conseqüències legals.

La vinculació no provada amb una "gola profunda" tan jove com ingènua serviria de pretext per l'acusació de revelació de secrets d'Estat. El soldat Bradley Manning té unes condicions dures d'empresonament i hi ha qui defensa la seva actitud amb el lema que desvelar un secret d'un crim de guerra no és cap delicte. Demanen donatius i ho fan a través d'internet, és clar.

No és el primer cop ni serà el darrer que una maquinària quasi perfecta es dedica a destruir la imatge d'una persona com a procediment per atacar les seves accions. De debò és l'home més perillós del món? La discussió s'ha estès arreu. Un burleta Assange contra el Pentàgon... o un combatent a favor de la veritat?

Es presentava ell mateix com un lluitador contra la censura en un debat amb un columnista que tenia lloc en un centre universitari, abans que fos algú perseguit per la Interpol.

La suposada controvèrisa ha distret alguns mitjans.

La curiositat també ha dut el periodisme cap al lloc físic on hi ha hagut els servidors que allotgen tota aquesta informació digitalitzada i ha dut aquest mitjà digital especialitzat en les filtracions al protagonisme d'informes per a audiències massives.

El documental WikiRebels ha tingut força visionats per internet. Però els mitjans més importants no se l'escoltaven gaire quan intervenia davant el públic especialitzat del TED molt abans d'aquest enrenou.

La història de Wikileaks encara és més atractiva que els materials desvelats, que són l'autèntic pinyol de l'assumpte. Una història que volen narrar amb un vídeojoc. El projecte, que s'explica aquí, ja compta amb aportacions.

Efectes

Aquest és un punt clau. Sense digitalització i les eines de cerca i gestió de dades aquesta filtració hauria sigut impossible. Sense internet res d’això no hauria passat.

Els efectes d’aquesta superfiltració encara no es poden mesurar. tot i que ja hi ha hagut dimissions.

Tot just es coneix un 1% del material de què Wikileaks disposa. Potser hagin triat el més interessant i en la resta hi hagi molta morralla, però fins i tot així haurem de tenir paciència.

Queden setmanes i setmanes d’informació basada en aquesta mateixa filtració i no es pot descartar que entremig el mateix Wikileaks obtingui altres continguts de fonts diverses.

A més, l’estil ha provocat un reguitzell d’imitacions. Hi ha uns quants llocs diposats a fer més o menys el mateix, o això és el que han anunciat. I encara hi ha un diari noruec que assegura que ha aconseguit tots els 250.000 missatges diplomàtics i ha dit que publicarà el que cregui més oportú. Caldrà veure si es confirma.

Fins i tot, han aparegut usos fraudulents, com el d’un diari paquistanès que ha presentat una campanya contra el govern veí de l’Índia fent veure que la font eren els famosos missatges dels ambaixadors nord-americans.

Periodisme

Què s’ha de fer quan la notìcia més notable de tot l’any, i previsiblement una de les més importants de l’any vinent, no és a mans d’un mitjà? N'hi ha que donen forma pròpia als "refregits" que elaboren, per adaptar-se al seu públic.

Com que és impossible per a tots els periodistes accedir als materials abans que els diaris que tenen l’acord amb Assange ho facin públic, fa falta ser creatius.

No hi ha gaires oportunitats, però es tracta d’aprofitar-les. De vegades, consisteix a centrar-se en un detall.

Es pot intentar acostar la informació a l’interès local i avançar-se amb sort un màxim de 24 hores als altres mitjans (vaig explicar aquí com ho havíem fet) o es pot posar el focus en aspectes secundaris, provinents de mitjans estrangers, per elaborar “refregits” sobre “els fills de Wikileaks” o “la filtració de la filtració”.

La idea estesa és que tothom faci repesca, per fer públics fins i tot aquells segments que els mitjans amb l’exclusiva deixin córrer.

L’essencial: endreçar

Es tracta de buscar maneres noves que vagin més enllà de la repetició del que diuen els altres però la tasca més sensible serà endreçar tot això: els continguts fets públics i els comentaris que generen.

Per ara, els mitjans que tenen l’exclusiva ofereixen edicions especials amb tot el material, mapes i algun altre sistema per accedir a l’enorme varietat d’informació com ara motors de cerca, però tard o d’hora ens farem un embolic i caldrà que algú posi a l’abast de tothom una mirada clara, anàlisis sectorials, visions transversals, paquets temàtics, visualitzacions cronològiques, infogrames, resums locals, consultes ciutadanes...

Ja hi ha eines de cerca interessants (com ara Cablesearchs, creada per periodistes holandesos) i s'han fet aplicacions per a mòbil. La que funciona amb l'Android de Google encara existeix, la que es va fer per als ginys d'Apple va ser eliminada, per raons força incomprensibles. En contrast, Steve Jobs hauria ofert algun suport a Julian Assange.

L'essencial: el periodisme

S'ha posat en entredit el periodisme i s'ha debatut si té límits. I al mateix temps s'ha demanat als mitjans informatius que assegurin la viabilitat de les seves fonts, un principi que no sempre se suposa acceptable.

El periodisme mundial no serà igual i en les properes dècades s'estudiarà el cas Wikileaks com un punt nuclear enmig d'un canvi l'abast del qual encara ens costa de percebre. Les bones notícies encara són en països petits. Com explica la defensora del lector de "El País", la qüestió no és com s'ha conegut tot això sinó tot això que s'ha conegut.

L'essencial: els continguts

Per això, sobretot hauríem de recordar que més enllà de la dispersió hi ha un nexe comú que explica com el govern dels Estats Units i la seva xarxa de diplomàtics ha intentat afavorir els seus interessos fins al punt de menystenir les lleis d’altres països, aliats i no aliats, de subvertir les normes d’altres Estats i d’afavorir empreses privades que actuaven amb mala fe.

És veritat que els missatges de Rússia o la Xina, per esmentar dos casos obvis, serien d’un interès igual o superior. Però no sembla que hi hagi un esbiaix contra els Estats Units. Wikileaks comptava amb orgull com un èxit una filtració sobre Kènia. Potser Rússia no seria tan condescendent si fos l'afectada.

En tot cas, és bo saber que una farmacèutica no ha de pagar els danys causats si ho ha fet a l’Àfrica i l’empresa és nord-americana i està bé entendre que bancs i empreses d’Espanya han sigut forçats a abandonar negocis legals per les pressions de la primera potència mundial. Ara que la diplomàcia exhibia el desig de ser més transparent gràcies a internet entenem que no n'hi ha prou amb publicar a la xarxa galeries públiques amb fotografies dels actes socials.

Sense comptar amb les revelacions prèvies sobre la guerra a l'Afganistan o els excessos dels soldats a l'Iraq.

És veritat, com s'ha dit, que els missatges només aporten la visió d'una part, però deu tenir algun valor perquè els militars semblen decidits a provar d’impedir noves filtracions. Potser sí que aporten llum.

No és el mateix llegir-ho a les novel·les de John Le Carré que fer-ho als diaris, encara que alguns ens ho hagin vulguin fer creure.

Encara més: no hauríem de menysprear el detall que tot això ho hem sabut contra la voluntat d'uns quants governs, que volien convertir la veu en la causa a seguir a canvi de silenciar les seves paraules.

Una altra lliçó remarcable és que empreses molt grans i poderoses com PayPal, Amazon, Visa o Mastercard han triat els colors de la bandera abans que les lleis del mercat que se suposa que veneren. De quin costat és la llibertat?

No sols han estat agressius amb la llibertat d'expressió, han subvertit els principis de la llibertat de comerç. I no està clar que la decisió no tingui conseqüències. En aparença, hi ha Estats que protegeixen la defensa contra la censura.

Distraccions

Entremig, podem aprendre a destriar d’entre tot el que hi ha, valorar si podem entendre-ho amb un mínim rigor.

També podem sorprendre'ns amb la presència d'Assange al pessebre o distreure’ns amb mostres d'humor, jocs simples, una cançó de Nadal, un rap irònic, un disc oportunista i una cançó crítica o exercicis més o menys curiosos, com ara un pòster que se suma a la moda de copiar el retrat tricolor d'Obama o aquesta llista musical que he creat amb Spotify.

Informant sobre el canvi de govern i internet

La política catalana encara té molt de recorregut pendent per aprofitar de debò les possibilitats que internet posa a l’abast de la ciutadania.

Vaig dedicar un apunt a aquesta situació més aviat desencisadora, basat en part en el document conjunt d’un grup de professionals abocats a observar aquesta cruïlla.

Però també hi ha trets esperançadors i aquests dies me n’he pogut ocupar en les informacions que preparo per al 3cat24.

Els nous membres del govern català fan servir de manera habitual algunes xarxes socials i això sol contrasta de forma rotunda amb l’observació que vaig fer quan Rodríguez Zapatero va fer el seu darrer canvi de govern. Aleshores ja hi havia un contrast entre el govern espanyol i el català que vaig comentar en aquest blog. I ara s’incrementa.

Dels onze consellers, només n’hi ha un a qui no he sabut trobar (i em puc haver equivocat).

Set (7/11) són al Facebook, quatre (4/11) fan servir el Twitter i n’hi ha quatre (4/11) que tenen perfil a LinkedIn. A més, el context ha permès una presa de possessió al mateix Twitter, amb el canvi de hashtag, i l’equip que entra i el que surt han inclòs en els acords del traspàs la renovació del web presidencial.

Si hi afegeixo la conversa recent amb Ernest Benach sobre els avenços que va viure el Parlament (també en parlava en un apunt) potser val la pena mirar-se el paisatge amb un punt d’optimisme.

Potser sí que els nous governants estaran atents a la conversa. Molts dels que hi eren ja ho feien, cadascú amb el seu estil. Podem creure que el diàleg es multiplicarà.

ELS ARTICLES

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)